El cinema és il·lusió

El cinema va néixer com una il·lusió òptica, un enginy per dotar d’animació les imatges fotogràfiques. Darrerament, ha recuperat aquella capacitat de portar als espectadors fins a mons imaginaris allunyats de realitats quotidianes poc optimistes. Va passar en temps de guerres o de depressions econòmiques i torna a ser vigent durant aquesta pandèmia de la Covid-19. És per aquest motiu que hem volgut compartir l’expressió “El cinema és il·lusió” en el leitmotiv de la programació de 2021. Perquè necessitem que el cinema ens aporti nous horitzons i també perquè es compleixen 150 anys del naixement de Segundo de Chomón, un dels mestres de l’il·lusionisme cinematogràfic dels orígens.

 Celebrarem la trajectòria d’aquest cineasta cosmopolita que ja dóna nom a una de les nostres sales de projecció i apostarem per altres grans noms del setè art: la independència de John Cassavetes, la ironia de la britànica Sally Potter o la poètica brechtiana de Theo Angelopoulos, que va visitar la nova seu de la Filmoteca el setembre de 2011 però va morir poc abans de la seva inauguració. Recorrerem la trajectòria de Michel Piccoli com a protagonista del millor cinema d’autor europeu o els lligams melodramàtics que van des de John Stahl a Todd Haynes i Pedro Almodóvar, passant per Douglas Sirk o Rainer W. Fassbinder. També celebrarem els centenaris de Chris Marker, amb una retrospectiva i una exposició, o de l’indi Satyajit Ray i dels espanyols Luis G. Berlanga i Fernando Fernán Gómez. El cinema català estarà representat pels joves cineastes agrupats a les sessions dels Dies Curts, una exposició original de Perejaume o per una retrospectiva complerta de Marc Recha, que inclourà els seus primers treballs en Super 8. La fotògrafa Colita ens oferirà, finalment, una carta blanca que inclourà alguns dels seus treballs professionals i els sis films de la seva vida, encapçalats per La noche del cazador.   

Aquesta és la nostra carta als Reis, que venen de l’Orient des d’on es va propagar el coronavirus. És una declaració d’intencions que ens agradaria poder complir dins les més estrictes mesures de prevenció sanitària. Tant de bo no haguem de tornar a tancar les sales, però si cal, ja tenim experiència de com replegar-nos per tornar al peu del canó. Durant aquest 2020 hem cancel·lat 600 sessions, prop de la meitat de les previstes. Tot i això, la mitjana per sessió ha estat de 92 espectadors, similar a la del també convuls 2017 i només 7 menys que el 2019; 74 per sessió, si ens limitem al període entre juliol i desembre, afectat per restriccions d’aforament i horaris. Davant d’aquestes xifres extraordinàriament positives, no podem fer altra cosa que agrair, en nom de tot l’equip de la Filmoteca, la resposta d’un públic que ha confiat en les nostres mesures de seguretat sanitària i s’ha mostrat interessat per la nostra programació, desmuntada i recuperada al ritme de les onades víriques. 

S’ha parlat molt, aquests mesos, dels canvis de paradigma de l’exhibició cinematogràfica i del paper de les plataformes digitals. El treball d’una Filmoteca és essencialment físic, en contacte amb els materials –fílmics i no fílmics- a preservar i restaurar i també amb el públic de les sales. També hem potenciat el nostre canal YouTube i el repositori digital, però sempre com a complement, mai com a alternativa.

Cada dia que ha estat possible, hem tingut les sales, les exposicions i la biblioteca obertes. Esperem que segueixin així al llarg de tot el 2021 amb la programació que ara hem anunciat.

Per a la Filmoteca de Catalunya, el cinema és il·lusió!   

Bàsics i singulars

Les projeccions del Raval són la façana de la Filmoteca, l’activitat més pública. Darrera hi ha, però, una tasca encara més important que la difusió de la cultura cinematogràfica: la preservació del patrimoni fílmic del país.

Això es fa des del Centre de Conservació i Restauració de Terrassa, l’altra seu de la Filmoteca. Allà hi ha les prop de 200.000 rotlles de cel·luloide que corresponen a uns 40.000 títols i els centenars de terabytes en els quals hem començat a emmagatzemar la memòria digital dels darrers anys. Al mateix temps cal, però, fer visible tot aquest fons des de la paradoxa que el suport analògic és el que més garanties té de preservació però, ara per ara, no és projectable en els circuits comercials si no es digitalitza.

