No tan de pressa!

Després d’escriure un llibre sobra la seva obra, editat el 2007 per la Filmoteca de Catalunya, Jaime Camino em va demanar perllongar la col·laboració per escriure un guió de caràcter autobiogràfic a partir d’elements que ell havia inclòs a les seves pel·lícules. S’hi van afegir una entrevista filmada que ell havia rodat amb la seva mare, textos inèdits per unes, mai seriosament plantejades, memòries i també la seva novel·la Moriré en Nueva York, on es desdobla en un personatge anomenat Constantino i abundants referències a la música, l’altra gran passió del cineasta especialitzat en la guerra civil.

Lamentablement, la delicada salut del director de Las largas vacaciones del 36 va impedir materialitzar aquest projecte, titulat ¡No tan deprisa, no tan deprisa!, ni tan sols assumint-ne jo la direcció, com ell generosament em va proposar. Quan, cinc anys més tard, vaig accedir a la direcció de la Filmoteca, la primera exposició va estar dedicada al cinema i la guerra civil, amb un gran protagonisme de Jaime Camino, padrí conjuntament amb Bigas Luna de la sessió inaugural. Un parell d’anys després de la seva mort, el 2015, el seu fill Teo va donar a la Filmoteca de Catalunya tot el fons documental de la seva trajectòria professional.

D’aquests dos factors, el guió autobiogràfic mai rodat i la donació de guions, cartes, fotografies i cartells en neix ara una exposició que porta el mateix títol de la pel·lícula non nata. El canvi de llenguatge, del cinematogràfic a l’expositiu, ha fet caure alguns elements –el desdoblament de la personalitat de Camino en un personatge de ficció- però n’han sobreviscut d’altres. D’aquí la importància que a l’exposició que ara s’inaugura tingui sis pantalles que allotgen els temes essencials de la seva obra: la infantesa, la guerra civil, la música, els feliços seixanta, la dificultat d’estimar i la mort. Els vídeos confeccionats s’expliquen per ells mateixos, amb la presència incorporada d’imatges filmades de nou per Liliana Díaz i la veu de Teo Camino que suplanta al seu pare amb la lectura dels seus textos. Vitrines perifèriques i els murs contigus contenen, a la manera de peus de plana, imatges i documents relatius a la creació de cada un dels seus llargmetratges.

Al darrer apartat, el de la mort, s’explica el títol de l’exposició. És un episodi autobiogràfic que ell va relatar a la novel·la, però mai no va gosar filmar. No el revelaré aquí, però sí que explicaré, que he volgut acabar l’exposició amb una fotografia de Jaime Camino presa el 2012, durant l’exposició dedicada a la guerra civil. Vaig debatre amb dissenyadors i col·laboradores sobre els tons d’aquesta imatge que, per a mi, és un comiat. Ho és de l’exposició, en qualsevol cas, i l’opció presa no sé si és la més estètica però sí la més coherent. El fons, els plafons amb imatges de la seva vinculació cinematogràfica amb la guerra civil, són en color, amb predomini del vermell. La seva silueta, amb un somriure carregat d’anys, però també d’ironia, és en blanc i negre. És l’espectre que, com les llums i ombres de les seves pel·lícules, ens recorda que, malgrat les lleis de la biologia, el cinema captura el temps per esdevenir un testimoni del passat.

Visiteu l’exposició per no haver de dir com el majordom interpretat per Vittorio Gassman a El llarg hivern: “Se’ns enduen el temps”.

Prop de Hollywood

Cartell GGTerry O’Neal vivia a Europa i va marxar a Hollywood als anys setanta per fotografiar, de prop, les estrelles. L’exposició que hem dedicat a les seves imatges ha estat, de llarg, lamés vista en tota la història de la Filmoteca. A la següent, que ara inaugurem, invertim l’itinerari amb fotografies del moment en què Hollywood es va veure obligat a apropar-se a Europa. Els seus autors són els germans Claudi i Frederic Gómez Grau, nascuts a Cervera i propietaris d’un establiment fotogràfic al seu poble fins que, un bon dia, el cinema va passar per davant la seva porta i se’n van enamorar. Primer l’un i després l’altre, tots dos van treballar en més d’un centenar de pel·lícules que inclouen la majoria de les grans superproduccions rodades a l’Espanya dels seixanta i setanta. El seu llegat, més de sis mil fotografies, ha estat recentment donat pels seus hereus a la Filmoteca de Catalunya i hem volgut respondre a la seva generositat no només amb la preservació i catalogació del material sinó també amb una exposició que posa en valor la seva gran feina.

