Dos Lleopards en un Teatre Grec

Un festival, el Grec Festival de Barcelona, obre per primer cop les portes al cinema amb la col·laboració de la Filmoteca. Es busca cineasta asiàtic relacionat amb el context geogràfic i cultural de l’edició d’enguany. Opcions múltiples. Una pista: Francesc Casadesús, director del certamen, ha assistit al rodatge a Singapur del darrer film de Lav Diaz. El cineasta filipí accepta la invitació després d’aclarir-li que la cita no és per a l’any vinent. Es procedeix a la localització d’alguns dels seus films, realitzats a partir del 1990. Les durades oscil·len entre les quatre i les onze hores. Marca de la casa. Cap problema, la programació és flexible i se’n podran veure cinc dels més representatius, premiats a diversos festivals del món.

Foto Lav Diaz 2Una coincidència. El 2014, Lav Diaz va guanyar el Lleopard d’Or de Locarno amb From What Is Before. Un any abans, havia estat el president del jurat del mateix certamen suís, i va premiar Albert Serra per Història de la meva mort. Segellada per aquests dos felins daurats, així es va forjar una amistat que s’ha consolidat en diversos festivals d’arreu del món i s’ha posat de manifest a Barcelona, quan tots dos cineastes van presentar la retrospectiva del filipí a la Filmoteca amb un diàleg sobre el seu mètode de treball i les implicacions polítiques del cinema de Diaz.

Lav Diaz ha filmat moltes de les seves pel·lícules en blanc i negre. Així va ser com va descobrir el cinema, però no es va poder resistir al color dels paisatges on va rodar Norte, els mateixos on va créixer el dictador Ferdinand Marcos. El contrast entre la bellesa i la monstruositat no és nou en una obra poderosament influïda per Crim i càstig i la literatura russa en general. Diaz també manifesta la seva admiració pel cinema d’Andrei Tarkovski, l’herència rebuda del seu compatriota Lino Brocka i una determinada concepció del temps. Si una història d’amor es perllonga durant quatre anys, ell no la pot resumir en dues escenes, es defensa, sense cap mena de preocupació per les dificultats comercials amb les quals topen els seus films. Tampoc té por de represàlies polítiques, tot i que els seus films denuncien habitualment el colonialisme, les dictadures i la corrupció. Està acostumat a conviure amb aquest risc i a treure diners de sota les pedres per poder aixecar els seus projectes.

Aquest era el primer cop que visitava Barcelona, aclaparat pels quatre-cents anys de colonialisme espanyol i perquè va ser en aquesta ciutat on el líder independentista filipí va ser detingut i repatriat al seu país per ser afusellat. Ha estat aquí només un parell de dies, però ha aprofitat el temps, sempre el temps, per veure un dels espectacles del Grec al recinte de Montjuïc. No debades, Diaz treballa habitualment amb actors de teatre. Estan més acostumats a memoritzar diàlegs que sovint ell modifica la nit abans del rodatge. I, alhora, es mouen millor en els espais de llibertat que una sola presa els deixa per actuar sense limitació de temps. El cinema de Lav Diaz no transcorre al ritme de l’acció dels personatges. Té la seva pròpia temporalitat però, com diu el seu amic Albert Serra, cada escena té un misteri intern, alguna cosa estranya que convida l’espectador a descobrir-la. Aquesta retrospectiva és una bona ocasió.

La utopia compartida

Paolo Taviani va adquirir una expressió greu quan un periodista li va preguntar per què signava en solitari la direcció del seu darrer film, Una questione privata. El seu germà Vittorio, el seu còmplice en altres vint llargmetratges, va patir un accident que li va impedir participar en un rodatge a 2.300 metres d’alçada. Tot i això, van escriure conjuntament el guió i, periòdicament, Paolo li enviava els rushes de rodatge, que discutien per telèfon.

