Etiqueta: Filmoteca de Catalunya

Els dies que vindran

Esteve RiambauDeixa un comentari

Cada any, per aquestes dates, anunciem la programació que, a grans trets, arribarà durant els mesos vinents. La imatge que la il·lustra és, tanmateix, un fotograma d’Érase una vez…, la pel·lícula catalana d’animació realitzada per Josep Escobar, amb direcció artística d’Alexandre Cirici Pellicer, produïda el 1950 per Estela Films i restaurada recentment.

És el fruit de vuit anys de feina, liderada pel nostre Centre de Conservació i Restauració, per tornar els colors originals a aquesta adaptació de La ventafocs, de la qual únicament havien sobreviscut materials en 16 mm i en blanc i negre. Conservar i restaurar per visualitzar és el nostre lema i el de qualsevol filmoteca pública. Aconseguir que aquest film hagi tornat a les pantalles comercials és un èxit que ens omple de satisfacció.

Aquesta operació tindrà la seva continuïtat amb el pla sistemàtic de digitalització del nostre fons patrimonial, desenvolupat en col·laboració amb l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Ja el vam presentar públicament i, a partir del febrer, anirem mostrant els resultats amb clàssics del nostre cinema digitalitzats amb una qualitat fotogràfica que feia molts anys que no es veia. Aquesta finestra, no per casualitat, es dirà Història permanent del cinema català i l’ampliarem amb preestrenes o els homenatges que programem regularment.

Era obligat retre a Jean-Luc Godard l’homenatge que es mereix com a figura cabdal del cinema modern. La nòmina de cineastes francòfons s’amplia amb retrospectives completes de Claude Sautet i Jean Eustache, així com un panorama del cinema del Quebec. Valeria Bruni Tedeschi, Margarethe von Trotta i Terence Davies ens han confirmat la seva disponibilitat per presentar les seves obres mentre que recuperarem les filmografies de l’italià Carmelo Bene, el japonès Masaki Kobayashi, el taiwanès Edward Yang o l’etapa alemanya de Douglas Sirk.

Els corresponsals de les nostres Cartes blanques són la productora Marta Esteban, l’escriptor Enrique Vila-Matas i el cineasta portuguès Pedro Costa, de qui també revisarem tota la filmografia. Luis Buñuel serà objecte d’una exposició en el context del seu univers fílmic i el cineasta francès Érik Bullot completarà l’apartat expositiu amb la seva obra experimental.

En el capítol dels centenaris, ens centrarem especialment en el del britànic Lindsay Anderson, un dels pares del Free Cinema, i en el de la Warner, amb els seus films de gàngsters dels anys trenta i els de detectius dels quaranta. Ens fa una particular il·lusió, finalment, reivindicar vuit dones guionistes que van escriure algunes de les millors pàgines del cinema mut de Hollywood.

N’hi haurà més, molt més, però aquests cicles seran el pal de paller d’una programació que, com sempre, es vol eclèctica i diversificada. Un reflex de múltiples sensibilitats com les que també existeixen entre el públic que ens segueix. Aturada l’hemorràgia produïda per la pandèmia, aquest any hem començat a recuperar espectadors. Un símptoma evident que el cinema, projectat en sala, segueix viu.

Per molts anys i molt bones festes.

L’Home i la Natura

Esteve RiambauDeixa un comentari

No hi ha gaires cineastes que hagin rodat gairebé tota la seva obra en un radi d’acció de 50 km de casa seva. Des de Pozzolengo, un poblet llombard al costat del llac de Garda, Franco Piavoli ha estat capaç de reflectir l’Univers, i més concretament la relació entre l’Home i la Natura, en quatre llargmetratges, un migmetratge i una dotzena de curtmetratges rodats artesanalment, primer en 8 mm, després 35 mm i darrerament en digital.

S’ho fa tot ell: el guió, la direcció, la fotografia, el so i el muntatge. La seva dona l’ajudava amb el vestuari i un grup d’amics incondicionals han aportat el seu gra de sorra.

