Fotògraf i cineasta

Repeteixo: A la Filmoteca ens interessen i agraden els cineastes transversals, aquells que trenquen el cercle endogàmic de la cinefília. Manoel de Oliveira és un d’ells, tot i que des de fa no massa. Va ser gràcies al dipòsit dels seus fons a La Casa do Cinema de la Fundaçao Serralves de Porto, dirigida per António Preto, com es va descobrir la seva producció fotogràfica realitzada a les dècades dels trenta i quaranta.

Després de rodar el seu primer film, el documental avantguardista Douro, feina fluvial (1931), el cineasta portuguès va omplir els catorze anys següents de la seva vida amb tres activitats: corredor de cotxes esportius, pilot d’aviació i fotògraf.

Gairebé un centenar d’obres procedents de Serralves s’exposen ara a la Filmoteca de Catalunya per posar de manifest la construcció d’una mirada cinematogràfica que ja s’estava forjant amb imatges estàtiques. Totes les fotografies tenen la característica comuna d’una depurada mise-en-scène derivada de la composició i el joc entre llums i ombres.

Algunes delaten influències de la Bauhaus o del constructivisme, però, darrere un plat amb glaçons de gel, ja hi ha la idea del pas del temps i de com la fotografia, com el cinema, poden aturar-lo. D’altres són localitzacions per a projectes cinematogràfics que llavors no va poder aixecar, ja fossin sobre el circ o el món de l’aviació. També hi ha fotos familiars, de la seva dona Isabel durant el viatge de noces o d’una cosina morta que ell va fotografiar de cos present. D’aquell record se’n deriva El extraño caso de Angélica, un llargmetratge que va rodar el 2010 després de tenir el projecte en cartera durant molts anys.

Col·lecció Manoel de Oliveira, Casa do Cinema Manoel de Oliveira — Fundação de Serralves.

Quan Oliveira filma O pintor e a cidade el 1956, vint-i-cinc anys després del seu debut, ja té la mirada forjada d’un cineasta. Ha après a utilitzar el color en un curs a Alemanya i gaudeix de la col·laboració del seu amic António Cruz. El fotògraf convertit en realitzador ja no abandonarà mai aquesta promiscuïtat artística amb la pintura, el teatre, la literatura, la música o la història. Són elements indissociables d’una filmografia que es consolida a partir dels anys vuitanta, quan ja té 73 anys. Li queden quaranta anys de carrera –mor el 2015- i els aprofita rodant una trentena de films que l’acrediten com un dels grans autors contemporanis gràcies a una mirada no sempre fàcil, però indiscutiblement original, fascinant i plena de sentit de l’humor.

Al bell mig d’aquesta carrera, poc a poc nodrida per grans actors europeus –de Marcello Mastroianni a Catherine Deneuve, passant per Irene Papas, la portuguesa Leonor Silveira o el nord-americà John Malkovich- hi ha, tanmateix, un film singular amb el qual hem volgut obrir la retrospectiva que projectem durant novembre i desembre.

Es tracta de Visita ou Memorias e confissoes, un documental rodat el 1983 que va voler que fos inèdit fins després de la seva mort. Recorre els espais de la casa on va viure durant quaranta anys, evoca els seus ancestres, reconstrueix la seva detenció per la policia política de Salazar i apunta discutibles confessions sobre les seves relacions amb les dones. Tal com va explicar José Manuel Costa, director de la Cinemateca Portuguesa –depositària de tota la seva obra fílmica-, el secretisme d’aquest film no té altra justificació que el pudor. Mostra al cineasta tal qual és mentre, habitualment, ell se sentia més còmode amagant-se darrere els seus personatges de ficció. És el mateix Oliveira amb diverses capes de maquillatges, tan superposades com les que permeten encaixar perfectament el cineasta amb el fotògraf.

Manoel de Oliveira, fotògraf. Exposició

Manoel de Oliveira, cineasta. Retrospectiva   

Lola, Patricia i Ana

La guionista, l’actriu i la directora. Tres cineastes excepcionals ens han visitat durant els darrers dies.

Lola Salvador té una extensa trajectòria professional a la televisió i al cinema, com a figurinista, productora, realitzadora i, molt especialment, guionista. Està darrere de títols tan cabdals com El crimen de Cuenca, Las bicicletas son para el verano o Bearn o la casa de les nines.