Paolo Taviani. Foto Óscar Fernández Orengo
                              Fotografia: Óscar Fernández Orengo

La seva recerca compartida d’una utopia que passa pel compromís polític continua, doncs, intacta. Als seus 87 anys, en plena forma, Paolo espera que la seva carrera cinematogràfica sigui tan llarga com la de Manoel de Oliveira, i així ho demostra el seu darrer film, estrenat a Barcelona com a punt de partida d’una retrospectiva pràcticament completa de la seva obra. Una obra que tira de la literatura de Pirandello, Tolstoi i Goethe per recórrer la història d’Europa dels darrers dos-cents anys amb una constant atenció vers els moviments socials.

 

“He tornat a fer un film sobre el feixisme perquè mai no hauria pensat que, a aquestes alçades, tornaria a veure com vol tornar a ressorgir, a Europa i als Estats Units”, va dir a la presentació d’un film que conjuga un triangle amorós i el dubte sobre la traïció sentimental amb un entorn històric que els germans Taviani han enriquit amb anècdotes personals. Fills d’un militant antifeixista, han evocat aquell període en diversos films, però la seva mirada també s’estén a la França postrevolucionària d’Allonsanfan o al viatge als Estats Units de dos artesans italians que acaben construint els decorats babilònics de la Intolerància de David W. Griffith.

Casat amb Lina Nerli Taviani, una dissenyadora de vestuari amb més d’un centenar de films a les seves espatlles, Paolo Taviani és un pou d’anècdotes que enllacen la revelació juvenil en veure Paisà a un cinema de Pisa amb la Palma d’Or de Cannes que un jurat presidit per Roberto Rossellini va atorgar a Padre Padrone; o la presència d’Isabella Rossellini com a protagonista d’Il prato amb l’amistat amb Martin Scorsese, que els va ajudar a difondre la seva obra als Estats Units; o la trobada que el mateix festival de Cannes va organitzar amb els tres germans que han guanyat la Palma d’Or: els Coen, els Dardenne i els Taviani. Com us ho feu? Era la pregunta recorrent i, al final, tot quedava en família.

La retrospectiva que els dediquem es perllongarà fins a mitjan maig, i Paolo Taviani qualifica d’excepcional que es puguin veure tots els seus films. No debades, per a la seva segona presentació davant el públic ha triat San Michele aveva un gallo, un film que a Itàlia no es va estrenar al circuit comercial; en canvi, un cine club de Lleó va convertir la seva cançó en un leit motiv de la lluita antifranquista. La utopia amb què somnien els germans Taviani toca de peus a terra.

Felices coincidències

Ariane Ascaride, Robert Guédiguian i Sergi López han coincidit, una mateixa tarda, a la Filmoteca de Catalunya. No han treballat mai junts però tampoc és el primer cop que trepitgen la seu del Raval. És la tercera vegada que el cineasta francès preestrena un dels seus films entre nosaltres. El primer va ser Las neiges du Kilimanjaro; l’any passat va tornar per sumar-se a l’aniversari dels cinc anys amb Une histoire de fou i ara ens visita, acompanyat de la seva protagonista, amb La villa/Una casa junto al mar.

Sergi_Lopez_photocal_ (02)Sergi López també va ser amb nosaltres a l’octubre. Estava programada la visita de Guillermo del Toro per presentar El  laberinto del fauno i, com a protagonista, no es va voler perdre la cita. La química va ser perfecta però, cada cop que a l’actor de Vilanova se li anava l’accent català, el futur guanyador de l’Oscar li deia  “fuet”. Ara, López és objecte d’una carta blanca com les que abans li havíem dedicat a Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Ventura Pons, Isabel Coixet i Bertrand Tavernier. El joc consisteix a triar pel·lícules pròpies i d’altres alienes. Tan senzill com revelador i, com si es tractés d’un autoretrat, l’actor ha proposat en aquest cas films compromesos socialment, com Novecento i Trainspoting, però també aquella La Strada felliniana que remet als vells temps, quan feia circ al carrer; o Els set samurais, el film de Kurosawa que dialoga amb la seva incursió japonesa per rodar El mapa dels sons de Tokio a les ordres d’Isabel Coixet. Dilluns mateix, Sergi López marxa al Senegal per protagonitzar el nou film de Neus Ballús, però res li agradaria més –ha confessat- que quedar-se aquí a veure aquestes pel·lícules en pantalla gran. Com a compensació, ens deixa unes petites presentacions que projectarem abans de cada sessió.

