Una amistat personal forjada des d’anys abans, va convertir a Carlos Saura en un dels puntals de la darrera etapa de la Filmoteca de Catalunya. No va ser a la inauguració, però sí que va venir a fer una visita guiada a la primera exposició, La guerra civil vista pel cinema. Imatges confrontades.
Hi era abastament citat i va arrodonir la seva presència amb la presentació de ¡Ay, Carmela!, la seva retrobada amb Rafael Azcona per fer explícites totes aquelles metàfores que a La caza o a El jardín de las delicias, s’amagaven de la censura. Va ser un dia intens, recordo, perquè abusant de la seva generositat, aquell mateix matí em va acompanyar a visitar una exposició sobre Goya al CaixaFòrum. Ho sabia tot del pintor aragonès, recreat per Paco Rabal a Goya en Burdeos, i ho compartia generosament Al vespre, em va dir: “Yo no ceno nunca y tú vete a casa, que estarás cansado”.
Tenia llavors 80 anys i el desbordaven els projectes. La seva especialització en el gènere musical el portava de l’Índia fins a Mèxic, passant per totes les danses espanyoles menys la sardana, “perquè no li acabo de trobar el punt cinematogràfic”, deia. I, entre pel·lícula i pel·lícula, encara tenia temps de respondre a les peticions dels amics. Vam coincidir a les Jornades Fotogràfiques del Masnou el 2013 i, cada cop que el convidava a la Filmoteca, responia: “Si no estoy rodando vendré, porque yo tengo que trabajar, ¿sabes?”. Jo n’era conscient, però no deixava d’insistir perquè sabia que ell tornaria. Va fer-ho per presentar Deprisa, deprisa i també ens va acompanyar en la celebració dels primers cinc anys de la seu del Raval. Va presentar Iberia i allà es va retrobar amb Pere Portabella, el productor de Los golfos, i va conèixer Robert Guediguian.
Saura repetia que la seva carrera havia progressat gràcies als seus èxits internacionals i França el va acollir com si fos fill de Buñuel fins que la irrupció d’Almodóvar va fer passar pàgina. Durant el franquisme, els seus films críptics eren sinònims d’un anhel de llibertat. Tan aviat va arribar la democràcia, el director de Cría cuervos va canviar de registre i poc després va trobar en el musical un nou enfocament a la seva carrera. Un enfocament sovint menyspreat per quedar al marge de la ficció i per una aparent manca de substrat sociològic quan, en realitat, reivindicava la veritable essència d’aquell flamenc que havia estat trivialitzat i usurpat pel folklorisme franquista.
Vaig visitar el rodatge d’El rey de todo el mundo a Guadalajara (Mèxic), on em va presentar al seu inseparable Vittorio Storaro, la llum que compartia amb Bertolucci i Coppola. També ens vam retrobar a Sitges, abans que ell presentés el seu curtmetratge sobre els afusellaments del 2 de maig i jo commemorés els 150 anys del naixement de Segundo de Chomón, un altre aragonès amb projecció internacional.
Teníem altres projectes en comú, però manava la seva atapeïda agenda, eficaçment gestionada per la seva filla Anna. Ella i jo vam presentar l’exposició de fotografies sobre flamenc que es va inaugurar a Jerez de la Frontera el passat setembre. La salut ja li va impedir viatjar, però, tot i això, seguia treballant, infatigablement, en un documental sobre pintures murals que es va rodar fugaçment a Barcelona i s’acaba d’estrenar o en un projecte sobre Montserrat Caballé i el Liceu que ja no podrà veure la llum.
¡Esa luz! era el títol d’una novel·la autobiogràfica que evocava els seus records de la guerra civil. Ara, als 91 anys, aquella llum s’ha apagat. Queden, però, les pel·lícules, fruit d’una desbordant capacitat de treball. I els records personals d’una amistat. “Se te quiere, Esteve”, em deia en una aparentment impersonal tercera persona. Ell també es feia estimar.
És el tercer cop que el cineasta portuguès Pedro Costa visita la Filmoteca de Catalunya. Va estrenar-hi Cavalo Dinhero el 2016. Va desafiar les restriccions de la pandèmia per presentar-hi Vitalina Varela, amb fotos amb mascareta que ho acrediten. I, ara, amb la coincidència d’una instal·lació pròpia a La Virreina, Cançó de Pedro Costa, era el moment de programar una retrospectiva complerta de la seva obra acompanyada d’una carta blanca, amb la qual hem començat l’any.
Pedro Costa ha compartit tres dies, tres extraordinàries jornades, amb nosaltres i la casualitat, tràgica casualitat, ha fet coincidir la seva pel·lícula triada per presentar el cicle, el seu retrat de Jean-Marie Straub i Danièle Huillet, amb la recent mort del cineasta francoalemany.
