Categoria: Biblioteca del Cinema

La Història segons Jean-Luc

Esteve RiambauDeixa un comentari

La segona part de l’homenatge que la Filmoteca de Catalunya dedica a Jean-Luc Godard parteix de les conferències que el cineasta va impartir a Montreal la tardor del 1978, convidat pel Conservatori d’Art Cinematogràfic del Quebec.

Les sessions consistien en la projecció de determinats films seus acompanyats de fragments, en aquells moments bobines de 35mm, d’altres que l’havien inspirat o motivat.  Aquesta associació d’idees resultava molt evident en casos com One plus One i els musicals New York, New York, Top Hat o Brigadoon. D’altres casos, sorprenia: Què hi feia Francesco Giuliare di Dio de Rossellini al bell mig de les fragmentacions del cos femení d’Une femme mariée i Persona?

Set d’aquestes sessions, d’un nombre que probablement s’apropava a deu, van ser transcrites i publicades en francès. Alphaville, una distribuïdora d’art i assaig, les va editar en castellà amb traducció de Miguel Marías, un gran crític de cinema que ja havia traduït cinc guions de Godard per Alianza.  No estaven previstes notes a peu de pàgina, però va afegir-ne centenars a fi d’aclarir millor un text carregat d’idees i referències, però que delatava el caos expositiu de la seva procedència oral.

El llibre es va publicar el 1980, coincidint amb l’estrena espanyola de Sauve qui peut (la vie), que Godard va anar a promocionar a Madrid. Marías el va entrevistar extensament i Godard va veure les notes a peu de pàgina sense protestar. Aquests materials són la base del cicle que projectem aquest estiu, amb tots els films de Godard implicats i bona part dels referenciats.

No és la “veritable història del cine” que anunciava el títol del llibre, però si una radiografia dels gustos del cineasta per films clàssics que anuncien ruptures per la via de la modernitat. Fritz Lang, Nicholas Ray, Kenji Mizoguchi, Robert Bresson o Luis Buñuel són alguns dels pilars del cine clàssic sobre els quals es va edificar la modernitat de la qual Godard en va ser profeta.

En mans de l’espectador de la Filmoteca queda la potestat d’establir els lligams i correspondències que el cineasta proposa, de vegades a partir de temes com la prostitució a Vivre sa vie i Nana (o el patetisme d’Anna Karina amb el de Maria Falconetti a La passion de Jeanne d’Arc); d’altres vegades de vincles més ocults però mai gratuïts. Godard portaria aquest mètode associatiu a límits més extrems amb la seva sèrie televisiva Histoire(s) du cinéma.  

Miguel Marías reconeix haver vist tots els films citats, tot i la dificultat d’identificar imatges que se superposen amb la banda sonora d’una tercera pel·lícula. Godard vivia al món de la imatge global, però hi aplicava el seu ordre. Quan Fabrice Aragno, el seu col·laborador durant els darrers vint anys, va presentar la primera part de l’homenatge, va explicar que Godard classificava els DVD que li feia comprar en una prestatgeria d’Ikea. Aquest era el seu guió. I, a partir d’aquesta font, hi aplicava el muntatge.

Hi haurà una tercera part de l’homenatge, al setembre. El cicle es dirà Papà Godard i serà sobre la seva herència.

La petjada del director d’À bout de souffle és profunda i no té límits.  

S, de sensibilitat

Esteve RiambauDeixa un comentari

Cinema “S” a la Filmoteca? Sí, amb S. Si la nostra responsabilitat consisteix en la preservació del patrimoni cinematogràfic català, la majoria dels films de caràcter eròtic que van rebre aquesta qualificació administrativa entre 1978 i 1983 estaven produïts al nostre país.

Aquest marge cronològic no és casual. Abasta des de l’abolició de la censura fins a la nova política de subvencions decretada per Pilar Miró al mateix temps que el vídeo domèstic, d’una banda, i la qualificació X que rebien els films directament pornogràfics van reorganitzar el mercat.