R. Guédiguian y AEl darrer film de Guédiguian –que arribarà properament a les pantalles comercials- també torna a escenaris del crim. Està rodat en una petita cala prop de Marsella que li és molt familiar, i inclou una escena de Ki lo sa?, un film rodat allà ara fa vint-i-cinc anys i amb els mateixos actors com a protagonistes. Els personatges s’hi assemblen però el temps passa pels films del director de Marius et Jeanette i, inevitablement, s’apropen a la mort. Aquesta és molt present en el seu darrer film, però també hi ha pinzellades optimistes. Amant de Brecht i Txèkhov, el cineasta de Marsella explica faules des de la distància, però també amb grans avals cinematogràfics. En una carta blanca, a Prada de Conflent, va triar el naturalisme de John Cassavetes, la infantesa de Satyajit Ray o la mitologia de Pasolini. D’això se’n diu coherència. 

Abans de presentar les seves respectives sessions, Sergi López, Robert Guédiguian i Ariane Ascaride han dinat plegats. S’havien creuat en alguns festivals i van coincidir al festival de Cannes del 1997 amb dues pel·lícules respectivament emblemàtiques: Western i Marius et Jeannete. Però si algun cop, per exigències d’un guió de Guédiguian, hi ha un personatge català, no dubto que serà interpretat per Sergi López.

25 hores amb Ken Loach

Aquest és exactament el temps que Ken Loach ha estat a Barcelona per presentar la retrospectiva que li dediquem sota l’epígraf “la consciència social”. Ningú no pot negar aquest qualificatiu a un cineasta que porta, des dels anys seixanta, denunciant colonitzacions, injustícies, corrupcions, exilis i privatitzacions a mans d’un Estat, el britànic, i de la dreta política, sense oblidar que l’esquerra també en té responsabilitats.

DSCF4406-Edit

Cal veure el seu recent documental The Spirit of 45 per entendre, històricament, de què estem parlant, perquè amb l’ajut de material d’arxiu proporciona un catàleg exhaustiu dels temes que els seus films de ficció aborden sobre les pèrdues de les conquestes laboristes de la postguerra. Amb els setze llargmetratges que projectem, sobre un total de vint-i-cinc, n’hi ha prou per abastar per on va la seva obra.

En les distàncies curtes, Loach planifica estrictament tots els seus moviments. Controla horaris, telèfons i la projecció del seu film per després mostrar-se absolutament generós amb el públic, la premsa o el mateix equip de la Filmoteca. Va intervenir en una multitudinària roda de premsa on, en respondre a la inevitable pregunta sobre el procés independentista de Catalunya, va anticipar que tenia la sensació d’entrar en un camp de mines. També va mantenir intacta la seva fe en un món més just gràcies a una esquerra que ara ell identifica amb el darrer gir del Partit Laborista britànic.

Va tenir més oportunitats de parlar de cinema davant del públic. La sala Chomón lluïa com en les grans ocasions de gala i, quan es va acabar la projecció de I, Daniel Blake, es podien comptar amb els dits els espectadors que no es van quedar a un col·loqui intens i apassionat. El debat va ajudar a entendre millor la seva obra en revelar Loach que els films que més l’havien influït són Lladre de bicicletes, Els amors d’una rossa i La batalla d’Alger. També es va veure obligat a desvetllar el seu secret en treballar amb els actors. No debades tenia al davant alguns dels protagonistes catalans que havien treballat a Tierra y libertad, l’únic film de ficció que ha posat el dit a la nafra sobre les confrontacions entre anarquistes, el POUM i els comunistes durant la Guerra Civil.