Es documenta històricament i adapta textos aliens, però també ensenya i crea. Ha impartit classes de guió en diversos centres d’arreu del món i, ja veterana, va realitzar amb Carlos Molinero el fals documental La niebla en las palmeras. Ella mateixa va explicar la gènesi d’aquest projecte que parteix d’una ficció –un fotògraf implicat en la bomba atòmica- per desenvolupar-la a través d’imatges d’arxiu en un muntatge que va durar tres anys.

En una altra sessió, va explicar el rerefons d’El crimen de Cuenca, el film de Pilar Miró que denuncia la tortura a partir d’un error judicial que, durant la Transició, va acabar amb el segrest de la pel·lícula després d’una denúncia de la Guardia Civil. En una taula rodona amb Rosa Vergés, va fer, finalment, un repàs a la seva àmplia trajectòria, des que es va guanyar el respecte de John Wayne al rodatge de Circus World, fins la seva relació amb Alfredo Matas, “el productor de la seva vida”.

Lola Salvador ha donat tots els seus fons a la Filmoteca  de Catalunya i, al llibre de dedicatòries, hi ha deixat escrit: “Ja saps que he nascut a Barcelona (1938) però no sé on. Avui decideixo néixer aquí, entre amics i fotografies”.

           

Patricia Reyes Spíndola té una molt extensa trajectòria com a actriu de teatre, televisió i cinema. En aquest àmbit, ha rodat nou llargmetratges a les ordres d’Arturo Ripstein, però la majoria del públic la reconeix per molt populars telenovel·les rodades a Mèxic, el seu país, o a Miami. Aprofitant una estada a Madrid, ha fet un viatge llampec a Barcelona per presentar-hi A quien cierra los ojos, el seu últim llargmetratge.

Hi interpreta a la directora d’un col·legi privat de Ciutat de Mèxic convertit en  un microcosmos social on conflueixen l’especulació immobiliària, el despertar a l’adolescència, el bulling i també la lluita de classes. Elegant, intel·ligent, divertida i amb un bagatge professional impressionant, Patricia Reyes Spindola és un pou d’anècdotes i d’experiències viscudes des de dins dels rodatges, des de la seva implicació en els personatges estripats de Ripstein a sèries nord-americanes pagades a preu d’or i rodades amb set càmeres simultànies.     

Nascuda a Navarra, Ana Díez va ser la primera guanyadora d’un Goya a la direcció novell per Ander eta Yul. Posteriorment, la seva trajectòria l’ha portada per diversos països llatinoamericans fins ara tornar a Mèxic, on fa molts anys va anar-hi per doctorar-se en epidemiologia i va acabar estudiant-hi cinema.

L’escola d’A quien cierra los ojos  està retratada amb tanta sensibilitat com contundència i un domini admirable dels actors més joves. No els hi deixava llegir el guió fins al moment del rodatge per no restar espontaneïtat i, en canvi, va tenir la sort que Patricia Reyes Spindola s’enamorés del projecte. El seu paper estava escrit per un home, però es va adaptar a la mida d’una actriu que se’l va fer seu, arrossegava els altres actors vers la perfecció i ara lluita perquè aquest film, rodat just abans del confinament i recentment acabat, tingui ara la visibilitat que el mereix. De moment, ja ha estat preestrenat a la Filmoteca de Catalunya, amb l’enriquidora visita de tres grans cineastes.

No tan de pressa!

Després d’escriure un llibre sobra la seva obra, editat el 2007 per la Filmoteca de Catalunya, Jaime Camino em va demanar perllongar la col·laboració per escriure un guió de caràcter autobiogràfic a partir d’elements que ell havia inclòs a les seves pel·lícules. S’hi van afegir una entrevista filmada que ell havia rodat amb la seva mare, textos inèdits per unes, mai seriosament plantejades, memòries i també la seva novel·la Moriré en Nueva York, on es desdobla en un personatge anomenat Constantino i abundants referències a la música, l’altra gran passió del cineasta especialitzat en la guerra civil.

