No tan de pressa!

Després d’escriure un llibre sobra la seva obra, editat el 2007 per la Filmoteca de Catalunya, Jaime Camino em va demanar perllongar la col·laboració per escriure un guió de caràcter autobiogràfic a partir d’elements que ell havia inclòs a les seves pel·lícules. S’hi van afegir una entrevista filmada que ell havia rodat amb la seva mare, textos inèdits per unes, mai seriosament plantejades, memòries i també la seva novel·la Moriré en Nueva York, on es desdobla en un personatge anomenat Constantino i abundants referències a la música, l’altra gran passió del cineasta especialitzat en la guerra civil.

Lamentablement, la delicada salut del director de Las largas vacaciones del 36 va impedir materialitzar aquest projecte, titulat ¡No tan deprisa, no tan deprisa!, ni tan sols assumint-ne jo la direcció, com ell generosament em va proposar. Quan, cinc anys més tard, vaig accedir a la direcció de la Filmoteca, la primera exposició va estar dedicada al cinema i la guerra civil, amb un gran protagonisme de Jaime Camino, padrí conjuntament amb Bigas Luna de la sessió inaugural. Un parell d’anys després de la seva mort, el 2015, el seu fill Teo va donar a la Filmoteca de Catalunya tot el fons documental de la seva trajectòria professional.

D’aquests dos factors, el guió autobiogràfic mai rodat i la donació de guions, cartes, fotografies i cartells en neix ara una exposició que porta el mateix títol de la pel·lícula non nata. El canvi de llenguatge, del cinematogràfic a l’expositiu, ha fet caure alguns elements –el desdoblament de la personalitat de Camino en un personatge de ficció- però n’han sobreviscut d’altres. D’aquí la importància que a l’exposició que ara s’inaugura tingui sis pantalles que allotgen els temes essencials de la seva obra: la infantesa, la guerra civil, la música, els feliços seixanta, la dificultat d’estimar i la mort. Els vídeos confeccionats s’expliquen per ells mateixos, amb la presència incorporada d’imatges filmades de nou per Liliana Díaz i la veu de Teo Camino que suplanta al seu pare amb la lectura dels seus textos. Vitrines perifèriques i els murs contigus contenen, a la manera de peus de plana, imatges i documents relatius a la creació de cada un dels seus llargmetratges.

Al darrer apartat, el de la mort, s’explica el títol de l’exposició. És un episodi autobiogràfic que ell va relatar a la novel·la, però mai no va gosar filmar. No el revelaré aquí, però sí que explicaré, que he volgut acabar l’exposició amb una fotografia de Jaime Camino presa el 2012, durant l’exposició dedicada a la guerra civil. Vaig debatre amb dissenyadors i col·laboradores sobre els tons d’aquesta imatge que, per a mi, és un comiat. Ho és de l’exposició, en qualsevol cas, i l’opció presa no sé si és la més estètica però sí la més coherent. El fons, els plafons amb imatges de la seva vinculació cinematogràfica amb la guerra civil, són en color, amb predomini del vermell. La seva silueta, amb un somriure carregat d’anys, però també d’ironia, és en blanc i negre. És l’espectre que, com les llums i ombres de les seves pel·lícules, ens recorda que, malgrat les lleis de la biologia, el cinema captura el temps per esdevenir un testimoni del passat.

Visiteu l’exposició per no haver de dir com el majordom interpretat per Vittorio Gassman a El llarg hivern: “Se’ns enduen el temps”.

Viatjar pel temps i l’espai

Una dimensió històrica, com la que té una filmoteca, permet mirar-se les coses amb una perspectiva allunyada de l’actualitat.

Ja vaig dir-ho en commemorar els deu anys de la seu del Raval: Nosaltres no som de catifes vermelles ni de premis enlluernadors. Preferim, en canvi, commemorar un centenari com el d’Alain Resnais des d’una perspectiva, a més, allunyada de la canònica.

El realitzador d’Hiroshima mon amour no era únicament el de la memòria i el dels traumes de la història. Ja a L’année dernière à Marienbad, tot i el seu to greu i una dimensió onírica, ja deixava entreveure la passió pel joc, l’atzar i l’artifici. El Resnais dels darrers anys, el que ARA hem revisat, apostava obertament pel teatre, la música i el còmic com a eixos d’una obra que no trencava la coherència amb films anteriors.

