L’any vinent, a la Filmo

Programació 2018_21 1Ken Loach, Patricio Guzmán i Patrice Leconte seran els tres primers convidats del 2018. Els dos primers, amb motiu d’una retrospectiva de les seves obres, compromeses amb l’anticonservadurisme britànic i amb la recuperació de la memòria durant la dictadura de Pinochet. El tercer ens ajudarà a reivindicar Jean Rochefort, el seu actor fetitxe, i el farem seure a la cadira d’El marit de la perruquera, un dels grans èxits del Cercle A.

Així arrenca un any en què també tenim confirmada la presència de Paolo Taviani per presentar la filmografia que ha teixit amb el seu germà Vittorio i, evidentment, la de Sergi López, protagonista d’una carta blanca amb les seves interpretacions més reeixides però que també té l’ànim de descobrir els seus gustos cinematogràfics. El 2018 és, a més, el del centenari de grans noms del cinema: Ida Lupino, actriu però també realitzadora a l’època daurada de Hollywood; Rita Hayworth, la inoblidable Gilda; i Ingmar Bergman, el mestre suec dels racons més profunds del subconscient humà.

Per commemorar els 50 anys del maig del 68 recorrem a la icona de Pierre Clementi i dels films que va interpretar amb Bertolucci, Garrel, Pasolini, Rocha i Buñuel, però també a les filmacions que ell mateix va fer a peu de les barricades de Paris. A la capital francesa hi transcorren moltes de les pel·lícules interpretades per Jeanne Moreau, de la qual també explorarem la seva carrera internacional a les ordres de Losey, Angelopoulos o Antonioni.

L’estrena del nou film de Jaime Rosales ens permetrà revisar l’obra anterior del director de Las horas del día, Tiro en la cabeza i Hermosa juventud. Robert Altman i Kenji Mizoguchi són, d’altra banda, cineastes que mereixeran una atenció particular d’una programació que, un any més, vol ser oberta a totes les sensibilitats i gustos.

No ens oblidem, per últim, de tres exposicions que també aniran acompanyades de cicles: Terry O’Neal, fotògraf de les estrelles; els germans Gómez Grau, que van ser molt a prop de Hollywood durant els rodatges de Bronston i David Lean als anys seixanta; o les joguines cinematogràfiques que mostrarem amb la complicitat del Museu del Joguet de Figueres, el del Cinema de Girona i el col·leccionista Lluís Benejam.    

El proper any a la Filmo garantim, doncs, la presència de bon cinema. I, un cop més, volem agrair la complicitat del públic que ens acompanya sis dies per setmana per celebrar aquesta litúrgia que consisteix a gaudir col·lectivament de l’espectacle cinematogràfic.

Més informació

 

Integral Jacinto Esteva

L’obra cinematogràfica de Jacinto Esteva, ara editada en DVD, ocupa només una part de la trajectòria d’aquest pintor, arquitecte i caçador barceloní que va morir massa d’hora. Potser com a conseqüència d’haver viscut massa, i massa ràpid, per contraposició a la grisor del franquisme. Cosmopolita, havia estudiat a Roma i a París, havia rodat el seu primer curtmetratge entre Almeria i Ginebra i va descobrir l’Àfrica com escenari de les seves darreres pel·lícules inacabades.

despues..._colita_fdcEntre aquests dos extrems, Notes sur l’emigration. Espagne 1960 (1961) i La isla de los esclavos (1971), hi ha el període de l’Escola de Barcelona, de la qual en va ser una de les icones, tant com a co-realitzador de Dante no es únicamente severo com a propietari de la marca, Filmscontacto, que va aixoplugar projectes de José Maria Nunes (Noche de vino tinto) i Carles Durán (Cada vez que…).

