Kubrick, al complert

“De la nova generació de cineastes nord-americans, Kubrick és un gegant”. La frase és d’Orson Welles i la va dir a meitat dels anys seixanta. Si això era així a l’època de The Killimg, Spartacus, Paths of Glory i Lolita, què dir de l’autor que després faria 2001: A Space Odyssey, Barry Lyndon, Full Metal Jacket i Eyes Wide Shut? El gegant surt de mida i esdevé un dels grans artistes del segle XX. Tout court.

Postal Stanley Kubrick_07_Página_1Vaig tornar a veure 2001: A Space Odyssey a la cloenda del passat festival de Sitges i, cinquanta anys després que un adolescent de 14 anys quedes embadalit davant la pantalla del Cinerama, el film manté íntegres els seus valors. No debades, rera els litres de tinta vessats per científics i filòsofs, el film segueix plantejant tres preguntes claus per a la humanitat: D’on venim? On anem? Hi ha algú mes a l’univers?

Estèticament, alguns dels elements emblemàtics d’aquest i altres films kubrickians es poden comprendre millor gràcies a la fantàstica exposició que, finalment, ara arriba al CCCB amb el complement de la retrospectiva que programem a la Filmoteca. El cineasta era perfectament conscient de la transcendència de la seva obra i, després de la seva mort, no ha estat difícil agrupar els materials que formen part de la mostra sota la batuta del seu cunyat, Jan Harlan.

Guions, cartes, maquetes, vestuari, fotografies de rodatge i entrevistes amb col·laboradors aporten ara l’entorn imprescindible per valorar les referències pictòriques de Barry Lyndon, la planificació militar de Spartacus i la biblioteca preparatòria pel mai no realitzat Napoleon. Veure els films de Stanley Kubrick és una font inacabable de plaer i saviesa. Fer-ho després d’haver gaudit de l’exposició que ara es pot veure al CCCB enriqueix aquesta mirada.

Més informació:
Cicle Stanley Kubrick, un gegant a la Filmoteca de Catalunya
Exposició Stanley Kubrick al CCCB

 

Seguim!

Mai no hauria d’haver escrit aquest text, però crec que haig de fer-ho. Divuit dies sense programació a les sales i l’exposició de la Filmoteca tancada exigeixen explicacions que ja hem anat transmetent en diversos comunicats. Ara, en el moment de reprendre l’activitat, es poden acompanyar, a més, d’algunes reflexions i agraïments.

imgres-1Les causes del sinistre estan clares: una tempesta massiva que provoca una allau d’aigua que el cla-vegueram del Raval no pot absorbir i penetra per totes les escletxes i obertures de ventilació de l’edifici de la Filmoteca. Un edifici que, com sabeu, té les sales de projeccions en el seu punt més baix, aquell que tria l’aigua quan corre sense control. L’afectació es concentra, especialment, en la moqueta de les dues sales i en els accessos mecànics: ascensors i escales. El tractament no presenta dubtes, però són diverses les empreses implicades en operacions sovint complexes i consecutives.

La sensació, tanmateix, és de vulnerabilitat i, fins a cert punt, d’una impotència que augmentava cada cop que ens hem vist obligats a suprimir sessions quan sabíem del cert que no podríem acollir-les. Cicles i pel·lícules programades amb molta antelació i que, sovint, implicaven d’altres institucions o equipaments. Vam salvar-ne dues gràcies a la complicitat del CCCB perquè implicaven desplaçaments de convidats. La resta trobaran lloc durant els propers mesos.

En nom de tot l’equip de la Filmoteca, vull agrair les mostres de suport rebudes, la comprensió de col·laboradors i espectadors i també de les nostres veïnes de La Monroe. La copa oferta després de cadascuna de les primeres quatre sessions ho diu tot. No és una copa per oblidar. És una mostra de complicitat i també, per què no, d’alegria per celebrar el retorn a la normalitat. A fer allò que ens agrada i que sabem que hi ha un públic que agraeix. Per aquest motiu, no diré “Tornem-hi, que no ha estat res!”. No fóra del tot cert. Prefereixo un “Seguim!”. Hi ha molt camí per recórrer.

