Paolo Taviani va adquirir una expressió greu quan un periodista li va preguntar per què signava en solitari la direcció del seu darrer film, Una questione privata. El seu germà Vittorio, el seu còmplice en altres vint llargmetratges, va patir un accident que li va impedir participar en un rodatge a 2.300 metres d’alçada. Tot i això, van escriure conjuntament el guió i, periòdicament, Paolo li enviava els rushes de rodatge, que discutien per telèfon.
La seva recerca compartida d’una utopia que passa pel compromís polític continua, doncs, intacta. Als seus 87 anys, en plena forma, Paolo espera que la seva carrera cinematogràfica sigui tan llarga com la de Manoel de Oliveira, i així ho demostra el seu darrer film, estrenat a Barcelona com a punt de partida d’una retrospectiva pràcticament completa de la seva obra. Una obra que tira de la literatura de Pirandello, Tolstoi i Goethe per recórrer la història d’Europa dels darrers dos-cents anys amb una constant atenció vers els moviments socials.
“He tornat a fer un film sobre el feixisme perquè mai no hauria pensat que, a aquestes alçades, tornaria a veure com vol tornar a ressorgir, a Europa i als Estats Units”, va dir a la presentació d’un film que conjuga un triangle amorós i el dubte sobre la traïció sentimental amb un entorn històric que els germans Taviani han enriquit amb anècdotes personals. Fills d’un militant antifeixista, han evocat aquell període en diversos films, però la seva mirada també s’estén a la França postrevolucionària d’Allonsanfan o al viatge als Estats Units de dos artesans italians que acaben construint els decorats babilònics de la Intolerància de David W. Griffith.
Casat amb Lina Nerli Taviani, una dissenyadora de vestuari amb més d’un centenar de films a les seves espatlles, Paolo Taviani és un pou d’anècdotes que enllacen la revelació juvenil en veure Paisà a un cinema de Pisa amb la Palma d’Or de Cannes que un jurat presidit per Roberto Rossellini va atorgar a Padre Padrone; o la presència d’Isabella Rossellini com a protagonista d’Il prato amb l’amistat amb Martin Scorsese, que els va ajudar a difondre la seva obra als Estats Units; o la trobada que el mateix festival de Cannes va organitzar amb els tres germans que han guanyat la Palma d’Or: els Coen, els Dardenne i els Taviani. Com us ho feu? Era la pregunta recorrent i, al final, tot quedava en família.
La retrospectiva que els dediquem es perllongarà fins a mitjan maig, i Paolo Taviani qualifica d’excepcional que es puguin veure tots els seus films. No debades, per a la seva segona presentació davant el públic ha triat San Michele aveva un gallo, un film que a Itàlia no es va estrenar al circuit comercial; en canvi, un cine club de Lleó va convertir la seva cançó en un leit motiv de la lluita antifranquista. La utopia amb què somnien els germans Taviani toca de peus a terra.
Sinatra i marit de Faye Dunaway. La seva foto de l’actriu, envoltada de diaris i al costat d’una piscina de Beverly Hills l’endemà de rebre l’Oscar per Network, ho diu tot. A O’Neill l’interessa l’altra cara de les llegendes. La cara quotidiana, propera, gairebé domèstica, com aquella altra fotografia, genial, de Sinatra envoltat de guardaespatlles a una platja de Miami. Podria ser una escena de The Sopranos però es rigorosament real i ho diu tot sobre el personatge.
conjuntament amb Tòquio, la pel·lícula va tenir el nombre més gran d’espectadors. En el camí d’aquest cicle, per últim, també ha mort Johnny Hallyday, a qui Leconte va dirigir a L’homme du train, formant una estranya parella amb Rochefort.
et Jim i ser la protagonista de diversos films de Louis Malle, l’actriu francesa va emprendre una prestigiosa carrera internacional a les ordres de cineastes com Michelangelo Antonioni (La notte), Luis Buñuel (Journal d’une femme de chambre), Joseph Losey (Eva), Theo Angelopoulos (El pas suspès de la cigogna) i, molt especialment, d’Orson Welles. Van coincidir per primer cop a El procés, per després seguir la relació amb Campanadas a medianoche, Une histoire immortelle i The Deep, en què l’actriu només es va adonar que no era la protagonista quan va arribar al plató de rodatge.
deriva dels seus duets còmics amb Dean Martin, però el talent queda essencialment acreditat amb els seus films com a director. The Bellboy, The Nutty Professor i Which Way to the Front? són films perfectament inserits en el cinema de la modernitat que, a França, es va identificar amb Godard i Tati.
va visitar el gener del 2014. Un títol que va presentar, i també Nueve cartes a Berta en companyia d’Emilio Gutiérrez Caba, el seu protagonista. Llavors ja començava a patir llacunes de memòria, però encara va tenir prou lucidesa per agrair-nos que, amb aquelles sessions, l’havíem fet molt feliç en recordar uns temps que no ho eren.