Orgull de la FIAF

fiaf2019
©Foto: FIAF

La FIAF és la Federació Internacional d’Arxius Fílmics que, en aquest moment, agrupa a més de 160 institucions públiques d’arreu del món dedicades a la preservació i difusió del patrimoni cinematogràfic. La Filmoteca de Catalunya n’és membre de ple dret des del 1992 i el 2013 va organitzar el congrés que, cada any, impulsa un dels membres. Si Barcelona va tenir aleshores l’oportunitat de presentar les seves dues noves seus, Raval i Terrassa, la Cinémathèque Suisse, ubicada a Lausanne, ha fet aquest any el mateix amb el seu nou centre de conservació i restauració ubicat a la propera localitat de Penthaz. Allà s’hi conserven prop de 700.00 bobines (a Catalunya n’hi ha 200.000),  a més dels fons documentals. Es dona també la circumstància de que el seu director, Frédéric Maire, és l’actual president de la FIAF.

El congrés anual integra un simposi, que aquest any versava sobre el passat i el futur de les cinemateques, un fòrum obert centrat en el mercat de les noves restauracions, l’informe de les comissions tècniques, de documentació i de programació, així com l’assemblea general que, cada dos anys, sotmet a votació a la junta directiva. No hi manquen les projeccions, que la Cinémathèque Suisse ha repartit entre la seva senyorial seu al Casino de Montbenon i al no menys impactant Capitole, un històric cinema al centre de la ciutat que l’ajuntament ha adquirit i restaurarà durant els propers dos anys. Allà s’hi van projectar una sèrie de clàssics suïssos restaurats, entre els quals destacava L’inconnu de Shandigor, una paròdia dels films d’espionatge dels anys seixanta que utilitza l’arquitectura gaudiniana de Barcelona com escenaris d’un país imaginari. Una altra de les projeccions destacades del congrés era Tableaux vivants, un projecte de la Université de Lausanne que busca els referents pictòrics d’una cinquantena de films dels orígens procedents de diversos arxius, entre ells la Filmoteca de Catalunya.

Aquest esperit col·laboratiu de les cinemateques és bàsic per garantir la suma d’esforços en la restauració de materials o en la circulació de còpies. Ser membre de la FIAF implica, i garanteix, compartir uns mateixos objectius arreu del món, des de les Universitats o Museus dels Estats Units fins les institucions que lluiten per preservar el patrimoni a l’Àfrica o a Àsia. Shivendra Singh Dungarpur, en representació de la Film Heritage Foundation de Mumbai, explicava l’enorme dificultat que l’Índia comporta, amb la seva producció anual propera als 2000 llargmetratges en 28 llengües diferents. Als països de l’anomenat tercer mon, precisament, la FIAF hi dedica importants esforços per formar nous tècnics de preservació.

fiaf2019_2
©Foto: Mikko Kuutti 

Situades entre la indústria i l’acadèmia, les cinemateques també reconeixen la complicitat de determinats cineastes especialment sensibles a la preservació patrimonial. Agnès Varda, els germans Dardenne o Christoper Nolan han estat alguns dels directors recentment guardonats per la FIAF. El premi honorífic d’aquest any ha estat atorgat a Jean-Luc Godard, que no només l’ha volgut dedicar a Iris Barry, pionera del departament de cinema del MOMA, sinó que el va recollir personalment al bell mig de l’assemblea de representants de les filmoteques.

Que algú com l’autor d’À bout de souffle reconegui que la història del cinema no existiria sense la contribució dels arxius, no és només un orgull, és el millor reconeixement possible a una feina, sovint oculta, però imprescindible.

