El pare del marit de la perruquera

Patrice Leconte ha visitat la Filmoteca per un triple motiu. En primer lloc, qui millor que ell per retre homenatge a Jean Rochefort, a qui va dirigir en set ocasions. D’altra banda, Le mari de la coiffeuse és una de les fites de l’exposició dedicada al Cercle A i ell recordava perfectament que a Barcelona, DTc-hK2W0AA3Zz6conjuntament amb Tòquio, la pel·lícula va tenir el nombre més gran d’espectadors. En el camí d’aquest cicle, per últim, també ha mort Johnny Hallyday, a qui Leconte va dirigir a L’homme du train, formant una estranya parella amb Rochefort.

Dibuixant de còmics, escriptor i autor d’una llarga filmografia que arrenca a mitjans del setanta amb grans èxits comercials, Leconte fa honor al sentit de l’humor de moltes de les seves comèdies. La primera col·laboració amb Rochefort, tanmateix, va començar amb molt mal peu. Tant, que l’actor el va voler fer fora del rodatge i li va demanar que no li tornés a dirigir la paraula. Deu anys més tard, Tandem va girar la truita. Era l’espina que Leconte es volia treure per demostrar que no era una nul·litat i, tan aviat va llegir el guió, Rochefort li va dir: “Et prohibeixo que facis aquest film amb ningú que no sigui jo”.

D’aquí que la pel·lícula triada per a l’homenatge a l’actor fos aquesta. A més, mai no s’havia estrenat al nostre país, i no deixa de ser un homenatge contemporani a Sancho Panza i Don Quixot, el personatge que Rochefort no va poder interpretar a l’inacabada versió de Terry Gilliam. Leconte es va arribar a emocionar en parlar de l’intèrpret: “Cada cop que un dels dos tenia una història divertida, trucava a l’altre per explicar-li. Ara no sé a qui trucar, a no ser que parli amb un contestador automàtic”.

El dia abans de la sessió a la Filmoteca, el cineasta també havia presentat Les grans ducs a l’Institut Francès. Allà, Rochefort comparteix protagonisme amb Jean-Pierre Marielle i Philippe Noiret. Durant el rodatge, aquest últim li va confessar: “Patrice, aquests dos tenen una qualitat que jo no tindré mai: la bogeria”. Alguna cosa d’això hi devia haver quan, en una ocasió, Rochefort em va explicar que una de les seves filles li havia preguntat si el món, abans dels anys trenta, era en blanc i negre i mut, com les pel·lícules d’aquella època.

Ara, Rochefort ja està en aquest món irreal que s’intueix a partir del cinema. Orfe d’aquell actor fetitxe, Leconte prepara actualment un altre film amb dos actors als quals ja coneix abastament: Juliette Binoche i Alain Delon. Va ser el veterà protagonista de Une chance sur deux  qui va proposar a Leconte que el dirigís a la que serà la seva darrera aparició davant les càmeres després d’una filmografia de gairebé un centenar de títols. Leconte és conscient del repte però té tots els recursos per arribar a bon port. Un cop s’ha convençut a Rochefort perquè balli una dansa àrab a Le mari de la coiffeuse i s’ha aconseguit que el film estigui disset mesos en cartellera de Barcelona, qualsevol cosa és possible.

L’any vinent, a la Filmo

Programació 2018_21 1Ken Loach, Patricio Guzmán i Patrice Leconte seran els tres primers convidats del 2018. Els dos primers, amb motiu d’una retrospectiva de les seves obres, compromeses amb l’anticonservadurisme britànic i amb la recuperació de la memòria durant la dictadura de Pinochet. El tercer ens ajudarà a reivindicar Jean Rochefort, el seu actor fetitxe, i el farem seure a la cadira d’El marit de la perruquera, un dels grans èxits del Cercle A.

Així arrenca un any en què també tenim confirmada la presència de Paolo Taviani per presentar la filmografia que ha teixit amb el seu germà Vittorio i, evidentment, la de Sergi López, protagonista d’una carta blanca amb les seves interpretacions més reeixides però que també té l’ànim de descobrir els seus gustos cinematogràfics. El 2018 és, a més, el del centenari de grans noms del cinema: Ida Lupino, actriu però també realitzadora a l’època daurada de Hollywood; Rita Hayworth, la inoblidable Gilda; i Ingmar Bergman, el mestre suec dels racons més profunds del subconscient humà.

