Cinema, història i política

Després de 28 edicions del Premi Internacional Catalunya, Costa-Gavras ha estat el primer cineasta en rebre aquest prestigiós guardó que atorga la Generalitat. En el seu parlament, el president Carles Puigdemont va destacar el compromís polític de l’autor de films com Z, L’aveu, Amen i Le Capital.  En el seu discurs d’agraïment, el cineasta només va citar Missing per explicar que s’hagués pogut rodar a Barcelona de no haver-se produït el cop d’Estat del 23F.

IMG_0567Costa-Gavras va explicar que la necessitat d’explicar històries a través del cinema és el que el va fer viatjar a França des dels seus orígens humils a Grècia. També va parlar del cinema com a eina de lluita contra els totalitarismes, i no només els polítics, sinó també els econòmics que controlen el mercat i les noves plataformes de difusió. Va defensar el cinema europeu, la diversitat cultural, l’educació a les escoles i la memòria preservada a les cinemateques per acabar amb una frase en català amb la qual reconeixia que aquest guardó és un encoratjament per seguir fent els films que a ell li agrada fer.

L’endemà va visitar la Filmoteca de Catalunya. Hi havia estat el 2012, per presentar una de les primeres retrospectives programades al Raval. Amb ell com a president de la Cinémathèque Française, la col·laboració entre ambdues institucions s’ha manifestat posteriorment en diversos fronts, i aquest cop hi ha hagut la possibilitat d’encaixar un diàleg públic en una sala Laya plena de gom a gom. En un to menys formal que a la cerimònia, però sempre contundent i des d’una extraordinària modèstia, Costa-Gavras va passar revista al compromís polític dels seus films, sempre en el terreny de la ficció i de l’espectacle sense renunciar a tons grotescs.  També va parlar de la seva col·laboració amb Jorge Semprún i dels actors: de com va imposar Jack Lemmon a la Universal per protagonitzar Missing contra uns directius que volien Gene Hackman; o de com Dustin Hoffman es presentava cada dia al rodatge de Mad City amb una llista de dubtes sobre el seu personatge que els dilluns doblaven l’extensió.

Costa-Gavras, a la Filmoteca de Catalunya l'endemà de rebre el Premi Internacional Catalunya.
Costa-Gavras, a la Filmoteca de Catalunya l’endemà de rebre el Premi Internacional Catalunya.

Va dubtar abans de respondre a la pregunta de si havia sentit por en alguns dels seus rodatges. Va assentir, finalment, sense entrar en detalls. La modèstia, un cop més, li va impedir reconèixer l’eficàcia social dels seus films, i va desmentir irònicament que cada matí es llevi pensant quin tema polític tocarà a la seva propera pel·lícula. No van mancar, finalment, unes paraules per la seva tasca a la Cinémathèque Française i sobre la importància de preservar el patrimoni, personalment reflectida en la recent edició en DVD de la seva obra completa, restaurada, i la imminent publicació de les seves memòries, que prometen ser apassionants. Finalment, Costa-Gavras va garantir que tornaria a la Filmoteca de Catalunya, però aquest cop amb un film nou sota el braç. L’esperem!

Ford i també Hawks

El projecte inicial d’aquest cicle es limitava a confrontar els westerns de John Ford amb els de Howard Hawks. Ben aviat ens vam adonar, però, que ambdós cineastes desbordaven abastament aquest gènere en la seva respectiva concepció del cinema clàssic. Tal com diu Joseph McBride, biògraf del primer i autor d’una àmplia entrevista amb el segon, Ford s’havia creat un món en el qual es trobava molt més còmode que a la realitat; Hawks, en canvi, era més pragmàtic, però no
oblidem que Manny Farber va escriure que Only Angels have wings era tan realista com la terra dels hòbbits de Tolkien.

Durant tot l’estiu, fins a la primera setmana de setembre, hi haurà ocasió de the-searchers-4comparar ambdós gegants a les pantalles de la Filmoteca. No caldrà triar-ne l’un o l’altre i sí es prega, en canvi, deixar fora de les sales prejudicis com el que va impulsar Antxon Eceiza a escriure que “ens repugna John Ford”. Eren temps de consignes ideològiques que enterbolien la visió d’un cineasta que va retratar com ningú el seu país, sense renunciar a les seves arrels irlandeses i sense girar la cara al genocidi indi. Ni hi ha prou amb veure The Searchers o Cheyenne Autumn per saber què pensava John Ford, sense oblidar un comiat tan amarg com el de 7 Women, una de les seves obres mestres més injustament menyspreades.

