Em complau que els primers comentaris que han aparegut després de la mort de Joan Pineda el qualifiquin de “el pianista de la Filmoteca”. Ho era, i ha estat un honor.

Però era moltes coses més: compositor de les bandes sonores de pel·lícules d’Antoni Ribas (La otra imagen), Josep Maria Forn (M’enterro en els fonaments), Gonzalo Herralde (La muerte del escorpión) o Jordi Feliu (Alicia en la España de las maravillas); i també havia intervingut en programes radiofònics de divulgació cinematogràfica. La seva passió era, tanmateix, el cinema mut. Coneixia de memòria els grans clàssics, els havia estudiat i sabia com il·luminar-los musicalment. Se sentia molt més còmode amb el cinema narratiu nord-americà que amb les avantguardes expressionistes o soviètiques i un dia em va explicar per què: “El cinema narratiu es basa en una estructura de muntatge absolutament rítmica. Cal sintonitzar-la i la música s’hi integra perfectament”.

Ho vaig veure, encara més de prop, quan vam preparar conjuntament la memorable sessió d’estrena al nostre país de Too Much Johnson. Aquest film inèdit d’Orson Welles estava en brut, incomplet i amb escenes repetides. Concebut com a pròleg pels tres actes d’una obra teatral, no tenia so, a penes una indicació musical original de Paul Bowles que no sobrepassava els 12 minuts. De seguida, en Joan la va posar en perspectiva amb Eric Satie i la música avantguardista dels anys vint i em va suggerir utilitzar-la com a leit motiv sobre el qual ell va afegir-hi improvisacions.

Asseguro que he sentit el mestre Pineda acompanyar al piano un film mut que no havia vist abans. Va ser a la Confrontació de Perpinyà, on ell i jo érem assidus, i no fa gaire encara em va obsequiar amb una foto que ell m’havia fet davant el Palais des Congrès. Teníem, però, un altre passat en comú: la Medicina. Ell havia exercit com a digestòleg fins que es va jubilar als 70 anys i, de tant en tant, a peu de pantalla o recolzats al piano, encara parlàvem en l’idioma dels metges fins que començava la pel·lícula i ell polsava les tecles. Comptar, amb ell, a la Filmoteca ha estat no només un luxe sinó la conseqüència inevitable del fet que resultava difícil veure un clàssic del cinema mut sense Pineda. Hem tingut d’altres pianistes boníssims però ell era especial. Negociava amb Octavi Martí els títols que acompanyaria però també hi era per assessorar quin piano havíem de comprar per la sala Laya o el que ben aviat substituirà el de la Chomón.

Si el Raval es va inaugurar amb una antologia original del cinema català, ell va posar-hi la música -en directe i enregistrada- i si s’havia de celebrar els primers cinc anys de la nova Filmo, ell també s’havia guanyat el protagonisme. Era un dels nostres i comptava amb un reguitzell d’admiradors: entre el públic però també dins de l’equip.

Va fer, fa uns anys, un conat de retirada que va desembocar en un homenatge presidit pel conseller Mascarell. Tothom sabia, tanmateix, que no era cert. I, efectivament, pocs dies després, reapareixia amb la seva cartereta plena de partitures per actuar en una sessió. I així ha sigut fins al darrer moment. Internat a l’hospital, somniava en tornar a tocar a la Filmoteca fins que la malaltia –una complexa malaltia- ha derrotat al metge. Caldrà fer-ho, i ho farem, però serà difícil tornar a veure cinema mut sense Pineda, prescindir de les seves xerrades sempre farcides de prolífiques anècdotes i de les lliçons que, darrerament, li agradava impartir abans de cada sessió per explicar com havia preparat la partitura d’un determinat film.

El proper cop que programem Sunrise, m’agradaria dir-li “Torna-la a tocar, Joan!”, però ja no serà possible. Sempre ens quedarà, tanmateix, el record d’un gran músic i una millor persona.