No commemorem cap aniversari ni del naixement ni de la mort. Programem una retrospectiva gairebé completa de Jean Renoir, estrictament pour le plaisir o, potser, per la necessitat de mantenir viva la flama d’un dels més grans cineastes del segle XX.

Ser fill d’un dels grans mestres de la pintura impressionista deixa la seva empremta i sobreviure a la inquisició que el cinema francès dels trenta i quaranta va patir en mans dels cadells de la Nouvelle Vague, té mèrit.

Renoir ho va aconseguir amb escreix. François Truffaut va editar el llibre que li va dedicar André Bazin i Jacques Rivette el va qualificar de Le patron en els tres capítols de la sèrie Cinéastes de notre temps. I és que Renoir, que va iniciar la seva trajectòria en el període silent i la va acabar als voltants del maig del 68, era El patró, una referència indiscutible de la modernitat sense la qual no haurien sorgit els nous cineastes dels seixanta.

Renoir dominava els clàssics de la literatura francesa i va adaptar Zola (La bête humaine), Flaubert (Madame Bovary) o Simenon (La nuit du carrefour). També va saber traslladar la pintura del seu pare a Une partie de campagne i recrear aquella època a French Can Can. El cineasta va ser un home del seu temps i va viure intensament el Front Popular. Le crime de M. Lange n’és una exaltació i Boudu sauvé des eaux una elegia, però tampoc és casual que evoqués La Marsellaise com a himne revolucionari.

Aquestes concomitàncies no van impedir, tanmateix, que La grande illusion fos malinterpretada com una apologia del col·laboracionisme entre francesos i alemanys quan, darrere el seu antimilitarisme hi havia una denúncia del món dividit més per classes socials que no pas per banderes. Van haver de passar anys, també, perquè La règle du jeu fos valorada en la seva justa mesura. La lluita de classes, un cop més, reflectida en clau de comèdia de la vida.

El període nord-americà de Renoir no és tan interessant com el francès, però Renoir va retornar al Vell Continent en plena forma. La seva escala a l’Índia per rodar-hi The River és un parèntesi magistral que dona peu a l’aparent frivolitat de La carrosse d’or, Elena et les homes o Le dejeuner sur l’herbe. Fins i tot la seva adaptació de Jekyll i Hyde, Le testament du Dr. Cordelier, té el seu punt d’originalitat en coincidir amb els primers anys de la televisió.

Torno a insistir en el concepte de la modernitat per valorar Renoir en la seva justa mesura. Ell, com Bergman, Bresson o Welles, venien del classicisme i van assentar les bases d’un nou llenguatge definitivament obert a posteriors transgressions.

D’aquí la seva immortalitat, d’aquí la necessitat de projectar-lo periòdicament, tal com també estem fent amb Luchino Visconti. No debades, el director d’El gatopardo va ser assistent de Renoir a Tosca. El francès ja havia dirigit Toni el 1935 en escenaris reals i l’italià es va avençar al neorealisme amb Ossessione el 1943.

Anticipar-se a la història canònica del cinema és un signe de modernitat.