Categoria: Homenatges

En record de Michel Ciment

Esteve RiambauDeixa un comentari

No fa gaires dies, Michel Ciment acompanyava Jerry Schatzberg en una sessió de la Cinémathèque Française. Frédéric Bonnaud, el seu director, em transmetia l’emoció d’aquell acte quan va venir a la nostra Filmoteca per presentar el seu recent documental sobre Godard.

El director de la revista Positif i el guanyador de la Palma d’Or de Cannes amb Scarecrow gaudien d’una sintonia que venia de molts anys. Ciment era fidel als cineastes als quals admirava, als quals coneixia i als quals havia estudiat i els seus llibres en donen fe a propòsit de John Boorman, Francesco Rosi o Jane Campion. La personalitat dels seus gustos el portava a defensar, simultàniament, a un blacklisted del maccarthisme com Joseph Losey i al delator Elia Kazan. No tenia més prejudicis que el seu gust.

Foto: Georges Seguin

Stanley Kubrick era un cas particular. Ciment va ser dels pocs historiadors del cinema als quals el director d’A Clockwork Orange va deixar apropar-se. La clau estava en la precisió de les seves entrevistes i en el rigor de les seves observacions. El llibre resultant és modèlic, a la vegada que una mostra de fins on arribaven les obsessions de Kubrick quan va exigir que les fotografies que l’il·lustren fossin fotogrames dels films i no foto-fixes del rodatge. El metre de distància que separa una càmera de l’altra trencava la geometria mil·limètrica dels seus enquadraments.     

A Venècia, quan es va estrenar Eyes Wide Shut, Michel i jo vam ser dels pocs crítics a defensar in situ l’obra pòstuma de Kubrick. La majoria de periodistes preferien parlar de Tom Cruise i Nicole Kidman. Intercanviar opinions amb Michel en sortir de les projeccions dels festivals era sempre una font de coneixement i d’idees. Des de les pàgines de Positif o les seves emissions radiofòniques estava al dia del cinema contemporani, però sempre recolzat pel seu bagatge històric, per la seva experiència docent i també pels dos documentals que va dedicar a Billy Wilder i Joseph Mankiewicz.

Des que es va incorporar a Positif, el 1963, en una tradició compartida amb Bernard Chardère, Robert Benayoun o Bertrand Tavernier, va estar al peu del canó fins al darrer moment. Ens vam trobar no fa gaire a Sant Sebastià i ja acusava el pes de l’edat. Al darrer festival de Cannes anava acompanyat d’un cuidador. El cinema era la seva passió i la seva font de coneixement. Un cinema com el que ja no es troba a les pantalles d’estrena. Llegint Ciment s’entén perfectament quina és la diferència i també el buit que deixa la seva absència.

D’aquí a uns dies commemorarem el centenari de Jorge Semprún amb el programa doble integrat per La guerre est finie i Les routes du Sud. Dedicarem aquesta sessió amb el film de Joseph Losey a la memòria de Michel Ciment. I justament la presentarà François Thomas, col·laborador de Positif i especialista en l’obra de Welles. Sobre ell tractava el primer article que Ciment va escriure per aquesta revista ara fa seixanta anys.   

Xile i Montevideo

Esteve RiambauDeixa un comentari

Amb dos dies de diferència hem iniciat dos cicles importants: la commemoració dels 50 anys del cop d’estat de Pinochet i la carta blanca a l’escriptor Enrique Vila-Matas.

La cineasta xilena Carmen Castillo va protagonitzar una intensa sessió –organitzada amb la col·laboració del Memorial Democràtic i la conselleria de Justícia- dedicada al seu film La flaca Alejandra. El títol es refereix a la militant del MIR detinguda per la DINA el 1974 i, sota tortura, convertida en col·laboradora de la dictadura per denunciar companys de militància.

Castillo, que va resultar ferida, però es va poder escapar de la policia, la retroba dinou anys després, quan ha fet un altre tomb a la seva vida per ara denunciar als seus raptors. Davant la càmera, reflexiona sobre aquesta dolorosa experiència i torna als escenaris on va ser torturada.

A la sessió, la cineasta xilena especialista en memòria històrica, va conversar amb la periodista Imma Merino per ampliar aquest testimoni que genera nombrosos interrogants. En realitat, es tracta d’un triple exorcisme. Dos a càrrec de la militant que abjura del seu passat col·laboracionista per després explicar-ho davant de la càmera. El tercer és el de la mateixa Carmen Castillo, obligada a implicar-se físicament dins del seu film per buscar respostes a la part de l’experiència que ella no va viure en primera persona.

