De Filmoteca a Filmoteca

Marc Recha ho explica sense embuts. La seva escola va ser la Filmoteca, la de la Travessera de Gràcia, amb tres sessions diàries, sempre en primera fila, prenent apunts i gairebé sense parlar amb ningú. Llavors era un adolescent però abans ja havia fet pel·lícules amb la càmera de Super 8 que li havia regalat el seu pare, amb la família i amics com a protagonistes i en escenaris propers a Can Serra, el barri de L’Hospitalet on vivia. Alguns d’aquests films, conservats pel seu germà i restaurats pel nostre Centre de Conservació i Restauració, s’han projectat ara al Raval per arrancar una retrospectiva completa que inclou els seus curtmetratges en 35 mm i els vuit llargmetratges que ha realitzat fins ara.

L’autor de La vida lliure ha tornat doncs a la Filmoteca però ara per compartir les seves imatges. Imatges impregnades del cinema que li agrada però també dels paisatges on s’hi sent còmode, des de la valenciana vall de Gallinera de L’arbre de les cireres fins els Pirineus de Pau i el seu germà, la frontera francesa de Les mans buides o la Menorca a La vida lliure. Es filma a ell mateix al costat del seu germà a Dies d’Agost i amb Sergi López fent de pare del seu propi fill a Un dia perfecte per a volar, rodada prop d’on viu ara. Sempre al camp, al mar o a la muntanya, com si volgués aixecar murs de cel·luloide que el separin de la intoxicació d’aluminosi que va patir fa molts anys a L’Hospitalet. A la recerca, també, d’una llibertat gairebé utòpica que, literàriament, sorgiria de l’Eugeni d’Ors d’El cielo sube i transitaria pel Josep Pla que impregna la seva obra.

Recha va començar imitant els films d’aventures que veia al cinema de barri per apropar-se després als realitzadors descoberts a la Filmoteca o als que va conèixer a París, amb una beca, des del Marcel Hanoun que el va acollir a casa seva fins el Robert Bresson que va canviar el timbre de casa seva perquè no l’emprenyés més. Recha és obstinat en el seu camí que, mica en mica, li va permetre omplir els seus paisatges buits i abstractes de personatges cada cop més entranyables. Ha triomfat en festivals internacionals i és l’autor de Pau i el seu germà, l’únic llargmetratge parlat en català inclòs a la selecció oficial de Canes. Resultava, doncs, obligat que Marc Recha retornés a la Filmoteca de Catalunya, a la seva, per compartir el cinema que porta a les venes.

Tal com d’ell va escriure l’amic comú Joaquim Jordà, “és un autodidacta, llicenciat en filmoteques i en el maneig de la càmera des de l’adolescència, que inventa dia a dia el seu itinerari cultural. Això suposa riscs i buits, però permet també, i no és poc, l’eufòria creativa del descobridor, sense mapes previs, d’un territori verge on acampar provisionalment fins emprendre una nova exploració”.          

Estrènyer la mà del diable

Ha mort Bertrand Tavernier, un dels referents del cinema contemporani i un amic de la Filmoteca de Catalunya.

Havia de venir a la inauguració de la seu del Raval però li ho va impedir una reunió del sindicat de directors francesos. Ell lluitava a fons per les causes en les quals creia, igual que ho havia fet amb l’excepció cultural del cinema europeu i amb cada una de les seves pel·lícules. A l’antimilitarisme de La vie et rien d’autre o Capitaine Conan, al tema de l’adopció a Holy Lola, la policia davant la droga a L-627 o al de l’escola pública a Ça commence aujord’hui seguien debats que ell conduïa personalment per sales de tota França.

El cinema era la seva vida i el seu ofici. Ho sabia tot i, si no, ho preguntava. Recordo un cara a cara fascinant amb José Luis Guarner i una posterior trucada per preguntar-me detalls sobre un dels films en litigi. De fet, el vaig conèixer envoltat dels VHS que Martin Scorsese li enviava per documentar-se de cara al seu monumental volum Cinquanta anys de cinema nord-americà i era un plaer comprovar com treia suc de films aparentment menors, els anomenats de sèrie B, per posar en valor una mirada, un moviment de càmera, una partitura musical.

