Dos Lleopards en un Teatre Grec

Un festival, el Grec Festival de Barcelona, obre per primer cop les portes al cinema amb la col·laboració de la Filmoteca. Es busca cineasta asiàtic relacionat amb el context geogràfic i cultural de l’edició d’enguany. Opcions múltiples. Una pista: Francesc Casadesús, director del certamen, ha assistit al rodatge a Singapur del darrer film de Lav Diaz. El cineasta filipí accepta la invitació després d’aclarir-li que la cita no és per a l’any vinent. Es procedeix a la localització d’alguns dels seus films, realitzats a partir del 1990. Les durades oscil·len entre les quatre i les onze hores. Marca de la casa. Cap problema, la programació és flexible i se’n podran veure cinc dels més representatius, premiats a diversos festivals del món.

Foto Lav Diaz 2Una coincidència. El 2014, Lav Diaz va guanyar el Lleopard d’Or de Locarno amb From What Is Before. Un any abans, havia estat el president del jurat del mateix certamen suís, i va premiar Albert Serra per Història de la meva mort. Segellada per aquests dos felins daurats, així es va forjar una amistat que s’ha consolidat en diversos festivals d’arreu del món i s’ha posat de manifest a Barcelona, quan tots dos cineastes van presentar la retrospectiva del filipí a la Filmoteca amb un diàleg sobre el seu mètode de treball i les implicacions polítiques del cinema de Diaz.

Lav Diaz ha filmat moltes de les seves pel·lícules en blanc i negre. Així va ser com va descobrir el cinema, però no es va poder resistir al color dels paisatges on va rodar Norte, els mateixos on va créixer el dictador Ferdinand Marcos. El contrast entre la bellesa i la monstruositat no és nou en una obra poderosament influïda per Crim i càstig i la literatura russa en general. Diaz també manifesta la seva admiració pel cinema d’Andrei Tarkovski, l’herència rebuda del seu compatriota Lino Brocka i una determinada concepció del temps. Si una història d’amor es perllonga durant quatre anys, ell no la pot resumir en dues escenes, es defensa, sense cap mena de preocupació per les dificultats comercials amb les quals topen els seus films. Tampoc té por de represàlies polítiques, tot i que els seus films denuncien habitualment el colonialisme, les dictadures i la corrupció. Està acostumat a conviure amb aquest risc i a treure diners de sota les pedres per poder aixecar els seus projectes.

Aquest era el primer cop que visitava Barcelona, aclaparat pels quatre-cents anys de colonialisme espanyol i perquè va ser en aquesta ciutat on el líder independentista filipí va ser detingut i repatriat al seu país per ser afusellat. Ha estat aquí només un parell de dies, però ha aprofitat el temps, sempre el temps, per veure un dels espectacles del Grec al recinte de Montjuïc. No debades, Diaz treballa habitualment amb actors de teatre. Estan més acostumats a memoritzar diàlegs que sovint ell modifica la nit abans del rodatge. I, alhora, es mouen millor en els espais de llibertat que una sola presa els deixa per actuar sense limitació de temps. El cinema de Lav Diaz no transcorre al ritme de l’acció dels personatges. Té la seva pròpia temporalitat però, com diu el seu amic Albert Serra, cada escena té un misteri intern, alguna cosa estranya que convida l’espectador a descobrir-la. Aquesta retrospectiva és una bona ocasió.

La mà dreta de Bergman

Katinka_Farago(11)Després del seu pas per la Filmoteca de Catalunya, s’entén millor per què Katinka Faragó és qualificada com “la mà dreta de Bergman”. Va treballar-hi trenta anys, en catorze films com a script i tres com a cap de producció. Els primers inclouen obres mestres com El setè segell, Maduixes silvestres i Crits i murmuris. De la darrera etapa destaca la monumental Fanny i Alexander. La col·laboració va arrencar el 1955 amb Somnis, quan ella només tenia dinou anys i estava atemorida per la mala reputació que tenia el caràcter de Bergman, però es va perllongar fins a definir-lo com l’home que va canviar la seva vida. “El trobo a faltar”, va dir davant algunes fotos de rodatge perquè “era inimitable”. “Som lliures!”, va exclamar, en canvi, la seva filla el dia que va morir el cineasta, potser evocant aquelles llargues trucades telefòniques dels diumenges que l’allunyaven de la seva mare.