 

 

 

Una de les nostres

               Varda.909 Agnès Varda és un d’aquests grans personatges que forma part de la història de la Filmoteca de Catalunya dels darrers anys. Va estar amb nosaltres l’octubre de 2014 amb motiu de l’exposició dedicada a Jacques Demy. Era una adaptació feta a mida de la que s’havia fet a la Cinémathèque Française però, només arribar, va supervisar tots i cadascun dels detalls d’una mostra que s’havia fet seva. No només havia estat la dona del director de Les parapluies de Cherbourg sinó que, darrerament, havia procedit a la restauració dels seus films per garantir la preservació d’aquestes dues filmografies, la de Demy i la d’ella mateixa, paral·leles a la Nouvelle Vague. Per aquesta tasca exemplar va rebre el premi honorífic de la Federació Internacional d’Arxius Fílmics (FIAF), que consisteix en una llauna de pel·lícula analògica banyada en la mateixa plata que emulsionava el vell suport de nitrat.

                Agnès Varda havia fet fotografia, esplèndids retrats del festival de teatre d’Avignó, abans de rodar en 35 mm però no va tenir cap problema en adaptar-se al digital. A Les glaneurs et la glaneuse fa ostentació de la seva petita càmera de vídeo amb la qual espigolava una sèrie de personatges que vivien de les sobres de l’opulència i el consum. Els films d’Agnès també es trobaven a la perifèria de la indústria i per això eren tan lliures, a cavall entre la ficció i el documental, sovint autobiogràfics i sempre plens d’humanitat i humor. Que Hollywood la guardonés amb un Oscar honorífic a la seva trajectòria era un acte de justícia que ella va correspondre amb unes passes de ball amb Angelina Jolie. La petita cineasta europea al costat de la gran estrella nord-americana era la millor metàfora del seu magnetisme, de la seva personalitat.

                Hauria pogut venir un segon cop a la Filmoteca l’any passat, amb motiu de l’estrena de Visages, villages però la llarga promoció d’aquest film la va esgotar. Així m’ho va dir l’estiu abans a Sant Sebastià, el darrer cop que ens vam veure, al mateix temps que acusava els problemes de visió que ella mateixa posa de manifest en aquest extraordinari film sobre la mirada: un esclat juvenil realitzat per una cineasta de noranta anys! Encara va tenir forces per rodar una altra pel·lícula, Varda per Agnès, una master class autobiogràfica amb la qual es va acomiadar del cinema per consagrar-se exclusivament a les seves instal·lacions, una altra de les seves activitats creatives. Quan el moderador de la roda de premsa la va presentar com una “cineasta llegendària”, ella s’hi va tornar, exclamant: “No sóc una llegenda! Encara estic viva”.

                Agnès, permeteu-me la confiança, tenia aquestes coses. No tenia pels a la llengua i les deia de l ‘alçada d’un campanar. Professionalment exigent fins a l’últim detall, oferia al mateix temps detalls d’una gran humanitat. L’entrevista sobre les seves restauracions per a la revista oficial de la FIAF la vam fer al menjador de casa seva, envoltats de gats, al mateix edifici on tenia la seva productora. I, quan va venir a la Filmoteca per inaugurar l’exposició de Jacques Demy, va acceptar la invitació de la Federació Catalana de Cine Clubs per mantenir un diàleg amb José Luis Guerin en una biblioteca pública de Santa Coloma de Gramenet. Marxava aquell mateix dia cap a París però, de camí a l’aeroport, encara va voler aturar-se al MNAC per veure el Romànic. Ara que ha mort, convé explicar totes aquestes coses per fer justícia del seu talent i la seva activitat. No formen part de la llegenda, puc jurar que van ser ben certes!

Una energia contagiosa

IMG_9759Compartir un parell de dies amb Terry Gilliam ajuda a entendre l’energia necessària per sobreviure al llarg projecte del seu Quixot. La projecció del seu darrer film, estrenat al darrer festival de Cannes, ha estat al centre d’una programació a la Filmoteca que incloïa el documental Lost in La Mancha i una masterclass de Teresa Font sobre el muntatge de The Man who Killed Don Quixote. Gilliam diu que ja ha arribat el moment de deixar el Quixot enrere, però es nota que li costa. No oblida el primer rodatge amb Johnny Depp i Jean Rochefort i encara té damunt la taula els conflictes de producció del darrer film, però res no li impedeix parlar amb entusiasme d’un personatge que potser no és ell però se li sembla. Com a mínim en el seu caràcter, fantasiós i visionari, que el film subordina a les fronteres entre la realitat i el cinema a través d’un sabater de poble que va interpretar Don Quixot i mai més no s’ha lliurat d’aquest fantasma.