Anys més tard, va escriure el pròleg del meu llibre sobre el cinema francès després de la Nouvelle Vague i el va aprofitar per reivindicar els cineastes de postguerra, demolits per Truffaut i els joves turcs de Cahiers. Després de superar una greu malaltia, el 2016 va venir finalment a la Filmoteca per defensar la Carta Blanca que li havíem ofert. I allà tornaven a ser-hi els realitzadors del cinéma de papa dels quaranta: Claude Autant-Lara, Jacques Becker, Henri Decoin o, molt especialment el Maurice Tourneur de La main du diable. Era una descoberta que, a partir d’una història policíaca amb ribets surrealistes, confluïa sobre un diabòlic braç que ell i jo vam convertir en un signe de salutació i complicitat. Molt hàbilment, Octavi Martí, va encaixar aquesta selecció de preferències amb els seus propis films amb una correspondència que a Tavernier li va encantar i comentava en els col·loquis posteriors a les projeccions.

Un any més tard, Tavernier va tornar a Barcelona per presentar el seu darrer film, les quatre hores del seu Voyage à travers le cinéma français que aquí es va estrenar com Las películas de mi vida. Ho eren, indubtablement, i portaven el seu segell personal. Però, naturalment, no hi eren totes i el cineasta va afegir una sèrie televisiva de vuit capítols que inclou més material inèdit per parlar dels seus cineastes, no només realitzadors sinó també guionistes, actors o músics. Després d’un sopar a París em va fer tornar l’endemà al matí a casa seva per fer me sentir la banda sonora de la seva sèrie.

Aquest és l’homenatge que li oferirem properament. Un film seu sobre els films que li agradaven és la millor forma possible d’acomiadar a Bertrand Tavernier, al cineasta i a l’amic.

Angelopoulos en la memòria

                El setembre de 2011, Theo Angelopoulos es trobava a Barcelona per rebre el premi Terenci Moix. Vam dinar, amb la seva dona Phoebe –productora de molts dels seus films- i la cineasta Rosa Vergés, en un restaurant dels jardinets de Gràcia. A la tarda, li vaig proposar visitar la nova seu de la Filmoteca, al barri del Raval. Encara estava en obres però es veia la llum al final del túnel i estava previst que s’inaugurés al cap de pocs mesos. Allà mateix ens vam comprometre que programaríem una retrospectiva de la seva obra i que ell tornaria a presentar-la.

Pocs mesos després, ja teníem data de inauguració, 12 de febrer, quan va arribar la tràgica noticia: el cineasta havia mort, atropellat per la moto d’un policia que no estava de servei, mentre rodava al port del Pireu unes escenes per a la seva nova pel·lícula. El cop va ser fatídic però definitivament irreversible quan l’ambulància, en plena crisi econòmica de Grècia, va trigar massa en arribar. La seva trilogia va quedar inconclusa i la nostra retrospectiva ajornada sine die.

                He trigat nou anys en assumir que mai més no es podria fer una retrospectiva d’Angelopoulos amb la seva presència però també que a ell li agradaria que els seus films es segueixin projectant. M’ho van fer veure, l’any passat, dues persones properes a ell: la professora Irini Stathi, especialista en el seu cinema, i Pere Alberó, ajudant de direcció en algun dels seus films. Phoebe controla els materials, alguns d’ells restaurats, i no ha sigut difícil aconseguir les còpies, tot i que ella no podrà venir. La severitat de la covid a Grècia ho impedeix. Ens ha demanat, això sí, que enregistrem la sessió que Pere Alberó i jo mateix conduirem la propera setmana amb el títol de Theo Angelopoulos en la memòria.

Ell té moltes coses que evocar i alguns documentals que mostrar, des de la presència del cineasta a les runes d’Empúries fins imatges del seu enterrament.  Jo mostraré l’escena de L’eternitat i un dia que vaig veure rodar als carrers de Tessalònica un diumenge al matí. La trobada del vell intel·lectual malalt, encarnat per Bruno Ganz, amb un nen refugiat albanès es va rodar en només dos llargues preses amb un parell de repeticions. També parlarem de diverses trobades amb Theo, a Barcelona i a Grècia o al festival de Berlin, on es va estrenar el seu darrer film.