De les moltes preguntes que el film, realitzat el 1994, suscita, en destaca una: què hauria fet la cineasta en el lloc de la torturada? No la va haver de respondre, però si es va comprometre a deixar-ne constància en el testimoni que constitueix un film com aquest.

Chile era el nom del cinema de barri d’Enrique Vila-Matas, i Montevideo és el títol de la seva darrera novel·la. L’escriptor, com Juan Marsé o Terenci Moix, haurien volgut ser cineastes abans de decantar-se per la literatura. Però l’autor de Historia abreviada de la literatura portátil va arribar a dirigir un curtmetratge Fin de verano que no té cap problema en reconèixer copiat del Teorema de Pasolini. Tenia una secció fixa a la revista Fotogramas –l’anònima “Oído en Bocaccio”- i no va dubtar a inventar-se entrevistes suposadament exclusives amb Marlon Brando, Rudolph Nureyev o Patricia Highsmith.

No va passar res fins que va tergiversar declaracions de Rovira-Beleta o Bardem, que es van queixar a la redacció. D’aquesta capacitat imaginativa a la literatura de ficció hi havia un pas, que Vila-Matas va donar quan a París va llogar una chambre de bonne a Marguerite Duras. Allà es va impregnar de cinema sense deixar de reconèixer davant Robbe Grillet –guionista del film- que després de veure 24 cops L’année dernière à Marienbad no havia entès res.

Tot això va explicar-ho en la conversa pública que vam mantenir abans del primer títol escollit a la seva carta blanca: La strategia del ragno, l’obra mestra de Bertolucci basada en el relat de Borges Tema del traïdor y del héroe. S’endevinen les connexions d’aquesta paradoxa amb la literatura d’un escriptor que recorre sovint a les cites, moltes d’elles cinematogràfiques.

D’aquí que la seva tria sorgeixi de terrors infantils –l’aventura colonial Simba-, l’admiració per John Ford amb regust etílic i festiu –La taberna del irlandés-, la fugaç aparició com a actor en un happening underground d’Adolfo Arrieta –Tam Tam-, el descobriment televisiu de dos títols recents –Uncut Gems i Ni le ciel ni la terre– o el documental sobre l’entrevista entre Hitchcock i Truffaut perquè, simplement, tenia ganes de veure’l.

No debades, en la seva etapa com a crític de Destino a les ordres de Pere Gimferrer, es va inventar una ressenya negativa de La ciutat cremada sense haver-la vist perquè no quedava cap localitat disponible.

El terreny de Vila-Matas és la ficció. Sempre acompanyada d’un reconfortant sentit de l’humor.           

La Història segons Jean-Luc

Esteve RiambauDeixa un comentari

La segona part de l’homenatge que la Filmoteca de Catalunya dedica a Jean-Luc Godard parteix de les conferències que el cineasta va impartir a Montreal la tardor del 1978, convidat pel Conservatori d’Art Cinematogràfic del Quebec.

Les sessions consistien en la projecció de determinats films seus acompanyats de fragments, en aquells moments bobines de 35mm, d’altres que l’havien inspirat o motivat.  Aquesta associació d’idees resultava molt evident en casos com One plus One i els musicals New York, New York, Top Hat o Brigadoon. D’altres casos, sorprenia: Què hi feia Francesco Giuliare di Dio de Rossellini al bell mig de les fragmentacions del cos femení d’Une femme mariée i Persona?

Set d’aquestes sessions, d’un nombre que probablement s’apropava a deu, van ser transcrites i publicades en francès. Alphaville, una distribuïdora d’art i assaig, les va editar en castellà amb traducció de Miguel Marías, un gran crític de cinema que ja havia traduït cinc guions de Godard per Alianza.  No estaven previstes notes a peu de pàgina, però va afegir-ne centenars a fi d’aclarir millor un text carregat d’idees i referències, però que delatava el caos expositiu de la seva procedència oral.

El llibre es va publicar el 1980, coincidint amb l’estrena espanyola de Sauve qui peut (la vie), que Godard va anar a promocionar a Madrid. Marías el va entrevistar extensament i Godard va veure les notes a peu de pàgina sense protestar. Aquests materials són la base del cicle que projectem aquest estiu, amb tots els films de Godard implicats i bona part dels referenciats.