Poc acostumada a les entrevistes mediàtiques i a les presentacions en públic, Katinka Faragó coneix millor que ningú com treballava el mestre suec i acaba per revelar-ho. Escrivia els guions i preparava minuciosament els rodatges, fins al punt que quan va veure Ewa Frölin amb un vestit vermell que ell no havia triat per Fanny i Alexander va estar a punt d’aturar les filmacions d’aquell dia. Això no treia, en canvi, que quan l’operador d’El setè segell li va assenyalar una imprevista posta de sol amb núvols,  substituís els actors per tècnics i els rodés a contrallum en la cèlebre escena de la dansa de la mort.

sonata de otoño 1El punt fort de Bergman, però, eren els actors. L’esforç que va suposar emmotllar els cantants d’òpera de La flauta màgica a les necessitats d’un rodatge va provocar que Katinka Faragó fos promoguda de script a cap de producció. Va debutar en aquesta comesa amb Sonata de tardor, la confrontació entre els dos Bergman, Ingmar i Ingrid. El to quotidià amb que, el primer dia de rodatge, ella va oferir un cafè a la protagonista de Casablanca ja era per fer-li entendre que allò no era Hollywood. En canvi, quan l’actriu va comunicar que el seu càncer empitjorava, no va dubtar un segon en modificar el pla de rodatge perquè la Bergman acabés abans les seves escenes.

INGMAR BERGMAN
©Bengt Wanselius

El Bergman que Katinka Faragó ha conegut és molt divers del que intueixen els espectadors de la seva obra. Ella mai no va ser conscient que estaven creant obres mestres, però va gaudir de la seva complicitat en els moments difícils i també en els de joia. Ara queden els records i les pel·lícules i, per aquest motiu, quan una espectadora va confessar que acabava de descobrir el cineasta i pràcticament no n’havia vist cap, la script va deixar anar: “Quina sort poder-les veure de zero!”. Desconegudes o a redescobrir, quaranta de les seves obres desfilaran per les pantalles de la Filmoteca fins a finals d’agost per retre tribut a un dels grans artistes del segle XX. Un d’aquells pocs cineastes que, com Fellini, Godard, Welles i Bresson, van aconseguir que, durant els anys 60 i 70, el cinema fos artísticament comparable a la literatura de Joyce, la pintura de Picasso, una simfonia de Stravinsky i el teatre de Beckett.

Prop de Hollywood

Cartell GGTerry O’Neal vivia a Europa i va marxar a Hollywood als anys setanta per fotografiar, de prop, les estrelles. L’exposició que hem dedicat a les seves imatges ha estat, de llarg, lamés vista en tota la història de la Filmoteca. A la següent, que ara inaugurem, invertim l’itinerari amb fotografies del moment en què Hollywood es va veure obligat a apropar-se a Europa. Els seus autors són els germans Claudi i Frederic Gómez Grau, nascuts a Cervera i propietaris d’un establiment fotogràfic al seu poble fins que, un bon dia, el cinema va passar per davant la seva porta i se’n van enamorar. Primer l’un i després l’altre, tots dos van treballar en més d’un centenar de pel·lícules que inclouen la majoria de les grans superproduccions rodades a l’Espanya dels seixanta i setanta. El seu llegat, més de sis mil fotografies, ha estat recentment donat pels seus hereus a la Filmoteca de Catalunya i hem volgut respondre a la seva generositat no només amb la preservació i catalogació del material sinó també amb una exposició que posa en valor la seva gran feina.

No era fàcil fer una selecció, però ha imperat un criteri: deu superproduccions internacionals a bastament il·lustrades amb les seves imatges. Poques fotografies però prou ampliades per valorar-ne l’espectacularitat i en un context ambiental que reproduís l’atmosfera d’un plató. O, si més no, la proximitat de l’espectador en una proporció similar a la manera com els germans Gómez Grau es van apropar a Sophia Loren, Charlton Heston, Ava Gardner, John Huston, Maggie Smith, John Wayne, Claudia Cardinale i Rita Hayworth, entre altres. Són estrelles captades en la proximitat, en Ava Gardner al seu apartament de Madrid (55 días en Pequín)©Fons Gómez Grau. FdCactituds quotidianes com les que també va aconseguir Terry O’Neal. Ell em va explicar que fotos com aquestes ja no es poden fer en l’actualitat. Agents artístics i filtres de tota mena controlen una imatge que mai serà la de Clint Eastwood llegint un diari a la seva roulotte o la de Sophia Loren fumant una cigarreta asseguda en una quàdriga a La caiguda de l’imperi romà.