Per commemorar els 50 anys del maig del 68 recorrem a la icona de Pierre Clementi i dels films que va interpretar amb Bertolucci, Garrel, Pasolini, Rocha i Buñuel, però també a les filmacions que ell mateix va fer a peu de les barricades de Paris. A la capital francesa hi transcorren moltes de les pel·lícules interpretades per Jeanne Moreau, de la qual també explorarem la seva carrera internacional a les ordres de Losey, Angelopoulos o Antonioni.

L’estrena del nou film de Jaime Rosales ens permetrà revisar l’obra anterior del director de Las horas del día, Tiro en la cabeza i Hermosa juventud. Robert Altman i Kenji Mizoguchi són, d’altra banda, cineastes que mereixeran una atenció particular d’una programació que, un any més, vol ser oberta a totes les sensibilitats i gustos.

No ens oblidem, per últim, de tres exposicions que també aniran acompanyades de cicles: Terry O’Neal, fotògraf de les estrelles; els germans Gómez Grau, que van ser molt a prop de Hollywood durant els rodatges de Bronston i David Lean als anys seixanta; o les joguines cinematogràfiques que mostrarem amb la complicitat del Museu del Joguet de Figueres, el del Cinema de Girona i el col·leccionista Lluís Benejam.    

El proper any a la Filmo garantim, doncs, la presència de bon cinema. I, un cop més, volem agrair la complicitat del públic que ens acompanya sis dies per setmana per celebrar aquesta litúrgia que consisteix a gaudir col·lectivament de l’espectacle cinematogràfic.

Més informació

 

Integral Jacinto Esteva

L’obra cinematogràfica de Jacinto Esteva, ara editada en DVD, ocupa només una part de la trajectòria d’aquest pintor, arquitecte i caçador barceloní que va morir massa d’hora. Potser com a conseqüència d’haver viscut massa, i massa ràpid, per contraposició a la grisor del franquisme. Cosmopolita, havia estudiat a Roma i a París, havia rodat el seu primer curtmetratge entre Almeria i Ginebra i va descobrir l’Àfrica com escenari de les seves darreres pel·lícules inacabades.

despues..._colita_fdcEntre aquests dos extrems, Notes sur l’emigration. Espagne 1960 (1961) i La isla de los esclavos (1971), hi ha el període de l’Escola de Barcelona, de la qual en va ser una de les icones, tant com a co-realitzador de Dante no es únicamente severo com a propietari de la marca, Filmscontacto, que va aixoplugar projectes de José Maria Nunes (Noche de vino tinto) i Carles Durán (Cada vez que…).

Dispersa, caòtica, però extraordinàriament rica en talent visual, la seva filmografia ha estat fruit d’una atenció persistent per part de la Filmoteca de Catalunya. Una incipient intervenció sobre Lejos de los árboles va permetre restaurar la versió íntegra d’aquest documental antropològic sobre les festes i tradicions de l’Espanya negra, al seu dia massacrat per la censura. Més endavant es va recuperar una part del material rodat a l’Àfrica i una còpia del seu primer curtmetratge, s’han digitalitzat alguns negatius dels seus llargmetratges i s’ha trobat el de Metamorfosis, que es donava per desaparegut.

je_cartel_1701Bona part d’aquests materials ja es van exhibir en la retrospectiva projectada el 2014 en paral·lel a l’exposició Jacinto Esteva, A l’ombra del darrer arbre, comissariada per mi mateix i dissenyada per Daria Esteva, filla del cineasta. Des que, amb Casimiro Torreiro, vam escriure un llibre sobre l’Escola de Barcelona, m’he afegit a la comanda que ella va rebre del seu pare quan li va demanar que la seva obra no caigués en l’oblit. El següent pas ha estat, actualment, l’edició en DVD de la seva filmografia completa en un digibook produït per Cameo amb els materials aportats per la Filmoteca de Catalunya i el disseny de Daria Esteva i Luis Estevao.