Lamentablement, la delicada salut del director de Las largas vacaciones del 36 va impedir materialitzar aquest projecte, titulat ¡No tan deprisa, no tan deprisa!, ni tan sols assumint-ne jo la direcció, com ell generosament em va proposar. Quan, cinc anys més tard, vaig accedir a la direcció de la Filmoteca, la primera exposició va estar dedicada al cinema i la guerra civil, amb un gran protagonisme de Jaime Camino, padrí conjuntament amb Bigas Luna de la sessió inaugural. Un parell d’anys després de la seva mort, el 2015, el seu fill Teo va donar a la Filmoteca de Catalunya tot el fons documental de la seva trajectòria professional.

D’aquests dos factors, el guió autobiogràfic mai rodat i la donació de guions, cartes, fotografies i cartells en neix ara una exposició que porta el mateix títol de la pel·lícula non nata. El canvi de llenguatge, del cinematogràfic a l’expositiu, ha fet caure alguns elements –el desdoblament de la personalitat de Camino en un personatge de ficció- però n’han sobreviscut d’altres. D’aquí la importància que a l’exposició que ara s’inaugura tingui sis pantalles que allotgen els temes essencials de la seva obra: la infantesa, la guerra civil, la música, els feliços seixanta, la dificultat d’estimar i la mort. Els vídeos confeccionats s’expliquen per ells mateixos, amb la presència incorporada d’imatges filmades de nou per Liliana Díaz i la veu de Teo Camino que suplanta al seu pare amb la lectura dels seus textos. Vitrines perifèriques i els murs contigus contenen, a la manera de peus de plana, imatges i documents relatius a la creació de cada un dels seus llargmetratges.

Al darrer apartat, el de la mort, s’explica el títol de l’exposició. És un episodi autobiogràfic que ell va relatar a la novel·la, però mai no va gosar filmar. No el revelaré aquí, però sí que explicaré, que he volgut acabar l’exposició amb una fotografia de Jaime Camino presa el 2012, durant l’exposició dedicada a la guerra civil. Vaig debatre amb dissenyadors i col·laboradores sobre els tons d’aquesta imatge que, per a mi, és un comiat. Ho és de l’exposició, en qualsevol cas, i l’opció presa no sé si és la més estètica però sí la més coherent. El fons, els plafons amb imatges de la seva vinculació cinematogràfica amb la guerra civil, són en color, amb predomini del vermell. La seva silueta, amb un somriure carregat d’anys, però també d’ironia, és en blanc i negre. És l’espectre que, com les llums i ombres de les seves pel·lícules, ens recorda que, malgrat les lleis de la biologia, el cinema captura el temps per esdevenir un testimoni del passat.

Visiteu l’exposició per no haver de dir com el majordom interpretat per Vittorio Gassman a El llarg hivern: “Se’ns enduen el temps”.

Rohmer transversal

Vull agrair, en primer lloc, la bona resposta del públic a la reobertura de la Filmoteca durant la primera quinzena de juliol i tot l’agost. Les mesures preventives contra la COVID i la cultura presencial no son incompatibles i així ha quedat demostrat amb els més de 80 espectadors per sessió d’aquestes darreres setmanes. Vista aquesta resposta, seguim. Seguim i augmentem a quatre les sessions diàries amb la progressiva recuperació d’alguns dels grans cicles que van quedar suspesos pel confinament.

Un d’ells és el centenari d’Éric Rohmer, que havíem de commemorar al voltant del seu naixement -20 de març- però traslladem al setembre amb la mateixa voluntat de posar en relleu el caràcter transversal del seu cinema. El punt de partida de la retrospectiva són la sèrie d’articles que va publicar el 1955 a Cahiers du Cinéma amb el títol genèric de Le celluloid et le marbre. Aquesta recerca de les relacions del cel·luloide amb la literatura, la pintura, l’arquitectura, la música o el teatre la va traslladar, entre 1964 i 1969,  a una sèrie d’emissions per a la televisió pública francesa i que ara recuperem com a llavors germinals de molts dels seus posteriors llargmetratges més coneguts. 

Le Celluloid et le marbre, el capítol que obre el cicle, és justament una cartografia d’aquesta operació de fer dialogar el cinema amb d’altres disciplines a través d’entrevistes amb escriptors, pintors, dramaturgs o arquitectes. Més propera és encara la relació entre Blaise Pascal i Ma nuit chez Maud, on els protagonistes mantenen una apassionada discussió sobre aquest filòsof. De Metamorphose du paysage  en sorgirà, d ‘altra banda, la importància que l’arquitectura te a la sàtira L’Arbre, le maire ou la médiathèque  o la connexió, encara més directe, entre la posterior sèrie Villes nouvelles i L’Ami de mon amie, tots ells filmats al barri parisenc de Cergy Pontoise. 