François Thomas, professor a la Sorbona, va explicar-ho de forma esplèndida en quatre presentacions alimentades per la seva tasca com a catalogador del llegat de Resnais: Noranta maletes plenes de documents i projectes inèdits que acrediten els fils que porten dels còmics de Mandrake infiltrats a la Bibliothèque Nationale (Toute la mémoire du monde) als personatges d’I Want to Go Home disfressats de Popeye, Olivia, Spiderman o Piolin.

En una línia molt diversa, hem celebrat els 60 anys de la Setmana de la Crítica del festival de Cannes amb la complicitat del D’A Film Festival, un festival que també aposta pel cinema d’autor i els nous valors emergents. En el seu dia també va ser-ho, des de les trinxeres de l’Espanya franquista, el valencià Llorenç Soler.

Docs Barcelona, un festival de cinema de no-ficció, li atorga el seu premi honorífic i nosaltres acollim una sessió en la qual també es donarà a conèixer la pàgina web dissenyada pel seu fill Dani amb el suport de la Filmoteca de Catalunya i la Universitat de València. Les pel·lícules militants de l’autor de Largo viaje hacia la ira no només es troben dipositades al nostre Centre de Conservació i Restauració sinó també, en molts casos, obertes al públic a través d’Internet.

               I, tal com també vam posar èmfasi a la celebració del febrer, la seu de la Filmoteca de Catalunya està sòlidament arrelada al barri que l’acull: el Raval. I, per corroborar-ho, els nostres Serveis Educatius proposen una FilmoRuta que, partint de la plaça Salvador Seguí, recorre diversos espais significatius de l’entorn, inclosa una de les anteriors sales de projecció de la Filmoteca, al desaparegut cinema Padró, de la mà de films tan emblemàtics com Distrito Quinto, En construcció o Ocaña, retrat intermitent. El pintor i dibuixant Nazario, un dels seus protagonistes, va ser justament objecte d’una recent carta blanca encapçalada per Die Puppe, un film d’Ernst Lubitsch realitzat el 1919 que conserva tota la seva frescor i fantasia, renovada per la magnífica composició que va interpretar, en directe, el mestre Josep Maria Baldomà.

La Filmoteca, com deia a l’inici, té una dimensió històrica que li permet jugar amb el temps i els espais. I el cinema és el millor vehicle per fer-ho.  

Moments inoblidables

Són moltes les coses que han succeït a la Filmoteca durant els darrers deu anys, els que ara compleix la seu del Raval. Tretze mil sessions, gairebé deu mil pel·lícules projectades i centenars de convidats donen per molt. Sense oblidar els milers d’alumnes dels Serveis Educatius, els usuaris de la Biblioteca o les més de cinquanta exposicions. Cadascú pot tenir els seus propis records, però la memòria no es mesura per les millors pel·lícules –el gust és subjectiu-, els convidats amb Oscar o Palma d’Or a Cannes, per aquell document que vaig trobar a la biblioteca, la fotografia exposada que em va canviar la vida o el nen que va descobrir que la pantalla de la sala Chomón era molt més gran que la d’un ordinador.

Volem celebrar els deu anys al Raval, en canvi, amb aquells moments inoblidables associats a pel·lícules que han forjat la nostra història, que també és la de molta gent que ens ha seguit de prop. Hi haurà sessions amb restauracions que s’han fet des del nostre Centre de Conservació i Restauració de Terrassa –l’altra seu de la Filmoteca- com va ser la versió nord-americana de Reborn que vam recuperar d’un laboratori de Los Angeles i vam incloure a la gran retrospectiva de Bigas Luna, la primera del Raval. Die Nibelungen, amb una còpia restaurada en 35 mm, va ser –d’altra banda, la cloenda del congrés de la FIAF celebrada al Gran Teatre del Liceu. Jacquot de Nantes s’associa, en canvi, a la visita d’Agnès Varda per inaugurar l’exposició dedicada a Jacques Demy. Los Tarantos també il·lustra una altra exposició, la de Rovira Beleta a partir dels fons dipositats al nostre departament de documentació, i a un magnífic dossier dels serveis educatius.

Més enllà de les parets del Raval, hem exhibit les nostres restauracions del 2CR. El sol del membrillo de Víctor Erice a Cannes Clàssics i De quelques événements sans signification (Mostafa Derkaoui) al Forum de la Berlinale. A la retrospectiva que el MoMA de Nova York ens va dedicar el 2018 vam exhibir-hi La respuesta (Josep Maria Forn), El largo viaje hacia la ira (Llorenç Soler) i Ice Cream (Antoni Padrós) mentre la col·legiata de Cardona va acollir la projecció de Chimes at Midnight com a cloenda del centenari d’Orson Welles.