El cinema de Piavoli s’ha vist en festivals de primer nivell i ha estat reconegut per Andrei Tarkovski, Ermanno Olmi o Jean Rouch, però no ha tingut la difusió que es mereix. Per primer cop s’ha exhibit a Barcelona una molt representativa retrospectiva enquadrada en la Mostra de Cinema Espiritual, amb la col·laboració de l’Istituto Italiano di Cultura i amb la presència del mateix Piavoli, amb gairebé 90 anys, per a presentar-la.

Parla més ell que els seus films, en què els diàlegs apareixen en segon pla, com a sons i tonalitats on el contingut no té cap importància. Les imatges brillen, doncs, en un primer terme en intens diàleg amb sons que el cineasta captura de la realitat, ja sigui el vent, l’aigua, el brunzir dels insectes, el bordar dels gossos, el plor dels infants o els murmuris de plaer de dos amants.

El cinema de Piavoli parteix de la proximitat quotidiana per transcendir vers una cosmogonia que abasta des de la creació del món i l’evolució de les espècies, fins a la interferència sovint destructora de l’espècie humana o el cicle vital que va des de la infantesa fins a la mort.

Vaig tenir l’oportunitat de gaudir d’aquest ventall en viu i en directe. L’Òscar Fernández Orengo retratava a Piavoli davant de la Filmoteca quan, inesperadament, van aparèixer desenes de nens i nenes procedents d’una sessió de Filmoteca per a les Escoles. El cineasta va voler retratar-se amb ells, els hi va donar indicacions pròpies d’un director i es va submergir en aquella allau d’espectadors que algun dia descobriran el seu cinema i enyoraran l’univers que mostra Il pianeta azurro, rodat fa més de quaranta anys.

Aquesta comunió entre el vell i el nou, el passat i el futur, il·lustrava el sentit del cinema de Piavoli, però també la feina d’una Filmoteca: preservar el passat perquè se’n gaudeixi en el futur.

Fotògraf i cineasta

Esteve RiambauDeixa un comentari

Repeteixo: A la Filmoteca ens interessen i agraden els cineastes transversals, aquells que trenquen el cercle endogàmic de la cinefília. Manoel de Oliveira és un d’ells, tot i que des de fa no massa. Va ser gràcies al dipòsit dels seus fons a La Casa do Cinema de la Fundaçao Serralves de Porto, dirigida per António Preto, com es va descobrir la seva producció fotogràfica realitzada a les dècades dels trenta i quaranta.

Després de rodar el seu primer film, el documental avantguardista Douro, feina fluvial (1931), el cineasta portuguès va omplir els catorze anys següents de la seva vida amb tres activitats: corredor de cotxes esportius, pilot d’aviació i fotògraf.

Gairebé un centenar d’obres procedents de Serralves s’exposen ara a la Filmoteca de Catalunya per posar de manifest la construcció d’una mirada cinematogràfica que ja s’estava forjant amb imatges estàtiques. Totes les fotografies tenen la característica comuna d’una depurada mise-en-scène derivada de la composició i el joc entre llums i ombres.

Algunes delaten influències de la Bauhaus o del constructivisme, però, darrere un plat amb glaçons de gel, ja hi ha la idea del pas del temps i de com la fotografia, com el cinema, poden aturar-lo. D’altres són localitzacions per a projectes cinematogràfics que llavors no va poder aixecar, ja fossin sobre el circ o el món de l’aviació. També hi ha fotos familiars, de la seva dona Isabel durant el viatge de noces o d’una cosina morta que ell va fotografiar de cos present. D’aquell record se’n deriva El extraño caso de Angélica, un llargmetratge que va rodar el 2010 després de tenir el projecte en cartera durant molts anys.

Col·lecció Manoel de Oliveira, Casa do Cinema Manoel de Oliveira — Fundação de Serralves.

Quan Oliveira filma O pintor e a cidade el 1956, vint-i-cinc anys després del seu debut, ja té la mirada forjada d’un cineasta. Ha après a utilitzar el color en un curs a Alemanya i gaudeix de la col·laboració del seu amic António Cruz. El fotògraf convertit en realitzador ja no abandonarà mai aquesta promiscuïtat artística amb la pintura, el teatre, la literatura, la música o la història. Són elements indissociables d’una filmografia que es consolida a partir dels anys vuitanta, quan ja té 73 anys. Li queden quaranta anys de carrera –mor el 2015- i els aprofita rodant una trentena de films que l’acrediten com un dels grans autors contemporanis gràcies a una mirada no sempre fàcil, però indiscutiblement original, fascinant i plena de sentit de l’humor.

