Un compromís amb la Filmoteca

Hi ha cineastes particularment propers a la Filmoteca de Catalunya.

Per trajectòria, per sintonia amb una determinada concepció del cinema i també per interès en la preservació patrimonial, Llorenç Soler n’era un d’ells. Tot i haver fet puntuals incursions en el cinema professional, com a realitzador i, sobretot, com a director de fotografia, el seu terreny va ser el del cinema militant i alternatiu.

En va ser un dels pioners i més actius practicants des de mitjans dels anys seixanta quan rodar en la clandestinitat implicava jugar-se, com a mínim, la llibertat. Els seus films, rodats al marge de qualsevol censura, abordaven aquells temes dels quals no se’n podia parlar: l’emigració, l’alcoholisme, els camps de concentració nazis o determinats col·lectius desfavorits.

Es veien en circuits no menys subterranis, però sempre acompanyats d’apassionats debats que traduïen el desig d’acabar amb una dictadura. L’arribada de la democràcia i la substitució del cel·luloide per diferents formats de vídeo no va apartar a Soler de la seva trajectòria. El seu esperit inconformista i combatiu estava fet a prova de maquillatges i tecnologies.

La seva sintonia amb la Central del Curt, distribuïdora de cinema alternatiu, va ser absoluta i d’aquí la seva proximitat amb Martí Rom. Una proximitat, impregnada de profunda amistat, que ha arribat fins a l’actualitat. D’ella se’n deriva que l’obra de Llorenç Soler hagi estat dipositada a la Filmoteca. Se n’han programat diverses retrospectives, però ara, a més, està conservada per a futures generacions i multiplicada a través d’una pàgina web dissenyada pel seu fill, que la contextualitza i ajuda a difondre.

El 2014 vam projectar Del roig al blau i Ser Joan Fuster, dues de les seves darreres produccions vinculades als seus orígens valencians. Cinc anys després va rebre un homenatge del festival de Cinema i Drets Humans i, el passat abril, amb el premi honorífic del Docs Barcelona encara va fer gala de la seva lucidesa i del seu sentir de l’humor, sempre irònic i punyent.

Passava llargues temporades a Calatañazor, el poble de la província de Sòria on Orson Welles va filmar escenes de Chimes at Midnight. No era difícil trobar la casa on vivia i així t’ho indicaven els veïns. A l’entrada hi havia una placa, col·locada per ell mateix, en homenatge a San Orson Welles. 

L’obra de Soler s’ha vist en diversos festivals del món i, quan el 2018 vam programar al MoMA de Nova York una retrospectiva dels “anys radicals del cinema català” (1968-1978) no podia faltar-hi el seu Largo viaje hacia la ira, amb l’impactant pròleg dels immigrants que arriben en tren a Barcelona amb els seus pobles andalusos i castellans d’origen com a signe d’identitat.

Aquest era el món que Soler posava de manifest en anys difícils i, passat el temps, ha contribuït a fer que es preservi per a la memòria de futures generacions.  

Tanner i Godard

Alain Tanner era uns mesos més vell que Godard, però podria ser el seu fill. Un dels seus fills adoptius i engendrats en la modernitat. Si el francès tenia la Nouvelle Vague com a mare, el pare del suís era el Free Cinema britànic, on s’hi havia format.

Vivien a pocs kilòmetres de distància, a la riba del llac Léman i han mort amb un parell de dies de diferència. Tots dos es van mantenir lliures fins al final, coherents amb un cinema que reivindicava llibertats sense lligams i que trencava normes preestablertes. Godard va començar amb el nihilisme d’À bout de souffle i Tanner va crear la utopia d’aquell Jonàs que compliria 25 anys el 2000. A poc a poc, tots dos es van tornar escèptics i Godard va rodar el seu Film Socialiste dins el cosmopolitisme d’un creuer. Tots els somnis, de Palestina al Mur de Berlín, havien tocat a la seva fi.

               

El 2014, a Tanner li vam dedicar una retrospectiva que Octavi Martí va titular poèticament “Alain Tanner o la bellesa com a darrer refugi“. Gràcies als bons oficis de Marta Esteban, productora d’alguns dels seus films, vam convidar a presentar-la, però es resistia a abandonar Ginebra i, a darrera hora, també va declinar que anéssim a enregistrar una entrevista a casa seva. El va substituir el seu amic i còmplice Renato Berta, director de fotografia de molts dels seus films. D’aquells films ubicats en eternes No man’s land I impregnats de l’anarquia de Charles mort ou vif, del nihilisme de Le retour d’Afrique o de la Lisboa màgica de Dans la ville blanche.