No és la “veritable història del cine” que anunciava el títol del llibre, però si una radiografia dels gustos del cineasta per films clàssics que anuncien ruptures per la via de la modernitat. Fritz Lang, Nicholas Ray, Kenji Mizoguchi, Robert Bresson o Luis Buñuel són alguns dels pilars del cine clàssic sobre els quals es va edificar la modernitat de la qual Godard en va ser profeta.

En mans de l’espectador de la Filmoteca queda la potestat d’establir els lligams i correspondències que el cineasta proposa, de vegades a partir de temes com la prostitució a Vivre sa vie i Nana (o el patetisme d’Anna Karina amb el de Maria Falconetti a La passion de Jeanne d’Arc); d’altres vegades de vincles més ocults però mai gratuïts. Godard portaria aquest mètode associatiu a límits més extrems amb la seva sèrie televisiva Histoire(s) du cinéma.  

Miguel Marías reconeix haver vist tots els films citats, tot i la dificultat d’identificar imatges que se superposen amb la banda sonora d’una tercera pel·lícula. Godard vivia al món de la imatge global, però hi aplicava el seu ordre. Quan Fabrice Aragno, el seu col·laborador durant els darrers vint anys, va presentar la primera part de l’homenatge, va explicar que Godard classificava els DVD que li feia comprar en una prestatgeria d’Ikea. Aquest era el seu guió. I, a partir d’aquesta font, hi aplicava el muntatge.

Hi haurà una tercera part de l’homenatge, al setembre. El cicle es dirà Papà Godard i serà sobre la seva herència.

La petjada del director d’À bout de souffle és profunda i no té límits.  

“Se te quiere, Carlos”

Esteve RiambauDeixa un comentari

Una amistat personal forjada des d’anys abans, va convertir a Carlos Saura en un dels puntals de la darrera etapa de la Filmoteca de Catalunya. No va ser a la inauguració, però sí que va venir a fer una visita guiada a la primera exposició, La guerra civil vista pel cinema. Imatges confrontades.

Hi era abastament citat i va arrodonir la seva presència amb la presentació de ¡Ay, Carmela!, la seva retrobada amb Rafael Azcona per fer explícites totes aquelles metàfores que a La caza o a El jardín de las delicias, s’amagaven de la censura. Va ser un dia intens, recordo, perquè abusant de la seva generositat, aquell mateix matí em va acompanyar a visitar una exposició sobre Goya al CaixaFòrum. Ho sabia tot del pintor aragonès, recreat per Paco Rabal a Goya en Burdeos, i ho compartia generosament Al vespre, em va dir: “Yo no ceno nunca y tú vete a casa, que estarás cansado”.

Tenia llavors 80 anys i el desbordaven els projectes. La seva especialització en el gènere musical el portava de l’Índia fins a Mèxic, passant per totes les danses espanyoles menys la sardana, “perquè no li acabo de trobar el punt cinematogràfic”, deia.   I, entre pel·lícula i pel·lícula, encara tenia temps de respondre a les peticions dels amics. Vam coincidir a les Jornades Fotogràfiques del Masnou el 2013 i, cada cop que el convidava a la Filmoteca, responia: “Si no estoy rodando vendré, porque yo tengo que trabajar, ¿sabes?”. Jo n’era conscient, però no deixava d’insistir perquè sabia que ell tornaria. Va fer-ho per presentar Deprisa, deprisa i també ens va acompanyar en la celebració dels primers cinc anys de la seu del Raval. Va presentar Iberia i allà es va retrobar amb Pere Portabella, el productor de Los golfos, i va conèixer Robert Guediguian.

Saura repetia que la seva carrera havia progressat gràcies als seus èxits internacionals i França el va acollir com si fos fill de Buñuel fins que la irrupció d’Almodóvar va fer passar pàgina. Durant el franquisme, els seus films críptics eren sinònims d’un anhel de llibertat. Tan aviat va arribar la democràcia, el director de Cría cuervos va canviar de registre i poc després va trobar en el musical un nou enfocament a la seva carrera. Un enfocament sovint menyspreat per quedar al marge de la ficció i per una aparent manca de substrat sociològic quan, en realitat, reivindicava la veritable essència d’aquell flamenc que havia estat trivialitzat i usurpat pel folklorisme franquista.

Vaig visitar el rodatge d’El rey de todo el mundo a Guadalajara (Mèxic), on em va presentar al seu inseparable Vittorio Storaro, la llum que compartia amb Bertolucci i Coppola. També ens vam retrobar a Sitges, abans que ell presentés el seu curtmetratge sobre els afusellaments del 2 de maig i jo commemorés els 150 anys del naixement de Segundo de Chomón, un altre aragonès amb projecció internacional.