Al bell mig d’aquesta carrera, poc a poc nodrida per grans actors europeus –de Marcello Mastroianni a Catherine Deneuve, passant per Irene Papas, la portuguesa Leonor Silveira o el nord-americà John Malkovich- hi ha, tanmateix, un film singular amb el qual hem volgut obrir la retrospectiva que projectem durant novembre i desembre.

Es tracta de Visita ou Memorias e confissoes, un documental rodat el 1983 que va voler que fos inèdit fins després de la seva mort. Recorre els espais de la casa on va viure durant quaranta anys, evoca els seus ancestres, reconstrueix la seva detenció per la policia política de Salazar i apunta discutibles confessions sobre les seves relacions amb les dones. Tal com va explicar José Manuel Costa, director de la Cinemateca Portuguesa –depositària de tota la seva obra fílmica-, el secretisme d’aquest film no té altra justificació que el pudor. Mostra al cineasta tal qual és mentre, habitualment, ell se sentia més còmode amagant-se darrere els seus personatges de ficció. És el mateix Oliveira amb diverses capes de maquillatges, tan superposades com les que permeten encaixar perfectament el cineasta amb el fotògraf.

Manoel de Oliveira, fotògraf. Exposició

Manoel de Oliveira, cineasta. Retrospectiva   

Un compromís amb la Filmoteca

Esteve RiambauDeixa un comentari

Hi ha cineastes particularment propers a la Filmoteca de Catalunya.

Per trajectòria, per sintonia amb una determinada concepció del cinema i també per interès en la preservació patrimonial, Llorenç Soler n’era un d’ells. Tot i haver fet puntuals incursions en el cinema professional, com a realitzador i, sobretot, com a director de fotografia, el seu terreny va ser el del cinema militant i alternatiu.

En va ser un dels pioners i més actius practicants des de mitjans dels anys seixanta quan rodar en la clandestinitat implicava jugar-se, com a mínim, la llibertat. Els seus films, rodats al marge de qualsevol censura, abordaven aquells temes dels quals no se’n podia parlar: l’emigració, l’alcoholisme, els camps de concentració nazis o determinats col·lectius desfavorits.

Es veien en circuits no menys subterranis, però sempre acompanyats d’apassionats debats que traduïen el desig d’acabar amb una dictadura. L’arribada de la democràcia i la substitució del cel·luloide per diferents formats de vídeo no va apartar a Soler de la seva trajectòria. El seu esperit inconformista i combatiu estava fet a prova de maquillatges i tecnologies.

La seva sintonia amb la Central del Curt, distribuïdora de cinema alternatiu, va ser absoluta i d’aquí la seva proximitat amb Martí Rom. Una proximitat, impregnada de profunda amistat, que ha arribat fins a l’actualitat. D’ella se’n deriva que l’obra de Llorenç Soler hagi estat dipositada a la Filmoteca. Se n’han programat diverses retrospectives, però ara, a més, està conservada per a futures generacions i multiplicada a través d’una pàgina web dissenyada pel seu fill, que la contextualitza i ajuda a difondre.

El 2014 vam projectar Del roig al blau i Ser Joan Fuster, dues de les seves darreres produccions vinculades als seus orígens valencians. Cinc anys després va rebre un homenatge del festival de Cinema i Drets Humans i, el passat abril, amb el premi honorífic del Docs Barcelona encara va fer gala de la seva lucidesa i del seu sentir de l’humor, sempre irònic i punyent.

Passava llargues temporades a Calatañazor, el poble de la província de Sòria on Orson Welles va filmar escenes de Chimes at Midnight. No era difícil trobar la casa on vivia i així t’ho indicaven els veïns. A l’entrada hi havia una placa, col·locada per ell mateix, en homenatge a San Orson Welles. 