Dos anys més tard vam obrir les pantalles de la Filmoteca a Godard amb un petit cicle que incloïa Adieu au langage, el seu film rodat en 3D gràcies als bons oficis tecnològics de Fabrice Aragno, la seva mà dreta. Ell mateix ens va signar el llibre de convidats amb dibuix que il·lustrava un rodatge de Godard. Ell tot sol, amb gavardina, barret i puro, envoltat per una munió de dispositius d’enregistrament visuals i sonors, inclòs un petit tren elèctric a la manera de tràveling d’una càmera digital. À bout de souffle, d’altra banda, ha estat una pel·lícula recurrent a l’Aula de Cinema, una d’aquelles fites que cap estudiant pot deixar de conèixer.

           

Hi tornarem, en un moment o altre, però valguin aquestes notes d’urgència per deixar constància de la desaparició de dos referents d’un determinat cinema. No només un cinema d’autor sinó també de la modernitat. Van marxant –podríem afegir-hi el William Klein de Qui etes vous Polly Magoo?, també traspassat aquests dies- i ens van deixant cada cop més orfes.

Poden tenir deixebles i imitadors, però mai equivalents dotats de la seva llibertat i radicalitat a l’hora de voler transformar el món. Godard coneixia bé el cinema clàssic i, justament per aquest motiu, sabia com transgredir-lo. Rei de les cites i paradoxes, afirmava que “une imatge juste c’est juste un imatge” o que una pel·lícula es fa amb “a girl and a gun”. Només en veure els crèdits, sabies que era seva. Era inconfusible, únic, irrepetible.    

Moments inoblidables

Són moltes les coses que han succeït a la Filmoteca durant els darrers deu anys, els que ara compleix la seu del Raval. Tretze mil sessions, gairebé deu mil pel·lícules projectades i centenars de convidats donen per molt. Sense oblidar els milers d’alumnes dels Serveis Educatius, els usuaris de la Biblioteca o les més de cinquanta exposicions. Cadascú pot tenir els seus propis records, però la memòria no es mesura per les millors pel·lícules –el gust és subjectiu-, els convidats amb Oscar o Palma d’Or a Cannes, per aquell document que vaig trobar a la biblioteca, la fotografia exposada que em va canviar la vida o el nen que va descobrir que la pantalla de la sala Chomón era molt més gran que la d’un ordinador.

Volem celebrar els deu anys al Raval, en canvi, amb aquells moments inoblidables associats a pel·lícules que han forjat la nostra història, que també és la de molta gent que ens ha seguit de prop. Hi haurà sessions amb restauracions que s’han fet des del nostre Centre de Conservació i Restauració de Terrassa –l’altra seu de la Filmoteca- com va ser la versió nord-americana de Reborn que vam recuperar d’un laboratori de Los Angeles i vam incloure a la gran retrospectiva de Bigas Luna, la primera del Raval. Die Nibelungen, amb una còpia restaurada en 35 mm, va ser –d’altra banda, la cloenda del congrés de la FIAF celebrada al Gran Teatre del Liceu. Jacquot de Nantes s’associa, en canvi, a la visita d’Agnès Varda per inaugurar l’exposició dedicada a Jacques Demy. Los Tarantos també il·lustra una altra exposició, la de Rovira Beleta a partir dels fons dipositats al nostre departament de documentació, i a un magnífic dossier dels serveis educatius.

Més enllà de les parets del Raval, hem exhibit les nostres restauracions del 2CR. El sol del membrillo de Víctor Erice a Cannes Clàssics i De quelques événements sans signification (Mostafa Derkaoui) al Forum de la Berlinale. A la retrospectiva que el MoMA de Nova York ens va dedicar el 2018 vam exhibir-hi La respuesta (Josep Maria Forn), El largo viaje hacia la ira (Llorenç Soler) i Ice Cream (Antoni Padrós) mentre la col·legiata de Cardona va acollir la projecció de Chimes at Midnight com a cloenda del centenari d’Orson Welles.