Teníem altres projectes en comú, però manava la seva atapeïda agenda, eficaçment gestionada per la seva filla Anna. Ella i jo vam presentar l’exposició de fotografies sobre flamenc que es va inaugurar a Jerez de la Frontera el passat setembre. La salut ja li va impedir viatjar, però, tot i això, seguia treballant, infatigablement, en un documental sobre pintures murals que es va rodar fugaçment a Barcelona i s’acaba d’estrenar o en un projecte sobre Montserrat Caballé i el Liceu que ja no podrà veure la llum.

¡Esa luz! era el títol d’una novel·la autobiogràfica que evocava els seus records de la guerra civil. Ara, als 91 anys, aquella llum s’ha apagat. Queden, però, les pel·lícules, fruit d’una desbordant capacitat de treball. I els records personals d’una amistat. “Se te quiere, Esteve”, em deia en una aparentment impersonal tercera persona. Ell també es feia estimar.    

Un compromís amb la Filmoteca

Esteve RiambauDeixa un comentari

Hi ha cineastes particularment propers a la Filmoteca de Catalunya.

Per trajectòria, per sintonia amb una determinada concepció del cinema i també per interès en la preservació patrimonial, Llorenç Soler n’era un d’ells. Tot i haver fet puntuals incursions en el cinema professional, com a realitzador i, sobretot, com a director de fotografia, el seu terreny va ser el del cinema militant i alternatiu.

En va ser un dels pioners i més actius practicants des de mitjans dels anys seixanta quan rodar en la clandestinitat implicava jugar-se, com a mínim, la llibertat. Els seus films, rodats al marge de qualsevol censura, abordaven aquells temes dels quals no se’n podia parlar: l’emigració, l’alcoholisme, els camps de concentració nazis o determinats col·lectius desfavorits.

Es veien en circuits no menys subterranis, però sempre acompanyats d’apassionats debats que traduïen el desig d’acabar amb una dictadura. L’arribada de la democràcia i la substitució del cel·luloide per diferents formats de vídeo no va apartar a Soler de la seva trajectòria. El seu esperit inconformista i combatiu estava fet a prova de maquillatges i tecnologies.

La seva sintonia amb la Central del Curt, distribuïdora de cinema alternatiu, va ser absoluta i d’aquí la seva proximitat amb Martí Rom. Una proximitat, impregnada de profunda amistat, que ha arribat fins a l’actualitat. D’ella se’n deriva que l’obra de Llorenç Soler hagi estat dipositada a la Filmoteca. Se n’han programat diverses retrospectives, però ara, a més, està conservada per a futures generacions i multiplicada a través d’una pàgina web dissenyada pel seu fill, que la contextualitza i ajuda a difondre.

El 2014 vam projectar Del roig al blau i Ser Joan Fuster, dues de les seves darreres produccions vinculades als seus orígens valencians. Cinc anys després va rebre un homenatge del festival de Cinema i Drets Humans i, el passat abril, amb el premi honorífic del Docs Barcelona encara va fer gala de la seva lucidesa i del seu sentir de l’humor, sempre irònic i punyent.

Passava llargues temporades a Calatañazor, el poble de la província de Sòria on Orson Welles va filmar escenes de Chimes at Midnight. No era difícil trobar la casa on vivia i així t’ho indicaven els veïns. A l’entrada hi havia una placa, col·locada per ell mateix, en homenatge a San Orson Welles. 

L’obra de Soler s’ha vist en diversos festivals del món i, quan el 2018 vam programar al MoMA de Nova York una retrospectiva dels “anys radicals del cinema català” (1968-1978) no podia faltar-hi el seu Largo viaje hacia la ira, amb l’impactant pròleg dels immigrants que arriben en tren a Barcelona amb els seus pobles andalusos i castellans d’origen com a signe d’identitat.

Aquest era el món que Soler posava de manifest en anys difícils i, passat el temps, ha contribuït a fer que es preservi per a la memòria de futures generacions.  

Tanner i Godard

Esteve RiambauDeixa un comentari

Alain Tanner era uns mesos més vell que Godard, però podria ser el seu fill. Un dels seus fills adoptius i engendrats en la modernitat. Si el francès tenia la Nouvelle Vague com a mare, el pare del suís era el Free Cinema britànic, on s’hi havia format.