I què dir de Hawks. No per casualitat vam tancar les projeccions a l’Aquitània amb el programa integrat per The Last Picture Show i Red River, un doble urlhomenatge per certificar el final del cinema clàssic i el naixement del New Hollywood. Potser més versàtil que Ford, Hawks va deixar inoblidables petjades al cinema negre (Scarface) o a la comèdia, amb la insuperable Bringing Up Baby a la primera plana de la seva antologia de capítols sobre la guerra de sexes.

I un últim apunt. El cicle Ford vs. Hawks servirà també per retre homenatge a Elsa Martinelli, traspassada fa pocs dies. Veurem l’actriu italiana confrontada al fordià John Wayne a Hatari! i la recordarem eternament amb la magistral escena del bany dels elefants a ritme de l’estiuenca banda sonora de Henry Mancini.

Més informació del cicle Ford vs. Hawks

El cinema és fantàstic!

Gerard Lenne va afegir unes cometes al concepte de “fantàstic” quan va publicar el seu original estudi sobre aquest gènere. El motiu de l’excepció: el cinema ja és fantàstic per naturalesa i, si aborda universos més enllà de la realitat, l’és per partida doble. D’aquesta idiosincràsia excepcional se n’ha ocupat, durant 50 anys, el Festival de Sitges i, per celebrar l’onomàstica, la Filmoteca s’hi afegeix amb una exposició i una retrospectiva simultàniament titulades El cinema és fantàstic!. Aquí, no calen cometes.

#Sitges50Comissariada per Diego López, la mostra recorre la història del certamen, des dels seus orígens en blanc i negre sota els auspicis de Fraga Iribarne fins que la mateixa evolució del gènere ha bufat a favor de superproduccions i estrelles populars. Cartells, catàlegs, guardons i fotografies de convidats il·lustren un viatge que ben bé podria ser el de la màquina del temps, una de les icones del festival. També hi ha apartats específics per a la producció local, l’asiàtica i l’animació i, com no, els zombies que cada any desfilen dins i fora de la pantalla. Sitges és sinònim de fantàstic. I, a l’entrada de l’exposició, hi ha King Kong per certificar-ho.

El que des d’avui es pot veure al Raval és una exposició antològica que, des de la Filmoteca, a l’octubre viatjarà a Sitges i al més enllà a la recerca d’espectadors còmplices qui s’hi vulguin emmirallar. Qui hi hagi anat algun cop, sap que aquest festival és una experiència irrepetible, on s’han sentit udols de plaer davant escenes de mutilacions, s’han celebrat sessions d’espiritisme amb invocacions de pa sucat amb oli o estrenes glamuroses de produccions locals. Lloc de peregrinatge obligat per als amants del gènere, també ha estat terra d’acollida per estrelles internacionals que han gaudit de la proximitat i les distàncies curtes. Entrevistar Cameron Díaz o Quentin Tarantino a la terrassa d’un hotel quan encara no eren estrelles d’Hollywood és un dels privilegis que Sitges ofereix.

sitges-cicleLa retrospectiva que, des d’avui, farà de la Filmoteca un camí cap a l’edició d’enguany vol ser una doble història, la del festival i la del gènere. Poc es podien imaginar els seus fundadors que, aquell mateix any, 2001. Una odissea de l’espai canviaria les normes del gènere. De la sèrie B es va passar ben aviat a les superproduccions, i aquesta varietat de subgèneres i estils queda reflectida per un cicle que inclou sang i fetge però també viatges psicodèlics, vampirs com el que aquest any protagonitza el cartell, déus pagans i diables trapelles. La fantasia no té límits i el cinema n’és la seva millor càmera de ressonància. Llarga vida a un festival que ha creuat oceans de temps per retrobar a seu públic!

Fidelitat rivettiana

L’homenatge a Jacques Rivette que teníem pendent des de la seva mort, el gener del 2016, arriba finalment ara amb nou dels seus films, que conformen una panoràmica Bulle Ogier RdP (23)representativa de la seva obra. Una obra quantitativament no massa prolífica però plena de dobles versions, complements i metratges atípics sorgit del més secret dels cineastes de la Nouvelle Vague. Hereu de Renoir, “le Patron”, i Rossellini, el realitzador de Céline et Julie vont en bateau va bastir una filmografia basada en la posada en escena de influències literàries, pictòriques, històriques i, sobretot, teatrals. De Fritz Lang, un altre dels seus mestres, va heretar en canvi la presència de conspiracions en les quals el que menys importa és descobrir la identitat dels autors o els assassins de la víctima. L’amour fou es va rodar amb el director, la guionista i els dos protagonistes en plenes ruptures sentimentals. O que Rivette va fer llegir Don Quixot i veure Midnight Cowboy a les dues protagonistes de Le Pont du Nord. Un film que Bulle Ogier considera únic, doncs el va interpretar amb la seva filla Pascale dos anys abans que ella morís en plena joventut.