L’obra de Soler s’ha vist en diversos festivals del món i, quan el 2018 vam programar al MoMA de Nova York una retrospectiva dels “anys radicals del cinema català” (1968-1978) no podia faltar-hi el seu Largo viaje hacia la ira, amb l’impactant pròleg dels immigrants que arriben en tren a Barcelona amb els seus pobles andalusos i castellans d’origen com a signe d’identitat.

Aquest era el món que Soler posava de manifest en anys difícils i, passat el temps, ha contribuït a fer que es preservi per a la memòria de futures generacions.  

Recuperar i visibilitzar el Patrimoni

Esteve RiambauDeixa un comentari

El 27 d’octubre és el Dia Universal del Patrimoni Cinematogràfic i les filmoteques d’arreu del món ho celebrem com si fos la nostra santa patrona. Ens agrada, doncs, lluir les millors gales del que és la nostra feina: recuperar i mostrar els films que tenim a la nostra cura. Aquest any, a la Filmoteca de Catalunya, és festa grossa.

D’una banda, sota la presidència de la Consellera de Cultura, hem presentat “Visibilitzem el cinema català”, un pla de digitalització sistemàtica i selectiva dels grans clàssics del nostre cinema dipositats a l’arxiu. El punt de partida són els negatius de produccions compreses entre 1940 i 2014 que, un cop preparats, són digitalitzats no pas per garantir-ne una millor conservació sinó la visibilització en un parc de sales monopolitzat per projectors digitals o per plataformes que també requereixen d’aquest suport. Aquest projecte, ja aplicat a d’altres països del món, serà executat en col·laboració amb l’ESCAC. Res millor que comptar amb una escola de cinema que ha utilitzat el suport fotoquímic com a base de la seva pedagogia, com a company d’un viatge que donarà com a resultat la reaparició d’una desena de llargmetratges i altres tants curts cada any.

La primera remesa ja és a punt, amb títols tan indiscutibles com La ciutat cremada, Vida de família, Boom Boom, A tiro limpio, Furia española, Los felices sesenta  o Tren de sombras. La complicitat amb els propietaris dels seus drets és absoluta i els films podran gaudir d’una nova vida comercial mentre la Filmoteca es reserva la difusió en altres cinemateques i la creació d’un cicle a casa nostra, programat a partir del 2023, amb el títol “Història permanent del cinema català”.

A més d’aquest anunci, llargament anhelat per la transcendència del projecte, aquest tan especial Dia del Patrimoni s’ha completat amb la presentació de les nostres dues més recents i flamants restauracions. D’una banda, La montagne infidèle, un migmetratge documental realitzat per Jean Epstein que es donava per perdut. Va aparèixer entre el darrer dipòsit del col·leccionista Pere Tresserras en un format domèstic, la pel·lícula de 27 mm, però en versió íntegra i un acceptable estat de conservació que, un cop tractat al nostre Centre de Conservació i Restauració, es va estrenar aquest estiu a les prestigioses Giornate d Cinema Muto de Pordenone. No debades, la pel·lícula mostra l’erupció de l’Etna del 1923 filmada per un teòric i cineasta que, amb la seva adaptació de La casa Usher, va despertar la vocació cinematogràfica de Luis Buñuel.

L’altra joia de la corona és Erase una vez… un llargmetratge d’animació realitzat el 1950 per Josep Escobar i Alexandre Cirici Pellicer que adapta el conte de La ventafocs a una ambientació artística particularment exquisida i amb tocs tan catalans com una doble actuació de l’Esbart Verdaguer. L’original, en color, es va perdre i, a partir de materials supervivents en blanc i negre i 16 mm, al llarg de vuit anys hem reintroduït digitalment els més que probables colors genuïns gràcies a la recerca de Luciano Berriatua i Isabel Benavides. En aquest cas, la productora original –Estela Films- segueix activa gràcies a Félix Tusell, net del fundador, i el film tindrà una estrena comercial prèviament a les vacances de Nadal.

Les filmoteques preservem el passat, però mirem al futur, conservem pel·lícules amb la finalitat de difondre-les i res ens omple de més satisfacció que els exemples esmentats: dues restauracions artesanals de gran valor històric i el pla per tornar a la vida (digital) la història del cinema català a través dels títols més representatius.         

