Recuperar i visibilitzar el Patrimoni

El 27 d’octubre és el Dia Universal del Patrimoni Cinematogràfic i les filmoteques d’arreu del món ho celebrem com si fos la nostra santa patrona. Ens agrada, doncs, lluir les millors gales del que és la nostra feina: recuperar i mostrar els films que tenim a la nostra cura. Aquest any, a la Filmoteca de Catalunya, és festa grossa.

D’una banda, sota la presidència de la Consellera de Cultura, hem presentat “Visibilitzem el cinema català”, un pla de digitalització sistemàtica i selectiva dels grans clàssics del nostre cinema dipositats a l’arxiu. El punt de partida són els negatius de produccions compreses entre 1940 i 2014 que, un cop preparats, són digitalitzats no pas per garantir-ne una millor conservació sinó la visibilització en un parc de sales monopolitzat per projectors digitals o per plataformes que també requereixen d’aquest suport. Aquest projecte, ja aplicat a d’altres països del món, serà executat en col·laboració amb l’ESCAC. Res millor que comptar amb una escola de cinema que ha utilitzat el suport fotoquímic com a base de la seva pedagogia, com a company d’un viatge que donarà com a resultat la reaparició d’una desena de llargmetratges i altres tants curts cada any.

La primera remesa ja és a punt, amb títols tan indiscutibles com La ciutat cremada, Vida de família, Boom Boom, A tiro limpio, Furia española, Los felices sesenta  o Tren de sombras. La complicitat amb els propietaris dels seus drets és absoluta i els films podran gaudir d’una nova vida comercial mentre la Filmoteca es reserva la difusió en altres cinemateques i la creació d’un cicle a casa nostra, programat a partir del 2023, amb el títol “Història permanent del cinema català”.

A més d’aquest anunci, llargament anhelat per la transcendència del projecte, aquest tan especial Dia del Patrimoni s’ha completat amb la presentació de les nostres dues més recents i flamants restauracions. D’una banda, La montagne infidèle, un migmetratge documental realitzat per Jean Epstein que es donava per perdut. Va aparèixer entre el darrer dipòsit del col·leccionista Pere Tresserras en un format domèstic, la pel·lícula de 27 mm, però en versió íntegra i un acceptable estat de conservació que, un cop tractat al nostre Centre de Conservació i Restauració, es va estrenar aquest estiu a les prestigioses Giornate d Cinema Muto de Pordenone. No debades, la pel·lícula mostra l’erupció de l’Etna del 1923 filmada per un teòric i cineasta que, amb la seva adaptació de La casa Usher, va despertar la vocació cinematogràfica de Luis Buñuel.

L’altra joia de la corona és Erase una vez un llargmetratge d’animació realitzat el 1950 per Josep Escobar i Alexandre Cirici Pellicer que adapta el conte de La ventafocs a una ambientació artística particularment exquisida i amb tocs tan catalans com una doble actuació de l’Esbart Verdaguer. L’original, en color, es va perdre i, a partir de materials supervivents en blanc i negre i 16 mm, al llarg de vuit anys hem reintroduït digitalment els més que probables colors genuïns gràcies a la recerca de Luciano Berriatua i Isabel Benavides. En aquest cas, la productora original –Estela Films- segueix activa gràcies a Félix Tusell, net del fundador, i el film tindrà una estrena comercial prèviament a les vacances de Nadal.

Les filmoteques preservem el passat, però mirem al futur, conservem pel·lícules amb la finalitat de difondre-les i res ens omple de més satisfacció que els exemples esmentats: dues restauracions artesanals de gran valor històric i el pla per tornar a la vida (digital) la història del cinema català a través dels títols més representatius.         

Els anys radicals del cinema català

Des del 25 d’octubre al 10 de novembre, el MoMA de Nova York acull la retrospectiva Els anys radicals del cinema català. 1968-1978, que hem programat conjuntament amb Josh Siegel. Són dotze sessions que recorren el període comprès entre els ressons del maig francès i l’aprovació de la Constitució democràtica, i que inclouen una quinzena de títols representatius d’una radicalitat pròpia de l’època. Els darrers anys de la dictadura, immediatament després de l’Escola de Barcelona, van donar lloc a un cinema militant (els films de Portabella, Soler, Lumbreras/Lisa), a víctimes acarnissades de la censura (La MOMArespuesta), a una producció al marge de qualsevol control administratiu (Sexperiencias) o a obres realitzades en l’esperit underground (Lock Out). Eren les darreres conseqüències d’una guerra civil que Jaime Camino va saber evocar magistralment a La vieja memòria, des de la perspectiva de les contradiccions del bàndol republicà.

No debades, aquest film ha obert la retrospectiva en correspondència amb Informe general, el frec de Portabella estratègicament situat al centre del cicle i que mostra les maniobres, i també les contradiccions, dels partits polítics davant la imminència de la democràcia. Una democràcia que, en els seus primers anys d’incertesa, va permetre l’eclosió d’una sèrie d’identitats fins a llavors reprimides: la nacional catalana (La ciutat cremada), la sexual (L’orgia, Ocaña, retrat intermitent, Manderley) i noves perspectives de la lluita de classes (Numax presenta…).

Inevitablement, la situació política que es viu ara mateix a Catalunya ha estat un incentiu perquè el MoMA programés aquest cicle. El sopar, de Pere Portabella –un dels pares de la Constitució del 1978–, vincula explícitament els presos polítics reunits la nit que van executar a Puig Antich amb l’aplicació recent de l’article 155. Amb la resta de títols, més que buscar-hi paral·lelismes, el que cal és utilitzar-los per revisar un passat sense el qual resulta impossible entendre el present. En aquell període, es van tancar superficialment les profundes ferides de la Guerra Civil i es va forjar una base democràtica que va trobar el consens en l’eliminació de qualsevol discrepància dissonant.

El cinema reté, tanmateix, la memòria, i les cinemateques som les institucions encarregades de preservar-la. D’aquí la importància que uns films procedents de la Filmoteca de Catalunya s’hagin projectat ara, davant d’un públic amatent i gratament sorprès, a una institució del prestigi i el ressò del MoMA. No té cap sentit preservar si no és per difondre, i res millor que fer-ho amb la sintonia d’una institució amb la qual compartim objectius. Tot un honor!

Més info sobre el cicle al MoMA: https://mo.ma/2wh41WS