Vivien a pocs kilòmetres de distància, a la riba del llac Léman i han mort amb un parell de dies de diferència. Tots dos es van mantenir lliures fins al final, coherents amb un cinema que reivindicava llibertats sense lligams i que trencava normes preestablertes. Godard va començar amb el nihilisme d’À bout de souffle i Tanner va crear la utopia d’aquell Jonàs que compliria 25 anys el 2000. A poc a poc, tots dos es van tornar escèptics i Godard va rodar el seu Film Socialiste dins el cosmopolitisme d’un creuer. Tots els somnis, de Palestina al Mur de Berlín, havien tocat a la seva fi.

               

El 2014, a Tanner li vam dedicar una retrospectiva que Octavi Martí va titular poèticament “Alain Tanner o la bellesa com a darrer refugi“. Gràcies als bons oficis de Marta Esteban, productora d’alguns dels seus films, vam convidar a presentar-la, però es resistia a abandonar Ginebra i, a darrera hora, també va declinar que anéssim a enregistrar una entrevista a casa seva. El va substituir el seu amic i còmplice Renato Berta, director de fotografia de molts dels seus films. D’aquells films ubicats en eternes No man’s land I impregnats de l’anarquia de Charles mort ou vif, del nihilisme de Le retour d’Afrique o de la Lisboa màgica de Dans la ville blanche.

Dos anys més tard vam obrir les pantalles de la Filmoteca a Godard amb un petit cicle que incloïa Adieu au langage, el seu film rodat en 3D gràcies als bons oficis tecnològics de Fabrice Aragno, la seva mà dreta. Ell mateix ens va signar el llibre de convidats amb dibuix que il·lustrava un rodatge de Godard. Ell tot sol, amb gavardina, barret i puro, envoltat per una munió de dispositius d’enregistrament visuals i sonors, inclòs un petit tren elèctric a la manera de tràveling d’una càmera digital. À bout de souffle, d’altra banda, ha estat una pel·lícula recurrent a l’Aula de Cinema, una d’aquelles fites que cap estudiant pot deixar de conèixer.

           

Hi tornarem, en un moment o altre, però valguin aquestes notes d’urgència per deixar constància de la desaparició de dos referents d’un determinat cinema. No només un cinema d’autor sinó també de la modernitat. Van marxant –podríem afegir-hi el William Klein de Qui etes vous Polly Magoo?, també traspassat aquests dies- i ens van deixant cada cop més orfes.

Poden tenir deixebles i imitadors, però mai equivalents dotats de la seva llibertat i radicalitat a l’hora de voler transformar el món. Godard coneixia bé el cinema clàssic i, justament per aquest motiu, sabia com transgredir-lo. Rei de les cites i paradoxes, afirmava que “une imatge juste c’est juste un imatge” o que una pel·lícula es fa amb “a girl and a gun”. Només en veure els crèdits, sabies que era seva. Era inconfusible, únic, irrepetible.    

Moments inoblidables

Esteve Riambau1 comentari

Són moltes les coses que han succeït a la Filmoteca durant els darrers deu anys, els que ara compleix la seu del Raval. Tretze mil sessions, gairebé deu mil pel·lícules projectades i centenars de convidats donen per molt. Sense oblidar els milers d’alumnes dels Serveis Educatius, els usuaris de la Biblioteca o les més de cinquanta exposicions. Cadascú pot tenir els seus propis records, però la memòria no es mesura per les millors pel·lícules –el gust és subjectiu-, els convidats amb Oscar o Palma d’Or a Cannes, per aquell document que vaig trobar a la biblioteca, la fotografia exposada que em va canviar la vida o el nen que va descobrir que la pantalla de la sala Chomón era molt més gran que la d’un ordinador.

Volem celebrar els deu anys al Raval, en canvi, amb aquells moments inoblidables associats a pel·lícules que han forjat la nostra història, que també és la de molta gent que ens ha seguit de prop. Hi haurà sessions amb restauracions que s’han fet des del nostre Centre de Conservació i Restauració de Terrassa –l’altra seu de la Filmoteca- com va ser la versió nord-americana de Reborn que vam recuperar d’un laboratori de Los Angeles i vam incloure a la gran retrospectiva de Bigas Luna, la primera del Raval. Die Nibelungen, amb una còpia restaurada en 35 mm, va ser –d’altra banda, la cloenda del congrés de la FIAF celebrada al Gran Teatre del Liceu. Jacquot de Nantes s’associa, en canvi, a la visita d’Agnès Varda per inaugurar l’exposició dedicada a Jacques Demy. Los Tarantos també il·lustra una altra exposició, la de Rovira Beleta a partir dels fons dipositats al nostre departament de documentació, i a un magnífic dossier dels serveis educatius.

