Tanner i Godard

Alain Tanner era uns mesos més vell que Godard, però podria ser el seu fill. Un dels seus fills adoptius i engendrats en la modernitat. Si el francès tenia la Nouvelle Vague com a mare, el pare del suís era el Free Cinema britànic, on s’hi havia format.

Vivien a pocs kilòmetres de distància, a la riba del llac Léman i han mort amb un parell de dies de diferència. Tots dos es van mantenir lliures fins al final, coherents amb un cinema que reivindicava llibertats sense lligams i que trencava normes preestablertes. Godard va començar amb el nihilisme d’À bout de souffle i Tanner va crear la utopia d’aquell Jonàs que compliria 25 anys el 2000. A poc a poc, tots dos es van tornar escèptics i Godard va rodar el seu Film Socialiste dins el cosmopolitisme d’un creuer. Tots els somnis, de Palestina al Mur de Berlín, havien tocat a la seva fi.

               

El 2014, a Tanner li vam dedicar una retrospectiva que Octavi Martí va titular poèticament “Alain Tanner o la bellesa com a darrer refugi“. Gràcies als bons oficis de Marta Esteban, productora d’alguns dels seus films, vam convidar a presentar-la, però es resistia a abandonar Ginebra i, a darrera hora, també va declinar que anéssim a enregistrar una entrevista a casa seva. El va substituir el seu amic i còmplice Renato Berta, director de fotografia de molts dels seus films. D’aquells films ubicats en eternes No man’s land I impregnats de l’anarquia de Charles mort ou vif, del nihilisme de Le retour d’Afrique o de la Lisboa màgica de Dans la ville blanche.

Dos anys més tard vam obrir les pantalles de la Filmoteca a Godard amb un petit cicle que incloïa Adieu au langage, el seu film rodat en 3D gràcies als bons oficis tecnològics de Fabrice Aragno, la seva mà dreta. Ell mateix ens va signar el llibre de convidats amb dibuix que il·lustrava un rodatge de Godard. Ell tot sol, amb gavardina, barret i puro, envoltat per una munió de dispositius d’enregistrament visuals i sonors, inclòs un petit tren elèctric a la manera de tràveling d’una càmera digital. À bout de souffle, d’altra banda, ha estat una pel·lícula recurrent a l’Aula de Cinema, una d’aquelles fites que cap estudiant pot deixar de conèixer.

           

Hi tornarem, en un moment o altre, però valguin aquestes notes d’urgència per deixar constància de la desaparició de dos referents d’un determinat cinema. No només un cinema d’autor sinó també de la modernitat. Van marxant –podríem afegir-hi el William Klein de Qui etes vous Polly Magoo?, també traspassat aquests dies- i ens van deixant cada cop més orfes.

Poden tenir deixebles i imitadors, però mai equivalents dotats de la seva llibertat i radicalitat a l’hora de voler transformar el món. Godard coneixia bé el cinema clàssic i, justament per aquest motiu, sabia com transgredir-lo. Rei de les cites i paradoxes, afirmava que “une imatge juste c’est juste un imatge” o que una pel·lícula es fa amb “a girl and a gun”. Només en veure els crèdits, sabies que era seva. Era inconfusible, únic, irrepetible.    

El gust és nostre

Agnès Jaoui és una dona orquestra. I no només perquè canta les seves pròpies cançons, sinó perquè també és guionista, actriu de cine i de teatre i realitzadora de cinc llargmetratges. Els projectem aquests dies a la Filmoteca després de dos ajornaments provocats per la Covid.

Però la directora de Place Publique compleix la seva paraula d’acord amb una amistat que ve d’anys. L’admirava, professionalment, com a guionista d’On connaît la chanson i Smoking/No Smoking, en una tradició que Alain Resnais havia iniciat amb escriptors de la talla de Marguerite Duras, Alain Robbe-Grillet, Jean Cayrol o Jorge Semprún. Ens vam conèixer personalment al FilmMuseum de Munic i no em puc treure del cap l’entusiasme amb el qual va celebrar un gol de França contra Brasil en un mundial de futbol que vam veure des del Biergarten de la capital bavaresa.

A més d’escriure, sempre al costat del seu inseparable Jean-Pierre Bacri, a partir del 2000 va començar a dirigir, sense deixar d’interpretar, els seus propis guions. El primer es titula Le goût des autres i comença com si la història, l’executiu que s’enamora d’una actriu de teatre, ja vingués de lluny.