               Justificarem la pregunta que Theo ens va fer un dia: per què els meus films agraden més als crítics de Barcelona que als de Madrid? I, tot això, mentre al llarg d’aquest mes de març tornem a veure els seus films com a lliçons d’història filtrades pel marxisme i com a classes magistrals d’un cinema impregnat per la poètica de Tonino Guerra, el més poètic dels guionistes de Federico Fellini. Ens deixarem arrossegar pels seus plans seqüència, seguirem l’estàtua de Lenin baixant pel Danubi o reviurem el conflicte dels Balcans des de l’òptica dels germans Manakis, els Lumière de Macedònia. Ens emocionarem amb les bandes sonores d’Elena Karaindrou i tornaré a veure El viatge dels comediants, que vaig descobrir a la Filmoteca del carrer Mercaders la vigília d’un examen d’Endocrinologia.  Llavors, aquesta transgressió era difícil d’entendre per part dels meus companys, estudiants de Medicina. Ara tinc encara més clar el que vaig fer. Angelopoulos era essencial, i encara ho és ara, quan forma part de la memòria.             

Agraïment i diversitat

Un cop més, i en nom de tot l’equip de la Filmoteca de Catalunya, vull expressar el nostre agraïment al públic que, en temps tan difícils, ens fa confiança i omple les sessions dins els marges establerts de prevenció sanitària. La reducció de l’aforament al 50% ha provocat que, en les darreres setmanes, diverses sessions han exhaurit les localitats disponibles. Fins el punt que, en previsió de que aquesta situació es perllongui, augmentarem el nombre de passis de determinades pel·lícules per evitar que ningú es quedi fora.

D’altra banda, també és significatiu que aquests èxits de convocatòria s’hagin produït amb cineastes tan dispars com Mani Kaul o John Cassavetes. El seu únic punt de coincidència és la seva voluntat de independència creativa però, provenint de dos contexts culturals tan diversos com la Índia o els Estats Units, han despertat l’interès d’un públic àvid de descobertes o retrobaments. Ja fa anys que reivindiquem l’eclecticisme com una de les pautes de la nostra programació i res millor per demostrar ho que aquesta atenció compartida vers un deixeble de Robert Bresson i un cineasta que, com Orson Welles, actuava en pel·lícules d’Hollywood per poder finançar els seus projectes més personals.

A la sala d’exposicions, Marilyn Monroe ha mostrat el seu rostre més proper gràcies a les fotografies que Milton H. Greene li va fer en una cinquantena de sessions entre 1953 i 1957. A les 80 imatges exposades veiem una dona sovint desprotegida de maquillatge, però també disposada a compartir les proves de llum i vestuari que li proposava un fotògraf amb el qual van produir, a més, dues pel·lícules més enllà de l’estereotip amb el qual la Fox l’havia encotillat. Sortosament, després d’unes setmanes tancada per la pandèmia, la Monroe tornarà a obrir el seu servei de restauració per coincidir amb l’actriu que li dona nom dins el mateix edifici de la Filmoteca.

L’Aula de Cinema, Per amor a les Arts, les sessions familiars o la materialització dels Dies Curts que ja vam iniciar durant el confinament constaten que la nostra programació segueix viva, oberta i amb apostes de futur. No sabem concebre el cinema sense la seva materialitat, tant pel que fa al contacte dels materials de preservació com a les projeccions en sala i amb públic. És per això que, fa unes setmanes, vam avançar la programació de 2021 com un desig que volem fer realitat. Ja ho hem aconseguit durant el més de gener i seguim. Seguim amb el leit motiv d’El cinema és il·lusió que acompanyarà els 150 anys del naixement de Segundo de Chomón, aixoplugats com a commemoració oficial del govern de la Generalitat.         

Benvolgut públic. Gràcies per ser hi. Nosaltres us hi esperem!    