Més enllà de les parets del Raval, hem exhibit les nostres restauracions del 2CR. El sol del membrillo de Víctor Erice a Cannes Clàssics i De quelques événements sans signification (Mostafa Derkaoui) al Forum de la Berlinale. A la retrospectiva que el MoMA de Nova York ens va dedicar el 2018 vam exhibir-hi La respuesta (Josep Maria Forn), El largo viaje hacia la ira (Llorenç Soler) i Ice Cream (Antoni Padrós) mentre la col·legiata de Cardona va acollir la projecció de Chimes at Midnight com a cloenda del centenari d’Orson Welles.

Jacinto Esteva va ser objecte d’una exposició i de l’edició en DVD de la seva obra completa. Per això projectem la recuperada Notes sur l’emigration i la restaurada Lejos de los árboles mentre Vida en sombras (Llobet Gràcia) també representa l’edició en DVD que va merèixer el primer premi d’Il cinema ritrovato de Bologna. Films d’Helena Lumbreras i Mariano Lisa o d’Emma Cohen recordaran que les vam restaurar i presentar en la Mostra de Films de Dones, mentre Adieu au langage (Jean-Luc Godard) va ser el primer film projectat en 3D.

Els que hi érem, no oblidarem mai el concert d’Hanna Schygulla, que va culminar amb un bis de Lili Marleen, la cançó que dona títol al film de Fassbinder. També va quedar gravada a foc l’ovació de gala a Jean Pierre Léaud a la preestrena de La mort de Louis XIV. No per casualitat li hem encarregat a Albert Serra la imatge commemorativa d’aquests deu anys. No tot han sigut moments plàcids o apoteòsics. Rio Grande, el western de John Ford, s’estava projectant en el mateix moment que es produïen els atemptats terroristes a les Rambles i Do the Right Thing (Spike Lee) va ser una de les primeres projeccions després del llarg confinament per la Covid.

Al seu dia, vam apostar pels noms de Laya i Chomón per batejar les dues sales. Ens hi hem mantingut fidels i de la productora del Comissariat de Propaganda durant la Guerra Civil hem recuperat dos documentals que es donaven per perduts: Transfusions de sang i Els ollaires de Breda. De Segundo de Chomón hem celebrat els 150 anys del seu naixement amb un seguit d’activitats que han implicat a tots els departaments de la Filmoteca. Tots aquests noms i títols són la nostra història i la nostra identitat. Representen aquells moments que, per a nosaltres, resulten inoblidables.

Deu anys al Raval

Esteve RiambauDeixa un comentari

Ara fa deu anys inauguràvem la nova seu de la Filmoteca de Catalunya al barri del Raval. Una fita llargament esperada i prorrogada per diversos retards. Una fita necessària per a l’evolució de la institució.

Hi han passat moltes coses i són molts els records que s’hi acumulen, però el primer que em ve al cap són les primeres projeccions, el juny del 2020, després dels primers tres mesos de confinament per la Covid. Feia uns dies que l’activitat ja s’havia reiniciat al Centre de Conservació i Restauració i a la Biblioteca del Cinema i, passat l’estiu, s’engegarien els Serveis Educatius. Però va ser aquella tarda, inoblidable tarda, quan bona part del nostre equip va ser testimoni del retorn d’espectadors a les sales que, amb llàgrimes als ulls, ens deien que ens havien trobat a faltar, que érem com la seva família.

Allà es va posar de manifest que l’activitat d’una filmoteca és essencialment física, de contacte amb els materials que preservem en cel·luloide, paper o digital, però també d’uns espectadors que volen seguir veient els films en una sala fosca i pantalla gran.

Durant aquests primers deu anys, la seu de la Filmoteca ha complert la funció que li va ser assignada: convertir-se en un centre cultural especialitzat en cinema on les projeccions s’han conjugat amb exposicions, la biblioteca i els serveis educatius al cor d’un barri, el Raval, on, des del primer dia, ens hi hem sentit còmodes i ben acollits. Som conscients dels problemes socials que ens envolten i que una Filmoteca no és la primera necessitat. Tampoc he vingut a solucionar problemes que s’escapen de les nostres mans, però, des del primer dia, si hem pogut contribuir amb un gra de sorra, ho hem fet amb absolut convenciment.