Oú gît votre sourire enfoui? mostra els autors de Sicilia! en ple muntatge d’aquesta adaptació d’un relat d’Elio Vittorini en el que havia de ser un capítol convencional de la sèrie Cinéma de notre temps, coproduïda per Jeanine Bazin, André S. Labarthe i la cadena Arte a través de Thierry Garrel.
No va ser fàcil convèncer uns i altres. Costa va viatjar a Roma per fer la proposta a Straub i Huillet. La primera resposta va ser negativa. Després s’ho van repensar i acceptar, a condició que no es tractés un documental a l’ús, d’entrevistes il·lustrades amb fragments de pel·lícules. Contra els cinc dies de rodatge estipulats per la producció de la sèrie, d’altra banda, Costa i un tècnic de so van compartir sala de muntatge amb els Straub durant un mes. Danièle Huillet va rebutjar qualsevol il·luminació addicional i Costa va trobar la solució estètica per fugir de la foscor absoluta en el joc entre la pantalla de la moviola i la porta de la sala, on l’inquiet Straub retallava sovint la seva silueta com si es tractés de l’aposentador reial de Las meninas.
El que es veu en el film de Costa, finalment, és el treball del cinema, les discussions fotograma a fotograma sobre on tallar, o com articular un relat on la força dels actors, sovint no professionals, és essencial. El resultat, normes de la sèrie, havia de ser inferior a una hora. Costa va tornar a lluitar per fer-ne una versió de cent minuts que és la que es va projectar a la Filmoteca amb una gran entrada de públic, majoritàriament jove.
Aquest primer contacte de Costa amb els Straub es va transformar en amistat i en una profunda admiració per dos cineastes que van viure amb la coherència del cinema com a eina per accedir a la utopia comunista. Quan Straub sortia a passejar pel seu barri de Clichy, tornava a casa amb les mans buides. Tot el que duia a la butxaca ho repartia entre els sense sostredel seu veïnat.
Paral·lelament, Costa va fer de la barriada lisboeta de Fontainhas el territori habitual per a les seves pel·lícules rodades a partir de No quarto da Vanda. Els seus habitants eren –aquest bidonville ja no existeix- marginats i, en bona part, emigrants de Cap Verd. Eren persones, afirma el cineasta, a les quals la Revolució dels Clavells els va passar pel costat. Els partits d’extrema esquerra i els milicians amb badgets del Che Guevara no van pensar en ells i Ventura, el protagonista de Cavalo Dinheiro, va haver de superar tot sol les seqüeles d’un accident patit quan treballava a la construcció.
Ventura, Vanda, Vitalina: així són els protagonistes d’alguns dels films de Costa, rodats durant mesos, al marge de les presses de la indústria i fruit d’una convivència que permet el trànsit de la realitat a la ficció. Foscos per naturalesa, deixen escletxes per les quals es colen feixos de llum que conformen una estètica molt particular.
Ne change rien, en canvi, estableix sòlids vasos comunicants amb Ou git votre sourire enfoui? Allà on hi havia una sala de muntatge en la qual es cuinava una pel·lícula, aquí veiem com l’encàrrec de l’actriu i cantant Jeanne Balibar es transforma en els assajos per l’enregistrament d’un disc en el qual destaca una magnífica versió de la balada de Johnny Guitar. De nou, el cinema com a exemple de la feina de crear. I, de nou, la connexió de Costa amb el cinema clàssic, en aquest cas el mític western de Nicholas Ray a través de l’actriu fetitxe de la darrera etapa de Jacques Rivette. En més d’una ocasió, Costa va destacar la brillantor dels texts de l’autor de Paris nous appartient. Aquella dimensió de la crítica de cinema com a exercici literari també ha desaparegut.
La resposta a la carta blanca que hem ofert al cineasta portuguès delimita d’altres referències que li són essencials. Straub i Huillet, per descomptat, confrontats a Godard a través del duet establert pels seus respectius Cézanne i Puisance de la parole. L’encàrrec del museu d’Orsay per fer un retrat del pintor impressionista va ser rebutjat amb els arguments d’un ridícul informe d’un professor d’Història de l’Art. L’exercici sobre la veu, a través de la imatge, amb el que Godard va respondre a un encàrrec de France Telecom tampoc no es va emetre mai. Ell, com Straub i Huillet, entenien el cinema com una actitud i, tal com va dir Costa, “cal estar a l’altura dels nostres somnis. Ells són els veritables Marvel del cinema contemporani i la seva pèrdua és irreparable”.
Aquesta definició de principis en favor de la modernitat i la transgressió no és incompatible amb la reivindicació del cinema clàssic representat a la seva carta blanca per Give us this day i Night of the Demon. El film d’Edward Dmytryk remunta l’antecedent dels seus emigrants de Cap Verd als obrers italians que treballen al sector de la construcció de Nova York en aquest melodrama rodat un parell d’anys abans que el cineasta nord-americà delatés als seus camarades de cèl·lula en plena cacera de bruixes.
