A la recerca d’un estil

Des que, el 2003, va debutar amb Las horas del día, Jaime Rosales cerca un estil. Un estil propi, no basat en matrius alienes com les de cineastes que admira, des d’Ozu a Almodóvar, passant per Robert Bresson. Precisament inspirat en les Notes sur le cinématographe de l’autor francès, el realitzador català acaba de publicar el llibre El lápiz y la cámara, un seguit de reflexions sobre la creació cinematogràfica basades en l’experiència de dirigir sis llargmetratges i escrites en paral·lel a la producció de Petra, el seu darrer títol, que ara arriba a les pantalles després del seu passi pel festival de Cannes.

La coincidència de la seva preestrena a la Filmoteca amb la programació d’una retrospectiva complerta de la seva obra va propiciar una intensa jornada, arrodonida amb un diàleg trufat de reflexions propiciades per l’anàlisi de diverses escenes il·lustratives d’aquesta recerca d’un estil. Si a Las horas del día Rosales mira un assassí en sèrie des de la fredor d’uns lavabos d’estació i una càmera distant que expressa el respecte per filmar la mort, del qual ja advertia André Bazin, La soledad utilitza la pantalla dividida per trencar l’espai en el que acabaran coincidint dues dones unides per un atemptat terrorista. Tiro en la cabeza també parla d’ETA, però ho fa, en aquest cas, des de l’observació llunyana d’uns terroristes que no s’expressen en un altre diàleg que no sigui el de les armes. El so, en aquest cas, o el blanc i negre de Sueño y silencio són altres signes d’identitat explorats per Rosales abans que, a Petra, jugui amb la desestructuració cronològica del guió, la introducció de música i uns moviments de càmera que s’allunyen voluntàriament dels personatges. Com si estiguessin observats per un àngel, afirma el cineasta.

Preestrena 'Petra' a la FilmotecaBarbara Lennie, Oriol Pla i Joan Botey han acompanyat Jaime Rosales en una preestrena a la Filmoteca amb l’única còpia del film disponible en els 35 mm originals. Hi havia un aire d’excepcionalitat a l’ambient i també de reconeixement a la figura d’un cineasta que, en el moment de rebre el Goya per La soledad, va reivindicar els seus paral·lelismes generacionals amb José Luis Guerín i Isaki Lacuesta. Petra és, ara, un film de maduresa, un tour de force en què barreja elements de la tragèdia grega amb una reflexió sobre el poder dels creadors, i en el qual li costa definir com s’hi identifica. Però també és una recerca del públic, un públic tan còmplice com el que va omplir la sala Chomón i que ara té l’oportunitat de revisar a la Filmoteca les seves pel·lícules anteriors.

 

Més informació: Retrospectiva Jaime Rosales, auster i precís

Si allò va ser felicitat…

La frase és d’Orson Welles, comparant els  tempestuosos anys que va conviure amb Rita Hayworth en relació a la resta de la vida de l’actriu. Barbara Leaming, autora de la biografia del director de La dama de Xangai, la va utilitzar com a irònic títol del seu següent llibre sobre la dramàtica trajectòria d’una dona que va pagar molt cara una extraordinària bellesa. La seva tragèdia va arrencar amb els maltractaments que patia de petita per part del seu pare, un ballarí d’origen sevillà que la va introduir al món de l’espectacle. Un tenyit pèl-roig i unes classes de ball van ser el trampolí necessari per llençar-la a l’estrellat de Hollywood i, si a l’època daurada actors i actrius actuaven sota contracte d’una productora, ella va ser propietat de la Columbia. Els seus directius van dissenyar la seva carrera i Harry Cohn, el seu magnat, tenia vet fins i tot sobre la data del seu matrimoni. Fins i tot quan ja era Gilda, Rita Hayworth va haver de fugir amb Orson Welles per consolidar legalment una de les parelles més enlluernadores de l’època.

GildaSi allò, que va acabar en divorci, va ser felicitat… abans havia nascut el mite. N’hi va haver prou amb una cançó, Put the blame on mame, i un guant que lliscava suggestivament braç avall per convertir-la en una bomba eròtica. Una bomba del mateix tonatge que la llençada aquell mateix any en unes proves nuclears sobre l’atol de Bikini i que portava impresa la seva imatge. O la que va esclatar a l’entorn de la censura espanyola quan Gilda va ser qualificada per l’Església de “greument perillosa” i va circular el rumor que, a la versió original, l’striptease anava molt més enllà del guant. Ni la bufetada de Glenn Ford ni el remake impossible amb Los amores de Carmen van eclipsar mai el mite.

