Kubrick, al complert

“De la nova generació de cineastes nord-americans, Kubrick és un gegant”. La frase és d’Orson Welles i la va dir a meitat dels anys seixanta. Si això era així a l’època de The Killimg, Spartacus, Paths of Glory i Lolita, què dir de l’autor que després faria 2001: A Space Odyssey, Barry Lyndon, Full Metal Jacket i Eyes Wide Shut? El gegant surt de mida i esdevé un dels grans artistes del segle XX. Tout court.

Postal Stanley Kubrick_07_Página_1Vaig tornar a veure 2001: A Space Odyssey a la cloenda del passat festival de Sitges i, cinquanta anys després que un adolescent de 14 anys quedes embadalit davant la pantalla del Cinerama, el film manté íntegres els seus valors. No debades, rera els litres de tinta vessats per científics i filòsofs, el film segueix plantejant tres preguntes claus per a la humanitat: D’on venim? On anem? Hi ha algú mes a l’univers?

Estèticament, alguns dels elements emblemàtics d’aquest i altres films kubrickians es poden comprendre millor gràcies a la fantàstica exposició que, finalment, ara arriba al CCCB amb el complement de la retrospectiva que programem a la Filmoteca. El cineasta era perfectament conscient de la transcendència de la seva obra i, després de la seva mort, no ha estat difícil agrupar els materials que formen part de la mostra sota la batuta del seu cunyat, Jan Harlan.

Guions, cartes, maquetes, vestuari, fotografies de rodatge i entrevistes amb col·laboradors aporten ara l’entorn imprescindible per valorar les referències pictòriques de Barry Lyndon, la planificació militar de Spartacus i la biblioteca preparatòria pel mai no realitzat Napoleon. Veure els films de Stanley Kubrick és una font inacabable de plaer i saviesa. Fer-ho després d’haver gaudit de l’exposició que ara es pot veure al CCCB enriqueix aquesta mirada.

Més informació:
Cicle Stanley Kubrick, un gegant a la Filmoteca de Catalunya
Exposició Stanley Kubrick al CCCB

 

Si allò va ser felicitat…

La frase és d’Orson Welles, comparant els  tempestuosos anys que va conviure amb Rita Hayworth en relació a la resta de la vida de l’actriu. Barbara Leaming, autora de la biografia del director de La dama de Xangai, la va utilitzar com a irònic títol del seu següent llibre sobre la dramàtica trajectòria d’una dona que va pagar molt cara una extraordinària bellesa. La seva tragèdia va arrencar amb els maltractaments que patia de petita per part del seu pare, un ballarí d’origen sevillà que la va introduir al món de l’espectacle. Un tenyit pèl-roig i unes classes de ball van ser el trampolí necessari per llençar-la a l’estrellat de Hollywood i, si a l’època daurada actors i actrius actuaven sota contracte d’una productora, ella va ser propietat de la Columbia. Els seus directius van dissenyar la seva carrera i Harry Cohn, el seu magnat, tenia vet fins i tot sobre la data del seu matrimoni. Fins i tot quan ja era Gilda, Rita Hayworth va haver de fugir amb Orson Welles per consolidar legalment una de les parelles més enlluernadores de l’època.

GildaSi allò, que va acabar en divorci, va ser felicitat… abans havia nascut el mite. N’hi va haver prou amb una cançó, Put the blame on mame, i un guant que lliscava suggestivament braç avall per convertir-la en una bomba eròtica. Una bomba del mateix tonatge que la llençada aquell mateix any en unes proves nuclears sobre l’atol de Bikini i que portava impresa la seva imatge. O la que va esclatar a l’entorn de la censura espanyola quan Gilda va ser qualificada per l’Església de “greument perillosa” i va circular el rumor que, a la versió original, l’striptease anava molt més enllà del guant. Ni la bufetada de Glenn Ford ni el remake impossible amb Los amores de Carmen van eclipsar mai el mite.

Welles el va assetjar quan va tenyir de ros la seva llavors ja exdona per interpretar una femme fatale que, a La dama de Xangai, moria abandonada després d’un tiroteig en un joc de miralls. Rita Hayworth va sobreviure al personatge, però mai més res no va ser igual. Ni un nou matrimoni amb el príncep Ali Khan –que Joseph L. Mankiewicz recrearia sibil·linament a La comtessa descalça– ni els nous intents de rellançar-la a l’estrellat van poder revitalitzar una trajectòria ofuscada per una nova tragèdia. Un prematur Alzheimer que es va confondre amb l’alcoholisme i que John Wayne va explotar, ignominiosament, durant el rodatge d’El fabulós món del circ, un dels seus darrers films.

The Lady from Shanghai

Ara es compleixen els cent anys del naixement de l’actriu. És el moment de celebrar el mite i recordar el personatge, sotmès a un reguitzell de tragèdies que van permetre que d’un petit i breu oasi se’n considerés “felicitat”.

