Una energia contagiosa

IMG_9759Compartir un parell de dies amb Terry Gilliam ajuda a entendre l’energia necessària per sobreviure al llarg projecte del seu Quixot. La projecció del seu darrer film, estrenat al darrer festival de Cannes, ha estat al centre d’una programació a la Filmoteca que incloïa el documental Lost in La Mancha i una masterclass de Teresa Font sobre el muntatge de The Man who Killed Don Quixote. Gilliam diu que ja ha arribat el moment de deixar el Quixot enrere, però es nota que li costa. No oblida el primer rodatge amb Johnny Depp i Jean Rochefort i encara té damunt la taula els conflictes de producció del darrer film, però res no li impedeix parlar amb entusiasme d’un personatge que potser no és ell però se li sembla. Com a mínim en el seu caràcter, fantasiós i visionari, que el film subordina a les fronteres entre la realitat i el cinema a través d’un sabater de poble que va interpretar Don Quixot i mai més no s’ha lliurat d’aquest fantasma.

tg2eEl repertori de Gilliam en les seves converses és, però, molt més ampli. Preocupat pel Brexit i crític amb Trump, recorda la seva infància a l’Amèrica rural, els èxits dels Monty Phyton quan al Regne Unit només hi havia tres cadenes de televisió i tothom estava al cas de les gamberrades d’aquest grup de còmics iconoclastes. Gilliam és el que, després, ha fet una carrera cinematogràfica més consolidada. A l’exposició de Jeff Bridges ha tingut l’oportunitat de retrobar fotografies del rodatge de The Fisher King, la seva primera producció a Hollywood, i quan va presentar 12 Monkeys, va lloar la sobrietat de la interpretació de Bruce Willis, “com si no fos Bruce Willis”, i va delimitar la influència de La Jetée de Chris Marker a una “inspiració”.

                Les seves aventures quixotesques l’han convertit en un admirador de festes paganes, salvatges i impensables al seu país d’adopció. La preferida és, tanmateix, La Patum. Li agrada menjar carn –amb una mica de sang- i en un restaurant veí de la Filmoteca podeu trobar-hi la empremta que va deixar en una columna lloant un rib eye a la graella argentina. Conscient de la importància de la premsa, que li va girar l’esquena amb l’estrena de The Man who Killed Don Quixote, regala ganyotes als fotògrafs i titulars tan sucosos com que “és difícil fer una paròdia de Donald Trump” o que “s’han complert les pitjors profecies de Brazil”. El públic, que ha omplert totes les sessions d’aquests dies, tampoc ha marxat amb les mans buides: dedicatòries i selfies són les petjades que ara es podran complementar amb la resta de la seva obra.

                Ja fa mesos que Teresa Font em va advertir que, després dels maldecaps del Quixot, Terry Gilliam agrairia una retrospectiva de la seva filmografia. Així la vam programar i així hem gaudit, tots plegats, de la presència d’un cineasta brillant i imaginatiu, però també d’una persona creativa, generosa i, sobre tot, profundament divertida. L’humor és un dels secrets de la incansable activitat de Terry Gilliam, un torrent d’energia inevitablement contagiosa.

 

IMG_0002

Seguim!

Mai no hauria d’haver escrit aquest text, però crec que haig de fer-ho. Divuit dies sense programació a les sales i l’exposició de la Filmoteca tancada exigeixen explicacions que ja hem anat transmetent en diversos comunicats. Ara, en el moment de reprendre l’activitat, es poden acompanyar, a més, d’algunes reflexions i agraïments.

imgres-1Les causes del sinistre estan clares: una tempesta massiva que provoca una allau d’aigua que el cla-vegueram del Raval no pot absorbir i penetra per totes les escletxes i obertures de ventilació de l’edifici de la Filmoteca. Un edifici que, com sabeu, té les sales de projeccions en el seu punt més baix, aquell que tria l’aigua quan corre sense control. L’afectació es concentra, especialment, en la moqueta de les dues sales i en els accessos mecànics: ascensors i escales. El tractament no presenta dubtes, però són diverses les empreses implicades en operacions sovint complexes i consecutives.

La sensació, tanmateix, és de vulnerabilitat i, fins a cert punt, d’una impotència que augmentava cada cop que ens hem vist obligats a suprimir sessions quan sabíem del cert que no podríem acollir-les. Cicles i pel·lícules programades amb molta antelació i que, sovint, implicaven d’altres institucions o equipaments. Vam salvar-ne dues gràcies a la complicitat del CCCB perquè implicaven desplaçaments de convidats. La resta trobaran lloc durant els propers mesos.

En nom de tot l’equip de la Filmoteca, vull agrair les mostres de suport rebudes, la comprensió de col·laboradors i espectadors i també de les nostres veïnes de La Monroe. La copa oferta després de cadascuna de les primeres quatre sessions ho diu tot. No és una copa per oblidar. És una mostra de complicitat i també, per què no, d’alegria per celebrar el retorn a la normalitat. A fer allò que ens agrada i que sabem que hi ha un públic que agraeix. Per aquest motiu, no diré “Tornem-hi, que no ha estat res!”. No fóra del tot cert. Prefereixo un “Seguim!”. Hi ha molt camí per recórrer.