Welles el va assetjar quan va tenyir de ros la seva llavors ja exdona per interpretar una femme fatale que, a La dama de Xangai, moria abandonada després d’un tiroteig en un joc de miralls. Rita Hayworth va sobreviure al personatge, però mai més res no va ser igual. Ni un nou matrimoni amb el príncep Ali Khan –que Joseph L. Mankiewicz recrearia sibil·linament a La comtessa descalça– ni els nous intents de rellançar-la a l’estrellat van poder revitalitzar una trajectòria ofuscada per una nova tragèdia. Un prematur Alzheimer que es va confondre amb l’alcoholisme i que John Wayne va explotar, ignominiosament, durant el rodatge d’El fabulós món del circ, un dels seus darrers films.

The Lady from Shanghai

Ara es compleixen els cent anys del naixement de l’actriu. És el moment de celebrar el mite i recordar el personatge, sotmès a un reguitzell de tragèdies que van permetre que d’un petit i breu oasi se’n considerés “felicitat”.

La millor actriu del món

M’ho explicava no fa gaire un amic, periodista. Ell va ser testimoni de l’assaig de l’homenatge que el festival de Cannes va tributar a François Truffaut després de la seva mort prematura. Sis de les seves actrius habituals baixaven per la cèlebre catifa vermella que cobreix les escales que donen accés al Grand Palais. Una d’elles era Jeanne Moreau. Va seguir les indicacions tècniques fins que, de cop, es va aturar, va arrencar a plorar, va fer mitja volta i va desaparèixer.

Jules et JimJules et Jim  i La núvia vestida de negre van blasmar la seva col·laboració amb Truffaut, però no van ser les úniques impremtes que va deixar a la Nouvelle Vague. Si la Brigitte Bardot de …Et l’homme créa la femme va consolidar la nova estètica femenina dels anys seixanta, la Moreau hi va aportar el pes de l’actriu. La millor actriu del món, tal com la va qualificar Orson Welles després de dirigir-la en quatre pel·lícules. I si ho deia l’autor de Campanades a mitjanit no seré jo qui li ho discuteixi. Especialment, en constatar que la seva trajectòria va ser veritablement internacional, a les ordres d’altres genis de l’alçada de l’italià Antonioni (La notte), l’alemany Fassbinder (Querelle), l’espanyol Buñuel (Journal d’une femme de chambre), el britànic Peter Brook (Moderato Cantabile), el nord-americà Kazan (The Last Tycoon) i el grec Angelopoulos (El pas suspès de la cigonya).

Més propensa al drama que a la comèdia, la Moreau va ser una actriu complerta. A més, va dirigir dos llargmetratges i muntatges operístics i va ser presidenta, en dues ocasions, del jurat del festival de Cannes. No la vaig veure mai en teatre però sí m’hi vaig creuar, en un parell d’ocasions, al festival de Sant Sebastià, per admirar com aquella dona tan menuda creixia espectacularment quan se li apropava l’objectiu d’una càmera. Sense menysprear la veu, aquella inconfusible veu que sonava tan bé en francès com en anglès gràcies a la seva versatilitat lingüística.      

Va morir el 31 de juliol del 2017 i hem trigat un any en retre-li l’homenatge que creiem que es mereixia. No volíem córrer, preferíem donar-li tot el protagonisme d’aquesta programació d’agost que compartirà, tête-à-tête,  amb el darrer tram de la filmografia d’Ingmar Bergman. No puc imaginar el que hauria estat el film que haurien pogut fer plegats, però si vull creure que, aquell vespre, a Cannes, va fer el seu paper a l’homenatge a François Truffaut. Les llàgrimes d’emoció les va vessar al matí, a l’assaig. Davant el públic va demostrar, un cop més, que era la millor actriu del món.

Felices coincidències

Ariane Ascaride, Robert Guédiguian i Sergi López han coincidit, una mateixa tarda, a la Filmoteca de Catalunya. No han treballat mai junts però tampoc és el primer cop que trepitgen la seu del Raval. És la tercera vegada que el cineasta francès preestrena un dels seus films entre nosaltres. El primer va ser Las neiges du Kilimanjaro; l’any passat va tornar per sumar-se a l’aniversari dels cinc anys amb Une histoire de fou i ara ens visita, acompanyat de la seva protagonista, amb La villa/Una casa junto al mar.

