Per anar fent boca

Ens agrada anticipar-nos a la jugada. I, com cada any per aquestes dates, anticipem el gruix de la programació de l’any següent. D’altres equipaments culturals compten per temporades, com la lliga de fútbol o les desfilades de moda. A la Filmoteca, en canvi, no tanquem a l’estiu. Sis dies per setmana, any darrera any, oferim bon cinema de tots els temps i diverses procedències.

Aquest és el criteri que hem seguit els darrers cinc anys i que, de cara a 2016, tindrà grans cineastes com a caps de cartell. L’obra de Wim Wenders, a cavall entre Alemanya i Hollywood, la coherent filmografia dels germans Luc i Jean-Pierre Dardenne i alguns dels títols menys coneguts del no menys prolífic Jean-Luc Godard, o l’aposta de Bertrand Tavernier pel cinema francès dels anys quaranta, el La programació de la Filmoteca de Catalunya per al 2016, a un sol cop d'illjustament menyspreat per la Nouvelle Vague, en són alguns dels protagonistes. A Isabel Coixet, a més de programar-ne filmografia internacional, també li hem proposat una carta blanca que ens ha respost amb diversos retrats de “dones (bastant) perdudes”, personatges en els que no costa gaire identificar el mirall en què es reflecteixen les seves pròpies protagonistes.

Fidels a la programació de cinema mut, aquest any apostem pel Hitchcock britànic. Les còpies restaurades procedents del British Film Institut convidaven a revisar els orígens del mestre del suspens. Dues de les grans estrelles d’Hollywood celebren, aquest any, el seu centenari: Gregory Peck i Kirk Douglas mereixen, amb escreix, que revisem alguns dels seus millors títols. En d’altres codis dels melodrama s’expressa, d’altra banda, el mexicà Arturo Ripstein, protagonista d’una retrospectiva que coincideix amb l’estrena del seu darrer film: La calle de la amargura.

Més cicles per al 2016: el binomi entre el director Elio Petri i l’actor Gian Maria Volonté a propòsit del cinema polític italià, les produccions de Lluís Miñarro o les escletxes per les quals la censura va deixar passar imatges torbadores procedents del cinema comprès entre els anys vint i els setanta del segle passat. Va ser en aquesta dècada, justament, quan Hollywood va canviar de rumb de la mà d’una generació encapçalada per Spielberg, Scorsese, De Palma o Altman que va accelerar el ritme del cinema nord-americà a remolc de l’inesperat èxit d’Easy Rider. Peter Biskind va retratar aquesta generació en un llibre, Easy Riders, Ragging Bulls, que nosaltres hem convertit en la gran retrospectiva del proper estiu.

Evidentment, queda encara espai per a altres propostes, però aquest és el gruix de la programació que properament desfilarà per les pantalles del Raval. Hi ha quins acusa d’eclèctics. Nosaltres apostem pel bon cinema, tout court. I ho fem amb el suport d’un públic que encara aposta per les projeccions en sala i ens reforça, dia a dia, amb la seva presència. Aquest any arribarem molt a prop dels 150.000 espectadors. El repte de 2016 es superar-ho!

Pasolini i Amelio, a l’ombra del neorealisme

Pier Paolo Pasolini i Gianni Amelio són dos dels protagonistes de la nostra programació de novembre. Es pot afirmar que tots dos van sorgir a l’ombra del neorealisme, un moviment ple de contradiccions però decisiu a l’hora de marcar tendències estètiques i socials durant la segona meitat del segle XX. L’exposició actualment en cartell al Museo del Cinema de Torino mostra que tots aquells films aparentment impregnats de la realitat de postguerra es van rodar amb uns guions mil•limètricament detallats, amb l’ajut de decorats d’estudi i la presència d’actors professionals. Pasolini, en aquest sentit, va ser molt més autèntic: va filmar als suburbis de Roma o en paratges gairebé verges de l’Àfrica i l’Orient mitjà. Va triar un estudiant barceloní, Enrique Irazoqui, per fer de Crist a Il vangelo secondo Mateo i la presència d’Anna Magnani a Mamma Roma és tot un homenatge a Roberto Rossellini.
Gianni Amelio és d’una generació posterior, contemporani de la de Bertolucci o Bellocchio i, per tant, un pas mes de la corretja de transmissió que el cinema italià es resisteix a deixar caure en l’oblit. Lammerica, sense anar més lluny, és un film que para de la immigració en uns termes heretats de Rocco e i suoi frattelli però que, quinze anys després de la seva estrena, segueix plenament vigent en l’Europa contemporània. Comptar amb la presència d’Amelio per inaugurar la seva retrospectiva ajudarà, certament, a entendre molt millor les claus i els orígens de la seva obra.
A Pasolini ja li vam dedicar una retrospectiva completa ara fa dos anys, coincidint amb la magna exposició del CCCB. No tenia sentit, doncs, utilitzar el pretext dels quaranta anys del seu assassinat per tornar sobre un terreny que ofereix múltiples alternatives, com la que finalment hem programat sota la iniciativa del grup Projecte Pasolini Barcelona. El cicle Pasoliniana inclou, efectivament, nou títols que giren al voltant del cineasta, des de films rodats per col·laboradors o persones molt properes, com Sergio Citti o Giovanni Borgna, a pel·lícules que recullen la seva herència de la mà de realitzadors tan aparentment distants com Robert Guédiguian i Wang Bing, sense oblidar l’estrena del documental de Hilari M. Pellicé sobre Pasolini i Barcelona. El cineasta va venir a la capital catalana el 1968. Ara hi ha tornat amb l’esperit del seu llegat cinematogràfic.