tg2eEl repertori de Gilliam en les seves converses és, però, molt més ampli. Preocupat pel Brexit i crític amb Trump, recorda la seva infància a l’Amèrica rural, els èxits dels Monty Phyton quan al Regne Unit només hi havia tres cadenes de televisió i tothom estava al cas de les gamberrades d’aquest grup de còmics iconoclastes. Gilliam és el que, després, ha fet una carrera cinematogràfica més consolidada. A l’exposició de Jeff Bridges ha tingut l’oportunitat de retrobar fotografies del rodatge de The Fisher King, la seva primera producció a Hollywood, i quan va presentar 12 Monkeys, va lloar la sobrietat de la interpretació de Bruce Willis, “com si no fos Bruce Willis”, i va delimitar la influència de La Jetée de Chris Marker a una “inspiració”.

                Les seves aventures quixotesques l’han convertit en un admirador de festes paganes, salvatges i impensables al seu país d’adopció. La preferida és, tanmateix, La Patum. Li agrada menjar carn –amb una mica de sang- i en un restaurant veí de la Filmoteca podeu trobar-hi la empremta que va deixar en una columna lloant un rib eye a la graella argentina. Conscient de la importància de la premsa, que li va girar l’esquena amb l’estrena de The Man who Killed Don Quixote, regala ganyotes als fotògrafs i titulars tan sucosos com que “és difícil fer una paròdia de Donald Trump” o que “s’han complert les pitjors profecies de Brazil”. El públic, que ha omplert totes les sessions d’aquests dies, tampoc ha marxat amb les mans buides: dedicatòries i selfies són les petjades que ara es podran complementar amb la resta de la seva obra.

                Ja fa mesos que Teresa Font em va advertir que, després dels maldecaps del Quixot, Terry Gilliam agrairia una retrospectiva de la seva filmografia. Així la vam programar i així hem gaudit, tots plegats, de la presència d’un cineasta brillant i imaginatiu, però també d’una persona creativa, generosa i, sobre tot, profundament divertida. L’humor és un dels secrets de la incansable activitat de Terry Gilliam, un torrent d’energia inevitablement contagiosa.

 

IMG_0002

Cinema en cinc continents

Barbet Schroeder deu ser dels pocs cineastes que ha   rodat als cinc continents. De pare suïs, mare alemanya, nascut a Teheran i criat a Colòmbia, té una biografia que s’hi presta però que ell ha multiplicat amb escreix.

Professionalment va començar com a productor durant la Nouvelle Vague perquè encara no se sentia preparat per dirigir. També ha fet d’actor, gairebé sempre per a amics, però amb cameos tan divertits com el de president de la República Francesa a Mars Attack! I, com a director, ha conjugat la ficció amb el documental, superproduccions de Hollywood amb petits films d’autor, i sempre amb els extrems com a horitzó: la droga, el sadomasoquisme, el joc o l’alcoholisme.

No per casualitat, hem titulat la retrospectiva que li dediquem “Barbet Schroeder, mostrar sense jutjar”. Ell mira i som els espectadors qui prenem partit davant personatges tan sinistres com el dictador ugandès Idi Amin Dada, l’advocat Jacques Vergès o el monjo budista que ha encès la població de Myanmar en contra dels musulmans.

Aquest darrer és el protagonista de Le vénérable W., el seu film més recent i un dels que va presentar durant els dos intensos dies que vam compartir a Barcelona. Bulle Ogier, la seva dona, interpretava una obra de teatre al Lliure, amb Maria de Medeiros. Ell gairebé no va sortir de la Filmoteca, compartint els seus films amb el públic, atenent periodistes i encara amb temps per veure un documental sobre Néstor Almendros o entusiasmant-se amb les fotografies de Jeff Bridges.