Tanner i Godard

Esteve RiambauDeixa un comentari

Alain Tanner era uns mesos més vell que Godard, però podria ser el seu fill. Un dels seus fills adoptius i engendrats en la modernitat. Si el francès tenia la Nouvelle Vague com a mare, el pare del suís era el Free Cinema britànic, on s’hi havia format.

Vivien a pocs kilòmetres de distància, a la riba del llac Léman i han mort amb un parell de dies de diferència. Tots dos es van mantenir lliures fins al final, coherents amb un cinema que reivindicava llibertats sense lligams i que trencava normes preestablertes. Godard va començar amb el nihilisme d’À bout de souffle i Tanner va crear la utopia d’aquell Jonàs que compliria 25 anys el 2000. A poc a poc, tots dos es van tornar escèptics i Godard va rodar el seu Film Socialiste dins el cosmopolitisme d’un creuer. Tots els somnis, de Palestina al Mur de Berlín, havien tocat a la seva fi.

               

El 2014, a Tanner li vam dedicar una retrospectiva que Octavi Martí va titular poèticament “Alain Tanner o la bellesa com a darrer refugi“. Gràcies als bons oficis de Marta Esteban, productora d’alguns dels seus films, vam convidar a presentar-la, però es resistia a abandonar Ginebra i, a darrera hora, també va declinar que anéssim a enregistrar una entrevista a casa seva. El va substituir el seu amic i còmplice Renato Berta, director de fotografia de molts dels seus films. D’aquells films ubicats en eternes No man’s land I impregnats de l’anarquia de Charles mort ou vif, del nihilisme de Le retour d’Afrique o de la Lisboa màgica de Dans la ville blanche.

Dos anys més tard vam obrir les pantalles de la Filmoteca a Godard amb un petit cicle que incloïa Adieu au langage, el seu film rodat en 3D gràcies als bons oficis tecnològics de Fabrice Aragno, la seva mà dreta. Ell mateix ens va signar el llibre de convidats amb dibuix que il·lustrava un rodatge de Godard. Ell tot sol, amb gavardina, barret i puro, envoltat per una munió de dispositius d’enregistrament visuals i sonors, inclòs un petit tren elèctric a la manera de tràveling d’una càmera digital. À bout de souffle, d’altra banda, ha estat una pel·lícula recurrent a l’Aula de Cinema, una d’aquelles fites que cap estudiant pot deixar de conèixer.

           

Hi tornarem, en un moment o altre, però valguin aquestes notes d’urgència per deixar constància de la desaparició de dos referents d’un determinat cinema. No només un cinema d’autor sinó també de la modernitat. Van marxant –podríem afegir-hi el William Klein de Qui etes vous Polly Magoo?, també traspassat aquests dies- i ens van deixant cada cop més orfes.

Poden tenir deixebles i imitadors, però mai equivalents dotats de la seva llibertat i radicalitat a l’hora de voler transformar el món. Godard coneixia bé el cinema clàssic i, justament per aquest motiu, sabia com transgredir-lo. Rei de les cites i paradoxes, afirmava que “une imatge juste c’est juste un imatge” o que una pel·lícula es fa amb “a girl and a gun”. Només en veure els crèdits, sabies que era seva. Era inconfusible, únic, irrepetible.    

El gust és nostre

Esteve RiambauDeixa un comentari

Agnès Jaoui és una dona orquestra. I no només perquè canta les seves pròpies cançons, sinó perquè també és guionista, actriu de cine i de teatre i realitzadora de cinc llargmetratges. Els projectem aquests dies a la Filmoteca després de dos ajornaments provocats per la Covid.

Però la directora de Place Publique compleix la seva paraula d’acord amb una amistat que ve d’anys. L’admirava, professionalment, com a guionista d’On connaît la chanson i Smoking/No Smoking, en una tradició que Alain Resnais havia iniciat amb escriptors de la talla de Marguerite Duras, Alain Robbe-Grillet, Jean Cayrol o Jorge Semprún. Ens vam conèixer personalment al FilmMuseum de Munic i no em puc treure del cap l’entusiasme amb el qual va celebrar un gol de França contra Brasil en un mundial de futbol que vam veure des del Biergarten de la capital bavaresa.