Prop de Hollywood tanca el cercle: des que un material és donat a la Filmoteca fins que, un cop preservat, retorna al públic per a la seva difusió. Però alhora també és un viatge en el temps a les interioritats d’uns rodatges que mai més no tornaran a ser així. Reproduir la Ciutat Prohibida de Beijing a prop de Madrid o utilitzar tancs de l’exèrcit espanyol per emular les gestes bèl·liques de Patton van ser excessos de producció dels quals només en queda constància a les respectives pel·lícules. Ara, les fotografies dels germans Gómez Grau ens mostren la rebotiga, el truc del mag, per a un millor coneixement de la història del cinema. La seva va ser una feina apassionant. Reconèixer-la és un acte de justícia. I un plaer.

Més informació: http://www.filmoteca.cat/web/exposicions/prop-de-hollywood-fotografies-dels-germans-gomez-grau

Felices coincidències

Ariane Ascaride, Robert Guédiguian i Sergi López han coincidit, una mateixa tarda, a la Filmoteca de Catalunya. No han treballat mai junts però tampoc és el primer cop que trepitgen la seu del Raval. És la tercera vegada que el cineasta francès preestrena un dels seus films entre nosaltres. El primer va ser Las neiges du Kilimanjaro; l’any passat va tornar per sumar-se a l’aniversari dels cinc anys amb Une histoire de fou i ara ens visita, acompanyat de la seva protagonista, amb La villa/Una casa junto al mar.

Sergi_Lopez_photocal_ (02)Sergi López també va ser amb nosaltres a l’octubre. Estava programada la visita de Guillermo del Toro per presentar El  laberinto del fauno i, com a protagonista, no es va voler perdre la cita. La química va ser perfecta però, cada cop que a l’actor de Vilanova se li anava l’accent català, el futur guanyador de l’Oscar li deia  “fuet”. Ara, López és objecte d’una carta blanca com les que abans li havíem dedicat a Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Ventura Pons, Isabel Coixet i Bertrand Tavernier. El joc consisteix a triar pel·lícules pròpies i d’altres alienes. Tan senzill com revelador i, com si es tractés d’un autoretrat, l’actor ha proposat en aquest cas films compromesos socialment, com Novecento i Trainspoting, però també aquella La Strada felliniana que remet als vells temps, quan feia circ al carrer; o Els set samurais, el film de Kurosawa que dialoga amb la seva incursió japonesa per rodar El mapa dels sons de Tokio a les ordres d’Isabel Coixet. Dilluns mateix, Sergi López marxa al Senegal per protagonitzar el nou film de Neus Ballús, però res li agradaria més –ha confessat- que quedar-se aquí a veure aquestes pel·lícules en pantalla gran. Com a compensació, ens deixa unes petites presentacions que projectarem abans de cada sessió.

R. Guédiguian y AEl darrer film de Guédiguian –que arribarà properament a les pantalles comercials- també torna a escenaris del crim. Està rodat en una petita cala prop de Marsella que li és molt familiar, i inclou una escena de Ki lo sa?, un film rodat allà ara fa vint-i-cinc anys i amb els mateixos actors com a protagonistes. Els personatges s’hi assemblen però el temps passa pels films del director de Marius et Jeanette i, inevitablement, s’apropen a la mort. Aquesta és molt present en el seu darrer film, però també hi ha pinzellades optimistes. Amant de Brecht i Txèkhov, el cineasta de Marsella explica faules des de la distància, però també amb grans avals cinematogràfics. En una carta blanca, a Prada de Conflent, va triar el naturalisme de John Cassavetes, la infantesa de Satyajit Ray o la mitologia de Pasolini. D’això se’n diu coherència. 

Abans de presentar les seves respectives sessions, Sergi López, Robert Guédiguian i Ariane Ascaride han dinat plegats. S’havien creuat en alguns festivals i van coincidir al festival de Cannes del 1997 amb dues pel·lícules respectivament emblemàtiques: Western i Marius et Jeannete. Però si algun cop, per exigències d’un guió de Guédiguian, hi ha un personatge català, no dubto que serà interpretat per Sergi López.