En 4 discs s’hi poden trobar els seus dos primers curtmetratges, els seus cinc llargmetratges i imatges dels seus rodatges africans. També hi ha, a més, spots publicitaris dels anys seixanta, una escena descartada de Lejos de los árboles amb l’enterrament de Carmen Amaya i nombroses entrevistes. L’escriptor Juan Goytisolo, jacinto_esteval’antropòleg Manuel Delgado, el director de fotografia Joan Amorós i diversos col·laboradors de les seves aventures africanes aporten el seu testimoni per deixar constància de la inimitable personalitat de Jacinto Esteva.

La preservació i difusió del patrimoni cinematogràfic del nostre país són les missions essencials que presta la Filmoteca de Catalunya. Quan es tracta d’una obra com la d’aquest personatge polifacètic i desbordant això constitueix, a més, un autèntic plaer.

Laberint Del Toro

La visita de Guillermo del Toro, aquest diumenge, ha passat a formar part de la història de la Filmoteca de Catalunya. Feia temps que es preparava, coincidint amb la seva condició de “padrí” dels 50 anys del festival de Sitges, i ell mateix havia triat els films a projectar: Hellboy II: The Golden Army, Pacific Rim i El laberinto del fauno, que presentaria personalment. Després de l’estrena de la magnífica La forma del agua com a inauguració del certamen sitgetà, la data escollida per venir a la Filmoteca coincidia amb una manifestació multitudinària i un triatló, però res no va impedir que Del Toro arribés al Raval, amb Sergi López com a convidat sorpresa i Santiago Segura com a acompanyant de luxe després que el cineasta mexicà li hagués entregat la “Màquina del Temps” del festival.

IMG_0590En una sala Chomón plena com a les grans ocasions, Guillermo del Toro ha entrat de cara: “Mis películas son raras de cojones”. I n’ha posat exemples. Poseu-vos dins la seva pell a l’hora d’explicar a un productor la trama d’El laberinto del fauno, ambientada a la Guerra Civil i protagonitzada per una nena que mor per exigències del guió. El cineasta pensa, però, en imatges i, per aquest motiu, explota a fons els seus orígens com a tècnic de tota mena d’efectes especials. Dissenyar el “monstre” amfibi del seu darrer film, per exemple, ha estat fruit d’un procés de tres anys.

Del Toro no pot viure, tanmateix, en un altre món que no sigui fantàstic. El dia que la seva dona li va impedir penjar un quadre de matinada perquè despertaria les seves filles va entendre que necessitava dues cases. A la segona, personalitzada, està envoltat de criatures sobrenaturals a mida natural, i està dotada de laberíntics passadissos secrets i de cambres que s’amaguen darrera els quadres. Aquesta dèria ve de lluny. També va corroborar que la seva àvia l’havia exorcitzat dos cops, i que quan ell se’n reia deia que no era de Jesucrist sinó dels seus sortilegis.

Diu que els mexicans són com els japonesos, però més eficients, i el seu interès sobre la Guerra Civil està arrelat a la presència d’exiliats republicans al seu país. El seu mentor, l’historiador mallorquí Emilio García Riera, li va fer entendre que no era un conflicte local, sinó la porta d’entrada a la Segona Guerra Mundial i, d’aquí van nèixer El espinazo del diablo i El laberinto del fauno. En aquest segon cas va recórrer a Sergi López per encarnar un militar franquista obsessionat per la captura d’uns maquis. La clau del personatge estava en la seva rigidesa i, per aquest motiu, són particularment evidents els cruixits dels seus guants i botes de cuiro. L’actor es va desfer en elogis a Guillermo del Toro i va deixar entendre quina era l’atmosfera del rodatge, a cavall entre l’exigència i el bon humor, quan va explicar que cada cop que se li escapava l’accent català, el director li deia: “Ya has vuelto a meter el fuet!”.

Rars però entranyables, els films de Guillermo del Toro són indissociables de la seva personalitat. Intel·ligent, divertit i generosament desbordant d’humanitat. A mig camí entre Sitges i el proper projecte fantàstic que sorgeixi de la seva imaginació, ha deixat una sòlida empremta a la Filmoteca de Catalunya.