Dispersa, caòtica, però extraordinàriament rica en talent visual, la seva filmografia ha estat fruit d’una atenció persistent per part de la Filmoteca de Catalunya. Una incipient intervenció sobre Lejos de los árboles va permetre restaurar la versió íntegra d’aquest documental antropològic sobre les festes i tradicions de l’Espanya negra, al seu dia massacrat per la censura. Més endavant es va recuperar una part del material rodat a l’Àfrica i una còpia del seu primer curtmetratge, s’han digitalitzat alguns negatius dels seus llargmetratges i s’ha trobat el de Metamorfosis, que es donava per desaparegut.

je_cartel_1701Bona part d’aquests materials ja es van exhibir en la retrospectiva projectada el 2014 en paral·lel a l’exposició Jacinto Esteva, A l’ombra del darrer arbre, comissariada per mi mateix i dissenyada per Daria Esteva, filla del cineasta. Des que, amb Casimiro Torreiro, vam escriure un llibre sobre l’Escola de Barcelona, m’he afegit a la comanda que ella va rebre del seu pare quan li va demanar que la seva obra no caigués en l’oblit. El següent pas ha estat, actualment, l’edició en DVD de la seva filmografia completa en un digibook produït per Cameo amb els materials aportats per la Filmoteca de Catalunya i el disseny de Daria Esteva i Luis Estevao.

En 4 discs s’hi poden trobar els seus dos primers curtmetratges, els seus cinc llargmetratges i imatges dels seus rodatges africans. També hi ha, a més, spots publicitaris dels anys seixanta, una escena descartada de Lejos de los árboles amb l’enterrament de Carmen Amaya i nombroses entrevistes. L’escriptor Juan Goytisolo, jacinto_esteval’antropòleg Manuel Delgado, el director de fotografia Joan Amorós i diversos col·laboradors de les seves aventures africanes aporten el seu testimoni per deixar constància de la inimitable personalitat de Jacinto Esteva.

La preservació i difusió del patrimoni cinematogràfic del nostre país són les missions essencials que presta la Filmoteca de Catalunya. Quan es tracta d’una obra com la d’aquest personatge polifacètic i desbordant això constitueix, a més, un autèntic plaer.

Un cineasta més que perfecte

Jørgen Leth és molt més que un cineasta. Poeta, antropòleg, cronista del Tour de France per a la televisió danesa i, durant una època, cònsol honorari a Haití. De la seva filmografia, més de cinquanta títols, només s’ha estrenat al nostre país Cinco condiciones, el duel cinematogràfic que va establir amb Lars Von Trier el 2003. I és  justament aquest el film amb el qual hem obert una retrospectiva selectiva de la seva obra, tot acompanyant-lo de Det perfekte menneske (L’humà perfecte), el curtmetratge de 1967 que és la gènesi d’una part important de la seva obra i el seu estil, a cavall entre l’experimentació i el documental reflexiu.

IMG_9840Justament, Leth ha aprofitat la seva estada a Barcelona per rodar escenes del què serà la seva propera pel·lícula. Un rodatge que va començar amb un telèfon mòbil el 2013, quan el terratrèmol d’Haití va fer miques la seva residència, i encara segueix amb la col·laboració de la seva productora, Mariane Christensen, i de Tomas Gislason, operador d’altres films seus i també guionista i muntador de Lars Von Trier. Tot queda en família, en una família que no té fronteres perquè el món li queda petit.

La varietat de gustos de Leth l’ha portat a filmar Andy Warhol menjant una hamburguesa a Nova York, a seguir el joc de Michael Laudrup al Futbol Club Barcelona, a rodar la clàssica de ciclisme entre París i Roubaix o a dedicar dos documentals a la pilota basca. Leth és un artista universal que utilitza el cinema com una via paral·lela a la seva poesia, sovint de caràcter eròtic i sensual. Aquesta vessant es manifesta particularment a Det Erotiske Menneske / Home eròtic, la seva resposta en imatges a la campanya de difamació a la qual es va veure sotmès el 2005, amb motiu de la publicació de la seva autobiografia, on descriu algunes de les seves aventures amoroses. Només en aquest context es pot entendre la pel·lícula, però ell es prou tímid i educat per entrar en detalls .

Hi ha el perill, en alguns casos, de veure els films de Leth des de la superfície, de l’anècdota. D’aquest afany per simplificar-ho tot des de l’encasellament en calaixos unidimensionals. L’artista danès no és així. Té una visió global i transversal del món que encara recórre incansablement. Ara camina amb dificultat i diu que se sent vell, però no s’atura. Les imatges l’acompanyen i, properament, donaran lloc a un nou film en què Barcelona i la Filmoteca de Catalunya hi tindran un paper. Ens ha promès l’estrena. Li prenem la paraula i l’esperem. Val la pena donar a conèixer una obra a la qual no se li ha fet tota la justícia que mereix.