Jacinto Esteva va ser objecte d’una exposició i de l’edició en DVD de la seva obra completa. Per això projectem la recuperada Notes sur l’emigration i la restaurada Lejos de los árboles mentre Vida en sombras (Llobet Gràcia) també representa l’edició en DVD que va merèixer el primer premi d’Il cinema ritrovato de Bologna. Films d’Helena Lumbreras i Mariano Lisa o d’Emma Cohen recordaran que les vam restaurar i presentar en la Mostra de Films de Dones, mentre Adieu au langage (Jean-Luc Godard) va ser el primer film projectat en 3D.

Els que hi érem, no oblidarem mai el concert d’Hanna Schygulla, que va culminar amb un bis de Lili Marleen, la cançó que dona títol al film de Fassbinder. També va quedar gravada a foc l’ovació de gala a Jean Pierre Léaud a la preestrena de La mort de Louis XIV. No per casualitat li hem encarregat a Albert Serra la imatge commemorativa d’aquests deu anys. No tot han sigut moments plàcids o apoteòsics. Rio Grande, el western de John Ford, s’estava projectant en el mateix moment que es produïen els atemptats terroristes a les Rambles i Do the Right Thing (Spike Lee) va ser una de les primeres projeccions després del llarg confinament per la Covid.

Al seu dia, vam apostar pels noms de Laya i Chomón per batejar les dues sales. Ens hi hem mantingut fidels i de la productora del Comissariat de Propaganda durant la Guerra Civil hem recuperat dos documentals que es donaven per perduts: Transfusions de sang i Els ollaires de Breda. De Segundo de Chomón hem celebrat els 150 anys del seu naixement amb un seguit d’activitats que han implicat a tots els departaments de la Filmoteca. Tots aquests noms i títols són la nostra història i la nostra identitat. Representen aquells moments que, per a nosaltres, resulten inoblidables.

Deu anys al Raval

Ara fa deu anys inauguràvem la nova seu de la Filmoteca de Catalunya al barri del Raval. Una fita llargament esperada i prorrogada per diversos retards. Una fita necessària per a l’evolució de la institució.

Hi han passat moltes coses i són molts els records que s’hi acumulen, però el primer que em ve al cap són les primeres projeccions, el juny del 2020, després dels primers tres mesos de confinament per la Covid. Feia uns dies que l’activitat ja s’havia reiniciat al Centre de Conservació i Restauració i a la Biblioteca del Cinema i, passat l’estiu, s’engegarien els Serveis Educatius. Però va ser aquella tarda, inoblidable tarda, quan bona part del nostre equip va ser testimoni del retorn d’espectadors a les sales que, amb llàgrimes als ulls, ens deien que ens havien trobat a faltar, que érem com la seva família.

Allà es va posar de manifest que l’activitat d’una filmoteca és essencialment física, de contacte amb els materials que preservem en cel·luloide, paper o digital, però també d’uns espectadors que volen seguir veient els films en una sala fosca i pantalla gran.

Durant aquests primers deu anys, la seu de la Filmoteca ha complert la funció que li va ser assignada: convertir-se en un centre cultural especialitzat en cinema on les projeccions s’han conjugat amb exposicions, la biblioteca i els serveis educatius al cor d’un barri, el Raval, on, des del primer dia, ens hi hem sentit còmodes i ben acollits. Som conscients dels problemes socials que ens envolten i que una Filmoteca no és la primera necessitat. Tampoc he vingut a solucionar problemes que s’escapen de les nostres mans, però, des del primer dia, si hem pogut contribuir amb un gra de sorra, ho hem fet amb absolut convenciment.

Tot això no hauria estat possible sense la implicació de l’equip de la Filmoteca que va creure en aquest projecte des del primer dia i l’ha fet realitat. La seva complicitat ha estat infinita. També vull agrair el suport de l’ICEC i del Departament de Cultura, amb un especial protagonisme de Natàlia Garriga, actual Consellera de Cultura. Aquesta seu és, en molt bona part, fruit de la seva gestió, de la seva il·lusió i perseverància en assolir reptes que semblaven impossibles.