Jeanne, Jerry i Basilio

Aquest estiu hem perdut tres personalitats cinematogràfiques de primer ordre. Jeanne Moreau va ser molt més que una de les muses de la Nouvelle Vague. A més de protagonitzar la mítica Jules 19828657et Jim i ser la protagonista de diversos films de Louis Malle, l’actriu francesa va emprendre una prestigiosa carrera internacional a les ordres de cineastes com Michelangelo Antonioni (La notte), Luis Buñuel (Journal d’une femme de chambre), Joseph Losey (Eva), Theo Angelopoulos (El pas suspès de la cigogna) i, molt especialment, d’Orson Welles. Van coincidir per primer cop a El procés, per després seguir la relació amb Campanadas a medianoche, Une histoire immortelle i The Deep, en què l’actriu només es va adonar que no era la protagonista quan va arribar al plató de rodatge.

Jerry Lewis tenia fama de malcarat, i la darrera entrevista que va concedir per respondre exclusivament amb monosíl·labs ho corrobora. A la llum d’una trajectòria professional que el situa entre els reis de la comèdia, fins i tot se li pot perdonar que fos partidari de Donald Trump. Hereu d’una tradició jueva que l’identifica com a pont entre els germans Marx i Woody Allen, també va ser un dels grans de la mímica. La seva popularitat escapap-lewis-600x270 deriva dels seus duets còmics amb Dean Martin, però el talent queda essencialment acreditat amb els seus films com a director. The Bellboy, The Nutty Professor i Which Way to the Front? són films perfectament inserits en el cinema de la modernitat que, a França, es va identificar amb Godard i Tati.

A Basilio Martín Patino se’l va etiquetar prematurament com a integrant d’aquell Nuevo Cine Español que els seus col·legues de l’Escola de Barcelona deien que feia pudor de blat. El temps ha demostrat, tanmateix, que Nueve cartas a Berta és una pel·lícula no menys moderna que Dante no es únicamente severo, i que el cineasta de Salamanca trobaria en el documental una eina de treball extraordinària per mostrar les nafres de l’Espanya franquista a través de Caudillo, Canciones para después de una guerra i Queridísimos verdugos. Libre te quiero, el títol del seu darrer film, podria ser també l’epitafi per aquest cineasta que ens Martín Patinova visitar el gener del 2014. Un títol que va presentar, i també Nueve cartes a Berta en companyia d’Emilio Gutiérrez Caba, el seu protagonista. Llavors ja començava a patir llacunes de memòria, però encara va tenir prou lucidesa per agrair-nos que, amb aquelles sessions, l’havíem fet molt feliç en recordar uns temps que no ho eren.

Properament dedicarem sessions d’homenatge a la seva figura i a la de Jerry Lewis. En aquest cas, ja vam programar un extens cicle l’abril del 2014, una retrospectiva que no només va ser un fracàs de públic, sinó que fins i tot va despertar un cert rebuig. No ens en penedim. Lewis és un gran cineasta, ben aviat li dedicarem una nova sessió d’homenatge i, tan aviat es desbloquegi l’exhibició de la seva inèdita The Day the Clown Cried, no dubtarem a programar-la. A Jeanne Moreau, finalment, li dedicarem un dels grans cicles del 2018. El seu talent s’ho mereix com una de les grans icones del gran cinema d’autor europeu.

Cinema, història i política

Després de 28 edicions del Premi Internacional Catalunya, Costa-Gavras ha estat el primer cineasta en rebre aquest prestigiós guardó que atorga la Generalitat. En el seu parlament, el president Carles Puigdemont va destacar el compromís polític de l’autor de films com Z, L’aveu, Amen i Le Capital.  En el seu discurs d’agraïment, el cineasta només va citar Missing per explicar que s’hagués pogut rodar a Barcelona de no haver-se produït el cop d’Estat del 23F.

IMG_0567Costa-Gavras va explicar que la necessitat d’explicar històries a través del cinema és el que el va fer viatjar a França des dels seus orígens humils a Grècia. També va parlar del cinema com a eina de lluita contra els totalitarismes, i no només els polítics, sinó també els econòmics que controlen el mercat i les noves plataformes de difusió. Va defensar el cinema europeu, la diversitat cultural, l’educació a les escoles i la memòria preservada a les cinemateques per acabar amb una frase en català amb la qual reconeixia que aquest guardó és un encoratjament per seguir fent els films que a ell li agrada fer.