Honor, prestigi i confiança

És un honor que Víctor Erice i la productora Camm Cinco SL hagin confiat en la Filmoteca de Catalunya per dotar El sol del membrillo d’una nova vida en l’era digital. El film, estrenat el 1992, és una de les poques produccions espanyoles que havia estat preservada en un internegatiu destinat a restauracio-el-sol-del-membrillotirar còpies sense posar en perill el negatiu original. És des d’aquest suport, i el dels Betacam amb els quals es van rodar algunes escenes, com s’ha procedit a un escanejat a 6k com a primer pas de la digitalització. El so magnètic ha estat capturat i transferit gràcies a un aparell també restaurat per a l’ocasió, i la constatació d’algunes impregnacions d’acetat han fet necessàries algunes operacions de restauració. Tot aquest procés s’ha realitzat al Centre de Conservació i Restauració de Terrassa sota el control del mateix Erice, qui, finalment, ha introduït petites variacions en el muntatge original.

Aquesta és la versió que ha estat seleccionada pel festival de Cannes en una secció, Cannes Classics, destinada a les cada cop més nombroses restauracions, i aquest any específicament dedicada a films que han fet història a Cannes. El sol del membrillo n’és un, ja que va guanyar el Premi Especial del Jurat ara fa 25 anys. Si llavors la polèmica es va centrar en la presència a la secció oficial d’un film rodat en clau semidocumental, enguany la discussió al certamen se centrava en l’admissió de films produïts per plataformes digitals que no tenen prevista l’estrena a sales. La història del cinema és, també, la de la seva tecnologia.

el-sol-del-membrilloEl sol del membrillo, a partir d ara, podrà gaudir d’una nova vida a les pantalles gràcies al seu nou suport digital, que si bé canvia l’essència de la pel·lícula, respecta els colors originals d’un film particularment sensible a aquests matisos. El títol francès és Le songe de la lumière i, si als termes de “somni” i “llum” hi afegim el de “temps”, un altre dels elements protagonistes, tenim la definició del que és el cinema. Aplicat, en aquest cas, a la lluita que el pintor Antonio López emprèn per capturar la llum que es reflecteix en els fruits del seu codonyer que, en créixer a mida que avança el calendari, varien la minuciosa composició de l’enquadrament inicial.

Vint-i-cinc anys després, el film d’Erice ha tornat a Cannes. Llavors, Pedro Almodóvar estava al Jurat. Enguany n’era el president, i El sol del membrillo ja no necessita judicis. És un clàssic del cinema que el festival més prestigiós del món ha tornat acollir, ara a la sala del Grand Palais justament batejada amb el nom de Buñuel, i envoltat d’altres restauracions empreses per grans Cinemateques i laboratoris d’arreu del món. És un orgull per a la Filmoteca de Catalunya haver participat en aquesta operació com a fruit de la feina que ens es pròpia. Una gran felicitació compartida amb tot l’equip que hi ha treballat i un gran agraïment al cineasta per la seva confiança.

Fidelitat rivettiana

L’homenatge a Jacques Rivette que teníem pendent des de la seva mort, el gener del 2016, arriba finalment ara amb nou dels seus films, que conformen una panoràmica Bulle Ogier RdP (23)representativa de la seva obra. Una obra quantitativament no massa prolífica però plena de dobles versions, complements i metratges atípics sorgit del més secret dels cineastes de la Nouvelle Vague. Hereu de Renoir, “le Patron”, i Rossellini, el realitzador de Céline et Julie vont en bateau va bastir una filmografia basada en la posada en escena de influències literàries, pictòriques, històriques i, sobretot, teatrals. De Fritz Lang, un altre dels seus mestres, va heretar en canvi la presència de conspiracions en les quals el que menys importa és descobrir la identitat dels autors o els assassins de la víctima. L’amour fou es va rodar amb el director, la guionista i els dos protagonistes en plenes ruptures sentimentals. O que Rivette va fer llegir Don Quixot i veure Midnight Cowboy a les dues protagonistes de Le Pont du Nord. Un film que Bulle Ogier considera únic, doncs el va interpretar amb la seva filla Pascale dos anys abans que ella morís en plena joventut.

