Bàsics i singulars

Les projeccions del Raval són la façana de la Filmoteca, l’activitat més pública. Darrera hi ha, però, una tasca encara més important que la difusió de la cultura cinematogràfica: la preservació del patrimoni fílmic del país.

Això es fa des del Centre de Conservació i Restauració de Terrassa, l’altra seu de la Filmoteca. Allà hi ha les prop de 200.000 rotlles de cel·luloide que corresponen a uns 40.000 títols i els centenars de terabytes en els quals hem començat a emmagatzemar la memòria digital dels darrers anys. Al mateix temps cal, però, fer visible tot aquest fons des de la paradoxa que el suport analògic és el que més garanties té de preservació però, ara per ara, no és projectable en els circuits comercials si no es digitalitza.

L’any 2014, la Filmoteca de Catalunya va oferir un programa de Bàsics que incloïa nou llargmetratges i una dotzena de curts que configuren una nova mirada a la història del nostre cinema. Hi havia títols dels orígens, documentals de la guerra civil, un clàssic com Vida en sombras, la primera nominació a l’Oscar de Los Tarantos, el policíac Apartado de correos 1001 o la denúncia social de La piel quemada. L’Escola de Barcelona estava representada per Noches de vino tinto  o Dante no es únicamente severo mentre d’èpoques posteriors hi ha Ocaña, retrat intermitent, La plaça del Diamant i Angoixa. Aquest cicle, complert o adaptat, ha circulat per pantalles d’arreu del món, des dels festivals d’Oberhausen o Guadalajara (Mèxic) a les cinemateques de UCLA (Los Angeles) o Montreal, passant per la seu del MoMA (Nova York). Actualment, sis d’aquestes sessions estan incloses al programa de la FimoXarxa que els cineclubs difonen per tota Catalunya.

Havia arribat, doncs, el moment de donar un pas més amb un nou programa, Singulars, que inclou peces peculiars del nostre arxiu. La majoria dels 15 llargs i 25 curts que l’integren són catalans, però també hi ha el darrer melodrama de Raffaele Matarazzo o el film marroquí De quelques événements sans signification, recentment recuperat. La resta del ventall és ampli, amb l’heroic doblatge al català de Verd madur, el protagonisme de Núria Espert a El certificado, satèl·lits de l’Escola de Barcelona com Mañana, Lejos de los árboles o Vampir, cuadecuc i el cinema d’animació amb el llarg Historias de amor y masacre i una dotzena de curts de tots els temps. Autors com José Luis Guerin, Jaime Camino o Jesús Garay completen una oferta que enllaça un documental sobre Pasqual Maragall (Bicicleta, cullera, poma) amb imatges de la proclamació de la República Catalana, el 1931, rescatades d’un contenidor per un buscador de coure.

Digitalitzats a les nostres pròpies instal·lacions i subtitulats en castellà, francès i anglès gràcies a la col·laboració de la Fundació Banc de Sabadell, aquests films singulars han estat presentats en el context del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual.

L’amenaça de tancament que cau actualment sobre els nostres col·legues de la Cinemateca Brasileira, fruit de la política de Bolsonaro, demostra que cal defensar el patrimoni cinematogràfic i, al mateix temps, tenir-lo en condicions de viatjar per difondre la memòria i la identitat que hi ha darrera de les imatges en moviment. Aquesta és la missió que ens correspon a les institucions públiques amb la inestimable col·laboració dels propietaris dels drets que han entès les regles d’un joc que beneficia a tothom. Especialment als espectadors, que gaudiran d’aquesta experiència tan bàsica com singular.                    

Tres exilis

Durant els darrers dies, la Filmoteca ha acollit tres sessions amb l’exili com a protagonista.  

Alberto Closas, objecte de la magnífica biografia escrita pels seus nebots –Francis Closas i Silvia Farriol- era fill de un polític català republicà i, en acabar la guerra civil, va abandonar Barcelona amb Paris i Buenos Aires com a destins. L’Argentina va fer d’ell una estrella del cinema i del teatre que li va permetre tornar al seu país a mitjan dels anys cinquanta. Muerte de un ciclista, un símbol de la dissidència dirigit per Juan Antonio Bardem, va deixar testimoni del se passat republicà abans de reorientar la seva trajectòria posterior vers papers menys compromesos, com el del pare de La gran família. La presentació del llibre, que va comptar amb intervencions dels autors, el novel·lista Eduardo Mendoza i la cineasta Rosa Vergés, va ser il·lustrada per un dels seus films argentins, una peculiar adaptació d’El ventall de Lady Windermere rebatejada com Una mala mujer en què el galant encarnava al seductor atrapat entre una esposa gelosa i una sogra malinterpretada com a amant.