Bulle Ogier ha treballat amb Buñuel, Ruiz, Oliveira, Schroeter, Delvaux o Garrel. Bulle Ogier RdP (4)És una gran figura del cinema d’autor europeu amb una manifesta tendència vers personatges fantasmàtics que transiten entre la realitat i els somnis. El cas de Rivette és, tanmateix, singular. Se’n reivindica com la seva musa –de la mateixa manera que Truffaut, Godard o Rohmer, amb qui no va treballar mai, tenien les seves- i ell la va recompensar amb crèdits com a guionista. “Participàvem en la creació dels personatges, inventàvem situacions i diàlegs en guions que mai no estaven del tot escrits i Le Pont du Nord va nèixer d’una postal amb un gat que jo li vaig enviar després del rodatge d’un film de Fassbinder”, explica aquesta actriu que s’ha fet fotografiar amb un guants vermells. Els mateixos que duia en escena fa unes setmanes a l’escenari d’Un amour impossible i del mateix color que els de Le Pont du Nord. D’això se’n diu, com afirma ella mateixa, “fidelitat rivettiana”.

 

Una reflexió sobre les essències

Aquest no és un bloc com els habituals, és una reflexió en veu alta. El desencadenant inicial és la pertinent observació d’un usuari que es lamenta sobre l’elevada proporció de DVD’s que projectem durant el mes de març. La resposta, amb xifres a la mà, és que són 19 títols en 35 mm, 1 en 16 mm, 30 DCP, 3 Betacam, 11 Blu-ray i 8 DVD. Darrera aquestes dates, i aquest és el tema de fons d’aquest bloc, hi ha una reflexió més àmplia que alhora és un retrat de la mutació tecnològica que està patint el cinema.

La realitat és que la indústria ha decretat la mort del cinema analògic. Ja va fer-ho, fa 85 anys, amb el cinema mut i, una mica més cap aquí, també amb el blanc i negre. Des del seu naixement, l’anomenat art del segle XX estava sentenciat a transformar-se tecnològicament per poder sobreviure. No ha mort, com alguns pessimistes pronosticaven quan va fer els cent anys, però ha canviat, i canviarà. El pas de l’analògic al digital delimita una frontera que, més enllà de la tecnologia, afecta a les essències de la representació de la realitat.

Un fragment d'un film rodat en 70 mm

I, quin és el paper de les filmoteques en tot aquest procés? Preservar i difondre. Per aquest motiu, les pioneres (París, Londres, Berlín, Nova York, Estocolm…) van nèixer als anys 30 del segle XX. Van fer tard per salvar la major part del cinema mut que, per la fragilitat del seu suport de nitrat i l’escàs valor artístic que fins llavors se li havia concedit, ja havia perdut la major part dels seus títols. Des de llavors, també ens hem hagut d’adaptar a les noves transformacions tecnològiques, i només cal recordar la campanya de Martin Scorsese per denunciar el deteriorament de la pel·lícula en color.

I ara, ja encarat el segle XXI, cal tornar a ajustar-se a la realitat. Quina realitat? La d’un patrimoni analògic que, indiscutiblement, cal conservar. I la d’un present i futur digital que, a banda que també cal preservar –en unes condicions molt més cares i complexes que l’analògic-, es revela com una excel·lent eina de difusió. I aquí tornem al motiu de la reflexió. Quin és el criteri de la Filmoteca de Catalunya sobre els suports en els quals s’ofereix la nostra programació?:

a)     Quan està disponible, optem pel mateix suport original en el qual es va rodar el film: 35 mm si és analògic i Digital si és digital (les pel·lícules que ja no tenen còpia analògica van en augment);

b)    Davant una còpia analògica en mal estat o amb finalitats exclusives de conservació, optem per l’alternativa digital. Millor això que perdre l’original o deixar de projectar la pel·lícula.