Schroeder té mil històries per explicar, experiències arreu del món i un coneixement global del seu ofici de cineasta. Rebutja compartir, en canvi, les interpretacions “autorals” de la seva obra i evita, tot el que pot, que li facin fotografies. Es troba molt més còmode darrera la càmera, ja sigui dirigint Jeremy Irons, Nicolas Cage o Glenn Close, o bé entrevistant els protagonistes de la seva anomenada “trilogia del mal”. No nega, encara que sigui en privat, que algun cop ha tingut por de les conseqüències dels seus films, ja sigui per les implicacions de L’avocat de la terreur amb el terrorisme internacional o quan un missatge li va aconsellar marxar de Myanmar abans de patir represàlies.

Té 77 anys i no para. Madrid i Eivissa eren els seus destins posteriors després de Barcelona. I, a continuació, un film èpic sobre la guerra d’Algèria, un tema inevitable per a qualsevol intel·lectual francès amb inquietuds polítiques. Francès? Tant se val. Schroeder hi ha viscut molts anys a França i se sent hereu de Rohmer o d’Almendros, un català que va aterrar-hi tornant de Cuba i abans de triomfar a Hollywood. Estem parlant de ciutadans del món. O, com s’autodefinia Jean Renoir, de “ciutadans del cinematògraf”.

Els anys radicals del cinema català

Des del 25 d’octubre al 10 de novembre, el MoMA de Nova York acull la retrospectiva Els anys radicals del cinema català. 1968-1978, que hem programat conjuntament amb Josh Siegel. Són dotze sessions que recorren el període comprès entre els ressons del maig francès i l’aprovació de la Constitució democràtica, i que inclouen una quinzena de títols representatius d’una radicalitat pròpia de l’època. Els darrers anys de la dictadura, immediatament després de l’Escola de Barcelona, van donar lloc a un cinema militant (els films de Portabella, Soler, Lumbreras/Lisa), a víctimes acarnissades de la censura (La MOMArespuesta), a una producció al marge de qualsevol control administratiu (Sexperiencias) o a obres realitzades en l’esperit underground (Lock Out). Eren les darreres conseqüències d’una guerra civil que Jaime Camino va saber evocar magistralment a La vieja memòria, des de la perspectiva de les contradiccions del bàndol republicà.

No debades, aquest film ha obert la retrospectiva en correspondència amb Informe general, el frec de Portabella estratègicament situat al centre del cicle i que mostra les maniobres, i també les contradiccions, dels partits polítics davant la imminència de la democràcia. Una democràcia que, en els seus primers anys d’incertesa, va permetre l’eclosió d’una sèrie d’identitats fins a llavors reprimides: la nacional catalana (La ciutat cremada), la sexual (L’orgia, Ocaña, retrat intermitent, Manderley) i noves perspectives de la lluita de classes (Numax presenta…).

Inevitablement, la situació política que es viu ara mateix a Catalunya ha estat un incentiu perquè el MoMA programés aquest cicle. El sopar, de Pere Portabella –un dels pares de la Constitució del 1978–, vincula explícitament els presos polítics reunits la nit que van executar a Puig Antich amb l’aplicació recent de l’article 155. Amb la resta de títols, més que buscar-hi paral·lelismes, el que cal és utilitzar-los per revisar un passat sense el qual resulta impossible entendre el present. En aquell període, es van tancar superficialment les profundes ferides de la Guerra Civil i es va forjar una base democràtica que va trobar el consens en l’eliminació de qualsevol discrepància dissonant.

El cinema reté, tanmateix, la memòria, i les cinemateques som les institucions encarregades de preservar-la. D’aquí la importància que uns films procedents de la Filmoteca de Catalunya s’hagin projectat ara, davant d’un públic amatent i gratament sorprès, a una institució del prestigi i el ressò del MoMA. No té cap sentit preservar si no és per difondre, i res millor que fer-ho amb la sintonia d’una institució amb la qual compartim objectius. Tot un honor!

Més info sobre el cicle al MoMA: https://mo.ma/2wh41WS

 

Kubrick, al complert

“De la nova generació de cineastes nord-americans, Kubrick és un gegant”. La frase és d’Orson Welles i la va dir a meitat dels anys seixanta. Si això era així a l’època de The Killimg, Spartacus, Paths of Glory i Lolita, què dir de l’autor que després faria 2001: A Space Odyssey, Barry Lyndon, Full Metal Jacket i Eyes Wide Shut? El gegant surt de mida i esdevé un dels grans artistes del segle XX. Tout court.

