Categoria: Festivals, mostres

Femení plural

Esteve RiambauDeixa un comentari

 

A la ja habitual programació de la Mostra Internacional de Films de Dones, inaugurada amb un documental sobre la pionera Alice Guy Blaché, aquest mes de juny hi hem afegit d’altres cineastes en un veritable festival en femení plural. Dins la mateixa Mostra hi hem programat una retrospectiva completa d’Helena Taberna gràcies a còpies restaurades per l’Euskadiko Filmotegia-Filmoteca Vasca, que també ha publicat un llibre sobre aquesta directora enamorada de personatges que es rebel·len contra les institucions que els havien acollit, ja siguin l’etarra Yoyes, el capellà navarrès de La buena nueva o la noia atrapada per una secta a Acantilado.

També hem comptat amb la presència de Lucrecia Martel, coincidint amb un taller de realització organitzat per La Selva. Acceleradora de Cinema. L’argentina va presentar Zama i va oferir reflexions molt precises sobre la peculiar posada en escena dels seus films però també sobre la seva visió crítica del colonialisme espanyol. Recuperar els tres llargmetratges anteriors ha ajudat a comprendre millor perquè l’autora de La ciénaga va seduir Pedro Almodóvar i està considerada com una de les grans cineastes contemporànies.

 

IMG_7746   IMG_7670

 

La carta blanca d’aquest any ha estat proposada a Mercè Sampietro i l’actriu catalana ens ha respost amb una sèrie de títols en què no resulta difícil intuir que són pel·lícules que a ella li hagués agradat interpretar. Estem parlant de l’Anjelica Huston de The Dead o de la Dolores Costello de The Magnificent Ambersons però també del James Dean d’East of Eden de qui se’n va enamorar al cinema del seu barri. Bona part d’aquestes intimitats van quedar reflectides en una conversa pública amb Octavi Martí que va precedir la inauguració d’una retrospectiva que, naturalment, inclou Gary Cooper que estás en los cielos. Ser l’alter ego de Pilar Miró deixa empremtes inesborrables.

A totes aquestes presències hem d’afegir-hi una gran absència: la nostra amiga Agnès Varda, objecte d’un tribut pòstum en el que vam fer confluir records personals amb els aportats per Imma Merino, que acaba de publicar un llibre sobre la seva obra. Mai no oblidarem la seva presència a la Filmoteca per inaugurar l’exposició dedicada a Jacques Demy. Va presentar un parell de pel·lícules i tampoc es va voler perdre un diàleg amb José Luis Guerin en una biblioteca pública de Santa Coloma. I, de camí cap a l’aeroport, encara es va voler aturar al MNAC per veure el Romànic. La glaneuse del cinema no perdia cap oportunitat!

Els anys radicals del cinema català

Esteve RiambauDeixa un comentari

Des del 25 d’octubre al 10 de novembre, el MoMA de Nova York acull la retrospectiva Els anys radicals del cinema català. 1968-1978, que hem programat conjuntament amb Josh Siegel. Són dotze sessions que recorren el període comprès entre els ressons del maig francès i l’aprovació de la Constitució democràtica, i que inclouen una quinzena de títols representatius d’una radicalitat pròpia de l’època. Els darrers anys de la dictadura, immediatament després de l’Escola de Barcelona, van donar lloc a un cinema militant (els films de Portabella, Soler, Lumbreras/Lisa), a víctimes acarnissades de la censura (La MOMArespuesta), a una producció al marge de qualsevol control administratiu (Sexperiencias) o a obres realitzades en l’esperit underground (Lock Out). Eren les darreres conseqüències d’una guerra civil que Jaime Camino va saber evocar magistralment a La vieja memòria, des de la perspectiva de les contradiccions del bàndol republicà.