Vitalina Varela, protagonista del darrer film homònim de Pedro Costa, viatja de Cap Vert, d’on es originària, a Portugal, on el seu marit ha mort tres dies abans. El cineasta portuguès reprèn un personatge que ja apareixia al seu anterior film i l’escenari habitual de la seva obra –el miserable barri lisboeta de Fontainhas-, per parlar de l’exili des de les arrels i a cavall entre la realitat i la ficció. En un il·lustratiu col·loqui, Costa va definir el seu film com a terapèutic i va revelar alguns aspectes claus del seu treball, des del seu tracte d’actors no professionals com si fossin estrelles d’Hollywood fins la construcció d’elementals decorats en un vell cinema abandonat a fi de controlar millor una il·luminació que tenyeix de color una foscor pròpia de la pintura de Caravaggio. Es el segon cop que Costa visita la Filmoteca de Catalunya però fer ho en circumstàncies com les actuals, honora particularment un dels grans autors del cinema europeu contemporani.

Els vuit protagonistes de No nacimos refugiados van arribar a Barcelona des de destins diversos però sempre per motius polítics. Procedents de Síria, d’Ucraïna, de Guinea, de Palestina o d’Argentina revelen els seus passats des d’una perspectiva sempre humana. El director Claudio Zulian, ell mateix nascut a Itàlia però barceloní d’adopció, prioritza el retrat humà a la dada estadística o al currículum polític. Alguns dels personatges es coneixen entre ells però la seva suma composa un mosaic que delata la tensió entre els seus orígens i l’adaptació a un context que han lluitat per fer-se seu.

Els orígens republicans de Closas, la dramatització de la vida de Vitalina Varela i els vuit refugiats de Zulian ofereixen un ampli ventall de les diverses cares de l’exili. En uns moments on la pandèmia de la Covid tendeix a limitar els desplaçaments i els contactes socials, resulta oportú recordar que vivim en un món sense fronteres geogràfiques. En tot cas, són polítiques. I és a conseqüència d’elles com dins de cada cèl·lula aïllada pels confinaments es produeix la convivència entre locals i forans, un mestissatge que obliga a no girar el cap quan ens creuem amb la mirada de l’altre. Demà, l’exiliat o el refugiat podria ser qualsevol de nosaltres.

Paco Betriu en el record

                Francesc Betriu no semblava que tingués 80 anys. Mantenia un pacte mefistofèlic i aparentava una eterna joventut que encara fa més dolorosa la seva mort. Sobtada mort, per imprevista. Afortunadament, el seu darrer aniversari va coincidir amb el Gaudí d’Honor que l’Acadèmia del Cinema Català li va atorgar després d’estar uns quants anys en llista d’espera. Era un reconeixement merescut i necessari però jo diria que insuficient per un d’aquests talents que les estratègies geopolítiques no acaben d’encaixar.

              Alumne de l’Escola de Cine de Madrid, els seus inicis van ser al voltant de la productora de curtmetratges INSCRAM, amb socis que, com José Luis García Sánchez, Manuel Gutiérrez Aragón o Antonio Drove, compartien la seva militància comunista amb una tendència distorsionadora del realisme. Betriu, en concret, apostava per l’esperpent que ja delaten els curts Bolero de amor i Gente de mesón o el seu primer llarg, Corazón solitario. Quan torna a Catalunya per oferir, amb Furia española, una visió satírica del Barça amb Cassen com a protagonista, la censura franquista l’espera amb 22 talls que massacren la pel·lícula.

                Gràcies a l’olfacte del productor Pepón Coromina, Betriu mostra, amb la seva adaptació de La plaça del Diamant, que també sap arribar al gran públic a través de clàssics de la literatura. La Colometa de la Rodoreda li dona ales per seguir aquesta línia amb Réquiem por un campesino espanyol però aquí esclata la polèmica amb TV3, que vol fer desaparèixer del títol la nacionalitat del protagonista de la novel·la de Ramon J. Sender. Vida privada i Un dia volveré, sèries basades en Josep Maria de Sagarra i Juan Marsé, van ser produccions del Institut de Cinema Català per a TVE que haurien merescut una versió cinematogràfica que consolidés la solidesa narrativa de Betriu.