Jacinto Esteva va ser objecte d’una exposició i de l’edició en DVD de la seva obra completa. Per això projectem la recuperada Notes sur l’emigration i la restaurada Lejos de los árboles mentre Vida en sombras (Llobet Gràcia) també representa l’edició en DVD que va merèixer el primer premi d’Il cinema ritrovato de Bologna. Films d’Helena Lumbreras i Mariano Lisa o d’Emma Cohen recordaran que les vam restaurar i presentar en la Mostra de Films de Dones, mentre Adieu au langage (Jean-Luc Godard) va ser el primer film projectat en 3D.

Els que hi érem, no oblidarem mai el concert d’Hanna Schygulla, que va culminar amb un bis de Lili Marleen, la cançó que dona títol al film de Fassbinder. També va quedar gravada a foc l’ovació de gala a Jean Pierre Léaud a la preestrena de La mort de Louis XIV. No per casualitat li hem encarregat a Albert Serra la imatge commemorativa d’aquests deu anys. No tot han sigut moments plàcids o apoteòsics. Rio Grande, el western de John Ford, s’estava projectant en el mateix moment que es produïen els atemptats terroristes a les Rambles i Do the Right Thing (Spike Lee) va ser una de les primeres projeccions després del llarg confinament per la Covid.

Al seu dia, vam apostar pels noms de Laya i Chomón per batejar les dues sales. Ens hi hem mantingut fidels i de la productora del Comissariat de Propaganda durant la Guerra Civil hem recuperat dos documentals que es donaven per perduts: Transfusions de sang i Els ollaires de Breda. De Segundo de Chomón hem celebrat els 150 anys del seu naixement amb un seguit d’activitats que han implicat a tots els departaments de la Filmoteca. Tots aquests noms i títols són la nostra història i la nostra identitat. Representen aquells moments que, per a nosaltres, resulten inoblidables.

Deu anys al Raval

Ara fa deu anys inauguràvem la nova seu de la Filmoteca de Catalunya al barri del Raval. Una fita llargament esperada i prorrogada per diversos retards. Una fita necessària per a l’evolució de la institució.

Hi han passat moltes coses i són molts els records que s’hi acumulen, però el primer que em ve al cap són les primeres projeccions, el juny del 2020, després dels primers tres mesos de confinament per la Covid. Feia uns dies que l’activitat ja s’havia reiniciat al Centre de Conservació i Restauració i a la Biblioteca del Cinema i, passat l’estiu, s’engegarien els Serveis Educatius. Però va ser aquella tarda, inoblidable tarda, quan bona part del nostre equip va ser testimoni del retorn d’espectadors a les sales que, amb llàgrimes als ulls, ens deien que ens havien trobat a faltar, que érem com la seva família.

Allà es va posar de manifest que l’activitat d’una filmoteca és essencialment física, de contacte amb els materials que preservem en cel·luloide, paper o digital, però també d’uns espectadors que volen seguir veient els films en una sala fosca i pantalla gran.

Durant aquests primers deu anys, la seu de la Filmoteca ha complert la funció que li va ser assignada: convertir-se en un centre cultural especialitzat en cinema on les projeccions s’han conjugat amb exposicions, la biblioteca i els serveis educatius al cor d’un barri, el Raval, on, des del primer dia, ens hi hem sentit còmodes i ben acollits. Som conscients dels problemes socials que ens envolten i que una Filmoteca no és la primera necessitat. Tampoc he vingut a solucionar problemes que s’escapen de les nostres mans, però, des del primer dia, si hem pogut contribuir amb un gra de sorra, ho hem fet amb absolut convenciment.

Tot això no hauria estat possible sense la implicació de l’equip de la Filmoteca que va creure en aquest projecte des del primer dia i l’ha fet realitat. La seva complicitat ha estat infinita. També vull agrair el suport de l’ICEC i del Departament de Cultura, amb un especial protagonisme de Natàlia Garriga, actual Consellera de Cultura. Aquesta seu és, en molt bona part, fruit de la seva gestió, de la seva il·lusió i perseverància en assolir reptes que semblaven impossibles.

També cal agrair a tothom que ha col·laborat amb nosaltres al llarg d’aquests anys: Equipaments culturals, instituts i consolats estrangers, filmoteques, festivals i cineclubs, universitats i escoles de cinema, associacions, centres educatius i entitats públiques i privades. El 2013, d’altra banda, vam acollir el congrés de la FIAF i la proximitat amb filmoteques públiques d’arreu del món ha estat imprescindible. Com també ho han estat els centenars de convidats que han passat per aquest edifici. Molts d’ells, cineastes de primer nivell internacional, s’han convertit en bons amics i imprescindibles missatgers.