Tot això no hauria estat possible sense la implicació de l’equip de la Filmoteca que va creure en aquest projecte des del primer dia i l’ha fet realitat. La seva complicitat ha estat infinita. També vull agrair el suport de l’ICEC i del Departament de Cultura, amb un especial protagonisme de Natàlia Garriga, actual Consellera de Cultura. Aquesta seu és, en molt bona part, fruit de la seva gestió, de la seva il·lusió i perseverància en assolir reptes que semblaven impossibles.

També cal agrair a tothom que ha col·laborat amb nosaltres al llarg d’aquests anys: Equipaments culturals, instituts i consolats estrangers, filmoteques, festivals i cineclubs, universitats i escoles de cinema, associacions, centres educatius i entitats públiques i privades. El 2013, d’altra banda, vam acollir el congrés de la FIAF i la proximitat amb filmoteques públiques d’arreu del món ha estat imprescindible. Com també ho han estat els centenars de convidats que han passat per aquest edifici. Molts d’ells, cineastes de primer nivell internacional, s’han convertit en bons amics i imprescindibles missatgers.

Gràcies, per últim, al públic, que dia a dia, ens feu confiança. Amb el milió tres-cents mil espectadors que han passat per aquestes sales, més els visitants de les exposicions, els alumnes del serveis educatius o els usuaris de la biblioteca, aquest edifici ha adquirit tot el sentit pel qual va ser concebut. Hi hem projectat cinema clàssic, naturalment, però també films contemporanis que no arriben a les sales comercials i aquells amb els quals ens comuniquem amb altres disciplines culturals i socials:. Ara per ara, les filmoteques ja no només conservem les pel·lícules sinó la forma en la qual el cinema es veia quan era el gran espectacle popular del segle XX.

Celebrem aquests deu anys amb una setmana que vol ser un mirall de la nostra feina, de la nostra identitat. Projectarem restauracions pròpies de films catalans, com les recuperades versions internacionals de Jet Lag i Reborn o petits tresors del nostre Centre de Conservació i Restauració, l’altra seu de la Filmoteca. La Cinémathèque Suisse ens en ha portat un dels seus, un film que el 1979 ja parlava de pandèmies. També retrem homenatge a Pere Portabella, que acaba de complir 95 anys, i a Tomàs Pladevall, assessor de moltes de les nostres restauracions, amb l’estrena d’un documental sobre la seva trajectòria. Una taula rodona recordarà qui son els nostres veïns i còmplices: els museus, les biblioteques, els professionals del cinema y la universitat. El públic familiar descobrirà el valor del patrimoni amb la màgia del cinema i En construcción, el film rodat per José Luis Guerin al Raval, ha estat el més votat pel públic per recordar, justament, on som. Al barri on uns joves també s’han iniciat en els secrets del cinema. Film The Living Record of Our Memory, finalment, es un precís retrat realitzat per Inés Toharia del que som i fem les filmoteques.

Hem fet moltes coses, però encara en queden de pendents. Les tecnologies avancen i ens hi hem d’emmotllar per, precisament, preservar el patrimoni. Formem part d’una política audiovisual que no pot mirar el futur sense integrar el passat, un patrimoni que ha d’estar viu. Nosaltres no som de catifes vermelles ni de premis autocomplaents, però hem passejat el cinema català arreu del món. En som la seva memòria i necessitem que estigui viva perquè cada una de les celebracions futures de la Filmoteca de Catalunya sigui una festa. Una festa del cinema. Del d’ara i del de sempre, del que reflecteix la nostra identitat i del que mereixen veure les generacions futures.

Bogdanovich: darrera sessió.

Esteve RiambauDeixa un comentari

Amb Peter Bogdanovich desapareix una part de la memòria del Hollywood clàssic. L’havia mamat, havia conegut els seus protagonistes i va saber transmetre el seu llegat, fos amb diversos llibres o amb una amistat personal tan intensa com la que va mantenir amb Orson Welles. En va programar una gran retrospectiva, el va allotjar a casa seva i va interpretar un dels papers principals de The other Side of the Wind, el film inacabat que fa poc ha contribuït a reconstruir.

The Last Picture Show, el seu debut com a director, era una declaració d’amor al cinema que ell estimava. Rodada en blanc i negre, evocava l’esperit d’una generació, la seva, educada a les sales fosques. Després va revisar d’altres gèneres clàssics, com la comèdia a What’s up, Doc? o They All Laughed, el musical a At long last Love o el terror a Targets. També va reconstruir els anys de la depressió a Paper Moon o el naixement de Hollywood a Nickelodeon, però la Meca del cinema no li va fer justícia.

