Un festival, el Grec Festival de Barcelona, obre per primer cop les portes al cinema amb la col·laboració de la Filmoteca. Es busca cineasta asiàtic relacionat amb el context geogràfic i cultural de l’edició d’enguany. Opcions múltiples. Una pista: Francesc Casadesús, director del certamen, ha assistit al rodatge a Singapur del darrer film de Lav Diaz. El cineasta filipí accepta la invitació després d’aclarir-li que la cita no és per a l’any vinent. Es procedeix a la localització d’alguns dels seus films, realitzats a partir del 1990. Les durades oscil·len entre les quatre i les onze hores. Marca de la casa. Cap problema, la programació és flexible i se’n podran veure cinc dels més representatius, premiats a diversos festivals del món.

Una coincidència. El 2014, Lav Diaz va guanyar el Lleopard d’Or de Locarno amb From What Is Before. Un any abans, havia estat el president del jurat del mateix certamen suís, i va premiar Albert Serra per Història de la meva mort. Segellada per aquests dos felins daurats, així es va forjar una amistat que s’ha consolidat en diversos festivals d’arreu del món i s’ha posat de manifest a Barcelona, quan tots dos cineastes van presentar la retrospectiva del filipí a la Filmoteca amb un diàleg sobre el seu mètode de treball i les implicacions polítiques del cinema de Diaz.

Lav Diaz ha filmat moltes de les seves pel·lícules en blanc i negre. Així va ser com va descobrir el cinema, però no es va poder resistir al color dels paisatges on va rodar Norte, els mateixos on va créixer el dictador Ferdinand Marcos. El contrast entre la bellesa i la monstruositat no és nou en una obra poderosament influïda per Crim i càstig i la literatura russa en general. Diaz també manifesta la seva admiració pel cinema d’Andrei Tarkovski, l’herència rebuda del seu compatriota Lino Brocka i una determinada concepció del temps. Si una història d’amor es perllonga durant quatre anys, ell no la pot resumir en dues escenes, es defensa, sense cap mena de preocupació per les dificultats comercials amb les quals topen els seus films. Tampoc té por de represàlies polítiques, tot i que els seus films denuncien habitualment el colonialisme, les dictadures i la corrupció. Està acostumat a conviure amb aquest risc i a treure diners de sota les pedres per poder aixecar els seus projectes.

Aquest era el primer cop que visitava Barcelona, aclaparat pels quatre-cents anys de colonialisme espanyol i perquè va ser en aquesta ciutat on el líder independentista filipí va ser detingut i repatriat al seu país per ser afusellat. Ha estat aquí només un parell de dies, però ha aprofitat el temps, sempre el temps, per veure un dels espectacles del Grec al recinte de Montjuïc. No debades, Diaz treballa habitualment amb actors de teatre. Estan més acostumats a memoritzar diàlegs que sovint ell modifica la nit abans del rodatge. I, alhora, es mouen millor en els espais de llibertat que una sola presa els deixa per actuar sense limitació de temps. El cinema de Lav Diaz no transcorre al ritme de l’acció dels personatges. Té la seva pròpia temporalitat però, com diu el seu amic Albert Serra, cada escena té un misteri intern, alguna cosa estranya que convida l’espectador a descobrir-la. Aquesta retrospectiva és una bona ocasió.