Univers Buñuel

Buñuel no és un cineasta, és un univers. Tot i que mai va prescindir ni abjurar de l’etiqueta del surrealisme, la seva obra es distribueix entre els seus inicis avantguardistes a París, la crucial etapa mexicana, puntuals retorns a Espanya i un final majoritàriament francès.

A la Filmoteca ens hi acostem ara des de la seva col·laboració amb el director de fotografia Gabriel Figueroa. Estaven als antípodes estètics, però es van entendre a la perfecció per ressaltar els sòrdids ambients buñuelians amb una il·luminació com la que exigia Maria Félix per fer lluir tot el seu glamur.  El fill de Figueroa, en visita a Barcelona, ens ho ha col·laborat amb múltiples anècdotes.

Una exposició comisariada per Héctor Orozco i Javier Espada conjuga els seus set films en comú en sis pantalles que subratllen les analogies i confrontacions entre mirades, gests, obsessions, contrasts o coincidències. Hi ha l’anticlericalisme de Simón del desierto, la sensualitat de La joven, la gelosia d’Él o els fantasmes onírics de Los olvidados.

El somni de la llebre”, títol de la mostra coproduïda entre la Fundación Televisa i la Filmoteca de Catalunya, es refereix justament a aquest estat híbrid de l’animal que cluca els ulls mentre no deixa d’estar a l’aguait. Buñuel era com les llebres, però va saber traduir en imatges cinematogràfiques els seus somnis sempre pertorbadors.

A l’exposició l’acompanya un cicle que va més enllà de l’autoria del cineasta aragonès. Cadascun dels seus set films que va rodar amb Figueroa va acompanyat d’una parella de ball feta a mida. Així, Los olvidados dialoga amb Sciuscià perquè Buñuel, a les seves memòries, explica que es va inspirar en aquest film neorealista de Vittorio De Sica. En canvi, Él s’associa amb El esqueleto de la señora Morales, una comèdia negra dirigida per Rogelio A. González, perquè comparteixen el tema i el protagonista, Arturo de Córdova, a més de la presència com a guionista de Luis Alcoriza, un altre exiliat espanyol i també ocasional col·laborador de Buñuel.

El paral·lelisme religiós entre Simón del desierto i La via làctia és evident per un cineasta que es proclamava “ateu per la gràcia de Déu” i Benito Pérez Galdós està al darrere tant de Nazarín com de Tristana. També trobaríem semblances entre els burgesos atrapats en un menjador d’El ángel exterminador i els que busquen un lloc on anar a dinar a Le charme discret de la bourgeoisie. I per què no comparar el clima tòrrid de La joven amb l’adaptació que John Huston va fer de The Night of the Iguana a partir de l’obra de Tennessee Williams?

L’univers Buñuel és inacabable. Va tocar molts pals i t’hi pots apropar des de múltiples punts de vista. Acabo de publicar un article al Journal of Film Preservation sobre la seva entranyable relació amb Iris Barry, la conservadora cinematogràfica del MoMA de Nova York. Ella va ser, el 1946, qui el va proposar com a administrador general de la Federació Internacional d’Arxius Fílmics. Va imposar el seu criteri al de Henri Langlois, que apostava per Griffith, però l’aragonès no va arribar a ocupar el càrrec. S’acabava d’instal·lar a Mèxic i, malgrat uns inicis difícils amb films populars i molt comercials, tenia una apassionant trajectòria per davant. La que el conduiria a fer més gran l’univers Buñuel.      

“Se te quiere, Carlos”

Una amistat personal forjada des d’anys abans, va convertir a Carlos Saura en un dels puntals de la darrera etapa de la Filmoteca de Catalunya. No va ser a la inauguració, però sí que va venir a fer una visita guiada a la primera exposició, La guerra civil vista pel cinema. Imatges confrontades.

Hi era abastament citat i va arrodonir la seva presència amb la presentació de ¡Ay, Carmela!, la seva retrobada amb Rafael Azcona per fer explícites totes aquelles metàfores que a La caza o a El jardín de las delicias, s’amagaven de la censura. Va ser un dia intens, recordo, perquè abusant de la seva generositat, aquell mateix matí em va acompanyar a visitar una exposició sobre Goya al CaixaFòrum. Ho sabia tot del pintor aragonès, recreat per Paco Rabal a Goya en Burdeos, i ho compartia generosament Al vespre, em va dir: “Yo no ceno nunca y tú vete a casa, que estarás cansado”.