També cal agrair a tothom que ha col·laborat amb nosaltres al llarg d’aquests anys: Equipaments culturals, instituts i consolats estrangers, filmoteques, festivals i cineclubs, universitats i escoles de cinema, associacions, centres educatius i entitats públiques i privades. El 2013, d’altra banda, vam acollir el congrés de la FIAF i la proximitat amb filmoteques públiques d’arreu del món ha estat imprescindible. Com també ho han estat els centenars de convidats que han passat per aquest edifici. Molts d’ells, cineastes de primer nivell internacional, s’han convertit en bons amics i imprescindibles missatgers.

Gràcies, per últim, al públic, que dia a dia, ens feu confiança. Amb el milió tres-cents mil espectadors que han passat per aquestes sales, més els visitants de les exposicions, els alumnes del serveis educatius o els usuaris de la biblioteca, aquest edifici ha adquirit tot el sentit pel qual va ser concebut. Hi hem projectat cinema clàssic, naturalment, però també films contemporanis que no arriben a les sales comercials i aquells amb els quals ens comuniquem amb altres disciplines culturals i socials:. Ara per ara, les filmoteques ja no només conservem les pel·lícules sinó la forma en la qual el cinema es veia quan era el gran espectacle popular del segle XX.

Celebrem aquests deu anys amb una setmana que vol ser un mirall de la nostra feina, de la nostra identitat. Projectarem restauracions pròpies de films catalans, com les recuperades versions internacionals de Jet Lag i Reborn o petits tresors del nostre Centre de Conservació i Restauració, l’altra seu de la Filmoteca. La Cinémathèque Suisse ens en ha portat un dels seus, un film que el 1979 ja parlava de pandèmies. També retrem homenatge a Pere Portabella, que acaba de complir 95 anys, i a Tomàs Pladevall, assessor de moltes de les nostres restauracions, amb l’estrena d’un documental sobre la seva trajectòria. Una taula rodona recordarà qui son els nostres veïns i còmplices: els museus, les biblioteques, els professionals del cinema y la universitat. El públic familiar descobrirà el valor del patrimoni amb la màgia del cinema i En construcción, el film rodat per José Luis Guerin al Raval, ha estat el més votat pel públic per recordar, justament, on som. Al barri on uns joves també s’han iniciat en els secrets del cinema. Film The Living Record of Our Memory, finalment, es un precís retrat realitzat per Inés Toharia del que som i fem les filmoteques.

Hem fet moltes coses, però encara en queden de pendents. Les tecnologies avancen i ens hi hem d’emmotllar per, precisament, preservar el patrimoni. Formem part d’una política audiovisual que no pot mirar el futur sense integrar el passat, un patrimoni que ha d’estar viu. Nosaltres no som de catifes vermelles ni de premis autocomplaents, però hem passejat el cinema català arreu del món. En som la seva memòria i necessitem que estigui viva perquè cada una de les celebracions futures de la Filmoteca de Catalunya sigui una festa. Una festa del cinema. Del d’ara i del de sempre, del que reflecteix la nostra identitat i del que mereixen veure les generacions futures.

No és fàcil ser cineasta a Israel

Amos Gitai és molt més que un cineasta. Hem programat divuit dels seus films, però n’ha fet prop de noranta, vint-i-cinc d’ells són llargmetratges. I, al darrere encara hi ha exposicions, espectacles teatrals i llibres, sense comptar els seus estudis d’arquitectura.

Amb la mostra que li dediquem al llarg dels dos primers mesos d’aquest any n’hi ha prou, tanmateix, per fer-se una idea de la magnitud de la seva obra i de la diversitat de temes que aborda, des de diverses ciutats d’Israel a una perspectiva de l’exili –que ell va patir personalment- o les seves vinculacions personals amb una família no menys rica culturalment.

No és fàcil ser cineasta a Israel i, tal com ell mateix diu, no n’hi ha prou amb les catifes vermelles dels festivals. Cal comprometre’s políticament i ell ho ha fet i ho ha pagat amb severes represàlies per haver criticat la política del seu país o haver defensat la figura de Yitzhak Rabin, el polític assassinat pel fanatisme que volia impedir qualsevol diàleg entre Israel i Palestina.

El seu cinema tampoc és estèticament convencional. Conjuga la ficció amb el documental, diversos formats i també la mitologia ancestral amb el present més contemporani. De vegades triga a reflotar temes, com l’atac que va patir l’helicòpter on ell viatjava en un equip de rescat durant la guerra del Kippur i que ell reconstruiria en diversos films.