No era fàcil fer una selecció, però ha imperat un criteri: deu superproduccions internacionals a bastament il·lustrades amb les seves imatges. Poques fotografies però prou ampliades per valorar-ne l’espectacularitat i en un context ambiental que reproduís l’atmosfera d’un plató. O, si més no, la proximitat de l’espectador en una proporció similar a la manera com els germans Gómez Grau es van apropar a Sophia Loren, Charlton Heston, Ava Gardner, John Huston, Maggie Smith, John Wayne, Claudia Cardinale i Rita Hayworth, entre altres. Són estrelles captades en la proximitat, en Ava Gardner al seu apartament de Madrid (55 días en Pequín)©Fons Gómez Grau. FdCactituds quotidianes com les que també va aconseguir Terry O’Neal. Ell em va explicar que fotos com aquestes ja no es poden fer en l’actualitat. Agents artístics i filtres de tota mena controlen una imatge que mai serà la de Clint Eastwood llegint un diari a la seva roulotte o la de Sophia Loren fumant una cigarreta asseguda en una quàdriga a La caiguda de l’imperi romà.

Prop de Hollywood tanca el cercle: des que un material és donat a la Filmoteca fins que, un cop preservat, retorna al públic per a la seva difusió. Però alhora també és un viatge en el temps a les interioritats d’uns rodatges que mai més no tornaran a ser així. Reproduir la Ciutat Prohibida de Beijing a prop de Madrid o utilitzar tancs de l’exèrcit espanyol per emular les gestes bèl·liques de Patton van ser excessos de producció dels quals només en queda constància a les respectives pel·lícules. Ara, les fotografies dels germans Gómez Grau ens mostren la rebotiga, el truc del mag, per a un millor coneixement de la història del cinema. La seva va ser una feina apassionant. Reconèixer-la és un acte de justícia. I un plaer.

Més informació: http://www.filmoteca.cat/web/exposicions/prop-de-hollywood-fotografies-dels-germans-gomez-grau

La utopia compartida

Paolo Taviani va adquirir una expressió greu quan un periodista li va preguntar per què signava en solitari la direcció del seu darrer film, Una questione privata. El seu germà Vittorio, el seu còmplice en altres vint llargmetratges, va patir un accident que li va impedir participar en un rodatge a 2.300 metres d’alçada. Tot i això, van escriure conjuntament el guió i, periòdicament, Paolo li enviava els rushes de rodatge, que discutien per telèfon.

Paolo Taviani. Foto Óscar Fernández Orengo
                              Fotografia: Óscar Fernández Orengo

La seva recerca compartida d’una utopia que passa pel compromís polític continua, doncs, intacta. Als seus 87 anys, en plena forma, Paolo espera que la seva carrera cinematogràfica sigui tan llarga com la de Manoel de Oliveira, i així ho demostra el seu darrer film, estrenat a Barcelona com a punt de partida d’una retrospectiva pràcticament completa de la seva obra. Una obra que tira de la literatura de Pirandello, Tolstoi i Goethe per recórrer la història d’Europa dels darrers dos-cents anys amb una constant atenció vers els moviments socials.

 

“He tornat a fer un film sobre el feixisme perquè mai no hauria pensat que, a aquestes alçades, tornaria a veure com vol tornar a ressorgir, a Europa i als Estats Units”, va dir a la presentació d’un film que conjuga un triangle amorós i el dubte sobre la traïció sentimental amb un entorn històric que els germans Taviani han enriquit amb anècdotes personals. Fills d’un militant antifeixista, han evocat aquell període en diversos films, però la seva mirada també s’estén a la França postrevolucionària d’Allonsanfan o al viatge als Estats Units de dos artesans italians que acaben construint els decorats babilònics de la Intolerància de David W. Griffith.

Casat amb Lina Nerli Taviani, una dissenyadora de vestuari amb més d’un centenar de films a les seves espatlles, Paolo Taviani és un pou d’anècdotes que enllacen la revelació juvenil en veure Paisà a un cinema de Pisa amb la Palma d’Or de Cannes que un jurat presidit per Roberto Rossellini va atorgar a Padre Padrone; o la presència d’Isabella Rossellini com a protagonista d’Il prato amb l’amistat amb Martin Scorsese, que els va ajudar a difondre la seva obra als Estats Units; o la trobada que el mateix festival de Cannes va organitzar amb els tres germans que han guanyat la Palma d’Or: els Coen, els Dardenne i els Taviani. Com us ho feu? Era la pregunta recorrent i, al final, tot quedava en família.

La retrospectiva que els dediquem es perllongarà fins a mitjan maig, i Paolo Taviani qualifica d’excepcional que es puguin veure tots els seus films. No debades, per a la seva segona presentació davant el públic ha triat San Michele aveva un gallo, un film que a Itàlia no es va estrenar al circuit comercial; en canvi, un cine club de Lleó va convertir la seva cançó en un leit motiv de la lluita antifranquista. La utopia amb què somnien els germans Taviani toca de peus a terra.