Tenia llavors 80 anys i el desbordaven els projectes. La seva especialització en el gènere musical el portava de l’Índia fins a Mèxic, passant per totes les danses espanyoles menys la sardana, “perquè no li acabo de trobar el punt cinematogràfic”, deia.   I, entre pel·lícula i pel·lícula, encara tenia temps de respondre a les peticions dels amics. Vam coincidir a les Jornades Fotogràfiques del Masnou el 2013 i, cada cop que el convidava a la Filmoteca, responia: “Si no estoy rodando vendré, porque yo tengo que trabajar, ¿sabes?”. Jo n’era conscient, però no deixava d’insistir perquè sabia que ell tornaria. Va fer-ho per presentar Deprisa, deprisa i també ens va acompanyar en la celebració dels primers cinc anys de la seu del Raval. Va presentar Iberia i allà es va retrobar amb Pere Portabella, el productor de Los golfos, i va conèixer Robert Guediguian.

Saura repetia que la seva carrera havia progressat gràcies als seus èxits internacionals i França el va acollir com si fos fill de Buñuel fins que la irrupció d’Almodóvar va fer passar pàgina. Durant el franquisme, els seus films críptics eren sinònims d’un anhel de llibertat. Tan aviat va arribar la democràcia, el director de Cría cuervos va canviar de registre i poc després va trobar en el musical un nou enfocament a la seva carrera. Un enfocament sovint menyspreat per quedar al marge de la ficció i per una aparent manca de substrat sociològic quan, en realitat, reivindicava la veritable essència d’aquell flamenc que havia estat trivialitzat i usurpat pel folklorisme franquista.

Vaig visitar el rodatge d’El rey de todo el mundo a Guadalajara (Mèxic), on em va presentar al seu inseparable Vittorio Storaro, la llum que compartia amb Bertolucci i Coppola. També ens vam retrobar a Sitges, abans que ell presentés el seu curtmetratge sobre els afusellaments del 2 de maig i jo commemorés els 150 anys del naixement de Segundo de Chomón, un altre aragonès amb projecció internacional.

Teníem altres projectes en comú, però manava la seva atapeïda agenda, eficaçment gestionada per la seva filla Anna. Ella i jo vam presentar l’exposició de fotografies sobre flamenc que es va inaugurar a Jerez de la Frontera el passat setembre. La salut ja li va impedir viatjar, però, tot i això, seguia treballant, infatigablement, en un documental sobre pintures murals que es va rodar fugaçment a Barcelona i s’acaba d’estrenar o en un projecte sobre Montserrat Caballé i el Liceu que ja no podrà veure la llum.

¡Esa luz! era el títol d’una novel·la autobiogràfica que evocava els seus records de la guerra civil. Ara, als 91 anys, aquella llum s’ha apagat. Queden, però, les pel·lícules, fruit d’una desbordant capacitat de treball. I els records personals d’una amistat. “Se te quiere, Esteve”, em deia en una aparentment impersonal tercera persona. Ell també es feia estimar.    

Tres dies a la Costa

És el tercer cop que el cineasta portuguès Pedro Costa visita la Filmoteca de Catalunya. Va estrenar-hi Cavalo Dinhero el 2016. Va desafiar les restriccions de la pandèmia per presentar-hi Vitalina Varela, amb fotos amb mascareta que ho acrediten. I, ara, amb la coincidència d’una instal·lació pròpia a La Virreina, Cançó de Pedro Costa, era el moment de programar una retrospectiva complerta de la seva obra acompanyada d’una carta blanca, amb la qual hem començat l’any.

Pedro Costa ha compartit tres dies, tres extraordinàries jornades, amb nosaltres i la casualitat, tràgica casualitat, ha fet coincidir la seva pel·lícula triada per presentar el cicle, el seu retrat de Jean-Marie Straub i Danièle Huillet, amb la recent mort del cineasta francoalemany.

Oú gît votre sourire enfoui? mostra els autors de Sicilia! en ple muntatge d’aquesta adaptació d’un relat d’Elio Vittorini en el que havia de ser un capítol convencional de la sèrie Cinéma de notre temps, coproduïda per Jeanine Bazin, André S. Labarthe i la cadena Arte a través de Thierry Garrel.

No va ser fàcil convèncer uns i altres. Costa va viatjar a Roma per fer la proposta a Straub i Huillet. La primera resposta va ser negativa. Després s’ho van repensar i acceptar, a condició que no es tractés un documental a l’ús, d’entrevistes il·lustrades amb fragments de pel·lícules. Contra els cinc dies de rodatge estipulats per la producció de la sèrie, d’altra banda, Costa i un tècnic de so van compartir sala de muntatge amb els Straub durant un mes. Danièle Huillet va rebutjar qualsevol il·luminació addicional i Costa va trobar la solució estètica per fugir de la foscor absoluta en el joc entre la pantalla de la moviola i la porta de la sala, on l’inquiet Straub retallava sovint la seva silueta com si es tractés de l’aposentador reial de Las meninas.

El que es veu en el film de Costa, finalment, és el treball del cinema, les discussions fotograma a fotograma sobre on tallar, o com articular un relat on la força dels actors, sovint no professionals, és essencial. El resultat, normes de la sèrie, havia de ser inferior a una hora. Costa va tornar a lluitar per fer-ne una versió de cent minuts que és la que es va projectar a la Filmoteca amb una gran entrada de públic, majoritàriament jove.