El retratista de les llegendes

Els seus gairebé cinquanta anys de carrera han convertit el britànic Terry O’Neill en el fotògraf de les estrelles. Va començar per immortalitzar els Beatles i els Rolling Stones en el swinging London dels seixanta per després fer el salt a Hollywood a la caça dels astres de la pantalla. Va ser amic personal d’Elizabeth Taylor, fotògraf de capçalera de Frank Terry O'Neill a l'exposició (16)Sinatra i marit de Faye Dunaway. La seva foto de l’actriu, envoltada de diaris i al costat d’una piscina de Beverly Hills l’endemà de rebre l’Oscar per Network, ho diu tot. A O’Neill l’interessa l’altra cara de les llegendes. La cara quotidiana, propera, gairebé domèstica, com aquella altra fotografia, genial, de Sinatra envoltat de guardaespatlles a una platja de Miami. Podria ser una escena de The Sopranos però es rigorosament real i ho diu tot sobre el personatge.

Seixanta-sis de les seves gairebé dos milions de fotografies s’exhibiran durant els propers tres mesos a la Filmoteca gràcies a una producció de Fundación Telefónica comissariada per Cristina Carrillo de Albornoz. Entre les imatges hi ha actors i cantants, com Elton John i Amy Winehouse, però també polítics com Margaret Thatcher i Nelson Mandela. Terry O’Neill ha tingut l’encert de ser al lloc oportú en el moment precís, i sempre se n’ha aprofitat.

També va estar a la Filmoteca amb motiu de la inauguració de la seva exposició. I va aprofitar-ho per explicar el “background” d’algunes de les fotografies: la fragilitat de Romy Schneider, la complicitat alcohòlica de Lee Marvin i la timidesa de Liz Taylor quan, sola pels passadissos de la Paramount, li va demanar que li fes una fotografia amb Robert de Niro.

L’obra de Terry O’Neill és un testimoni de la història del cinema i de la cultura popular. És un document però, com diria Jean Vigo, també té un punt de vista documentat. La seva no és una mirada neutra. Hi ha una personalitat pròpia que, tal com em va confessar, cap estrella mai no li agrairà. Ni abans ni molt menys ara perquè, tal com afirma, ja no sap què fotografiar. Ja no hi ha llegendes que tinguin rostre. Pertanyen al passat però, per sort, ell les va immortalitzar amb la seva càmera. I ara, les seves magnífiques fotografies en donen testimoni.

Terry_Oneill_photocall (3)

El pare del marit de la perruquera

Patrice Leconte ha visitat la Filmoteca per un triple motiu. En primer lloc, qui millor que ell per retre homenatge a Jean Rochefort, a qui va dirigir en set ocasions. D’altra banda, Le mari de la coiffeuse és una de les fites de l’exposició dedicada al Cercle A i ell recordava perfectament que a Barcelona, DTc-hK2W0AA3Zz6conjuntament amb Tòquio, la pel·lícula va tenir el nombre més gran d’espectadors. En el camí d’aquest cicle, per últim, també ha mort Johnny Hallyday, a qui Leconte va dirigir a L’homme du train, formant una estranya parella amb Rochefort.

Dibuixant de còmics, escriptor i autor d’una llarga filmografia que arrenca a mitjans del setanta amb grans èxits comercials, Leconte fa honor al sentit de l’humor de moltes de les seves comèdies. La primera col·laboració amb Rochefort, tanmateix, va començar amb molt mal peu. Tant, que l’actor el va voler fer fora del rodatge i li va demanar que no li tornés a dirigir la paraula. Deu anys més tard, Tandem va girar la truita. Era l’espina que Leconte es volia treure per demostrar que no era una nul·litat i, tan aviat va llegir el guió, Rochefort li va dir: “Et prohibeixo que facis aquest film amb ningú que no sigui jo”.

D’aquí que la pel·lícula triada per a l’homenatge a l’actor fos aquesta. A més, mai no s’havia estrenat al nostre país, i no deixa de ser un homenatge contemporani a Sancho Panza i Don Quixot, el personatge que Rochefort no va poder interpretar a l’inacabada versió de Terry Gilliam. Leconte es va arribar a emocionar en parlar de l’intèrpret: “Cada cop que un dels dos tenia una història divertida, trucava a l’altre per explicar-li. Ara no sé a qui trucar, a no ser que parli amb un contestador automàtic”.