Els films d’Agnès Jaoui no comencen ni acaben segons els principis de la dramatúrgia aristotèlica. Són fragments de vida que gairebé es podrien enllaçar els uns amb els altres. Els personatges són diversos, però sempre s’hi creuen la música, el teatre, la política o les celebrities. La cineasta sap molt bé de què parla. Ha conegut a molts d’aquests personatges i si bé confessa que no pren notes, no els oblida a l’hora de traslladar-los a la pantalla.

Els films d’Agnès Jaoui semblen reals com la vida mateixa, però estan minuciosament escrits amb diàlegs enginyosos, punyents i plens d’una autoironia que Jean-Pierre Bacri descarrega sovint sobre els empresaris, periodistes o presentadors de televisió que interpreta. Ella mateixa també es posa davant de la càmera amb la confiança d’un equip que executa les ordres com a realitzadora mentre ella també dirigeix des de dins les escenes. El ritme dels actors és essencial, afirma, i no s’adquireix durant el rodatge sinó en llargues sessions preparatòries on ella dedica la mateixa atenció als protagonistes que als secundaris amb una sola frase.

Després de films com Parlez-moi de la pluie o Comme une image, acaba de dirigir En thérapie, una minisèrie per a una plataforma. Res a veure amb el cinema, tant per temps com mètode de rodatge. Només té bones paraules, en canvi, per Aurore (50 primaveras), el llargmetratge dirigit per Blandine Lenoir en què interpreta a una dona de la seva edat, amb tots els problemes de la postmenopausa.

Torna a ser un reflex de la realitat, en aquest cas d’aquella que habitualment queda fora dels focus mediàtics que enlluernen els estereotips femenins. Agnès Jaoui té una especial sensibilitat per les coses que valen la pena i, des de fa uns mesos, també és la presidenta de la Cinémathèque de Toulouse. Si el seu debut com a realitzadora es deia Le gout des autres, després de la seva presència a la Filmoteca de Catalunya per presentar aquesta retrospectiva, podem afirmar que el gust és nostre.    

Lola, Patricia i Ana

La guionista, l’actriu i la directora. Tres cineastes excepcionals ens han visitat durant els darrers dies.

Lola Salvador té una extensa trajectòria professional a la televisió i al cinema, com a figurinista, productora, realitzadora i, molt especialment, guionista. Està darrere de títols tan cabdals com El crimen de Cuenca, Las bicicletas son para el verano o Bearn o la casa de les nines.

Es documenta històricament i adapta textos aliens, però també ensenya i crea. Ha impartit classes de guió en diversos centres d’arreu del món i, ja veterana, va realitzar amb Carlos Molinero el fals documental La niebla en las palmeras. Ella mateixa va explicar la gènesi d’aquest projecte que parteix d’una ficció –un fotògraf implicat en la bomba atòmica- per desenvolupar-la a través d’imatges d’arxiu en un muntatge que va durar tres anys.

En una altra sessió, va explicar el rerefons d’El crimen de Cuenca, el film de Pilar Miró que denuncia la tortura a partir d’un error judicial que, durant la Transició, va acabar amb el segrest de la pel·lícula després d’una denúncia de la Guardia Civil. En una taula rodona amb Rosa Vergés, va fer, finalment, un repàs a la seva àmplia trajectòria, des que es va guanyar el respecte de John Wayne al rodatge de Circus World, fins la seva relació amb Alfredo Matas, “el productor de la seva vida”.

Lola Salvador ha donat tots els seus fons a la Filmoteca  de Catalunya i, al llibre de dedicatòries, hi ha deixat escrit: “Ja saps que he nascut a Barcelona (1938) però no sé on. Avui decideixo néixer aquí, entre amics i fotografies”.

           

Patricia Reyes Spíndola té una molt extensa trajectòria com a actriu de teatre, televisió i cinema. En aquest àmbit, ha rodat nou llargmetratges a les ordres d’Arturo Ripstein, però la majoria del públic la reconeix per molt populars telenovel·les rodades a Mèxic, el seu país, o a Miami. Aprofitant una estada a Madrid, ha fet un viatge llampec a Barcelona per presentar-hi A quien cierra los ojos, el seu últim llargmetratge.

Hi interpreta a la directora d’un col·legi privat de Ciutat de Mèxic convertit en  un microcosmos social on conflueixen l’especulació immobiliària, el despertar a l’adolescència, el bulling i també la lluita de classes. Elegant, intel·ligent, divertida i amb un bagatge professional impressionant, Patricia Reyes Spindola és un pou d’anècdotes i d’experiències viscudes des de dins dels rodatges, des de la seva implicació en els personatges estripats de Ripstein a sèries nord-americanes pagades a preu d’or i rodades amb set càmeres simultànies.     

