Cinema “S” a la Filmoteca? Sí, amb S. Si la nostra responsabilitat consisteix en la preservació del patrimoni cinematogràfic català, la majoria dels films de caràcter eròtic que van rebre aquesta qualificació administrativa entre 1978 i 1983 estaven produïts al nostre país.
Aquest marge cronològic no és casual. Abasta des de l’abolició de la censura fins a la nova política de subvencions decretada per Pilar Miró al mateix temps que el vídeo domèstic, d’una banda, i la qualificació X que rebien els films directament pornogràfics van reorganitzar el mercat.
Durant aquests cinc anys, films de pressupostos esquifits, rodatges de dues setmanes, guions gairebé inexistents i uns equips que conjugaven tècnics de la vella guàrdia amb nous valors per descobrir obtenien milionàries recaptacions a taquilla que es multiplicaven gràcies al 15% que automàticament atorgaven les subvencions. La repressió sexual patida durant els quaranta anys de dictadura garantia el flux d’espectadors que ja no havien d’anar a Perpinyà.
De tot això se’n parla a Clasificada “S”, el llibre autobiogràfic escrit per Ricard Reguant que s’ha presentat a la biblioteca de la Filmoteca. L’autor parla amb el coneixement de causa que li atorga haver intervingut en desenes de títols amb tots els possibles papers de l’auca: ajudant de direcció, guionista, actor i també director en dues ocasions: Sueca bisexual necesita semental i No me toque el pito que me irrito.
Els títols eren una de les especificitats d’aquest gènere impregnat de masclisme i basat en la picaresca, l’oportunisme i jocs de paraules que estimulaven la libido de futurs espectadors: Atraco a sexo armado, La desnuda chica del relax, La frígida y la viciosa, El rabo entre las piernas o El fontanero, su mujer y otras cosas de meter. Molts cops naixia el títol abans que la pel·lícula, recordava el productor Isidor Llorca, poc abans d’explicar que es va quedar amb les ganes de rodar Erecciones generales, una comèdia eròtica en què el candidat del partit de dretes lligava amb la filla del cap de la llista comunista.
L’actor Pep Munné va intervenir a La trastienda, film que incloïa el primer nu integral femení, però no va participar en films S. Las delicias de los verde años, Susana quiere perder eso, El mirón o La muchacha de las bragas de oro eren, a parer seu, “films seriosos” que no podien evitar incloure escenes d’erotisme sense solta ni volta. A la presentació del llibre també van assistir-hi les actrius Carla Day (Carme Serret) i Cristina Berna, l’actor i ballarí Mel Castán, el músic i autor de bandes sonores Pep Sala, l’escenògraf Ramon Ivars o el director de fotografia Paco Marín.
Tots i cadascun d’ells té el seu anecdotari particular, però el llibre de Reguant –després reconvertit en realitzador de televisió i reputat director de teatre especialista en musicals- n’està farcit de moltes de sucoses.
Els noms dels protagonistes, això sí, estan camuflats sota pseudònims per respectar a qui no vol veure’s involucrat en aquell gènere. D’altres, els que es van congregar a la Filmoteca per a la presentació del llibre, en parlen amb certa nostàlgia però també molta autoironia. És tan indubtable que sabien que no guanyarien mai l’Oscar com que s’ho van passar d’allò més bé. I això és el que reflecteixen les pàgines de Clasificada “S” que culminen amb una paràfrasi de la cèlebre cita de The man who shot Liberty Valance “Quan la llegenda esdevé realitat, imprimeix la llegenda”. I així s’ha fet.
Les causes del sinistre estan clares: una tempesta massiva que provoca una allau d’aigua que el cla-vegueram del Raval no pot absorbir i penetra per totes les escletxes i obertures de ventilació de l’edifici de la Filmoteca. Un edifici que, com sabeu, té les sales de projeccions en el seu punt més baix, aquell que tria l’aigua quan corre sense control. L’afectació es concentra, especialment, en la moqueta de les dues sales i en els accessos mecànics: ascensors i escales. El tractament no presenta dubtes, però són diverses les empreses implicades en operacions sovint complexes i consecutives.
Terry O’Neal vivia a Europa i va marxar a Hollywood als anys setanta per fotografiar, de prop, les estrelles. L’exposició que hem dedicat a les seves imatges ha estat, de llarg, lamés vista en tota la història de la Filmoteca. A la següent, que ara inaugurem, invertim l’itinerari amb fotografies del moment en què Hollywood es va veure obligat a apropar-se a Europa. Els seus autors són els germans Claudi i Frederic Gómez Grau, nascuts a Cervera i propietaris d’un establiment fotogràfic al seu poble fins que, un bon dia, el cinema va passar per davant la seva porta i se’n van enamorar. Primer l’un i després l’altre, tots dos van treballar en més d’un centenar de pel·lícules que inclouen la majoria de les grans superproduccions rodades a l’Espanya dels seixanta i setanta. El seu llegat, més de sis mil fotografies, ha estat recentment donat pels seus hereus a la Filmoteca de Catalunya i hem volgut respondre a la seva generositat no només amb la preservació i catalogació del material sinó també amb una exposició que posa en valor la seva gran feina.
actituds quotidianes com les que també va aconseguir Terry O’Neal. Ell em va explicar que fotos com aquestes ja no es poden fer en l’actualitat. Agents artístics i filtres de tota mena controlen una imatge que mai serà la de Clint Eastwood llegint un diari a la seva roulotte o la de Sophia Loren fumant una cigarreta asseguda en una quàdriga a La caiguda de l’imperi romà.