Categoria: Homenatges

Estrènyer la mà del diable

Esteve RiambauDeixa un comentari

Ha mort Bertrand Tavernier, un dels referents del cinema contemporani i un amic de la Filmoteca de Catalunya.

Havia de venir a la inauguració de la seu del Raval però li ho va impedir una reunió del sindicat de directors francesos. Ell lluitava a fons per les causes en les quals creia, igual que ho havia fet amb l’excepció cultural del cinema europeu i amb cada una de les seves pel·lícules. A l’antimilitarisme de La vie et rien d’autre o Capitaine Conan, al tema de l’adopció a Holy Lola, la policia davant la droga a L-627 o al de l’escola pública a Ça commence aujord’hui seguien debats que ell conduïa personalment per sales de tota França.

El cinema era la seva vida i el seu ofici. Ho sabia tot i, si no, ho preguntava. Recordo un cara a cara fascinant amb José Luis Guarner i una posterior trucada per preguntar-me detalls sobre un dels films en litigi. De fet, el vaig conèixer envoltat dels VHS que Martin Scorsese li enviava per documentar-se de cara al seu monumental volum Cinquanta anys de cinema nord-americà i era un plaer comprovar com treia suc de films aparentment menors, els anomenats de sèrie B, per posar en valor una mirada, un moviment de càmera, una partitura musical.

Anys més tard, va escriure el pròleg del meu llibre sobre el cinema francès després de la Nouvelle Vague i el va aprofitar per reivindicar els cineastes de postguerra, demolits per Truffaut i els joves turcs de Cahiers. Després de superar una greu malaltia, el 2016 va venir finalment a la Filmoteca per defensar la Carta Blanca que li havíem ofert. I allà tornaven a ser-hi els realitzadors del cinéma de papa dels quaranta: Claude Autant-Lara, Jacques Becker, Henri Decoin o, molt especialment el Maurice Tourneur de La main du diable. Era una descoberta que, a partir d’una història policíaca amb ribets surrealistes, confluïa sobre un diabòlic braç que ell i jo vam convertir en un signe de salutació i complicitat. Molt hàbilment, Octavi Martí, va encaixar aquesta selecció de preferències amb els seus propis films amb una correspondència que a Tavernier li va encantar i comentava en els col·loquis posteriors a les projeccions.

Un any més tard, Tavernier va tornar a Barcelona per presentar el seu darrer film, les quatre hores del seu Voyage à travers le cinéma français que aquí es va estrenar com Las películas de mi vida. Ho eren, indubtablement, i portaven el seu segell personal. Però, naturalment, no hi eren totes i el cineasta va afegir una sèrie televisiva de vuit capítols que inclou més material inèdit per parlar dels seus cineastes, no només realitzadors sinó també guionistes, actors o músics. Després d’un sopar a París em va fer tornar l’endemà al matí a casa seva per fer me sentir la banda sonora de la seva sèrie.

Aquest és l’homenatge que li oferirem properament. Un film seu sobre els films que li agradaven és la millor forma possible d’acomiadar a Bertrand Tavernier, al cineasta i a l’amic.

Paco Betriu en el record

Esteve RiambauDeixa un comentari

                Francesc Betriu no semblava que tingués 80 anys. Mantenia un pacte mefistofèlic i aparentava una eterna joventut que encara fa més dolorosa la seva mort. Sobtada mort, per imprevista. Afortunadament, el seu darrer aniversari va coincidir amb el Gaudí d’Honor que l’Acadèmia del Cinema Català li va atorgar després d’estar uns quants anys en llista d’espera. Era un reconeixement merescut i necessari però jo diria que insuficient per un d’aquests talents que les estratègies geopolítiques no acaben d’encaixar.

