Des del 25 d’octubre al 10 de novembre, el MoMA de Nova York acull la retrospectiva Els anys radicals del cinema català. 1968-1978, que hem programat conjuntament amb Josh Siegel. Són dotze sessions que recorren el període comprès entre els ressons del maig francès i l’aprovació de la Constitució democràtica, i que inclouen una quinzena de títols representatius d’una radicalitat pròpia de l’època. Els darrers anys de la dictadura, immediatament després de l’Escola de Barcelona, van donar lloc a un cinema militant (els films de Portabella, Soler, Lumbreras/Lisa), a víctimes acarnissades de la censura (La respuesta), a una producció al marge de qualsevol control administratiu (Sexperiencias) o a obres realitzades en l’esperit underground (Lock Out). Eren les darreres conseqüències d’una guerra civil que Jaime Camino va saber evocar magistralment a La vieja memòria, des de la perspectiva de les contradiccions del bàndol republicà.

No debades, aquest film ha obert la retrospectiva en correspondència amb Informe general, el frec de Portabella estratègicament situat al centre del cicle i que mostra les maniobres, i també les contradiccions, dels partits polítics davant la imminència de la democràcia. Una democràcia que, en els seus primers anys d’incertesa, va permetre l’eclosió d’una sèrie d’identitats fins a llavors reprimides: la nacional catalana (La ciutat cremada), la sexual (L’orgia, Ocaña, retrat intermitent, Manderley) i noves perspectives de la lluita de classes (Numax presenta…).

Inevitablement, la situació política que es viu ara mateix a Catalunya ha estat un incentiu perquè el MoMA programés aquest cicle. El sopar, de Pere Portabella –un dels pares de la Constitució del 1978–, vincula explícitament els presos polítics reunits la nit que van executar a Puig Antich amb l’aplicació recent de l’article 155. Amb la resta de títols, més que buscar-hi paral·lelismes, el que cal és utilitzar-los per revisar un passat sense el qual resulta impossible entendre el present. En aquell període, es van tancar superficialment les profundes ferides de la Guerra Civil i es va forjar una base democràtica que va trobar el consens en l’eliminació de qualsevol discrepància dissonant.

El cinema reté, tanmateix, la memòria, i les cinemateques som les institucions encarregades de preservar-la. D’aquí la importància que uns films procedents de la Filmoteca de Catalunya s’hagin projectat ara, davant d’un públic amatent i gratament sorprès, a una institució del prestigi i el ressò del MoMA. No té cap sentit preservar si no és per difondre, i res millor que fer-ho amb la sintonia d’una institució amb la qual compartim objectius. Tot un honor!

Més info sobre el cicle al MoMA: https://mo.ma/2wh41WS