Aquest primer contacte de Costa amb els Straub es va transformar en amistat i en una profunda admiració per dos cineastes que van viure amb la coherència del cinema com a eina per accedir a la utopia comunista. Quan Straub sortia a passejar pel seu barri de Clichy, tornava a casa amb les mans buides. Tot el que duia a la butxaca ho repartia entre els sense sostre del seu veïnat.

Paral·lelament, Costa va fer de la barriada lisboeta de Fontainhas el territori habitual per a les seves pel·lícules rodades a partir de No quarto da Vanda. Els seus habitants eren –aquest bidonville ja no existeix- marginats i, en bona part, emigrants de Cap Verd. Eren persones, afirma el cineasta, a les quals la Revolució dels Clavells els va passar pel costat. Els partits d’extrema esquerra i els milicians amb badgets del Che Guevara no van pensar en ells i Ventura, el protagonista de Cavalo Dinheiro, va haver de superar tot sol les seqüeles d’un accident patit quan treballava a la construcció.

Ventura, Vanda, Vitalina: així són els protagonistes d’alguns dels films de Costa, rodats durant mesos, al marge de les presses de la indústria i fruit d’una convivència que permet el trànsit de la realitat a la ficció. Foscos per naturalesa, deixen escletxes per les quals es colen feixos de llum que conformen una estètica molt particular.

Ne change rien, en canvi, estableix sòlids vasos comunicants amb Ou git votre sourire enfoui? Allà on hi havia una sala de muntatge en la qual es cuinava una pel·lícula, aquí veiem com l’encàrrec de l’actriu i cantant Jeanne Balibar es transforma en els assajos per l’enregistrament d’un disc en el qual destaca una magnífica versió de la balada de Johnny Guitar. De nou, el cinema com a exemple de la feina de crear. I, de nou, la connexió de Costa amb el cinema clàssic, en aquest cas el mític western de Nicholas Ray a través de l’actriu fetitxe de la darrera etapa de Jacques Rivette. En més d’una ocasió, Costa va destacar la brillantor dels texts de l’autor de Paris nous appartient. Aquella dimensió de la crítica de cinema com a exercici literari també ha desaparegut.

La resposta a la carta blanca que hem ofert al cineasta portuguès delimita d’altres referències que li són essencials. Straub i Huillet, per descomptat, confrontats a Godard a través del duet establert pels seus respectius Cézanne i Puisance de la parole. L’encàrrec del museu d’Orsay per fer un retrat del pintor impressionista va ser rebutjat amb els arguments d’un ridícul informe d’un professor d’Història de l’Art. L’exercici sobre la veu, a través de la imatge, amb el que Godard va respondre a un encàrrec de France Telecom tampoc no es va emetre mai. Ell, com Straub i Huillet, entenien el cinema com una actitud i, tal com va dir Costa, “cal estar a l’altura dels nostres somnis. Ells són els veritables Marvel del cinema contemporani i la seva pèrdua és irreparable”.  

Aquesta definició de principis en favor de la modernitat i la transgressió no és incompatible amb la reivindicació del cinema clàssic representat a la seva carta blanca per Give us this day i Night of the Demon. El film d’Edward Dmytryk remunta l’antecedent dels seus emigrants de Cap Verd als obrers italians que treballen al sector de la construcció de Nova York en aquest melodrama rodat un parell d’anys abans que el cineasta nord-americà delatés als seus camarades de cèl·lula en plena cacera de bruixes.

El film de Tourneur reflecteix un terror fantàstic en atmosferes expressionistes que recorden molt les de Costa, influït, finalment, per un determinat cinema portuguès representat per Trás-os-Montes i Mudar de vida. Antonio Reis, codirector del primer d’aquests films amb Margarida Cordeiro, va ser un dels mestres de Costa i també l’autor dels diàlegs d’aquest altre film dirigit per Paulo Rocha en un ambient de pescadors del nord de Portugal. Les referències a La terra trema de Visconti o a la pesca de la tonyina de Stromboli són evidents, però Costa no va deixar de recordar les vinculacions de Rocha amb la cultura japonesa –va ser agregat cultural a Tokio- i les connexions del seu cinema amb el de Mizoguchi i, molt especialment, el de Mikio Naruse.

Manoel de Oliveira és capítol a part. Costa li ha ofert un particular tribut amb una visita guiada a l’exposició que es pot veure des del novembre a la mateixa Filmoteca. No va ser un recorregut detallat pel centenar de fotografies realitzades entre 1930 i 1960. Es va deixar envoltar per elles per parlar de les seves llargues converses amb l’autor d’Aniki Bobo. Costa filmava als pobres i el dandy Oliveira els rics. O, més precisament, l’ànima dels rics. Portugal no va fer prou justícia a la grandesa de la seva obra i Costa va ser contractat com a director suplent en el rodatge dels seus darrers tres films, quan la seva edat centenària podia posar en perill que el projecte arribés a bon terme.