              Alumne de l’Escola de Cine de Madrid, els seus inicis van ser al voltant de la productora de curtmetratges INSCRAM, amb socis que, com José Luis García Sánchez, Manuel Gutiérrez Aragón o Antonio Drove, compartien la seva militància comunista amb una tendència distorsionadora del realisme. Betriu, en concret, apostava per l’esperpent que ja delaten els curts Bolero de amor i Gente de mesón o el seu primer llarg, Corazón solitario. Quan torna a Catalunya per oferir, amb Furia española, una visió satírica del Barça amb Cassen com a protagonista, la censura franquista l’espera amb 22 talls que massacren la pel·lícula.

                Gràcies a l’olfacte del productor Pepón Coromina, Betriu mostra, amb la seva adaptació de La plaça del Diamant, que també sap arribar al gran públic a través de clàssics de la literatura. La Colometa de la Rodoreda li dona ales per seguir aquesta línia amb Réquiem por un campesino espanyol però aquí esclata la polèmica amb TV3, que vol fer desaparèixer del títol la nacionalitat del protagonista de la novel·la de Ramon J. Sender. Vida privada i Un dia volveré, sèries basades en Josep Maria de Sagarra i Juan Marsé, van ser produccions del Institut de Cinema Català per a TVE que haurien merescut una versió cinematogràfica que consolidés la solidesa narrativa de Betriu.

                A la pantalla gran, ell optava en canvi per la metàfora de la lluita de classes a Los fieles sirvientes, les peripècies d’Alfredo Landa convertit en un Sinatra del Raval amb banda sonora de Joaquín Sabina o els dubtes existencials de l’aristòcrata encarnada per Rosa Maria Sardà a La duquessa roja. Hereu de Valle Inclán, inspirat per Goya i cosí germà del cinema d’Arturo Ripstein, Betriu pintava amb uns pinzells massa gruixuts per ser exhibit a les galeries convencionals. Per aquest motiu, la seva trajectòria es va radicalitzar en els marges amb documentals tan austers com punyents, un sobre una prostituta, la Mònica del Raval, i un altre sobre Gracia Imperio, una vedette valenciana dels anys vint.

                A la Filmoteca de Catalunya es preserva l’única còpia de Corazón solitario, hem digitalitzat el curt Gente de mesón  i La plaça del Diamant  figura en el catàleg de Bàsics del Cinema Català. Ell preferia la versió televisiva al llargmetratge perquè era d’una precisió tan minuciosa com enciclopèdica. Recordava els més petits detalls i ho conservava tot en una biblioteca particular que, des de València, ha estat recentment dipositada a la Universitat de Lleida, prop dels seus orígens a Organyà, on reposaran les seves cendres.

                A més d’un gran cineasta, Francesc Betriu, Paco, era un bon amic. Algú a qui recórrer quan ballava una dada o algú que et responia immediatament quan, des del MoMA de Nova York, li enviaves una foto del cartell cubà de Corazón solitario que ell no havia vist però sabia de la seva existència. Només em va desconcertar dos cops: quan em va demanar que li comprés a la Monica del Raval un DVD pirata del seu documental per saber d’on els copiava, i quan no va poder assistir al darrer homenatge que li vam fer a la Filmoteca perquè la tempesta feia que les onades saltessin pel damunt del tren amb el qual havia de venir des de Sant Pol. Amb el Paco tot era possible, excepte lluitar contra els elements.       

Rohmer transversal

Esteve RiambauDeixa un comentari

Vull agrair, en primer lloc, la bona resposta del públic a la reobertura de la Filmoteca durant la primera quinzena de juliol i tot l’agost. Les mesures preventives contra la COVID i la cultura presencial no son incompatibles i així ha quedat demostrat amb els més de 80 espectadors per sessió d’aquestes darreres setmanes. Vista aquesta resposta, seguim. Seguim i augmentem a quatre les sessions diàries amb la progressiva recuperació d’alguns dels grans cicles que van quedar suspesos pel confinament.