Peter Bogdanovich i Cybill Shepherd durant el rodatge de The Last Picture Show.

L’assassinat de Dorothy Stratten, la seva parella, el va ensorrar anímicament i mai més va tornar a primera línia. Havia dirigit i interpretat episodis de The Soprano i, recentment, un documental sobre Buster Keaton que semblava fet amb poques ganes.

Bogdanovich era un cos estrany en el món del cinema contemporani.

El vaig tractar durant un festival de Sitges per parlar, àmpliament, sobre els guionistes del Hollywood clàssic. I també de Welles, naturalment. Vam intercanviar llibres i ell em va demanar algunes fotos del meu en què ell apareixia, mentre em dedicava generosament la seva llarga entrevista amb l’autor de Citizen Kane. Anys després, quan va arribar el moment de tancar l’antic cinema Aquitània com a seu de la Filmoteca, no vaig dubtar en programar una sessió doble amb The Last Picture Show i Red River.

Al seu film tanquen el cinema de poble amb aquest western de Howard Hawks perquè els joves marxen a Corea. Nosaltres ens traslladàvem al Raval, després de tres mesos d’impàs infernal, per seguir rendint culte a aquell cinema que Bogdanovich va adorar.

Història vivent del cinema Català

Esteve RiambauDeixa un comentari

Amb la mort de Josep Maria Forn desapareix una altra part important de la història del cinema català.  L’havia viscuda en primera persona des dels seus orígens professionals a principis dels anys cinquanta: com a productor assalariat i independent, com a guionista i com a director, fins i tot en petits papers com a actor.

Peça clau a la fundació de l’Institut del Cinema Català, també va ser el primer i únic Director General de Cinematografia per, des de la seva experiència, posar ordre en un sector turbulent.  Des que la censura, que va prohibir sistemàticament La respuesta, el va obligar a fer un gir vers la producció, havia aixoplugat nombrosos debutants del cinema català dels primers anys de la transició democràtica i va ser la peça clau perquè La ciutat cremada arribés a bon port.

Forn havia tocat tots els gèneres, del policíac dels anys cinquanta a ¿Pena de muerte? al pseudowestern bandoler José María, però tan aviat es va poder independitzar de la fàbrica d’espardenyes amb la qual Iquino comparava la seva productora,  el director de Muerte al amanecer o La barca sin pescador va volar molt més amunt amb La piel quemada.

La Filmoteca de Catalunya va digitalitzar els seus materials i avui és una de les joies de la corona de la nostra col·lecció de clàssics. En el seu moment, a mitjans dels anys seixanta, va invocar Els altres catalans de Paco Candel –company del departament de guions d’Iquino- per retratar el mateix sol que cremava les espatlles dels primers turistes de la Costa Brava i les dels treballadors vinguts del sud d’Espanya per construir els hotels de primera línia de platja. Aquell film , que reivindicava un Nou Cinema Català d’inspiració neorealista, es va alinear exclusivament amb  Vida de familia  de Josep Lluís Font i El último sábado de Pere Balañá. Altres dos films que reivindiquem regularment.

Justament d’aquest tema vam parlar fa uns mesos, a la seva residència del Penedès, mentre abusava de la nostra amistat per retreure’m l’atenció que jo havia dedicat a l’Escola de Barcelona, l’altre focus de dissidència franquista a la Catalunya dels anys seixanta. Encara ens vam tornar a veure poc abans de l’estiu. Jo volia parlar amb ell d’Iquino, de la dimensió humana d’aquell productor que havia format tota una generació de tècnics a canvi de salaris miserables. Forn n’havia aprés, l’havia patit i se n’havia sortit.

Parlava amb coneixement de causa, amb el coixí d’una llarga trajectòria cinematogràfica plena de noms històricament il·lustres: Companys, Macià i un projecte sobre els Borbons que tenia damunt la taula del seu estudi envoltat de vinyes.

Havia cedit materials a la Filmoteca i nosaltres havíem inclòs La respuesta  a la retrospectiva dels Anys Radicals del cinema català que havíem presentat al MoMA de Nova York. Ell els havia viscut, els havia patit i se’n havia sortit.

Forn era una història vivent del cinema català. El recordarem i l’enyorarem en l’homenatge que li retrem aquest desembre.

Entrevista a Josep Maria Forn. [Enregistrament el 19/05/2021]