                A la pantalla gran, ell optava en canvi per la metàfora de la lluita de classes a Los fieles sirvientes, les peripècies d’Alfredo Landa convertit en un Sinatra del Raval amb banda sonora de Joaquín Sabina o els dubtes existencials de l’aristòcrata encarnada per Rosa Maria Sardà a La duquessa roja. Hereu de Valle Inclán, inspirat per Goya i cosí germà del cinema d’Arturo Ripstein, Betriu pintava amb uns pinzells massa gruixuts per ser exhibit a les galeries convencionals. Per aquest motiu, la seva trajectòria es va radicalitzar en els marges amb documentals tan austers com punyents, un sobre una prostituta, la Mònica del Raval, i un altre sobre Gracia Imperio, una vedette valenciana dels anys vint.

                A la Filmoteca de Catalunya es preserva l’única còpia de Corazón solitario, hem digitalitzat el curt Gente de mesón  i La plaça del Diamant  figura en el catàleg de Bàsics del Cinema Català. Ell preferia la versió televisiva al llargmetratge perquè era d’una precisió tan minuciosa com enciclopèdica. Recordava els més petits detalls i ho conservava tot en una biblioteca particular que, des de València, ha estat recentment dipositada a la Universitat de Lleida, prop dels seus orígens a Organyà, on reposaran les seves cendres.

                A més d’un gran cineasta, Francesc Betriu, Paco, era un bon amic. Algú a qui recórrer quan ballava una dada o algú que et responia immediatament quan, des del MoMA de Nova York, li enviaves una foto del cartell cubà de Corazón solitario que ell no havia vist però sabia de la seva existència. Només em va desconcertar dos cops: quan em va demanar que li comprés a la Monica del Raval un DVD pirata del seu documental per saber d’on els copiava, i quan no va poder assistir al darrer homenatge que li vam fer a la Filmoteca perquè la tempesta feia que les onades saltessin pel damunt del tren amb el qual havia de venir des de Sant Pol. Amb el Paco tot era possible, excepte lluitar contra els elements.       

Rohmer transversal

Vull agrair, en primer lloc, la bona resposta del públic a la reobertura de la Filmoteca durant la primera quinzena de juliol i tot l’agost. Les mesures preventives contra la COVID i la cultura presencial no son incompatibles i així ha quedat demostrat amb els més de 80 espectadors per sessió d’aquestes darreres setmanes. Vista aquesta resposta, seguim. Seguim i augmentem a quatre les sessions diàries amb la progressiva recuperació d’alguns dels grans cicles que van quedar suspesos pel confinament.

Un d’ells és el centenari d’Éric Rohmer, que havíem de commemorar al voltant del seu naixement -20 de març- però traslladem al setembre amb la mateixa voluntat de posar en relleu el caràcter transversal del seu cinema. El punt de partida de la retrospectiva són la sèrie d’articles que va publicar el 1955 a Cahiers du Cinéma amb el títol genèric de Le celluloid et le marbre. Aquesta recerca de les relacions del cel·luloide amb la literatura, la pintura, l’arquitectura, la música o el teatre la va traslladar, entre 1964 i 1969,  a una sèrie d’emissions per a la televisió pública francesa i que ara recuperem com a llavors germinals de molts dels seus posteriors llargmetratges més coneguts. 

Le Celluloid et le marbre, el capítol que obre el cicle, és justament una cartografia d’aquesta operació de fer dialogar el cinema amb d’altres disciplines a través d’entrevistes amb escriptors, pintors, dramaturgs o arquitectes. Més propera és encara la relació entre Blaise Pascal i Ma nuit chez Maud, on els protagonistes mantenen una apassionada discussió sobre aquest filòsof. De Metamorphose du paysage  en sorgirà, d ‘altra banda, la importància que l’arquitectura te a la sàtira L’Arbre, le maire ou la médiathèque  o la connexió, encara més directe, entre la posterior sèrie Villes nouvelles i L’Ami de mon amie, tots ells filmats al barri parisenc de Cergy Pontoise. 