Sempre, des de les seves primeres fotos, havia mirat el futur, mai el passat, des d’una dimensió que també fugia del real. Per això, a l’epicentre de l’exposició, hi ha les fotografies de la cosina morta que, cinquanta anys més tard, van donar lloc al film El extraño caso de Angélica. Costa va advertir que aquelles fotos es movien soles dins la vitrina on s’exposen. António Preto, comissari de l’exposició, i Lluís Miñarro, coproductor de la pel·lícula, eren presents a la sala i no van desmentir-ho.  El cinema té aquest punt de màgia.

Compartir tres dies amb Pedro Costa i viure’ls a la seva manera, és un plaer decididament real. I el cicle, fins a mitjan febrer, continua.        

Els dies que vindran

Cada any, per aquestes dates, anunciem la programació que, a grans trets, arribarà durant els mesos vinents. La imatge que la il·lustra és, tanmateix, un fotograma d’Érase una vez…, la pel·lícula catalana d’animació realitzada per Josep Escobar, amb direcció artística d’Alexandre Cirici Pellicer, produïda el 1950 per Estela Films i restaurada recentment.

És el fruit de vuit anys de feina, liderada pel nostre Centre de Conservació i Restauració, per tornar els colors originals a aquesta adaptació de La ventafocs, de la qual únicament havien sobreviscut materials en 16 mm i en blanc i negre. Conservar i restaurar per visualitzar és el nostre lema i el de qualsevol filmoteca pública. Aconseguir que aquest film hagi tornat a les pantalles comercials és un èxit que ens omple de satisfacció.

Aquesta operació tindrà la seva continuïtat amb el pla sistemàtic de digitalització del nostre fons patrimonial, desenvolupat en col·laboració amb l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Ja el vam presentar públicament i, a partir del febrer, anirem mostrant els resultats amb clàssics del nostre cinema digitalitzats amb una qualitat fotogràfica que feia molts anys que no es veia. Aquesta finestra, no per casualitat, es dirà Història permanent del cinema català i l’ampliarem amb preestrenes o els homenatges que programem regularment.

Era obligat retre a Jean-Luc Godard l’homenatge que es mereix com a figura cabdal del cinema modern. La nòmina de cineastes francòfons s’amplia amb retrospectives completes de Claude Sautet i Jean Eustache, així com un panorama del cinema del Quebec. Valeria Bruni Tedeschi, Margarethe von Trotta i Terence Davies ens han confirmat la seva disponibilitat per presentar les seves obres mentre que recuperarem les filmografies de l’italià Carmelo Bene, el japonès Masaki Kobayashi, el taiwanès Edward Yang o l’etapa alemanya de Douglas Sirk.

Els corresponsals de les nostres Cartes blanques són la productora Marta Esteban, l’escriptor Enrique Vila-Matas i el cineasta portuguès Pedro Costa, de qui també revisarem tota la filmografia. Luis Buñuel serà objecte d’una exposició en el context del seu univers fílmic i el cineasta francès Érik Bullot completarà l’apartat expositiu amb la seva obra experimental.

En el capítol dels centenaris, ens centrarem especialment en el del britànic Lindsay Anderson, un dels pares del Free Cinema, i en el de la Warner, amb els seus films de gàngsters dels anys trenta i els de detectius dels quaranta. Ens fa una particular il·lusió, finalment, reivindicar vuit dones guionistes que van escriure algunes de les millors pàgines del cinema mut de Hollywood.

N’hi haurà més, molt més, però aquests cicles seran el pal de paller d’una programació que, com sempre, es vol eclèctica i diversificada. Un reflex de múltiples sensibilitats com les que també existeixen entre el públic que ens segueix. Aturada l’hemorràgia produïda per la pandèmia, aquest any hem començat a recuperar espectadors. Un símptoma evident que el cinema, projectat en sala, segueix viu.

Per molts anys i molt bones festes.

Matar el pare

L’enquesta convocada per la revista Sight & Sound per proclamar, el 2022, les millors pel·lícules de la història del cinema ha provocat debat. Bona part derivat del fet que la pel·lícula més votada, Jeanne Dielman, 23 Quai du Commerce, 1020 Bruxelles, estigui dirigida per una dona: la belga Chantal Akerman. Beau travail de Claire Denis ocupa la setena posició i, en total, són deu els films dirigits per dones entre els cent més votats.

Aquest canvi de perspectiva de gènere respecte dècades anteriors és benvingut, significatiu i previsible, però no és l’únic. El canvi de cànon va molt més enllà del component infantiloide que sustenta aquesta mena de votacions. Per països, un 35% són produccions nord-americanes i un 23% francòfones. Més del 50%. De la resta, destaca el 15% procedent d’Orient i el 8% són italianes de vella escola mentre el que queda són engrunes anecdòtiques. El mateix Regne Unit només hi apareix amb dos títols de Michael Powell i Emmerich Pressburger i el mític The Third Man de Carol Reed. El espíritu de la colmena és l’única pel·lícula espanyola i encara gràcies, perquè de llatinoamericana no n’hi ha ni una.