Loach no havia tornat a trepitjar Barcelona des que va rodar-hi aquest film ara fa vint-i-dos anys. Per aquest motiu, ha aprofitat les seves darreres hores a la ciutat per passejar per la plaça de Sant Felip Neri, localització d’una escena del film, i el Barri Gòtic. No ha negat fotos i autògrafs a ningú, i va donar autèntiques lliçons de política britànica a les responsables del British Council, partner d’aquesta activitat. Apostar per Ken Loach per arrencar la programació del 2018 era una definició de principis. La presència del cineasta ho ha corroborat. Encara que només hagi sigut durant vint-i-cinc hores. Però ha marxat tan satisfet que és probable que, en un futur, en siguin més.

El pare del marit de la perruquera

Patrice Leconte ha visitat la Filmoteca per un triple motiu. En primer lloc, qui millor que ell per retre homenatge a Jean Rochefort, a qui va dirigir en set ocasions. D’altra banda, Le mari de la coiffeuse és una de les fites de l’exposició dedicada al Cercle A i ell recordava perfectament que a Barcelona, DTc-hK2W0AA3Zz6conjuntament amb Tòquio, la pel·lícula va tenir el nombre més gran d’espectadors. En el camí d’aquest cicle, per últim, també ha mort Johnny Hallyday, a qui Leconte va dirigir a L’homme du train, formant una estranya parella amb Rochefort.

Dibuixant de còmics, escriptor i autor d’una llarga filmografia que arrenca a mitjans del setanta amb grans èxits comercials, Leconte fa honor al sentit de l’humor de moltes de les seves comèdies. La primera col·laboració amb Rochefort, tanmateix, va començar amb molt mal peu. Tant, que l’actor el va voler fer fora del rodatge i li va demanar que no li tornés a dirigir la paraula. Deu anys més tard, Tandem va girar la truita. Era l’espina que Leconte es volia treure per demostrar que no era una nul·litat i, tan aviat va llegir el guió, Rochefort li va dir: “Et prohibeixo que facis aquest film amb ningú que no sigui jo”.

D’aquí que la pel·lícula triada per a l’homenatge a l’actor fos aquesta. A més, mai no s’havia estrenat al nostre país, i no deixa de ser un homenatge contemporani a Sancho Panza i Don Quixot, el personatge que Rochefort no va poder interpretar a l’inacabada versió de Terry Gilliam. Leconte es va arribar a emocionar en parlar de l’intèrpret: “Cada cop que un dels dos tenia una història divertida, trucava a l’altre per explicar-li. Ara no sé a qui trucar, a no ser que parli amb un contestador automàtic”.

El dia abans de la sessió a la Filmoteca, el cineasta també havia presentat Les grans ducs a l’Institut Francès. Allà, Rochefort comparteix protagonisme amb Jean-Pierre Marielle i Philippe Noiret. Durant el rodatge, aquest últim li va confessar: “Patrice, aquests dos tenen una qualitat que jo no tindré mai: la bogeria”. Alguna cosa d’això hi devia haver quan, en una ocasió, Rochefort em va explicar que una de les seves filles li havia preguntat si el món, abans dels anys trenta, era en blanc i negre i mut, com les pel·lícules d’aquella època.

Ara, Rochefort ja està en aquest món irreal que s’intueix a partir del cinema. Orfe d’aquell actor fetitxe, Leconte prepara actualment un altre film amb dos actors als quals ja coneix abastament: Juliette Binoche i Alain Delon. Va ser el veterà protagonista de Une chance sur deux  qui va proposar a Leconte que el dirigís a la que serà la seva darrera aparició davant les càmeres després d’una filmografia de gairebé un centenar de títols. Leconte és conscient del repte però té tots els recursos per arribar a bon port. Un cop s’ha convençut a Rochefort perquè balli una dansa àrab a Le mari de la coiffeuse i s’ha aconseguit que el film estigui disset mesos en cartellera de Barcelona, qualsevol cosa és possible.