L’any 2014, la Filmoteca de Catalunya va oferir un programa de Bàsics que incloïa nou llargmetratges i una dotzena de curts que configuren una nova mirada a la història del nostre cinema. Hi havia títols dels orígens, documentals de la guerra civil, un clàssic com Vida en sombras, la primera nominació a l’Oscar de Los Tarantos, el policíac Apartado de correos 1001 o la denúncia social de La piel quemada. L’Escola de Barcelona estava representada per Noches de vino tinto  o Dante no es únicamente severo mentre d’èpoques posteriors hi ha Ocaña, retrat intermitent, La plaça del Diamant i Angoixa. Aquest cicle, complert o adaptat, ha circulat per pantalles d’arreu del món, des dels festivals d’Oberhausen o Guadalajara (Mèxic) a les cinemateques de UCLA (Los Angeles) o Montreal, passant per la seu del MoMA (Nova York). Actualment, sis d’aquestes sessions estan incloses al programa de la FimoXarxa que els cineclubs difonen per tota Catalunya.

Havia arribat, doncs, el moment de donar un pas més amb un nou programa, Singulars, que inclou peces peculiars del nostre arxiu. La majoria dels 15 llargs i 25 curts que l’integren són catalans, però també hi ha el darrer melodrama de Raffaele Matarazzo o el film marroquí De quelques événements sans signification, recentment recuperat. La resta del ventall és ampli, amb l’heroic doblatge al català de Verd madur, el protagonisme de Núria Espert a El certificado, satèl·lits de l’Escola de Barcelona com Mañana, Lejos de los árboles o Vampir, cuadecuc i el cinema d’animació amb el llarg Historias de amor y masacre i una dotzena de curts de tots els temps. Autors com José Luis Guerin, Jaime Camino o Jesús Garay completen una oferta que enllaça un documental sobre Pasqual Maragall (Bicicleta, cullera, poma) amb imatges de la proclamació de la República Catalana, el 1931, rescatades d’un contenidor per un buscador de coure.

Digitalitzats a les nostres pròpies instal·lacions i subtitulats en castellà, francès i anglès gràcies a la col·laboració de la Fundació Banc de Sabadell, aquests films singulars han estat presentats en el context del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual.

L’amenaça de tancament que cau actualment sobre els nostres col·legues de la Cinemateca Brasileira, fruit de la política de Bolsonaro, demostra que cal defensar el patrimoni cinematogràfic i, al mateix temps, tenir-lo en condicions de viatjar per difondre la memòria i la identitat que hi ha darrera de les imatges en moviment. Aquesta és la missió que ens correspon a les institucions públiques amb la inestimable col·laboració dels propietaris dels drets que han entès les regles d’un joc que beneficia a tothom. Especialment als espectadors, que gaudiran d’aquesta experiència tan bàsica com singular.                    

Tres exilis

Durant els darrers dies, la Filmoteca ha acollit tres sessions amb l’exili com a protagonista.  

Alberto Closas, objecte de la magnífica biografia escrita pels seus nebots –Francis Closas i Silvia Farriol- era fill de un polític català republicà i, en acabar la guerra civil, va abandonar Barcelona amb Paris i Buenos Aires com a destins. L’Argentina va fer d’ell una estrella del cinema i del teatre que li va permetre tornar al seu país a mitjan dels anys cinquanta. Muerte de un ciclista, un símbol de la dissidència dirigit per Juan Antonio Bardem, va deixar testimoni del se passat republicà abans de reorientar la seva trajectòria posterior vers papers menys compromesos, com el del pare de La gran família. La presentació del llibre, que va comptar amb intervencions dels autors, el novel·lista Eduardo Mendoza i la cineasta Rosa Vergés, va ser il·lustrada per un dels seus films argentins, una peculiar adaptació d’El ventall de Lady Windermere rebatejada com Una mala mujer en què el galant encarnava al seductor atrapat entre una esposa gelosa i una sogra malinterpretada com a amant.

Vitalina Varela, protagonista del darrer film homònim de Pedro Costa, viatja de Cap Vert, d’on es originària, a Portugal, on el seu marit ha mort tres dies abans. El cineasta portuguès reprèn un personatge que ja apareixia al seu anterior film i l’escenari habitual de la seva obra –el miserable barri lisboeta de Fontainhas-, per parlar de l’exili des de les arrels i a cavall entre la realitat i la ficció. En un il·lustratiu col·loqui, Costa va definir el seu film com a terapèutic i va revelar alguns aspectes claus del seu treball, des del seu tracte d’actors no professionals com si fossin estrelles d’Hollywood fins la construcció d’elementals decorats en un vell cinema abandonat a fi de controlar millor una il·luminació que tenyeix de color una foscor pròpia de la pintura de Caravaggio. Es el segon cop que Costa visita la Filmoteca de Catalunya però fer ho en circumstàncies com les actuals, honora particularment un dels grans autors del cinema europeu contemporani.

