Balanços i expectatives

A l’hora de fer un primer balanç del 2021, hem de tornar a agrair la fidelitat del públic. Tot i la pandèmia, la mitjana d’espectadors per sessió és de 75 i l’exposició dedicada a Marilyn Monroe ha estat la més visitada a la seu del Raval. Les xifres de les projeccions no són puntuals. Fa ja un any i mig que la Filmoteca va reprendre la seva activitat amb un 90% de les projeccions i exposicions amb la freqüentació abans esmentada, sempre mantenint les garanties sanitàries vigents.

En temps de discursos apocalíptics i atacs a la raó fa goig constatar que les nostres propostes cinematogràfiques calen fondo en un públic que segueix optant per les projeccions en sala, exposicions d’objectes materials o consultes de materials bibliogràfics.

Aquesta simbiosi ha funcionat durant uns mesos en què els cineastes de primer nivell han tornat al Raval. Peter Brook, Costa-Gavras o Werner Herzog, tots ells amb més de vuitanta anys a l’esquena, han estat a la sala Chomón per intercanviar opinions i experiències amb el públic.

I el cinema del mateix Chomón, l’any de la commemoració oficial dels 150 anys del seu naixement, ha estat ben present no només a la Filmoteca sinó a biblioteques i cineclubs de tot el país, a cinemateques de Bolonya, Bogotà o Viena i, durant les properes setmanes, al cor de Barcelona, en una pantalla gegant a la plaça de Catalunya.

Que la mitjana d’espectadors de l’Aula de Cinema sigui un 60% més elevada que les sessions regulars indica, finalment, que el públic més jove també està implicat en aquesta celebració de l’espectacle cinematogràfic. El cinema, tal com deia el leit motiv de l’any Chomón, és il·lusió.

Amb aquest recolzament no podem afrontar el 2022 sense un altre esperit que l’optimisme i les energies renovades. Som ben conscients que la pandèmia encara és viva i que cal ser prudent. Però també sabem, no només creiem, que la cultura és segura i que la Filmoteca pot mantenir la seva activitat amb plenes garanties sanitàries.

Ho dèiem fa un any i ho repetim ara amb la celebració dels deu anys del Raval a poc més de dos mesos. La darrera setmana de febrer serà molt especial, però hi haurà activitats commemoratives al llarg de tot l’any sota aquesta imatge que Albert Serra ens ha confeccionat expressament per a l’ocasió. Tots els seus darrers films s’han estrenat a la Filmoteca i era de justícia encarregar-li una peça a mida. El seu personatge que mira l’horitzó som també nosaltres davant una programació que, com sempre, busca la diversitat cultural i de gènere, conjuga el passat amb el present i involucra a actors que no són només cinematogràfics.

Pasolini i Resnais celebren els centenaris, però també Vittorio Gassman, Ava Gardner o Paco Pérez Dolz i José Luis López Vázquez. Revisarem grans westerns i comptarem amb la presència d’Amos Gitai, Agnès Jaoui, Jeremy Thomas o Franco Piavoli. Agrairem a Lola Salvador la donació del seu llegat i convertirem el de Jaime Camino en una exposició. Posteriorment, arribarà la de les fotografies de Manoel de Oliveira, acompanyades d’una retrospectiva dels seus films, com la que també gaudiran Mikio Naruse o Kira Muratova. I, per acabar, cinema dins el cinema en un any on celebrem els deu anys de la Filmoteca. No ens importaria acabar aquesta llarga celebració com Buster Keaton a Sherlock Jr., embolicats en cel·luloide.

Programa 2022

Herzog, Kinski i Chatwin

Nit de gala, la del 21 d’octubre a la Filmo. Després de més d’un any i mig de restriccions, la sala Chomón tornava a ser plena, al 100%, per acollir un dels grans cineastes contemporanis.