Prop de Hollywood

Cartell GGTerry O’Neal vivia a Europa i va marxar a Hollywood als anys setanta per fotografiar, de prop, les estrelles. L’exposició que hem dedicat a les seves imatges ha estat, de llarg, lamés vista en tota la història de la Filmoteca. A la següent, que ara inaugurem, invertim l’itinerari amb fotografies del moment en què Hollywood es va veure obligat a apropar-se a Europa. Els seus autors són els germans Claudi i Frederic Gómez Grau, nascuts a Cervera i propietaris d’un establiment fotogràfic al seu poble fins que, un bon dia, el cinema va passar per davant la seva porta i se’n van enamorar. Primer l’un i després l’altre, tots dos van treballar en més d’un centenar de pel·lícules que inclouen la majoria de les grans superproduccions rodades a l’Espanya dels seixanta i setanta. El seu llegat, més de sis mil fotografies, ha estat recentment donat pels seus hereus a la Filmoteca de Catalunya i hem volgut respondre a la seva generositat no només amb la preservació i catalogació del material sinó també amb una exposició que posa en valor la seva gran feina.

No era fàcil fer una selecció, però ha imperat un criteri: deu superproduccions internacionals a bastament il·lustrades amb les seves imatges. Poques fotografies però prou ampliades per valorar-ne l’espectacularitat i en un context ambiental que reproduís l’atmosfera d’un plató. O, si més no, la proximitat de l’espectador en una proporció similar a la manera com els germans Gómez Grau es van apropar a Sophia Loren, Charlton Heston, Ava Gardner, John Huston, Maggie Smith, John Wayne, Claudia Cardinale i Rita Hayworth, entre altres. Són estrelles captades en la proximitat, en Ava Gardner al seu apartament de Madrid (55 días en Pequín)©Fons Gómez Grau. FdCactituds quotidianes com les que també va aconseguir Terry O’Neal. Ell em va explicar que fotos com aquestes ja no es poden fer en l’actualitat. Agents artístics i filtres de tota mena controlen una imatge que mai serà la de Clint Eastwood llegint un diari a la seva roulotte o la de Sophia Loren fumant una cigarreta asseguda en una quàdriga a La caiguda de l’imperi romà.

Prop de Hollywood tanca el cercle: des que un material és donat a la Filmoteca fins que, un cop preservat, retorna al públic per a la seva difusió. Però alhora també és un viatge en el temps a les interioritats d’uns rodatges que mai més no tornaran a ser així. Reproduir la Ciutat Prohibida de Beijing a prop de Madrid o utilitzar tancs de l’exèrcit espanyol per emular les gestes bèl·liques de Patton van ser excessos de producció dels quals només en queda constància a les respectives pel·lícules. Ara, les fotografies dels germans Gómez Grau ens mostren la rebotiga, el truc del mag, per a un millor coneixement de la història del cinema. La seva va ser una feina apassionant. Reconèixer-la és un acte de justícia. I un plaer.

Més informació: http://www.filmoteca.cat/web/exposicions/prop-de-hollywood-fotografies-dels-germans-gomez-grau

El retratista de les llegendes

Els seus gairebé cinquanta anys de carrera han convertit el britànic Terry O’Neill en el fotògraf de les estrelles. Va començar per immortalitzar els Beatles i els Rolling Stones en el swinging London dels seixanta per després fer el salt a Hollywood a la caça dels astres de la pantalla. Va ser amic personal d’Elizabeth Taylor, fotògraf de capçalera de Frank Terry O'Neill a l'exposició (16)Sinatra i marit de Faye Dunaway. La seva foto de l’actriu, envoltada de diaris i al costat d’una piscina de Beverly Hills l’endemà de rebre l’Oscar per Network, ho diu tot. A O’Neill l’interessa l’altra cara de les llegendes. La cara quotidiana, propera, gairebé domèstica, com aquella altra fotografia, genial, de Sinatra envoltat de guardaespatlles a una platja de Miami. Podria ser una escena de The Sopranos però es rigorosament real i ho diu tot sobre el personatge.

Seixanta-sis de les seves gairebé dos milions de fotografies s’exhibiran durant els propers tres mesos a la Filmoteca gràcies a una producció de Fundación Telefónica comissariada per Cristina Carrillo de Albornoz. Entre les imatges hi ha actors i cantants, com Elton John i Amy Winehouse, però també polítics com Margaret Thatcher i Nelson Mandela. Terry O’Neill ha tingut l’encert de ser al lloc oportú en el moment precís, i sempre se n’ha aprofitat.

També va estar a la Filmoteca amb motiu de la inauguració de la seva exposició. I va aprofitar-ho per explicar el “background” d’algunes de les fotografies: la fragilitat de Romy Schneider, la complicitat alcohòlica de Lee Marvin i la timidesa de Liz Taylor quan, sola pels passadissos de la Paramount, li va demanar que li fes una fotografia amb Robert de Niro.