No és cert, malgrat les aparences, que qualsevol film estigui disponible. Cal localitzar la còpia, els propietaris dels drets i, si s’escau, subtitular-lo. I no sempre és possible trobar el suport original. És llavors, només llavors, quan recorrem a les alternatives digitals jerarquitzades des del DCP al DVD passant pel Blu-ray. Si projectéssim pel·lícules en el seu suport analògic malmès faríem un flac favor als espectadors. I si féssim malbé una còpia de preservació, ens estaríem tirant pedres damunt la teulada.

Portabella, Rotterdam i Rivette

Pere Portabella ha estrenat el seu darrer film a Rotterdam i el festival l’ha correspost amb una retrospectiva de la seva obra i d’alguns dels títols més emblemàtics de l’Escola de Barcelona. La Filmoteca de Catalunya va tenir el privilegi d’acollir, fa un parell de mesos, la preestrena d’Informe general II. El nuevo rapto de Europa però, vista en un context europeu, queda clar que és una pel·lícula amb vocació internacional en què els conceptes de moviments socials, corrupció política o canvi climàtic tenen una traducció immediata.

Portabella també parla amb un llenguatge cinematogràfic molt proper al d’un festival com el de Rotterdam. Un llenguatge innovador que prefereix el concepte d’assaig al de documental, que aposta per la destrucció dels codis tradicionals i que es basa en una determinada concepció de la posada en escena. Una posada en escena que presidia, precisament, l’obra de Jacques Rivette, mort aquests mateixos dies i que deixa a Godard l’orfandat exclusiva de la Nouvelle Vague.

Pere Portabella (esquerra) i Esteve Riambau al International Film Festival de RotterdamEn la seva obra, Rivette conjugava el cinema amb la pintura, la música o la història, tal com ha fet Portabella al llarg de la seva filmografia. Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Brossa, Carles Santos o Johann Sebastian Bach son alguns dels referents d’una trajectòria que aquests dies, a Rotterdam, també s’ha creuat amb la de l’Escola de Barcelona, revisada amb còpies procedents del nostre Centre de Conservació i Restauració. Resulta extraordinàriament satisfactori sentir Olaf Möller, crític de prestigi internacional, reivindicant aquell moviment amb vocació cosmopolita però de volada internacional limitada pel franquisme. O constatar com el públic de Rotterdam, majoritàriament jove, descobreix la poesia de Dante no es unicamente severo en contraposició al realisme que Autour des salines ja començava a trair. “Ja que no podem fer Victor Hugo, farem Mallarmé”, deia Joaquim Jordà. El cinema, el bon cinema, és un llenguatge sense fronteres.

Una cineasta ben orientada

Isabel Coixet és una cineasta generosa. La Filmoteca programa una retrospectiva de la seva obra, la més àmplia que mai no s’ha fet arreu del món, i ella correspon amb un cicle que inclou alguns dels seus títols preferits. L’ha titulat Dones (bastant) perdudes i abasta onze films que tenen dues característiques comunes. Les protagonistes són dones que lluiten per trobar un sentit a la vida, alliberant-se de diverses dependències masculines, i la majoria d’aquests personatges els interpreten grans actrius: Gena Rowlands a A Woman Under the Influence; Joan Fontaine a Rebecca i Carta d’una desconeguda; Romy Schneider a L’important c’est d’aimer i Fanny Ardant a La femme d’à coté.

Isabel Coixet a la Filmoteca de Catalunya, durant la presentació del cicle 'Dones (bastant) perdudes'Pas mal. Però la Isabel tampoc no es pot queixar. En una dotzena de llargmetratges, ha aconseguit dirigir Juliette Binoche, Ben Kingsley, Penélope Cruz, Tim Robbins i Julie Christie. Li agrada treballar amb els intèrprets, fins i tot exposa les fotografies que els fa, i els proposa encarnar personatges que també busquen el seu lloc a la vida. “És millor patir al cinema que a la vida”, afirma aquesta cineasta nascuda a Catalunya però a qui el món li queda petit. Després de l’estrena d’A los que aman, el seu tercer llargmetratge, li vaig preguntar per què li calia anar tant lluny en el temps o l’espai per explicar les seves històries. Llavors em va dir que algun dia faria un film a Gràcia. I és cert, l’ha fet. Dos o tres plans de Mapa dels sons de Tòquio estan rodats al seu barri, però la resta d’aquest film passa al Japó, un destí a afegir a la plataforma petrolífera de La vida secreta de les paraules, el Canadà de Mi vida sin mi, els carrers de Manhattan de Learning to Drive i el pretès Pol Nord de Ningú no vol la nit, en realitat rodat entre Noruega, Bulgària i les Canàries.

