La millor actriu del món

M’ho explicava no fa gaire un amic, periodista. Ell va ser testimoni de l’assaig de l’homenatge que el festival de Cannes va tributar a François Truffaut després de la seva mort prematura. Sis de les seves actrius habituals baixaven per la cèlebre catifa vermella que cobreix les escales que donen accés al Grand Palais. Una d’elles era Jeanne Moreau. Va seguir les indicacions tècniques fins que, de cop, es va aturar, va arrencar a plorar, va fer mitja volta i va desaparèixer.

Jules et JimJules et Jim  i La núvia vestida de negre van blasmar la seva col·laboració amb Truffaut, però no van ser les úniques impremtes que va deixar a la Nouvelle Vague. Si la Brigitte Bardot de …Et l’homme créa la femme va consolidar la nova estètica femenina dels anys seixanta, la Moreau hi va aportar el pes de l’actriu. La millor actriu del món, tal com la va qualificar Orson Welles després de dirigir-la en quatre pel·lícules. I si ho deia l’autor de Campanades a mitjanit no seré jo qui li ho discuteixi. Especialment, en constatar que la seva trajectòria va ser veritablement internacional, a les ordres d’altres genis de l’alçada de l’italià Antonioni (La notte), l’alemany Fassbinder (Querelle), l’espanyol Buñuel (Journal d’une femme de chambre), el britànic Peter Brook (Moderato Cantabile), el nord-americà Kazan (The Last Tycoon) i el grec Angelopoulos (El pas suspès de la cigonya).

Més propensa al drama que a la comèdia, la Moreau va ser una actriu complerta. A més, va dirigir dos llargmetratges i muntatges operístics i va ser presidenta, en dues ocasions, del jurat del festival de Cannes. No la vaig veure mai en teatre però sí m’hi vaig creuar, en un parell d’ocasions, al festival de Sant Sebastià, per admirar com aquella dona tan menuda creixia espectacularment quan se li apropava l’objectiu d’una càmera. Sense menysprear la veu, aquella inconfusible veu que sonava tan bé en francès com en anglès gràcies a la seva versatilitat lingüística.      

Va morir el 31 de juliol del 2017 i hem trigat un any en retre-li l’homenatge que creiem que es mereixia. No volíem córrer, preferíem donar-li tot el protagonisme d’aquesta programació d’agost que compartirà, tête-à-tête,  amb el darrer tram de la filmografia d’Ingmar Bergman. No puc imaginar el que hauria estat el film que haurien pogut fer plegats, però si vull creure que, aquell vespre, a Cannes, va fer el seu paper a l’homenatge a François Truffaut. Les llàgrimes d’emoció les va vessar al matí, a l’assaig. Davant el públic va demostrar, un cop més, que era la millor actriu del món.

Fidelitat rivettiana

L’homenatge a Jacques Rivette que teníem pendent des de la seva mort, el gener del 2016, arriba finalment ara amb nou dels seus films, que conformen una panoràmica Bulle Ogier RdP (23)representativa de la seva obra. Una obra quantitativament no massa prolífica però plena de dobles versions, complements i metratges atípics sorgit del més secret dels cineastes de la Nouvelle Vague. Hereu de Renoir, “le Patron”, i Rossellini, el realitzador de Céline et Julie vont en bateau va bastir una filmografia basada en la posada en escena de influències literàries, pictòriques, històriques i, sobretot, teatrals. De Fritz Lang, un altre dels seus mestres, va heretar en canvi la presència de conspiracions en les quals el que menys importa és descobrir la identitat dels autors o els assassins de la víctima. L’amour fou es va rodar amb el director, la guionista i els dos protagonistes en plenes ruptures sentimentals. O que Rivette va fer llegir Don Quixot i veure Midnight Cowboy a les dues protagonistes de Le Pont du Nord. Un film que Bulle Ogier considera únic, doncs el va interpretar amb la seva filla Pascale dos anys abans que ella morís en plena joventut.

Bulle Ogier ha treballat amb Buñuel, Ruiz, Oliveira, Schroeter, Delvaux o Garrel. Bulle Ogier RdP (4)És una gran figura del cinema d’autor europeu amb una manifesta tendència vers personatges fantasmàtics que transiten entre la realitat i els somnis. El cas de Rivette és, tanmateix, singular. Se’n reivindica com la seva musa –de la mateixa manera que Truffaut, Godard o Rohmer, amb qui no va treballar mai, tenien les seves- i ell la va recompensar amb crèdits com a guionista. “Participàvem en la creació dels personatges, inventàvem situacions i diàlegs en guions que mai no estaven del tot escrits i Le Pont du Nord va nèixer d’una postal amb un gat que jo li vaig enviar després del rodatge d’un film de Fassbinder”, explica aquesta actriu que s’ha fet fotografiar amb un guants vermells. Els mateixos que duia en escena fa unes setmanes a l’escenari d’Un amour impossible i del mateix color que els de Le Pont du Nord. D’això se’n diu, com afirma ella mateixa, “fidelitat rivettiana”.