Un d’ells és el centenari d’Éric Rohmer, que havíem de commemorar al voltant del seu naixement -20 de març- però traslladem al setembre amb la mateixa voluntat de posar en relleu el caràcter transversal del seu cinema. El punt de partida de la retrospectiva són la sèrie d’articles que va publicar el 1955 a Cahiers du Cinéma amb el títol genèric de Le celluloid et le marbre. Aquesta recerca de les relacions del cel·luloide amb la literatura, la pintura, l’arquitectura, la música o el teatre la va traslladar, entre 1964 i 1969,  a una sèrie d’emissions per a la televisió pública francesa i que ara recuperem com a llavors germinals de molts dels seus posteriors llargmetratges més coneguts. 

Le Celluloid et le marbre, el capítol que obre el cicle, és justament una cartografia d’aquesta operació de fer dialogar el cinema amb d’altres disciplines a través d’entrevistes amb escriptors, pintors, dramaturgs o arquitectes. Més propera és encara la relació entre Blaise Pascal i Ma nuit chez Maud, on els protagonistes mantenen una apassionada discussió sobre aquest filòsof. De Metamorphose du paysage  en sorgirà, d ‘altra banda, la importància que l’arquitectura te a la sàtira L’Arbre, le maire ou la médiathèque  o la connexió, encara més directe, entre la posterior sèrie Villes nouvelles i L’Ami de mon amie, tots ells filmats al barri parisenc de Cergy Pontoise. 

La pintura, present a bona part dels llargmetratges, esclata amb força als decorats de L’Anglaise et le duc i, òbviament, a  les referències a Johan Heinrich Füssil presents a La Marquise d’O…, adaptació d’un relat romàntic de Heinrich von Kleist. Del mateix autor alemany, Rohmer filmaria la posada en escena de l’obra Catherine de Heilbrön, interpretada per alguns dels rostres habituals en el seu cinema, des de Fabrice Luchini, Arielle Dombasle o Pascale Ogier a Marie Rivière. De la protagonista de Le Rayon vert veurem En compagnie d’Éric Rohmer, un documental sobre el seu mètode de treball.

No podíem faltar, per últim, les referències a la literatura i el cinema. L’adaptació d’un relat d’Edgar Allan Poe (Bérénice) o la reconstrucció d’una entrevista real amb Stéphane Mallarmé il·lustren el primer àmbit. El segon queda abastament representat pel Faust de Murnau, objecte de la seva tesi doctoral sobre la representació de l’espai, i dos deliciosos capítols de la sèrie Cinéastes de notre temps: una entrevista amb Carl T. Dreyer i un imprescindible debat entre Jean Renoir i Henri Langlois sobre els germans Lumière. Rohmer, observador de la realitat, va fer brillar el cinema al mateix nivell que la resta de les arts. 

 

 

Tutto Fellini

Esteve RiambauDeixa un comentari

Celebrem el centenari de Federico Fellini amb una retrospectiva que no només inclou els seus films com a realitzador, sinó també alguns dels seus treballs com a guionista, documentals sobre ell i els seus col·laboradors o films directament influïts per ell, des d’All That Jazz  fins a 8 ½ women. Sense oblidar que el 6 de febrer inaugurem una exposició de litografies de David Lynch inspirades en l’admiració que el director de Blue Velvet sent per Fellini 8 ½.

fellini2

Tot i que és un d’aquells autors indiscutibles –com Hitchcock o Buñuel- que ha generat un adjectiu propi, no hi ha només un únic Fellini. La seva obra s’agrupa clarament d’acord amb els seus col·laboradors. N’hi ha, com Nino Rota, que recorren tota la seva filmografia. I, quan va desaparèixer, va ser substituït per un humil Nicola Piovani, que es va posar al servei de l’herència rebuda del seu il·lustre predecessor. També hi ha un llegat clar en el capítol de les escenografies amb les quals Fellini construïa el seu món al mític estudi número cinc de Cinecittà. Dante Ferreti, actualment lligat a Martin Scorsese, va heretar el mestratge de Danilo Donati, el mag capaç de donar forma als somnis de Satyricon, Amarcord o Casanova, que no per casualitat compartia amb els del Pasolini més estilitzat.