Cronològicament, el biaix també és revelador. 39 pel·lícules són posteriors a 1970. Només 7 són anteriors a 1930. Aquests desequilibris es reflecteixen en els directors nominats. Godard hi té quatre pel·lícules. Hitchcock, Kubrick i Wilder –de nou la pinça franco-hollywoodiana consolidada en els anys daurats- en tenen tres i n’hi ha gairebé una vintena amb dues. John Ford, Visconti, Welles i Renoir només una, però Ernest Lubitsch –el de To be or not to be-, Howard Hawks –el de Bringin’up Baby– o Luis Buñuel –el d’Un chien andalou– ni tan sols hi són. Tampoc Theo Angelopoulos o cap dels recents romanesos, per no oblidar els contemporanis. Lumière, Méliès i Griffith, se suposa, s’ho miren des del cel.

És del tot legítim que les noves generacions de qualsevol disciplina reclamin el seu lloc, però la selecció natural es basa en el principi de què en morin uns perquè en neixin uns altres. A la referència a Darwin hi podem afegir Freud i, en aquest sentit, tots hem matat el pare. La meva generació, des de la modernitat, va tirar a matar contra el classicisme, però vam tenir cura en deixar un oasi reservat a la modernitat crepuscular de Ford, Bergman, Renoir, Welles o Visconti. El genocidi que es reflecteix a l’enquesta de Sight & Sound és molt més indiscriminat. Per fer lloc a uns determinats quadres, se n’han despenjat d’altres amb un bon nombre de víctimes injustes.

El resultat final pot provocar la legítima satisfacció de la irrupció de films dirigits per dones o de procedència afroamericana. És el resultat d’una política acadèmica que arrenca ja fa anys amb els Cultural Studies, però també és, potser involuntàriament, el símptoma de la claudicació del cinema com l’espectacle popular del segle XX. Fa anys que ja ha perdut la legitimitat artística de la qual va gaudir entre els anys cinquanta i setanta. Ara, amb la pèrdua massiva de públic, les elits toquen a retirada. Toca replegar-se en un gueto on Chantal Akerman serà la reina tot i que molts súbdits encara no la coneguin.

Tant de bo que els efectes d’aquesta llista siguin exemplarment pedagògics alhora que el cinema dels propers anys sigui més paritari i recuperi el nivell artístic perdut. No oblidem, però, que a la reserva d’aquest museu imaginari hi ha molts films que caldrà recuperar en les votacions de properes dècades. I tampoc oblidem que, quan El espíritu de la colmena es va estrenar al Regne Unit, el crític de Sight & Sound, la publicació oficial del totpoderós British Film Institut, va confondre la darrera frase de la protagonista –“Soriana, soriana”, en lloc de “Soy Ana, soy Ana”- per reinterpretar al seu gust el sentit de la pel·lícula de Víctor Erice.    

L’Home i la Natura

No hi ha gaires cineastes que hagin rodat gairebé tota la seva obra en un radi d’acció de 50 km de casa seva. Des de Pozzolengo, un poblet llombard al costat del llac de Garda, Franco Piavoli ha estat capaç de reflectir l’Univers, i més concretament la relació entre l’Home i la Natura, en quatre llargmetratges, un migmetratge i una dotzena de curtmetratges rodats artesanalment, primer en 8 mm, després 35 mm i darrerament en digital.

S’ho fa tot ell: el guió, la direcció, la fotografia, el so i el muntatge. La seva dona l’ajudava amb el vestuari i un grup d’amics incondicionals han aportat el seu gra de sorra.

El cinema de Piavoli s’ha vist en festivals de primer nivell i ha estat reconegut per Andrei Tarkovski, Ermanno Olmi o Jean Rouch, però no ha tingut la difusió que es mereix. Per primer cop s’ha exhibit a Barcelona una molt representativa retrospectiva enquadrada en la Mostra de Cinema Espiritual, amb la col·laboració de l’Istituto Italiano di Cultura i amb la presència del mateix Piavoli, amb gairebé 90 anys, per a presentar-la.

Parla més ell que els seus films, en què els diàlegs apareixen en segon pla, com a sons i tonalitats on el contingut no té cap importància. Les imatges brillen, doncs, en un primer terme en intens diàleg amb sons que el cineasta captura de la realitat, ja sigui el vent, l’aigua, el brunzir dels insectes, el bordar dels gossos, el plor dels infants o els murmuris de plaer de dos amants.

El cinema de Piavoli parteix de la proximitat quotidiana per transcendir vers una cosmogonia que abasta des de la creació del món i l’evolució de les espècies, fins a la interferència sovint destructora de l’espècie humana o el cicle vital que va des de la infantesa fins a la mort.