Els vuit protagonistes de No nacimos refugiados van arribar a Barcelona des de destins diversos però sempre per motius polítics. Procedents de Síria, d’Ucraïna, de Guinea, de Palestina o d’Argentina revelen els seus passats des d’una perspectiva sempre humana. El director Claudio Zulian, ell mateix nascut a Itàlia però barceloní d’adopció, prioritza el retrat humà a la dada estadística o al currículum polític. Alguns dels personatges es coneixen entre ells però la seva suma composa un mosaic que delata la tensió entre els seus orígens i l’adaptació a un context que han lluitat per fer-se seu.

Els orígens republicans de Closas, la dramatització de la vida de Vitalina Varela i els vuit refugiats de Zulian ofereixen un ampli ventall de les diverses cares de l’exili. En uns moments on la pandèmia de la Covid tendeix a limitar els desplaçaments i els contactes socials, resulta oportú recordar que vivim en un món sense fronteres geogràfiques. En tot cas, són polítiques. I és a conseqüència d’elles com dins de cada cèl·lula aïllada pels confinaments es produeix la convivència entre locals i forans, un mestissatge que obliga a no girar el cap quan ens creuem amb la mirada de l’altre. Demà, l’exiliat o el refugiat podria ser qualsevol de nosaltres.

Paco Betriu en el record

                Francesc Betriu no semblava que tingués 80 anys. Mantenia un pacte mefistofèlic i aparentava una eterna joventut que encara fa més dolorosa la seva mort. Sobtada mort, per imprevista. Afortunadament, el seu darrer aniversari va coincidir amb el Gaudí d’Honor que l’Acadèmia del Cinema Català li va atorgar després d’estar uns quants anys en llista d’espera. Era un reconeixement merescut i necessari però jo diria que insuficient per un d’aquests talents que les estratègies geopolítiques no acaben d’encaixar.

              Alumne de l’Escola de Cine de Madrid, els seus inicis van ser al voltant de la productora de curtmetratges INSCRAM, amb socis que, com José Luis García Sánchez, Manuel Gutiérrez Aragón o Antonio Drove, compartien la seva militància comunista amb una tendència distorsionadora del realisme. Betriu, en concret, apostava per l’esperpent que ja delaten els curts Bolero de amor i Gente de mesón o el seu primer llarg, Corazón solitario. Quan torna a Catalunya per oferir, amb Furia española, una visió satírica del Barça amb Cassen com a protagonista, la censura franquista l’espera amb 22 talls que massacren la pel·lícula.

                Gràcies a l’olfacte del productor Pepón Coromina, Betriu mostra, amb la seva adaptació de La plaça del Diamant, que també sap arribar al gran públic a través de clàssics de la literatura. La Colometa de la Rodoreda li dona ales per seguir aquesta línia amb Réquiem por un campesino espanyol però aquí esclata la polèmica amb TV3, que vol fer desaparèixer del títol la nacionalitat del protagonista de la novel·la de Ramon J. Sender. Vida privada i Un dia volveré, sèries basades en Josep Maria de Sagarra i Juan Marsé, van ser produccions del Institut de Cinema Català per a TVE que haurien merescut una versió cinematogràfica que consolidés la solidesa narrativa de Betriu.

                A la pantalla gran, ell optava en canvi per la metàfora de la lluita de classes a Los fieles sirvientes, les peripècies d’Alfredo Landa convertit en un Sinatra del Raval amb banda sonora de Joaquín Sabina o els dubtes existencials de l’aristòcrata encarnada per Rosa Maria Sardà a La duquessa roja. Hereu de Valle Inclán, inspirat per Goya i cosí germà del cinema d’Arturo Ripstein, Betriu pintava amb uns pinzells massa gruixuts per ser exhibit a les galeries convencionals. Per aquest motiu, la seva trajectòria es va radicalitzar en els marges amb documentals tan austers com punyents, un sobre una prostituta, la Mònica del Raval, i un altre sobre Gracia Imperio, una vedette valenciana dels anys vint.