Durant aquests cinc anys, films de pressupostos esquifits, rodatges de dues setmanes, guions gairebé inexistents i uns equips que conjugaven tècnics de la vella guàrdia amb nous valors per descobrir obtenien milionàries recaptacions a taquilla que es multiplicaven gràcies al 15% que automàticament atorgaven les subvencions. La repressió sexual patida durant els quaranta anys de dictadura garantia el flux d’espectadors que ja no havien d’anar a Perpinyà.

De tot això se’n parla a Clasificada “S”, el llibre autobiogràfic escrit per Ricard Reguant que s’ha presentat a la biblioteca de la Filmoteca. L’autor parla amb el coneixement de causa que li atorga haver intervingut en desenes de títols amb tots els possibles papers de l’auca: ajudant de direcció, guionista, actor i també director en dues ocasions: Sueca bisexual necesita semental  i No me toque el pito que me irrito.

Els títols eren una de les especificitats d’aquest gènere impregnat de masclisme i basat en la picaresca, l’oportunisme i jocs de paraules que estimulaven la libido de futurs espectadors: Atraco a sexo armado, La desnuda chica del relax, La frígida y la viciosa, El rabo entre las piernas o El fontanero, su mujer y otras cosas de meter. Molts cops naixia el títol abans que la pel·lícula, recordava el productor Isidor Llorca, poc abans d’explicar que es va quedar amb les ganes de rodar Erecciones generales, una comèdia eròtica en què el candidat del partit de dretes lligava amb la filla del cap de la llista comunista.

L’actor Pep Munné va intervenir a La trastienda, film que incloïa el primer nu integral femení, però no va participar en films S. Las delicias de los verde años, Susana quiere perder eso, El mirón o La muchacha de las bragas de oro  eren, a parer seu, “films seriosos” que no podien evitar incloure escenes d’erotisme sense solta ni volta. A la presentació del llibre també van assistir-hi les actrius Carla Day (Carme Serret) i Cristina Berna, l’actor i ballarí Mel Castán, el músic i autor de bandes sonores Pep Sala, l’escenògraf Ramon Ivars o el director de fotografia Paco Marín.

Tots i cadascun d’ells té el seu anecdotari particular, però el llibre de Reguant –després reconvertit en realitzador de televisió i reputat director de teatre especialista en musicals- n’està farcit de moltes de sucoses.

Els noms dels protagonistes, això sí, estan camuflats sota pseudònims per respectar a qui no vol veure’s involucrat en aquell gènere. D’altres, els que es van congregar a la Filmoteca per a la presentació del llibre, en parlen amb certa nostàlgia però també molta autoironia. És tan indubtable que sabien que no guanyarien mai l’Oscar com que s’ho van passar d’allò més bé. I això és el que reflecteixen les pàgines de Clasificada “S” que culminen amb una paràfrasi de la cèlebre cita de The man who shot Liberty Valance “Quan la llegenda esdevé realitat, imprimeix la llegenda”. I així s’ha fet.                   

Deu anys al Raval

Esteve RiambauDeixa un comentari

Ara fa deu anys inauguràvem la nova seu de la Filmoteca de Catalunya al barri del Raval. Una fita llargament esperada i prorrogada per diversos retards. Una fita necessària per a l’evolució de la institució.

Hi han passat moltes coses i són molts els records que s’hi acumulen, però el primer que em ve al cap són les primeres projeccions, el juny del 2020, després dels primers tres mesos de confinament per la Covid. Feia uns dies que l’activitat ja s’havia reiniciat al Centre de Conservació i Restauració i a la Biblioteca del Cinema i, passat l’estiu, s’engegarien els Serveis Educatius. Però va ser aquella tarda, inoblidable tarda, quan bona part del nostre equip va ser testimoni del retorn d’espectadors a les sales que, amb llàgrimes als ulls, ens deien que ens havien trobat a faltar, que érem com la seva família.

Allà es va posar de manifest que l’activitat d’una filmoteca és essencialment física, de contacte amb els materials que preservem en cel·luloide, paper o digital, però també d’uns espectadors que volen seguir veient els films en una sala fosca i pantalla gran.

