Fotògraf i cineasta

Repeteixo: A la Filmoteca ens interessen i agraden els cineastes transversals, aquells que trenquen el cercle endogàmic de la cinefília. Manoel de Oliveira és un d’ells, tot i que des de fa no massa. Va ser gràcies al dipòsit dels seus fons a La Casa do Cinema de la Fundaçao Serralves de Porto, dirigida per António Preto, com es va descobrir la seva producció fotogràfica realitzada a les dècades dels trenta i quaranta.

Després de rodar el seu primer film, el documental avantguardista Douro, feina fluvial (1931), el cineasta portuguès va omplir els catorze anys següents de la seva vida amb tres activitats: corredor de cotxes esportius, pilot d’aviació i fotògraf.

Gairebé un centenar d’obres procedents de Serralves s’exposen ara a la Filmoteca de Catalunya per posar de manifest la construcció d’una mirada cinematogràfica que ja s’estava forjant amb imatges estàtiques. Totes les fotografies tenen la característica comuna d’una depurada mise-en-scène derivada de la composició i el joc entre llums i ombres.

Algunes delaten influències de la Bauhaus o del constructivisme, però, darrere un plat amb glaçons de gel, ja hi ha la idea del pas del temps i de com la fotografia, com el cinema, poden aturar-lo. D’altres són localitzacions per a projectes cinematogràfics que llavors no va poder aixecar, ja fossin sobre el circ o el món de l’aviació. També hi ha fotos familiars, de la seva dona Isabel durant el viatge de noces o d’una cosina morta que ell va fotografiar de cos present. D’aquell record se’n deriva El extraño caso de Angélica, un llargmetratge que va rodar el 2010 després de tenir el projecte en cartera durant molts anys.

Col·lecció Manoel de Oliveira, Casa do Cinema Manoel de Oliveira — Fundação de Serralves.

Quan Oliveira filma O pintor e a cidade el 1956, vint-i-cinc anys després del seu debut, ja té la mirada forjada d’un cineasta. Ha après a utilitzar el color en un curs a Alemanya i gaudeix de la col·laboració del seu amic António Cruz. El fotògraf convertit en realitzador ja no abandonarà mai aquesta promiscuïtat artística amb la pintura, el teatre, la literatura, la música o la història. Són elements indissociables d’una filmografia que es consolida a partir dels anys vuitanta, quan ja té 73 anys. Li queden quaranta anys de carrera –mor el 2015- i els aprofita rodant una trentena de films que l’acrediten com un dels grans autors contemporanis gràcies a una mirada no sempre fàcil, però indiscutiblement original, fascinant i plena de sentit de l’humor.

Al bell mig d’aquesta carrera, poc a poc nodrida per grans actors europeus –de Marcello Mastroianni a Catherine Deneuve, passant per Irene Papas, la portuguesa Leonor Silveira o el nord-americà John Malkovich- hi ha, tanmateix, un film singular amb el qual hem volgut obrir la retrospectiva que projectem durant novembre i desembre.

Es tracta de Visita ou Memorias e confissoes, un documental rodat el 1983 que va voler que fos inèdit fins després de la seva mort. Recorre els espais de la casa on va viure durant quaranta anys, evoca els seus ancestres, reconstrueix la seva detenció per la policia política de Salazar i apunta discutibles confessions sobre les seves relacions amb les dones. Tal com va explicar José Manuel Costa, director de la Cinemateca Portuguesa –depositària de tota la seva obra fílmica-, el secretisme d’aquest film no té altra justificació que el pudor. Mostra al cineasta tal qual és mentre, habitualment, ell se sentia més còmode amagant-se darrere els seus personatges de ficció. És el mateix Oliveira amb diverses capes de maquillatges, tan superposades com les que permeten encaixar perfectament el cineasta amb el fotògraf.

Manoel de Oliveira, fotògraf. Exposició

Manoel de Oliveira, cineasta. Retrospectiva   

Prop de Hollywood

Cartell GGTerry O’Neal vivia a Europa i va marxar a Hollywood als anys setanta per fotografiar, de prop, les estrelles. L’exposició que hem dedicat a les seves imatges ha estat, de llarg, lamés vista en tota la història de la Filmoteca. A la següent, que ara inaugurem, invertim l’itinerari amb fotografies del moment en què Hollywood es va veure obligat a apropar-se a Europa. Els seus autors són els germans Claudi i Frederic Gómez Grau, nascuts a Cervera i propietaris d’un establiment fotogràfic al seu poble fins que, un bon dia, el cinema va passar per davant la seva porta i se’n van enamorar. Primer l’un i després l’altre, tots dos van treballar en més d’un centenar de pel·lícules que inclouen la majoria de les grans superproduccions rodades a l’Espanya dels seixanta i setanta. El seu llegat, més de sis mil fotografies, ha estat recentment donat pels seus hereus a la Filmoteca de Catalunya i hem volgut respondre a la seva generositat no només amb la preservació i catalogació del material sinó també amb una exposició que posa en valor la seva gran feina.