L’any vinent, a la Filmo

Programació 2018_21 1Ken Loach, Patricio Guzmán i Patrice Leconte seran els tres primers convidats del 2018. Els dos primers, amb motiu d’una retrospectiva de les seves obres, compromeses amb l’anticonservadurisme britànic i amb la recuperació de la memòria durant la dictadura de Pinochet. El tercer ens ajudarà a reivindicar Jean Rochefort, el seu actor fetitxe, i el farem seure a la cadira d’El marit de la perruquera, un dels grans èxits del Cercle A.

Així arrenca un any en què també tenim confirmada la presència de Paolo Taviani per presentar la filmografia que ha teixit amb el seu germà Vittorio i, evidentment, la de Sergi López, protagonista d’una carta blanca amb les seves interpretacions més reeixides però que també té l’ànim de descobrir els seus gustos cinematogràfics. El 2018 és, a més, el del centenari de grans noms del cinema: Ida Lupino, actriu però també realitzadora a l’època daurada de Hollywood; Rita Hayworth, la inoblidable Gilda; i Ingmar Bergman, el mestre suec dels racons més profunds del subconscient humà.

Per commemorar els 50 anys del maig del 68 recorrem a la icona de Pierre Clementi i dels films que va interpretar amb Bertolucci, Garrel, Pasolini, Rocha i Buñuel, però també a les filmacions que ell mateix va fer a peu de les barricades de Paris. A la capital francesa hi transcorren moltes de les pel·lícules interpretades per Jeanne Moreau, de la qual també explorarem la seva carrera internacional a les ordres de Losey, Angelopoulos o Antonioni.

L’estrena del nou film de Jaime Rosales ens permetrà revisar l’obra anterior del director de Las horas del día, Tiro en la cabeza i Hermosa juventud. Robert Altman i Kenji Mizoguchi són, d’altra banda, cineastes que mereixeran una atenció particular d’una programació que, un any més, vol ser oberta a totes les sensibilitats i gustos.

No ens oblidem, per últim, de tres exposicions que també aniran acompanyades de cicles: Terry O’Neal, fotògraf de les estrelles; els germans Gómez Grau, que van ser molt a prop de Hollywood durant els rodatges de Bronston i David Lean als anys seixanta; o les joguines cinematogràfiques que mostrarem amb la complicitat del Museu del Joguet de Figueres, el del Cinema de Girona i el col·leccionista Lluís Benejam.    

El proper any a la Filmo garantim, doncs, la presència de bon cinema. I, un cop més, volem agrair la complicitat del públic que ens acompanya sis dies per setmana per celebrar aquesta litúrgia que consisteix a gaudir col·lectivament de l’espectacle cinematogràfic.

Més informació

 

Integral Jacinto Esteva

L’obra cinematogràfica de Jacinto Esteva, ara editada en DVD, ocupa només una part de la trajectòria d’aquest pintor, arquitecte i caçador barceloní que va morir massa d’hora. Potser com a conseqüència d’haver viscut massa, i massa ràpid, per contraposició a la grisor del franquisme. Cosmopolita, havia estudiat a Roma i a París, havia rodat el seu primer curtmetratge entre Almeria i Ginebra i va descobrir l’Àfrica com escenari de les seves darreres pel·lícules inacabades.

despues..._colita_fdcEntre aquests dos extrems, Notes sur l’emigration. Espagne 1960 (1961) i La isla de los esclavos (1971), hi ha el període de l’Escola de Barcelona, de la qual en va ser una de les icones, tant com a co-realitzador de Dante no es únicamente severo com a propietari de la marca, Filmscontacto, que va aixoplugar projectes de José Maria Nunes (Noche de vino tinto) i Carles Durán (Cada vez que…).