Nascuda a Navarra, Ana Díez va ser la primera guanyadora d’un Goya a la direcció novell per Ander eta Yul. Posteriorment, la seva trajectòria l’ha portada per diversos països llatinoamericans fins ara tornar a Mèxic, on fa molts anys va anar-hi per doctorar-se en epidemiologia i va acabar estudiant-hi cinema.

L’escola d’A quien cierra los ojos  està retratada amb tanta sensibilitat com contundència i un domini admirable dels actors més joves. No els hi deixava llegir el guió fins al moment del rodatge per no restar espontaneïtat i, en canvi, va tenir la sort que Patricia Reyes Spindola s’enamorés del projecte. El seu paper estava escrit per un home, però es va adaptar a la mida d’una actriu que se’l va fer seu, arrossegava els altres actors vers la perfecció i ara lluita perquè aquest film, rodat just abans del confinament i recentment acabat, tingui ara la visibilitat que el mereix. De moment, ja ha estat preestrenat a la Filmoteca de Catalunya, amb l’enriquidora visita de tres grans cineastes.

No tan de pressa!

Després d’escriure un llibre sobra la seva obra, editat el 2007 per la Filmoteca de Catalunya, Jaime Camino em va demanar perllongar la col·laboració per escriure un guió de caràcter autobiogràfic a partir d’elements que ell havia inclòs a les seves pel·lícules. S’hi van afegir una entrevista filmada que ell havia rodat amb la seva mare, textos inèdits per unes, mai seriosament plantejades, memòries i també la seva novel·la Moriré en Nueva York, on es desdobla en un personatge anomenat Constantino i abundants referències a la música, l’altra gran passió del cineasta especialitzat en la guerra civil.

Lamentablement, la delicada salut del director de Las largas vacaciones del 36 va impedir materialitzar aquest projecte, titulat ¡No tan deprisa, no tan deprisa!, ni tan sols assumint-ne jo la direcció, com ell generosament em va proposar. Quan, cinc anys més tard, vaig accedir a la direcció de la Filmoteca, la primera exposició va estar dedicada al cinema i la guerra civil, amb un gran protagonisme de Jaime Camino, padrí conjuntament amb Bigas Luna de la sessió inaugural. Un parell d’anys després de la seva mort, el 2015, el seu fill Teo va donar a la Filmoteca de Catalunya tot el fons documental de la seva trajectòria professional.

D’aquests dos factors, el guió autobiogràfic mai rodat i la donació de guions, cartes, fotografies i cartells en neix ara una exposició que porta el mateix títol de la pel·lícula non nata. El canvi de llenguatge, del cinematogràfic a l’expositiu, ha fet caure alguns elements –el desdoblament de la personalitat de Camino en un personatge de ficció- però n’han sobreviscut d’altres. D’aquí la importància que a l’exposició que ara s’inaugura tingui sis pantalles que allotgen els temes essencials de la seva obra: la infantesa, la guerra civil, la música, els feliços seixanta, la dificultat d’estimar i la mort. Els vídeos confeccionats s’expliquen per ells mateixos, amb la presència incorporada d’imatges filmades de nou per Liliana Díaz i la veu de Teo Camino que suplanta al seu pare amb la lectura dels seus textos. Vitrines perifèriques i els murs contigus contenen, a la manera de peus de plana, imatges i documents relatius a la creació de cada un dels seus llargmetratges.

Al darrer apartat, el de la mort, s’explica el títol de l’exposició. És un episodi autobiogràfic que ell va relatar a la novel·la, però mai no va gosar filmar. No el revelaré aquí, però sí que explicaré, que he volgut acabar l’exposició amb una fotografia de Jaime Camino presa el 2012, durant l’exposició dedicada a la guerra civil. Vaig debatre amb dissenyadors i col·laboradores sobre els tons d’aquesta imatge que, per a mi, és un comiat. Ho és de l’exposició, en qualsevol cas, i l’opció presa no sé si és la més estètica però sí la més coherent. El fons, els plafons amb imatges de la seva vinculació cinematogràfica amb la guerra civil, són en color, amb predomini del vermell. La seva silueta, amb un somriure carregat d’anys, però també d’ironia, és en blanc i negre. És l’espectre que, com les llums i ombres de les seves pel·lícules, ens recorda que, malgrat les lleis de la biologia, el cinema captura el temps per esdevenir un testimoni del passat.