Resulta més difícil agrupar els films de Fellini en funció dels seus directors de fotografia però està clar que hi ha un primer període neorealista contaminat pel veterà Otello Martelli  amb el qual va coincidir al Paisà de Rossellini, on Fellini n’era coguionista. La col·laboració amb Gianni di Venanzo, interrompuda per la seva mort, va ser breu però potent i contrastada: el blanc i negre fantasmagòric d’Otto e mezzo contra el color oníric de Giuletta degli spiriti. O, si es vol, Marcello (Mastroianni) contra Giuletta (Massina), l’alter ego i la musa, dos rostres recurrents a la seva obra per transmetre les seves angoixes i desitjos. Peppino Rotunno, el seu director de fotografia durant els setanta, serà qui s’emporti la seva essència a Hollywood a través del Bob Fosse d’All That Jazz.

fellini3

És, potser, en el capítol dels guionistes on queden millor definides les diverses etapes de Fellini, començant per la postneorrealista de Tullio Pinelli que es manifesta amb I vitelloni, Le notte di Cabiria i fins i tot La strada. Ell mateix s’acomodarà als grans retrats d’autor dels seixanta i reapareix en les seqüeles i paròdies de Ginger e Fred o La voce della luna. Breu però intensa és la col·laboració amb Tonino Guerra, responsable de l’alè poètic que es manifesta a Amarcord  o E la nave va, però que també retrobem de la seva mà al millor Antonioni, al Tarkovski de Nostalghia o a l’Angelopoulos d’El pas suspès de la cigonya i La mirada d’Ulises. El novel·lista Bernardino Zapponi està, en canvi, darrera del Fellini més grotesc i àcid: el de Satyricon, Roma, I clown o Casanova.

Aquesta reivindicació dels col·laboradors de Fellini no va en detriment del seu talent ni de la seva capacitat demiúrgica. Ell és el mag que mou tots els fils però, fins i tot en el cas d’una personalitat tan forta com la seva, el cinema no deixa de ser un art de creació col·lectiva. La nefasta “politique des auteurs” va simplificar injustament aquesta polifonia de col·laboradors que, en definitiva, aporten els matisos del director. És per aquest motiu que no hi ha un sol Fellini. N’hi ha diversos, amb les corresponents variacions que, durant les properes setmanes, podrem veure i gaudir a la retrospectiva de la Filmoteca.     

Guédiguian, Serra, Portabella i Bollaín

Esteve RiambauDeixa un comentari

IMG_9796.jpg

Dies intensos a la Filmoteca amb cineastes de pes. Per quarta vegada, Robert Guédiguian ha confiat en nosaltres per estrenar a Barcelona un dels seus films. Ara és el torn de “Gloria Mundi”, un drama ombrívol i pessimista que, des que me’n va començar a parlar, situa en la línia de “La ville est tranquile”. La ciutat és sempre Marsella, però aquest cop centrada en un barri molt recent i, això sí, amb un autobús que es dirigeix a L’Estaque de “Marius et Jeanette”. Els actors també són els de sempre però s’han fet grans i traspuen melancolia sense deixar de lluitar en un combat social cada cop més desigual. Els seus fills, a la ficció, són figues d’un altre paner i si hi ha cap esperança és aquesta nena que porta el nom d’un personatge de Cassavetes interpretat per Gena Rowlands, una altra lluitadora.

Guédiguian va passar unes hores a Barcelona procedent de Sevilla on, la nit abans, havia sopat amb l’Albert Serra. No es coneixien personalment, però el de Banyoles va prendre el seu relleu a la pantalla d’una sala Chomón de gom a gom per a la preestrena de “Liberté”. Nascut d’una obra teatral prèvia, és un film sobre els límits: entre la nit i el dia, el plaer i el dolor, els crits i els murmuris… Torna al segle XVIII, com “La mort de Louis XIV” però el Casanova de “Història de la meva mort” dona pas, aquí, al marquès De Sade. El sexe presideix “Liberté” com a sinònim de transgressió en un terreny on Serra se sent còmode per explorar la poètica del seu cinema, que ell no dubta en definir com el més original del món.