La pintura, present a bona part dels llargmetratges, esclata amb força als decorats de L’Anglaise et le duc i, òbviament, a  les referències a Johan Heinrich Füssil presents a La Marquise d’O…, adaptació d’un relat romàntic de Heinrich von Kleist. Del mateix autor alemany, Rohmer filmaria la posada en escena de l’obra Catherine de Heilbrön, interpretada per alguns dels rostres habituals en el seu cinema, des de Fabrice Luchini, Arielle Dombasle o Pascale Ogier a Marie Rivière. De la protagonista de Le Rayon vert veurem En compagnie d’Éric Rohmer, un documental sobre el seu mètode de treball.

No podíem faltar, per últim, les referències a la literatura i el cinema. L’adaptació d’un relat d’Edgar Allan Poe (Bérénice) o la reconstrucció d’una entrevista real amb Stéphane Mallarmé il·lustren el primer àmbit. El segon queda abastament representat pel Faust de Murnau, objecte de la seva tesi doctoral sobre la representació de l’espai, i dos deliciosos capítols de la sèrie Cinéastes de notre temps: una entrevista amb Carl T. Dreyer i un imprescindible debat entre Jean Renoir i Henri Langlois sobre els germans Lumière. Rohmer, observador de la realitat, va fer brillar el cinema al mateix nivell que la resta de les arts. 

 

 

Beresford i Piesewicz, dos humanistes

Els atzars de la programació de la Filmoteca han fet coincidir, o potser no?, Bruce Beresford i Krzysztof Piesiewicz en una mateixa setmana. El realitzador australià és el portaveu del cicle “Imatges dels antípodes” que projectem en el context del festival Grec. El guionista polonès ha intervingut en disset films de Krzysztof Kieslowski, cineasta de referència a qui dediquem una exposició amb cartells i fotografies i també una àmplia retrospectiva.

Aparentment no tenen res en comú, però coincideixen en un similar esperit humanista. Darrera l’amplia filmografia de Bruce Beresford -30 títols en 50 anys de professió- sovintegen els personatges entranyables que lluiten per un món millor: ja sigui la parella formada pel xofer negre i la vella jueva de Driving Miss Daisy –potser el seu film més popular- o els oficials australians de Breaker Morant, acusats d’assassinat per haver complert ordres a la guerra dels Boers, en el seu llargmetratge més prestigiós i contundent. Els films de Beresford no fan gaire soroll però deixen empremta.

IMG_8053

Fa 33 anys, The Fringe Dwellers va ser el primer llargmetratge australià protagonitzat per aborígens. Cap d’ells era un actor professional i tot i que llavors no el va veure ningú, avui és un títol de referència per a la dignitat del cinema australià. Ladies in Black, el seu darrer film, també es una tendra història sobre les dependentes de la secció de moda d’uns grans magatzems de Sydney a finals dels anys 50 i també sobre l’arribada d’europeus fugitius de la II Guerra Mundial o el comunisme. Darrera d’aquesta nissaga social hi ha però, una altra pel·lícula possible: la de l’autora de la novel.la inspiradora, una companya de Beresford a la facultat i que va acabar a Londres cantant el Hare Krishna i de venedora a una llibreria fins que es va donar que la seva pròpia història era la millor novel·la possible.

Krzysztof Piesiewicz també va arribar al cinema de rebot. Advocat de professió estava molt compromès amb Solidarnosc quan Kieslowski li va demanar assessorament per un documental sobre la Llei Marcial del 1984. Aquest primer contacte va fructificar en Sense fi, primera de disset col·laboracions que inclouen el Decàleg i la Trilogia dels colors. Piesiewicz es pren el seu temps mentre parla però no té pels a la llengua i aporta la doble vessant de l’experiència i la reflexió. Així ho van poder comprovar els espectadors de la Filmoteca que van assistir a la inauguració de l’exposició i de la retrospectiva dedicada a Kieslowski. Donat aquest tarannà, vaig substituir el diàleg amb ell inicialment previst pel comentari de quatre escenes de les seves pel·lícules. La de Sense fi va ser el pretext per fer un valent al·legat polític contra la intolerància del comunisme i de l’església. Després de proposar-li la mort de la cantant a La doble vida de Veronique em va retreure que el fes commoure i no vaig poder més que replicar que era la meva petita venjança pel molt que m’havia fet plorar el primer cop que vaig veure aquest film tan sublim.