Werner Herzog estava de camí entre Munic i Lanzarote, on dirigeix un taller de cineastes i, gràcies als bons oficis dels organitzadors, la cooperativa La Selva, va fer escala a Barcelona per, entre d’altres activitats, presentar un dels seus films a la Filmoteca. Vam triar Nomads: in the footsteps of Bruce Chatwin, un recent documental sobre aquest altre viatger incansable. Tan aviat Herzog es va assabentar que la BBC volia endegar aquest projecte, coincidint amb els trenta anys de la seva mort, l’alemany va dir: “No cal que busqueu ningú més. Jo soc la persona indicada per fer-lo”.

El cineasta i l’escriptor britànic especialista en literatura de viatges havien coincidit a Austràlia a la recerca de les cançons ancestrals dels aborígens. Herzog també havia adaptat la novel·la que donaria peu a Cobra Verde, un dels seus cinc films interpretats per Klaus Kinski.

Quan jo li vaig confessar que el seu film sobre Chatwin em recorda al que havia fet sobre el seu actor fetitxe, El meu estimat enemic, Herzog va precisar: el de Kinski no és sobre ell, és sobre la nostra relació i, més d’un cop, ens havíem sentit temptats d’assassinar-nos mútuament. El de Chatwin, en canvi, és més com un mirall on el cineasta s’identifica amb l’escriptor, mort prematurament, però que va deixar el seu llegat en una motxilla que va regalar a Herzog quan ell va descobrir que un dels tres llibres que contenia era el seu diari del viatge a peu que va fer de Munic a París en saber que Lotte Eisner, gran historiadora de l’expressionisme, estava malalta. 

La relació entre Herzog i Kinski havia començat amb Aguirre, la còlera de Déu, un film rodat al Perú sobre la bogeria d’un conqueridor espanyol a la recerca d’El Dorado. No el va trobar mai, però, en canvi, la Filmoteca va ser el punt de retrobament entre el cineasta i Francesc Joan, un càmera català que havia participat en l’equip de fotografia de la pel·lícula. Ara viu a Besalú, va llegir al diari que Herzog era a Barcelona i no va deixar escapar l’oportunitat de venir a saludar-lo personalment.

Jo vaig veure Aguirre a París, en un programa doble del Quartier Latin amb Senso. Tenia vint-i-un anys i acabava de sopar la nit de Cap d’Any amb Rutha Sadoul, vídua de l’historiador del cinema de referència en aquell moment. Va ser un privilegi, però la visió dels films de Visconti i Herzog, l’endemà, va ser tan impactant que vaig perdre el tren de tornada a Barcelona que havia d’agafar aquella mateixa nit.

El pas del cineasta alemany per la Filmoteca va ser breu, però també és dels que deixen empremta. Era l’estrella d’una sessió especial dins de la Mostra del Cinema Alemany actual que cada any organitza el Goethe Institut. La sala, ja ho he dit, era plena a vessar.

Herzog va respondre les preguntes del públic durant una hora i, en finalitzar, vaig sentir la imperiosa necessitat d’agrair la seva presència i a tots els que l’havien fet possible. Però també de celebrar la fidelitat que molts dels espectadors que eren a la sala havien mantingut vers la Filmoteca durant aquests mesos tan difícils.  No havien deixat de venir, però, al voltant de Herzog hi eren tots els que hi cabien. Junts i amb la sala plena, com en les grans ocasions, per celebrar una altra gran festa del cinema. 

Chomón, a 150 imatges per segon

Batejar la sala gran de la nova seu del Raval amb el nom de Segundo de Chomón no va ser una decisió innocent ni molt menys gratuïta. El 17 d’octubre es compleixen 150 anys del naixement d’aquest cineasta dels orígens durant molt temps qualificat com “el Méliès espanyol” i ja fa anys reconegut internacionalment amb un nom propi associat a la Filmoteca de Catalunya. Procedent de Terol, va tenir Barcelona, Paris i Torí com les seus d’una carrera associada a la tècnica com a vehicle de la il·lusió i la fantasia. Expert en l’acoloriment manual de les pel·lícules en blanc i negre, de l’animació stop motion i dels efectes especials, és el pare de molts dels trucatges usats en l’actualitat. És per aquest motiu que, des de la Filmoteca, no el volem reivindicar únicament com una relíquia del passat sinó com un cineasta ple de vida i vigència.