Gràcies, per últim, al públic, que dia a dia, ens feu confiança. Amb el milió tres-cents mil espectadors que han passat per aquestes sales, més els visitants de les exposicions, els alumnes del serveis educatius o els usuaris de la biblioteca, aquest edifici ha adquirit tot el sentit pel qual va ser concebut. Hi hem projectat cinema clàssic, naturalment, però també films contemporanis que no arriben a les sales comercials i aquells amb els quals ens comuniquem amb altres disciplines culturals i socials:. Ara per ara, les filmoteques ja no només conservem les pel·lícules sinó la forma en la qual el cinema es veia quan era el gran espectacle popular del segle XX.

Celebrem aquests deu anys amb una setmana que vol ser un mirall de la nostra feina, de la nostra identitat. Projectarem restauracions pròpies de films catalans, com les recuperades versions internacionals de Jet Lag i Reborn o petits tresors del nostre Centre de Conservació i Restauració, l’altra seu de la Filmoteca. La Cinémathèque Suisse ens en ha portat un dels seus, un film que el 1979 ja parlava de pandèmies. També retrem homenatge a Pere Portabella, que acaba de complir 95 anys, i a Tomàs Pladevall, assessor de moltes de les nostres restauracions, amb l’estrena d’un documental sobre la seva trajectòria. Una taula rodona recordarà qui son els nostres veïns i còmplices: els museus, les biblioteques, els professionals del cinema y la universitat. El públic familiar descobrirà el valor del patrimoni amb la màgia del cinema i En construcción, el film rodat per José Luis Guerin al Raval, ha estat el més votat pel públic per recordar, justament, on som. Al barri on uns joves també s’han iniciat en els secrets del cinema. Film The Living Record of Our Memory, finalment, es un precís retrat realitzat per Inés Toharia del que som i fem les filmoteques.

Hem fet moltes coses, però encara en queden de pendents. Les tecnologies avancen i ens hi hem d’emmotllar per, precisament, preservar el patrimoni. Formem part d’una política audiovisual que no pot mirar el futur sense integrar el passat, un patrimoni que ha d’estar viu. Nosaltres no som de catifes vermelles ni de premis autocomplaents, però hem passejat el cinema català arreu del món. En som la seva memòria i necessitem que estigui viva perquè cada una de les celebracions futures de la Filmoteca de Catalunya sigui una festa. Una festa del cinema. Del d’ara i del de sempre, del que reflecteix la nostra identitat i del que mereixen veure les generacions futures.

Bogdanovich: darrera sessió.

Amb Peter Bogdanovich desapareix una part de la memòria del Hollywood clàssic. L’havia mamat, havia conegut els seus protagonistes i va saber transmetre el seu llegat, fos amb diversos llibres o amb una amistat personal tan intensa com la que va mantenir amb Orson Welles. En va programar una gran retrospectiva, el va allotjar a casa seva i va interpretar un dels papers principals de The other Side of the Wind, el film inacabat que fa poc ha contribuït a reconstruir.

The Last Picture Show, el seu debut com a director, era una declaració d’amor al cinema que ell estimava. Rodada en blanc i negre, evocava l’esperit d’una generació, la seva, educada a les sales fosques. Després va revisar d’altres gèneres clàssics, com la comèdia a What’s up, Doc? o They All Laughed, el musical a At long last Love o el terror a Targets. També va reconstruir els anys de la depressió a Paper Moon o el naixement de Hollywood a Nickelodeon, però la Meca del cinema no li va fer justícia.

L’assassinat de Dorothy Stratten, la seva parella, el va ensorrar anímicament i mai més va tornar a primera línia. Havia dirigit i interpretat episodis de The Soprano i, recentment, un documental sobre Buster Keaton que semblava fet amb poques ganes.

Bogdanovich era un cos estrany en el món del cinema contemporani.