A més d’escriure, sempre al costat del seu inseparable Jean-Pierre Bacri, a partir del 2000 va començar a dirigir, sense deixar d’interpretar, els seus propis guions. El primer es titula Le goût des autres i comença com si la història, l’executiu que s’enamora d’una actriu de teatre, ja vingués de lluny.

Els films d’Agnès Jaoui no comencen ni acaben segons els principis de la dramatúrgia aristotèlica. Són fragments de vida que gairebé es podrien enllaçar els uns amb els altres. Els personatges són diversos, però sempre s’hi creuen la música, el teatre, la política o les celebrities. La cineasta sap molt bé de què parla. Ha conegut a molts d’aquests personatges i si bé confessa que no pren notes, no els oblida a l’hora de traslladar-los a la pantalla.

Els films d’Agnès Jaoui semblen reals com la vida mateixa, però estan minuciosament escrits amb diàlegs enginyosos, punyents i plens d’una autoironia que Jean-Pierre Bacri descarrega sovint sobre els empresaris, periodistes o presentadors de televisió que interpreta. Ella mateixa també es posa davant de la càmera amb la confiança d’un equip que executa les ordres com a realitzadora mentre ella també dirigeix des de dins les escenes. El ritme dels actors és essencial, afirma, i no s’adquireix durant el rodatge sinó en llargues sessions preparatòries on ella dedica la mateixa atenció als protagonistes que als secundaris amb una sola frase.

Després de films com Parlez-moi de la pluie o Comme une image, acaba de dirigir En thérapie, una minisèrie per a una plataforma. Res a veure amb el cinema, tant per temps com mètode de rodatge. Només té bones paraules, en canvi, per Aurore (50 primaveras), el llargmetratge dirigit per Blandine Lenoir en què interpreta a una dona de la seva edat, amb tots els problemes de la postmenopausa.

Torna a ser un reflex de la realitat, en aquest cas d’aquella que habitualment queda fora dels focus mediàtics que enlluernen els estereotips femenins. Agnès Jaoui té una especial sensibilitat per les coses que valen la pena i, des de fa uns mesos, també és la presidenta de la Cinémathèque de Toulouse. Si el seu debut com a realitzadora es deia Le gout des autres, després de la seva presència a la Filmoteca de Catalunya per presentar aquesta retrospectiva, podem afirmar que el gust és nostre.    

Lola, Patricia i Ana

Esteve RiambauDeixa un comentari

La guionista, l’actriu i la directora. Tres cineastes excepcionals ens han visitat durant els darrers dies.

Lola Salvador té una extensa trajectòria professional a la televisió i al cinema, com a figurinista, productora, realitzadora i, molt especialment, guionista. Està darrere de títols tan cabdals com El crimen de Cuenca, Las bicicletas son para el verano o Bearn o la casa de les nines.

Es documenta històricament i adapta textos aliens, però també ensenya i crea. Ha impartit classes de guió en diversos centres d’arreu del món i, ja veterana, va realitzar amb Carlos Molinero el fals documental La niebla en las palmeras. Ella mateixa va explicar la gènesi d’aquest projecte que parteix d’una ficció –un fotògraf implicat en la bomba atòmica- per desenvolupar-la a través d’imatges d’arxiu en un muntatge que va durar tres anys.

En una altra sessió, va explicar el rerefons d’El crimen de Cuenca, el film de Pilar Miró que denuncia la tortura a partir d’un error judicial que, durant la Transició, va acabar amb el segrest de la pel·lícula després d’una denúncia de la Guardia Civil. En una taula rodona amb Rosa Vergés, va fer, finalment, un repàs a la seva àmplia trajectòria, des que es va guanyar el respecte de John Wayne al rodatge de Circus World, fins la seva relació amb Alfredo Matas, “el productor de la seva vida”.

Lola Salvador ha donat tots els seus fons a la Filmoteca  de Catalunya i, al llibre de dedicatòries, hi ha deixat escrit: “Ja saps que he nascut a Barcelona (1938) però no sé on. Avui decideixo néixer aquí, entre amics i fotografies”.