Fa uns dies vam mantenir una llarga xerrada telemàtica que es pot reproduir al nostre Repositori digital. Finalment, ha vingut a Barcelona per presentar personalment tres de les seves pel·lícules que, a més, ha volgut tornar a veure.

Viu el cinema no només com una professió sinó com una forma de relacionar-se amb el món. Ha filmat a Israel però també a altres països i amb actors de molt diversa procedència. Incloses algunes estrelles internacionals com Hanna Schygulla, Jeanne Moreau, Natalie Portman o Irène Jacob.

França té un pes específic en el seu rerefons cultural. Sovint treballa amb el mateix equip, al qual tracta com una gran família, i hi incorpora veterans, tal com va fer amb Henri Alekan, Alexander Trauner o Sam Fuller. Estem parlant del director de fotografia de Les enfants du paradis, del decorador de Billy Wilder o del realitzador de The Big Red One.

Queden encara setmanes per descobrir el seu cinema a la Filmoteca. No ha tingut una gran distribució al nostre país però és una porta oberta al coneixement. A descobrir al seu autor i compartir els temes que li interessen. De vegades són cops de puny a l’estómac. D’altres, cants poètics que demanen desprendre’s de prejudicis narratius. Mai deceben, sempre fascinen. No és fàcil ser cineasta a Israel.        

Balanços i expectatives

A l’hora de fer un primer balanç del 2021, hem de tornar a agrair la fidelitat del públic. Tot i la pandèmia, la mitjana d’espectadors per sessió és de 75 i l’exposició dedicada a Marilyn Monroe ha estat la més visitada a la seu del Raval. Les xifres de les projeccions no són puntuals. Fa ja un any i mig que la Filmoteca va reprendre la seva activitat amb un 90% de les projeccions i exposicions amb la freqüentació abans esmentada, sempre mantenint les garanties sanitàries vigents.

En temps de discursos apocalíptics i atacs a la raó fa goig constatar que les nostres propostes cinematogràfiques calen fondo en un públic que segueix optant per les projeccions en sala, exposicions d’objectes materials o consultes de materials bibliogràfics.

Aquesta simbiosi ha funcionat durant uns mesos en què els cineastes de primer nivell han tornat al Raval. Peter Brook, Costa-Gavras o Werner Herzog, tots ells amb més de vuitanta anys a l’esquena, han estat a la sala Chomón per intercanviar opinions i experiències amb el públic.

I el cinema del mateix Chomón, l’any de la commemoració oficial dels 150 anys del seu naixement, ha estat ben present no només a la Filmoteca sinó a biblioteques i cineclubs de tot el país, a cinemateques de Bolonya, Bogotà o Viena i, durant les properes setmanes, al cor de Barcelona, en una pantalla gegant a la plaça de Catalunya.

Que la mitjana d’espectadors de l’Aula de Cinema sigui un 60% més elevada que les sessions regulars indica, finalment, que el públic més jove també està implicat en aquesta celebració de l’espectacle cinematogràfic. El cinema, tal com deia el leit motiv de l’any Chomón, és il·lusió.

Amb aquest recolzament no podem afrontar el 2022 sense un altre esperit que l’optimisme i les energies renovades. Som ben conscients que la pandèmia encara és viva i que cal ser prudent. Però també sabem, no només creiem, que la cultura és segura i que la Filmoteca pot mantenir la seva activitat amb plenes garanties sanitàries.

Ho dèiem fa un any i ho repetim ara amb la celebració dels deu anys del Raval a poc més de dos mesos. La darrera setmana de febrer serà molt especial, però hi haurà activitats commemoratives al llarg de tot l’any sota aquesta imatge que Albert Serra ens ha confeccionat expressament per a l’ocasió. Tots els seus darrers films s’han estrenat a la Filmoteca i era de justícia encarregar-li una peça a mida. El seu personatge que mira l’horitzó som també nosaltres davant una programació que, com sempre, busca la diversitat cultural i de gènere, conjuga el passat amb el present i involucra a actors que no són només cinematogràfics.

Pasolini i Resnais celebren els centenaris, però també Vittorio Gassman, Ava Gardner o Paco Pérez Dolz i José Luis López Vázquez. Revisarem grans westerns i comptarem amb la presència d’Amos Gitai, Agnès Jaoui, Jeremy Thomas o Franco Piavoli. Agrairem a Lola Salvador la donació del seu llegat i convertirem el de Jaime Camino en una exposició. Posteriorment, arribarà la de les fotografies de Manoel de Oliveira, acompanyades d’una retrospectiva dels seus films, com la que també gaudiran Mikio Naruse o Kira Muratova. I, per acabar, cinema dins el cinema en un any on celebrem els deu anys de la Filmoteca. No ens importaria acabar aquesta llarga celebració com Buster Keaton a Sherlock Jr., embolicats en cel·luloide.