El vaig tractar durant un festival de Sitges per parlar, àmpliament, sobre els guionistes del Hollywood clàssic. I també de Welles, naturalment. Vam intercanviar llibres i ell em va demanar algunes fotos del meu en què ell apareixia, mentre em dedicava generosament la seva llarga entrevista amb l’autor de Citizen Kane. Anys després, quan va arribar el moment de tancar l’antic cinema Aquitània com a seu de la Filmoteca, no vaig dubtar en programar una sessió doble amb The Last Picture Show i Red River.

Al seu film tanquen el cinema de poble amb aquest western de Howard Hawks perquè els joves marxen a Corea. Nosaltres ens traslladàvem al Raval, després de tres mesos d’impàs infernal, per seguir rendint culte a aquell cinema que Bogdanovich va adorar.

Història vivent del cinema Català

Amb la mort de Josep Maria Forn desapareix una altra part important de la història del cinema català.  L’havia viscuda en primera persona des dels seus orígens professionals a principis dels anys cinquanta: com a productor assalariat i independent, com a guionista i com a director, fins i tot en petits papers com a actor.

Peça clau a la fundació de l’Institut del Cinema Català, també va ser el primer i únic Director General de Cinematografia per, des de la seva experiència, posar ordre en un sector turbulent.  Des que la censura, que va prohibir sistemàticament La respuesta, el va obligar a fer un gir vers la producció, havia aixoplugat nombrosos debutants del cinema català dels primers anys de la transició democràtica i va ser la peça clau perquè La ciutat cremada arribés a bon port.

Forn havia tocat tots els gèneres, del policíac dels anys cinquanta a ¿Pena de muerte? al pseudowestern bandoler José María, però tan aviat es va poder independitzar de la fàbrica d’espardenyes amb la qual Iquino comparava la seva productora,  el director de Muerte al amanecer o La barca sin pescador va volar molt més amunt amb La piel quemada.

La Filmoteca de Catalunya va digitalitzar els seus materials i avui és una de les joies de la corona de la nostra col·lecció de clàssics. En el seu moment, a mitjans dels anys seixanta, va invocar Els altres catalans de Paco Candel –company del departament de guions d’Iquino- per retratar el mateix sol que cremava les espatlles dels primers turistes de la Costa Brava i les dels treballadors vinguts del sud d’Espanya per construir els hotels de primera línia de platja. Aquell film , que reivindicava un Nou Cinema Català d’inspiració neorealista, es va alinear exclusivament amb  Vida de familia  de Josep Lluís Font i El último sábado de Pere Balañá. Altres dos films que reivindiquem regularment.

Justament d’aquest tema vam parlar fa uns mesos, a la seva residència del Penedès, mentre abusava de la nostra amistat per retreure’m l’atenció que jo havia dedicat a l’Escola de Barcelona, l’altre focus de dissidència franquista a la Catalunya dels anys seixanta. Encara ens vam tornar a veure poc abans de l’estiu. Jo volia parlar amb ell d’Iquino, de la dimensió humana d’aquell productor que havia format tota una generació de tècnics a canvi de salaris miserables. Forn n’havia aprés, l’havia patit i se n’havia sortit.

Parlava amb coneixement de causa, amb el coixí d’una llarga trajectòria cinematogràfica plena de noms històricament il·lustres: Companys, Macià i un projecte sobre els Borbons que tenia damunt la taula del seu estudi envoltat de vinyes.

Havia cedit materials a la Filmoteca i nosaltres havíem inclòs La respuesta  a la retrospectiva dels Anys Radicals del cinema català que havíem presentat al MoMA de Nova York. Ell els havia viscut, els havia patit i se’n havia sortit.

Forn era una història vivent del cinema català. El recordarem i l’enyorarem en l’homenatge que li retrem aquest desembre.

Entrevista a Josep Maria Forn. [Enregistrament el 19/05/2021]

Yves, Simone, Fernando i Stanislaw

A més de ser parella a la pantalla i a la vida real, Yves Montand i Simone Signoret van néixer el mateix any. Ara fa cent anys. Estem programant els títols més emblemàtics de la seva filmografia i també les puntuals coincidències. Dues d’elles, Compartiment tueurs i L’aveu, van ser dirigides per Costa-Gavras. Entre el funeral de Mikis Theodorakis a Atenes i el de Jean-Paul Belmondo a París, el cineasta franco-grec va passar unes hores per Barcelona per retre homenatge als dos actors.

