L’enquesta convocada per la revista Sight & Sound per proclamar, el 2022, les millors pel·lícules de la història del cinema ha provocat debat. Bona part derivat del fet que la pel·lícula més votada, Jeanne Dielman, 23 Quai du Commerce, 1020 Bruxelles, estigui dirigida per una dona: la belga Chantal Akerman. Beau travail de Claire Denis ocupa la setena posició i, en total, són deu els films dirigits per dones entre els cent més votats.
Aquest canvi de perspectiva de gènere respecte dècades anteriors és benvingut, significatiu i previsible, però no és l’únic. El canvi de cànon va molt més enllà del component infantiloide que sustenta aquesta mena de votacions. Per països, un 35% són produccions nord-americanes i un 23% francòfones. Més del 50%. De la resta, destaca el 15% procedent d’Orient i el 8% són italianes de vella escola mentre el que queda són engrunes anecdòtiques. El mateix Regne Unit només hi apareix amb dos títols de Michael Powell i Emmerich Pressburger i el mític The Third Man de Carol Reed. El espíritu de la colmena és l’única pel·lícula espanyola i encara gràcies, perquè de llatinoamericana no n’hi ha ni una.
Cronològicament, el biaix també és revelador. 39 pel·lícules són posteriors a 1970. Només 7 són anteriors a 1930. Aquests desequilibris es reflecteixen en els directors nominats. Godard hi té quatre pel·lícules. Hitchcock, Kubrick i Wilder –de nou la pinça franco-hollywoodiana consolidada en els anys daurats- en tenen tres i n’hi ha gairebé una vintena amb dues. John Ford, Visconti, Welles i Renoir només una, però Ernest Lubitsch –el de To be or not to be-, Howard Hawks –el de Bringin’up Baby– o Luis Buñuel –el d’Un chien andalou– ni tan sols hi són. Tampoc Theo Angelopoulos o cap dels recents romanesos, per no oblidar els contemporanis. Lumière, Méliès i Griffith, se suposa, s’ho miren des del cel.
És del tot legítim que les noves generacions de qualsevol disciplina reclamin el seu lloc, però la selecció natural es basa en el principi de què en morin uns perquè en neixin uns altres. A la referència a Darwin hi podem afegir Freud i, en aquest sentit, tots hem matat el pare. La meva generació, des de la modernitat, va tirar a matar contra el classicisme, però vam tenir cura en deixar un oasi reservat a la modernitat crepuscular de Ford, Bergman, Renoir, Welles o Visconti. El genocidi que es reflecteix a l’enquesta de Sight & Sound és molt més indiscriminat. Per fer lloc a uns determinats quadres, se n’han despenjat d’altres amb un bon nombre de víctimes injustes.
El resultat final pot provocar la legítima satisfacció de la irrupció de films dirigits per dones o de procedència afroamericana. És el resultat d’una política acadèmica que arrenca ja fa anys amb els Cultural Studies, però també és, potser involuntàriament, el símptoma de la claudicació del cinema com l’espectacle popular del segle XX. Fa anys que ja ha perdut la legitimitat artística de la qual va gaudir entre els anys cinquanta i setanta. Ara, amb la pèrdua massiva de públic, les elits toquen a retirada. Toca replegar-se en un gueto on Chantal Akerman serà la reina tot i que molts súbdits encara no la coneguin.
Tant de bo que els efectes d’aquesta llista siguin exemplarment pedagògics alhora que el cinema dels propers anys sigui més paritari i recuperi el nivell artístic perdut. No oblidem, però, que a la reserva d’aquest museu imaginari hi ha molts films que caldrà recuperar en les votacions de properes dècades. I tampoc oblidem que, quan El espíritu de la colmena es va estrenar al Regne Unit, el crític de Sight & Sound, la publicació oficial del totpoderós British Film Institut, va confondre la darrera frase de la protagonista –“Soriana, soriana”, en lloc de “Soy Ana, soy Ana”- per reinterpretar al seu gust el sentit de la pel·lícula de Víctor Erice.