Dispersa, caòtica, però extraordinàriament rica en talent visual, la seva filmografia ha estat fruit d’una atenció persistent per part de la Filmoteca de Catalunya. Una incipient intervenció sobre Lejos de los árboles va permetre restaurar la versió íntegra d’aquest documental antropològic sobre les festes i tradicions de l’Espanya negra, al seu dia massacrat per la censura. Més endavant es va recuperar una part del material rodat a l’Àfrica i una còpia del seu primer curtmetratge, s’han digitalitzat alguns negatius dels seus llargmetratges i s’ha trobat el de Metamorfosis, que es donava per desaparegut.

je_cartel_1701Bona part d’aquests materials ja es van exhibir en la retrospectiva projectada el 2014 en paral·lel a l’exposició Jacinto Esteva, A l’ombra del darrer arbre, comissariada per mi mateix i dissenyada per Daria Esteva, filla del cineasta. Des que, amb Casimiro Torreiro, vam escriure un llibre sobre l’Escola de Barcelona, m’he afegit a la comanda que ella va rebre del seu pare quan li va demanar que la seva obra no caigués en l’oblit. El següent pas ha estat, actualment, l’edició en DVD de la seva filmografia completa en un digibook produït per Cameo amb els materials aportats per la Filmoteca de Catalunya i el disseny de Daria Esteva i Luis Estevao.

En 4 discs s’hi poden trobar els seus dos primers curtmetratges, els seus cinc llargmetratges i imatges dels seus rodatges africans. També hi ha, a més, spots publicitaris dels anys seixanta, una escena descartada de Lejos de los árboles amb l’enterrament de Carmen Amaya i nombroses entrevistes. L’escriptor Juan Goytisolo, jacinto_esteval’antropòleg Manuel Delgado, el director de fotografia Joan Amorós i diversos col·laboradors de les seves aventures africanes aporten el seu testimoni per deixar constància de la inimitable personalitat de Jacinto Esteva.

La preservació i difusió del patrimoni cinematogràfic del nostre país són les missions essencials que presta la Filmoteca de Catalunya. Quan es tracta d’una obra com la d’aquest personatge polifacètic i desbordant això constitueix, a més, un autèntic plaer.

Laberint Del Toro

La visita de Guillermo del Toro, aquest diumenge, ha passat a formar part de la història de la Filmoteca de Catalunya. Feia temps que es preparava, coincidint amb la seva condició de “padrí” dels 50 anys del festival de Sitges, i ell mateix havia triat els films a projectar: Hellboy II: The Golden Army, Pacific Rim i El laberinto del fauno, que presentaria personalment. Després de l’estrena de la magnífica La forma del agua com a inauguració del certamen sitgetà, la data escollida per venir a la Filmoteca coincidia amb una manifestació multitudinària i un triatló, però res no va impedir que Del Toro arribés al Raval, amb Sergi López com a convidat sorpresa i Santiago Segura com a acompanyant de luxe després que el cineasta mexicà li hagués entregat la “Màquina del Temps” del festival.

IMG_0590En una sala Chomón plena com a les grans ocasions, Guillermo del Toro ha entrat de cara: “Mis películas son raras de cojones”. I n’ha posat exemples. Poseu-vos dins la seva pell a l’hora d’explicar a un productor la trama d’El laberinto del fauno, ambientada a la Guerra Civil i protagonitzada per una nena que mor per exigències del guió. El cineasta pensa, però, en imatges i, per aquest motiu, explota a fons els seus orígens com a tècnic de tota mena d’efectes especials. Dissenyar el “monstre” amfibi del seu darrer film, per exemple, ha estat fruit d’un procés de tres anys.

Del Toro no pot viure, tanmateix, en un altre món que no sigui fantàstic. El dia que la seva dona li va impedir penjar un quadre de matinada perquè despertaria les seves filles va entendre que necessitava dues cases. A la segona, personalitzada, està envoltat de criatures sobrenaturals a mida natural, i està dotada de laberíntics passadissos secrets i de cambres que s’amaguen darrera els quadres. Aquesta dèria ve de lluny. També va corroborar que la seva àvia l’havia exorcitzat dos cops, i que quan ell se’n reia deia que no era de Jesucrist sinó dels seus sortilegis.