Visiteu l’exposició per no haver de dir com el majordom interpretat per Vittorio Gassman a El llarg hivern: “Se’ns enduen el temps”.

S, de sensibilitat

Cinema “S” a la Filmoteca? Sí, amb S. Si la nostra responsabilitat consisteix en la preservació del patrimoni cinematogràfic català, la majoria dels films de caràcter eròtic que van rebre aquesta qualificació administrativa entre 1978 i 1983 estaven produïts al nostre país.

Aquest marge cronològic no és casual. Abasta des de l’abolició de la censura fins a la nova política de subvencions decretada per Pilar Miró al mateix temps que el vídeo domèstic, d’una banda, i la qualificació X que rebien els films directament pornogràfics van reorganitzar el mercat.

Durant aquests cinc anys, films de pressupostos esquifits, rodatges de dues setmanes, guions gairebé inexistents i uns equips que conjugaven tècnics de la vella guàrdia amb nous valors per descobrir obtenien milionàries recaptacions a taquilla que es multiplicaven gràcies al 15% que automàticament atorgaven les subvencions. La repressió sexual patida durant els quaranta anys de dictadura garantia el flux d’espectadors que ja no havien d’anar a Perpinyà.

De tot això se’n parla a Clasificada “S”, el llibre autobiogràfic escrit per Ricard Reguant que s’ha presentat a la biblioteca de la Filmoteca. L’autor parla amb el coneixement de causa que li atorga haver intervingut en desenes de títols amb tots els possibles papers de l’auca: ajudant de direcció, guionista, actor i també director en dues ocasions: Sueca bisexual necesita semental  i No me toque el pito que me irrito.

Els títols eren una de les especificitats d’aquest gènere impregnat de masclisme i basat en la picaresca, l’oportunisme i jocs de paraules que estimulaven la libido de futurs espectadors: Atraco a sexo armado, La desnuda chica del relax, La frígida y la viciosa, El rabo entre las piernas o El fontanero, su mujer y otras cosas de meter. Molts cops naixia el títol abans que la pel·lícula, recordava el productor Isidor Llorca, poc abans d’explicar que es va quedar amb les ganes de rodar Erecciones generales, una comèdia eròtica en què el candidat del partit de dretes lligava amb la filla del cap de la llista comunista.

L’actor Pep Munné va intervenir a La trastienda, film que incloïa el primer nu integral femení, però no va participar en films S. Las delicias de los verde años, Susana quiere perder eso, El mirón o La muchacha de las bragas de oro  eren, a parer seu, “films seriosos” que no podien evitar incloure escenes d’erotisme sense solta ni volta. A la presentació del llibre també van assistir-hi les actrius Carla Day (Carme Serret) i Cristina Berna, l’actor i ballarí Mel Castán, el músic i autor de bandes sonores Pep Sala, l’escenògraf Ramon Ivars o el director de fotografia Paco Marín.

Tots i cadascun d’ells té el seu anecdotari particular, però el llibre de Reguant –després reconvertit en realitzador de televisió i reputat director de teatre especialista en musicals- n’està farcit de moltes de sucoses.

Els noms dels protagonistes, això sí, estan camuflats sota pseudònims per respectar a qui no vol veure’s involucrat en aquell gènere. D’altres, els que es van congregar a la Filmoteca per a la presentació del llibre, en parlen amb certa nostàlgia però també molta autoironia. És tan indubtable que sabien que no guanyarien mai l’Oscar com que s’ho van passar d’allò més bé. I això és el que reflecteixen les pàgines de Clasificada “S” que culminen amb una paràfrasi de la cèlebre cita de The man who shot Liberty Valance “Quan la llegenda esdevé realitat, imprimeix la llegenda”. I així s’ha fet.                   

Viatjar pel temps i l’espai

Una dimensió històrica, com la que té una filmoteca, permet mirar-se les coses amb una perspectiva allunyada de l’actualitat.

Ja vaig dir-ho en commemorar els deu anys de la seu del Raval: Nosaltres no som de catifes vermelles ni de premis enlluernadors. Preferim, en canvi, commemorar un centenari com el d’Alain Resnais des d’una perspectiva, a més, allunyada de la canònica.

El realitzador d’Hiroshima mon amour no era únicament el de la memòria i el dels traumes de la història. Ja a L’année dernière à Marienbad, tot i el seu to greu i una dimensió onírica, ja deixava entreveure la passió pel joc, l’atzar i l’artifici. El Resnais dels darrers anys, el que ARA hem revisat, apostava obertament pel teatre, la música i el còmic com a eixos d’una obra que no trencava la coherència amb films anteriors.