El cinema és il·lusió

El cinema va néixer com una il·lusió òptica, un enginy per dotar d’animació les imatges fotogràfiques. Darrerament, ha recuperat aquella capacitat de portar als espectadors fins a mons imaginaris allunyats de realitats quotidianes poc optimistes. Va passar en temps de guerres o de depressions econòmiques i torna a ser vigent durant aquesta pandèmia de la Covid-19. És per aquest motiu que hem volgut compartir l’expressió “El cinema és il·lusió” en el leitmotiv de la programació de 2021. Perquè necessitem que el cinema ens aporti nous horitzons i també perquè es compleixen 150 anys del naixement de Segundo de Chomón, un dels mestres de l’il·lusionisme cinematogràfic dels orígens.

 Celebrarem la trajectòria d’aquest cineasta cosmopolita que ja dóna nom a una de les nostres sales de projecció i apostarem per altres grans noms del setè art: la independència de John Cassavetes, la ironia de la britànica Sally Potter o la poètica brechtiana de Theo Angelopoulos, que va visitar la nova seu de la Filmoteca el setembre de 2011 però va morir poc abans de la seva inauguració. Recorrerem la trajectòria de Michel Piccoli com a protagonista del millor cinema d’autor europeu o els lligams melodramàtics que van des de John Stahl a Todd Haynes i Pedro Almodóvar, passant per Douglas Sirk o Rainer W. Fassbinder. També celebrarem els centenaris de Chris Marker, amb una retrospectiva i una exposició, o de l’indi Satyajit Ray i dels espanyols Luis G. Berlanga i Fernando Fernán Gómez. El cinema català estarà representat pels joves cineastes agrupats a les sessions dels Dies Curts, una exposició original de Perejaume o per una retrospectiva complerta de Marc Recha, que inclourà els seus primers treballs en Super 8. La fotògrafa Colita ens oferirà, finalment, una carta blanca que inclourà alguns dels seus treballs professionals i els sis films de la seva vida, encapçalats per La noche del cazador.   

Aquesta és la nostra carta als Reis, que venen de l’Orient des d’on es va propagar el coronavirus. És una declaració d’intencions que ens agradaria poder complir dins les més estrictes mesures de prevenció sanitària. Tant de bo no haguem de tornar a tancar les sales, però si cal, ja tenim experiència de com replegar-nos per tornar al peu del canó. Durant aquest 2020 hem cancel·lat 600 sessions, prop de la meitat de les previstes. Tot i això, la mitjana per sessió ha estat de 92 espectadors, similar a la del també convuls 2017 i només 7 menys que el 2019; 74 per sessió, si ens limitem al període entre juliol i desembre, afectat per restriccions d’aforament i horaris. Davant d’aquestes xifres extraordinàriament positives, no podem fer altra cosa que agrair, en nom de tot l’equip de la Filmoteca, la resposta d’un públic que ha confiat en les nostres mesures de seguretat sanitària i s’ha mostrat interessat per la nostra programació, desmuntada i recuperada al ritme de les onades víriques. 

S’ha parlat molt, aquests mesos, dels canvis de paradigma de l’exhibició cinematogràfica i del paper de les plataformes digitals. El treball d’una Filmoteca és essencialment físic, en contacte amb els materials –fílmics i no fílmics- a preservar i restaurar i també amb el públic de les sales. També hem potenciat el nostre canal YouTube i el repositori digital, però sempre com a complement, mai com a alternativa.

Cada dia que ha estat possible, hem tingut les sales, les exposicions i la biblioteca obertes. Esperem que segueixin així al llarg de tot el 2021 amb la programació que ara hem anunciat.

Per a la Filmoteca de Catalunya, el cinema és il·lusió!   

Bàsics i singulars

Les projeccions del Raval són la façana de la Filmoteca, l’activitat més pública. Darrera hi ha, però, una tasca encara més important que la difusió de la cultura cinematogràfica: la preservació del patrimoni fílmic del país.

Això es fa des del Centre de Conservació i Restauració de Terrassa, l’altra seu de la Filmoteca. Allà hi ha les prop de 200.000 rotlles de cel·luloide que corresponen a uns 40.000 títols i els centenars de terabytes en els quals hem començat a emmagatzemar la memòria digital dels darrers anys. Al mateix temps cal, però, fer visible tot aquest fons des de la paradoxa que el suport analògic és el que més garanties té de preservació però, ara per ara, no és projectable en els circuits comercials si no es digitalitza.

