Ha mort Bertrand Tavernier, un dels referents del cinema contemporani i un amic de la Filmoteca de Catalunya.
Havia de venir a la inauguració de la seu del Raval però li ho va impedir una reunió del sindicat de directors francesos. Ell lluitava a fons per les causes en les quals creia, igual que ho havia fet amb l’excepció cultural del cinema europeu i amb cada una de les seves pel·lícules. A l’antimilitarisme de La vie et rien d’autre o Capitaine Conan, al tema de l’adopció a Holy Lola, la policia davant la droga a L-627 o al de l’escola pública a Ça commence aujord’hui seguien debats que ell conduïa personalment per sales de tota França.
El cinema era la seva vida i el seu ofici. Ho sabia tot i, si no, ho preguntava. Recordo un cara a cara fascinant amb José Luis Guarner i una posterior trucada per preguntar-me detalls sobre un dels films en litigi. De fet, el vaig conèixer envoltat dels VHS que Martin Scorsese li enviava per documentar-se de cara al seu monumental volum Cinquanta anys de cinema nord-americà i era un plaer comprovar com treia suc de films aparentment menors, els anomenats de sèrie B, per posar en valor una mirada, un moviment de càmera, una partitura musical.

Anys més tard, va escriure el pròleg del meu llibre sobre el cinema francès després de la Nouvelle Vague i el va aprofitar per reivindicar els cineastes de postguerra, demolits per Truffaut i els joves turcs de Cahiers. Després de superar una greu malaltia, el 2016 va venir finalment a la Filmoteca per defensar la Carta Blanca que li havíem ofert. I allà tornaven a ser-hi els realitzadors del cinéma de papa dels quaranta: Claude Autant-Lara, Jacques Becker, Henri Decoin o, molt especialment el Maurice Tourneur de La main du diable. Era una descoberta que, a partir d’una història policíaca amb ribets surrealistes, confluïa sobre un diabòlic braç que ell i jo vam convertir en un signe de salutació i complicitat. Molt hàbilment, Octavi Martí, va encaixar aquesta selecció de preferències amb els seus propis films amb una correspondència que a Tavernier li va encantar i comentava en els col·loquis posteriors a les projeccions.
Un any més tard, Tavernier va tornar a Barcelona per presentar el seu darrer film, les quatre hores del seu Voyage à travers le cinéma français que aquí es va estrenar com Las películas de mi vida. Ho eren, indubtablement, i portaven el seu segell personal. Però, naturalment, no hi eren totes i el cineasta va afegir una sèrie televisiva de vuit capítols que inclou més material inèdit per parlar dels seus cineastes, no només realitzadors sinó també guionistes, actors o músics. Després d’un sopar a París em va fer tornar l’endemà al matí a casa seva per fer me sentir la banda sonora de la seva sèrie.
Aquest és l’homenatge que li oferirem properament. Un film seu sobre els films que li agradaven és la millor forma possible d’acomiadar a Bertrand Tavernier, al cineasta i a l’amic.