Diu que els mexicans són com els japonesos, però més eficients, i el seu interès sobre la Guerra Civil està arrelat a la presència d’exiliats republicans al seu país. El seu mentor, l’historiador mallorquí Emilio García Riera, li va fer entendre que no era un conflicte local, sinó la porta d’entrada a la Segona Guerra Mundial i, d’aquí van nèixer El espinazo del diablo i El laberinto del fauno. En aquest segon cas va recórrer a Sergi López per encarnar un militar franquista obsessionat per la captura d’uns maquis. La clau del personatge estava en la seva rigidesa i, per aquest motiu, són particularment evidents els cruixits dels seus guants i botes de cuiro. L’actor es va desfer en elogis a Guillermo del Toro i va deixar entendre quina era l’atmosfera del rodatge, a cavall entre l’exigència i el bon humor, quan va explicar que cada cop que se li escapava l’accent català, el director li deia: “Ya has vuelto a meter el fuet!”.

Rars però entranyables, els films de Guillermo del Toro són indissociables de la seva personalitat. Intel·ligent, divertit i generosament desbordant d’humanitat. A mig camí entre Sitges i el proper projecte fantàstic que sorgeixi de la seva imaginació, ha deixat una sòlida empremta a la Filmoteca de Catalunya.

Jeanne, Jerry i Basilio

Aquest estiu hem perdut tres personalitats cinematogràfiques de primer ordre. Jeanne Moreau va ser molt més que una de les muses de la Nouvelle Vague. A més de protagonitzar la mítica Jules 19828657et Jim i ser la protagonista de diversos films de Louis Malle, l’actriu francesa va emprendre una prestigiosa carrera internacional a les ordres de cineastes com Michelangelo Antonioni (La notte), Luis Buñuel (Journal d’une femme de chambre), Joseph Losey (Eva), Theo Angelopoulos (El pas suspès de la cigogna) i, molt especialment, d’Orson Welles. Van coincidir per primer cop a El procés, per després seguir la relació amb Campanadas a medianoche, Une histoire immortelle i The Deep, en què l’actriu només es va adonar que no era la protagonista quan va arribar al plató de rodatge.

Jerry Lewis tenia fama de malcarat, i la darrera entrevista que va concedir per respondre exclusivament amb monosíl·labs ho corrobora. A la llum d’una trajectòria professional que el situa entre els reis de la comèdia, fins i tot se li pot perdonar que fos partidari de Donald Trump. Hereu d’una tradició jueva que l’identifica com a pont entre els germans Marx i Woody Allen, també va ser un dels grans de la mímica. La seva popularitat escapap-lewis-600x270 deriva dels seus duets còmics amb Dean Martin, però el talent queda essencialment acreditat amb els seus films com a director. The Bellboy, The Nutty Professor i Which Way to the Front? són films perfectament inserits en el cinema de la modernitat que, a França, es va identificar amb Godard i Tati.

A Basilio Martín Patino se’l va etiquetar prematurament com a integrant d’aquell Nuevo Cine Español que els seus col·legues de l’Escola de Barcelona deien que feia pudor de blat. El temps ha demostrat, tanmateix, que Nueve cartas a Berta és una pel·lícula no menys moderna que Dante no es únicamente severo, i que el cineasta de Salamanca trobaria en el documental una eina de treball extraordinària per mostrar les nafres de l’Espanya franquista a través de Caudillo, Canciones para después de una guerra i Queridísimos verdugos. Libre te quiero, el títol del seu darrer film, podria ser també l’epitafi per aquest cineasta que ens Martín Patinova visitar el gener del 2014. Un títol que va presentar, i també Nueve cartes a Berta en companyia d’Emilio Gutiérrez Caba, el seu protagonista. Llavors ja començava a patir llacunes de memòria, però encara va tenir prou lucidesa per agrair-nos que, amb aquelles sessions, l’havíem fet molt feliç en recordar uns temps que no ho eren.