La pintura, present a bona part dels llargmetratges, esclata amb força als decorats de L’Anglaise et le duc i, òbviament, a  les referències a Johan Heinrich Füssil presents a La Marquise d’O…, adaptació d’un relat romàntic de Heinrich von Kleist. Del mateix autor alemany, Rohmer filmaria la posada en escena de l’obra Catherine de Heilbrön, interpretada per alguns dels rostres habituals en el seu cinema, des de Fabrice Luchini, Arielle Dombasle o Pascale Ogier a Marie Rivière. De la protagonista de Le Rayon vert veurem En compagnie d’Éric Rohmer, un documental sobre el seu mètode de treball.

No podíem faltar, per últim, les referències a la literatura i el cinema. L’adaptació d’un relat d’Edgar Allan Poe (Bérénice) o la reconstrucció d’una entrevista real amb Stéphane Mallarmé il·lustren el primer àmbit. El segon queda abastament representat pel Faust de Murnau, objecte de la seva tesi doctoral sobre la representació de l’espai, i dos deliciosos capítols de la sèrie Cinéastes de notre temps: una entrevista amb Carl T. Dreyer i un imprescindible debat entre Jean Renoir i Henri Langlois sobre els germans Lumière. Rohmer, observador de la realitat, va fer brillar el cinema al mateix nivell que la resta de les arts. 

 

 

La Filmoteca, a prop

web

Ni el més agosarat dels guionistes s’hauria plantejat una situació com la que el món està vivint a conseqüència d’una epidèmia amb seqüeles mèdiques, socials i econòmiques ara per ara imprevisibles. La cultura també en quedarà afectada però, al mateix temps, és una eina imprescindible per ocupar el temps, incentivar la reflexió i potenciar l’entreteniment de la població confinada. Seguint les indicacions oficials, la Filmoteca de Catalunya també ha tancat les seves seus però pot garantir la preservació del seu patrimoni i, al mateix temps, utilitza les tecnologies digitals per difondre la cultura cinematogràfica.

Si entreu al nostre web, www.filmoteca.cat, trobareu directament els materials als quals podeu accedir online. Hi ha pel·lícules procedents del Centre de Conservació i Restauració de les quals en tenim els drets o estan en domini públic, la majoria dels inicis del segle XX però també d’autors més contemporanis –com Antoni Padrós, Helena Lumbreras o Llorenç Soler- que hem restaurat;  o experiències col·lectives com els projectes I-Media-Cities i Mémoire fílmique Pyrénées-Méditerranée, desenvolupats amb altres cinemateques europees. Un enllaç amb TVC permet, finalment, accedir als set capítols de La gran il·lusió. Relat intermitent del cinema català, la sèrie documental que vam coproduir amb la televisió pública catalana.

Des del 2013, la Filmoteca de Catalunya disposa d’un Repositori digital que, actualment nodrit amb més de 50.000 elements procedents dels nostres fons documentals, adquireix tot el seu sentit. Podeu accedir a desenes de revistes de cinema publicades a Espanya abans de la guerra civil, però també a col·leccions de fotografies de rodatge de Colita o dels germans Gómez Grau. Dins d’una pestanya etiquetada com “Cineastes a la Filmoteca” hi trobareu desenes de càpsules enregistrades amb presentacions i col·loquis que han tingut lloc a la nostra seu del Raval durant els darrers dos anys. Un diàleg entre Sergi López i Guillermo del Toro o Master Class de Barbet Schroeder i Mercè Sampietro en són un bon exemple.

Càpsules audiovisuals de cicles programats o de l’Aula de Cinema arrodoneixen, ara per ara, aquesta proposta destinada a compensar, des de casa, l’absència d’activitat pública. I, si encara en voleu més, feu un clic al web de la FIAF , on ens trobareu al costat d’altres 50 cinemateques d’arreu del món amb les que hem coordinat les nostres ofertes digitals.