Albert Serra i Pere Portabella ja havien coincidit a la Filmoteca i també van fer-ho ara a Sevilla. El festival europeu que se celebra a aquesta ciutat va guardonar al veterà cineasta català amb el Giraldillo de Honor. Portabella, gat vell, el va agrair amb un discurs obertament polític que no va caure massa bé en terres andaluses i ara torna a casa per commemorar a la Filmoteca els 60 anys de Films 59, la seva productora. Arranquem el cicle amb la versió no censurada d”El cochecito”, una corrosiva comèdia de Marco Ferreri i Rafael Azcona, contemporània de “Los golfos” i “Viridiana”. Una sessió d’homenatge a Carles Santos, una altra amb films dirigits pel mateix Portabella i un documental de producció recent completen el ventall d’aquest merescut homenatge.

Tancarà el mes l’arribada de Icíar Bollaín per presentar una retrospectiva forjada quan ara fa un any va venir a presentar “Yuli”. Ara ja ha rodat un altre film i abandonarà el seu muntatge durant un cap de setmana per compartir un parell de projeccions amb nosaltres. Una serà “Flores de otro mundo”, un dels seus primers títols d’una filmografia amb sòlides protagonistes femenines. I l’altre és “El sur”, representació de la seva paral·lela trajectòria com actriu a les ordres de Víctor Erice, José Luis Borau o Ken Loach. Valgui també aquesta projecció com a homenatge a Omero Antonutti, l’actor italià recentment desaparegut i del que també vam parlar-ne abastament quan Paolo Taviani va venir a presentar “Padre padrone”. Els camins del cinema es creuen a la Filmoteca!

Femení plural

Esteve RiambauDeixa un comentari

 

A la ja habitual programació de la Mostra Internacional de Films de Dones, inaugurada amb un documental sobre la pionera Alice Guy Blaché, aquest mes de juny hi hem afegit d’altres cineastes en un veritable festival en femení plural. Dins la mateixa Mostra hi hem programat una retrospectiva completa d’Helena Taberna gràcies a còpies restaurades per l’Euskadiko Filmotegia-Filmoteca Vasca, que també ha publicat un llibre sobre aquesta directora enamorada de personatges que es rebel·len contra les institucions que els havien acollit, ja siguin l’etarra Yoyes, el capellà navarrès de La buena nueva o la noia atrapada per una secta a Acantilado.

També hem comptat amb la presència de Lucrecia Martel, coincidint amb un taller de realització organitzat per La Selva. Acceleradora de Cinema. L’argentina va presentar Zama i va oferir reflexions molt precises sobre la peculiar posada en escena dels seus films però també sobre la seva visió crítica del colonialisme espanyol. Recuperar els tres llargmetratges anteriors ha ajudat a comprendre millor perquè l’autora de La ciénaga va seduir Pedro Almodóvar i està considerada com una de les grans cineastes contemporànies.

 

IMG_7746   IMG_7670

 

La carta blanca d’aquest any ha estat proposada a Mercè Sampietro i l’actriu catalana ens ha respost amb una sèrie de títols en què no resulta difícil intuir que són pel·lícules que a ella li hagués agradat interpretar. Estem parlant de l’Anjelica Huston de The Dead o de la Dolores Costello de The Magnificent Ambersons però també del James Dean d’East of Eden de qui se’n va enamorar al cinema del seu barri. Bona part d’aquestes intimitats van quedar reflectides en una conversa pública amb Octavi Martí que va precedir la inauguració d’una retrospectiva que, naturalment, inclou Gary Cooper que estás en los cielos. Ser l’alter ego de Pilar Miró deixa empremtes inesborrables.