No era fàcil fer una selecció, però ha imperat un criteri: deu superproduccions internacionals a bastament il·lustrades amb les seves imatges. Poques fotografies però prou ampliades per valorar-ne l’espectacularitat i en un context ambiental que reproduís l’atmosfera d’un plató. O, si més no, la proximitat de l’espectador en una proporció similar a la manera com els germans Gómez Grau es van apropar a Sophia Loren, Charlton Heston, Ava Gardner, John Huston, Maggie Smith, John Wayne, Claudia Cardinale i Rita Hayworth, entre altres. Són estrelles captades en la proximitat, en Ava Gardner al seu apartament de Madrid (55 días en Pequín)©Fons Gómez Grau. FdCactituds quotidianes com les que també va aconseguir Terry O’Neal. Ell em va explicar que fotos com aquestes ja no es poden fer en l’actualitat. Agents artístics i filtres de tota mena controlen una imatge que mai serà la de Clint Eastwood llegint un diari a la seva roulotte o la de Sophia Loren fumant una cigarreta asseguda en una quàdriga a La caiguda de l’imperi romà.

Prop de Hollywood tanca el cercle: des que un material és donat a la Filmoteca fins que, un cop preservat, retorna al públic per a la seva difusió. Però alhora també és un viatge en el temps a les interioritats d’uns rodatges que mai més no tornaran a ser així. Reproduir la Ciutat Prohibida de Beijing a prop de Madrid o utilitzar tancs de l’exèrcit espanyol per emular les gestes bèl·liques de Patton van ser excessos de producció dels quals només en queda constància a les respectives pel·lícules. Ara, les fotografies dels germans Gómez Grau ens mostren la rebotiga, el truc del mag, per a un millor coneixement de la història del cinema. La seva va ser una feina apassionant. Reconèixer-la és un acte de justícia. I un plaer.

Més informació: http://www.filmoteca.cat/web/exposicions/prop-de-hollywood-fotografies-dels-germans-gomez-grau

El retratista de les llegendes

Els seus gairebé cinquanta anys de carrera han convertit el britànic Terry O’Neill en el fotògraf de les estrelles. Va començar per immortalitzar els Beatles i els Rolling Stones en el swinging London dels seixanta per després fer el salt a Hollywood a la caça dels astres de la pantalla. Va ser amic personal d’Elizabeth Taylor, fotògraf de capçalera de Frank Terry O'Neill a l'exposició (16)Sinatra i marit de Faye Dunaway. La seva foto de l’actriu, envoltada de diaris i al costat d’una piscina de Beverly Hills l’endemà de rebre l’Oscar per Network, ho diu tot. A O’Neill l’interessa l’altra cara de les llegendes. La cara quotidiana, propera, gairebé domèstica, com aquella altra fotografia, genial, de Sinatra envoltat de guardaespatlles a una platja de Miami. Podria ser una escena de The Sopranos però es rigorosament real i ho diu tot sobre el personatge.

Seixanta-sis de les seves gairebé dos milions de fotografies s’exhibiran durant els propers tres mesos a la Filmoteca gràcies a una producció de Fundación Telefónica comissariada per Cristina Carrillo de Albornoz. Entre les imatges hi ha actors i cantants, com Elton John i Amy Winehouse, però també polítics com Margaret Thatcher i Nelson Mandela. Terry O’Neill ha tingut l’encert de ser al lloc oportú en el moment precís, i sempre se n’ha aprofitat.

També va estar a la Filmoteca amb motiu de la inauguració de la seva exposició. I va aprofitar-ho per explicar el “background” d’algunes de les fotografies: la fragilitat de Romy Schneider, la complicitat alcohòlica de Lee Marvin i la timidesa de Liz Taylor quan, sola pels passadissos de la Paramount, li va demanar que li fes una fotografia amb Robert de Niro.

L’obra de Terry O’Neill és un testimoni de la història del cinema i de la cultura popular. És un document però, com diria Jean Vigo, també té un punt de vista documentat. La seva no és una mirada neutra. Hi ha una personalitat pròpia que, tal com em va confessar, cap estrella mai no li agrairà. Ni abans ni molt menys ara perquè, tal com afirma, ja no sap què fotografiar. Ja no hi ha llegendes que tinguin rostre. Pertanyen al passat però, per sort, ell les va immortalitzar amb la seva càmera. I ara, les seves magnífiques fotografies en donen testimoni.

Terry_Oneill_photocall (3)