L’endemà va visitar la Filmoteca de Catalunya. Hi havia estat el 2012, per presentar una de les primeres retrospectives programades al Raval. Amb ell com a president de la Cinémathèque Française, la col·laboració entre ambdues institucions s’ha manifestat posteriorment en diversos fronts, i aquest cop hi ha hagut la possibilitat d’encaixar un diàleg públic en una sala Laya plena de gom a gom. En un to menys formal que a la cerimònia, però sempre contundent i des d’una extraordinària modèstia, Costa-Gavras va passar revista al compromís polític dels seus films, sempre en el terreny de la ficció i de l’espectacle sense renunciar a tons grotescs.  També va parlar de la seva col·laboració amb Jorge Semprún i dels actors: de com va imposar Jack Lemmon a la Universal per protagonitzar Missing contra uns directius que volien Gene Hackman; o de com Dustin Hoffman es presentava cada dia al rodatge de Mad City amb una llista de dubtes sobre el seu personatge que els dilluns doblaven l’extensió.

Costa-Gavras, a la Filmoteca de Catalunya l'endemà de rebre el Premi Internacional Catalunya.
Costa-Gavras, a la Filmoteca de Catalunya l’endemà de rebre el Premi Internacional Catalunya.

Va dubtar abans de respondre a la pregunta de si havia sentit por en alguns dels seus rodatges. Va assentir, finalment, sense entrar en detalls. La modèstia, un cop més, li va impedir reconèixer l’eficàcia social dels seus films, i va desmentir irònicament que cada matí es llevi pensant quin tema polític tocarà a la seva propera pel·lícula. No van mancar, finalment, unes paraules per la seva tasca a la Cinémathèque Française i sobre la importància de preservar el patrimoni, personalment reflectida en la recent edició en DVD de la seva obra completa, restaurada, i la imminent publicació de les seves memòries, que prometen ser apassionants. Finalment, Costa-Gavras va garantir que tornaria a la Filmoteca de Catalunya, però aquest cop amb un film nou sota el braç. L’esperem!

Ford i també Hawks

El projecte inicial d’aquest cicle es limitava a confrontar els westerns de John Ford amb els de Howard Hawks. Ben aviat ens vam adonar, però, que ambdós cineastes desbordaven abastament aquest gènere en la seva respectiva concepció del cinema clàssic. Tal com diu Joseph McBride, biògraf del primer i autor d’una àmplia entrevista amb el segon, Ford s’havia creat un món en el qual es trobava molt més còmode que a la realitat; Hawks, en canvi, era més pragmàtic, però no
oblidem que Manny Farber va escriure que Only Angels have wings era tan realista com la terra dels hòbbits de Tolkien.

Durant tot l’estiu, fins a la primera setmana de setembre, hi haurà ocasió de the-searchers-4comparar ambdós gegants a les pantalles de la Filmoteca. No caldrà triar-ne l’un o l’altre i sí es prega, en canvi, deixar fora de les sales prejudicis com el que va impulsar Antxon Eceiza a escriure que “ens repugna John Ford”. Eren temps de consignes ideològiques que enterbolien la visió d’un cineasta que va retratar com ningú el seu país, sense renunciar a les seves arrels irlandeses i sense girar la cara al genocidi indi. Ni hi ha prou amb veure The Searchers o Cheyenne Autumn per saber què pensava John Ford, sense oblidar un comiat tan amarg com el de 7 Women, una de les seves obres mestres més injustament menyspreades.

I què dir de Hawks. No per casualitat vam tancar les projeccions a l’Aquitània amb el programa integrat per The Last Picture Show i Red River, un doble urlhomenatge per certificar el final del cinema clàssic i el naixement del New Hollywood. Potser més versàtil que Ford, Hawks va deixar inoblidables petjades al cinema negre (Scarface) o a la comèdia, amb la insuperable Bringing Up Baby a la primera plana de la seva antologia de capítols sobre la guerra de sexes.

I un últim apunt. El cicle Ford vs. Hawks servirà també per retre homenatge a Elsa Martinelli, traspassada fa pocs dies. Veurem l’actriu italiana confrontada al fordià John Wayne a Hatari! i la recordarem eternament amb la magistral escena del bany dels elefants a ritme de l’estiuenca banda sonora de Henry Mancini.