A totes aquestes presències hem d’afegir-hi una gran absència: la nostra amiga Agnès Varda, objecte d’un tribut pòstum en el que vam fer confluir records personals amb els aportats per Imma Merino, que acaba de publicar un llibre sobre la seva obra. Mai no oblidarem la seva presència a la Filmoteca per inaugurar l’exposició dedicada a Jacques Demy. Va presentar un parell de pel·lícules i tampoc es va voler perdre un diàleg amb José Luis Guerin en una biblioteca pública de Santa Coloma. I, de camí cap a l’aeroport, encara es va voler aturar al MNAC per veure el Romànic. La glaneuse del cinema no perdia cap oportunitat!

Si allò va ser felicitat…

Esteve RiambauDeixa un comentari

La frase és d’Orson Welles, comparant els  tempestuosos anys que va conviure amb Rita Hayworth en relació a la resta de la vida de l’actriu. Barbara Leaming, autora de la biografia del director de La dama de Xangai, la va utilitzar com a irònic títol del seu següent llibre sobre la dramàtica trajectòria d’una dona que va pagar molt cara una extraordinària bellesa. La seva tragèdia va arrencar amb els maltractaments que patia de petita per part del seu pare, un ballarí d’origen sevillà que la va introduir al món de l’espectacle. Un tenyit pèl-roig i unes classes de ball van ser el trampolí necessari per llençar-la a l’estrellat de Hollywood i, si a l’època daurada actors i actrius actuaven sota contracte d’una productora, ella va ser propietat de la Columbia. Els seus directius van dissenyar la seva carrera i Harry Cohn, el seu magnat, tenia vet fins i tot sobre la data del seu matrimoni. Fins i tot quan ja era Gilda, Rita Hayworth va haver de fugir amb Orson Welles per consolidar legalment una de les parelles més enlluernadores de l’època.

GildaSi allò, que va acabar en divorci, va ser felicitat… abans havia nascut el mite. N’hi va haver prou amb una cançó, Put the blame on mame, i un guant que lliscava suggestivament braç avall per convertir-la en una bomba eròtica. Una bomba del mateix tonatge que la llençada aquell mateix any en unes proves nuclears sobre l’atol de Bikini i que portava impresa la seva imatge. O la que va esclatar a l’entorn de la censura espanyola quan Gilda va ser qualificada per l’Església de “greument perillosa” i va circular el rumor que, a la versió original, l’striptease anava molt més enllà del guant. Ni la bufetada de Glenn Ford ni el remake impossible amb Los amores de Carmen van eclipsar mai el mite.

Welles el va assetjar quan va tenyir de ros la seva llavors ja exdona per interpretar una femme fatale que, a La dama de Xangai, moria abandonada després d’un tiroteig en un joc de miralls. Rita Hayworth va sobreviure al personatge, però mai més res no va ser igual. Ni un nou matrimoni amb el príncep Ali Khan –que Joseph L. Mankiewicz recrearia sibil·linament a La comtessa descalça– ni els nous intents de rellançar-la a l’estrellat van poder revitalitzar una trajectòria ofuscada per una nova tragèdia. Un prematur Alzheimer que es va confondre amb l’alcoholisme i que John Wayne va explotar, ignominiosament, durant el rodatge d’El fabulós món del circ, un dels seus darrers films.

The Lady from Shanghai

Ara es compleixen els cent anys del naixement de l’actriu. És el moment de celebrar el mite i recordar el personatge, sotmès a un reguitzell de tragèdies que van permetre que d’un petit i breu oasi se’n considerés “felicitat”.

La millor actriu del món

Esteve RiambauDeixa un comentari

M’ho explicava no fa gaire un amic, periodista. Ell va ser testimoni de l’assaig de l’homenatge que el festival de Cannes va tributar a François Truffaut després de la seva mort prematura. Sis de les seves actrius habituals baixaven per la cèlebre catifa vermella que cobreix les escales que donen accés al Grand Palais. Una d’elles era Jeanne Moreau. Va seguir les indicacions tècniques fins que, de cop, es va aturar, va arrencar a plorar, va fer mitja volta i va desaparèixer.