François Thomas, professor a la Sorbona, va explicar-ho de forma esplèndida en quatre presentacions alimentades per la seva tasca com a catalogador del llegat de Resnais: Noranta maletes plenes de documents i projectes inèdits que acrediten els fils que porten dels còmics de Mandrake infiltrats a la Bibliothèque Nationale (Toute la mémoire du monde) als personatges d’I Want to Go Home disfressats de Popeye, Olivia, Spiderman o Piolin.

En una línia molt diversa, hem celebrat els 60 anys de la Setmana de la Crítica del festival de Cannes amb la complicitat del D’A Film Festival, un festival que també aposta pel cinema d’autor i els nous valors emergents. En el seu dia també va ser-ho, des de les trinxeres de l’Espanya franquista, el valencià Llorenç Soler.

Docs Barcelona, un festival de cinema de no-ficció, li atorga el seu premi honorífic i nosaltres acollim una sessió en la qual també es donarà a conèixer la pàgina web dissenyada pel seu fill Dani amb el suport de la Filmoteca de Catalunya i la Universitat de València. Les pel·lícules militants de l’autor de Largo viaje hacia la ira no només es troben dipositades al nostre Centre de Conservació i Restauració sinó també, en molts casos, obertes al públic a través d’Internet.

               I, tal com també vam posar èmfasi a la celebració del febrer, la seu de la Filmoteca de Catalunya està sòlidament arrelada al barri que l’acull: el Raval. I, per corroborar-ho, els nostres Serveis Educatius proposen una FilmoRuta que, partint de la plaça Salvador Seguí, recorre diversos espais significatius de l’entorn, inclosa una de les anteriors sales de projecció de la Filmoteca, al desaparegut cinema Padró, de la mà de films tan emblemàtics com Distrito Quinto, En construcció o Ocaña, retrat intermitent. El pintor i dibuixant Nazario, un dels seus protagonistes, va ser justament objecte d’una recent carta blanca encapçalada per Die Puppe, un film d’Ernst Lubitsch realitzat el 1919 que conserva tota la seva frescor i fantasia, renovada per la magnífica composició que va interpretar, en directe, el mestre Josep Maria Baldomà.

La Filmoteca, com deia a l’inici, té una dimensió històrica que li permet jugar amb el temps i els espais. I el cinema és el millor vehicle per fer-ho.  

PPP’100: Cinema vs. Televisió

M’ho deia Roberto Chiesi, responsable del Centre d’Estudis Pasolinians de la Cineteca di Bologna, ciutat on fa 100 anys va néixer Pier Paolo Pasolini. “Fins ara només es commemorava la seva mort, el brutal assassinat. Enguany celebrem la seva data de naixement”. Bolonyès d’origen i Friülà per convicció política, l’autor de novel·les com Una vita violenta o Ragazzi da vita va saltar darrere la càmera quan el neorealisme ja era història i els joves Bellocchio i Bertolucci, que seria el seu ajudant, estaven a les beceroles.

Vam programar la seva filmografia completa el 2013, coincidint amb la magna exposició del CCCB que després viatjaria a Roma, París i Berlín. Vam tornar-hi el 2015, amb un cicle que explorava la seva herència. No es tractava de repetir el mateix i la seva obra dona per a molts enfocaments. El que hem triat, Cinema vs. Televisió és un d’ells. Una manifestació de les aparents contradiccions pasolinianes, en aquest cas del cineasta que detestava la pantalla petita, però, en canvi, la utilitzava bé per difondre la seva heterodòxia en entrevistes i debats, bé per mostrar-hi aquelles peces (curts, apunts o assajos) que rodava sense encaix possible dins l’exhibició convencional.

© Domenico Notarangelo

Les primeres sessions de la retrospectiva que programem durant tot el març ho il·lustren perfectament. A La forma de la ciutat, el cineasta usurpa el lloc del realitzador televisiu –aquell Paolo Brunatto, per cert, que va codirigir amb Jacinto Esteva Notes sur l’émigration– per mostrar la destrucció que el progrés ha perpetrat a la ciutat d’Orte.