Més informació del cicle Ford vs. Hawks

El cinema és fantàstic!

Gerard Lenne va afegir unes cometes al concepte de “fantàstic” quan va publicar el seu original estudi sobre aquest gènere. El motiu de l’excepció: el cinema ja és fantàstic per naturalesa i, si aborda universos més enllà de la realitat, l’és per partida doble. D’aquesta idiosincràsia excepcional se n’ha ocupat, durant 50 anys, el Festival de Sitges i, per celebrar l’onomàstica, la Filmoteca s’hi afegeix amb una exposició i una retrospectiva simultàniament titulades El cinema és fantàstic!. Aquí, no calen cometes.

#Sitges50Comissariada per Diego López, la mostra recorre la història del certamen, des dels seus orígens en blanc i negre sota els auspicis de Fraga Iribarne fins que la mateixa evolució del gènere ha bufat a favor de superproduccions i estrelles populars. Cartells, catàlegs, guardons i fotografies de convidats il·lustren un viatge que ben bé podria ser el de la màquina del temps, una de les icones del festival. També hi ha apartats específics per a la producció local, l’asiàtica i l’animació i, com no, els zombies que cada any desfilen dins i fora de la pantalla. Sitges és sinònim de fantàstic. I, a l’entrada de l’exposició, hi ha King Kong per certificar-ho.

El que des d’avui es pot veure al Raval és una exposició antològica que, des de la Filmoteca, a l’octubre viatjarà a Sitges i al més enllà a la recerca d’espectadors còmplices qui s’hi vulguin emmirallar. Qui hi hagi anat algun cop, sap que aquest festival és una experiència irrepetible, on s’han sentit udols de plaer davant escenes de mutilacions, s’han celebrat sessions d’espiritisme amb invocacions de pa sucat amb oli o estrenes glamuroses de produccions locals. Lloc de peregrinatge obligat per als amants del gènere, també ha estat terra d’acollida per estrelles internacionals que han gaudit de la proximitat i les distàncies curtes. Entrevistar Cameron Díaz o Quentin Tarantino a la terrassa d’un hotel quan encara no eren estrelles d’Hollywood és un dels privilegis que Sitges ofereix.

sitges-cicleLa retrospectiva que, des d’avui, farà de la Filmoteca un camí cap a l’edició d’enguany vol ser una doble història, la del festival i la del gènere. Poc es podien imaginar els seus fundadors que, aquell mateix any, 2001. Una odissea de l’espai canviaria les normes del gènere. De la sèrie B es va passar ben aviat a les superproduccions, i aquesta varietat de subgèneres i estils queda reflectida per un cicle que inclou sang i fetge però també viatges psicodèlics, vampirs com el que aquest any protagonitza el cartell, déus pagans i diables trapelles. La fantasia no té límits i el cinema n’és la seva millor càmera de ressonància. Llarga vida a un festival que ha creuat oceans de temps per retrobar a seu públic!

Fidelitat rivettiana

L’homenatge a Jacques Rivette que teníem pendent des de la seva mort, el gener del 2016, arriba finalment ara amb nou dels seus films, que conformen una panoràmica Bulle Ogier RdP (23)representativa de la seva obra. Una obra quantitativament no massa prolífica però plena de dobles versions, complements i metratges atípics sorgit del més secret dels cineastes de la Nouvelle Vague. Hereu de Renoir, “le Patron”, i Rossellini, el realitzador de Céline et Julie vont en bateau va bastir una filmografia basada en la posada en escena de influències literàries, pictòriques, històriques i, sobretot, teatrals. De Fritz Lang, un altre dels seus mestres, va heretar en canvi la presència de conspiracions en les quals el que menys importa és descobrir la identitat dels autors o els assassins de la víctima. L’amour fou es va rodar amb el director, la guionista i els dos protagonistes en plenes ruptures sentimentals. O que Rivette va fer llegir Don Quixot i veure Midnight Cowboy a les dues protagonistes de Le Pont du Nord. Un film que Bulle Ogier considera únic, doncs el va interpretar amb la seva filla Pascale dos anys abans que ella morís en plena joventut.