Jules et JimJules et Jim  i La núvia vestida de negre van blasmar la seva col·laboració amb Truffaut, però no van ser les úniques impremtes que va deixar a la Nouvelle Vague. Si la Brigitte Bardot de …Et l’homme créa la femme va consolidar la nova estètica femenina dels anys seixanta, la Moreau hi va aportar el pes de l’actriu. La millor actriu del món, tal com la va qualificar Orson Welles després de dirigir-la en quatre pel·lícules. I si ho deia l’autor de Campanades a mitjanit no seré jo qui li ho discuteixi. Especialment, en constatar que la seva trajectòria va ser veritablement internacional, a les ordres d’altres genis de l’alçada de l’italià Antonioni (La notte), l’alemany Fassbinder (Querelle), l’espanyol Buñuel (Journal d’une femme de chambre), el britànic Peter Brook (Moderato Cantabile), el nord-americà Kazan (The Last Tycoon) i el grec Angelopoulos (El pas suspès de la cigonya).

Més propensa al drama que a la comèdia, la Moreau va ser una actriu complerta. A més, va dirigir dos llargmetratges i muntatges operístics i va ser presidenta, en dues ocasions, del jurat del festival de Cannes. No la vaig veure mai en teatre però sí m’hi vaig creuar, en un parell d’ocasions, al festival de Sant Sebastià, per admirar com aquella dona tan menuda creixia espectacularment quan se li apropava l’objectiu d’una càmera. Sense menysprear la veu, aquella inconfusible veu que sonava tan bé en francès com en anglès gràcies a la seva versatilitat lingüística.      

Va morir el 31 de juliol del 2017 i hem trigat un any en retre-li l’homenatge que creiem que es mereixia. No volíem córrer, preferíem donar-li tot el protagonisme d’aquesta programació d’agost que compartirà, tête-à-tête,  amb el darrer tram de la filmografia d’Ingmar Bergman. No puc imaginar el que hauria estat el film que haurien pogut fer plegats, però si vull creure que, aquell vespre, a Cannes, va fer el seu paper a l’homenatge a François Truffaut. Les llàgrimes d’emoció les va vessar al matí, a l’assaig. Davant el públic va demostrar, un cop més, que era la millor actriu del món.

La utopia compartida

Esteve RiambauDeixa un comentari

Paolo Taviani va adquirir una expressió greu quan un periodista li va preguntar per què signava en solitari la direcció del seu darrer film, Una questione privata. El seu germà Vittorio, el seu còmplice en altres vint llargmetratges, va patir un accident que li va impedir participar en un rodatge a 2.300 metres d’alçada. Tot i això, van escriure conjuntament el guió i, periòdicament, Paolo li enviava els rushes de rodatge, que discutien per telèfon.

Paolo Taviani. Foto Óscar Fernández Orengo
                              Fotografia: Óscar Fernández Orengo

La seva recerca compartida d’una utopia que passa pel compromís polític continua, doncs, intacta. Als seus 87 anys, en plena forma, Paolo espera que la seva carrera cinematogràfica sigui tan llarga com la de Manoel de Oliveira, i així ho demostra el seu darrer film, estrenat a Barcelona com a punt de partida d’una retrospectiva pràcticament completa de la seva obra. Una obra que tira de la literatura de Pirandello, Tolstoi i Goethe per recórrer la història d’Europa dels darrers dos-cents anys amb una constant atenció vers els moviments socials.

 

“He tornat a fer un film sobre el feixisme perquè mai no hauria pensat que, a aquestes alçades, tornaria a veure com vol tornar a ressorgir, a Europa i als Estats Units”, va dir a la presentació d’un film que conjuga un triangle amorós i el dubte sobre la traïció sentimental amb un entorn històric que els germans Taviani han enriquit amb anècdotes personals. Fills d’un militant antifeixista, han evocat aquell període en diversos films, però la seva mirada també s’estén a la França postrevolucionària d’Allonsanfan o al viatge als Estats Units de dos artesans italians que acaben construint els decorats babilònics de la Intolerància de David W. Griffith.