No debades, aquest film ha obert la retrospectiva en correspondència amb Informe general, el frec de Portabella estratègicament situat al centre del cicle i que mostra les maniobres, i també les contradiccions, dels partits polítics davant la imminència de la democràcia. Una democràcia que, en els seus primers anys d’incertesa, va permetre l’eclosió d’una sèrie d’identitats fins a llavors reprimides: la nacional catalana (La ciutat cremada), la sexual (L’orgia, Ocaña, retrat intermitent, Manderley) i noves perspectives de la lluita de classes (Numax presenta…).

Inevitablement, la situació política que es viu ara mateix a Catalunya ha estat un incentiu perquè el MoMA programés aquest cicle. El sopar, de Pere Portabella –un dels pares de la Constitució del 1978–, vincula explícitament els presos polítics reunits la nit que van executar a Puig Antich amb l’aplicació recent de l’article 155. Amb la resta de títols, més que buscar-hi paral·lelismes, el que cal és utilitzar-los per revisar un passat sense el qual resulta impossible entendre el present. En aquell període, es van tancar superficialment les profundes ferides de la Guerra Civil i es va forjar una base democràtica que va trobar el consens en l’eliminació de qualsevol discrepància dissonant.

El cinema reté, tanmateix, la memòria, i les cinemateques som les institucions encarregades de preservar-la. D’aquí la importància que uns films procedents de la Filmoteca de Catalunya s’hagin projectat ara, davant d’un públic amatent i gratament sorprès, a una institució del prestigi i el ressò del MoMA. No té cap sentit preservar si no és per difondre, i res millor que fer-ho amb la sintonia d’una institució amb la qual compartim objectius. Tot un honor!

Més info sobre el cicle al MoMA: https://mo.ma/2wh41WS

 

Dos Lleopards en un Teatre Grec

Esteve RiambauDeixa un comentari

Un festival, el Grec Festival de Barcelona, obre per primer cop les portes al cinema amb la col·laboració de la Filmoteca. Es busca cineasta asiàtic relacionat amb el context geogràfic i cultural de l’edició d’enguany. Opcions múltiples. Una pista: Francesc Casadesús, director del certamen, ha assistit al rodatge a Singapur del darrer film de Lav Diaz. El cineasta filipí accepta la invitació després d’aclarir-li que la cita no és per a l’any vinent. Es procedeix a la localització d’alguns dels seus films, realitzats a partir del 1990. Les durades oscil·len entre les quatre i les onze hores. Marca de la casa. Cap problema, la programació és flexible i se’n podran veure cinc dels més representatius, premiats a diversos festivals del món.

Foto Lav Diaz 2Una coincidència. El 2014, Lav Diaz va guanyar el Lleopard d’Or de Locarno amb From What Is Before. Un any abans, havia estat el president del jurat del mateix certamen suís, i va premiar Albert Serra per Història de la meva mort. Segellada per aquests dos felins daurats, així es va forjar una amistat que s’ha consolidat en diversos festivals d’arreu del món i s’ha posat de manifest a Barcelona, quan tots dos cineastes van presentar la retrospectiva del filipí a la Filmoteca amb un diàleg sobre el seu mètode de treball i les implicacions polítiques del cinema de Diaz.

Lav Diaz ha filmat moltes de les seves pel·lícules en blanc i negre. Així va ser com va descobrir el cinema, però no es va poder resistir al color dels paisatges on va rodar Norte, els mateixos on va créixer el dictador Ferdinand Marcos. El contrast entre la bellesa i la monstruositat no és nou en una obra poderosament influïda per Crim i càstig i la literatura russa en general. Diaz també manifesta la seva admiració pel cinema d’Andrei Tarkovski, l’herència rebuda del seu compatriota Lino Brocka i una determinada concepció del temps. Si una història d’amor es perllonga durant quatre anys, ell no la pot resumir en dues escenes, es defensa, sense cap mena de preocupació per les dificultats comercials amb les quals topen els seus films. Tampoc té por de represàlies polítiques, tot i que els seus films denuncien habitualment el colonialisme, les dictadures i la corrupció. Està acostumat a conviure amb aquest risc i a treure diners de sota les pedres per poder aixecar els seus projectes.