Bulle Ogier ha treballat amb Buñuel, Ruiz, Oliveira, Schroeter, Delvaux o Garrel. Bulle Ogier RdP (4)És una gran figura del cinema d’autor europeu amb una manifesta tendència vers personatges fantasmàtics que transiten entre la realitat i els somnis. El cas de Rivette és, tanmateix, singular. Se’n reivindica com la seva musa –de la mateixa manera que Truffaut, Godard o Rohmer, amb qui no va treballar mai, tenien les seves- i ell la va recompensar amb crèdits com a guionista. “Participàvem en la creació dels personatges, inventàvem situacions i diàlegs en guions que mai no estaven del tot escrits i Le Pont du Nord va nèixer d’una postal amb un gat que jo li vaig enviar després del rodatge d’un film de Fassbinder”, explica aquesta actriu que s’ha fet fotografiar amb un guants vermells. Els mateixos que duia en escena fa unes setmanes a l’escenari d’Un amour impossible i del mateix color que els de Le Pont du Nord. D’això se’n diu, com afirma ella mateixa, “fidelitat rivettiana”.

 

De Terrassa a la Filmo

“Jo vinc de Terrassa”. Així es defineix Antoni Padrós, també conegut com a pintor i cineasta underground que inicia la seva trajectòria durant els darrers anys del franquisme. Totes aquestes facetes es recullen a l’exposició Antoni Padrós. Pertorbador de consciències que actualment es pot veure a la Filmoteca de Catalunya, tot i que ve de Terrassa. Com l’Antoni.

unspecified

A la Filmoteca també tenim una especial sintonia amb aquesta ciutat del Vallès. Hi és el nostre Centre de Conservació i Restauració i, tan aviat l’Ajuntament va promoure aquesta exposició, el 2015, vam decidir que la portaríem a la seu del Raval perquè Padrós és un dels cineastes “de la casa”. Hem digitalitzat tota la seva obra cinematogràfica, l’hem editat en DVD i aquesta mostra era la peça essencial per mostrar no únicament la seva trajectòria biogràfica, sinó també una part de la seva producció pictòrica. Sense deixar, evidentment, de projectar periòdicament les seves pel·lícules, sovint presentades per ell mateix en un tot indissociable que val la pena aprofitar.

Apostar pel pop en ple franquisme, com va fer l’Antoni Padrós, era posar una nota de color a la foscor del període. Molts dels seus personatges, a més, convidaven a somniar, de la Gilda pintada a la Shirley Temple filmada, sense oblidar que aquella també era l’època del napalm, del llibre vermell de Mao i de la marihuana. Amb aquest bagatge, realitzat al marge de qualsevol ordre i concert, va viatjar per galeries i festivals de cinema independent d’arreu del món. Ara es condensa en una exposició, comissariada per Valerio Carando, que explica molt bé qui és i què ha fet. D’on és, ja ho sap tothom. A Nova York, hauria pogut ser Andy Warhol, però és de Terrassa, ell ho reivindica i nosaltres ho celebrem.

La promesa dels Dardenne

La triple coincidència d’una retrospectiva completa de la seva obra, la preestrena de La fille inconnue i el premi de la FIAF per la restauració dels seus films ha portat els germans Dardenne a la Filmoteca de Catalunya. Han estat dos dies intensos, molt intensos, carregats d’entrevistes amb la premsa, una masterclass a l’Escola de Cinema de Barcelona i dues sessions amb el públic inoblidables. A la primera van presentar el seu darrer film, un nou debat ètic i moral a càrrec de la metgessa que se sent culpable per no haver obert la porta del seu consultori a la noia negra i sense papers que l’endemà apareix morta.

dardenneDesprés va arribar el torn de La promesse, el film que els va donar a conèixer internacionalment. Un drama rodat fa vint anys però que manté íntegra la seva actualitat sobre el tema dels immigrants il·legals. Luc, el filòsof, i el seu germà Jean-Pierre el van contextualitzar, a la seva presentació, en uns orígens documentals que, mica en mica, demanaven més intervencions d’una posada en escena pròpia de la ficció que, malgrat tot, s’apropa al realisme amb explícites influències de Bresson. Resulta profundament instructiu escoltar com treballen amb els actors, prioritzant els moviments sobre el diàleg; la importància que donen als objectes i a un vestuari aparentment quotidià; i, molt especialment, com es coordinen amb l’operador de càmera perquè cada enquadrament respongui a unes determinades necessitats dramatúrgiques.