Sergi_Lopez_photocal_ (02)Sergi López també va ser amb nosaltres a l’octubre. Estava programada la visita de Guillermo del Toro per presentar El  laberinto del fauno i, com a protagonista, no es va voler perdre la cita. La química va ser perfecta però, cada cop que a l’actor de Vilanova se li anava l’accent català, el futur guanyador de l’Oscar li deia  “fuet”. Ara, López és objecte d’una carta blanca com les que abans li havíem dedicat a Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Ventura Pons, Isabel Coixet i Bertrand Tavernier. El joc consisteix a triar pel·lícules pròpies i d’altres alienes. Tan senzill com revelador i, com si es tractés d’un autoretrat, l’actor ha proposat en aquest cas films compromesos socialment, com Novecento i Trainspoting, però també aquella La Strada felliniana que remet als vells temps, quan feia circ al carrer; o Els set samurais, el film de Kurosawa que dialoga amb la seva incursió japonesa per rodar El mapa dels sons de Tokio a les ordres d’Isabel Coixet. Dilluns mateix, Sergi López marxa al Senegal per protagonitzar el nou film de Neus Ballús, però res li agradaria més –ha confessat- que quedar-se aquí a veure aquestes pel·lícules en pantalla gran. Com a compensació, ens deixa unes petites presentacions que projectarem abans de cada sessió.

R. Guédiguian y AEl darrer film de Guédiguian –que arribarà properament a les pantalles comercials- també torna a escenaris del crim. Està rodat en una petita cala prop de Marsella que li és molt familiar, i inclou una escena de Ki lo sa?, un film rodat allà ara fa vint-i-cinc anys i amb els mateixos actors com a protagonistes. Els personatges s’hi assemblen però el temps passa pels films del director de Marius et Jeanette i, inevitablement, s’apropen a la mort. Aquesta és molt present en el seu darrer film, però també hi ha pinzellades optimistes. Amant de Brecht i Txèkhov, el cineasta de Marsella explica faules des de la distància, però també amb grans avals cinematogràfics. En una carta blanca, a Prada de Conflent, va triar el naturalisme de John Cassavetes, la infantesa de Satyajit Ray o la mitologia de Pasolini. D’això se’n diu coherència. 

Abans de presentar les seves respectives sessions, Sergi López, Robert Guédiguian i Ariane Ascaride han dinat plegats. S’havien creuat en alguns festivals i van coincidir al festival de Cannes del 1997 amb dues pel·lícules respectivament emblemàtiques: Western i Marius et Jeannete. Però si algun cop, per exigències d’un guió de Guédiguian, hi ha un personatge català, no dubto que serà interpretat per Sergi López.

El pare del marit de la perruquera

Patrice Leconte ha visitat la Filmoteca per un triple motiu. En primer lloc, qui millor que ell per retre homenatge a Jean Rochefort, a qui va dirigir en set ocasions. D’altra banda, Le mari de la coiffeuse és una de les fites de l’exposició dedicada al Cercle A i ell recordava perfectament que a Barcelona, DTc-hK2W0AA3Zz6conjuntament amb Tòquio, la pel·lícula va tenir el nombre més gran d’espectadors. En el camí d’aquest cicle, per últim, també ha mort Johnny Hallyday, a qui Leconte va dirigir a L’homme du train, formant una estranya parella amb Rochefort.

Dibuixant de còmics, escriptor i autor d’una llarga filmografia que arrenca a mitjans del setanta amb grans èxits comercials, Leconte fa honor al sentit de l’humor de moltes de les seves comèdies. La primera col·laboració amb Rochefort, tanmateix, va començar amb molt mal peu. Tant, que l’actor el va voler fer fora del rodatge i li va demanar que no li tornés a dirigir la paraula. Deu anys més tard, Tandem va girar la truita. Era l’espina que Leconte es volia treure per demostrar que no era una nul·litat i, tan aviat va llegir el guió, Rochefort li va dir: “Et prohibeixo que facis aquest film amb ningú que no sigui jo”.

D’aquí que la pel·lícula triada per a l’homenatge a l’actor fos aquesta. A més, mai no s’havia estrenat al nostre país, i no deixa de ser un homenatge contemporani a Sancho Panza i Don Quixot, el personatge que Rochefort no va poder interpretar a l’inacabada versió de Terry Gilliam. Leconte es va arribar a emocionar en parlar de l’intèrpret: “Cada cop que un dels dos tenia una història divertida, trucava a l’altre per explicar-li. Ara no sé a qui trucar, a no ser que parli amb un contestador automàtic”.