                A la Filmoteca de Catalunya es preserva l’única còpia de Corazón solitario, hem digitalitzat el curt Gente de mesón  i La plaça del Diamant  figura en el catàleg de Bàsics del Cinema Català. Ell preferia la versió televisiva al llargmetratge perquè era d’una precisió tan minuciosa com enciclopèdica. Recordava els més petits detalls i ho conservava tot en una biblioteca particular que, des de València, ha estat recentment dipositada a la Universitat de Lleida, prop dels seus orígens a Organyà, on reposaran les seves cendres.

                A més d’un gran cineasta, Francesc Betriu, Paco, era un bon amic. Algú a qui recórrer quan ballava una dada o algú que et responia immediatament quan, des del MoMA de Nova York, li enviaves una foto del cartell cubà de Corazón solitario que ell no havia vist però sabia de la seva existència. Només em va desconcertar dos cops: quan em va demanar que li comprés a la Monica del Raval un DVD pirata del seu documental per saber d’on els copiava, i quan no va poder assistir al darrer homenatge que li vam fer a la Filmoteca perquè la tempesta feia que les onades saltessin pel damunt del tren amb el qual havia de venir des de Sant Pol. Amb el Paco tot era possible, excepte lluitar contra els elements.       

Rohmer transversal

Vull agrair, en primer lloc, la bona resposta del públic a la reobertura de la Filmoteca durant la primera quinzena de juliol i tot l’agost. Les mesures preventives contra la COVID i la cultura presencial no son incompatibles i així ha quedat demostrat amb els més de 80 espectadors per sessió d’aquestes darreres setmanes. Vista aquesta resposta, seguim. Seguim i augmentem a quatre les sessions diàries amb la progressiva recuperació d’alguns dels grans cicles que van quedar suspesos pel confinament.

Un d’ells és el centenari d’Éric Rohmer, que havíem de commemorar al voltant del seu naixement -20 de març- però traslladem al setembre amb la mateixa voluntat de posar en relleu el caràcter transversal del seu cinema. El punt de partida de la retrospectiva són la sèrie d’articles que va publicar el 1955 a Cahiers du Cinéma amb el títol genèric de Le celluloid et le marbre. Aquesta recerca de les relacions del cel·luloide amb la literatura, la pintura, l’arquitectura, la música o el teatre la va traslladar, entre 1964 i 1969,  a una sèrie d’emissions per a la televisió pública francesa i que ara recuperem com a llavors germinals de molts dels seus posteriors llargmetratges més coneguts. 

Le Celluloid et le marbre, el capítol que obre el cicle, és justament una cartografia d’aquesta operació de fer dialogar el cinema amb d’altres disciplines a través d’entrevistes amb escriptors, pintors, dramaturgs o arquitectes. Més propera és encara la relació entre Blaise Pascal i Ma nuit chez Maud, on els protagonistes mantenen una apassionada discussió sobre aquest filòsof. De Metamorphose du paysage  en sorgirà, d ‘altra banda, la importància que l’arquitectura te a la sàtira L’Arbre, le maire ou la médiathèque  o la connexió, encara més directe, entre la posterior sèrie Villes nouvelles i L’Ami de mon amie, tots ells filmats al barri parisenc de Cergy Pontoise. 

La pintura, present a bona part dels llargmetratges, esclata amb força als decorats de L’Anglaise et le duc i, òbviament, a  les referències a Johan Heinrich Füssil presents a La Marquise d’O…, adaptació d’un relat romàntic de Heinrich von Kleist. Del mateix autor alemany, Rohmer filmaria la posada en escena de l’obra Catherine de Heilbrön, interpretada per alguns dels rostres habituals en el seu cinema, des de Fabrice Luchini, Arielle Dombasle o Pascale Ogier a Marie Rivière. De la protagonista de Le Rayon vert veurem En compagnie d’Éric Rohmer, un documental sobre el seu mètode de treball.

No podíem faltar, per últim, les referències a la literatura i el cinema. L’adaptació d’un relat d’Edgar Allan Poe (Bérénice) o la reconstrucció d’una entrevista real amb Stéphane Mallarmé il·lustren el primer àmbit. El segon queda abastament representat pel Faust de Murnau, objecte de la seva tesi doctoral sobre la representació de l’espai, i dos deliciosos capítols de la sèrie Cinéastes de notre temps: una entrevista amb Carl T. Dreyer i un imprescindible debat entre Jean Renoir i Henri Langlois sobre els germans Lumière. Rohmer, observador de la realitat, va fer brillar el cinema al mateix nivell que la resta de les arts. 