Vaig tenir l’oportunitat de gaudir d’aquest ventall en viu i en directe. L’Òscar Fernández Orengo retratava a Piavoli davant de la Filmoteca quan, inesperadament, van aparèixer desenes de nens i nenes procedents d’una sessió de Filmoteca per a les Escoles. El cineasta va voler retratar-se amb ells, els hi va donar indicacions pròpies d’un director i es va submergir en aquella allau d’espectadors que algun dia descobriran el seu cinema i enyoraran l’univers que mostra Il pianeta azurro, rodat fa més de quaranta anys.

Aquesta comunió entre el vell i el nou, el passat i el futur, il·lustrava el sentit del cinema de Piavoli, però també la feina d’una Filmoteca: preservar el passat perquè se’n gaudeixi en el futur.

Fotògraf i cineasta

Repeteixo: A la Filmoteca ens interessen i agraden els cineastes transversals, aquells que trenquen el cercle endogàmic de la cinefília. Manoel de Oliveira és un d’ells, tot i que des de fa no massa. Va ser gràcies al dipòsit dels seus fons a La Casa do Cinema de la Fundaçao Serralves de Porto, dirigida per António Preto, com es va descobrir la seva producció fotogràfica realitzada a les dècades dels trenta i quaranta.

Després de rodar el seu primer film, el documental avantguardista Douro, feina fluvial (1931), el cineasta portuguès va omplir els catorze anys següents de la seva vida amb tres activitats: corredor de cotxes esportius, pilot d’aviació i fotògraf.

Gairebé un centenar d’obres procedents de Serralves s’exposen ara a la Filmoteca de Catalunya per posar de manifest la construcció d’una mirada cinematogràfica que ja s’estava forjant amb imatges estàtiques. Totes les fotografies tenen la característica comuna d’una depurada mise-en-scène derivada de la composició i el joc entre llums i ombres.

Algunes delaten influències de la Bauhaus o del constructivisme, però, darrere un plat amb glaçons de gel, ja hi ha la idea del pas del temps i de com la fotografia, com el cinema, poden aturar-lo. D’altres són localitzacions per a projectes cinematogràfics que llavors no va poder aixecar, ja fossin sobre el circ o el món de l’aviació. També hi ha fotos familiars, de la seva dona Isabel durant el viatge de noces o d’una cosina morta que ell va fotografiar de cos present. D’aquell record se’n deriva El extraño caso de Angélica, un llargmetratge que va rodar el 2010 després de tenir el projecte en cartera durant molts anys.

Col·lecció Manoel de Oliveira, Casa do Cinema Manoel de Oliveira — Fundação de Serralves.

Quan Oliveira filma O pintor e a cidade el 1956, vint-i-cinc anys després del seu debut, ja té la mirada forjada d’un cineasta. Ha après a utilitzar el color en un curs a Alemanya i gaudeix de la col·laboració del seu amic António Cruz. El fotògraf convertit en realitzador ja no abandonarà mai aquesta promiscuïtat artística amb la pintura, el teatre, la literatura, la música o la història. Són elements indissociables d’una filmografia que es consolida a partir dels anys vuitanta, quan ja té 73 anys. Li queden quaranta anys de carrera –mor el 2015- i els aprofita rodant una trentena de films que l’acrediten com un dels grans autors contemporanis gràcies a una mirada no sempre fàcil, però indiscutiblement original, fascinant i plena de sentit de l’humor.

Al bell mig d’aquesta carrera, poc a poc nodrida per grans actors europeus –de Marcello Mastroianni a Catherine Deneuve, passant per Irene Papas, la portuguesa Leonor Silveira o el nord-americà John Malkovich- hi ha, tanmateix, un film singular amb el qual hem volgut obrir la retrospectiva que projectem durant novembre i desembre.

Es tracta de Visita ou Memorias e confissoes, un documental rodat el 1983 que va voler que fos inèdit fins després de la seva mort. Recorre els espais de la casa on va viure durant quaranta anys, evoca els seus ancestres, reconstrueix la seva detenció per la policia política de Salazar i apunta discutibles confessions sobre les seves relacions amb les dones. Tal com va explicar José Manuel Costa, director de la Cinemateca Portuguesa –depositària de tota la seva obra fílmica-, el secretisme d’aquest film no té altra justificació que el pudor. Mostra al cineasta tal qual és mentre, habitualment, ell se sentia més còmode amagant-se darrere els seus personatges de ficció. És el mateix Oliveira amb diverses capes de maquillatges, tan superposades com les que permeten encaixar perfectament el cineasta amb el fotògraf.

Manoel de Oliveira, fotògraf. Exposició

Manoel de Oliveira, cineasta. Retrospectiva   

Un compromís amb la Filmoteca

Hi ha cineastes particularment propers a la Filmoteca de Catalunya.