Un discurs que repetirà el mateix any quan, mentre roda un episodi d’El Decameró al Iemen, filma un diumenge Els murs de Sanà. Denuncia la destrucció d’un patrimoni arquitectònic al mateix temps que es nega a condemnar que els seus habitants hagin de viure en el passat, sense aigua i sense llum. La mateixa paradoxa que quan, a les manifestacions, defensava als policies perquè eren fills d’obrers mentre criticava als estudiants, hereus de la burgesia. Aquesta confrontació entre passat i present, tradició i progrés, món rural i urbà, també palpitava al seu Edip Rei, rodat sis anys abans. Allà hi havia, tanmateix, una sòlida carrega ideològica que ell exhibia sense pudor.

Pasolini no tenia pèls a la llengua i això és el que, probablement, va provocar el seu assassinat. Jugava diverses cartes –la semiòtica, la literària, la cinematogràfica o la sociològica- per denunciar aquella Itàlia democristiana i corrupte i advertir-ne de les conseqüències. Premonicions que, en molts casos, es van complir i fins i tot van anar a pitjor. El seu últim film, Saló, és la reacció aspra i violenta contra la manipulació de la qual va ser objecte la seva poètica i vitalista trilogia de la vida. Els qui el van matar no van poder suportar-ho.

Què hauria passat si Pasolini hagués viscut l’era berlusconiana? Quines pel·lícules hauria fet contra aquella televisió?

Moments inoblidables

Són moltes les coses que han succeït a la Filmoteca durant els darrers deu anys, els que ara compleix la seu del Raval. Tretze mil sessions, gairebé deu mil pel·lícules projectades i centenars de convidats donen per molt. Sense oblidar els milers d’alumnes dels Serveis Educatius, els usuaris de la Biblioteca o les més de cinquanta exposicions. Cadascú pot tenir els seus propis records, però la memòria no es mesura per les millors pel·lícules –el gust és subjectiu-, els convidats amb Oscar o Palma d’Or a Cannes, per aquell document que vaig trobar a la biblioteca, la fotografia exposada que em va canviar la vida o el nen que va descobrir que la pantalla de la sala Chomón era molt més gran que la d’un ordinador.

Volem celebrar els deu anys al Raval, en canvi, amb aquells moments inoblidables associats a pel·lícules que han forjat la nostra història, que també és la de molta gent que ens ha seguit de prop. Hi haurà sessions amb restauracions que s’han fet des del nostre Centre de Conservació i Restauració de Terrassa –l’altra seu de la Filmoteca- com va ser la versió nord-americana de Reborn que vam recuperar d’un laboratori de Los Angeles i vam incloure a la gran retrospectiva de Bigas Luna, la primera del Raval. Die Nibelungen, amb una còpia restaurada en 35 mm, va ser –d’altra banda, la cloenda del congrés de la FIAF celebrada al Gran Teatre del Liceu. Jacquot de Nantes s’associa, en canvi, a la visita d’Agnès Varda per inaugurar l’exposició dedicada a Jacques Demy. Los Tarantos també il·lustra una altra exposició, la de Rovira Beleta a partir dels fons dipositats al nostre departament de documentació, i a un magnífic dossier dels serveis educatius.

Més enllà de les parets del Raval, hem exhibit les nostres restauracions del 2CR. El sol del membrillo de Víctor Erice a Cannes Clàssics i De quelques événements sans signification (Mostafa Derkaoui) al Forum de la Berlinale. A la retrospectiva que el MoMA de Nova York ens va dedicar el 2018 vam exhibir-hi La respuesta (Josep Maria Forn), El largo viaje hacia la ira (Llorenç Soler) i Ice Cream (Antoni Padrós) mentre la col·legiata de Cardona va acollir la projecció de Chimes at Midnight com a cloenda del centenari d’Orson Welles.

Jacinto Esteva va ser objecte d’una exposició i de l’edició en DVD de la seva obra completa. Per això projectem la recuperada Notes sur l’emigration i la restaurada Lejos de los árboles mentre Vida en sombras (Llobet Gràcia) també representa l’edició en DVD que va merèixer el primer premi d’Il cinema ritrovato de Bologna. Films d’Helena Lumbreras i Mariano Lisa o d’Emma Cohen recordaran que les vam restaurar i presentar en la Mostra de Films de Dones, mentre Adieu au langage (Jean-Luc Godard) va ser el primer film projectat en 3D.

