Celebrem el centenari de Federico Fellini amb una retrospectiva que no només inclou els seus films com a realitzador, sinó també alguns dels seus treballs com a guionista, documentals sobre ell i els seus col·laboradors o films directament influïts per ell, des d’All That Jazz  fins a 8 ½ women. Sense oblidar que el 6 de febrer inaugurem una exposició de litografies de David Lynch inspirades en l’admiració que el director de Blue Velvet sent per Fellini 8 ½.

Tot i que és un d’aquells autors indiscutibles –com Hitchcock o Buñuel- que ha generat un adjectiu propi, no hi ha només un únic Fellini. La seva obra s’agrupa clarament d’acord amb els seus col·laboradors. N’hi ha, com Nino Rota, que recorren tota la seva filmografia. I, quan va desaparèixer, va ser substituït per un humil Nicola Piovani, que es va posar al servei de l’herència rebuda del seu il·lustre predecessor. També hi ha un llegat clar en el capítol de les escenografies amb les quals Fellini construïa el seu món al mític estudi número cinc de Cinecittà. Dante Ferreti, actualment lligat a Martin Scorsese, va heretar el mestratge de Danilo Donati, el mag capaç de donar forma als somnis de Satyricon, Amarcord o Casanova, que no per casualitat compartia amb els del Pasolini més estilitzat.

Resulta més difícil agrupar els films de Fellini en funció dels seus directors de fotografia però està clar que hi ha un primer període neorealista contaminat pel veterà Otello Martelli  amb el qual va coincidir al Paisà de Rossellini, on Fellini n’era coguionista. La col·laboració amb Gianni di Venanzo, interrompuda per la seva mort, va ser breu però potent i contrastada: el blanc i negre fantasmagòric d’Otto e mezzo contra el color oníric de Giuletta degli spiriti. O, si es vol, Marcello (Mastroianni) contra Giuletta (Massina), l’alter ego i la musa, dos rostres recurrents a la seva obra per transmetre les seves angoixes i desitjos. Peppino Rotunno, el seu director de fotografia durant els setanta, serà qui s’emporti la seva essència a Hollywood a través del Bob Fosse d’All That Jazz.

És, potser, en el capítol dels guionistes on queden millor definides les diverses etapes de Fellini, començant per la postneorrealista de Tullio Pinelli que es manifesta amb I vitelloni, Le notte di Cabiria i fins i tot La strada. Ell mateix s’acomodarà als grans retrats d’autor dels seixanta i reapareix en les seqüeles i paròdies de Ginger e Fred o La voce della luna. Breu però intensa és la col·laboració amb Tonino Guerra, responsable de l’alè poètic que es manifesta a Amarcord  o E la nave va, però que també retrobem de la seva mà al millor Antonioni, al Tarkovski de Nostalghia o a l’Angelopoulos d’El pas suspès de la cigonya i La mirada d’Ulises. El novel·lista Bernardino Zapponi està, en canvi, darrera del Fellini més grotesc i àcid: el de Satyricon, Roma, I clown o Casanova.

Aquesta reivindicació dels col·laboradors de Fellini no va en detriment del seu talent ni de la seva capacitat demiúrgica. Ell és el mag que mou tots els fils però, fins i tot en el cas d’una personalitat tan forta com la seva, el cinema no deixa de ser un art de creació col·lectiva. La nefasta “politique des auteurs” va simplificar injustament aquesta polifonia de col·laboradors que, en definitiva, aporten els matisos del director. És per aquest motiu que no hi ha un sol Fellini. N’hi ha diversos, amb les corresponents variacions que, durant les properes setmanes, podrem veure i gaudir a la retrospectiva de la Filmoteca.