Més enllà de Los Tarantos

Des que la família Rovira Beleta va dipositar el seu llegat a la Filmoteca de Catalunya, teníem un deute. No vam ser-hi a temps pel centenari del cineasta, el 2012, però ara ha arribat el moment de reivindicar la seva obra des d’una exposició de producció pròpia a partir dels seus fons, d’una retrospectiva dels seus films i també de l’estrena del documental que està realitzant la seva néta, Lara Mateo, amb el títol El meu avi se’n va anar a Hollywood.

Si la nostra exposició, que es podrà veure fins a finals de març de 2016, subratlla, en canvi, el “més enllà de Los Tarantos” és perquè hi ha un altre Rovira Beleta menys conegut i igualment interessant. Anna Fors, comissària de l’exposició –fruit de dos anys de catalogació d’un fons integrat per centenars de documents i fotografies–, ha tingut dificultats per triar el material més adient per esbossar el retrat d’un personatge seductor, un director tècnicament exigent i un artista amb vocació cosmopolita sempre amatent en modes i fórmules d’èxit. Se n’ha sortit, i el resultat salta a la vista.

Francesc Rovira Beleta

Ser el primer cineasta català i espanyol nominat als Oscar, i en dues ocasions, té el seu mèrit. El franquisme no va veure amb bons ulls un film que mostrava una Barcelona gitana i autèntica que contrastava amb les campanyes turístiques de Fraga Iribarne. A Hollywood, d’altra banda, la competència era dura i si Fellini, amb Otto e mezzo, li va arrabassar l’estatueta a Los Tarantos, El amor brujo va perdre dignament davant Trens rigorosament vigilats, la comèdia satírica de Jîrí Menzel rodada en plena ebullició de la Primavera de Praga.

Cineasta atípic en el context català i espanyol del franquisme, Rovira Beleta va tastar diversos gèneres, amb un especial èmfasi en el cinema policíac. Los atracadores és, encara avui, un magnífic retrat de les diverses Barcelones, i també un al·legat contra la pena de mort que el franquisme va interpretar, en canvi, com una lloança. Orgullós de la seva feina, el cineasta va saltar d’una banda a l’altra de la càmera, no pas per fer d’actor, sinó per fer-se retratar, sempre impecablement vestit, al costat dels personatges més o menys coneguts amb els que coincidia en actes socials. L’últim cop que el vaig veure va ser, justament, a la presentació del meu llibre sobre Pepón Coromina a la seu de la SGAE. Ara he entès que la seva presència no es devia a l’homenatge al productor català, sinó per fer-se fotografiar al costat d’Aitana Sánchez Gijón, aleshores presidenta de l’Acadèmia del Cinema Espanyol, editora del llibre. Aquesta foto, envoltada de tot el seu món, la trobareu a la exposició Rovira Beleta. Més enllà de Los Tarantos.