Durant aquests primers deu anys, la seu de la Filmoteca ha complert la funció que li va ser assignada: convertir-se en un centre cultural especialitzat en cinema on les projeccions s’han conjugat amb exposicions, la biblioteca i els serveis educatius al cor d’un barri, el Raval, on, des del primer dia, ens hi hem sentit còmodes i ben acollits. Som conscients dels problemes socials que ens envolten i que una Filmoteca no és la primera necessitat. Tampoc he vingut a solucionar problemes que s’escapen de les nostres mans, però, des del primer dia, si hem pogut contribuir amb un gra de sorra, ho hem fet amb absolut convenciment.

Tot això no hauria estat possible sense la implicació de l’equip de la Filmoteca que va creure en aquest projecte des del primer dia i l’ha fet realitat. La seva complicitat ha estat infinita. També vull agrair el suport de l’ICEC i del Departament de Cultura, amb un especial protagonisme de Natàlia Garriga, actual Consellera de Cultura. Aquesta seu és, en molt bona part, fruit de la seva gestió, de la seva il·lusió i perseverància en assolir reptes que semblaven impossibles.

També cal agrair a tothom que ha col·laborat amb nosaltres al llarg d’aquests anys: Equipaments culturals, instituts i consolats estrangers, filmoteques, festivals i cineclubs, universitats i escoles de cinema, associacions, centres educatius i entitats públiques i privades. El 2013, d’altra banda, vam acollir el congrés de la FIAF i la proximitat amb filmoteques públiques d’arreu del món ha estat imprescindible. Com també ho han estat els centenars de convidats que han passat per aquest edifici. Molts d’ells, cineastes de primer nivell internacional, s’han convertit en bons amics i imprescindibles missatgers.

Gràcies, per últim, al públic, que dia a dia, ens feu confiança. Amb el milió tres-cents mil espectadors que han passat per aquestes sales, més els visitants de les exposicions, els alumnes del serveis educatius o els usuaris de la biblioteca, aquest edifici ha adquirit tot el sentit pel qual va ser concebut. Hi hem projectat cinema clàssic, naturalment, però també films contemporanis que no arriben a les sales comercials i aquells amb els quals ens comuniquem amb altres disciplines culturals i socials:. Ara per ara, les filmoteques ja no només conservem les pel·lícules sinó la forma en la qual el cinema es veia quan era el gran espectacle popular del segle XX.

Celebrem aquests deu anys amb una setmana que vol ser un mirall de la nostra feina, de la nostra identitat. Projectarem restauracions pròpies de films catalans, com les recuperades versions internacionals de Jet Lag i Reborn o petits tresors del nostre Centre de Conservació i Restauració, l’altra seu de la Filmoteca. La Cinémathèque Suisse ens en ha portat un dels seus, un film que el 1979 ja parlava de pandèmies. També retrem homenatge a Pere Portabella, que acaba de complir 95 anys, i a Tomàs Pladevall, assessor de moltes de les nostres restauracions, amb l’estrena d’un documental sobre la seva trajectòria. Una taula rodona recordarà qui son els nostres veïns i còmplices: els museus, les biblioteques, els professionals del cinema y la universitat. El públic familiar descobrirà el valor del patrimoni amb la màgia del cinema i En construcción, el film rodat per José Luis Guerin al Raval, ha estat el més votat pel públic per recordar, justament, on som. Al barri on uns joves també s’han iniciat en els secrets del cinema. Film The Living Record of Our Memory, finalment, es un precís retrat realitzat per Inés Toharia del que som i fem les filmoteques.

Hem fet moltes coses, però encara en queden de pendents. Les tecnologies avancen i ens hi hem d’emmotllar per, precisament, preservar el patrimoni. Formem part d’una política audiovisual que no pot mirar el futur sense integrar el passat, un patrimoni que ha d’estar viu. Nosaltres no som de catifes vermelles ni de premis autocomplaents, però hem passejat el cinema català arreu del món. En som la seva memòria i necessitem que estigui viva perquè cada una de les celebracions futures de la Filmoteca de Catalunya sigui una festa. Una festa del cinema. Del d’ara i del de sempre, del que reflecteix la nostra identitat i del que mereixen veure les generacions futures.