Postal Stanley Kubrick_07_Página_1Vaig tornar a veure 2001: A Space Odyssey a la cloenda del passat festival de Sitges i, cinquanta anys després que un adolescent de 14 anys quedes embadalit davant la pantalla del Cinerama, el film manté íntegres els seus valors. No debades, rera els litres de tinta vessats per científics i filòsofs, el film segueix plantejant tres preguntes claus per a la humanitat: D’on venim? On anem? Hi ha algú mes a l’univers?

Estèticament, alguns dels elements emblemàtics d’aquest i altres films kubrickians es poden comprendre millor gràcies a la fantàstica exposició que, finalment, ara arriba al CCCB amb el complement de la retrospectiva que programem a la Filmoteca. El cineasta era perfectament conscient de la transcendència de la seva obra i, després de la seva mort, no ha estat difícil agrupar els materials que formen part de la mostra sota la batuta del seu cunyat, Jan Harlan.

Guions, cartes, maquetes, vestuari, fotografies de rodatge i entrevistes amb col·laboradors aporten ara l’entorn imprescindible per valorar les referències pictòriques de Barry Lyndon, la planificació militar de Spartacus i la biblioteca preparatòria pel mai no realitzat Napoleon. Veure els films de Stanley Kubrick és una font inacabable de plaer i saviesa. Fer-ho després d’haver gaudit de l’exposició que ara es pot veure al CCCB enriqueix aquesta mirada.

Més informació:
Cicle Stanley Kubrick, un gegant a la Filmoteca de Catalunya
Exposició Stanley Kubrick al CCCB

 

A la recerca d’un estil

Des que, el 2003, va debutar amb Las horas del día, Jaime Rosales cerca un estil. Un estil propi, no basat en matrius alienes com les de cineastes que admira, des d’Ozu a Almodóvar, passant per Robert Bresson. Precisament inspirat en les Notes sur le cinématographe de l’autor francès, el realitzador català acaba de publicar el llibre El lápiz y la cámara, un seguit de reflexions sobre la creació cinematogràfica basades en l’experiència de dirigir sis llargmetratges i escrites en paral·lel a la producció de Petra, el seu darrer títol, que ara arriba a les pantalles després del seu passi pel festival de Cannes.

La coincidència de la seva preestrena a la Filmoteca amb la programació d’una retrospectiva complerta de la seva obra va propiciar una intensa jornada, arrodonida amb un diàleg trufat de reflexions propiciades per l’anàlisi de diverses escenes il·lustratives d’aquesta recerca d’un estil. Si a Las horas del día Rosales mira un assassí en sèrie des de la fredor d’uns lavabos d’estació i una càmera distant que expressa el respecte per filmar la mort, del qual ja advertia André Bazin, La soledad utilitza la pantalla dividida per trencar l’espai en el que acabaran coincidint dues dones unides per un atemptat terrorista. Tiro en la cabeza també parla d’ETA, però ho fa, en aquest cas, des de l’observació llunyana d’uns terroristes que no s’expressen en un altre diàleg que no sigui el de les armes. El so, en aquest cas, o el blanc i negre de Sueño y silencio són altres signes d’identitat explorats per Rosales abans que, a Petra, jugui amb la desestructuració cronològica del guió, la introducció de música i uns moviments de càmera que s’allunyen voluntàriament dels personatges. Com si estiguessin observats per un àngel, afirma el cineasta.

Preestrena 'Petra' a la FilmotecaBarbara Lennie, Oriol Pla i Joan Botey han acompanyat Jaime Rosales en una preestrena a la Filmoteca amb l’única còpia del film disponible en els 35 mm originals. Hi havia un aire d’excepcionalitat a l’ambient i també de reconeixement a la figura d’un cineasta que, en el moment de rebre el Goya per La soledad, va reivindicar els seus paral·lelismes generacionals amb José Luis Guerín i Isaki Lacuesta. Petra és, ara, un film de maduresa, un tour de force en què barreja elements de la tragèdia grega amb una reflexió sobre el poder dels creadors, i en el qual li costa definir com s’hi identifica. Però també és una recerca del públic, un públic tan còmplice com el que va omplir la sala Chomón i que ara té l’oportunitat de revisar a la Filmoteca les seves pel·lícules anteriors.