El film de Tourneur reflecteix un terror fantàstic en atmosferes expressionistes que recorden molt les de Costa, influït, finalment, per un determinat cinema portuguès representat per Trás-os-Montes i Mudar de vida. Antonio Reis, codirector del primer d’aquests films amb Margarida Cordeiro, va ser un dels mestres de Costa i també l’autor dels diàlegs d’aquest altre film dirigit per Paulo Rocha en un ambient de pescadors del nord de Portugal. Les referències a La terra trema de Visconti o a la pesca de la tonyina de Stromboli són evidents, però Costa no va deixar de recordar les vinculacions de Rocha amb la cultura japonesa –va ser agregat cultural a Tokio- i les connexions del seu cinema amb el de Mizoguchi i, molt especialment, el de Mikio Naruse.
Manoel de Oliveira és capítol a part. Costa li ha ofert un particular tribut amb una visita guiada a l’exposició que es pot veure des del novembre a la mateixa Filmoteca. No va ser un recorregut detallat pel centenar de fotografies realitzades entre 1930 i 1960. Es va deixar envoltar per elles per parlar de les seves llargues converses amb l’autor d’Aniki Bobo. Costa filmava als pobres i el dandy Oliveira els rics. O, més precisament, l’ànima dels rics. Portugal no va fer prou justícia a la grandesa de la seva obra i Costa va ser contractat com a director suplent en el rodatge dels seus darrers tres films, quan la seva edat centenària podia posar en perill que el projecte arribés a bon terme.
Sempre, des de les seves primeres fotos, havia mirat el futur, mai el passat, des d’una dimensió que també fugia del real. Per això, a l’epicentre de l’exposició, hi ha les fotografies de la cosina morta que, cinquanta anys més tard, van donar lloc al film El extraño caso de Angélica. Costa va advertir que aquelles fotos es movien soles dins la vitrina on s’exposen. António Preto, comissari de l’exposició, i Lluís Miñarro, coproductor de la pel·lícula, eren presents a la sala i no van desmentir-ho. El cinema té aquest punt de màgia.
Compartir tres dies amb Pedro Costa i viure’ls a la seva manera, és un plaer decididament real. I el cicle, fins a mitjan febrer, continua.
L’enquesta convocada per la revista Sight & Sound per proclamar, el 2022, les millors pel·lícules de la història del cinema ha provocat debat. Bona part derivat del fet que la pel·lícula més votada, Jeanne Dielman, 23 Quai du Commerce, 1020 Bruxelles, estigui dirigida per una dona: la belga Chantal Akerman. Beau travail de Claire Denis ocupa la setena posició i, en total, són deu els films dirigits per dones entre els cent més votats.
Aquest canvi de perspectiva de gènere respecte dècades anteriors és benvingut, significatiu i previsible, però no és l’únic. El canvi de cànon va molt més enllà del component infantiloide que sustenta aquesta mena de votacions. Per països, un 35% són produccions nord-americanes i un 23% francòfones. Més del 50%. De la resta, destaca el 15% procedent d’Orient i el 8% són italianes de vella escola mentre el que queda són engrunes anecdòtiques. El mateix Regne Unit només hi apareix amb dos títols de Michael Powell i Emmerich Pressburger i el mític The Third Man de Carol Reed. El espíritu de la colmena és l’única pel·lícula espanyola i encara gràcies, perquè de llatinoamericana no n’hi ha ni una.
Cronològicament, el biaix també és revelador. 39 pel·lícules són posteriors a 1970. Només 7 són anteriors a 1930. Aquests desequilibris es reflecteixen en els directors nominats. Godard hi té quatre pel·lícules. Hitchcock, Kubrick i Wilder –de nou la pinça franco-hollywoodiana consolidada en els anys daurats- en tenen tres i n’hi ha gairebé una vintena amb dues. John Ford, Visconti, Welles i Renoir només una, però Ernest Lubitsch –el de To be or not to be-, Howard Hawks –el de Bringin’up Baby– o Luis Buñuel –el d’Un chien andalou– ni tan sols hi són. Tampoc Theo Angelopoulos o cap dels recents romanesos, per no oblidar els contemporanis. Lumière, Méliès i Griffith, se suposa, s’ho miren des del cel.
És del tot legítim que les noves generacions de qualsevol disciplina reclamin el seu lloc, però la selecció natural es basa en el principi de què en morin uns perquè en neixin uns altres. A la referència a Darwin hi podem afegir Freud i, en aquest sentit, tots hem matat el pare. La meva generació, des de la modernitat, va tirar a matar contra el classicisme, però vam tenir cura en deixar un oasi reservat a la modernitat crepuscular de Ford, Bergman, Renoir, Welles o Visconti. El genocidi que es reflecteix a l’enquesta de Sight & Sound és molt més indiscriminat. Per fer lloc a uns determinats quadres, se n’han despenjat d’altres amb un bon nombre de víctimes injustes.