Bulle Ogier ha treballat amb Buñuel, Ruiz, Oliveira, Schroeter, Delvaux o Garrel. Bulle Ogier RdP (4)És una gran figura del cinema d’autor europeu amb una manifesta tendència vers personatges fantasmàtics que transiten entre la realitat i els somnis. El cas de Rivette és, tanmateix, singular. Se’n reivindica com la seva musa –de la mateixa manera que Truffaut, Godard o Rohmer, amb qui no va treballar mai, tenien les seves- i ell la va recompensar amb crèdits com a guionista. “Participàvem en la creació dels personatges, inventàvem situacions i diàlegs en guions que mai no estaven del tot escrits i Le Pont du Nord va nèixer d’una postal amb un gat que jo li vaig enviar després del rodatge d’un film de Fassbinder”, explica aquesta actriu que s’ha fet fotografiar amb un guants vermells. Els mateixos que duia en escena fa unes setmanes a l’escenari d’Un amour impossible i del mateix color que els de Le Pont du Nord. D’això se’n diu, com afirma ella mateixa, “fidelitat rivettiana”.

 

Una reflexió sobre les essències

Aquest no és un bloc com els habituals, és una reflexió en veu alta. El desencadenant inicial és la pertinent observació d’un usuari que es lamenta sobre l’elevada proporció de DVD’s que projectem durant el mes de març. La resposta, amb xifres a la mà, és que són 19 títols en 35 mm, 1 en 16 mm, 30 DCP, 3 Betacam, 11 Blu-ray i 8 DVD. Darrera aquestes dates, i aquest és el tema de fons d’aquest bloc, hi ha una reflexió més àmplia que alhora és un retrat de la mutació tecnològica que està patint el cinema.

La realitat és que la indústria ha decretat la mort del cinema analògic. Ja va fer-ho, fa 85 anys, amb el cinema mut i, una mica més cap aquí, també amb el blanc i negre. Des del seu naixement, l’anomenat art del segle XX estava sentenciat a transformar-se tecnològicament per poder sobreviure. No ha mort, com alguns pessimistes pronosticaven quan va fer els cent anys, però ha canviat, i canviarà. El pas de l’analògic al digital delimita una frontera que, més enllà de la tecnologia, afecta a les essències de la representació de la realitat.

Un fragment d'un film rodat en 70 mm

I, quin és el paper de les filmoteques en tot aquest procés? Preservar i difondre. Per aquest motiu, les pioneres (París, Londres, Berlín, Nova York, Estocolm…) van nèixer als anys 30 del segle XX. Van fer tard per salvar la major part del cinema mut que, per la fragilitat del seu suport de nitrat i l’escàs valor artístic que fins llavors se li havia concedit, ja havia perdut la major part dels seus títols. Des de llavors, també ens hem hagut d’adaptar a les noves transformacions tecnològiques, i només cal recordar la campanya de Martin Scorsese per denunciar el deteriorament de la pel·lícula en color.

I ara, ja encarat el segle XXI, cal tornar a ajustar-se a la realitat. Quina realitat? La d’un patrimoni analògic que, indiscutiblement, cal conservar. I la d’un present i futur digital que, a banda que també cal preservar –en unes condicions molt més cares i complexes que l’analògic-, es revela com una excel·lent eina de difusió. I aquí tornem al motiu de la reflexió. Quin és el criteri de la Filmoteca de Catalunya sobre els suports en els quals s’ofereix la nostra programació?:

a)     Quan està disponible, optem pel mateix suport original en el qual es va rodar el film: 35 mm si és analògic i Digital si és digital (les pel·lícules que ja no tenen còpia analògica van en augment);

b)    Davant una còpia analògica en mal estat o amb finalitats exclusives de conservació, optem per l’alternativa digital. Millor això que perdre l’original o deixar de projectar la pel·lícula.

No és cert, malgrat les aparences, que qualsevol film estigui disponible. Cal localitzar la còpia, els propietaris dels drets i, si s’escau, subtitular-lo. I no sempre és possible trobar el suport original. És llavors, només llavors, quan recorrem a les alternatives digitals jerarquitzades des del DCP al DVD passant pel Blu-ray. Si projectéssim pel·lícules en el seu suport analògic malmès faríem un flac favor als espectadors. I si féssim malbé una còpia de preservació, ens estaríem tirant pedres damunt la teulada.