Conjuntament amb Ken Loach i Robert Guédiguian, els germans Dardenne formen part de la consciència cinematogràfica d’una Europa plena de desigualtats socials. Ells les denuncien sense sortir de Seraing, de la regió obrera del sud de Bèlgica on van nèixer. Correspon llavors als espectadors fer una transposició a contexts més propers on els problemes es repeteixen. Ha estat un plaer acollir aquests grans cineastes a la Filmoteca de Catalunya, uns realitzadors que estan absolutament sensibilitzats dels problemes de conservació del patrimoni cinematogràfic i assumeixen les restauracions digitals com la única solució ara per ara possible per donar visibilitat a les seves pel·lícules.

A Barcelona han tancat el cicle de la promoció internacional de La fille inconnue però ja treballen en el guió de la seva propera producció. Esperem poder-ne acollir la preestrena. Aquesta ha estat la promesa particular que ens han fet els germans Dardenne, dos nous amics de la Filmoteca de Catalunya.

Cinc anys al Raval

Ara fa cinc anys, la Filmoteca de Catalunya inaugurava la seu del Raval. Era el fruit d’un anhel que es va perllongar més temps del desitjable, va passar per moments complicats i va acabar amb un final feliç. Els més de 750.000 espectadors que des de llavors han passat per les sales Chomón i Laya ens permeten afirmar-ho tot recordant els millors moments que hem compartit, amb la companyia còmplice de grans cineastes, de Costa-Gavras a Hanna Schygulla, de Jean-Pierre Léaud a Arturo Ripstein, passant per un llarg etcètera. És impossible esmentar-los tots, però podreu recordar-ne una cinquantena a l’exposició permanent de fotografies d’Oscar Fernández Orengo que ara inaugurem a l’escala de sortida de les sales. Una escala llarga i costeruda que ara ells ajudaran a fer més llevadora en el camí de la pantalla a la plaça Salvador Seguí, dels somnis a la realitat.

5-anys-bnÉs amb aquest públic que ens ha fet costat durant aquests anys amb una rigorosa i benvinguda exigència de feina ben feta que ara volem compartir aquesta celebració dels cinc anys. I ho farem, en primer lloc, amb les sessions de diumenge dedicades al públic familiar i, molt especialment, als espectadors del futur. Curtmetratges d’animació i Grand Prix a la muntanya dels invents, a més d’animacions, tallers i visites guiades a l’exposició de Can Pistoles volen convertir la Filmoteca en una festa per als més petits. Aquells que algun dia també se sentiran fascinats per Méliès i Chomón, els pares de la pàtria del cinema a qui dediquem sengles projeccions plenes de màgia i il·lusió.

Dimarts, en canvi, oferim sessions també gratuïtes per als espectadors habituals de la Filmoteca, en les tres grans vessants de la nostra programació: un clàssic –El fantasma de l’òpera– com a homenatge al mestre Joan Pineda; un film contemporani –la preestrena de Une histoire de fou presentada per Robert Guédiguian; i un film sobre la dansa –Iberia­– dins el cicle Per amor a les arts i amb la presència de Carlos Saura. Els abonats, per últim, també estan convidats a una sessió molt especial en la qual presentarem algunes primícies procedents del nostre Centre de Conservació i Restauració.

Després d’acomiadar la sala de l’avinguda de Sarrià amb The Last Picture Show, la Filmoteca ha emprès una nova etapa en un barri en el qual ens sentim molt ben acollits. Fa cinc anys que hi som i ara volem celebrar-ho. Amb tot l’equip que hi hem estat treballant, les institucions que ens han donat suport i amb el públic que ens ha fet costat. Tots estimem el cinema i aquests dies pretenen deixar-ho ben clar. Ara i per sempre!    

Dolça Maria

El títol del cicle amb el qual obrim la programació de l’any és rigorosament cert. Maria de Medeiros té el somriure més dolç. Però hi ha molts més elogis a dir d’aquesta actriu i realitzadora portuguesa que una gran part del públic coneix per Pulp Fiction, maria-de-medeiros-mobil-mgm-8però que ha fet desenes de pel·lícules tant o més interessants. Quinze d’aquestes es poden veure fins a meitat de febrer a la Filmoteca gràcies a la seva complicitat. No només perquè ella ens ha ajudat a seleccionar-les, sinó perquè també en presentarà personalment unes quantes.