Tenim ganes de tornar a obrir les portes del Raval i del 2CR, i tornarem perquè no només preservem el patrimoni cinematogràfic sinó la forma com el cinema es va viure durant el segle XX: amb projeccions col·lectives i davant d’una gran pantalla. Recuperarem tan aviat sigui possible la carta blanca a Jaume Plensa i commemorarem el centenari d’Éric Rohmer mentre preparem l’exposició dedicada a Marilyn Monroe; però, abans, cal vèncer al virus. I, per fer-ho, no hi ha consell més efectiu que mantenir les estrictes mesures del confinament a domicili. Allà, la Filmoteca segueix a prop vostre. Gaudiu-la virtualment fins que, quan abans millor, ens hi podem retrobar personalment.

Lynch somia amb Fellini

Imatge expo Lynch-FelliniFins el mes de maig es podrà veure l’exposició de David Lynch que complementa la complerta retrospectiva que hem programat per commemorar el centenari de Federico Fellini. De la mà d’Isabella Rossellini, llavors la seva parella, el cineasta nord-americà va conèixer l’italià durant el rodatge d’Intervista, a Roma. Es van tornar a trobar el 1993 a l’hospital, per explorar una possible col·laboració conjunta. Tres dies després, Fellini entrava en un coma del qual ja no se’n sortiria. Lynch va quedar colpit per aquesta experiència mística i, gairebé vint-i-cinc anys després, va reprendre la idea de retre homenatge al seu admirat Fellini, un altre cineasta propens a explorar el món del subconscient i dels somnis.

Aquest cop, la proposta va sorgir de la Fellini Foundation de Sion, una institució creada a partir de la col·lecció de dibuixos i materials recopilats per un assistent suïs de Fellini. La trobada de Lynch amb Nicolas Rouiller, director d’aquesta Fundació, va tenir lloc a París. Damunt la taula hi havia, com a obsequi per trencar el gel, una gran caixa. Lynch va preguntar si eren xocolates suïssos però, en obrir-la, va comprovar que eren llapis de colors. A la següent trobada, va confirmar que respondria amb una sèrie de pintures sobre Vuit i mig, el seu film preferit. Primer havien de ser aquarel·les. Finalment van ser litografies impreses al taller Item, dotze de les quals s’exposen ara a la Filmoteca de Catalunya conjuntament amb una altra dotzena de dibuixos originals de Fellini de l’època de Casanova i procedents de la Fellini Foundation.

El disseny exclusiu de l’exposició de la Filmoteca, coproduïda per Creative Stage amb la col·laboració del consolat italià a Barcelona, està inspirat en les estructures metàl·liques de l’escena final de Vuit i mig, recreada pels gravats de Lynch. Esquena contra esquena, es poden veure els dibuixos de Fellini, prolífics en corbes femenines o en un autoretrat del cineasta vestit de dona. Malgrat les seves fantasies eròtiques, el director de Casanova no va deixar d’oferir un retrat despietat del seductor venecià. En les dues saletes annexes a l’espai expositiu es projecten un documental sobre la vessant pictòrica de Lynch (The Art life) i l’escena final de Vuit i mig. Periòdicament, doncs, els visitants escolten la inoblidable melodia de Nino Rota que acompanya aquella desfilada del circ de la vida que tant recorda el ball de la mort d’El setè segell de Bergman.

Item éditions - DL (3)
© Item éditions

La projecció de Vuit i mig va omplir la sala Chomón, com abans ho havien fet La strada, La dolce vita o Roma. Fellini te parròquia, antiga i nova, a la Filmoteca i la mitjana d’assistència a les sessions del cicle s’apropa als 170 espectadors. Un gran èxit. L’exposició romandrà oberta fins el 31 de maig i, a l’estiu, marxarà a Los Angeles de la mà del mateix Lynch. És un honor haver estat la tercera etapa, després de Sion i Rimini –la ciutat natal de Fellini-, d’aquest viatge cap a la ciutat dels somnis, on viu el director d’Erasehead. Barcelona no deixa de ser una ciutat plenament felliniana, tal com va proposar l’enyorat Jordi Grau en un llibre commemoratiu de la visita que el cineasta italià va fer a la capital catalana el 1985.

Torna-la a tocar, Joan!

Modernisme_19

 

 

 

 

 

 

 

 

Em complau que els primers comentaris que han aparegut després de la mort de Joan Pineda el qualifiquin de “el pianista de la Filmoteca”. Ho era, i ha estat un honor.