 

 

Lynch somia amb Fellini

Imatge expo Lynch-FelliniFins el mes de maig es podrà veure l’exposició de David Lynch que complementa la complerta retrospectiva que hem programat per commemorar el centenari de Federico Fellini. De la mà d’Isabella Rossellini, llavors la seva parella, el cineasta nord-americà va conèixer l’italià durant el rodatge d’Intervista, a Roma. Es van tornar a trobar el 1993 a l’hospital, per explorar una possible col·laboració conjunta. Tres dies després, Fellini entrava en un coma del qual ja no se’n sortiria. Lynch va quedar colpit per aquesta experiència mística i, gairebé vint-i-cinc anys després, va reprendre la idea de retre homenatge al seu admirat Fellini, un altre cineasta propens a explorar el món del subconscient i dels somnis.

Aquest cop, la proposta va sorgir de la Fellini Foundation de Sion, una institució creada a partir de la col·lecció de dibuixos i materials recopilats per un assistent suïs de Fellini. La trobada de Lynch amb Nicolas Rouiller, director d’aquesta Fundació, va tenir lloc a París. Damunt la taula hi havia, com a obsequi per trencar el gel, una gran caixa. Lynch va preguntar si eren xocolates suïssos però, en obrir-la, va comprovar que eren llapis de colors. A la següent trobada, va confirmar que respondria amb una sèrie de pintures sobre Vuit i mig, el seu film preferit. Primer havien de ser aquarel·les. Finalment van ser litografies impreses al taller Item, dotze de les quals s’exposen ara a la Filmoteca de Catalunya conjuntament amb una altra dotzena de dibuixos originals de Fellini de l’època de Casanova i procedents de la Fellini Foundation.

El disseny exclusiu de l’exposició de la Filmoteca, coproduïda per Creative Stage amb la col·laboració del consolat italià a Barcelona, està inspirat en les estructures metàl·liques de l’escena final de Vuit i mig, recreada pels gravats de Lynch. Esquena contra esquena, es poden veure els dibuixos de Fellini, prolífics en corbes femenines o en un autoretrat del cineasta vestit de dona. Malgrat les seves fantasies eròtiques, el director de Casanova no va deixar d’oferir un retrat despietat del seductor venecià. En les dues saletes annexes a l’espai expositiu es projecten un documental sobre la vessant pictòrica de Lynch (The Art life) i l’escena final de Vuit i mig. Periòdicament, doncs, els visitants escolten la inoblidable melodia de Nino Rota que acompanya aquella desfilada del circ de la vida que tant recorda el ball de la mort d’El setè segell de Bergman.

Item éditions - DL (3)
© Item éditions

La projecció de Vuit i mig va omplir la sala Chomón, com abans ho havien fet La strada, La dolce vita o Roma. Fellini te parròquia, antiga i nova, a la Filmoteca i la mitjana d’assistència a les sessions del cicle s’apropa als 170 espectadors. Un gran èxit. L’exposició romandrà oberta fins el 31 de maig i, a l’estiu, marxarà a Los Angeles de la mà del mateix Lynch. És un honor haver estat la tercera etapa, després de Sion i Rimini –la ciutat natal de Fellini-, d’aquest viatge cap a la ciutat dels somnis, on viu el director d’Erasehead. Barcelona no deixa de ser una ciutat plenament felliniana, tal com va proposar l’enyorat Jordi Grau en un llibre commemoratiu de la visita que el cineasta italià va fer a la capital catalana el 1985.

Torna-la a tocar, Joan!

Modernisme_19

 

 

 

 

 

 

 

 

Em complau que els primers comentaris que han aparegut després de la mort de Joan Pineda el qualifiquin de “el pianista de la Filmoteca”. Ho era, i ha estat un honor.

Però era moltes coses més: compositor de les bandes sonores de pel·lícules d’Antoni Ribas (La otra imagen), Josep Maria Forn (M’enterro en els fonaments), Gonzalo Herralde (La muerte del escorpión) o Jordi Feliu (Alicia en la España de las maravillas); i també havia intervingut en programes radiofònics de divulgació cinematogràfica. La seva passió era, tanmateix, el cinema mut. Coneixia de memòria els grans clàssics, els havia estudiat i sabia com il·luminar-los musicalment. Se sentia molt més còmode amb el cinema narratiu nord-americà que amb les avantguardes expressionistes o soviètiques i un dia em va explicar per què: “El cinema narratiu es basa en una estructura de muntatge absolutament rítmica. Cal sintonitzar-la i la música s’hi integra perfectament”.