Programa 2022

Chomón, a 150 imatges per segon

Batejar la sala gran de la nova seu del Raval amb el nom de Segundo de Chomón no va ser una decisió innocent ni molt menys gratuïta. El 17 d’octubre es compleixen 150 anys del naixement d’aquest cineasta dels orígens durant molt temps qualificat com “el Méliès espanyol” i ja fa anys reconegut internacionalment amb un nom propi associat a la Filmoteca de Catalunya. Procedent de Terol, va tenir Barcelona, Paris i Torí com les seus d’una carrera associada a la tècnica com a vehicle de la il·lusió i la fantasia. Expert en l’acoloriment manual de les pel·lícules en blanc i negre, de l’animació stop motion i dels efectes especials, és el pare de molts dels trucatges usats en l’actualitat. És per aquest motiu que, des de la Filmoteca, no el volem reivindicar únicament com una relíquia del passat sinó com un cineasta ple de vida i vigència.

De fet, és el primer cineasta que mereix l’honor de ser oficialment reconegut pel Govern de la Generalitat com una de les commemoracions oficials. I, des de la Filmoteca ens sentim particularment orgullosos de liderar una sèrie de iniciatives que, oficialment, tenen el seu tret de sortida en el cine-concert que Josep Maria Baldomà i els seu trio de Lunatiques oferiran a la sala del Raval que porta el seu nom. Les pel·lícules que s’hi projectaran han estat restaurades per Mariona Bruzzo i Rosa Cardona, comissàries de la commemoració, i vinculades a l’estudi i preservació de l’obra de Chomón des d’una llunyana col·laboració amb el festival de cinema fantàstic de Sitges als anys noranta. La cloenda de l’edició d’enguany coincidirà, precisament, amb la data de naixement del cineasta i serà l’epicentre de les activitats.

Miquel Curanta, director de l’ICEC, Mariona Bruzzo i Rosa Cardona, comissàries de l’Any Chomón i Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya

Des de les diverses unitats de la Filmoteca, hem preparat i promogut concerts a càrrec de Marc Parrot i els joves compositors de l’ESMUC. Una sessió d’il·lusionisme amb el mag Hausson i el piano de Francesc Mora es conjugaran amb projeccions i mappings a diversos indrets de Barcelona gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament. TVC també participarà en la difusió del personatge al voltant de les jornades d’un Laboratori Chomón amb la presència de destacats especialistes internacionals del passat i també de la seva herència tecnològica. Un cicle de projeccions demostrarà fins a quin punt és profunda la petjada d’aquest cineasta.  Els més petits, per últim, podran descobrir la seva màgia gràcies als Serveis Educatius i a les sessions organitzades per la Federació Catalana de Cineclubs a biblioteques de tot el país, mentre són diverses les filmoteques internacionals que ja ens han demanat el programa Chomón per projectar-lo al llarg dels propers mesos. No deixeu de consultar el web específic, anychomon.cat, nodrit d‘informacions i imatges procedents dels nostres fons documentals i amb puntuals informacions sobre les activitats. 

La col·lecció Chomón de la Filmoteca de Catalunya consta actualment d’un centenar de títols. Una trentena van ser editats per Cameo en un DVD, amb música original de Joan Pineda, que el 2011 va guanyar el prestigiós premi internacional del festival Il cinema ritrovato. Ara, el nostre Centre de Conservació i Restauració ha digitalitzat vuit títols i una dotzena més, alguns d’ells inèdits, arribaran d’altres institucions. Prepareu-vos doncs a viure un veritable festival Chomón d’aquí al desembre. I cada cop que entreu a la sala gran del Raval sigueu conscients que sou al regne de la fantasia i de la il·lusió.       