La Filmoteca, a prop

Esteve RiambauDeixa un comentari

web

Ni el més agosarat dels guionistes s’hauria plantejat una situació com la que el món està vivint a conseqüència d’una epidèmia amb seqüeles mèdiques, socials i econòmiques ara per ara imprevisibles. La cultura també en quedarà afectada però, al mateix temps, és una eina imprescindible per ocupar el temps, incentivar la reflexió i potenciar l’entreteniment de la població confinada. Seguint les indicacions oficials, la Filmoteca de Catalunya també ha tancat les seves seus però pot garantir la preservació del seu patrimoni i, al mateix temps, utilitza les tecnologies digitals per difondre la cultura cinematogràfica.

Si entreu al nostre web, www.filmoteca.cat, trobareu directament els materials als quals podeu accedir online. Hi ha pel·lícules procedents del Centre de Conservació i Restauració de les quals en tenim els drets o estan en domini públic, la majoria dels inicis del segle XX però també d’autors més contemporanis –com Antoni Padrós, Helena Lumbreras o Llorenç Soler- que hem restaurat;  o experiències col·lectives com els projectes I-Media-Cities i Mémoire fílmique Pyrénées-Méditerranée, desenvolupats amb altres cinemateques europees. Un enllaç amb TVC permet, finalment, accedir als set capítols de La gran il·lusió. Relat intermitent del cinema català, la sèrie documental que vam coproduir amb la televisió pública catalana.

Des del 2013, la Filmoteca de Catalunya disposa d’un Repositori digital que, actualment nodrit amb més de 50.000 elements procedents dels nostres fons documentals, adquireix tot el seu sentit. Podeu accedir a desenes de revistes de cinema publicades a Espanya abans de la guerra civil, però també a col·leccions de fotografies de rodatge de Colita o dels germans Gómez Grau. Dins d’una pestanya etiquetada com “Cineastes a la Filmoteca” hi trobareu desenes de càpsules enregistrades amb presentacions i col·loquis que han tingut lloc a la nostra seu del Raval durant els darrers dos anys. Un diàleg entre Sergi López i Guillermo del Toro o Master Class de Barbet Schroeder i Mercè Sampietro en són un bon exemple.

Càpsules audiovisuals de cicles programats o de l’Aula de Cinema arrodoneixen, ara per ara, aquesta proposta destinada a compensar, des de casa, l’absència d’activitat pública. I, si encara en voleu més, feu un clic al web de la FIAF , on ens trobareu al costat d’altres 50 cinemateques d’arreu del món amb les que hem coordinat les nostres ofertes digitals.

Tenim ganes de tornar a obrir les portes del Raval i del 2CR, i tornarem perquè no només preservem el patrimoni cinematogràfic sinó la forma com el cinema es va viure durant el segle XX: amb projeccions col·lectives i davant d’una gran pantalla. Recuperarem tan aviat sigui possible la carta blanca a Jaume Plensa i commemorarem el centenari d’Éric Rohmer mentre preparem l’exposició dedicada a Marilyn Monroe; però, abans, cal vèncer al virus. I, per fer-ho, no hi ha consell més efectiu que mantenir les estrictes mesures del confinament a domicili. Allà, la Filmoteca segueix a prop vostre. Gaudiu-la virtualment fins que, quan abans millor, ens hi podem retrobar personalment.

Seguim!

Esteve Riambau2 comentaris

Mai no hauria d’haver escrit aquest text, però crec que haig de fer-ho. Divuit dies sense programació a les sales i l’exposició de la Filmoteca tancada exigeixen explicacions que ja hem anat transmetent en diversos comunicats. Ara, en el moment de reprendre l’activitat, es poden acompanyar, a més, d’algunes reflexions i agraïments.

imgres-1Les causes del sinistre estan clares: una tempesta massiva que provoca una allau d’aigua que el cla-vegueram del Raval no pot absorbir i penetra per totes les escletxes i obertures de ventilació de l’edifici de la Filmoteca. Un edifici que, com sabeu, té les sales de projeccions en el seu punt més baix, aquell que tria l’aigua quan corre sense control. L’afectació es concentra, especialment, en la moqueta de les dues sales i en els accessos mecànics: ascensors i escales. El tractament no presenta dubtes, però són diverses les empreses implicades en operacions sovint complexes i consecutives.