Ho vaig veure, encara més de prop, quan vam preparar conjuntament la memorable sessió d’estrena al nostre país de Too Much Johnson. Aquest film inèdit d’Orson Welles estava en brut, incomplet i amb escenes repetides. Concebut com a pròleg pels tres actes d’una obra teatral, no tenia so, a penes una indicació musical original de Paul Bowles que no sobrepassava els 12 minuts. De seguida, en Joan la va posar en perspectiva amb Eric Satie i la música avantguardista dels anys vint i em va suggerir utilitzar-la com a leit motiv sobre el qual ell va afegir-hi improvisacions.

Asseguro que he sentit el mestre Pineda acompanyar al piano un film mut que no havia vist abans. Va ser a la Confrontació de Perpinyà, on ell i jo érem assidus, i no fa gaire encara em va obsequiar amb una foto que ell m’havia fet davant el Palais des Congrès. Teníem, però, un altre passat en comú: la Medicina. Ell havia exercit com a digestòleg fins que es va jubilar als 70 anys i, de tant en tant, a peu de pantalla o recolzats al piano, encara parlàvem en l’idioma dels metges fins que començava la pel·lícula i ell polsava les tecles. Comptar, amb ell, a la Filmoteca ha estat no només un luxe sinó la conseqüència inevitable del fet que resultava difícil veure un clàssic del cinema mut sense Pineda. Hem tingut d’altres pianistes boníssims però ell era especial. Negociava amb Octavi Martí els títols que acompanyaria però també hi era per assessorar quin piano havíem de comprar per la sala Laya o el que ben aviat substituirà el de la Chomón.

Si el Raval es va inaugurar amb una antologia original del cinema català, ell va posar-hi la música -en directe i enregistrada- i si s’havia de celebrar els primers cinc anys de la nova Filmo, ell també s’havia guanyat el protagonisme. Era un dels nostres i comptava amb un reguitzell d’admiradors: entre el públic però també dins de l’equip.

Va fer, fa uns anys, un conat de retirada que va desembocar en un homenatge presidit pel conseller Mascarell. Tothom sabia, tanmateix, que no era cert. I, efectivament, pocs dies després, reapareixia amb la seva cartereta plena de partitures per actuar en una sessió. I així ha sigut fins al darrer moment. Internat a l’hospital, somniava en tornar a tocar a la Filmoteca fins que la malaltia –una complexa malaltia- ha derrotat al metge. Caldrà fer-ho, i ho farem, però serà difícil tornar a veure cinema mut sense Pineda, prescindir de les seves xerrades sempre farcides de prolífiques anècdotes i de les lliçons que, darrerament, li agradava impartir abans de cada sessió per explicar com havia preparat la partitura d’un determinat film.

El proper cop que programem Sunrise, m’agradaria dir-li “Torna-la a tocar, Joan!”, però ja no serà possible. Sempre ens quedarà, tanmateix, el record d’un gran músic i una millor persona.

Els ulls d’Iciar Bollaín

Iciar Bollaín és la protagonista de la darrera gran retrospectiva d’aquest any. Quan li vaig proposar, em va preguntar: “Ja?”. I no hi ha dubte. La seva trajectòria de directora i també la d’actriu s’ho mereix abastament. Va haver-hi un preàmbul, ara fa un any, amb la preestrena a la Filmoteca de “Yuli”, el seu film sobre el ballarí Carlos Acosta, i llavors ens vam conjurar per a aquesta tardor. Li haig d’agrair, doncs, que hagi mantingut el compromís i que, per ser amb nosaltres, hagi interromput el muntatge del seu darrer film –“La boda de Rosa”- durant un cap de setmana i que declinés la invitació a participar, aquests mateixos dies, en la celebració dels 25 anys de “Land and Freedom” a la localitat aragonesa de Mirambell.