Però era moltes coses més: compositor de les bandes sonores de pel·lícules d’Antoni Ribas (La otra imagen), Josep Maria Forn (M’enterro en els fonaments), Gonzalo Herralde (La muerte del escorpión) o Jordi Feliu (Alicia en la España de las maravillas); i també havia intervingut en programes radiofònics de divulgació cinematogràfica. La seva passió era, tanmateix, el cinema mut. Coneixia de memòria els grans clàssics, els havia estudiat i sabia com il·luminar-los musicalment. Se sentia molt més còmode amb el cinema narratiu nord-americà que amb les avantguardes expressionistes o soviètiques i un dia em va explicar per què: “El cinema narratiu es basa en una estructura de muntatge absolutament rítmica. Cal sintonitzar-la i la música s’hi integra perfectament”.

Ho vaig veure, encara més de prop, quan vam preparar conjuntament la memorable sessió d’estrena al nostre país de Too Much Johnson. Aquest film inèdit d’Orson Welles estava en brut, incomplet i amb escenes repetides. Concebut com a pròleg pels tres actes d’una obra teatral, no tenia so, a penes una indicació musical original de Paul Bowles que no sobrepassava els 12 minuts. De seguida, en Joan la va posar en perspectiva amb Eric Satie i la música avantguardista dels anys vint i em va suggerir utilitzar-la com a leit motiv sobre el qual ell va afegir-hi improvisacions.

Asseguro que he sentit el mestre Pineda acompanyar al piano un film mut que no havia vist abans. Va ser a la Confrontació de Perpinyà, on ell i jo érem assidus, i no fa gaire encara em va obsequiar amb una foto que ell m’havia fet davant el Palais des Congrès. Teníem, però, un altre passat en comú: la Medicina. Ell havia exercit com a digestòleg fins que es va jubilar als 70 anys i, de tant en tant, a peu de pantalla o recolzats al piano, encara parlàvem en l’idioma dels metges fins que començava la pel·lícula i ell polsava les tecles. Comptar, amb ell, a la Filmoteca ha estat no només un luxe sinó la conseqüència inevitable del fet que resultava difícil veure un clàssic del cinema mut sense Pineda. Hem tingut d’altres pianistes boníssims però ell era especial. Negociava amb Octavi Martí els títols que acompanyaria però també hi era per assessorar quin piano havíem de comprar per la sala Laya o el que ben aviat substituirà el de la Chomón.

Si el Raval es va inaugurar amb una antologia original del cinema català, ell va posar-hi la música -en directe i enregistrada- i si s’havia de celebrar els primers cinc anys de la nova Filmo, ell també s’havia guanyat el protagonisme. Era un dels nostres i comptava amb un reguitzell d’admiradors: entre el públic però també dins de l’equip.

Va fer, fa uns anys, un conat de retirada que va desembocar en un homenatge presidit pel conseller Mascarell. Tothom sabia, tanmateix, que no era cert. I, efectivament, pocs dies després, reapareixia amb la seva cartereta plena de partitures per actuar en una sessió. I així ha sigut fins al darrer moment. Internat a l’hospital, somniava en tornar a tocar a la Filmoteca fins que la malaltia –una complexa malaltia- ha derrotat al metge. Caldrà fer-ho, i ho farem, però serà difícil tornar a veure cinema mut sense Pineda, prescindir de les seves xerrades sempre farcides de prolífiques anècdotes i de les lliçons que, darrerament, li agradava impartir abans de cada sessió per explicar com havia preparat la partitura d’un determinat film.

El proper cop que programem Sunrise, m’agradaria dir-li “Torna-la a tocar, Joan!”, però ja no serà possible. Sempre ens quedarà, tanmateix, el record d’un gran músic i una millor persona.

Tutto Fellini

Celebrem el centenari de Federico Fellini amb una retrospectiva que no només inclou els seus films com a realitzador, sinó també alguns dels seus treballs com a guionista, documentals sobre ell i els seus col·laboradors o films directament influïts per ell, des d’All That Jazz  fins a 8 ½ women. Sense oblidar que el 6 de febrer inaugurem una exposició de litografies de David Lynch inspirades en l’admiració que el director de Blue Velvet sent per Fellini 8 ½.

fellini2

Tot i que és un d’aquells autors indiscutibles –com Hitchcock o Buñuel- que ha generat un adjectiu propi, no hi ha només un únic Fellini. La seva obra s’agrupa clarament d’acord amb els seus col·laboradors. N’hi ha, com Nino Rota, que recorren tota la seva filmografia. I, quan va desaparèixer, va ser substituït per un humil Nicola Piovani, que es va posar al servei de l’herència rebuda del seu il·lustre predecessor. També hi ha un llegat clar en el capítol de les escenografies amb les quals Fellini construïa el seu món al mític estudi número cinc de Cinecittà. Dante Ferreti, actualment lligat a Martin Scorsese, va heretar el mestratge de Danilo Donati, el mag capaç de donar forma als somnis de Satyricon, Amarcord o Casanova, que no per casualitat compartia amb els del Pasolini més estilitzat.