El futur és seu

La Filmoteca preserva el patrimoni cinematogràfic del passat, però el seu destinatari està en el futur, en les noves generacions d’espectadors que han de gaudir-ne. És per aquest motiu que, des de fa cinc anys, apostem sòlidament per la Filmoteca per les escoles i la formació de nous públics. Des de molt abans, tanmateix, ja existia l’Aula de Cinema, que aquest any ha complert divuit anys. Tota una majoria d’edat que ha permès que milers d’estudiants catalans ampliessin els seus coneixements cinematogràfics adquirits a les universitats o escoles professionals que han estat els nostrescòmplices en aquesta aventura pedagògica. Veure fragments de films a l’aula no té res a veure amb gaudir-ne en el seu hàbitat natural, el de la sala fosca, la pantalla gran i, si s’escau, amb acompanyament musical en directe.

Trenta sessions d’octubre a finals de maig –i enguany, amb una sorpresa final, una sessió especial escollida pel públic– permeten que cada curs revisem la Història del Cinema amb títols emblemàtics de diversos períodes, tècniques, autors o moviments. Hi ha films que, com Citizen Kane, resulten pràcticament inevitables. D’altres es repeteixen periòdicament, però la Història del Cinema és prou rica en exemples i alhora prou tendre per obrir el ventall i admetre noves interpretacions. Així, per exemple, a l’exposició sobre el Cinema Neorrealista que actualment s’exhibeix al Museu del Cinema de Torí es mostra, a través de fotografies i documents, fins quin punt Rossellini, Visconti o De Sica planificaven la seva posada en escena, detallaven els seus diàlegs, construïen decorats i, fins i tot, feien càstings dels extres aparentment captats del natural. Res a veure amb aquella utòpica empremta documental que fins no fa gaire presidia aquell moviment.

Les lliçons que es deriven del cinema no tenen límits i, per aquest motiu, la nostra Aula del Cinema és un cicle immortal, l’equivalent del que els nostres col·legues de la Cinémathèque Française anomenen “Histoire permanente du Cinéma”. El nostre 18è aniversari marca, tanmateix, una efemèride, una celebració il·lusionant que volem compartir molt especialment amb els seus destinataris més directes, aquells espectadors que aquest any també assoleixen la majoria d’edat. El patrimoni, conservat des de fa dècades, és al seu abast. El futur és seu.

Segueix tots els actes de la celebració amb el hashtag #Aula18, inclosa la sessió inaugural especial del 7 d’octubre, al nostre web i xarxes!

Consulta també:
L’Aula de Cinema fa 18 anys! Vine a celebrar-los amb nosaltres!
Sessions d’Aula de Cinema 2015-2016
Bloc dels Serveis Educatius de la Filmoteca de Catalunya

Bergman i Lee: dues icones

Commemorem el centenari d’Ingrid Bergman amb una retrospectiva que fa honor no només a una gran actriu, sinó també a tota una icona del cinema. La protagonista de CasIngrid Bergman a Casablanca (Michael Curtiz, 1943)ablanca ho té tot: una trajectòria nòmada que la porta, en primer lloc, de la seva Suècia natal al Hollywood de l’època daurada tot seguint les passes de Greta Garbo, la seva compatriota. Després vindrà la seva etapa rosselliniana, com a rostre de la modernitat a Viaggio in Italia, però també d’un adulteri que va estripar les vestidures dels més hipòcrites. I, finalment, després d’un nou pas per Hollywood, com qui diu per la porta del darrera, el retorn als orígens per treballar a les ordres de l’altre Bergman, l’immens Ingmar d’Höstsonaten (Sonata de tardor).

Bergman va ser un rostre, aquell pel qual es podia sospirar que sempre ens quedarà Paris, però també una intèrpret versàtil capaç de conjugar el drama de Gaslight amb la joie de vivre d’Elena et les hommes, la prostituta de Dr. Jekyll and Mr. Hyde i la monja de The Bells of St. Mary. Va ser un fitxatge de Hollywod per emmotllar-la a la disciplina de l’star system, però també l’obscur objecte del desig d’autors consagrats com Renoir, Rossellini, Cukor, Minnelli i, molt especialment, Hitchcock. S’havia de tenir talent, i caràcter, per treballar en tres ocasions a les ordres del mestre del suspens que, a les actrius, les preferia rosses.

La nostra retrospectiva d’Ingrid Bergman, parcial però més que representativa, coincideix amb l’homenatge que retem a una altra icona del cinema. Si l’actriu sueca va ser molt més que Casablanca, Christopher Lee no es va limitar a dignificar la figura de Dràcula com un grand saigneur, l’afortunat joc de paraules del diari Libération que conjuga “senyor” amb “sagnador”. Aquest pedigrí de l’actor britànic va seduir Tim Burton, que no va dubtar a incorporar-lo a la seva galeria de monstres entranyables, i també a Peter Jackson, que l’apropà a les noves generacions d’espectadors per obra i gràcia de la màgia de l’obscur Sàruman.