iciar

El film de Ken Loach va ser una fita a la seva carrera d’actriu, i també a la seva vida personal, però ella va preferir presentar “El sur”, la seva primera incursió davant les càmeres quan a penes era una adolescent. Va ser una sessió memorable, amb la Chomón plena de gom a gom, una còpia del film d’Erice en 35 mm i un col·loqui en el qual Iciar Bollaín va reconstruir dues llacunes reveladores: la memòria de la seva primera experiència cinematogràfica i les escenes del film que mai no es van rodar per decisió del productor. Recordava les llargues sessions preparatòries d’il·luminació, com el director l’ajudava a entrar dins del seu personatge o la resignació d’Omero Antonutti –gran actor de caràcter italià recentment desaparegut- quan celebrava amb ironia que l’auster Erice li havia permès aixecar una cella. També va confirmar que el rodatge es va interrompre quan ja tenia fetes les maletes –com el seu personatge- per viatjar a l’Andalusia que amagava la vida paral·lela del protagonista, un metge que ha tingut un fill il·legítim amb una actriu de cinema. El que en el film estrenat –a contracor d’Erice- s’endevina com una metàfora o un miratge, en el projecte original avortat era un veritable mirall que confrontava la boira amb el sol i dos germanastres que es transmetien els coneixements del pare comú.

Dels seus films com a directora, Iciar Bollaín va presentar “Flores de otro mundo”, el seu segon llargmetratge. Té vint anys, però conserva una absoluta vigència en la seva denúncia del masclisme, el racisme i la despoblació del món rural. La directora es va inspirar en fets reals i el seu film, com tots els altres, és d’una honradesa aclaparadora. Després ha rodat a Bolívia, a Katmandú o a Cuba però, durant les properes setmanes, paga la pena seguir-li la pista a les pantalles de la Filmoteca per constatar que, com diu el títol de la retrospectiva, allà on sigui filma amb ulls compromesos.

Guédiguian, Serra, Portabella i Bollaín

IMG_9796.jpg

Dies intensos a la Filmoteca amb cineastes de pes. Per quarta vegada, Robert Guédiguian ha confiat en nosaltres per estrenar a Barcelona un dels seus films. Ara és el torn de “Gloria Mundi”, un drama ombrívol i pessimista que, des que me’n va començar a parlar, situa en la línia de “La ville est tranquile”. La ciutat és sempre Marsella, però aquest cop centrada en un barri molt recent i, això sí, amb un autobús que es dirigeix a L’Estaque de “Marius et Jeanette”. Els actors també són els de sempre però s’han fet grans i traspuen melancolia sense deixar de lluitar en un combat social cada cop més desigual. Els seus fills, a la ficció, són figues d’un altre paner i si hi ha cap esperança és aquesta nena que porta el nom d’un personatge de Cassavetes interpretat per Gena Rowlands, una altra lluitadora.

Guédiguian va passar unes hores a Barcelona procedent de Sevilla on, la nit abans, havia sopat amb l’Albert Serra. No es coneixien personalment, però el de Banyoles va prendre el seu relleu a la pantalla d’una sala Chomón de gom a gom per a la preestrena de “Liberté”. Nascut d’una obra teatral prèvia, és un film sobre els límits: entre la nit i el dia, el plaer i el dolor, els crits i els murmuris… Torna al segle XVIII, com “La mort de Louis XIV” però el Casanova de “Història de la meva mort” dona pas, aquí, al marquès De Sade. El sexe presideix “Liberté” com a sinònim de transgressió en un terreny on Serra se sent còmode per explorar la poètica del seu cinema, que ell no dubta en definir com el més original del món.

Albert Serra i Pere Portabella ja havien coincidit a la Filmoteca i també van fer-ho ara a Sevilla. El festival europeu que se celebra a aquesta ciutat va guardonar al veterà cineasta català amb el Giraldillo de Honor. Portabella, gat vell, el va agrair amb un discurs obertament polític que no va caure massa bé en terres andaluses i ara torna a casa per commemorar a la Filmoteca els 60 anys de Films 59, la seva productora. Arranquem el cicle amb la versió no censurada d”El cochecito”, una corrosiva comèdia de Marco Ferreri i Rafael Azcona, contemporània de “Los golfos” i “Viridiana”. Una sessió d’homenatge a Carles Santos, una altra amb films dirigits pel mateix Portabella i un documental de producció recent completen el ventall d’aquest merescut homenatge.

Tancarà el mes l’arribada de Icíar Bollaín per presentar una retrospectiva forjada quan ara fa un any va venir a presentar “Yuli”. Ara ja ha rodat un altre film i abandonarà el seu muntatge durant un cap de setmana per compartir un parell de projeccions amb nosaltres. Una serà “Flores de otro mundo”, un dels seus primers títols d’una filmografia amb sòlides protagonistes femenines. I l’altre és “El sur”, representació de la seva paral·lela trajectòria com actriu a les ordres de Víctor Erice, José Luis Borau o Ken Loach. Valgui també aquesta projecció com a homenatge a Omero Antonutti, l’actor italià recentment desaparegut i del que també vam parlar-ne abastament quan Paolo Taviani va venir a presentar “Padre padrone”. Els camins del cinema es creuen a la Filmoteca!