           

Patricia Reyes Spíndola té una molt extensa trajectòria com a actriu de teatre, televisió i cinema. En aquest àmbit, ha rodat nou llargmetratges a les ordres d’Arturo Ripstein, però la majoria del públic la reconeix per molt populars telenovel·les rodades a Mèxic, el seu país, o a Miami. Aprofitant una estada a Madrid, ha fet un viatge llampec a Barcelona per presentar-hi A quien cierra los ojos, el seu últim llargmetratge.

Hi interpreta a la directora d’un col·legi privat de Ciutat de Mèxic convertit en  un microcosmos social on conflueixen l’especulació immobiliària, el despertar a l’adolescència, el bulling i també la lluita de classes. Elegant, intel·ligent, divertida i amb un bagatge professional impressionant, Patricia Reyes Spindola és un pou d’anècdotes i d’experiències viscudes des de dins dels rodatges, des de la seva implicació en els personatges estripats de Ripstein a sèries nord-americanes pagades a preu d’or i rodades amb set càmeres simultànies.     

Nascuda a Navarra, Ana Díez va ser la primera guanyadora d’un Goya a la direcció novell per Ander eta Yul. Posteriorment, la seva trajectòria l’ha portada per diversos països llatinoamericans fins ara tornar a Mèxic, on fa molts anys va anar-hi per doctorar-se en epidemiologia i va acabar estudiant-hi cinema.

L’escola d’A quien cierra los ojos  està retratada amb tanta sensibilitat com contundència i un domini admirable dels actors més joves. No els hi deixava llegir el guió fins al moment del rodatge per no restar espontaneïtat i, en canvi, va tenir la sort que Patricia Reyes Spindola s’enamorés del projecte. El seu paper estava escrit per un home, però es va adaptar a la mida d’una actriu que se’l va fer seu, arrossegava els altres actors vers la perfecció i ara lluita perquè aquest film, rodat just abans del confinament i recentment acabat, tingui ara la visibilitat que el mereix. De moment, ja ha estat preestrenat a la Filmoteca de Catalunya, amb l’enriquidora visita de tres grans cineastes.

No tan de pressa!

Esteve RiambauDeixa un comentari

Després d’escriure un llibre sobra la seva obra, editat el 2007 per la Filmoteca de Catalunya, Jaime Camino em va demanar perllongar la col·laboració per escriure un guió de caràcter autobiogràfic a partir d’elements que ell havia inclòs a les seves pel·lícules. S’hi van afegir una entrevista filmada que ell havia rodat amb la seva mare, textos inèdits per unes, mai seriosament plantejades, memòries i també la seva novel·la Moriré en Nueva York, on es desdobla en un personatge anomenat Constantino i abundants referències a la música, l’altra gran passió del cineasta especialitzat en la guerra civil.

Lamentablement, la delicada salut del director de Las largas vacaciones del 36 va impedir materialitzar aquest projecte, titulat ¡No tan deprisa, no tan deprisa!, ni tan sols assumint-ne jo la direcció, com ell generosament em va proposar. Quan, cinc anys més tard, vaig accedir a la direcció de la Filmoteca, la primera exposició va estar dedicada al cinema i la guerra civil, amb un gran protagonisme de Jaime Camino, padrí conjuntament amb Bigas Luna de la sessió inaugural. Un parell d’anys després de la seva mort, el 2015, el seu fill Teo va donar a la Filmoteca de Catalunya tot el fons documental de la seva trajectòria professional.

D’aquests dos factors, el guió autobiogràfic mai rodat i la donació de guions, cartes, fotografies i cartells en neix ara una exposició que porta el mateix títol de la pel·lícula non nata. El canvi de llenguatge, del cinematogràfic a l’expositiu, ha fet caure alguns elements –el desdoblament de la personalitat de Camino en un personatge de ficció- però n’han sobreviscut d’altres. D’aquí la importància que a l’exposició que ara s’inaugura tingui sis pantalles que allotgen els temes essencials de la seva obra: la infantesa, la guerra civil, la música, els feliços seixanta, la dificultat d’estimar i la mort. Els vídeos confeccionats s’expliquen per ells mateixos, amb la presència incorporada d’imatges filmades de nou per Liliana Díaz i la veu de Teo Camino que suplanta al seu pare amb la lectura dels seus textos. Vitrines perifèriques i els murs contigus contenen, a la manera de peus de plana, imatges i documents relatius a la creació de cada un dels seus llargmetratges.