El resultat final pot provocar la legítima satisfacció de la irrupció de films dirigits per dones o de procedència afroamericana. És el resultat d’una política acadèmica que arrenca ja fa anys amb els Cultural Studies, però també és, potser involuntàriament, el símptoma de la claudicació del cinema com l’espectacle popular del segle XX. Fa anys que ja ha perdut la legitimitat artística de la qual va gaudir entre els anys cinquanta i setanta. Ara, amb la pèrdua massiva de públic, les elits toquen a retirada. Toca replegar-se en un gueto on Chantal Akerman serà la reina tot i que molts súbdits encara no la coneguin.
Tant de bo que els efectes d’aquesta llista siguin exemplarment pedagògics alhora que el cinema dels propers anys sigui més paritari i recuperi el nivell artístic perdut. No oblidem, però, que a la reserva d’aquest museu imaginari hi ha molts films que caldrà recuperar en les votacions de properes dècades. I tampoc oblidem que, quan El espíritu de la colmena es va estrenar al Regne Unit, el crític de Sight & Sound, la publicació oficial del totpoderós British Film Institut, va confondre la darrera frase de la protagonista –“Soriana, soriana”, en lloc de “Soy Ana, soy Ana”- per reinterpretar al seu gust el sentit de la pel·lícula de Víctor Erice.
No hi ha gaires cineastes que hagin rodat gairebé tota la seva obra en un radi d’acció de 50 km de casa seva. Des de Pozzolengo, un poblet llombard al costat del llac de Garda, Franco Piavoli ha estat capaç de reflectir l’Univers, i més concretament la relació entre l’Home i la Natura, en quatre llargmetratges, un migmetratge i una dotzena de curtmetratges rodats artesanalment, primer en 8 mm, després 35 mm i darrerament en digital.
S’ho fa tot ell: el guió, la direcció, la fotografia, el so i el muntatge. La seva dona l’ajudava amb el vestuari i un grup d’amics incondicionals han aportat el seu gra de sorra.
El cinema de Piavoli s’ha vist en festivals de primer nivell i ha estat reconegut per Andrei Tarkovski, Ermanno Olmi o Jean Rouch, però no ha tingut la difusió que es mereix. Per primer cop s’ha exhibit a Barcelona una molt representativa retrospectiva enquadrada en la Mostra de Cinema Espiritual, amb la col·laboració de l’Istituto Italiano di Cultura i amb la presència del mateix Piavoli, amb gairebé 90 anys, per a presentar-la.
Parla més ell que els seus films, en què els diàlegs apareixen en segon pla, com a sons i tonalitats on el contingut no té cap importància. Les imatges brillen, doncs, en un primer terme en intens diàleg amb sons que el cineasta captura de la realitat, ja sigui el vent, l’aigua, el brunzir dels insectes, el bordar dels gossos, el plor dels infants o els murmuris de plaer de dos amants.
El cinema de Piavoli parteix de la proximitat quotidiana per transcendir vers una cosmogonia que abasta des de la creació del món i l’evolució de les espècies, fins a la interferència sovint destructora de l’espècie humana o el cicle vital que va des de la infantesa fins a la mort.
Vaig tenir l’oportunitat de gaudir d’aquest ventall en viu i en directe. L’Òscar Fernández Orengo retratava a Piavoli davant de la Filmoteca quan, inesperadament, van aparèixer desenes de nens i nenes procedents d’una sessió de Filmoteca per a les Escoles. El cineasta va voler retratar-se amb ells, els hi va donar indicacions pròpies d’un director i es va submergir en aquella allau d’espectadors que algun dia descobriran el seu cinema i enyoraran l’univers que mostraIl pianeta azurro, rodat fa més de quaranta anys.
Aquesta comunió entre el vell i el nou, el passat i el futur, il·lustrava el sentit del cinema de Piavoli, però també la feina d’una Filmoteca: preservar el passat perquè se’n gaudeixi en el futur.
Repeteixo: A la Filmoteca ens interessen i agraden els cineastes transversals, aquells que trenquen el cercle endogàmic de la cinefília. Manoel de Oliveira és un d’ells, tot i que des de fa no massa. Va ser gràcies al dipòsit dels seus fons a La Casa do Cinema de la Fundaçao Serralves de Porto, dirigida per António Preto, com es va descobrir la seva producció fotogràfica realitzada a les dècades dels trenta i quaranta.
Després de rodar el seu primer film, el documental avantguardista Douro, feina fluvial (1931), el cineasta portuguès va omplir els catorze anys següents de la seva vida amb tres activitats: corredor de cotxes esportius, pilot d’aviació i fotògraf.