El dia abans de la sessió a la Filmoteca, el cineasta també havia presentat Les grans ducs a l’Institut Francès. Allà, Rochefort comparteix protagonisme amb Jean-Pierre Marielle i Philippe Noiret. Durant el rodatge, aquest últim li va confessar: “Patrice, aquests dos tenen una qualitat que jo no tindré mai: la bogeria”. Alguna cosa d’això hi devia haver quan, en una ocasió, Rochefort em va explicar que una de les seves filles li havia preguntat si el món, abans dels anys trenta, era en blanc i negre i mut, com les pel·lícules d’aquella època.

Ara, Rochefort ja està en aquest món irreal que s’intueix a partir del cinema. Orfe d’aquell actor fetitxe, Leconte prepara actualment un altre film amb dos actors als quals ja coneix abastament: Juliette Binoche i Alain Delon. Va ser el veterà protagonista de Une chance sur deux  qui va proposar a Leconte que el dirigís a la que serà la seva darrera aparició davant les càmeres després d’una filmografia de gairebé un centenar de títols. Leconte és conscient del repte però té tots els recursos per arribar a bon port. Un cop s’ha convençut a Rochefort perquè balli una dansa àrab a Le mari de la coiffeuse i s’ha aconseguit que el film estigui disset mesos en cartellera de Barcelona, qualsevol cosa és possible.

L’any vinent, a la Filmo

Programació 2018_21 1Ken Loach, Patricio Guzmán i Patrice Leconte seran els tres primers convidats del 2018. Els dos primers, amb motiu d’una retrospectiva de les seves obres, compromeses amb l’anticonservadurisme britànic i amb la recuperació de la memòria durant la dictadura de Pinochet. El tercer ens ajudarà a reivindicar Jean Rochefort, el seu actor fetitxe, i el farem seure a la cadira d’El marit de la perruquera, un dels grans èxits del Cercle A.

Així arrenca un any en què també tenim confirmada la presència de Paolo Taviani per presentar la filmografia que ha teixit amb el seu germà Vittorio i, evidentment, la de Sergi López, protagonista d’una carta blanca amb les seves interpretacions més reeixides però que també té l’ànim de descobrir els seus gustos cinematogràfics. El 2018 és, a més, el del centenari de grans noms del cinema: Ida Lupino, actriu però també realitzadora a l’època daurada de Hollywood; Rita Hayworth, la inoblidable Gilda; i Ingmar Bergman, el mestre suec dels racons més profunds del subconscient humà.

Per commemorar els 50 anys del maig del 68 recorrem a la icona de Pierre Clementi i dels films que va interpretar amb Bertolucci, Garrel, Pasolini, Rocha i Buñuel, però també a les filmacions que ell mateix va fer a peu de les barricades de Paris. A la capital francesa hi transcorren moltes de les pel·lícules interpretades per Jeanne Moreau, de la qual també explorarem la seva carrera internacional a les ordres de Losey, Angelopoulos o Antonioni.

L’estrena del nou film de Jaime Rosales ens permetrà revisar l’obra anterior del director de Las horas del día, Tiro en la cabeza i Hermosa juventud. Robert Altman i Kenji Mizoguchi són, d’altra banda, cineastes que mereixeran una atenció particular d’una programació que, un any més, vol ser oberta a totes les sensibilitats i gustos.

No ens oblidem, per últim, de tres exposicions que també aniran acompanyades de cicles: Terry O’Neal, fotògraf de les estrelles; els germans Gómez Grau, que van ser molt a prop de Hollywood durant els rodatges de Bronston i David Lean als anys seixanta; o les joguines cinematogràfiques que mostrarem amb la complicitat del Museu del Joguet de Figueres, el del Cinema de Girona i el col·leccionista Lluís Benejam.    

El proper any a la Filmo garantim, doncs, la presència de bon cinema. I, un cop més, volem agrair la complicitat del públic que ens acompanya sis dies per setmana per celebrar aquesta litúrgia que consisteix a gaudir col·lectivament de l’espectacle cinematogràfic.