IMG_8289

Més tard, després de la projecció de No estimaràs!, va comparar Tarkovski amb Kieslowski a partir de la metàfora del vas que, en el primer d’aquests cineastes, levita mentre en el segon només ho sembla. M’ho va deixar fàcil per retreure-li que ell també fa trampes quan una dona es veu a ella mateixa quan mira per la ullera amb la qual ha estat espiada. “Jo estava en profund desacord amb aquesta escena!”, es va justificar abans de carregar contra l’ampul·lositat d’algunes bandes sonores de Preisner, un altre col·laborador habitual de Kieslowski. Els genis també són humans, especialment quan a més són humanistes.

M’hauria agradat tenir a Piesiewicz presentant tots i cada un dels films del cicle Kieslowski. Això no serà possible però el seu pas per la Filmoteca ha estat dels que deixen empremta. Ell i Beresford són cineastes que posen els seus films al servei d’unes idees que no son les hegemòniques del món en el qual vivim però sí són les que des de la Filmoteca compartim.

Femení plural

 

A la ja habitual programació de la Mostra Internacional de Films de Dones, inaugurada amb un documental sobre la pionera Alice Guy Blaché, aquest mes de juny hi hem afegit d’altres cineastes en un veritable festival en femení plural. Dins la mateixa Mostra hi hem programat una retrospectiva completa d’Helena Taberna gràcies a còpies restaurades per l’Euskadiko Filmotegia-Filmoteca Vasca, que també ha publicat un llibre sobre aquesta directora enamorada de personatges que es rebel·len contra les institucions que els havien acollit, ja siguin l’etarra Yoyes, el capellà navarrès de La buena nueva o la noia atrapada per una secta a Acantilado.

També hem comptat amb la presència de Lucrecia Martel, coincidint amb un taller de realització organitzat per La Selva. Acceleradora de Cinema. L’argentina va presentar Zama i va oferir reflexions molt precises sobre la peculiar posada en escena dels seus films però també sobre la seva visió crítica del colonialisme espanyol. Recuperar els tres llargmetratges anteriors ha ajudat a comprendre millor perquè l’autora de La ciénaga va seduir Pedro Almodóvar i està considerada com una de les grans cineastes contemporànies.

 

IMG_7746   IMG_7670

 

La carta blanca d’aquest any ha estat proposada a Mercè Sampietro i l’actriu catalana ens ha respost amb una sèrie de títols en què no resulta difícil intuir que són pel·lícules que a ella li hagués agradat interpretar. Estem parlant de l’Anjelica Huston de The Dead o de la Dolores Costello de The Magnificent Ambersons però també del James Dean d’East of Eden de qui se’n va enamorar al cinema del seu barri. Bona part d’aquestes intimitats van quedar reflectides en una conversa pública amb Octavi Martí que va precedir la inauguració d’una retrospectiva que, naturalment, inclou Gary Cooper que estás en los cielos. Ser l’alter ego de Pilar Miró deixa empremtes inesborrables.

A totes aquestes presències hem d’afegir-hi una gran absència: la nostra amiga Agnès Varda, objecte d’un tribut pòstum en el que vam fer confluir records personals amb els aportats per Imma Merino, que acaba de publicar un llibre sobre la seva obra. Mai no oblidarem la seva presència a la Filmoteca per inaugurar l’exposició dedicada a Jacques Demy. Va presentar un parell de pel·lícules i tampoc es va voler perdre un diàleg amb José Luis Guerin en una biblioteca pública de Santa Coloma. I, de camí cap a l’aeroport, encara es va voler aturar al MNAC per veure el Romànic. La glaneuse del cinema no perdia cap oportunitat!