Resulta més difícil agrupar els films de Fellini en funció dels seus directors de fotografia però està clar que hi ha un primer període neorealista contaminat pel veterà Otello Martelli  amb el qual va coincidir al Paisà de Rossellini, on Fellini n’era coguionista. La col·laboració amb Gianni di Venanzo, interrompuda per la seva mort, va ser breu però potent i contrastada: el blanc i negre fantasmagòric d’Otto e mezzo contra el color oníric de Giuletta degli spiriti. O, si es vol, Marcello (Mastroianni) contra Giuletta (Massina), l’alter ego i la musa, dos rostres recurrents a la seva obra per transmetre les seves angoixes i desitjos. Peppino Rotunno, el seu director de fotografia durant els setanta, serà qui s’emporti la seva essència a Hollywood a través del Bob Fosse d’All That Jazz.

fellini3

És, potser, en el capítol dels guionistes on queden millor definides les diverses etapes de Fellini, començant per la postneorrealista de Tullio Pinelli que es manifesta amb I vitelloni, Le notte di Cabiria i fins i tot La strada. Ell mateix s’acomodarà als grans retrats d’autor dels seixanta i reapareix en les seqüeles i paròdies de Ginger e Fred o La voce della luna. Breu però intensa és la col·laboració amb Tonino Guerra, responsable de l’alè poètic que es manifesta a Amarcord  o E la nave va, però que també retrobem de la seva mà al millor Antonioni, al Tarkovski de Nostalghia o a l’Angelopoulos d’El pas suspès de la cigonya i La mirada d’Ulises. El novel·lista Bernardino Zapponi està, en canvi, darrera del Fellini més grotesc i àcid: el de Satyricon, Roma, I clown o Casanova.

Aquesta reivindicació dels col·laboradors de Fellini no va en detriment del seu talent ni de la seva capacitat demiúrgica. Ell és el mag que mou tots els fils però, fins i tot en el cas d’una personalitat tan forta com la seva, el cinema no deixa de ser un art de creació col·lectiva. La nefasta “politique des auteurs” va simplificar injustament aquesta polifonia de col·laboradors que, en definitiva, aporten els matisos del director. És per aquest motiu que no hi ha un sol Fellini. N’hi ha diversos, amb les corresponents variacions que, durant les properes setmanes, podrem veure i gaudir a la retrospectiva de la Filmoteca.     

Gràcies, Octavi

octavi

El programador de la Filmoteca es jubila. L’Octavi Martí ha estat més de vuit anys omplint les graelles d’exquisides pel·lícules que heu vist projectades a la Laya i a la Chomón. El trobarem molt a faltar, però ens queda el regust de la feina ben feta, d’un criteri tan personal com ben articulat amb el que ha de ser la cartellera d’un equipament públic dedicat a la difusió del patrimoni cinematogràfic.

Va arribar el 2011 per substituir en Ramon Font i el repte no era gens fàcil perquè l’experiència del seu predecessor també valia el seu pes en or. L’Octavi va aterrar, però, avalat per un currículum irrefutable de crític cinematogràfic, realitzador d’un programa televisiu sobre cinema, periodista cultural a París i programador d’un canal especial en cinema clàssic. Feia anys que ens coneixíem personalment, havíem coincidit en festivals de cinema i també en emissions televisives i em vaig sentir molt afalagat quan va respondre positivament als meus cants de sirena des del Raval.

