M’ho deia Roberto Chiesi, responsable del Centre d’Estudis Pasolinians de la Cineteca di Bologna, ciutat on fa 100 anys va néixer Pier Paolo Pasolini. “Fins ara només es commemorava la seva mort, el brutal assassinat. Enguany celebrem la seva data de naixement”. Bolonyès d’origen i Friülà per convicció política, l’autor de novel·les com Una vita violenta o Ragazzi da vita va saltar darrere la càmera quan el neorealisme ja era història i els joves Bellocchio i Bertolucci, que seria el seu ajudant, estaven a les beceroles.
Vam programar la seva filmografia completa el 2013, coincidint amb la magna exposició del CCCB que després viatjaria a Roma, París i Berlín. Vam tornar-hi el 2015, amb un cicle que explorava la seva herència. No es tractava de repetir el mateix i la seva obra dona per a molts enfocaments. El que hem triat, Cinema vs. Televisió és un d’ells. Una manifestació de les aparents contradiccions pasolinianes, en aquest cas del cineasta que detestava la pantalla petita, però, en canvi, la utilitzava bé per difondre la seva heterodòxia en entrevistes i debats, bé per mostrar-hi aquelles peces (curts, apunts o assajos) que rodava sense encaix possible dins l’exhibició convencional.
Les primeres sessions de la retrospectiva que programem durant tot el març ho il·lustren perfectament. A La forma de la ciutat, el cineasta usurpa el lloc del realitzador televisiu –aquell Paolo Brunatto, per cert, que va codirigir amb Jacinto Esteva Notes sur l’émigration– per mostrar la destrucció que el progrés ha perpetrat a la ciutat d’Orte.
Un discurs que repetirà el mateix any quan, mentre roda un episodi d’El Decameró al Iemen, filma un diumenge Els murs de Sanà. Denuncia la destrucció d’un patrimoni arquitectònic al mateix temps que es nega a condemnar que els seus habitants hagin de viure en el passat, sense aigua i sense llum. La mateixa paradoxa que quan, a les manifestacions, defensava als policies perquè eren fills d’obrers mentre criticava als estudiants, hereus de la burgesia. Aquesta confrontació entre passat i present, tradició i progrés, món rural i urbà, també palpitava al seu Edip Rei, rodat sis anys abans. Allà hi havia, tanmateix, una sòlida carrega ideològica que ell exhibia sense pudor.
Pasolini no tenia pèls a la llengua i això és el que, probablement, va provocar el seu assassinat. Jugava diverses cartes –la semiòtica, la literària, la cinematogràfica o la sociològica- per denunciar aquella Itàlia democristiana i corrupte i advertir-ne de les conseqüències. Premonicions que, en molts casos, es van complir i fins i tot van anar a pitjor. El seu últim film, Saló, és la reacció aspra i violenta contra la manipulació de la qual va ser objecte la seva poètica i vitalista trilogia de la vida. Els qui el van matar no van poder suportar-ho.
Què hauria passat si Pasolini hagués viscut l’era berlusconiana? Quines pel·lícules hauria fet contra aquella televisió?