Properament dedicarem sessions d’homenatge a la seva figura i a la de Jerry Lewis. En aquest cas, ja vam programar un extens cicle l’abril del 2014, una retrospectiva que no només va ser un fracàs de públic, sinó que fins i tot va despertar un cert rebuig. No ens en penedim. Lewis és un gran cineasta, ben aviat li dedicarem una nova sessió d’homenatge i, tan aviat es desbloquegi l’exhibició de la seva inèdita The Day the Clown Cried, no dubtarem a programar-la. A Jeanne Moreau, finalment, li dedicarem un dels grans cicles del 2018. El seu talent s’ho mereix com una de les grans icones del gran cinema d’autor europeu.

Cinema, història i política

Després de 28 edicions del Premi Internacional Catalunya, Costa-Gavras ha estat el primer cineasta en rebre aquest prestigiós guardó que atorga la Generalitat. En el seu parlament, el president Carles Puigdemont va destacar el compromís polític de l’autor de films com Z, L’aveu, Amen i Le Capital.  En el seu discurs d’agraïment, el cineasta només va citar Missing per explicar que s’hagués pogut rodar a Barcelona de no haver-se produït el cop d’Estat del 23F.

IMG_0567Costa-Gavras va explicar que la necessitat d’explicar històries a través del cinema és el que el va fer viatjar a França des dels seus orígens humils a Grècia. També va parlar del cinema com a eina de lluita contra els totalitarismes, i no només els polítics, sinó també els econòmics que controlen el mercat i les noves plataformes de difusió. Va defensar el cinema europeu, la diversitat cultural, l’educació a les escoles i la memòria preservada a les cinemateques per acabar amb una frase en català amb la qual reconeixia que aquest guardó és un encoratjament per seguir fent els films que a ell li agrada fer.

L’endemà va visitar la Filmoteca de Catalunya. Hi havia estat el 2012, per presentar una de les primeres retrospectives programades al Raval. Amb ell com a president de la Cinémathèque Française, la col·laboració entre ambdues institucions s’ha manifestat posteriorment en diversos fronts, i aquest cop hi ha hagut la possibilitat d’encaixar un diàleg públic en una sala Laya plena de gom a gom. En un to menys formal que a la cerimònia, però sempre contundent i des d’una extraordinària modèstia, Costa-Gavras va passar revista al compromís polític dels seus films, sempre en el terreny de la ficció i de l’espectacle sense renunciar a tons grotescs.  També va parlar de la seva col·laboració amb Jorge Semprún i dels actors: de com va imposar Jack Lemmon a la Universal per protagonitzar Missing contra uns directius que volien Gene Hackman; o de com Dustin Hoffman es presentava cada dia al rodatge de Mad City amb una llista de dubtes sobre el seu personatge que els dilluns doblaven l’extensió.

Costa-Gavras, a la Filmoteca de Catalunya l'endemà de rebre el Premi Internacional Catalunya.
Costa-Gavras, a la Filmoteca de Catalunya l’endemà de rebre el Premi Internacional Catalunya.

Va dubtar abans de respondre a la pregunta de si havia sentit por en alguns dels seus rodatges. Va assentir, finalment, sense entrar en detalls. La modèstia, un cop més, li va impedir reconèixer l’eficàcia social dels seus films, i va desmentir irònicament que cada matí es llevi pensant quin tema polític tocarà a la seva propera pel·lícula. No van mancar, finalment, unes paraules per la seva tasca a la Cinémathèque Française i sobre la importància de preservar el patrimoni, personalment reflectida en la recent edició en DVD de la seva obra completa, restaurada, i la imminent publicació de les seves memòries, que prometen ser apassionants. Finalment, Costa-Gavras va garantir que tornaria a la Filmoteca de Catalunya, però aquest cop amb un film nou sota el braç. L’esperem!