El dia abans de la sessió a la Filmoteca, el cineasta també havia presentat Les grans ducs a l’Institut Francès. Allà, Rochefort comparteix protagonisme amb Jean-Pierre Marielle i Philippe Noiret. Durant el rodatge, aquest últim li va confessar: “Patrice, aquests dos tenen una qualitat que jo no tindré mai: la bogeria”. Alguna cosa d’això hi devia haver quan, en una ocasió, Rochefort em va explicar que una de les seves filles li havia preguntat si el món, abans dels anys trenta, era en blanc i negre i mut, com les pel·lícules d’aquella època.

Ara, Rochefort ja està en aquest món irreal que s’intueix a partir del cinema. Orfe d’aquell actor fetitxe, Leconte prepara actualment un altre film amb dos actors als quals ja coneix abastament: Juliette Binoche i Alain Delon. Va ser el veterà protagonista de Une chance sur deux  qui va proposar a Leconte que el dirigís a la que serà la seva darrera aparició davant les càmeres després d’una filmografia de gairebé un centenar de títols. Leconte és conscient del repte però té tots els recursos per arribar a bon port. Un cop s’ha convençut a Rochefort perquè balli una dansa àrab a Le mari de la coiffeuse i s’ha aconseguit que el film estigui disset mesos en cartellera de Barcelona, qualsevol cosa és possible.

Jeanne, Jerry i Basilio

Aquest estiu hem perdut tres personalitats cinematogràfiques de primer ordre. Jeanne Moreau va ser molt més que una de les muses de la Nouvelle Vague. A més de protagonitzar la mítica Jules 19828657et Jim i ser la protagonista de diversos films de Louis Malle, l’actriu francesa va emprendre una prestigiosa carrera internacional a les ordres de cineastes com Michelangelo Antonioni (La notte), Luis Buñuel (Journal d’une femme de chambre), Joseph Losey (Eva), Theo Angelopoulos (El pas suspès de la cigogna) i, molt especialment, d’Orson Welles. Van coincidir per primer cop a El procés, per després seguir la relació amb Campanadas a medianoche, Une histoire immortelle i The Deep, en què l’actriu només es va adonar que no era la protagonista quan va arribar al plató de rodatge.

Jerry Lewis tenia fama de malcarat, i la darrera entrevista que va concedir per respondre exclusivament amb monosíl·labs ho corrobora. A la llum d’una trajectòria professional que el situa entre els reis de la comèdia, fins i tot se li pot perdonar que fos partidari de Donald Trump. Hereu d’una tradició jueva que l’identifica com a pont entre els germans Marx i Woody Allen, també va ser un dels grans de la mímica. La seva popularitat escapap-lewis-600x270 deriva dels seus duets còmics amb Dean Martin, però el talent queda essencialment acreditat amb els seus films com a director. The Bellboy, The Nutty Professor i Which Way to the Front? són films perfectament inserits en el cinema de la modernitat que, a França, es va identificar amb Godard i Tati.

A Basilio Martín Patino se’l va etiquetar prematurament com a integrant d’aquell Nuevo Cine Español que els seus col·legues de l’Escola de Barcelona deien que feia pudor de blat. El temps ha demostrat, tanmateix, que Nueve cartas a Berta és una pel·lícula no menys moderna que Dante no es únicamente severo, i que el cineasta de Salamanca trobaria en el documental una eina de treball extraordinària per mostrar les nafres de l’Espanya franquista a través de Caudillo, Canciones para después de una guerra i Queridísimos verdugos. Libre te quiero, el títol del seu darrer film, podria ser també l’epitafi per aquest cineasta que ens Martín Patinova visitar el gener del 2014. Un títol que va presentar, i també Nueve cartes a Berta en companyia d’Emilio Gutiérrez Caba, el seu protagonista. Llavors ja començava a patir llacunes de memòria, però encara va tenir prou lucidesa per agrair-nos que, amb aquelles sessions, l’havíem fet molt feliç en recordar uns temps que no ho eren.

Properament dedicarem sessions d’homenatge a la seva figura i a la de Jerry Lewis. En aquest cas, ja vam programar un extens cicle l’abril del 2014, una retrospectiva que no només va ser un fracàs de públic, sinó que fins i tot va despertar un cert rebuig. No ens en penedim. Lewis és un gran cineasta, ben aviat li dedicarem una nova sessió d’homenatge i, tan aviat es desbloquegi l’exhibició de la seva inèdita The Day the Clown Cried, no dubtarem a programar-la. A Jeanne Moreau, finalment, li dedicarem un dels grans cicles del 2018. El seu talent s’ho mereix com una de les grans icones del gran cinema d’autor europeu.