De fet, és el primer cineasta que mereix l’honor de ser oficialment reconegut pel Govern de la Generalitat com una de les commemoracions oficials. I, des de la Filmoteca ens sentim particularment orgullosos de liderar una sèrie de iniciatives que, oficialment, tenen el seu tret de sortida en el cine-concert que Josep Maria Baldomà i els seu trio de Lunatiques oferiran a la sala del Raval que porta el seu nom. Les pel·lícules que s’hi projectaran han estat restaurades per Mariona Bruzzo i Rosa Cardona, comissàries de la commemoració, i vinculades a l’estudi i preservació de l’obra de Chomón des d’una llunyana col·laboració amb el festival de cinema fantàstic de Sitges als anys noranta. La cloenda de l’edició d’enguany coincidirà, precisament, amb la data de naixement del cineasta i serà l’epicentre de les activitats.

Miquel Curanta, director de l’ICEC, Mariona Bruzzo i Rosa Cardona, comissàries de l’Any Chomón i Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya

Des de les diverses unitats de la Filmoteca, hem preparat i promogut concerts a càrrec de Marc Parrot i els joves compositors de l’ESMUC. Una sessió d’il·lusionisme amb el mag Hausson i el piano de Francesc Mora es conjugaran amb projeccions i mappings a diversos indrets de Barcelona gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament. TVC també participarà en la difusió del personatge al voltant de les jornades d’un Laboratori Chomón amb la presència de destacats especialistes internacionals del passat i també de la seva herència tecnològica. Un cicle de projeccions demostrarà fins a quin punt és profunda la petjada d’aquest cineasta.  Els més petits, per últim, podran descobrir la seva màgia gràcies als Serveis Educatius i a les sessions organitzades per la Federació Catalana de Cineclubs a biblioteques de tot el país, mentre són diverses les filmoteques internacionals que ja ens han demanat el programa Chomón per projectar-lo al llarg dels propers mesos. No deixeu de consultar el web específic, anychomon.cat, nodrit d‘informacions i imatges procedents dels nostres fons documentals i amb puntuals informacions sobre les activitats. 

La col·lecció Chomón de la Filmoteca de Catalunya consta actualment d’un centenar de títols. Una trentena van ser editats per Cameo en un DVD, amb música original de Joan Pineda, que el 2011 va guanyar el prestigiós premi internacional del festival Il cinema ritrovato. Ara, el nostre Centre de Conservació i Restauració ha digitalitzat vuit títols i una dotzena més, alguns d’ells inèdits, arribaran d’altres institucions. Prepareu-vos doncs a viure un veritable festival Chomón d’aquí al desembre. I cada cop que entreu a la sala gran del Raval sigueu conscients que sou al regne de la fantasia i de la il·lusió.       

Una energia contagiosa

IMG_9759Compartir un parell de dies amb Terry Gilliam ajuda a entendre l’energia necessària per sobreviure al llarg projecte del seu Quixot. La projecció del seu darrer film, estrenat al darrer festival de Cannes, ha estat al centre d’una programació a la Filmoteca que incloïa el documental Lost in La Mancha i una masterclass de Teresa Font sobre el muntatge de The Man who Killed Don Quixote. Gilliam diu que ja ha arribat el moment de deixar el Quixot enrere, però es nota que li costa. No oblida el primer rodatge amb Johnny Depp i Jean Rochefort i encara té damunt la taula els conflictes de producció del darrer film, però res no li impedeix parlar amb entusiasme d’un personatge que potser no és ell però se li sembla. Com a mínim en el seu caràcter, fantasiós i visionari, que el film subordina a les fronteres entre la realitat i el cinema a través d’un sabater de poble que va interpretar Don Quixot i mai més no s’ha lliurat d’aquest fantasma.