Orgull de la FIAF

fiaf2019
©Foto: FIAF

La FIAF és la Federació Internacional d’Arxius Fílmics que, en aquest moment, agrupa a més de 160 institucions públiques d’arreu del món dedicades a la preservació i difusió del patrimoni cinematogràfic. La Filmoteca de Catalunya n’és membre de ple dret des del 1992 i el 2013 va organitzar el congrés que, cada any, impulsa un dels membres. Si Barcelona va tenir aleshores l’oportunitat de presentar les seves dues noves seus, Raval i Terrassa, la Cinémathèque Suisse, ubicada a Lausanne, ha fet aquest any el mateix amb el seu nou centre de conservació i restauració ubicat a la propera localitat de Penthaz. Allà s’hi conserven prop de 700.00 bobines (a Catalunya n’hi ha 200.000),  a més dels fons documentals. Es dona també la circumstància de que el seu director, Frédéric Maire, és l’actual president de la FIAF.

El congrés anual integra un simposi, que aquest any versava sobre el passat i el futur de les cinemateques, un fòrum obert centrat en el mercat de les noves restauracions, l’informe de les comissions tècniques, de documentació i de programació, així com l’assemblea general que, cada dos anys, sotmet a votació a la junta directiva. No hi manquen les projeccions, que la Cinémathèque Suisse ha repartit entre la seva senyorial seu al Casino de Montbenon i al no menys impactant Capitole, un històric cinema al centre de la ciutat que l’ajuntament ha adquirit i restaurarà durant els propers dos anys. Allà s’hi van projectar una sèrie de clàssics suïssos restaurats, entre els quals destacava L’inconnu de Shandigor, una paròdia dels films d’espionatge dels anys seixanta que utilitza l’arquitectura gaudiniana de Barcelona com escenaris d’un país imaginari. Una altra de les projeccions destacades del congrés era Tableaux vivants, un projecte de la Université de Lausanne que busca els referents pictòrics d’una cinquantena de films dels orígens procedents de diversos arxius, entre ells la Filmoteca de Catalunya.

Aquest esperit col·laboratiu de les cinemateques és bàsic per garantir la suma d’esforços en la restauració de materials o en la circulació de còpies. Ser membre de la FIAF implica, i garanteix, compartir uns mateixos objectius arreu del món, des de les Universitats o Museus dels Estats Units fins les institucions que lluiten per preservar el patrimoni a l’Àfrica o a Àsia. Shivendra Singh Dungarpur, en representació de la Film Heritage Foundation de Mumbai, explicava l’enorme dificultat que l’Índia comporta, amb la seva producció anual propera als 2000 llargmetratges en 28 llengües diferents. Als països de l’anomenat tercer mon, precisament, la FIAF hi dedica importants esforços per formar nous tècnics de preservació.

fiaf2019_2
©Foto: Mikko Kuutti 

Situades entre la indústria i l’acadèmia, les cinemateques també reconeixen la complicitat de determinats cineastes especialment sensibles a la preservació patrimonial. Agnès Varda, els germans Dardenne o Christoper Nolan han estat alguns dels directors recentment guardonats per la FIAF. El premi honorífic d’aquest any ha estat atorgat a Jean-Luc Godard, que no només l’ha volgut dedicar a Iris Barry, pionera del departament de cinema del MOMA, sinó que el va recollir personalment al bell mig de l’assemblea de representants de les filmoteques.

Que algú com l’autor d’À bout de souffle reconegui que la història del cinema no existiria sense la contribució dels arxius, no és només un orgull, és el millor reconeixement possible a una feina, sovint oculta, però imprescindible.

 

 

 

Una de les nostres

               Varda.909 Agnès Varda és un d’aquests grans personatges que forma part de la història de la Filmoteca de Catalunya dels darrers anys. Va estar amb nosaltres l’octubre de 2014 amb motiu de l’exposició dedicada a Jacques Demy. Era una adaptació feta a mida de la que s’havia fet a la Cinémathèque Française però, només arribar, va supervisar tots i cadascun dels detalls d’una mostra que s’havia fet seva. No només havia estat la dona del director de Les parapluies de Cherbourg sinó que, darrerament, havia procedit a la restauració dels seus films per garantir la preservació d’aquestes dues filmografies, la de Demy i la d’ella mateixa, paral·leles a la Nouvelle Vague. Per aquesta tasca exemplar va rebre el premi honorífic de la Federació Internacional d’Arxius Fílmics (FIAF), que consisteix en una llauna de pel·lícula analògica banyada en la mateixa plata que emulsionava el vell suport de nitrat.