Gràcies a una amistat forjada els caps de setmana en una casa de la Bretanya on l’elit intel·lectual jugava al voleibol, ell va poder debutar amb un llargmetratge policíac carregat d’estrelles atretes per Signoret i Montand. Ell, més conegut com a cantant, diria després que Costa-Gavras l’havia fet actor i, agraït, va treballar a les seves ordres en altres tres films.

Costa-Gavras va presentar L’Aveu, l’adaptació del llibre autobiogràfic d’Artur London, un comunista txec víctima de les purgues estalinistes. Montand es va ficar de ple dins el personatge. A Signoret li va costar acceptar el paper de la dona que delata al seu marit. El film, amb guió de Jorge Semprún, va irritar als comunistes francesos. “D’un llibre comunista, n’han fet un film anticomunista”, van dir. Anys després, quan es va emetre per la televisió, un dirigent del partit va reconèixer: “Aquest film l’hauríem d’haver fet nosaltres”. Gavras, Semprún, Montand i Chris Marker, reunits a casa d’un d’ells, reien davant d’aquesta autocrítica.

De Montand n’hem vist diversos matisos: des del compromís amb el Godard de Tout va bien a la deliciosa comèdia Let’s make Love, que explica perquè es va enamorar de Marilyn Monroe. La Signoret angoixada de Therèse Raquin conjuga perfectament amb la de Les diabòliques, un d’aquells films que susciten l’aplaudiment final d’una sala agraïda. L’Oscar, en canvi, se’l va endur per Room at the top, una interessant incursió en el Free Cinema.

També hem celebrat el centenari de Stanislaw Lem amb precises pinzellades: dues de les adaptacions de Solaris, la de Tarkovski i la de Soderbergh; i dues produccions poloneses. L’escenografia d’El test del pilot Prix acusa el pas dels anys però no oblida les arrels filosòfiques del mestre de la ciència ficció. El novel·lista preferia, en canvi, Milfulles, un telefilm realitzat per Andrzej Wajda que recorre als trasplantaments per reflexionar sobre la identitat humana en clau de paròdia. Científic i també novel·lista, Salvador Bayarri va recórrer exhaustivament la presència de Lem a la pantalla amb una documentada conferència.

L’Havana és, per últim, la ciutat convidada de les festes de la Mercè. Hi ha moltes pel·lícules, cubanes i internacionals, que passen a la capital caribenya, però hi ha un cineasta que l’ha retratat amb especial fortuna. Fernando Pérez és l’autor de La vida es silbar, Suite Habana  i Últimos días en La Habana. Va acceptar la invitació de l’Ajuntament de Barcelona per venir-les a presentar a la Filmoteca, però la Covid ha modificat el calendari de rodatge del seu darrer film. En el seu lloc hem comptat amb la presència de la seva filla Victoria, protagonista de la primera i productora de la segona. Viu a València, però té línia directa amb L’Havana i es fa creus de les profecies que, ara fa més de dues dècades, La vida es silbar  feia del 2020. “Només faltava que el meu pare els hagués filmat amb mascareta”, exclama.

I és que el cinema fixa molt bé el passat, però prediu futurs que no sempre es compleixen encara que, de vegades, s’hi assemblen. Només cal mirar la caiguda del mur de Berlín, les distopies de Lem o L’Havana que Pérez ha anat filmant per comprovar-ho.     

Gran Piccoli

Darrere Michel Piccoli hi ha el bo i millor del cinema d’autor europeu dels últims seixanta anys. Luis Buñuel, Alain Resnais, Jacques Demy, Jean-Luc Godard, Agnès Varda, Marco Ferreri, Luis G. Berlanga, Manoel de Oliveira o Nanni Moretti són alguns dels grans realitzadors amb els quals ha treballat al llarg d’una trajectòria prolífica: Més de 200 títols en 70 anys davant les càmeres, a més de desenes d’obres de teatre. Va morir el maig del 2020, als 94 anys, i hem esperat fins aquest estiu per programar la gran retrospectiva que es mereix. Al llarg de juliol i agost, les pantalles de la Filmoteca ens oferiran les seves múltiples cares, del cínic aristòcrata de Benjamin ou les memoires d’un puceau  a l’arquitecte de Les choses de la vie  passant pel pintor de La belle noiseuse  o el venedor de televisors d’Une chambre en ville.