Gairebé un centenar d’obres procedents de Serralves s’exposen ara a la Filmoteca de Catalunya per posar de manifest la construcció d’una mirada cinematogràfica que ja s’estava forjant amb imatges estàtiques. Totes les fotografies tenen la característica comuna d’una depurada mise-en-scène derivada de la composició i el joc entre llums i ombres.
Algunes delaten influències de la Bauhaus o del constructivisme, però, darrere un plat amb glaçons de gel, ja hi ha la idea del pas del temps i de com la fotografia, com el cinema, poden aturar-lo. D’altres són localitzacions per a projectes cinematogràfics que llavors no va poder aixecar, ja fossin sobre el circ o el món de l’aviació. També hi ha fotos familiars, de la seva dona Isabel durant el viatge de noces o d’una cosina morta que ell va fotografiar de cos present. D’aquell record se’n deriva El extraño caso de Angélica, un llargmetratge que va rodar el 2010 després de tenir el projecte en cartera durant molts anys.
Col·lecció Manoel de Oliveira, Casa do Cinema Manoel de Oliveira — Fundação de Serralves.
Quan Oliveira filma O pintor e a cidade el 1956, vint-i-cinc anys després del seu debut, ja té la mirada forjada d’un cineasta. Ha après a utilitzar el color en un curs a Alemanya i gaudeix de la col·laboració del seu amic António Cruz. El fotògraf convertit en realitzador ja no abandonarà mai aquesta promiscuïtat artística amb la pintura, el teatre, la literatura, la música o la història. Són elements indissociables d’una filmografia que es consolida a partir dels anys vuitanta, quan ja té 73 anys. Li queden quaranta anys de carrera –mor el 2015- i els aprofita rodant una trentena de films que l’acrediten com un dels grans autors contemporanis gràcies a una mirada no sempre fàcil, però indiscutiblement original, fascinant i plena de sentit de l’humor.
Al bell mig d’aquesta carrera, poc a poc nodrida per grans actors europeus –de Marcello Mastroianni a Catherine Deneuve, passant per Irene Papas, la portuguesa Leonor Silveira o el nord-americà John Malkovich- hi ha, tanmateix, un film singular amb el qual hem volgut obrir la retrospectiva que projectem durant novembre i desembre.
Es tracta de Visita ou Memorias e confissoes, un documental rodat el 1983 que va voler que fos inèdit fins després de la seva mort. Recorre els espais de la casa on va viure durant quaranta anys, evoca els seus ancestres, reconstrueix la seva detenció per la policia política de Salazar i apunta discutibles confessions sobre les seves relacions amb les dones. Tal com va explicar José Manuel Costa, director de la Cinemateca Portuguesa –depositària de tota la seva obra fílmica-, el secretisme d’aquest film no té altra justificació que el pudor. Mostra al cineasta tal qual és mentre, habitualment, ell se sentia més còmode amagant-se darrere els seus personatges de ficció. És el mateix Oliveira amb diverses capes de maquillatges, tan superposades com les que permeten encaixar perfectament el cineasta amb el fotògraf.
Alain Tanner era uns mesos més vell que Godard, però podria ser el seu fill. Un dels seus fills adoptius i engendrats en la modernitat. Si el francès tenia la Nouvelle Vague com a mare, el pare del suís era el Free Cinema britànic, on s’hi havia format.
Vivien a pocs kilòmetres de distància, a la riba del llac Léman i han mort amb un parell de dies de diferència. Tots dos es van mantenir lliures fins al final, coherents amb un cinema que reivindicava llibertats sense lligams i que trencava normes preestablertes. Godard va començar amb el nihilisme d’À bout de souffle i Tanner va crear la utopia d’aquell Jonàs que compliria 25 anys el 2000. A poc a poc, tots dos es van tornar escèptics i Godard va rodar el seu Film Socialiste dins el cosmopolitisme d’un creuer. Tots els somnis, de Palestina al Mur de Berlín, havien tocat a la seva fi.
El 2014, a Tanner li vam dedicar una retrospectiva que Octavi Martí va titular poèticament “Alain Tanner o la bellesa com a darrer refugi“. Gràcies als bons oficis de Marta Esteban, productora d’alguns dels seus films, vam convidar a presentar-la, però es resistia a abandonar Ginebra i, a darrera hora, també va declinar que anéssim a enregistrar una entrevista a casa seva. El va substituir el seu amic i còmplice Renato Berta, director de fotografia de molts dels seus films. D’aquells films ubicats en eternes No man’s land I impregnats de l’anarquia de Charles mort ou vif, del nihilisme de Le retour d’Afrique o de la Lisboa màgica de Dans la ville blanche.