L’obra de Terry O’Neill és un testimoni de la història del cinema i de la cultura popular. És un document però, com diria Jean Vigo, també té un punt de vista documentat. La seva no és una mirada neutra. Hi ha una personalitat pròpia que, tal com em va confessar, cap estrella mai no li agrairà. Ni abans ni molt menys ara perquè, tal com afirma, ja no sap què fotografiar. Ja no hi ha llegendes que tinguin rostre. Pertanyen al passat però, per sort, ell les va immortalitzar amb la seva càmera. I ara, les seves magnífiques fotografies en donen testimoni.

Terry_Oneill_photocall (3)

El pare del marit de la perruquera

Patrice Leconte ha visitat la Filmoteca per un triple motiu. En primer lloc, qui millor que ell per retre homenatge a Jean Rochefort, a qui va dirigir en set ocasions. D’altra banda, Le mari de la coiffeuse és una de les fites de l’exposició dedicada al Cercle A i ell recordava perfectament que a Barcelona, DTc-hK2W0AA3Zz6conjuntament amb Tòquio, la pel·lícula va tenir el nombre més gran d’espectadors. En el camí d’aquest cicle, per últim, també ha mort Johnny Hallyday, a qui Leconte va dirigir a L’homme du train, formant una estranya parella amb Rochefort.

Dibuixant de còmics, escriptor i autor d’una llarga filmografia que arrenca a mitjans del setanta amb grans èxits comercials, Leconte fa honor al sentit de l’humor de moltes de les seves comèdies. La primera col·laboració amb Rochefort, tanmateix, va començar amb molt mal peu. Tant, que l’actor el va voler fer fora del rodatge i li va demanar que no li tornés a dirigir la paraula. Deu anys més tard, Tandem va girar la truita. Era l’espina que Leconte es volia treure per demostrar que no era una nul·litat i, tan aviat va llegir el guió, Rochefort li va dir: “Et prohibeixo que facis aquest film amb ningú que no sigui jo”.

D’aquí que la pel·lícula triada per a l’homenatge a l’actor fos aquesta. A més, mai no s’havia estrenat al nostre país, i no deixa de ser un homenatge contemporani a Sancho Panza i Don Quixot, el personatge que Rochefort no va poder interpretar a l’inacabada versió de Terry Gilliam. Leconte es va arribar a emocionar en parlar de l’intèrpret: “Cada cop que un dels dos tenia una història divertida, trucava a l’altre per explicar-li. Ara no sé a qui trucar, a no ser que parli amb un contestador automàtic”.

El dia abans de la sessió a la Filmoteca, el cineasta també havia presentat Les grans ducs a l’Institut Francès. Allà, Rochefort comparteix protagonisme amb Jean-Pierre Marielle i Philippe Noiret. Durant el rodatge, aquest últim li va confessar: “Patrice, aquests dos tenen una qualitat que jo no tindré mai: la bogeria”. Alguna cosa d’això hi devia haver quan, en una ocasió, Rochefort em va explicar que una de les seves filles li havia preguntat si el món, abans dels anys trenta, era en blanc i negre i mut, com les pel·lícules d’aquella època.

Ara, Rochefort ja està en aquest món irreal que s’intueix a partir del cinema. Orfe d’aquell actor fetitxe, Leconte prepara actualment un altre film amb dos actors als quals ja coneix abastament: Juliette Binoche i Alain Delon. Va ser el veterà protagonista de Une chance sur deux  qui va proposar a Leconte que el dirigís a la que serà la seva darrera aparició davant les càmeres després d’una filmografia de gairebé un centenar de títols. Leconte és conscient del repte però té tots els recursos per arribar a bon port. Un cop s’ha convençut a Rochefort perquè balli una dansa àrab a Le mari de la coiffeuse i s’ha aconseguit que el film estigui disset mesos en cartellera de Barcelona, qualsevol cosa és possible.

L’any vinent, a la Filmo

Programació 2018_21 1Ken Loach, Patricio Guzmán i Patrice Leconte seran els tres primers convidats del 2018. Els dos primers, amb motiu d’una retrospectiva de les seves obres, compromeses amb l’anticonservadurisme britànic i amb la recuperació de la memòria durant la dictadura de Pinochet. El tercer ens ajudarà a reivindicar Jean Rochefort, el seu actor fetitxe, i el farem seure a la cadira d’El marit de la perruquera, un dels grans èxits del Cercle A.

Així arrenca un any en què també tenim confirmada la presència de Paolo Taviani per presentar la filmografia que ha teixit amb el seu germà Vittorio i, evidentment, la de Sergi López, protagonista d’una carta blanca amb les seves interpretacions més reeixides però que també té l’ànim de descobrir els seus gustos cinematogràfics. El 2018 és, a més, el del centenari de grans noms del cinema: Ida Lupino, actriu però també realitzadora a l’època daurada de Hollywood; Rita Hayworth, la inoblidable Gilda; i Ingmar Bergman, el mestre suec dels racons més profunds del subconscient humà.