Tot i que va treballar al costat de Romy Schneider o Brigitte Bardot, el seu físic no li afavoria els papers de galant. Era més propens a trencar les normes, com les de l’obrer que s’afarta de tot a Themroc o la d’un dels participants a la bacanal de La grande bouffe. Ferreri ja el coneixia de Dillinger é morto, un monòleg sobre la solitud i la desesperació on interpretava el nihilisme a través d’actes domèstics i quotidians. Amb Buñuel també va treballar en diverses ocasions i, després d’encarnar la tragèdia d’un vell actor de teatre a Je rentre a la maison, Oliveira el va repescar de Belle de jour per ser el protagonista de Belle toujours.

Va fer una única incursió a Hollywood, a les ordres d’Alfred Hitchcock a Topaz. Però la seva base estava a Europa, a França, però també a Portugal, Espanya o Itàlia. Berlanga va traspassar els seus fetitxes eròtics al dentista de Grandeur Nature i també la gran catarsi amb la que finalitza París Tumbuctú. Moretti, en canvi, no va dubtar en canonitzar-lo com el més humà dels Papes que s’han vist a la pantalla, un Sant Pare carregat de dubtes i complexos. Agnès Varda, per últim, va celebrar el centenari del cinema amb Les cent et une nuits, un film tan fallit com ple d’estrelles internacionals. Entre Robert De Niro i Gina Lollobrigida, Marcello Mastroianni i Leonardo di Caprio, Piccoli encarnava a Monsieur Cinéma, el pare de totes les imatges en moviment.

El vaig tractar breument, quan va presentar Alors voilà, el seu debut com a realitzador, a la Mostra de Venècia del 1997. Era un home afable, de respostes brillants i un inexhaurible ventall de referències. Encarnava el cinema d’autor europeu i, amb qualsevol dels seus representants hi havia treballat. Tenia la ironia de Buñuel, la causticitat de Ferreri, la poesia d’Oliveira, la cinefília de Godard o la transgressió de Berlanga. Era, sense dubtes, Monsieur Cinéma.          

Chomón, a 150 imatges per segon

Batejar la sala gran de la nova seu del Raval amb el nom de Segundo de Chomón no va ser una decisió innocent ni molt menys gratuïta. El 17 d’octubre es compleixen 150 anys del naixement d’aquest cineasta dels orígens durant molt temps qualificat com “el Méliès espanyol” i ja fa anys reconegut internacionalment amb un nom propi associat a la Filmoteca de Catalunya. Procedent de Terol, va tenir Barcelona, Paris i Torí com les seus d’una carrera associada a la tècnica com a vehicle de la il·lusió i la fantasia. Expert en l’acoloriment manual de les pel·lícules en blanc i negre, de l’animació stop motion i dels efectes especials, és el pare de molts dels trucatges usats en l’actualitat. És per aquest motiu que, des de la Filmoteca, no el volem reivindicar únicament com una relíquia del passat sinó com un cineasta ple de vida i vigència.

De fet, és el primer cineasta que mereix l’honor de ser oficialment reconegut pel Govern de la Generalitat com una de les commemoracions oficials. I, des de la Filmoteca ens sentim particularment orgullosos de liderar una sèrie de iniciatives que, oficialment, tenen el seu tret de sortida en el cine-concert que Josep Maria Baldomà i els seu trio de Lunatiques oferiran a la sala del Raval que porta el seu nom. Les pel·lícules que s’hi projectaran han estat restaurades per Mariona Bruzzo i Rosa Cardona, comissàries de la commemoració, i vinculades a l’estudi i preservació de l’obra de Chomón des d’una llunyana col·laboració amb el festival de cinema fantàstic de Sitges als anys noranta. La cloenda de l’edició d’enguany coincidirà, precisament, amb la data de naixement del cineasta i serà l’epicentre de les activitats.