                Agnès Varda havia fet fotografia, esplèndids retrats del festival de teatre d’Avignó, abans de rodar en 35 mm però no va tenir cap problema en adaptar-se al digital. A Les glaneurs et la glaneuse fa ostentació de la seva petita càmera de vídeo amb la qual espigolava una sèrie de personatges que vivien de les sobres de l’opulència i el consum. Els films d’Agnès també es trobaven a la perifèria de la indústria i per això eren tan lliures, a cavall entre la ficció i el documental, sovint autobiogràfics i sempre plens d’humanitat i humor. Que Hollywood la guardonés amb un Oscar honorífic a la seva trajectòria era un acte de justícia que ella va correspondre amb unes passes de ball amb Angelina Jolie. La petita cineasta europea al costat de la gran estrella nord-americana era la millor metàfora del seu magnetisme, de la seva personalitat.

                Hauria pogut venir un segon cop a la Filmoteca l’any passat, amb motiu de l’estrena de Visages, villages però la llarga promoció d’aquest film la va esgotar. Així m’ho va dir l’estiu abans a Sant Sebastià, el darrer cop que ens vam veure, al mateix temps que acusava els problemes de visió que ella mateixa posa de manifest en aquest extraordinari film sobre la mirada: un esclat juvenil realitzat per una cineasta de noranta anys! Encara va tenir forces per rodar una altra pel·lícula, Varda per Agnès, una master class autobiogràfica amb la qual es va acomiadar del cinema per consagrar-se exclusivament a les seves instal·lacions, una altra de les seves activitats creatives. Quan el moderador de la roda de premsa la va presentar com una “cineasta llegendària”, ella s’hi va tornar, exclamant: “No sóc una llegenda! Encara estic viva”.

                Agnès, permeteu-me la confiança, tenia aquestes coses. No tenia pels a la llengua i les deia de l ‘alçada d’un campanar. Professionalment exigent fins a l’últim detall, oferia al mateix temps detalls d’una gran humanitat. L’entrevista sobre les seves restauracions per a la revista oficial de la FIAF la vam fer al menjador de casa seva, envoltats de gats, al mateix edifici on tenia la seva productora. I, quan va venir a la Filmoteca per inaugurar l’exposició de Jacques Demy, va acceptar la invitació de la Federació Catalana de Cine Clubs per mantenir un diàleg amb José Luis Guerin en una biblioteca pública de Santa Coloma de Gramenet. Marxava aquell mateix dia cap a París però, de camí a l’aeroport, encara va voler aturar-se al MNAC per veure el Romànic. Ara que ha mort, convé explicar totes aquestes coses per fer justícia del seu talent i la seva activitat. No formen part de la llegenda, puc jurar que van ser ben certes!

Una història significativa

ShootingEVENEMENTSNo crec en els miracles, però m’agraden les bones històries; com aquesta que explica per què la Filmoteca de Catalunya ha restaurat un film marroquí. Anem fins el 1974 quan un cineasta marroquí, Mostafa Derkaoui, i el seu germà Abdelkrim, director de fotografia, retornen al seu país desprès d’haver-se format a l’Escola de Lodz. Treballen com a documentalistes oficials però, simultàniament, roden un film independent al port de Casablanca. De quelques événements sans signification és una ficció rodada amb tècniques documentals. Cinéma-verité en estat pur amb aromes de Cassavetes i del Pasolini de Comizi d’amore, sense oblidar una reflexió sobre el poder del cinema davant d’un crim polític.

                El negatiu en 16 mm viatja a un laboratori de Madrid i, d’allà, a la sucursal a Barcelona per fer-ne un inflat a 35 mm. La còpia, que és enviada a un festival de París, MaterialsEVENEMENTSserà objecte de l’única projecció pública perquè la pel·lícula és prohibida al Marroc fins als anys noranta. Circulen algunes còpies clandestines en formats domèstics però la llegenda cau en l’oblit mentre els materials originals, a Barcelona, pateixen les conseqüències de la fallida del laboratori, el 1998. Deu anys després, el jutge dicta sentència i adjudica a la Filmoteca de Catalunya la propietat de tots els materials que no han estat reclamats pels seus propietaris. Cinquanta mil bobines de pel·lícules pateixen inclemències meteorològiques en una nau de Rubí, després s’emmagatzemen provisionalment als soterranis del TNC i el 2014 són traslladades al nou Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca.