Per commemorar els 50 anys del maig del 68 recorrem a la icona de Pierre Clementi i dels films que va interpretar amb Bertolucci, Garrel, Pasolini, Rocha i Buñuel, però també a les filmacions que ell mateix va fer a peu de les barricades de Paris. A la capital francesa hi transcorren moltes de les pel·lícules interpretades per Jeanne Moreau, de la qual també explorarem la seva carrera internacional a les ordres de Losey, Angelopoulos o Antonioni.

L’estrena del nou film de Jaime Rosales ens permetrà revisar l’obra anterior del director de Las horas del día, Tiro en la cabeza i Hermosa juventud. Robert Altman i Kenji Mizoguchi són, d’altra banda, cineastes que mereixeran una atenció particular d’una programació que, un any més, vol ser oberta a totes les sensibilitats i gustos.

No ens oblidem, per últim, de tres exposicions que també aniran acompanyades de cicles: Terry O’Neal, fotògraf de les estrelles; els germans Gómez Grau, que van ser molt a prop de Hollywood durant els rodatges de Bronston i David Lean als anys seixanta; o les joguines cinematogràfiques que mostrarem amb la complicitat del Museu del Joguet de Figueres, el del Cinema de Girona i el col·leccionista Lluís Benejam.    

El proper any a la Filmo garantim, doncs, la presència de bon cinema. I, un cop més, volem agrair la complicitat del públic que ens acompanya sis dies per setmana per celebrar aquesta litúrgia que consisteix a gaudir col·lectivament de l’espectacle cinematogràfic.

Més informació

 

El cinema és fantàstic!

Gerard Lenne va afegir unes cometes al concepte de “fantàstic” quan va publicar el seu original estudi sobre aquest gènere. El motiu de l’excepció: el cinema ja és fantàstic per naturalesa i, si aborda universos més enllà de la realitat, l’és per partida doble. D’aquesta idiosincràsia excepcional se n’ha ocupat, durant 50 anys, el Festival de Sitges i, per celebrar l’onomàstica, la Filmoteca s’hi afegeix amb una exposició i una retrospectiva simultàniament titulades El cinema és fantàstic!. Aquí, no calen cometes.

#Sitges50Comissariada per Diego López, la mostra recorre la història del certamen, des dels seus orígens en blanc i negre sota els auspicis de Fraga Iribarne fins que la mateixa evolució del gènere ha bufat a favor de superproduccions i estrelles populars. Cartells, catàlegs, guardons i fotografies de convidats il·lustren un viatge que ben bé podria ser el de la màquina del temps, una de les icones del festival. També hi ha apartats específics per a la producció local, l’asiàtica i l’animació i, com no, els zombies que cada any desfilen dins i fora de la pantalla. Sitges és sinònim de fantàstic. I, a l’entrada de l’exposició, hi ha King Kong per certificar-ho.

El que des d’avui es pot veure al Raval és una exposició antològica que, des de la Filmoteca, a l’octubre viatjarà a Sitges i al més enllà a la recerca d’espectadors còmplices qui s’hi vulguin emmirallar. Qui hi hagi anat algun cop, sap que aquest festival és una experiència irrepetible, on s’han sentit udols de plaer davant escenes de mutilacions, s’han celebrat sessions d’espiritisme amb invocacions de pa sucat amb oli o estrenes glamuroses de produccions locals. Lloc de peregrinatge obligat per als amants del gènere, també ha estat terra d’acollida per estrelles internacionals que han gaudit de la proximitat i les distàncies curtes. Entrevistar Cameron Díaz o Quentin Tarantino a la terrassa d’un hotel quan encara no eren estrelles d’Hollywood és un dels privilegis que Sitges ofereix.

sitges-cicleLa retrospectiva que, des d’avui, farà de la Filmoteca un camí cap a l’edició d’enguany vol ser una doble història, la del festival i la del gènere. Poc es podien imaginar els seus fundadors que, aquell mateix any, 2001. Una odissea de l’espai canviaria les normes del gènere. De la sèrie B es va passar ben aviat a les superproduccions, i aquesta varietat de subgèneres i estils queda reflectida per un cicle que inclou sang i fetge però també viatges psicodèlics, vampirs com el que aquest any protagonitza el cartell, déus pagans i diables trapelles. La fantasia no té límits i el cinema n’és la seva millor càmera de ressonància. Llarga vida a un festival que ha creuat oceans de temps per retrobar a seu públic!