Els que hi érem, no oblidarem mai el concert d’Hanna Schygulla, que va culminar amb un bis de Lili Marleen, la cançó que dona títol al film de Fassbinder. També va quedar gravada a foc l’ovació de gala a Jean Pierre Léaud a la preestrena de La mort de Louis XIV. No per casualitat li hem encarregat a Albert Serra la imatge commemorativa d’aquests deu anys. No tot han sigut moments plàcids o apoteòsics. Rio Grande, el western de John Ford, s’estava projectant en el mateix moment que es produïen els atemptats terroristes a les Rambles i Do the Right Thing (Spike Lee) va ser una de les primeres projeccions després del llarg confinament per la Covid.

Al seu dia, vam apostar pels noms de Laya i Chomón per batejar les dues sales. Ens hi hem mantingut fidels i de la productora del Comissariat de Propaganda durant la Guerra Civil hem recuperat dos documentals que es donaven per perduts: Transfusions de sang i Els ollaires de Breda. De Segundo de Chomón hem celebrat els 150 anys del seu naixement amb un seguit d’activitats que han implicat a tots els departaments de la Filmoteca. Tots aquests noms i títols són la nostra història i la nostra identitat. Representen aquells moments que, per a nosaltres, resulten inoblidables.

Deu anys al Raval

Ara fa deu anys inauguràvem la nova seu de la Filmoteca de Catalunya al barri del Raval. Una fita llargament esperada i prorrogada per diversos retards. Una fita necessària per a l’evolució de la institució.

Hi han passat moltes coses i són molts els records que s’hi acumulen, però el primer que em ve al cap són les primeres projeccions, el juny del 2020, després dels primers tres mesos de confinament per la Covid. Feia uns dies que l’activitat ja s’havia reiniciat al Centre de Conservació i Restauració i a la Biblioteca del Cinema i, passat l’estiu, s’engegarien els Serveis Educatius. Però va ser aquella tarda, inoblidable tarda, quan bona part del nostre equip va ser testimoni del retorn d’espectadors a les sales que, amb llàgrimes als ulls, ens deien que ens havien trobat a faltar, que érem com la seva família.

Allà es va posar de manifest que l’activitat d’una filmoteca és essencialment física, de contacte amb els materials que preservem en cel·luloide, paper o digital, però també d’uns espectadors que volen seguir veient els films en una sala fosca i pantalla gran.

Durant aquests primers deu anys, la seu de la Filmoteca ha complert la funció que li va ser assignada: convertir-se en un centre cultural especialitzat en cinema on les projeccions s’han conjugat amb exposicions, la biblioteca i els serveis educatius al cor d’un barri, el Raval, on, des del primer dia, ens hi hem sentit còmodes i ben acollits. Som conscients dels problemes socials que ens envolten i que una Filmoteca no és la primera necessitat. Tampoc he vingut a solucionar problemes que s’escapen de les nostres mans, però, des del primer dia, si hem pogut contribuir amb un gra de sorra, ho hem fet amb absolut convenciment.

Tot això no hauria estat possible sense la implicació de l’equip de la Filmoteca que va creure en aquest projecte des del primer dia i l’ha fet realitat. La seva complicitat ha estat infinita. També vull agrair el suport de l’ICEC i del Departament de Cultura, amb un especial protagonisme de Natàlia Garriga, actual Consellera de Cultura. Aquesta seu és, en molt bona part, fruit de la seva gestió, de la seva il·lusió i perseverància en assolir reptes que semblaven impossibles.

També cal agrair a tothom que ha col·laborat amb nosaltres al llarg d’aquests anys: Equipaments culturals, instituts i consolats estrangers, filmoteques, festivals i cineclubs, universitats i escoles de cinema, associacions, centres educatius i entitats públiques i privades. El 2013, d’altra banda, vam acollir el congrés de la FIAF i la proximitat amb filmoteques públiques d’arreu del món ha estat imprescindible. Com també ho han estat els centenars de convidats que han passat per aquest edifici. Molts d’ells, cineastes de primer nivell internacional, s’han convertit en bons amics i imprescindibles missatgers.

Gràcies, per últim, al públic, que dia a dia, ens feu confiança. Amb el milió tres-cents mil espectadors que han passat per aquestes sales, més els visitants de les exposicions, els alumnes del serveis educatius o els usuaris de la biblioteca, aquest edifici ha adquirit tot el sentit pel qual va ser concebut. Hi hem projectat cinema clàssic, naturalment, però també films contemporanis que no arriben a les sales comercials i aquells amb els quals ens comuniquem amb altres disciplines culturals i socials:. Ara per ara, les filmoteques ja no només conservem les pel·lícules sinó la forma en la qual el cinema es veia quan era el gran espectacle popular del segle XX.