 

Més informació: Retrospectiva Jaime Rosales, auster i precís

Seguim!

Mai no hauria d’haver escrit aquest text, però crec que haig de fer-ho. Divuit dies sense programació a les sales i l’exposició de la Filmoteca tancada exigeixen explicacions que ja hem anat transmetent en diversos comunicats. Ara, en el moment de reprendre l’activitat, es poden acompanyar, a més, d’algunes reflexions i agraïments.

imgres-1Les causes del sinistre estan clares: una tempesta massiva que provoca una allau d’aigua que el cla-vegueram del Raval no pot absorbir i penetra per totes les escletxes i obertures de ventilació de l’edifici de la Filmoteca. Un edifici que, com sabeu, té les sales de projeccions en el seu punt més baix, aquell que tria l’aigua quan corre sense control. L’afectació es concentra, especialment, en la moqueta de les dues sales i en els accessos mecànics: ascensors i escales. El tractament no presenta dubtes, però són diverses les empreses implicades en operacions sovint complexes i consecutives.

La sensació, tanmateix, és de vulnerabilitat i, fins a cert punt, d’una impotència que augmentava cada cop que ens hem vist obligats a suprimir sessions quan sabíem del cert que no podríem acollir-les. Cicles i pel·lícules programades amb molta antelació i que, sovint, implicaven d’altres institucions o equipaments. Vam salvar-ne dues gràcies a la complicitat del CCCB perquè implicaven desplaçaments de convidats. La resta trobaran lloc durant els propers mesos.

En nom de tot l’equip de la Filmoteca, vull agrair les mostres de suport rebudes, la comprensió de col·laboradors i espectadors i també de les nostres veïnes de La Monroe. La copa oferta després de cadascuna de les primeres quatre sessions ho diu tot. No és una copa per oblidar. És una mostra de complicitat i també, per què no, d’alegria per celebrar el retorn a la normalitat. A fer allò que ens agrada i que sabem que hi ha un públic que agraeix. Per aquest motiu, no diré “Tornem-hi, que no ha estat res!”. No fóra del tot cert. Prefereixo un “Seguim!”. Hi ha molt camí per recórrer.

Si allò va ser felicitat…

La frase és d’Orson Welles, comparant els  tempestuosos anys que va conviure amb Rita Hayworth en relació a la resta de la vida de l’actriu. Barbara Leaming, autora de la biografia del director de La dama de Xangai, la va utilitzar com a irònic títol del seu següent llibre sobre la dramàtica trajectòria d’una dona que va pagar molt cara una extraordinària bellesa. La seva tragèdia va arrencar amb els maltractaments que patia de petita per part del seu pare, un ballarí d’origen sevillà que la va introduir al món de l’espectacle. Un tenyit pèl-roig i unes classes de ball van ser el trampolí necessari per llençar-la a l’estrellat de Hollywood i, si a l’època daurada actors i actrius actuaven sota contracte d’una productora, ella va ser propietat de la Columbia. Els seus directius van dissenyar la seva carrera i Harry Cohn, el seu magnat, tenia vet fins i tot sobre la data del seu matrimoni. Fins i tot quan ja era Gilda, Rita Hayworth va haver de fugir amb Orson Welles per consolidar legalment una de les parelles més enlluernadores de l’època.

GildaSi allò, que va acabar en divorci, va ser felicitat… abans havia nascut el mite. N’hi va haver prou amb una cançó, Put the blame on mame, i un guant que lliscava suggestivament braç avall per convertir-la en una bomba eròtica. Una bomba del mateix tonatge que la llençada aquell mateix any en unes proves nuclears sobre l’atol de Bikini i que portava impresa la seva imatge. O la que va esclatar a l’entorn de la censura espanyola quan Gilda va ser qualificada per l’Església de “greument perillosa” i va circular el rumor que, a la versió original, l’striptease anava molt més enllà del guant. Ni la bufetada de Glenn Ford ni el remake impossible amb Los amores de Carmen van eclipsar mai el mite.