Per trajectòria, per sintonia amb una determinada concepció del cinema i també per interès en la preservació patrimonial, Llorenç Soler n’era un d’ells. Tot i haver fet puntuals incursions en el cinema professional, com a realitzador i, sobretot, com a director de fotografia, el seu terreny va ser el del cinema militant i alternatiu.

En va ser un dels pioners i més actius practicants des de mitjans dels anys seixanta quan rodar en la clandestinitat implicava jugar-se, com a mínim, la llibertat. Els seus films, rodats al marge de qualsevol censura, abordaven aquells temes dels quals no se’n podia parlar: l’emigració, l’alcoholisme, els camps de concentració nazis o determinats col·lectius desfavorits.

Es veien en circuits no menys subterranis, però sempre acompanyats d’apassionats debats que traduïen el desig d’acabar amb una dictadura. L’arribada de la democràcia i la substitució del cel·luloide per diferents formats de vídeo no va apartar a Soler de la seva trajectòria. El seu esperit inconformista i combatiu estava fet a prova de maquillatges i tecnologies.

La seva sintonia amb la Central del Curt, distribuïdora de cinema alternatiu, va ser absoluta i d’aquí la seva proximitat amb Martí Rom. Una proximitat, impregnada de profunda amistat, que ha arribat fins a l’actualitat. D’ella se’n deriva que l’obra de Llorenç Soler hagi estat dipositada a la Filmoteca. Se n’han programat diverses retrospectives, però ara, a més, està conservada per a futures generacions i multiplicada a través d’una pàgina web dissenyada pel seu fill, que la contextualitza i ajuda a difondre.

El 2014 vam projectar Del roig al blau i Ser Joan Fuster, dues de les seves darreres produccions vinculades als seus orígens valencians. Cinc anys després va rebre un homenatge del festival de Cinema i Drets Humans i, el passat abril, amb el premi honorífic del Docs Barcelona encara va fer gala de la seva lucidesa i del seu sentir de l’humor, sempre irònic i punyent.

Passava llargues temporades a Calatañazor, el poble de la província de Sòria on Orson Welles va filmar escenes de Chimes at Midnight. No era difícil trobar la casa on vivia i així t’ho indicaven els veïns. A l’entrada hi havia una placa, col·locada per ell mateix, en homenatge a San Orson Welles. 

L’obra de Soler s’ha vist en diversos festivals del món i, quan el 2018 vam programar al MoMA de Nova York una retrospectiva dels “anys radicals del cinema català” (1968-1978) no podia faltar-hi el seu Largo viaje hacia la ira, amb l’impactant pròleg dels immigrants que arriben en tren a Barcelona amb els seus pobles andalusos i castellans d’origen com a signe d’identitat.

Aquest era el món que Soler posava de manifest en anys difícils i, passat el temps, ha contribuït a fer que es preservi per a la memòria de futures generacions.  

Recuperar i visibilitzar el Patrimoni

El 27 d’octubre és el Dia Universal del Patrimoni Cinematogràfic i les filmoteques d’arreu del món ho celebrem com si fos la nostra santa patrona. Ens agrada, doncs, lluir les millors gales del que és la nostra feina: recuperar i mostrar els films que tenim a la nostra cura. Aquest any, a la Filmoteca de Catalunya, és festa grossa.

D’una banda, sota la presidència de la Consellera de Cultura, hem presentat “Visibilitzem el cinema català”, un pla de digitalització sistemàtica i selectiva dels grans clàssics del nostre cinema dipositats a l’arxiu. El punt de partida són els negatius de produccions compreses entre 1940 i 2014 que, un cop preparats, són digitalitzats no pas per garantir-ne una millor conservació sinó la visibilització en un parc de sales monopolitzat per projectors digitals o per plataformes que també requereixen d’aquest suport. Aquest projecte, ja aplicat a d’altres països del món, serà executat en col·laboració amb l’ESCAC. Res millor que comptar amb una escola de cinema que ha utilitzat el suport fotoquímic com a base de la seva pedagogia, com a company d’un viatge que donarà com a resultat la reaparició d’una desena de llargmetratges i altres tants curts cada any.

La primera remesa ja és a punt, amb títols tan indiscutibles com La ciutat cremada, Vida de família, Boom Boom, A tiro limpio, Furia española, Los felices sesenta  o Tren de sombras. La complicitat amb els propietaris dels seus drets és absoluta i els films podran gaudir d’una nova vida comercial mentre la Filmoteca es reserva la difusió en altres cinemateques i la creació d’un cicle a casa nostra, programat a partir del 2023, amb el títol “Història permanent del cinema català”.

