Des que, el 2003, va debutar amb Las horas del día, Jaime Rosales cerca un estil. Un estil propi, no basat en matrius alienes com les de cineastes que admira, des d’Ozu a Almodóvar, passant per Robert Bresson. Precisament inspirat en les Notes sur le cinématographe de l’autor francès, el realitzador català acaba de publicar el llibre El lápiz y la cámara, un seguit de reflexions sobre la creació cinematogràfica basades en l’experiència de dirigir sis llargmetratges i escrites en paral·lel a la producció de Petra, el seu darrer títol, que ara arriba a les pantalles després del seu passi pel festival de Cannes.
La coincidència de la seva preestrena a la Filmoteca amb la programació d’una retrospectiva complerta de la seva obra va propiciar una intensa jornada, arrodonida amb un diàleg trufat de reflexions propiciades per l’anàlisi de diverses escenes il·lustratives d’aquesta recerca d’un estil. Si a Las horas del día Rosales mira un assassí en sèrie des de la fredor d’uns lavabos d’estació i una càmera distant que expressa el respecte per filmar la mort, del qual ja advertia André Bazin, La soledad utilitza la pantalla dividida per trencar l’espai en el que acabaran coincidint dues dones unides per un atemptat terrorista. Tiro en la cabeza també parla d’ETA, però ho fa, en aquest cas, des de l’observació llunyana d’uns terroristes que no s’expressen en un altre diàleg que no sigui el de les armes. El so, en aquest cas, o el blanc i negre de Sueño y silencio són altres signes d’identitat explorats per Rosales abans que, a Petra, jugui amb la desestructuració cronològica del guió, la introducció de música i uns moviments de càmera que s’allunyen voluntàriament dels personatges. Com si estiguessin observats per un àngel, afirma el cineasta.
Barbara Lennie, Oriol Pla i Joan Botey han acompanyat Jaime Rosales en una preestrena a la Filmoteca amb l’única còpia del film disponible en els 35 mm originals. Hi havia un aire d’excepcionalitat a l’ambient i també de reconeixement a la figura d’un cineasta que, en el moment de rebre el Goya per La soledad, va reivindicar els seus paral·lelismes generacionals amb José Luis Guerín i Isaki Lacuesta. Petra és, ara, un film de maduresa, un tour de force en què barreja elements de la tragèdia grega amb una reflexió sobre el poder dels creadors, i en el qual li costa definir com s’hi identifica. Però també és una recerca del públic, un públic tan còmplice com el que va omplir la sala Chomón i que ara té l’oportunitat de revisar a la Filmoteca les seves pel·lícules anteriors.
Més informació: Retrospectiva Jaime Rosales, auster i precís
Si allò, que va acabar en divorci, va ser felicitat… abans havia nascut el mite. N’hi va haver prou amb una cançó, Put the blame on mame, i un guant que lliscava suggestivament braç avall per convertir-la en una bomba eròtica. Una bomba del mateix tonatge que la llençada aquell mateix any en unes proves nuclears sobre l’atol de Bikini i que portava impresa la seva imatge. O la que va esclatar a l’entorn de la censura espanyola quan Gilda va ser qualificada per l’Església de “greument perillosa” i va circular el rumor que, a la versió original, l’striptease anava molt més enllà del guant. Ni la bufetada de Glenn Ford ni el remake impossible amb Los amores de Carmen van eclipsar mai el mite.
Jules et Jim i La núvia vestida de negre van blasmar la seva col·laboració amb Truffaut, però no van ser les úniques impremtes que va deixar a la Nouvelle Vague. Si la Brigitte Bardot de …Et l’homme créa la femme va consolidar la nova estètica femenina dels anys seixanta, la Moreau hi va aportar el pes de l’actriu. La millor actriu del món, tal com la va qualificar Orson Welles després de dirigir-la en quatre pel·lícules. I si ho deia l’autor de Campanades a mitjanit no seré jo qui li ho discuteixi. Especialment, en constatar que la seva trajectòria va ser veritablement internacional, a les ordres d’altres genis de l’alçada de l’italià Antonioni (La notte), l’alemany Fassbinder (Querelle), l’espanyol Buñuel (Journal d’une femme de chambre), el britànic Peter Brook (Moderato Cantabile), el nord-americà Kazan (The Last Tycoon) i el grec Angelopoulos (El pas suspès de la cigonya).
Una coincidència. El 2014, Lav Diaz va guanyar el Lleopard d’Or de Locarno amb From What Is Before. Un any abans, havia estat el president del jurat del mateix certamen suís, i va premiar Albert Serra per Història de la meva mort. Segellada per aquests dos felins daurats, així es va forjar una amistat que s’ha consolidat en diversos festivals d’arreu del món i s’ha posat de manifest a Barcelona, quan tots dos cineastes van presentar la retrospectiva del filipí a la Filmoteca amb un diàleg sobre el seu mètode de treball i les implicacions polítiques del cinema de Diaz.
Terry O’Neal vivia a Europa i va marxar a Hollywood als anys setanta per fotografiar, de prop, les estrelles. L’exposició que hem dedicat a les seves imatges ha estat, de llarg, lamés vista en tota la història de la Filmoteca. A la següent, que ara inaugurem, invertim l’itinerari amb fotografies del moment en què Hollywood es va veure obligat a apropar-se a Europa. Els seus autors són els germans Claudi i Frederic Gómez Grau, nascuts a Cervera i propietaris d’un establiment fotogràfic al seu poble fins que, un bon dia, el cinema va passar per davant la seva porta i se’n van enamorar. Primer l’un i després l’altre, tots dos van treballar en més d’un centenar de pel·lícules que inclouen la majoria de les grans superproduccions rodades a l’Espanya dels seixanta i setanta. El seu llegat, més de sis mil fotografies, ha estat recentment donat pels seus hereus a la Filmoteca de Catalunya i hem volgut respondre a la seva generositat no només amb la preservació i catalogació del material sinó també amb una exposició que posa en valor la seva gran feina.
actituds quotidianes com les que també va aconseguir Terry O’Neal. Ell em va explicar que fotos com aquestes ja no es poden fer en l’actualitat. Agents artístics i filtres de tota mena controlen una imatge que mai serà la de Clint Eastwood llegint un diari a la seva roulotte o la de Sophia Loren fumant una cigarreta asseguda en una quàdriga a La caiguda de l’imperi romà.