tg2eEl repertori de Gilliam en les seves converses és, però, molt més ampli. Preocupat pel Brexit i crític amb Trump, recorda la seva infància a l’Amèrica rural, els èxits dels Monty Phyton quan al Regne Unit només hi havia tres cadenes de televisió i tothom estava al cas de les gamberrades d’aquest grup de còmics iconoclastes. Gilliam és el que, després, ha fet una carrera cinematogràfica més consolidada. A l’exposició de Jeff Bridges ha tingut l’oportunitat de retrobar fotografies del rodatge de The Fisher King, la seva primera producció a Hollywood, i quan va presentar 12 Monkeys, va lloar la sobrietat de la interpretació de Bruce Willis, “com si no fos Bruce Willis”, i va delimitar la influència de La Jetée de Chris Marker a una “inspiració”.

                Les seves aventures quixotesques l’han convertit en un admirador de festes paganes, salvatges i impensables al seu país d’adopció. La preferida és, tanmateix, La Patum. Li agrada menjar carn –amb una mica de sang- i en un restaurant veí de la Filmoteca podeu trobar-hi la empremta que va deixar en una columna lloant un rib eye a la graella argentina. Conscient de la importància de la premsa, que li va girar l’esquena amb l’estrena de The Man who Killed Don Quixote, regala ganyotes als fotògrafs i titulars tan sucosos com que “és difícil fer una paròdia de Donald Trump” o que “s’han complert les pitjors profecies de Brazil”. El públic, que ha omplert totes les sessions d’aquests dies, tampoc ha marxat amb les mans buides: dedicatòries i selfies són les petjades que ara es podran complementar amb la resta de la seva obra.

                Ja fa mesos que Teresa Font em va advertir que, després dels maldecaps del Quixot, Terry Gilliam agrairia una retrospectiva de la seva filmografia. Així la vam programar i així hem gaudit, tots plegats, de la presència d’un cineasta brillant i imaginatiu, però també d’una persona creativa, generosa i, sobre tot, profundament divertida. L’humor és un dels secrets de la incansable activitat de Terry Gilliam, un torrent d’energia inevitablement contagiosa.

 

IMG_0002

Seguim!

Mai no hauria d’haver escrit aquest text, però crec que haig de fer-ho. Divuit dies sense programació a les sales i l’exposició de la Filmoteca tancada exigeixen explicacions que ja hem anat transmetent en diversos comunicats. Ara, en el moment de reprendre l’activitat, es poden acompanyar, a més, d’algunes reflexions i agraïments.

imgres-1Les causes del sinistre estan clares: una tempesta massiva que provoca una allau d’aigua que el cla-vegueram del Raval no pot absorbir i penetra per totes les escletxes i obertures de ventilació de l’edifici de la Filmoteca. Un edifici que, com sabeu, té les sales de projeccions en el seu punt més baix, aquell que tria l’aigua quan corre sense control. L’afectació es concentra, especialment, en la moqueta de les dues sales i en els accessos mecànics: ascensors i escales. El tractament no presenta dubtes, però són diverses les empreses implicades en operacions sovint complexes i consecutives.

La sensació, tanmateix, és de vulnerabilitat i, fins a cert punt, d’una impotència que augmentava cada cop que ens hem vist obligats a suprimir sessions quan sabíem del cert que no podríem acollir-les. Cicles i pel·lícules programades amb molta antelació i que, sovint, implicaven d’altres institucions o equipaments. Vam salvar-ne dues gràcies a la complicitat del CCCB perquè implicaven desplaçaments de convidats. La resta trobaran lloc durant els propers mesos.

En nom de tot l’equip de la Filmoteca, vull agrair les mostres de suport rebudes, la comprensió de col·laboradors i espectadors i també de les nostres veïnes de La Monroe. La copa oferta després de cadascuna de les primeres quatre sessions ho diu tot. No és una copa per oblidar. És una mostra de complicitat i també, per què no, d’alegria per celebrar el retorn a la normalitat. A fer allò que ens agrada i que sabem que hi ha un públic que agraeix. Per aquest motiu, no diré “Tornem-hi, que no ha estat res!”. No fóra del tot cert. Prefereixo un “Seguim!”. Hi ha molt camí per recórrer.