Casat amb Lina Nerli Taviani, una dissenyadora de vestuari amb més d’un centenar de films a les seves espatlles, Paolo Taviani és un pou d’anècdotes que enllacen la revelació juvenil en veure Paisà a un cinema de Pisa amb la Palma d’Or de Cannes que un jurat presidit per Roberto Rossellini va atorgar a Padre Padrone; o la presència d’Isabella Rossellini com a protagonista d’Il prato amb l’amistat amb Martin Scorsese, que els va ajudar a difondre la seva obra als Estats Units; o la trobada que el mateix festival de Cannes va organitzar amb els tres germans que han guanyat la Palma d’Or: els Coen, els Dardenne i els Taviani. Com us ho feu? Era la pregunta recorrent i, al final, tot quedava en família.

La retrospectiva que els dediquem es perllongarà fins a mitjan maig, i Paolo Taviani qualifica d’excepcional que es puguin veure tots els seus films. No debades, per a la seva segona presentació davant el públic ha triat San Michele aveva un gallo, un film que a Itàlia no es va estrenar al circuit comercial; en canvi, un cine club de Lleó va convertir la seva cançó en un leit motiv de la lluita antifranquista. La utopia amb què somnien els germans Taviani toca de peus a terra.

El retratista de les llegendes

Esteve RiambauDeixa un comentari

Els seus gairebé cinquanta anys de carrera han convertit el britànic Terry O’Neill en el fotògraf de les estrelles. Va començar per immortalitzar els Beatles i els Rolling Stones en el swinging London dels seixanta per després fer el salt a Hollywood a la caça dels astres de la pantalla. Va ser amic personal d’Elizabeth Taylor, fotògraf de capçalera de Frank Terry O'Neill a l'exposició (16)Sinatra i marit de Faye Dunaway. La seva foto de l’actriu, envoltada de diaris i al costat d’una piscina de Beverly Hills l’endemà de rebre l’Oscar per Network, ho diu tot. A O’Neill l’interessa l’altra cara de les llegendes. La cara quotidiana, propera, gairebé domèstica, com aquella altra fotografia, genial, de Sinatra envoltat de guardaespatlles a una platja de Miami. Podria ser una escena de The Sopranos però es rigorosament real i ho diu tot sobre el personatge.

Seixanta-sis de les seves gairebé dos milions de fotografies s’exhibiran durant els propers tres mesos a la Filmoteca gràcies a una producció de Fundación Telefónica comissariada per Cristina Carrillo de Albornoz. Entre les imatges hi ha actors i cantants, com Elton John i Amy Winehouse, però també polítics com Margaret Thatcher i Nelson Mandela. Terry O’Neill ha tingut l’encert de ser al lloc oportú en el moment precís, i sempre se n’ha aprofitat.

També va estar a la Filmoteca amb motiu de la inauguració de la seva exposició. I va aprofitar-ho per explicar el “background” d’algunes de les fotografies: la fragilitat de Romy Schneider, la complicitat alcohòlica de Lee Marvin i la timidesa de Liz Taylor quan, sola pels passadissos de la Paramount, li va demanar que li fes una fotografia amb Robert de Niro.

L’obra de Terry O’Neill és un testimoni de la història del cinema i de la cultura popular. És un document però, com diria Jean Vigo, també té un punt de vista documentat. La seva no és una mirada neutra. Hi ha una personalitat pròpia que, tal com em va confessar, cap estrella mai no li agrairà. Ni abans ni molt menys ara perquè, tal com afirma, ja no sap què fotografiar. Ja no hi ha llegendes que tinguin rostre. Pertanyen al passat però, per sort, ell les va immortalitzar amb la seva càmera. I ara, les seves magnífiques fotografies en donen testimoni.

Terry_Oneill_photocall (3)