Al darrer apartat, el de la mort, s’explica el títol de l’exposició. És un episodi autobiogràfic que ell va relatar a la novel·la, però mai no va gosar filmar. No el revelaré aquí, però sí que explicaré, que he volgut acabar l’exposició amb una fotografia de Jaime Camino presa el 2012, durant l’exposició dedicada a la guerra civil. Vaig debatre amb dissenyadors i col·laboradores sobre els tons d’aquesta imatge que, per a mi, és un comiat. Ho és de l’exposició, en qualsevol cas, i l’opció presa no sé si és la més estètica però sí la més coherent. El fons, els plafons amb imatges de la seva vinculació cinematogràfica amb la guerra civil, són en color, amb predomini del vermell. La seva silueta, amb un somriure carregat d’anys, però també d’ironia, és en blanc i negre. És l’espectre que, com les llums i ombres de les seves pel·lícules, ens recorda que, malgrat les lleis de la biologia, el cinema captura el temps per esdevenir un testimoni del passat.

Visiteu l’exposició per no haver de dir com el majordom interpretat per Vittorio Gassman a El llarg hivern: “Se’ns enduen el temps”.

Agraïment i diversitat

Esteve RiambauDeixa un comentari

Un cop més, i en nom de tot l’equip de la Filmoteca de Catalunya, vull expressar el nostre agraïment al públic que, en temps tan difícils, ens fa confiança i omple les sessions dins els marges establerts de prevenció sanitària. La reducció de l’aforament al 50% ha provocat que, en les darreres setmanes, diverses sessions han exhaurit les localitats disponibles. Fins el punt que, en previsió de que aquesta situació es perllongui, augmentarem el nombre de passis de determinades pel·lícules per evitar que ningú es quedi fora.

D’altra banda, també és significatiu que aquests èxits de convocatòria s’hagin produït amb cineastes tan dispars com Mani Kaul o John Cassavetes. El seu únic punt de coincidència és la seva voluntat de independència creativa però, provenint de dos contexts culturals tan diversos com la Índia o els Estats Units, han despertat l’interès d’un públic àvid de descobertes o retrobaments. Ja fa anys que reivindiquem l’eclecticisme com una de les pautes de la nostra programació i res millor per demostrar ho que aquesta atenció compartida vers un deixeble de Robert Bresson i un cineasta que, com Orson Welles, actuava en pel·lícules d’Hollywood per poder finançar els seus projectes més personals.

A la sala d’exposicions, Marilyn Monroe ha mostrat el seu rostre més proper gràcies a les fotografies que Milton H. Greene li va fer en una cinquantena de sessions entre 1953 i 1957. A les 80 imatges exposades veiem una dona sovint desprotegida de maquillatge, però també disposada a compartir les proves de llum i vestuari que li proposava un fotògraf amb el qual van produir, a més, dues pel·lícules més enllà de l’estereotip amb el qual la Fox l’havia encotillat. Sortosament, després d’unes setmanes tancada per la pandèmia, la Monroe tornarà a obrir el seu servei de restauració per coincidir amb l’actriu que li dona nom dins el mateix edifici de la Filmoteca.

L’Aula de Cinema, Per amor a les Arts, les sessions familiars o la materialització dels Dies Curts que ja vam iniciar durant el confinament constaten que la nostra programació segueix viva, oberta i amb apostes de futur. No sabem concebre el cinema sense la seva materialitat, tant pel que fa al contacte dels materials de preservació com a les projeccions en sala i amb públic. És per això que, fa unes setmanes, vam avançar la programació de 2021 com un desig que volem fer realitat. Ja ho hem aconseguit durant el més de gener i seguim. Seguim amb el leit motiv d’El cinema és il·lusió que acompanyarà els 150 anys del naixement de Segundo de Chomón, aixoplugats com a commemoració oficial del govern de la Generalitat.         

Benvolgut públic. Gràcies per ser hi. Nosaltres us hi esperem!