A més d’aquest anunci, llargament anhelat per la transcendència del projecte, aquest tan especial Dia del Patrimoni s’ha completat amb la presentació de les nostres dues més recents i flamants restauracions. D’una banda, La montagne infidèle, un migmetratge documental realitzat per Jean Epstein que es donava per perdut. Va aparèixer entre el darrer dipòsit del col·leccionista Pere Tresserras en un format domèstic, la pel·lícula de 27 mm, però en versió íntegra i un acceptable estat de conservació que, un cop tractat al nostre Centre de Conservació i Restauració, es va estrenar aquest estiu a les prestigioses Giornate d Cinema Muto de Pordenone. No debades, la pel·lícula mostra l’erupció de l’Etna del 1923 filmada per un teòric i cineasta que, amb la seva adaptació de La casa Usher, va despertar la vocació cinematogràfica de Luis Buñuel.

L’altra joia de la corona és Erase una vez un llargmetratge d’animació realitzat el 1950 per Josep Escobar i Alexandre Cirici Pellicer que adapta el conte de La ventafocs a una ambientació artística particularment exquisida i amb tocs tan catalans com una doble actuació de l’Esbart Verdaguer. L’original, en color, es va perdre i, a partir de materials supervivents en blanc i negre i 16 mm, al llarg de vuit anys hem reintroduït digitalment els més que probables colors genuïns gràcies a la recerca de Luciano Berriatua i Isabel Benavides. En aquest cas, la productora original –Estela Films- segueix activa gràcies a Félix Tusell, net del fundador, i el film tindrà una estrena comercial prèviament a les vacances de Nadal.

Les filmoteques preservem el passat, però mirem al futur, conservem pel·lícules amb la finalitat de difondre-les i res ens omple de més satisfacció que els exemples esmentats: dues restauracions artesanals de gran valor històric i el pla per tornar a la vida (digital) la història del cinema català a través dels títols més representatius.         

Tanner i Godard

Alain Tanner era uns mesos més vell que Godard, però podria ser el seu fill. Un dels seus fills adoptius i engendrats en la modernitat. Si el francès tenia la Nouvelle Vague com a mare, el pare del suís era el Free Cinema britànic, on s’hi havia format.

Vivien a pocs kilòmetres de distància, a la riba del llac Léman i han mort amb un parell de dies de diferència. Tots dos es van mantenir lliures fins al final, coherents amb un cinema que reivindicava llibertats sense lligams i que trencava normes preestablertes. Godard va començar amb el nihilisme d’À bout de souffle i Tanner va crear la utopia d’aquell Jonàs que compliria 25 anys el 2000. A poc a poc, tots dos es van tornar escèptics i Godard va rodar el seu Film Socialiste dins el cosmopolitisme d’un creuer. Tots els somnis, de Palestina al Mur de Berlín, havien tocat a la seva fi.

               

El 2014, a Tanner li vam dedicar una retrospectiva que Octavi Martí va titular poèticament “Alain Tanner o la bellesa com a darrer refugi“. Gràcies als bons oficis de Marta Esteban, productora d’alguns dels seus films, vam convidar a presentar-la, però es resistia a abandonar Ginebra i, a darrera hora, també va declinar que anéssim a enregistrar una entrevista a casa seva. El va substituir el seu amic i còmplice Renato Berta, director de fotografia de molts dels seus films. D’aquells films ubicats en eternes No man’s land I impregnats de l’anarquia de Charles mort ou vif, del nihilisme de Le retour d’Afrique o de la Lisboa màgica de Dans la ville blanche.

Dos anys més tard vam obrir les pantalles de la Filmoteca a Godard amb un petit cicle que incloïa Adieu au langage, el seu film rodat en 3D gràcies als bons oficis tecnològics de Fabrice Aragno, la seva mà dreta. Ell mateix ens va signar el llibre de convidats amb dibuix que il·lustrava un rodatge de Godard. Ell tot sol, amb gavardina, barret i puro, envoltat per una munió de dispositius d’enregistrament visuals i sonors, inclòs un petit tren elèctric a la manera de tràveling d’una càmera digital. À bout de souffle, d’altra banda, ha estat una pel·lícula recurrent a l’Aula de Cinema, una d’aquelles fites que cap estudiant pot deixar de conèixer.

           

Hi tornarem, en un moment o altre, però valguin aquestes notes d’urgència per deixar constància de la desaparició de dos referents d’un determinat cinema. No només un cinema d’autor sinó també de la modernitat. Van marxant –podríem afegir-hi el William Klein de Qui etes vous Polly Magoo?, també traspassat aquests dies- i ens van deixant cada cop més orfes.

Poden tenir deixebles i imitadors, però mai equivalents dotats de la seva llibertat i radicalitat a l’hora de voler transformar el món. Godard coneixia bé el cinema clàssic i, justament per aquest motiu, sabia com transgredir-lo. Rei de les cites i paradoxes, afirmava que “une imatge juste c’est juste un imatge” o que una pel·lícula es fa amb “a girl and a gun”. Només en veure els crèdits, sabies que era seva. Era inconfusible, únic, irrepetible.