Va cremar les darreres naus franceses i va aterrar a Barcelona sis mesos abans d’inaugurar la nova seu. Eren temps complicats per ell, per motius personals, però mai no ha deixat d’implicar-se a fons en un projecte que hem compartit i que també s’ha fet seu. Els que el coneixem, sabem que els seus mètodes de treball són personals i intransferibles però els compensa a bastament amb intel·ligència, bonhomia, uns coneixements que van molt més enllà del cinema i una agenda que ha permès apropar creadors de talent procedents de molt diverses disciplines. Se’ns pot acusar de proposar, des de la Filmoteca, una programació eclèctica però si, per aquest adjectiu, s’entén oberta a diversos fronts i interdisciplinar, benvingut sigui un eclecticisme que conjuga el cinema clàssic amb el contemporani i les relacions del cinema amb altres arts i aspectes socials.

Des del seu coneixement de la història del cinema, l’Octavi ha decidit els horaris i sales de cada pel·lícula i moltes d’elles les ha presentat en català, castellà, francès, italià o el que calgués. El sentit de l’humor és la seva millor arma contra les adversitats i sempre ha estat disposat a escoltar, pactar i deixar-se convèncer a fi de millorar la programació de la Filmoteca. Afirmar, per part meva, que treballar amb ell ha estat un plaer no és cap tòpic, és un acte de justícia que cal proclamar sense embuts. Darrera d’ell vindran d’altres programadors que heretaran el seu llegat i també el repte de, com a mínim, mantenir el segell que l’Octavi ha imprès a la programació de la Filmoteca. Marxa amb la feina feta de cara als propers mesos, sé que el veurem sovint per la Laya o la Chomón i, per tant, això no és cap comiat. És un agraïdíssim, i un xic nostàlgic, fins aviat al col·lega i a l’amic.

Els ulls d’Iciar Bollaín

Iciar Bollaín és la protagonista de la darrera gran retrospectiva d’aquest any. Quan li vaig proposar, em va preguntar: “Ja?”. I no hi ha dubte. La seva trajectòria de directora i també la d’actriu s’ho mereix abastament. Va haver-hi un preàmbul, ara fa un any, amb la preestrena a la Filmoteca de “Yuli”, el seu film sobre el ballarí Carlos Acosta, i llavors ens vam conjurar per a aquesta tardor. Li haig d’agrair, doncs, que hagi mantingut el compromís i que, per ser amb nosaltres, hagi interromput el muntatge del seu darrer film –“La boda de Rosa”- durant un cap de setmana i que declinés la invitació a participar, aquests mateixos dies, en la celebració dels 25 anys de “Land and Freedom” a la localitat aragonesa de Mirambell.

iciar

El film de Ken Loach va ser una fita a la seva carrera d’actriu, i també a la seva vida personal, però ella va preferir presentar “El sur”, la seva primera incursió davant les càmeres quan a penes era una adolescent. Va ser una sessió memorable, amb la Chomón plena de gom a gom, una còpia del film d’Erice en 35 mm i un col·loqui en el qual Iciar Bollaín va reconstruir dues llacunes reveladores: la memòria de la seva primera experiència cinematogràfica i les escenes del film que mai no es van rodar per decisió del productor. Recordava les llargues sessions preparatòries d’il·luminació, com el director l’ajudava a entrar dins del seu personatge o la resignació d’Omero Antonutti –gran actor de caràcter italià recentment desaparegut- quan celebrava amb ironia que l’auster Erice li havia permès aixecar una cella. També va confirmar que el rodatge es va interrompre quan ja tenia fetes les maletes –com el seu personatge- per viatjar a l’Andalusia que amagava la vida paral·lela del protagonista, un metge que ha tingut un fill il·legítim amb una actriu de cinema. El que en el film estrenat –a contracor d’Erice- s’endevina com una metàfora o un miratge, en el projecte original avortat era un veritable mirall que confrontava la boira amb el sol i dos germanastres que es transmetien els coneixements del pare comú.

Dels seus films com a directora, Iciar Bollaín va presentar “Flores de otro mundo”, el seu segon llargmetratge. Té vint anys, però conserva una absoluta vigència en la seva denúncia del masclisme, el racisme i la despoblació del món rural. La directora es va inspirar en fets reals i el seu film, com tots els altres, és d’una honradesa aclaparadora. Després ha rodat a Bolívia, a Katmandú o a Cuba però, durant les properes setmanes, paga la pena seguir-li la pista a les pantalles de la Filmoteca per constatar que, com diu el títol de la retrospectiva, allà on sigui filma amb ulls compromesos.