De Filmoteca a Filmoteca

Marc Recha ho explica sense embuts. La seva escola va ser la Filmoteca, la de la Travessera de Gràcia, amb tres sessions diàries, sempre en primera fila, prenent apunts i gairebé sense parlar amb ningú. Llavors era un adolescent però abans ja havia fet pel·lícules amb la càmera de Super 8 que li havia regalat el seu pare, amb la família i amics com a protagonistes i en escenaris propers a Can Serra, el barri de L’Hospitalet on vivia. Alguns d’aquests films, conservats pel seu germà i restaurats pel nostre Centre de Conservació i Restauració, s’han projectat ara al Raval per arrancar una retrospectiva completa que inclou els seus curtmetratges en 35 mm i els vuit llargmetratges que ha realitzat fins ara.

L’autor de La vida lliure ha tornat doncs a la Filmoteca però ara per compartir les seves imatges. Imatges impregnades del cinema que li agrada però també dels paisatges on s’hi sent còmode, des de la valenciana vall de Gallinera de L’arbre de les cireres fins els Pirineus de Pau i el seu germà, la frontera francesa de Les mans buides o la Menorca a La vida lliure. Es filma a ell mateix al costat del seu germà a Dies d’Agost i amb Sergi López fent de pare del seu propi fill a Un dia perfecte per a volar, rodada prop d’on viu ara. Sempre al camp, al mar o a la muntanya, com si volgués aixecar murs de cel·luloide que el separin de la intoxicació d’aluminosi que va patir fa molts anys a L’Hospitalet. A la recerca, també, d’una llibertat gairebé utòpica que, literàriament, sorgiria de l’Eugeni d’Ors d’El cielo sube i transitaria pel Josep Pla que impregna la seva obra.

Recha va començar imitant els films d’aventures que veia al cinema de barri per apropar-se després als realitzadors descoberts a la Filmoteca o als que va conèixer a París, amb una beca, des del Marcel Hanoun que el va acollir a casa seva fins el Robert Bresson que va canviar el timbre de casa seva perquè no l’emprenyés més. Recha és obstinat en el seu camí que, mica en mica, li va permetre omplir els seus paisatges buits i abstractes de personatges cada cop més entranyables. Ha triomfat en festivals internacionals i és l’autor de Pau i el seu germà, l’únic llargmetratge parlat en català inclòs a la selecció oficial de Canes. Resultava, doncs, obligat que Marc Recha retornés a la Filmoteca de Catalunya, a la seva, per compartir el cinema que porta a les venes.

Tal com d’ell va escriure l’amic comú Joaquim Jordà, “és un autodidacta, llicenciat en filmoteques i en el maneig de la càmera des de l’adolescència, que inventa dia a dia el seu itinerari cultural. Això suposa riscs i buits, però permet també, i no és poc, l’eufòria creativa del descobridor, sense mapes previs, d’un territori verge on acampar provisionalment fins emprendre una nova exploració”.          

Angelopoulos en la memòria

                El setembre de 2011, Theo Angelopoulos es trobava a Barcelona per rebre el premi Terenci Moix. Vam dinar, amb la seva dona Phoebe –productora de molts dels seus films- i la cineasta Rosa Vergés, en un restaurant dels jardinets de Gràcia. A la tarda, li vaig proposar visitar la nova seu de la Filmoteca, al barri del Raval. Encara estava en obres però es veia la llum al final del túnel i estava previst que s’inaugurés al cap de pocs mesos. Allà mateix ens vam comprometre que programaríem una retrospectiva de la seva obra i que ell tornaria a presentar-la.

Pocs mesos després, ja teníem data de inauguració, 12 de febrer, quan va arribar la tràgica noticia: el cineasta havia mort, atropellat per la moto d’un policia que no estava de servei, mentre rodava al port del Pireu unes escenes per a la seva nova pel·lícula. El cop va ser fatídic però definitivament irreversible quan l’ambulància, en plena crisi econòmica de Grècia, va trigar massa en arribar. La seva trilogia va quedar inconclusa i la nostra retrospectiva ajornada sine die.

                He trigat nou anys en assumir que mai més no es podria fer una retrospectiva d’Angelopoulos amb la seva presència però també que a ell li agradaria que els seus films es segueixin projectant. M’ho van fer veure, l’any passat, dues persones properes a ell: la professora Irini Stathi, especialista en el seu cinema, i Pere Alberó, ajudant de direcció en algun dels seus films. Phoebe controla els materials, alguns d’ells restaurats, i no ha sigut difícil aconseguir les còpies, tot i que ella no podrà venir. La severitat de la covid a Grècia ho impedeix. Ens ha demanat, això sí, que enregistrem la sessió que Pere Alberó i jo mateix conduirem la propera setmana amb el títol de Theo Angelopoulos en la memòria.