Christopher Lee a 'Vampir-Cuadecuc' (Pere Portabella, 1970)Si voleu veure, tanmateix, el Lee que s’amagava darrera la màscara, l’home darrera la icona, no us perdeu Vampir-Cuadecuc. Pere Portabella també es deixà seduir pel príncep de les tenebres però, justament, per despullar-lo en un exercici que conjuga la desmitificació amb l’homenatge. Quan, en aquest film exemplar, Christopher Lee es treu els ullals i les lentilles per llegir davant la càmera un capítol de la novel·la de Bram Stoker, assistim al triomf de l’actor sobre el personatge, de la vida per damunt del seu simulacre, que és el cinema.

Un etern somriure

Vaig conèixer Natàlia Molero quan, poc després de ser nomenada directora de la Filmoteca de Catalunya, ens va convocar a uns quants historiadors de cinema per demanar el nostre consell i col·laboració. Va ser un gest gens prepotent i molt afable, absolutament coherent amb el caràcter de la persona que, a partir de llavors, vaig tractar. Vaig ser jo, i no ella, tanmateix, qui va requerir del seu ajut per impulsar l’edició en castellà del llibre sobre l’Escola de Barcelona que havíem escrit amb Casimiro Torreiro, publicat pel Departament de Cultura. Per damunt d’absurds problemes burocràtics, Natàlia Molero va imposar el sentit comú i va desbloquejar les barreres que impedien una segona vida de Temps era temps. El cinema de l’Escola de Barcelona i el seu entorn. Fruit d’aquella recerca va ser la troballa, en una caixa tancada dins el mateix arxiu de la Filmoteca, de l’única còpia existent del documental que Joaquim Jordà havia rodat als anys seixanta a l’entorn de Maria Aurèlia Capmany i la seva novel·la Un lloc entre els morts. Un cop més, Natàlia Molero va apreciar la vàlua d’aquest film i en va impulsar la restauració i posterior difusió.

El seu contacte amb l’arqueologia del cinema, breu però intens, li va permetre fer nous amics, entre els quals destacava Jon Letamendi. Quan aquest metge bilbaí, apassionat pel cinema dels orígens, va fer -de la seva recerca minuciosa i revolucionària sobre l’arribada dels pioners a Catalunya- la seva tesi doctoral, Natàlia Molero no va faltar a la presentació de la publicació per part de la Filmoteca de Catalunya, ja llavors dirigida per Roc Villas. L’atzar ha volgut que fos jo qui els succeís a tots dos en la direcció de la Filmoteca, i em vaig sentir plenament satisfet quan em van acompanyar a la inauguració de la nova seu del Raval. La Natàlia formava part de la història d’aquesta institució, i em consta que en guardava un gran record. Ho delatava el seu etern somriure, aquest que ara s’ha esvaït, injustament, massa aviat.

Cineastes transcendents

El 1972, Paul Schrader va publicar un assaig sobre tres cineastes als quals qualificava de “transcendents”: el francès Robert Bresson, el danès Carl T. Dreyer i el japonès Yasujiro Ozu. Des de postures religioses diverses, la seva base mística és comú i també fàcilment detectable en l’obra de Schrader, tant en els guions escrits per a Martin Scorsese –com Taxi Driver o The Last Temptation of Christ– com en els films dirigits per ell mateix, d’American Gigolo a Hardcore. Ombrívol i tortuós, habitat per personatges angoixats i carregats de complexos i sentiments de culpabilitat, aquest món l’apropa a d’altres dos cineastes nord-americans igualment etiquetats com a independents: David Lynch i Jim Jarmush.

L’univers del director d’Eraserhead no és menys obscur i tenebrós. Està poblat per monstres, de naixement (L’home elefant) o per vocació (Blue Velvet), es troba còmode en la foscor i transita per les fronteres entre la realitat i el malson (Lost Highway, Inland Empire). Acompanyades per les partitures d’Angelo Badalamenti, les seves imatges són hipnòtiques, sirenes que arrosseguen espectadors incauts o suïcides vers les sinistres profunditats que bateguen sota la gespa aparentment idíl·lica de la primera seqüència de Blue Velvet.