La sessió doble d’inauguració certifica moltes de les coses que es poden dir de Maria de Medeiros.  Viagem a Portugal és un film dirigit per Sérgio Tréfaut, un amic de infància que li va fer una proposta agosarada: interpretar una metgessa ucraïnesa que va tenir problemes per creuar la frontera amb Portugal. A més de les connotacions socials, el film té una estètica particular –més en blanc que en negre- i l’actriu va haver d’aprendre’n els diàlegs, en rus, en una setmana. Segon repte: rodar en ple festival de Cannes un documental sobre la relació entre cineastes i crítics, Je t’aime… moi non plus: Artistes et critiques, amb càmeres domèstiques.  “No recordava que la imatge fos tan trash”, va dir la cineasta després de tornar a veure un film que no té bons i dolents, que deixa parlar uns i altres i que si inclou alguna malifeta és l’afirmació de Ken Loach, a l’inici, quan equipara la relació entre directors i crítics a la que mantenen els fanals i els gossos…

Actriu de cinema i teatre, però també directora, guionista i cantant, Maria de Medeiros té una predilecció pel risc. Diu que ser actriu és com disposar d’un apartament on convides els teus personatges perquè s’hi trobin el més còmodes possible. No importa que siguin més o menys exòtics, que les dones que ha encarnat siguin centrades o excèntriques, que parlin en un o altre idioma. La seva professió no té fronteres, i més quan domina tants idiomes. Els que parla i el que domina gestualment amb aquest somriure més dolç que defineix el cicle que li dediquem. No podíem haver començat la programació del 2017 amb millor peu.

Douglas forever!

Kirk Douglas In 'Lust For Life'És costum de la Filmoteca commemorar el centenari de personalitats il·lustres del món del cinema. Molt poques vegades, tanmateix, és possible fer-ho en vida de l’homenatjat, però aquest és el cas de Kirk Dougles, icona del Hollywood clàssic que avui bufarà cent espelmes en companyia del seu fill Michael i la resta de la seva família.

Programar una retrospectiva de la seva filmografia no és difícil. És extensa, variada i conté una sèrie de grans títols que il·lustren a la perfecció el perfil viril, enèrgic i tempestuós d’aquest actor d’origen humil que, amb la seva trajectòria professional, encarna el somni nord-americà.  Fill d’un drapaire rus, com ell mateix s’autodefineix en el títol de la seva autobiografia, va trobar en el cinema i el teatre el camí cap a una popularitat que, en canvi, no va rebre mai la compensació d’un Oscar. Una tardana estatueta honorífica és tot el que Hollywood va brindar a aquest actor que, a la pantalla, havia retratat els bastidors del món del cinema en un film tan descarnat com Cautivos del mal.

Campió de lluita lliure universitària, Douglas es va emmotllar perfectament a personatges propensos a l’acció en films d’aventures (20.000 llegües de viatge submarí), pèplums (The Vikings) i, molt especialment, westerns com Camí de la forca, Los valientes andan solos o Els justiciers de l’oest, que ell mateix va dirigir. Aquesta vessant més física no estava renyida, però, amb la intensitat psicològica que va transmetre a les interpretacions de Van Gogh (Lust for life), el polític de Set dies de maig, el periodista sense escrúpols d’El gran carnaval o el publicista que repassa la seva vida a El compromís.

spartacus-2Capítol apart mereix seva col·laboració amb Stanley Kubrick. A Paths of Glory interpreta l’heroic oficial que, a la Primera Guerra Mundial, denuncia la crueltat del codi militar en un impactant al·legat antibel·licista prohibit a diversos països. Spartacus, d’altra banda, va rescatar el guionista Dalton Trumbo de l’anonimat de les llistes negres de McCarthy per fer un cant a la llibertat humana davant la tirania.

Tots aquests films es podran veure a la Filmoteca durant les properes setmanes per retre homenatge a un actor i productor, però també a una concepció del cinema que ja es història. Kirk Douglas és, ara per ara, una de les darreres llegendes vives d’aquell Hollywood clàssic que va fer del cinema l’espectacle més popular de bona part del segle XX.