Tan llunyana i tan propera, Isabel Coixet encara recorda el primer cop que va veure La passió de Joana d’Arc a la Filmoteca del carrer Mercaders. Fer pel·lícules no li ha impedit seguir sent una espectadora assídua, que s’emociona més o menys amb allò que veu, però que no s’aixeca mai de la butaca. A la inauguració del cicle que ella mateixa ha programat, va seguir atentament la projecció de Party Girl. Reia i plorava, com tots els espectadors fem amb les seves pel·lícules. Pel·lícules de dones (bastant) perdudes però rodades per una cineasta molt ben orientada.

Camino: un pou de memòria

Jaime Camino va ser, conjuntament amb Bigas Luna, un dels rostres visibles de la inauguració de la nova seu de la Filmoteca. Set dels seus tretze llargmetratges recorrien medularment la primera de les exposicions del Raval, a més de ser projectats a la retrospectiva dedicada a la Guerra Civil. El cineasta, nascut el 1936, havia abordat el conflicte des de tots els punts de vista: les Brigades Internacionals (España otra vez), la reraguarda republicana (Las largas vacaciones del 36), la vessant domèstica de Franco (Dragon Rapide), les implicacions familiars (Els nens de Rússia) i la que, sense dubtes, és la pel·lícula que millor il·lustra la pluralitat d’interessos polítics involucrats: La vieja memoria. Jaime Camino a la Filmoteca, en la inauguració de l'exposició 'Imatges confrontades: Guerra civil i cinema'Justament, la Filmoteca havia restaurat poc abans les 23 hores d’entrevistes amb personatges històrics de primer nivell que Camino havia descartat en el muntatge del film. Aquest material es va poder veure a la nostra exposició Imatges confrontades i també en dues sessions memorables respectivament dedicades a La Pasionaria i a Josep Tarradellas.

Personalment, un llibre que la Filmoteca em va encarregar el 2006 em va permetre consolidar l’amistat que llavors jo ja mantenia amb Camino. Ell em va obrir les portes dels seus arxius i de la seva memòria i, en acabar la feina, em va demanar que escrivíssim conjuntament un guió autobiogràfic confrontat amb le seves pròpies pel·lícules. Probablement va ser l’últim de la seva vida, i si no el va poder dirigir es perquè la salut ja no li ho va permetre. Em va demanar que l’assumís jo, però era massa personal per fer-ho. Portava per títol ¡No tan deprisa!, les darreres paraules que va pronunciar el seu pare quan un accident fatal li va segar prematurament la vida. Va ser aquesta la primera de les pèrdues prematures que Camino va patir durant la seva vida i aquest tema, conjuntament amb el de la impossibilitat d’estimar, recorren la seva obra amb múltiples exemples que il·lustraven aquell guió decididament personal i íntim.

Posteriorment, ens vam seguir veient sovint. Li agradava comentar les darreres estrenes de cinema que havia vist, s’interessava pels cicles que programavem a la Filmoteca o ficava cullerada en l’actualitat política. La salut se li apagava progressivament, però ell feia esforços fer aferrar-se a la vida. Reconèixer que no estava en condicions de dirigir ¡No tan deprisa! va ser un cop dur, però no l’últim. Camino era un pou de memòria, i ara ens queda la que atresoren els seus films. Velles però necessàries memòries, testimonis d’una Història que ell va voler documentar sense deixar d’emmirallar-la amb la seva pròpia vida.

Per anar fent boca

Ens agrada anticipar-nos a la jugada. I, com cada any per aquestes dates, anticipem el gruix de la programació de l’any següent. D’altres equipaments culturals compten per temporades, com la lliga de fútbol o les desfilades de moda. A la Filmoteca, en canvi, no tanquem a l’estiu. Sis dies per setmana, any darrera any, oferim bon cinema de tots els temps i diverses procedències.

Aquest és el criteri que hem seguit els darrers cinc anys i que, de cara a 2016, tindrà grans cineastes com a caps de cartell. L’obra de Wim Wenders, a cavall entre Alemanya i Hollywood, la coherent filmografia dels germans Luc i Jean-Pierre Dardenne i alguns dels títols menys coneguts del no menys prolífic Jean-Luc Godard, o l’aposta de Bertrand Tavernier pel cinema francès dels anys quaranta, el La programació de la Filmoteca de Catalunya per al 2016, a un sol cop d'illjustament menyspreat per la Nouvelle Vague, en són alguns dels protagonistes. A Isabel Coixet, a més de programar-ne filmografia internacional, també li hem proposat una carta blanca que ens ha respost amb diversos retrats de “dones (bastant) perdudes”, personatges en els que no costa gaire identificar el mirall en què es reflecteixen les seves pròpies protagonistes.