Els personatges de Jarmush tenen un punt més humà, la qual cosa no vol dir que no siguin excèntrics ni que visquin en les fronteres de la normalitat. Són estranys en un paradís que es volen fer seu, outsiders que fugen vers el no res o japonesos que aterren en el planeta Memphis després del regnat d’Elvis. Quan esdevenen vampirs, com els protagonistes de Only Lovers Left Alive, s’apropen tanmateix als de Schrader o Lynch en la seva reivindicació d’un món que no es troba còmode amb la realitat que l’envolta.

Schrader aplicava a Bresson, Dreyer i Ozu la noció de transcendental a partir de l’aparició d’expressions espontànies del Sagrat en qualsevol cultura i també de formes artístiques i estils comuns. Ell mateix, Jarmush i Lynch també reuneixen aquestes característiques que des de la Filmoteca volen proposar com a reflexió i entreteniment durant tot l’estiu. Estem segurs de que les comparacions, lluny de ser odioses, resultaran enriquidores.

Campanades a Cardona

La Col·legiata de Sant Vicenç de Cardona va viure, fa uns dies, una experiència irrepetible. Cinquanta anys després del rodatge de Chimes at Midnight, el film d’Orson Welles es va projectar en aquell mateix espai amb la presència de Chris Welles i Keith Baxter. La filla gran del cineasta estava visiblement emocionada, i l’actor que hi interpreta el príncep Hal em va confessar la malenconia que li provocava aquell espai ple de fantasmes dels qui ja no hi eren. El cinema, tanmateix, va tornar a convocar a la pantalla que ocupava el tro d’Enric IV a Orson Welles en el paper de Falstaff. Al davant hi havia un públic ple de cinèfils assidus a la Filmoteca i ciutadans de Cardona, una localitat que té aquest film associat a la seva història. Allà hi havia gent que havia participat en el rodatge i també grans especialistes internacionals en l’obra de Welles. L’emoció era compartida per uns i altres, així com el sentiment d’haver assistit a un esdeveniment històric del qual ja se’n parla fins i tot als Estats Units.

Aquest acte ha estat la culminació d’una celebració del centenari d’Orson Welles que a la Filmoteca de Catalunya es perllongarà fins a finals de juny,  però que també va tenir moments intensos en un seminari internacional on va quedar clara l’activitat polifacètica d’un artista que era molt més que un cineasta. En dues jornades intenses, es va parlar de la seva activitat teatral i radiofònica, de guions inèdits, de la seva polèmica vinculació amb Alemanya, del making off de Chimes at Midnight i de la seva restauració amb els testimonis de Baxter o dels muntadors del film (Fred Muller i Elena Jaumandreu) i de l’arxivista Luciano Berriatúa, o de la possible exhibició de la cèlebre seqüència de la batalla en un tríptic interactiu…  Passat i present d’un personatge que Chris Welles i Joseph McBride van retratar des del seu contacte proper en diverses etapes de la seva vida.

A més de les ponències, el públic ha pogut gaudir de projeccions ben especials: Macbeth amb el testimoni de Chris Welles, que hi apareix com actriu, The Magnificent Ambersons amb fotografies i diàlegs de les escenes amputades per la productora, i també de materials inèdits o inacabats entre els quals destacava una còpia de treball de The Deep, constatació de com Welles no estava dotat per fer un cinema comercial; o els quaranta minuts muntats per Welles de The other side of the wind, un projecte amb un futur incert en mans de hipotètics restauradors que hauran d’aportar aquelles peces que el cineasta mai no va facilitar. Aquest és, però, un dels trets característics en una obra magmàtica i multidisciplinària, plena de joies, llacunes i diamants en brut. Però també d’una capacitat de seducció a la qual tots els que vam assistir a la projecció de Cardona vam sucumbir poc abans de que sonessin les campanades a mitjanit. Aquesta serà, sens dubte, una de les coses que podrem explicar que hem vist…

Com es cuina el bon cinema?

Marin Karmitz ens ha brindat una gran lliçó de producció a la Filmoteca de Catalunya. L’exemple era “Mélo”, un dels films de la retrospectiva que hem dedicat a Alain Resnais sense, helàs!, l’assistència de públic que ens hauria agradat. Al curriculum d’aquest productor que ha impulsat cineastes com Godard, Chabrol, Kiarostami, Gus Van Sant, Haneke o Kieslowski, destaca, tanmateix, aquesta adaptació que l’autor de Hiroshima mon amour va fer a partir d’una obra teatral d’Henry Bernstein estrenada el 1929.