L’any 2014, la Filmoteca de Catalunya va oferir un programa de Bàsics que incloïa nou llargmetratges i una dotzena de curts que configuren una nova mirada a la història del nostre cinema. Hi havia títols dels orígens, documentals de la guerra civil, un clàssic com Vida en sombras, la primera nominació a l’Oscar de Los Tarantos, el policíac Apartado de correos 1001 o la denúncia social de La piel quemada. L’Escola de Barcelona estava representada per Noches de vino tinto  o Dante no es únicamente severo mentre d’èpoques posteriors hi ha Ocaña, retrat intermitent, La plaça del Diamant i Angoixa. Aquest cicle, complert o adaptat, ha circulat per pantalles d’arreu del món, des dels festivals d’Oberhausen o Guadalajara (Mèxic) a les cinemateques de UCLA (Los Angeles) o Montreal, passant per la seu del MoMA (Nova York). Actualment, sis d’aquestes sessions estan incloses al programa de la FimoXarxa que els cineclubs difonen per tota Catalunya.

Havia arribat, doncs, el moment de donar un pas més amb un nou programa, Singulars, que inclou peces peculiars del nostre arxiu. La majoria dels 15 llargs i 25 curts que l’integren són catalans, però també hi ha el darrer melodrama de Raffaele Matarazzo o el film marroquí De quelques événements sans signification, recentment recuperat. La resta del ventall és ampli, amb l’heroic doblatge al català de Verd madur, el protagonisme de Núria Espert a El certificado, satèl·lits de l’Escola de Barcelona com Mañana, Lejos de los árboles o Vampir, cuadecuc i el cinema d’animació amb el llarg Historias de amor y masacre i una dotzena de curts de tots els temps. Autors com José Luis Guerin, Jaime Camino o Jesús Garay completen una oferta que enllaça un documental sobre Pasqual Maragall (Bicicleta, cullera, poma) amb imatges de la proclamació de la República Catalana, el 1931, rescatades d’un contenidor per un buscador de coure.

Digitalitzats a les nostres pròpies instal·lacions i subtitulats en castellà, francès i anglès gràcies a la col·laboració de la Fundació Banc de Sabadell, aquests films singulars han estat presentats en el context del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual.

L’amenaça de tancament que cau actualment sobre els nostres col·legues de la Cinemateca Brasileira, fruit de la política de Bolsonaro, demostra que cal defensar el patrimoni cinematogràfic i, al mateix temps, tenir-lo en condicions de viatjar per difondre la memòria i la identitat que hi ha darrera de les imatges en moviment. Aquesta és la missió que ens correspon a les institucions públiques amb la inestimable col·laboració dels propietaris dels drets que han entès les regles d’un joc que beneficia a tothom. Especialment als espectadors, que gaudiran d’aquesta experiència tan bàsica com singular.                    

Tres exilis

Durant els darrers dies, la Filmoteca ha acollit tres sessions amb l’exili com a protagonista.  

Alberto Closas, objecte de la magnífica biografia escrita pels seus nebots –Francis Closas i Silvia Farriol- era fill de un polític català republicà i, en acabar la guerra civil, va abandonar Barcelona amb Paris i Buenos Aires com a destins. L’Argentina va fer d’ell una estrella del cinema i del teatre que li va permetre tornar al seu país a mitjan dels anys cinquanta. Muerte de un ciclista, un símbol de la dissidència dirigit per Juan Antonio Bardem, va deixar testimoni del se passat republicà abans de reorientar la seva trajectòria posterior vers papers menys compromesos, com el del pare de La gran família. La presentació del llibre, que va comptar amb intervencions dels autors, el novel·lista Eduardo Mendoza i la cineasta Rosa Vergés, va ser il·lustrada per un dels seus films argentins, una peculiar adaptació d’El ventall de Lady Windermere rebatejada com Una mala mujer en què el galant encarnava al seductor atrapat entre una esposa gelosa i una sogra malinterpretada com a amant.