Celebrem aquests deu anys amb una setmana que vol ser un mirall de la nostra feina, de la nostra identitat. Projectarem restauracions pròpies de films catalans, com les recuperades versions internacionals de Jet Lag i Reborn o petits tresors del nostre Centre de Conservació i Restauració, l’altra seu de la Filmoteca. La Cinémathèque Suisse ens en ha portat un dels seus, un film que el 1979 ja parlava de pandèmies. També retrem homenatge a Pere Portabella, que acaba de complir 95 anys, i a Tomàs Pladevall, assessor de moltes de les nostres restauracions, amb l’estrena d’un documental sobre la seva trajectòria. Una taula rodona recordarà qui son els nostres veïns i còmplices: els museus, les biblioteques, els professionals del cinema y la universitat. El públic familiar descobrirà el valor del patrimoni amb la màgia del cinema i En construcción, el film rodat per José Luis Guerin al Raval, ha estat el més votat pel públic per recordar, justament, on som. Al barri on uns joves també s’han iniciat en els secrets del cinema. Film The Living Record of Our Memory, finalment, es un precís retrat realitzat per Inés Toharia del que som i fem les filmoteques.

Hem fet moltes coses, però encara en queden de pendents. Les tecnologies avancen i ens hi hem d’emmotllar per, precisament, preservar el patrimoni. Formem part d’una política audiovisual que no pot mirar el futur sense integrar el passat, un patrimoni que ha d’estar viu. Nosaltres no som de catifes vermelles ni de premis autocomplaents, però hem passejat el cinema català arreu del món. En som la seva memòria i necessitem que estigui viva perquè cada una de les celebracions futures de la Filmoteca de Catalunya sigui una festa. Una festa del cinema. Del d’ara i del de sempre, del que reflecteix la nostra identitat i del que mereixen veure les generacions futures.

No és fàcil ser cineasta a Israel

Amos Gitai és molt més que un cineasta. Hem programat divuit dels seus films, però n’ha fet prop de noranta, vint-i-cinc d’ells són llargmetratges. I, al darrere encara hi ha exposicions, espectacles teatrals i llibres, sense comptar els seus estudis d’arquitectura.

Amb la mostra que li dediquem al llarg dels dos primers mesos d’aquest any n’hi ha prou, tanmateix, per fer-se una idea de la magnitud de la seva obra i de la diversitat de temes que aborda, des de diverses ciutats d’Israel a una perspectiva de l’exili –que ell va patir personalment- o les seves vinculacions personals amb una família no menys rica culturalment.

No és fàcil ser cineasta a Israel i, tal com ell mateix diu, no n’hi ha prou amb les catifes vermelles dels festivals. Cal comprometre’s políticament i ell ho ha fet i ho ha pagat amb severes represàlies per haver criticat la política del seu país o haver defensat la figura de Yitzhak Rabin, el polític assassinat pel fanatisme que volia impedir qualsevol diàleg entre Israel i Palestina.

El seu cinema tampoc és estèticament convencional. Conjuga la ficció amb el documental, diversos formats i també la mitologia ancestral amb el present més contemporani. De vegades triga a reflotar temes, com l’atac que va patir l’helicòpter on ell viatjava en un equip de rescat durant la guerra del Kippur i que ell reconstruiria en diversos films.

Fa uns dies vam mantenir una llarga xerrada telemàtica que es pot reproduir al nostre Repositori digital. Finalment, ha vingut a Barcelona per presentar personalment tres de les seves pel·lícules que, a més, ha volgut tornar a veure.

Viu el cinema no només com una professió sinó com una forma de relacionar-se amb el món. Ha filmat a Israel però també a altres països i amb actors de molt diversa procedència. Incloses algunes estrelles internacionals com Hanna Schygulla, Jeanne Moreau, Natalie Portman o Irène Jacob.

França té un pes específic en el seu rerefons cultural. Sovint treballa amb el mateix equip, al qual tracta com una gran família, i hi incorpora veterans, tal com va fer amb Henri Alekan, Alexander Trauner o Sam Fuller. Estem parlant del director de fotografia de Les enfants du paradis, del decorador de Billy Wilder o del realitzador de The Big Red One.

Queden encara setmanes per descobrir el seu cinema a la Filmoteca. No ha tingut una gran distribució al nostre país però és una porta oberta al coneixement. A descobrir al seu autor i compartir els temes que li interessen. De vegades són cops de puny a l’estómac. D’altres, cants poètics que demanen desprendre’s de prejudicis narratius. Mai deceben, sempre fascinen. No és fàcil ser cineasta a Israel.