La millor actriu del món

M’ho explicava no fa gaire un amic, periodista. Ell va ser testimoni de l’assaig de l’homenatge que el festival de Cannes va tributar a François Truffaut després de la seva mort prematura. Sis de les seves actrius habituals baixaven per la cèlebre catifa vermella que cobreix les escales que donen accés al Grand Palais. Una d’elles era Jeanne Moreau. Va seguir les indicacions tècniques fins que, de cop, es va aturar, va arrencar a plorar, va fer mitja volta i va desaparèixer.

Jules et JimJules et Jim  i La núvia vestida de negre van blasmar la seva col·laboració amb Truffaut, però no van ser les úniques impremtes que va deixar a la Nouvelle Vague. Si la Brigitte Bardot de …Et l’homme créa la femme va consolidar la nova estètica femenina dels anys seixanta, la Moreau hi va aportar el pes de l’actriu. La millor actriu del món, tal com la va qualificar Orson Welles després de dirigir-la en quatre pel·lícules. I si ho deia l’autor de Campanades a mitjanit no seré jo qui li ho discuteixi. Especialment, en constatar que la seva trajectòria va ser veritablement internacional, a les ordres d’altres genis de l’alçada de l’italià Antonioni (La notte), l’alemany Fassbinder (Querelle), l’espanyol Buñuel (Journal d’une femme de chambre), el britànic Peter Brook (Moderato Cantabile), el nord-americà Kazan (The Last Tycoon) i el grec Angelopoulos (El pas suspès de la cigonya).

Més propensa al drama que a la comèdia, la Moreau va ser una actriu complerta. A més, va dirigir dos llargmetratges i muntatges operístics i va ser presidenta, en dues ocasions, del jurat del festival de Cannes. No la vaig veure mai en teatre però sí m’hi vaig creuar, en un parell d’ocasions, al festival de Sant Sebastià, per admirar com aquella dona tan menuda creixia espectacularment quan se li apropava l’objectiu d’una càmera. Sense menysprear la veu, aquella inconfusible veu que sonava tan bé en francès com en anglès gràcies a la seva versatilitat lingüística.      

Va morir el 31 de juliol del 2017 i hem trigat un any en retre-li l’homenatge que creiem que es mereixia. No volíem córrer, preferíem donar-li tot el protagonisme d’aquesta programació d’agost que compartirà, tête-à-tête,  amb el darrer tram de la filmografia d’Ingmar Bergman. No puc imaginar el que hauria estat el film que haurien pogut fer plegats, però si vull creure que, aquell vespre, a Cannes, va fer el seu paper a l’homenatge a François Truffaut. Les llàgrimes d’emoció les va vessar al matí, a l’assaig. Davant el públic va demostrar, un cop més, que era la millor actriu del món.

Ford i també Hawks

El projecte inicial d’aquest cicle es limitava a confrontar els westerns de John Ford amb els de Howard Hawks. Ben aviat ens vam adonar, però, que ambdós cineastes desbordaven abastament aquest gènere en la seva respectiva concepció del cinema clàssic. Tal com diu Joseph McBride, biògraf del primer i autor d’una àmplia entrevista amb el segon, Ford s’havia creat un món en el qual es trobava molt més còmode que a la realitat; Hawks, en canvi, era més pragmàtic, però no
oblidem que Manny Farber va escriure que Only Angels have wings era tan realista com la terra dels hòbbits de Tolkien.

Durant tot l’estiu, fins a la primera setmana de setembre, hi haurà ocasió de the-searchers-4comparar ambdós gegants a les pantalles de la Filmoteca. No caldrà triar-ne l’un o l’altre i sí es prega, en canvi, deixar fora de les sales prejudicis com el que va impulsar Antxon Eceiza a escriure que “ens repugna John Ford”. Eren temps de consignes ideològiques que enterbolien la visió d’un cineasta que va retratar com ningú el seu país, sense renunciar a les seves arrels irlandeses i sense girar la cara al genocidi indi. Ni hi ha prou amb veure The Searchers o Cheyenne Autumn per saber què pensava John Ford, sense oblidar un comiat tan amarg com el de 7 Women, una de les seves obres mestres més injustament menyspreades.

I què dir de Hawks. No per casualitat vam tancar les projeccions a l’Aquitània amb el programa integrat per The Last Picture Show i Red River, un doble urlhomenatge per certificar el final del cinema clàssic i el naixement del New Hollywood. Potser més versàtil que Ford, Hawks va deixar inoblidables petjades al cinema negre (Scarface) o a la comèdia, amb la insuperable Bringing Up Baby a la primera plana de la seva antologia de capítols sobre la guerra de sexes.

I un últim apunt. El cicle Ford vs. Hawks servirà també per retre homenatge a Elsa Martinelli, traspassada fa pocs dies. Veurem l’actriu italiana confrontada al fordià John Wayne a Hatari! i la recordarem eternament amb la magistral escena del bany dels elefants a ritme de l’estiuenca banda sonora de Henry Mancini.

Més informació del cicle Ford vs. Hawks