                       Una historiadora que treballa al Marroc, Léa Morin, pregunta el 2016 per De quelques événements sans signification. Amb aquest títol no hi consta, però dins de les llaunes etiquetades amb el nom de la productora, Basma, reapareixen els materials originals. Mai no s’havien perdut. Els autors els havien oblidat i, si en algun moment van córrer perill, va ser gràcies a la Filmoteca, la seva actual propietària, com es van salvar. A partir d’aquesta premissa, va ser fàcil posar-se d’acord amb els cineastes. Mostafa Derkaoui, malalt i immobilitzat en una cadira de rodes, va tenir una gran alegria. El seu germà va venir a Barcelona per supervisar la restauració a càrrec de la Filmoteca, que l’ha digitalitzat a 4k.

Frame2EVENEMENTS El resultat s’ha pogut veure a la Berlinale. Tres projeccions plenes d’emoció per celebrar el renaixement d’aquest joia invisible durant 45 anys. El cap de setmana passat va tornar al Marroc, per inaugurar el Festival de Cinema nacional de Tànger en presència del ministre de la Cultura i la Comunicació i de nombrosos cineastes que van abraçar Derkaoui. De quelques événements sans signification ha tornat als seus orígens i, d’aquí arrencarà una llarga gira que ja té destins concertats: el prestigiós “Il cinema ritrovato” de Bolonya al juny, Marsella al juliol i Marrakech a l’octubre. A la Filmoteca es podrà veure al novembre, com a inauguració de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani.  És una bella història de la qual ens sentim molt orgullosos. I, a més, acaba amb final feliç!

2019: una nova temporada

Pruebas portadas BROSSA 05.inddTenim el 2019 a la cantonada i ja podem anunciar el que, a grans trets, programarem. Isaki Lacuesta, Barbet Schroeder, Terry Gilliam i Stephen Frears són els primers visitants que esperem per presentar les seves respectives retrospectives. El multipremiat director dEntre dos aguas ve del Pompidou de París i aterra a Catalunya amb la nostra retrospectiva i una exposició al Bòlit de Girona. Schroeder acompanya Bulle Ogier, que actua al Lliure, i fa una parada a la Filmoteca per presentar la seva obra, a cavall entre Europa i Amèrica, el documental i la ficció. Gilliam es vol treure l’espina de l’aigualida estrena dEl hombre que mató a Don Quijote i recordarem que també és el director de Brazil. I Frears, finalment, demostrarà amb els seus films perquè els hem qualificat de tendres i corrosius.

Hi ha molta més teca prevista pels propers mesos, sempre sota el leit motiv del centenari de Joan Brossa, i ens agrada que desbordi les pantalles de la Chomón i la Laya. Veurem films interpretats per Jeff Bridges perquè exposarem les fotografies que ell fa als seus rodatges; descobrirem els trucs de la màgia de Félix Murcia, des dels primers esbossos de decorats fins al resultat a la pantalla; i també ens remuntarem a les fotos que Kieslowski feia a l’Escola de Lodz per entendre millor la seva trilogia del color.

El programa respon a la conjugació de cinema clàssic i contemporani inèdit i com a llenguatge social, però també a la idea que no té sentit preservar el passat si no és per avançar cap al futur. Aquest principi batega darrere la filosofia del nostre Centre de Conservació i Restauració mentre inaugurem un nou format del nostre repositori digital que permet consultar més de 25.000 documents en línia, consolidem els serveis educatius i hem convidat a uns joves programadors d’A Bao A Qu perquè ens proposin una programació que respon a les seves inquietuds.

No oblidem el cinema clàssic, amb el centenari de la United Artists i oferim una carta blanca a Mercè Sampietro mentre dedicarem l’agost als cinemes musicals. Icíar Bollaín, que ens va acompanyar en la presentació conjuntament amb Isa Campo, tornarà al setembre per revisar la seva trajectòria com a actriu i directora. I, encararem la recta final amb joies restaurades per altres cinemateques, el record de Bernardo Bertolucci, un cicle d’animació per adults i un passeig per la filmografia de Roman Polanski i Emmanuelle Seigner.

Obriu la llampant l’agenda i comenceu a reservar dates. Però deixeu espais perquè encara hi haurà més sorpreses en un any en el qual esperem una tan bona resposta de públic com la del 2018.

Agraïm la complicitat i esperem respondre a les expectatives!