Miquel Curanta, director de l’ICEC, Mariona Bruzzo i Rosa Cardona, comissàries de l’Any Chomón i Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya

Des de les diverses unitats de la Filmoteca, hem preparat i promogut concerts a càrrec de Marc Parrot i els joves compositors de l’ESMUC. Una sessió d’il·lusionisme amb el mag Hausson i el piano de Francesc Mora es conjugaran amb projeccions i mappings a diversos indrets de Barcelona gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament. TVC també participarà en la difusió del personatge al voltant de les jornades d’un Laboratori Chomón amb la presència de destacats especialistes internacionals del passat i també de la seva herència tecnològica. Un cicle de projeccions demostrarà fins a quin punt és profunda la petjada d’aquest cineasta.  Els més petits, per últim, podran descobrir la seva màgia gràcies als Serveis Educatius i a les sessions organitzades per la Federació Catalana de Cineclubs a biblioteques de tot el país, mentre són diverses les filmoteques internacionals que ja ens han demanat el programa Chomón per projectar-lo al llarg dels propers mesos. No deixeu de consultar el web específic, anychomon.cat, nodrit d‘informacions i imatges procedents dels nostres fons documentals i amb puntuals informacions sobre les activitats. 

La col·lecció Chomón de la Filmoteca de Catalunya consta actualment d’un centenar de títols. Una trentena van ser editats per Cameo en un DVD, amb música original de Joan Pineda, que el 2011 va guanyar el prestigiós premi internacional del festival Il cinema ritrovato. Ara, el nostre Centre de Conservació i Restauració ha digitalitzat vuit títols i una dotzena més, alguns d’ells inèdits, arribaran d’altres institucions. Prepareu-vos doncs a viure un veritable festival Chomón d’aquí al desembre. I cada cop que entreu a la sala gran del Raval sigueu conscients que sou al regne de la fantasia i de la il·lusió.       

Estrènyer la mà del diable

Ha mort Bertrand Tavernier, un dels referents del cinema contemporani i un amic de la Filmoteca de Catalunya.

Havia de venir a la inauguració de la seu del Raval però li ho va impedir una reunió del sindicat de directors francesos. Ell lluitava a fons per les causes en les quals creia, igual que ho havia fet amb l’excepció cultural del cinema europeu i amb cada una de les seves pel·lícules. A l’antimilitarisme de La vie et rien d’autre o Capitaine Conan, al tema de l’adopció a Holy Lola, la policia davant la droga a L-627 o al de l’escola pública a Ça commence aujord’hui seguien debats que ell conduïa personalment per sales de tota França.

El cinema era la seva vida i el seu ofici. Ho sabia tot i, si no, ho preguntava. Recordo un cara a cara fascinant amb José Luis Guarner i una posterior trucada per preguntar-me detalls sobre un dels films en litigi. De fet, el vaig conèixer envoltat dels VHS que Martin Scorsese li enviava per documentar-se de cara al seu monumental volum Cinquanta anys de cinema nord-americà i era un plaer comprovar com treia suc de films aparentment menors, els anomenats de sèrie B, per posar en valor una mirada, un moviment de càmera, una partitura musical.

Anys més tard, va escriure el pròleg del meu llibre sobre el cinema francès després de la Nouvelle Vague i el va aprofitar per reivindicar els cineastes de postguerra, demolits per Truffaut i els joves turcs de Cahiers. Després de superar una greu malaltia, el 2016 va venir finalment a la Filmoteca per defensar la Carta Blanca que li havíem ofert. I allà tornaven a ser-hi els realitzadors del cinéma de papa dels quaranta: Claude Autant-Lara, Jacques Becker, Henri Decoin o, molt especialment el Maurice Tourneur de La main du diable. Era una descoberta que, a partir d’una història policíaca amb ribets surrealistes, confluïa sobre un diabòlic braç que ell i jo vam convertir en un signe de salutació i complicitat. Molt hàbilment, Octavi Martí, va encaixar aquesta selecció de preferències amb els seus propis films amb una correspondència que a Tavernier li va encantar i comentava en els col·loquis posteriors a les projeccions.

Un any més tard, Tavernier va tornar a Barcelona per presentar el seu darrer film, les quatre hores del seu Voyage à travers le cinéma français que aquí es va estrenar com Las películas de mi vida. Ho eren, indubtablement, i portaven el seu segell personal. Però, naturalment, no hi eren totes i el cineasta va afegir una sèrie televisiva de vuit capítols que inclou més material inèdit per parlar dels seus cineastes, no només realitzadors sinó també guionistes, actors o músics. Després d’un sopar a París em va fer tornar l’endemà al matí a casa seva per fer me sentir la banda sonora de la seva sèrie.

Aquest és l’homenatge que li oferirem properament. Un film seu sobre els films que li agradaven és la millor forma possible d’acomiadar a Bertrand Tavernier, al cineasta i a l’amic.