Vitalina Varela, protagonista del darrer film homònim de Pedro Costa, viatja de Cap Vert, d’on es originària, a Portugal, on el seu marit ha mort tres dies abans. El cineasta portuguès reprèn un personatge que ja apareixia al seu anterior film i l’escenari habitual de la seva obra –el miserable barri lisboeta de Fontainhas-, per parlar de l’exili des de les arrels i a cavall entre la realitat i la ficció. En un il·lustratiu col·loqui, Costa va definir el seu film com a terapèutic i va revelar alguns aspectes claus del seu treball, des del seu tracte d’actors no professionals com si fossin estrelles d’Hollywood fins la construcció d’elementals decorats en un vell cinema abandonat a fi de controlar millor una il·luminació que tenyeix de color una foscor pròpia de la pintura de Caravaggio. Es el segon cop que Costa visita la Filmoteca de Catalunya però fer ho en circumstàncies com les actuals, honora particularment un dels grans autors del cinema europeu contemporani.

Els vuit protagonistes de No nacimos refugiados van arribar a Barcelona des de destins diversos però sempre per motius polítics. Procedents de Síria, d’Ucraïna, de Guinea, de Palestina o d’Argentina revelen els seus passats des d’una perspectiva sempre humana. El director Claudio Zulian, ell mateix nascut a Itàlia però barceloní d’adopció, prioritza el retrat humà a la dada estadística o al currículum polític. Alguns dels personatges es coneixen entre ells però la seva suma composa un mosaic que delata la tensió entre els seus orígens i l’adaptació a un context que han lluitat per fer-se seu.

Els orígens republicans de Closas, la dramatització de la vida de Vitalina Varela i els vuit refugiats de Zulian ofereixen un ampli ventall de les diverses cares de l’exili. En uns moments on la pandèmia de la Covid tendeix a limitar els desplaçaments i els contactes socials, resulta oportú recordar que vivim en un món sense fronteres geogràfiques. En tot cas, són polítiques. I és a conseqüència d’elles com dins de cada cèl·lula aïllada pels confinaments es produeix la convivència entre locals i forans, un mestissatge que obliga a no girar el cap quan ens creuem amb la mirada de l’altre. Demà, l’exiliat o el refugiat podria ser qualsevol de nosaltres.

Paco Betriu en el record

                Francesc Betriu no semblava que tingués 80 anys. Mantenia un pacte mefistofèlic i aparentava una eterna joventut que encara fa més dolorosa la seva mort. Sobtada mort, per imprevista. Afortunadament, el seu darrer aniversari va coincidir amb el Gaudí d’Honor que l’Acadèmia del Cinema Català li va atorgar després d’estar uns quants anys en llista d’espera. Era un reconeixement merescut i necessari però jo diria que insuficient per un d’aquests talents que les estratègies geopolítiques no acaben d’encaixar.

              Alumne de l’Escola de Cine de Madrid, els seus inicis van ser al voltant de la productora de curtmetratges INSCRAM, amb socis que, com José Luis García Sánchez, Manuel Gutiérrez Aragón o Antonio Drove, compartien la seva militància comunista amb una tendència distorsionadora del realisme. Betriu, en concret, apostava per l’esperpent que ja delaten els curts Bolero de amor i Gente de mesón o el seu primer llarg, Corazón solitario. Quan torna a Catalunya per oferir, amb Furia española, una visió satírica del Barça amb Cassen com a protagonista, la censura franquista l’espera amb 22 talls que massacren la pel·lícula.

                Gràcies a l’olfacte del productor Pepón Coromina, Betriu mostra, amb la seva adaptació de La plaça del Diamant, que també sap arribar al gran públic a través de clàssics de la literatura. La Colometa de la Rodoreda li dona ales per seguir aquesta línia amb Réquiem por un campesino espanyol però aquí esclata la polèmica amb TV3, que vol fer desaparèixer del títol la nacionalitat del protagonista de la novel·la de Ramon J. Sender. Vida privada i Un dia volveré, sèries basades en Josep Maria de Sagarra i Juan Marsé, van ser produccions del Institut de Cinema Català per a TVE que haurien merescut una versió cinematogràfica que consolidés la solidesa narrativa de Betriu.