Ford i també Hawks

El projecte inicial d’aquest cicle es limitava a confrontar els westerns de John Ford amb els de Howard Hawks. Ben aviat ens vam adonar, però, que ambdós cineastes desbordaven abastament aquest gènere en la seva respectiva concepció del cinema clàssic. Tal com diu Joseph McBride, biògraf del primer i autor d’una àmplia entrevista amb el segon, Ford s’havia creat un món en el qual es trobava molt més còmode que a la realitat; Hawks, en canvi, era més pragmàtic, però no
oblidem que Manny Farber va escriure que Only Angels have wings era tan realista com la terra dels hòbbits de Tolkien.

Durant tot l’estiu, fins a la primera setmana de setembre, hi haurà ocasió de the-searchers-4comparar ambdós gegants a les pantalles de la Filmoteca. No caldrà triar-ne l’un o l’altre i sí es prega, en canvi, deixar fora de les sales prejudicis com el que va impulsar Antxon Eceiza a escriure que “ens repugna John Ford”. Eren temps de consignes ideològiques que enterbolien la visió d’un cineasta que va retratar com ningú el seu país, sense renunciar a les seves arrels irlandeses i sense girar la cara al genocidi indi. Ni hi ha prou amb veure The Searchers o Cheyenne Autumn per saber què pensava John Ford, sense oblidar un comiat tan amarg com el de 7 Women, una de les seves obres mestres més injustament menyspreades.

I què dir de Hawks. No per casualitat vam tancar les projeccions a l’Aquitània amb el programa integrat per The Last Picture Show i Red River, un doble urlhomenatge per certificar el final del cinema clàssic i el naixement del New Hollywood. Potser més versàtil que Ford, Hawks va deixar inoblidables petjades al cinema negre (Scarface) o a la comèdia, amb la insuperable Bringing Up Baby a la primera plana de la seva antologia de capítols sobre la guerra de sexes.

I un últim apunt. El cicle Ford vs. Hawks servirà també per retre homenatge a Elsa Martinelli, traspassada fa pocs dies. Veurem l’actriu italiana confrontada al fordià John Wayne a Hatari! i la recordarem eternament amb la magistral escena del bany dels elefants a ritme de l’estiuenca banda sonora de Henry Mancini.

Més informació del cicle Ford vs. Hawks

Fidelitat rivettiana

L’homenatge a Jacques Rivette que teníem pendent des de la seva mort, el gener del 2016, arriba finalment ara amb nou dels seus films, que conformen una panoràmica Bulle Ogier RdP (23)representativa de la seva obra. Una obra quantitativament no massa prolífica però plena de dobles versions, complements i metratges atípics sorgit del més secret dels cineastes de la Nouvelle Vague. Hereu de Renoir, “le Patron”, i Rossellini, el realitzador de Céline et Julie vont en bateau va bastir una filmografia basada en la posada en escena de influències literàries, pictòriques, històriques i, sobretot, teatrals. De Fritz Lang, un altre dels seus mestres, va heretar en canvi la presència de conspiracions en les quals el que menys importa és descobrir la identitat dels autors o els assassins de la víctima. L’amour fou es va rodar amb el director, la guionista i els dos protagonistes en plenes ruptures sentimentals. O que Rivette va fer llegir Don Quixot i veure Midnight Cowboy a les dues protagonistes de Le Pont du Nord. Un film que Bulle Ogier considera únic, doncs el va interpretar amb la seva filla Pascale dos anys abans que ella morís en plena joventut.

Bulle Ogier ha treballat amb Buñuel, Ruiz, Oliveira, Schroeter, Delvaux o Garrel. Bulle Ogier RdP (4)És una gran figura del cinema d’autor europeu amb una manifesta tendència vers personatges fantasmàtics que transiten entre la realitat i els somnis. El cas de Rivette és, tanmateix, singular. Se’n reivindica com la seva musa –de la mateixa manera que Truffaut, Godard o Rohmer, amb qui no va treballar mai, tenien les seves- i ell la va recompensar amb crèdits com a guionista. “Participàvem en la creació dels personatges, inventàvem situacions i diàlegs en guions que mai no estaven del tot escrits i Le Pont du Nord va nèixer d’una postal amb un gat que jo li vaig enviar després del rodatge d’un film de Fassbinder”, explica aquesta actriu que s’ha fet fotografiar amb un guants vermells. Els mateixos que duia en escena fa unes setmanes a l’escenari d’Un amour impossible i del mateix color que els de Le Pont du Nord. D’això se’n diu, com afirma ella mateixa, “fidelitat rivettiana”.