Fidels a la programació de cinema mut, aquest any apostem pel Hitchcock britànic. Les còpies restaurades procedents del British Film Institut convidaven a revisar els orígens del mestre del suspens. Dues de les grans estrelles d’Hollywood celebren, aquest any, el seu centenari: Gregory Peck i Kirk Douglas mereixen, amb escreix, que revisem alguns dels seus millors títols. En d’altres codis dels melodrama s’expressa, d’altra banda, el mexicà Arturo Ripstein, protagonista d’una retrospectiva que coincideix amb l’estrena del seu darrer film: La calle de la amargura.

Més cicles per al 2016: el binomi entre el director Elio Petri i l’actor Gian Maria Volonté a propòsit del cinema polític italià, les produccions de Lluís Miñarro o les escletxes per les quals la censura va deixar passar imatges torbadores procedents del cinema comprès entre els anys vint i els setanta del segle passat. Va ser en aquesta dècada, justament, quan Hollywood va canviar de rumb de la mà d’una generació encapçalada per Spielberg, Scorsese, De Palma o Altman que va accelerar el ritme del cinema nord-americà a remolc de l’inesperat èxit d’Easy Rider. Peter Biskind va retratar aquesta generació en un llibre, Easy Riders, Ragging Bulls, que nosaltres hem convertit en la gran retrospectiva del proper estiu.

Evidentment, queda encara espai per a altres propostes, però aquest és el gruix de la programació que properament desfilarà per les pantalles del Raval. Hi ha quins acusa d’eclèctics. Nosaltres apostem pel bon cinema, tout court. I ho fem amb el suport d’un públic que encara aposta per les projeccions en sala i ens reforça, dia a dia, amb la seva presència. Aquest any arribarem molt a prop dels 150.000 espectadors. El repte de 2016 es superar-ho!

Pasolini i Amelio, a l’ombra del neorealisme

Pier Paolo Pasolini i Gianni Amelio són dos dels protagonistes de la nostra programació de novembre. Es pot afirmar que tots dos van sorgir a l’ombra del neorealisme, un moviment ple de contradiccions però decisiu a l’hora de marcar tendències estètiques i socials durant la segona meitat del segle XX. L’exposició actualment en cartell al Museo del Cinema de Torino mostra que tots aquells films aparentment impregnats de la realitat de postguerra es van rodar amb uns guions mil•limètricament detallats, amb l’ajut de decorats d’estudi i la presència d’actors professionals. Pasolini, en aquest sentit, va ser molt més autèntic: va filmar als suburbis de Roma o en paratges gairebé verges de l’Àfrica i l’Orient mitjà. Va triar un estudiant barceloní, Enrique Irazoqui, per fer de Crist a Il vangelo secondo Mateo i la presència d’Anna Magnani a Mamma Roma és tot un homenatge a Roberto Rossellini.
Gianni Amelio és d’una generació posterior, contemporani de la de Bertolucci o Bellocchio i, per tant, un pas mes de la corretja de transmissió que el cinema italià es resisteix a deixar caure en l’oblit. Lammerica, sense anar més lluny, és un film que para de la immigració en uns termes heretats de Rocco e i suoi frattelli però que, quinze anys després de la seva estrena, segueix plenament vigent en l’Europa contemporània. Comptar amb la presència d’Amelio per inaugurar la seva retrospectiva ajudarà, certament, a entendre molt millor les claus i els orígens de la seva obra.
A Pasolini ja li vam dedicar una retrospectiva completa ara fa dos anys, coincidint amb la magna exposició del CCCB. No tenia sentit, doncs, utilitzar el pretext dels quaranta anys del seu assassinat per tornar sobre un terreny que ofereix múltiples alternatives, com la que finalment hem programat sota la iniciativa del grup Projecte Pasolini Barcelona. El cicle Pasoliniana inclou, efectivament, nou títols que giren al voltant del cineasta, des de films rodats per col·laboradors o persones molt properes, com Sergio Citti o Giovanni Borgna, a pel·lícules que recullen la seva herència de la mà de realitzadors tan aparentment distants com Robert Guédiguian i Wang Bing, sense oblidar l’estrena del documental de Hilari M. Pellicé sobre Pasolini i Barcelona. El cineasta va venir a la capital catalana el 1968. Ara hi ha tornat amb l’esperit del seu llegat cinematogràfic.