Més informació

 

Integral Jacinto Esteva

L’obra cinematogràfica de Jacinto Esteva, ara editada en DVD, ocupa només una part de la trajectòria d’aquest pintor, arquitecte i caçador barceloní que va morir massa d’hora. Potser com a conseqüència d’haver viscut massa, i massa ràpid, per contraposició a la grisor del franquisme. Cosmopolita, havia estudiat a Roma i a París, havia rodat el seu primer curtmetratge entre Almeria i Ginebra i va descobrir l’Àfrica com escenari de les seves darreres pel·lícules inacabades.

despues..._colita_fdcEntre aquests dos extrems, Notes sur l’emigration. Espagne 1960 (1961) i La isla de los esclavos (1971), hi ha el període de l’Escola de Barcelona, de la qual en va ser una de les icones, tant com a co-realitzador de Dante no es únicamente severo com a propietari de la marca, Filmscontacto, que va aixoplugar projectes de José Maria Nunes (Noche de vino tinto) i Carles Durán (Cada vez que…).

Dispersa, caòtica, però extraordinàriament rica en talent visual, la seva filmografia ha estat fruit d’una atenció persistent per part de la Filmoteca de Catalunya. Una incipient intervenció sobre Lejos de los árboles va permetre restaurar la versió íntegra d’aquest documental antropològic sobre les festes i tradicions de l’Espanya negra, al seu dia massacrat per la censura. Més endavant es va recuperar una part del material rodat a l’Àfrica i una còpia del seu primer curtmetratge, s’han digitalitzat alguns negatius dels seus llargmetratges i s’ha trobat el de Metamorfosis, que es donava per desaparegut.

je_cartel_1701Bona part d’aquests materials ja es van exhibir en la retrospectiva projectada el 2014 en paral·lel a l’exposició Jacinto Esteva, A l’ombra del darrer arbre, comissariada per mi mateix i dissenyada per Daria Esteva, filla del cineasta. Des que, amb Casimiro Torreiro, vam escriure un llibre sobre l’Escola de Barcelona, m’he afegit a la comanda que ella va rebre del seu pare quan li va demanar que la seva obra no caigués en l’oblit. El següent pas ha estat, actualment, l’edició en DVD de la seva filmografia completa en un digibook produït per Cameo amb els materials aportats per la Filmoteca de Catalunya i el disseny de Daria Esteva i Luis Estevao.

En 4 discs s’hi poden trobar els seus dos primers curtmetratges, els seus cinc llargmetratges i imatges dels seus rodatges africans. També hi ha, a més, spots publicitaris dels anys seixanta, una escena descartada de Lejos de los árboles amb l’enterrament de Carmen Amaya i nombroses entrevistes. L’escriptor Juan Goytisolo, jacinto_esteval’antropòleg Manuel Delgado, el director de fotografia Joan Amorós i diversos col·laboradors de les seves aventures africanes aporten el seu testimoni per deixar constància de la inimitable personalitat de Jacinto Esteva.

La preservació i difusió del patrimoni cinematogràfic del nostre país són les missions essencials que presta la Filmoteca de Catalunya. Quan es tracta d’una obra com la d’aquest personatge polifacètic i desbordant això constitueix, a més, un autèntic plaer.

Un cineasta més que perfecte

Jørgen Leth és molt més que un cineasta. Poeta, antropòleg, cronista del Tour de France per a la televisió danesa i, durant una època, cònsol honorari a Haití. De la seva filmografia, més de cinquanta títols, només s’ha estrenat al nostre país Cinco condiciones, el duel cinematogràfic que va establir amb Lars Von Trier el 2003. I és  justament aquest el film amb el qual hem obert una retrospectiva selectiva de la seva obra, tot acompanyant-lo de Det perfekte menneske (L’humà perfecte), el curtmetratge de 1967 que és la gènesi d’una part important de la seva obra i el seu estil, a cavall entre l’experimentació i el documental reflexiu.

IMG_9840Justament, Leth ha aprofitat la seva estada a Barcelona per rodar escenes del què serà la seva propera pel·lícula. Un rodatge que va començar amb un telèfon mòbil el 2013, quan el terratrèmol d’Haití va fer miques la seva residència, i encara segueix amb la col·laboració de la seva productora, Mariane Christensen, i de Tomas Gislason, operador d’altres films seus i també guionista i muntador de Lars Von Trier. Tot queda en família, en una família que no té fronteres perquè el món li queda petit.