Dos anys més tard vam obrir les pantalles de la Filmoteca a Godard amb un petit cicle que incloïa Adieu au langage, el seu film rodat en 3D gràcies als bons oficis tecnològics de Fabrice Aragno, la seva mà dreta. Ell mateix ens va signar el llibre de convidats amb dibuix que il·lustrava un rodatge de Godard. Ell tot sol, amb gavardina, barret i puro, envoltat per una munió de dispositius d’enregistrament visuals i sonors, inclòs un petit tren elèctric a la manera de tràveling d’una càmera digital. À bout de souffle, d’altra banda, ha estat una pel·lícula recurrent a l’Aula de Cinema, una d’aquelles fites que cap estudiant pot deixar de conèixer.
Hi tornarem, en un moment o altre, però valguin aquestes notes d’urgència per deixar constància de la desaparició de dos referents d’un determinat cinema. No només un cinema d’autor sinó també de la modernitat. Van marxant –podríem afegir-hi el William Klein de Qui etes vous Polly Magoo?, també traspassat aquests dies- i ens van deixant cada cop més orfes.
Poden tenir deixebles i imitadors, però mai equivalents dotats de la seva llibertat i radicalitat a l’hora de voler transformar el món. Godard coneixia bé el cinema clàssic i, justament per aquest motiu, sabia com transgredir-lo. Rei de les cites i paradoxes, afirmava que “une imatge juste c’est juste un imatge” o que una pel·lícula es fa amb “a girl and a gun”. Només en veure els crèdits, sabies que era seva. Era inconfusible, únic, irrepetible.
Agnès Jaoui és una dona orquestra. I no només perquè canta les seves pròpies cançons, sinó perquè també és guionista, actriu de cine i de teatre i realitzadora de cinc llargmetratges. Els projectem aquests dies a la Filmoteca després de dos ajornaments provocats per la Covid.
Però la directora de Place Publique compleix la seva paraula d’acord amb una amistat que ve d’anys. L’admirava, professionalment, com a guionista d’On connaît la chanson i Smoking/No Smoking, en una tradició que Alain Resnais havia iniciat amb escriptors de la talla de Marguerite Duras, Alain Robbe-Grillet, Jean Cayrol o Jorge Semprún. Ens vam conèixer personalment al FilmMuseum de Munic i no em puc treure del cap l’entusiasme amb el qual va celebrar un gol de França contra Brasil en un mundial de futbol que vam veure des del Biergarten de la capital bavaresa.
A més d’escriure, sempre al costat del seu inseparable Jean-Pierre Bacri, a partir del 2000 va començar a dirigir, sense deixar d’interpretar, els seus propis guions. El primer es titula Le goût des autres i comença com si la història, l’executiu que s’enamora d’una actriu de teatre, ja vingués de lluny.
Els films d’Agnès Jaoui no comencen ni acaben segons els principis de la dramatúrgia aristotèlica. Són fragments de vida que gairebé es podrien enllaçar els uns amb els altres. Els personatges són diversos, però sempre s’hi creuen la música, el teatre, la política o les celebrities. La cineasta sap molt bé de què parla. Ha conegut a molts d’aquests personatges i si bé confessa que no pren notes, no els oblida a l’hora de traslladar-los a la pantalla.
Els films d’Agnès Jaoui semblen reals com la vida mateixa, però estan minuciosament escrits amb diàlegs enginyosos, punyents i plens d’una autoironia que Jean-Pierre Bacri descarrega sovint sobre els empresaris, periodistes o presentadors de televisió que interpreta. Ella mateixa també es posa davant de la càmera amb la confiança d’un equip que executa les ordres com a realitzadora mentre ella també dirigeix des de dins les escenes. El ritme dels actors és essencial, afirma, i no s’adquireix durant el rodatge sinó en llargues sessions preparatòries on ella dedica la mateixa atenció als protagonistes que als secundaris amb una sola frase.
Després de films com Parlez-moi de la pluie o Comme une image, acaba de dirigir En thérapie, una minisèrie per a una plataforma. Res a veure amb el cinema, tant per temps com mètode de rodatge. Només té bones paraules, en canvi, per Aurore (50 primaveras), el llargmetratge dirigit per Blandine Lenoir en què interpreta a una dona de la seva edat, amb tots els problemes de la postmenopausa.
Torna a ser un reflex de la realitat, en aquest cas d’aquella que habitualment queda fora dels focus mediàtics que enlluernen els estereotips femenins. Agnès Jaoui té una especial sensibilitat per les coses que valen la pena i, des de fa uns mesos, també és la presidenta de la Cinémathèque de Toulouse. Si el seu debut com a realitzadora es deia Le gout des autres, després de la seva presència a la Filmoteca de Catalunya per presentar aquesta retrospectiva, podem afirmar que el gust és nostre.
La guionista, l’actriu i la directora. Tres cineastes excepcionals ens han visitat durant els darrers dies.
Lola Salvador té una extensa trajectòria professional a la televisió i al cinema, com a figurinista, productora, realitzadora i, molt especialment, guionista. Està darrere de títols tan cabdals com El crimen de Cuenca, Las bicicletas son para el verano o Bearn o la casa de les nines.