Aquest era el primer cop que visitava Barcelona, aclaparat pels quatre-cents anys de colonialisme espanyol i perquè va ser en aquesta ciutat on el líder independentista filipí va ser detingut i repatriat al seu país per ser afusellat. Ha estat aquí només un parell de dies, però ha aprofitat el temps, sempre el temps, per veure un dels espectacles del Grec al recinte de Montjuïc. No debades, Diaz treballa habitualment amb actors de teatre. Estan més acostumats a memoritzar diàlegs que sovint ell modifica la nit abans del rodatge. I, alhora, es mouen millor en els espais de llibertat que una sola presa els deixa per actuar sense limitació de temps. El cinema de Lav Diaz no transcorre al ritme de l’acció dels personatges. Té la seva pròpia temporalitat però, com diu el seu amic Albert Serra, cada escena té un misteri intern, alguna cosa estranya que convida l’espectador a descobrir-la. Aquesta retrospectiva és una bona ocasió.

El cinema és fantàstic!

Esteve RiambauDeixa un comentari

Gerard Lenne va afegir unes cometes al concepte de “fantàstic” quan va publicar el seu original estudi sobre aquest gènere. El motiu de l’excepció: el cinema ja és fantàstic per naturalesa i, si aborda universos més enllà de la realitat, l’és per partida doble. D’aquesta idiosincràsia excepcional se n’ha ocupat, durant 50 anys, el Festival de Sitges i, per celebrar l’onomàstica, la Filmoteca s’hi afegeix amb una exposició i una retrospectiva simultàniament titulades El cinema és fantàstic!. Aquí, no calen cometes.

#Sitges50Comissariada per Diego López, la mostra recorre la història del certamen, des dels seus orígens en blanc i negre sota els auspicis de Fraga Iribarne fins que la mateixa evolució del gènere ha bufat a favor de superproduccions i estrelles populars. Cartells, catàlegs, guardons i fotografies de convidats il·lustren un viatge que ben bé podria ser el de la màquina del temps, una de les icones del festival. També hi ha apartats específics per a la producció local, l’asiàtica i l’animació i, com no, els zombies que cada any desfilen dins i fora de la pantalla. Sitges és sinònim de fantàstic. I, a l’entrada de l’exposició, hi ha King Kong per certificar-ho.

El que des d’avui es pot veure al Raval és una exposició antològica que, des de la Filmoteca, a l’octubre viatjarà a Sitges i al més enllà a la recerca d’espectadors còmplices qui s’hi vulguin emmirallar. Qui hi hagi anat algun cop, sap que aquest festival és una experiència irrepetible, on s’han sentit udols de plaer davant escenes de mutilacions, s’han celebrat sessions d’espiritisme amb invocacions de pa sucat amb oli o estrenes glamuroses de produccions locals. Lloc de peregrinatge obligat per als amants del gènere, també ha estat terra d’acollida per estrelles internacionals que han gaudit de la proximitat i les distàncies curtes. Entrevistar Cameron Díaz o Quentin Tarantino a la terrassa d’un hotel quan encara no eren estrelles d’Hollywood és un dels privilegis que Sitges ofereix.

sitges-cicleLa retrospectiva que, des d’avui, farà de la Filmoteca un camí cap a l’edició d’enguany vol ser una doble història, la del festival i la del gènere. Poc es podien imaginar els seus fundadors que, aquell mateix any, 2001. Una odissea de l’espai canviaria les normes del gènere. De la sèrie B es va passar ben aviat a les superproduccions, i aquesta varietat de subgèneres i estils queda reflectida per un cicle que inclou sang i fetge però també viatges psicodèlics, vampirs com el que aquest any protagonitza el cartell, déus pagans i diables trapelles. La fantasia no té límits i el cinema n’és la seva millor càmera de ressonància. Llarga vida a un festival que ha creuat oceans de temps per retrobar a seu públic!