                A la pantalla gran, ell optava en canvi per la metàfora de la lluita de classes a Los fieles sirvientes, les peripècies d’Alfredo Landa convertit en un Sinatra del Raval amb banda sonora de Joaquín Sabina o els dubtes existencials de l’aristòcrata encarnada per Rosa Maria Sardà a La duquessa roja. Hereu de Valle Inclán, inspirat per Goya i cosí germà del cinema d’Arturo Ripstein, Betriu pintava amb uns pinzells massa gruixuts per ser exhibit a les galeries convencionals. Per aquest motiu, la seva trajectòria es va radicalitzar en els marges amb documentals tan austers com punyents, un sobre una prostituta, la Mònica del Raval, i un altre sobre Gracia Imperio, una vedette valenciana dels anys vint.

                A la Filmoteca de Catalunya es preserva l’única còpia de Corazón solitario, hem digitalitzat el curt Gente de mesón  i La plaça del Diamant  figura en el catàleg de Bàsics del Cinema Català. Ell preferia la versió televisiva al llargmetratge perquè era d’una precisió tan minuciosa com enciclopèdica. Recordava els més petits detalls i ho conservava tot en una biblioteca particular que, des de València, ha estat recentment dipositada a la Universitat de Lleida, prop dels seus orígens a Organyà, on reposaran les seves cendres.

                A més d’un gran cineasta, Francesc Betriu, Paco, era un bon amic. Algú a qui recórrer quan ballava una dada o algú que et responia immediatament quan, des del MoMA de Nova York, li enviaves una foto del cartell cubà de Corazón solitario que ell no havia vist però sabia de la seva existència. Només em va desconcertar dos cops: quan em va demanar que li comprés a la Monica del Raval un DVD pirata del seu documental per saber d’on els copiava, i quan no va poder assistir al darrer homenatge que li vam fer a la Filmoteca perquè la tempesta feia que les onades saltessin pel damunt del tren amb el qual havia de venir des de Sant Pol. Amb el Paco tot era possible, excepte lluitar contra els elements.       

Rohmer transversal

Vull agrair, en primer lloc, la bona resposta del públic a la reobertura de la Filmoteca durant la primera quinzena de juliol i tot l’agost. Les mesures preventives contra la COVID i la cultura presencial no son incompatibles i així ha quedat demostrat amb els més de 80 espectadors per sessió d’aquestes darreres setmanes. Vista aquesta resposta, seguim. Seguim i augmentem a quatre les sessions diàries amb la progressiva recuperació d’alguns dels grans cicles que van quedar suspesos pel confinament.

Un d’ells és el centenari d’Éric Rohmer, que havíem de commemorar al voltant del seu naixement -20 de març- però traslladem al setembre amb la mateixa voluntat de posar en relleu el caràcter transversal del seu cinema. El punt de partida de la retrospectiva són la sèrie d’articles que va publicar el 1955 a Cahiers du Cinéma amb el títol genèric de Le celluloid et le marbre. Aquesta recerca de les relacions del cel·luloide amb la literatura, la pintura, l’arquitectura, la música o el teatre la va traslladar, entre 1964 i 1969,  a una sèrie d’emissions per a la televisió pública francesa i que ara recuperem com a llavors germinals de molts dels seus posteriors llargmetratges més coneguts. 

Le Celluloid et le marbre, el capítol que obre el cicle, és justament una cartografia d’aquesta operació de fer dialogar el cinema amb d’altres disciplines a través d’entrevistes amb escriptors, pintors, dramaturgs o arquitectes. Més propera és encara la relació entre Blaise Pascal i Ma nuit chez Maud, on els protagonistes mantenen una apassionada discussió sobre aquest filòsof. De Metamorphose du paysage  en sorgirà, d ‘altra banda, la importància que l’arquitectura te a la sàtira L’Arbre, le maire ou la médiathèque  o la connexió, encara més directe, entre la posterior sèrie Villes nouvelles i L’Ami de mon amie, tots ells filmats al barri parisenc de Cergy Pontoise. 

La pintura, present a bona part dels llargmetratges, esclata amb força als decorats de L’Anglaise et le duc i, òbviament, a  les referències a Johan Heinrich Füssil presents a La Marquise d’O…, adaptació d’un relat romàntic de Heinrich von Kleist. Del mateix autor alemany, Rohmer filmaria la posada en escena de l’obra Catherine de Heilbrön, interpretada per alguns dels rostres habituals en el seu cinema, des de Fabrice Luchini, Arielle Dombasle o Pascale Ogier a Marie Rivière. De la protagonista de Le Rayon vert veurem En compagnie d’Éric Rohmer, un documental sobre el seu mètode de treball.

