Gran Piccoli

Darrere Michel Piccoli hi ha el bo i millor del cinema d’autor europeu dels últims seixanta anys. Luis Buñuel, Alain Resnais, Jacques Demy, Jean-Luc Godard, Agnès Varda, Marco Ferreri, Luis G. Berlanga, Manoel de Oliveira o Nanni Moretti són alguns dels grans realitzadors amb els quals ha treballat al llarg d’una trajectòria prolífica: Més de 200 títols en 70 anys davant les càmeres, a més de desenes d’obres de teatre. Va morir el maig del 2020, als 94 anys, i hem esperat fins aquest estiu per programar la gran retrospectiva que es mereix. Al llarg de juliol i agost, les pantalles de la Filmoteca ens oferiran les seves múltiples cares, del cínic aristòcrata de Benjamin ou les memoires d’un puceau  a l’arquitecte de Les choses de la vie  passant pel pintor de La belle noiseuse  o el venedor de televisors d’Une chambre en ville.

Tot i que va treballar al costat de Romy Schneider o Brigitte Bardot, el seu físic no li afavoria els papers de galant. Era més propens a trencar les normes, com les de l’obrer que s’afarta de tot a Themroc o la d’un dels participants a la bacanal de La grande bouffe. Ferreri ja el coneixia de Dillinger é morto, un monòleg sobre la solitud i la desesperació on interpretava el nihilisme a través d’actes domèstics i quotidians. Amb Buñuel també va treballar en diverses ocasions i, després d’encarnar la tragèdia d’un vell actor de teatre a Je rentre a la maison, Oliveira el va repescar de Belle de jour per ser el protagonista de Belle toujours.

Va fer una única incursió a Hollywood, a les ordres d’Alfred Hitchcock a Topaz. Però la seva base estava a Europa, a França, però també a Portugal, Espanya o Itàlia. Berlanga va traspassar els seus fetitxes eròtics al dentista de Grandeur Nature i també la gran catarsi amb la que finalitza París Tumbuctú. Moretti, en canvi, no va dubtar en canonitzar-lo com el més humà dels Papes que s’han vist a la pantalla, un Sant Pare carregat de dubtes i complexos. Agnès Varda, per últim, va celebrar el centenari del cinema amb Les cent et une nuits, un film tan fallit com ple d’estrelles internacionals. Entre Robert De Niro i Gina Lollobrigida, Marcello Mastroianni i Leonardo di Caprio, Piccoli encarnava a Monsieur Cinéma, el pare de totes les imatges en moviment.

El vaig tractar breument, quan va presentar Alors voilà, el seu debut com a realitzador, a la Mostra de Venècia del 1997. Era un home afable, de respostes brillants i un inexhaurible ventall de referències. Encarnava el cinema d’autor europeu i, amb qualsevol dels seus representants hi havia treballat. Tenia la ironia de Buñuel, la causticitat de Ferreri, la poesia d’Oliveira, la cinefília de Godard o la transgressió de Berlanga. Era, sense dubtes, Monsieur Cinéma.          

Leave a Reply