Marin Karmitz a la Filmoteca de Catalunya, dimecres 27 de maig de 2015A priori, un melodrama amb quatre personatges, dos decorats i dues hores i vint de durada era verí per a les taquilles. Karmitz, tanmateix, va donar-li la volta imposant tres condicions a un dels més prestigiosos cineastes francesos de tots els temps: a) El film havia de durar menys d’una hora i cinquanta minuts; b) Resnais canviaria els integrants del seu equip habitual; c) Calia rodar en vint dies i dues setmanes d’assajos entre els decorats d’un estudi. El director va acceptar el repte i, amb uns sous ajustats a un pressupost d’un milió d’euros, la pel·lícula va arribar a bon terme amb una petita excepció. Acabat el muntatge, Karmitz va rebre una trucada a les sis de la matinada. Era Resnais, amoïnat, per dir-li que el metratge superava en 45 segons la durada estipulada per contracte. Karmitz va fer la vista grossa. Tenia entre mans una gran pel·lícula i una esplèndida lliçó de com aplicar l’eslogan del maig del 68: “La imaginació al poder”. O, actualitzat, com transformar les limitacions en un acte de llibertat.

Sap greu que l’assistència a aquesta sessió no fos tan nombrosa com en altres visites de grans cineastes. Karmitz ho és, però també té sentit de l’humor. I, a més de la seva classe magistral, va explicar una divertida anècdota. A la presentació que Roberto Rossellini va fer de Viaggio in Italia amb motiu del vintè aniversari de la Cinémathèque Française, el 1958, a la sala hi havia tres espectadors: François Truffaut, André Bazin i ell mateix. El cineasta italià, que havia viatjat de Roma a Paris amb el seu Ferrari, va substituir la presentació del seu film per com preparar uns bons spaghetti. A la Filmoteca, Karmitz es va limitar a explicar com es cuina el bon cinema. N’és un gran chef!

Més que un cineasta, més que una retrospectiva

Des del moment que Orson Welles és molt més que un cineasta, commemorem el centenari del seu naixement amb molt més que una retrospectiva. Els habituals de la Filmoteca ja sabeu que tenim una feblesa per la transversalitat del cinema, i sovint apostem per la ruptura dels perills que comporta l’endogàmia. En aquest sentit, Welles és el paradigma. Es el director de Citizen Kane, d’acord, però també es el responsable de centenars d’emissions radiofòniques –i no només la de La guerra dels mons– de desenes de muntatges teatrals i d’un grapat d’aportacions televisives. Pintura, literatura, filosofia o periodisme enriqueixen, a més, una obra que s’edifica sobre tots i cada un d’aquests pilars. I, justament per aquest motiu, els seus films son tan atípics, tan transgressors, tan inimitables.

A la Filmoteca commemorem el centenari del naixement d'Orson WellesDurant els propers dos mesos, projectarem la totalitat de la seva obra com a director, amb la inclusió d’alguns dels seus treballs inacabats o inexhibits, i oferirem algunes pinzellades dels seus millors films com actor. Però també hem programat un espectacle teatral, una emissió radiofònica, una exposició fotogràfica, la presentació de tres llibres i la celebració d’un seminari amb destacades presències internacionals. Esteu al cas de la programació i les xarxes socials, perquè les activitats són moltes i, sovint, irrepetibles. Volem estar a l’alçada, però ens quedarem curts, de la desbordant capacitat productiva de Welles en diversos fronts amb l’objectiu de ser conscients de la grandesa de la seva obra.

Ja fa temps que venim anunciant que el centenari Welles serà l’activitat central de la programació de 2015. Ha arribat el moment. Vam arrencar dimarts amb la projecció de Citizen Kane, el principi d’una carrera cinematogràfica, però també la culminació de l’enfant terrible que va arribar a Hollywood amb 25 anys i ja consagrat com una estrella de la ràdio i del teatre. Ha estat, tanmateix, el tret de sortida a dos mesos de intensa immersió wellesiana. Tot bon cinèfil ja haurà vist les seves pel·lícules, però l’oportunitat de fer-ho en aquest context d’exhaustivitat canviarà les vostres perspectives. O, com a mínim, aquesta es la nostra intenció en celebrar aquest centenari com una gran festa amb diverses pistes de ball i un únic gran protagonista: l’inconmensurable Welles!