No podíem faltar, per últim, les referències a la literatura i el cinema. L’adaptació d’un relat d’Edgar Allan Poe (Bérénice) o la reconstrucció d’una entrevista real amb Stéphane Mallarmé il·lustren el primer àmbit. El segon queda abastament representat pel Faust de Murnau, objecte de la seva tesi doctoral sobre la representació de l’espai, i dos deliciosos capítols de la sèrie Cinéastes de notre temps: una entrevista amb Carl T. Dreyer i un imprescindible debat entre Jean Renoir i Henri Langlois sobre els germans Lumière. Rohmer, observador de la realitat, va fer brillar el cinema al mateix nivell que la resta de les arts. 

 

 

La Filmoteca, a prop

web

Ni el més agosarat dels guionistes s’hauria plantejat una situació com la que el món està vivint a conseqüència d’una epidèmia amb seqüeles mèdiques, socials i econòmiques ara per ara imprevisibles. La cultura també en quedarà afectada però, al mateix temps, és una eina imprescindible per ocupar el temps, incentivar la reflexió i potenciar l’entreteniment de la població confinada. Seguint les indicacions oficials, la Filmoteca de Catalunya també ha tancat les seves seus però pot garantir la preservació del seu patrimoni i, al mateix temps, utilitza les tecnologies digitals per difondre la cultura cinematogràfica.

Si entreu al nostre web, www.filmoteca.cat, trobareu directament els materials als quals podeu accedir online. Hi ha pel·lícules procedents del Centre de Conservació i Restauració de les quals en tenim els drets o estan en domini públic, la majoria dels inicis del segle XX però també d’autors més contemporanis –com Antoni Padrós, Helena Lumbreras o Llorenç Soler- que hem restaurat;  o experiències col·lectives com els projectes I-Media-Cities i Mémoire fílmique Pyrénées-Méditerranée, desenvolupats amb altres cinemateques europees. Un enllaç amb TVC permet, finalment, accedir als set capítols de La gran il·lusió. Relat intermitent del cinema català, la sèrie documental que vam coproduir amb la televisió pública catalana.

Des del 2013, la Filmoteca de Catalunya disposa d’un Repositori digital que, actualment nodrit amb més de 50.000 elements procedents dels nostres fons documentals, adquireix tot el seu sentit. Podeu accedir a desenes de revistes de cinema publicades a Espanya abans de la guerra civil, però també a col·leccions de fotografies de rodatge de Colita o dels germans Gómez Grau. Dins d’una pestanya etiquetada com “Cineastes a la Filmoteca” hi trobareu desenes de càpsules enregistrades amb presentacions i col·loquis que han tingut lloc a la nostra seu del Raval durant els darrers dos anys. Un diàleg entre Sergi López i Guillermo del Toro o Master Class de Barbet Schroeder i Mercè Sampietro en són un bon exemple.

Càpsules audiovisuals de cicles programats o de l’Aula de Cinema arrodoneixen, ara per ara, aquesta proposta destinada a compensar, des de casa, l’absència d’activitat pública. I, si encara en voleu més, feu un clic al web de la FIAF , on ens trobareu al costat d’altres 50 cinemateques d’arreu del món amb les que hem coordinat les nostres ofertes digitals.

Tenim ganes de tornar a obrir les portes del Raval i del 2CR, i tornarem perquè no només preservem el patrimoni cinematogràfic sinó la forma com el cinema es va viure durant el segle XX: amb projeccions col·lectives i davant d’una gran pantalla. Recuperarem tan aviat sigui possible la carta blanca a Jaume Plensa i commemorarem el centenari d’Éric Rohmer mentre preparem l’exposició dedicada a Marilyn Monroe; però, abans, cal vèncer al virus. I, per fer-ho, no hi ha consell més efectiu que mantenir les estrictes mesures del confinament a domicili. Allà, la Filmoteca segueix a prop vostre. Gaudiu-la virtualment fins que, quan abans millor, ens hi podem retrobar personalment.