Es documenta històricament i adapta textos aliens, però també ensenya i crea. Ha impartit classes de guió en diversos centres d’arreu del món i, ja veterana, va realitzar amb Carlos Molinero el fals documental La niebla en las palmeras. Ella mateixa va explicar la gènesi d’aquest projecte que parteix d’una ficció –un fotògraf implicat en la bomba atòmica- per desenvolupar-la a través d’imatges d’arxiu en un muntatge que va durar tres anys.
En una altra sessió, va explicar el rerefons d’El crimen de Cuenca, el film de Pilar Miró que denuncia la tortura a partir d’un error judicial que, durant la Transició, va acabar amb el segrest de la pel·lícula després d’una denúncia de la Guardia Civil. En una taula rodona amb Rosa Vergés, va fer, finalment, un repàs a la seva àmplia trajectòria, des que es va guanyar el respecte de John Wayne al rodatge de Circus World, fins la seva relació amb Alfredo Matas, “el productor de la seva vida”.
Lola Salvador ha donat tots els seus fons a la Filmoteca de Catalunya i, al llibre de dedicatòries, hi ha deixat escrit: “Ja saps que he nascut a Barcelona (1938) però no sé on. Avui decideixo néixer aquí, entre amics i fotografies”.
Patricia Reyes Spíndola té una molt extensa trajectòria com a actriu de teatre, televisió i cinema. En aquest àmbit, ha rodat nou llargmetratges a les ordres d’Arturo Ripstein, però la majoria del públic la reconeix per molt populars telenovel·les rodades a Mèxic, el seu país, o a Miami. Aprofitant una estada a Madrid, ha fet un viatge llampec a Barcelona per presentar-hi A quien cierra los ojos, el seu últim llargmetratge.
Hi interpreta a la directora d’un col·legi privat de Ciutat de Mèxic convertit en un microcosmos social on conflueixen l’especulació immobiliària, el despertar a l’adolescència, el bulling i també la lluita de classes. Elegant, intel·ligent, divertida i amb un bagatge professional impressionant, Patricia Reyes Spindola és un pou d’anècdotes i d’experiències viscudes des de dins dels rodatges, des de la seva implicació en els personatges estripats de Ripstein a sèries nord-americanes pagades a preu d’or i rodades amb set càmeres simultànies.
Nascuda a Navarra, Ana Díez va ser la primera guanyadora d’un Goya a la direcció novell per Ander eta Yul. Posteriorment, la seva trajectòria l’ha portada per diversos països llatinoamericans fins ara tornar a Mèxic, on fa molts anys va anar-hi per doctorar-se en epidemiologia i va acabar estudiant-hi cinema.
L’escola d’A quien cierra los ojos està retratada amb tanta sensibilitat com contundència i un domini admirable dels actors més joves. No els hi deixava llegir el guió fins al moment del rodatge per no restar espontaneïtat i, en canvi, va tenir la sort que Patricia Reyes Spindola s’enamorés del projecte. El seu paper estava escrit per un home, però es va adaptar a la mida d’una actriu que se’l va fer seu, arrossegava els altres actors vers la perfecció i ara lluita perquè aquest film, rodat just abans del confinament i recentment acabat, tingui ara la visibilitat que el mereix. De moment, ja ha estat preestrenat a la Filmoteca de Catalunya, amb l’enriquidora visita de tres grans cineastes.
Després d’escriure un llibre sobra la seva obra, editat el 2007 per la Filmoteca de Catalunya, Jaime Camino em va demanar perllongar la col·laboració per escriure un guió de caràcter autobiogràfic a partir d’elements que ell havia inclòs a les seves pel·lícules. S’hi van afegir una entrevista filmada que ell havia rodat amb la seva mare, textos inèdits per unes, mai seriosament plantejades, memòries i també la seva novel·la Moriré en Nueva York, on es desdobla en un personatge anomenat Constantino i abundants referències a la música, l’altra gran passió del cineasta especialitzat en la guerra civil.
Lamentablement, la delicada salut del director de Las largas vacaciones del 36 va impedir materialitzar aquest projecte, titulat ¡No tan deprisa, no tan deprisa!, ni tan sols assumint-ne jo la direcció, com ell generosament em va proposar. Quan, cinc anys més tard, vaig accedir a la direcció de la Filmoteca, la primera exposició va estar dedicada al cinema i la guerra civil, amb un gran protagonisme de Jaime Camino, padrí conjuntament amb Bigas Luna de la sessió inaugural. Un parell d’anys després de la seva mort, el 2015, el seu fill Teo va donar a la Filmoteca de Catalunya tot el fons documental de la seva trajectòria professional.