Beresford i Piesewicz, dos humanistes

Els atzars de la programació de la Filmoteca han fet coincidir, o potser no?, Bruce Beresford i Krzysztof Piesiewicz en una mateixa setmana. El realitzador australià és el portaveu del cicle “Imatges dels antípodes” que projectem en el context del festival Grec. El guionista polonès ha intervingut en disset films de Krzysztof Kieslowski, cineasta de referència a qui dediquem una exposició amb cartells i fotografies i també una àmplia retrospectiva.

Aparentment no tenen res en comú, però coincideixen en un similar esperit humanista. Darrera l’amplia filmografia de Bruce Beresford -30 títols en 50 anys de professió- sovintegen els personatges entranyables que lluiten per un món millor: ja sigui la parella formada pel xofer negre i la vella jueva de Driving Miss Daisy –potser el seu film més popular- o els oficials australians de Breaker Morant, acusats d’assassinat per haver complert ordres a la guerra dels Boers, en el seu llargmetratge més prestigiós i contundent. Els films de Beresford no fan gaire soroll però deixen empremta.

IMG_8053

Fa 33 anys, The Fringe Dwellers va ser el primer llargmetratge australià protagonitzat per aborígens. Cap d’ells era un actor professional i tot i que llavors no el va veure ningú, avui és un títol de referència per a la dignitat del cinema australià. Ladies in Black, el seu darrer film, també es una tendra història sobre les dependentes de la secció de moda d’uns grans magatzems de Sydney a finals dels anys 50 i també sobre l’arribada d’europeus fugitius de la II Guerra Mundial o el comunisme. Darrera d’aquesta nissaga social hi ha però, una altra pel·lícula possible: la de l’autora de la novel.la inspiradora, una companya de Beresford a la facultat i que va acabar a Londres cantant el Hare Krishna i de venedora a una llibreria fins que es va donar que la seva pròpia història era la millor novel·la possible.

Krzysztof Piesiewicz també va arribar al cinema de rebot. Advocat de professió estava molt compromès amb Solidarnosc quan Kieslowski li va demanar assessorament per un documental sobre la Llei Marcial del 1984. Aquest primer contacte va fructificar en Sense fi, primera de disset col·laboracions que inclouen el Decàleg i la Trilogia dels colors. Piesiewicz es pren el seu temps mentre parla però no té pels a la llengua i aporta la doble vessant de l’experiència i la reflexió. Així ho van poder comprovar els espectadors de la Filmoteca que van assistir a la inauguració de l’exposició i de la retrospectiva dedicada a Kieslowski. Donat aquest tarannà, vaig substituir el diàleg amb ell inicialment previst pel comentari de quatre escenes de les seves pel·lícules. La de Sense fi va ser el pretext per fer un valent al·legat polític contra la intolerància del comunisme i de l’església. Després de proposar-li la mort de la cantant a La doble vida de Veronique em va retreure que el fes commoure i no vaig poder més que replicar que era la meva petita venjança pel molt que m’havia fet plorar el primer cop que vaig veure aquest film tan sublim.

IMG_8289

Més tard, després de la projecció de No estimaràs!, va comparar Tarkovski amb Kieslowski a partir de la metàfora del vas que, en el primer d’aquests cineastes, levita mentre en el segon només ho sembla. M’ho va deixar fàcil per retreure-li que ell també fa trampes quan una dona es veu a ella mateixa quan mira per la ullera amb la qual ha estat espiada. “Jo estava en profund desacord amb aquesta escena!”, es va justificar abans de carregar contra l’ampul·lositat d’algunes bandes sonores de Preisner, un altre col·laborador habitual de Kieslowski. Els genis també són humans, especialment quan a més són humanistes.

M’hauria agradat tenir a Piesiewicz presentant tots i cada un dels films del cicle Kieslowski. Això no serà possible però el seu pas per la Filmoteca ha estat dels que deixen empremta. Ell i Beresford són cineastes que posen els seus films al servei d’unes idees que no son les hegemòniques del món en el qual vivim però sí són les que des de la Filmoteca compartim.