La sensació, tanmateix, és de vulnerabilitat i, fins a cert punt, d’una impotència que augmentava cada cop que ens hem vist obligats a suprimir sessions quan sabíem del cert que no podríem acollir-les. Cicles i pel·lícules programades amb molta antelació i que, sovint, implicaven d’altres institucions o equipaments. Vam salvar-ne dues gràcies a la complicitat del CCCB perquè implicaven desplaçaments de convidats. La resta trobaran lloc durant els propers mesos.

En nom de tot l’equip de la Filmoteca, vull agrair les mostres de suport rebudes, la comprensió de col·laboradors i espectadors i també de les nostres veïnes de La Monroe. La copa oferta després de cadascuna de les primeres quatre sessions ho diu tot. No és una copa per oblidar. És una mostra de complicitat i també, per què no, d’alegria per celebrar el retorn a la normalitat. A fer allò que ens agrada i que sabem que hi ha un públic que agraeix. Per aquest motiu, no diré “Tornem-hi, que no ha estat res!”. No fóra del tot cert. Prefereixo un “Seguim!”. Hi ha molt camí per recórrer.

Prop de Hollywood

Esteve RiambauDeixa un comentari

Cartell GGTerry O’Neal vivia a Europa i va marxar a Hollywood als anys setanta per fotografiar, de prop, les estrelles. L’exposició que hem dedicat a les seves imatges ha estat, de llarg, lamés vista en tota la història de la Filmoteca. A la següent, que ara inaugurem, invertim l’itinerari amb fotografies del moment en què Hollywood es va veure obligat a apropar-se a Europa. Els seus autors són els germans Claudi i Frederic Gómez Grau, nascuts a Cervera i propietaris d’un establiment fotogràfic al seu poble fins que, un bon dia, el cinema va passar per davant la seva porta i se’n van enamorar. Primer l’un i després l’altre, tots dos van treballar en més d’un centenar de pel·lícules que inclouen la majoria de les grans superproduccions rodades a l’Espanya dels seixanta i setanta. El seu llegat, més de sis mil fotografies, ha estat recentment donat pels seus hereus a la Filmoteca de Catalunya i hem volgut respondre a la seva generositat no només amb la preservació i catalogació del material sinó també amb una exposició que posa en valor la seva gran feina.

No era fàcil fer una selecció, però ha imperat un criteri: deu superproduccions internacionals a bastament il·lustrades amb les seves imatges. Poques fotografies però prou ampliades per valorar-ne l’espectacularitat i en un context ambiental que reproduís l’atmosfera d’un plató. O, si més no, la proximitat de l’espectador en una proporció similar a la manera com els germans Gómez Grau es van apropar a Sophia Loren, Charlton Heston, Ava Gardner, John Huston, Maggie Smith, John Wayne, Claudia Cardinale i Rita Hayworth, entre altres. Són estrelles captades en la proximitat, en Ava Gardner al seu apartament de Madrid (55 días en Pequín)©Fons Gómez Grau. FdCactituds quotidianes com les que també va aconseguir Terry O’Neal. Ell em va explicar que fotos com aquestes ja no es poden fer en l’actualitat. Agents artístics i filtres de tota mena controlen una imatge que mai serà la de Clint Eastwood llegint un diari a la seva roulotte o la de Sophia Loren fumant una cigarreta asseguda en una quàdriga a La caiguda de l’imperi romà.

Prop de Hollywood tanca el cercle: des que un material és donat a la Filmoteca fins que, un cop preservat, retorna al públic per a la seva difusió. Però alhora també és un viatge en el temps a les interioritats d’uns rodatges que mai més no tornaran a ser així. Reproduir la Ciutat Prohibida de Beijing a prop de Madrid o utilitzar tancs de l’exèrcit espanyol per emular les gestes bèl·liques de Patton van ser excessos de producció dels quals només en queda constància a les respectives pel·lícules. Ara, les fotografies dels germans Gómez Grau ens mostren la rebotiga, el truc del mag, per a un millor coneixement de la història del cinema. La seva va ser una feina apassionant. Reconèixer-la és un acte de justícia. I un plaer.

Més informació: http://www.filmoteca.cat/web/exposicions/prop-de-hollywood-fotografies-dels-germans-gomez-grau