D’aquests dos factors, el guió autobiogràfic mai rodat i la donació de guions, cartes, fotografies i cartells en neix ara una exposició que porta el mateix títol de la pel·lícula non nata. El canvi de llenguatge, del cinematogràfic a l’expositiu, ha fet caure alguns elements –el desdoblament de la personalitat de Camino en un personatge de ficció- però n’han sobreviscut d’altres. D’aquí la importància que a l’exposició que ara s’inaugura tingui sis pantalles que allotgen els temes essencials de la seva obra: la infantesa, la guerra civil, la música, els feliços seixanta, la dificultat d’estimar i la mort. Els vídeos confeccionats s’expliquen per ells mateixos, amb la presència incorporada d’imatges filmades de nou per Liliana Díaz i la veu de Teo Camino que suplanta al seu pare amb la lectura dels seus textos. Vitrines perifèriques i els murs contigus contenen, a la manera de peus de plana, imatges i documents relatius a la creació de cada un dels seus llargmetratges.
Al darrer apartat, el de la mort, s’explica el títol de l’exposició. És un episodi autobiogràfic que ell va relatar a la novel·la, però mai no va gosar filmar. No el revelaré aquí, però sí que explicaré, que he volgut acabar l’exposició amb una fotografia de Jaime Camino presa el 2012, durant l’exposició dedicada a la guerra civil. Vaig debatre amb dissenyadors i col·laboradores sobre els tons d’aquesta imatge que, per a mi, és un comiat. Ho és de l’exposició, en qualsevol cas, i l’opció presa no sé si és la més estètica però sí la més coherent. El fons, els plafons amb imatges de la seva vinculació cinematogràfica amb la guerra civil, són en color, amb predomini del vermell. La seva silueta, amb un somriure carregat d’anys, però també d’ironia, és en blanc i negre. És l’espectre que, com les llums i ombres de les seves pel·lícules, ens recorda que, malgrat les lleis de la biologia, el cinema captura el temps per esdevenir un testimoni del passat.
Visiteu l’exposició per no haver de dir com el majordom interpretat per Vittorio Gassman a El llarg hivern: “Se’ns enduen el temps”.
El realitzador d’Hiroshima mon amour no era únicament el de la memòria i el dels traumes de la història. Ja a L’année dernière à Marienbad, tot i el seu to greu i una dimensió onírica, ja deixava entreveure la passió pel joc, l’atzar i l’artifici. El Resnais dels darrers anys, el que ARA hem revisat, apostava obertament pel teatre, la música i el còmic com a eixos d’una obra que no trencava la coherència amb films anteriors.
François Thomas, professor a la Sorbona, va explicar-ho de forma esplèndida en quatre presentacions alimentades per la seva tasca com a catalogador del llegat de Resnais: Noranta maletes plenes de documents i projectes inèdits que acrediten els fils que porten dels còmics de Mandrake infiltrats a la Bibliothèque Nationale (Toute la mémoire du monde) als personatges d’I Want to Go Home disfressats de Popeye, Olivia, Spiderman o Piolin.
En una línia molt diversa, hem celebrat els 60 anys de la Setmana de la Crítica del festival de Cannes amb la complicitat del D’A Film Festival, un festival que també aposta pel cinema d’autor i els nous valors emergents. En el seu dia també va ser-ho, des de les trinxeres de l’Espanya franquista, el valencià Llorenç Soler.
Docs Barcelona, un festival de cinema de no-ficció, li atorga el seu premi honorífic i nosaltres acollim una sessió en la qual també es donarà a conèixer la pàgina web dissenyada pel seu fill Dani amb el suport de la Filmoteca de Catalunya i la Universitat de València. Les pel·lícules militants de l’autor de Largo viaje hacia la ira no només es troben dipositades al nostre Centre de Conservació i Restauració sinó també, en molts casos, obertes al públic a través d’Internet.
I, tal com també vam posar èmfasi a la celebració del febrer, la seu de la Filmoteca de Catalunya està sòlidament arrelada al barri que l’acull: el Raval. I, per corroborar-ho, els nostres Serveis Educatius proposen una FilmoRuta que, partint de la plaça Salvador Seguí, recorre diversos espais significatius de l’entorn, inclosa una de les anteriors sales de projecció de la Filmoteca, al desaparegut cinema Padró, de la mà de films tan emblemàtics com Distrito Quinto, En construcció o Ocaña, retrat intermitent. El pintor i dibuixant Nazario, un dels seus protagonistes, va ser justament objecte d’una recent carta blanca encapçalada per Die Puppe, un film d’Ernst Lubitsch realitzat el 1919 que conserva tota la seva frescor i fantasia, renovada per la magnífica composició que va interpretar, en directe, el mestre Josep Maria Baldomà.
La Filmoteca, com deia a l’inici, té una dimensió històrica que li permet jugar amb el temps i els espais. I el cinema és el millor vehicle per fer-ho.