Welles el va assetjar quan va tenyir de ros la seva llavors ja exdona per interpretar una femme fatale que, a La dama de Xangai, moria abandonada després d’un tiroteig en un joc de miralls. Rita Hayworth va sobreviure al personatge, però mai més res no va ser igual. Ni un nou matrimoni amb el príncep Ali Khan –que Joseph L. Mankiewicz recrearia sibil·linament a La comtessa descalça– ni els nous intents de rellançar-la a l’estrellat van poder revitalitzar una trajectòria ofuscada per una nova tragèdia. Un prematur Alzheimer que es va confondre amb l’alcoholisme i que John Wayne va explotar, ignominiosament, durant el rodatge d’El fabulós món del circ, un dels seus darrers films.

The Lady from Shanghai

Ara es compleixen els cent anys del naixement de l’actriu. És el moment de celebrar el mite i recordar el personatge, sotmès a un reguitzell de tragèdies que van permetre que d’un petit i breu oasi se’n considerés “felicitat”.

La millor actriu del món

M’ho explicava no fa gaire un amic, periodista. Ell va ser testimoni de l’assaig de l’homenatge que el festival de Cannes va tributar a François Truffaut després de la seva mort prematura. Sis de les seves actrius habituals baixaven per la cèlebre catifa vermella que cobreix les escales que donen accés al Grand Palais. Una d’elles era Jeanne Moreau. Va seguir les indicacions tècniques fins que, de cop, es va aturar, va arrencar a plorar, va fer mitja volta i va desaparèixer.

Jules et JimJules et Jim  i La núvia vestida de negre van blasmar la seva col·laboració amb Truffaut, però no van ser les úniques impremtes que va deixar a la Nouvelle Vague. Si la Brigitte Bardot de …Et l’homme créa la femme va consolidar la nova estètica femenina dels anys seixanta, la Moreau hi va aportar el pes de l’actriu. La millor actriu del món, tal com la va qualificar Orson Welles després de dirigir-la en quatre pel·lícules. I si ho deia l’autor de Campanades a mitjanit no seré jo qui li ho discuteixi. Especialment, en constatar que la seva trajectòria va ser veritablement internacional, a les ordres d’altres genis de l’alçada de l’italià Antonioni (La notte), l’alemany Fassbinder (Querelle), l’espanyol Buñuel (Journal d’une femme de chambre), el britànic Peter Brook (Moderato Cantabile), el nord-americà Kazan (The Last Tycoon) i el grec Angelopoulos (El pas suspès de la cigonya).

Més propensa al drama que a la comèdia, la Moreau va ser una actriu complerta. A més, va dirigir dos llargmetratges i muntatges operístics i va ser presidenta, en dues ocasions, del jurat del festival de Cannes. No la vaig veure mai en teatre però sí m’hi vaig creuar, en un parell d’ocasions, al festival de Sant Sebastià, per admirar com aquella dona tan menuda creixia espectacularment quan se li apropava l’objectiu d’una càmera. Sense menysprear la veu, aquella inconfusible veu que sonava tan bé en francès com en anglès gràcies a la seva versatilitat lingüística.      

Va morir el 31 de juliol del 2017 i hem trigat un any en retre-li l’homenatge que creiem que es mereixia. No volíem córrer, preferíem donar-li tot el protagonisme d’aquesta programació d’agost que compartirà, tête-à-tête,  amb el darrer tram de la filmografia d’Ingmar Bergman. No puc imaginar el que hauria estat el film que haurien pogut fer plegats, però si vull creure que, aquell vespre, a Cannes, va fer el seu paper a l’homenatge a François Truffaut. Les llàgrimes d’emoció les va vessar al matí, a l’assaig. Davant el públic va demostrar, un cop més, que era la millor actriu del món.