La varietat de gustos de Leth l’ha portat a filmar Andy Warhol menjant una hamburguesa a Nova York, a seguir el joc de Michael Laudrup al Futbol Club Barcelona, a rodar la clàssica de ciclisme entre París i Roubaix o a dedicar dos documentals a la pilota basca. Leth és un artista universal que utilitza el cinema com una via paral·lela a la seva poesia, sovint de caràcter eròtic i sensual. Aquesta vessant es manifesta particularment a Det Erotiske Menneske / Home eròtic, la seva resposta en imatges a la campanya de difamació a la qual es va veure sotmès el 2005, amb motiu de la publicació de la seva autobiografia, on descriu algunes de les seves aventures amoroses. Només en aquest context es pot entendre la pel·lícula, però ell es prou tímid i educat per entrar en detalls .

Hi ha el perill, en alguns casos, de veure els films de Leth des de la superfície, de l’anècdota. D’aquest afany per simplificar-ho tot des de l’encasellament en calaixos unidimensionals. L’artista danès no és així. Té una visió global i transversal del món que encara recórre incansablement. Ara camina amb dificultat i diu que se sent vell, però no s’atura. Les imatges l’acompanyen i, properament, donaran lloc a un nou film en què Barcelona i la Filmoteca de Catalunya hi tindran un paper. Ens ha promès l’estrena. Li prenem la paraula i l’esperem. Val la pena donar a conèixer una obra a la qual no se li ha fet tota la justícia que mereix.

Honor, prestigi i confiança

És un honor que Víctor Erice i la productora Camm Cinco SL hagin confiat en la Filmoteca de Catalunya per dotar El sol del membrillo d’una nova vida en l’era digital. El film, estrenat el 1992, és una de les poques produccions espanyoles que havia estat preservada en un internegatiu destinat a restauracio-el-sol-del-membrillotirar còpies sense posar en perill el negatiu original. És des d’aquest suport, i el dels Betacam amb els quals es van rodar algunes escenes, com s’ha procedit a un escanejat a 6k com a primer pas de la digitalització. El so magnètic ha estat capturat i transferit gràcies a un aparell també restaurat per a l’ocasió, i la constatació d’algunes impregnacions d’acetat han fet necessàries algunes operacions de restauració. Tot aquest procés s’ha realitzat al Centre de Conservació i Restauració de Terrassa sota el control del mateix Erice, qui, finalment, ha introduït petites variacions en el muntatge original.

Aquesta és la versió que ha estat seleccionada pel festival de Cannes en una secció, Cannes Classics, destinada a les cada cop més nombroses restauracions, i aquest any específicament dedicada a films que han fet història a Cannes. El sol del membrillo n’és un, ja que va guanyar el Premi Especial del Jurat ara fa 25 anys. Si llavors la polèmica es va centrar en la presència a la secció oficial d’un film rodat en clau semidocumental, enguany la discussió al certamen se centrava en l’admissió de films produïts per plataformes digitals que no tenen prevista l’estrena a sales. La història del cinema és, també, la de la seva tecnologia.

el-sol-del-membrilloEl sol del membrillo, a partir d ara, podrà gaudir d’una nova vida a les pantalles gràcies al seu nou suport digital, que si bé canvia l’essència de la pel·lícula, respecta els colors originals d’un film particularment sensible a aquests matisos. El títol francès és Le songe de la lumière i, si als termes de “somni” i “llum” hi afegim el de “temps”, un altre dels elements protagonistes, tenim la definició del que és el cinema. Aplicat, en aquest cas, a la lluita que el pintor Antonio López emprèn per capturar la llum que es reflecteix en els fruits del seu codonyer que, en créixer a mida que avança el calendari, varien la minuciosa composició de l’enquadrament inicial.

Vint-i-cinc anys després, el film d’Erice ha tornat a Cannes. Llavors, Pedro Almodóvar estava al Jurat. Enguany n’era el president, i El sol del membrillo ja no necessita judicis. És un clàssic del cinema que el festival més prestigiós del món ha tornat acollir, ara a la sala del Grand Palais justament batejada amb el nom de Buñuel, i envoltat d’altres restauracions empreses per grans Cinemateques i laboratoris d’arreu del món. És un orgull per a la Filmoteca de Catalunya haver participat en aquesta operació com a fruit de la feina que ens es pròpia. Una gran felicitació compartida amb tot l’equip que hi ha treballat i un gran agraïment al cineasta per la seva confiança.