Ell té moltes coses que evocar i alguns documentals que mostrar, des de la presència del cineasta a les runes d’Empúries fins imatges del seu enterrament.  Jo mostraré l’escena de L’eternitat i un dia que vaig veure rodar als carrers de Tessalònica un diumenge al matí. La trobada del vell intel·lectual malalt, encarnat per Bruno Ganz, amb un nen refugiat albanès es va rodar en només dos llargues preses amb un parell de repeticions. També parlarem de diverses trobades amb Theo, a Barcelona i a Grècia o al festival de Berlin, on es va estrenar el seu darrer film.

               Justificarem la pregunta que Theo ens va fer un dia: per què els meus films agraden més als crítics de Barcelona que als de Madrid? I, tot això, mentre al llarg d’aquest mes de març tornem a veure els seus films com a lliçons d’història filtrades pel marxisme i com a classes magistrals d’un cinema impregnat per la poètica de Tonino Guerra, el més poètic dels guionistes de Federico Fellini. Ens deixarem arrossegar pels seus plans seqüència, seguirem l’estàtua de Lenin baixant pel Danubi o reviurem el conflicte dels Balcans des de l’òptica dels germans Manakis, els Lumière de Macedònia. Ens emocionarem amb les bandes sonores d’Elena Karaindrou i tornaré a veure El viatge dels comediants, que vaig descobrir a la Filmoteca del carrer Mercaders la vigília d’un examen d’Endocrinologia.  Llavors, aquesta transgressió era difícil d’entendre per part dels meus companys, estudiants de Medicina. Ara tinc encara més clar el que vaig fer. Angelopoulos era essencial, i encara ho és ara, quan forma part de la memòria.             

Agraïment i diversitat

Un cop més, i en nom de tot l’equip de la Filmoteca de Catalunya, vull expressar el nostre agraïment al públic que, en temps tan difícils, ens fa confiança i omple les sessions dins els marges establerts de prevenció sanitària. La reducció de l’aforament al 50% ha provocat que, en les darreres setmanes, diverses sessions han exhaurit les localitats disponibles. Fins el punt que, en previsió de que aquesta situació es perllongui, augmentarem el nombre de passis de determinades pel·lícules per evitar que ningú es quedi fora.

D’altra banda, també és significatiu que aquests èxits de convocatòria s’hagin produït amb cineastes tan dispars com Mani Kaul o John Cassavetes. El seu únic punt de coincidència és la seva voluntat de independència creativa però, provenint de dos contexts culturals tan diversos com la Índia o els Estats Units, han despertat l’interès d’un públic àvid de descobertes o retrobaments. Ja fa anys que reivindiquem l’eclecticisme com una de les pautes de la nostra programació i res millor per demostrar ho que aquesta atenció compartida vers un deixeble de Robert Bresson i un cineasta que, com Orson Welles, actuava en pel·lícules d’Hollywood per poder finançar els seus projectes més personals.

A la sala d’exposicions, Marilyn Monroe ha mostrat el seu rostre més proper gràcies a les fotografies que Milton H. Greene li va fer en una cinquantena de sessions entre 1953 i 1957. A les 80 imatges exposades veiem una dona sovint desprotegida de maquillatge, però també disposada a compartir les proves de llum i vestuari que li proposava un fotògraf amb el qual van produir, a més, dues pel·lícules més enllà de l’estereotip amb el qual la Fox l’havia encotillat. Sortosament, després d’unes setmanes tancada per la pandèmia, la Monroe tornarà a obrir el seu servei de restauració per coincidir amb l’actriu que li dona nom dins el mateix edifici de la Filmoteca.

L’Aula de Cinema, Per amor a les Arts, les sessions familiars o la materialització dels Dies Curts que ja vam iniciar durant el confinament constaten que la nostra programació segueix viva, oberta i amb apostes de futur. No sabem concebre el cinema sense la seva materialitat, tant pel que fa al contacte dels materials de preservació com a les projeccions en sala i amb públic. És per això que, fa unes setmanes, vam avançar la programació de 2021 com un desig que volem fer realitat. Ja ho hem aconseguit durant el més de gener i seguim. Seguim amb el leit motiv d’El cinema és il·lusió que acompanyarà els 150 anys del naixement de Segundo de Chomón, aixoplugats com a commemoració oficial del govern de la Generalitat.         

Benvolgut públic. Gràcies per ser hi. Nosaltres us hi esperem!