Planeta Marker

El 29 de juliol es compleixen cent anys del naixement de Chris Marker, justament el mateix dia que havia mort, el 2012. Una singularitat més al voltant d’aquest personatge irrepetible al que la Filmoteca dedica una retrospectiva i una exposició que es podran veure al llarg d’aquest estiu. Quan un periodista va demanar a Christine Van Assche que li posés una etiqueta, la comissària va respondre que ben bé en caldrien cinquanta. Titulada “Són les sis a tota la Terra”, l’exposició amb peces procedents del Centre Pompidou o la Cinémathèque Française, respon justament a la pluridisciplinarietat d’aquest viatger compulsiu que va recórrer el món amb les seves càmeres, de fotos i de filmar, però també com editor de les guies Petit Planète, editades per l’editorial Seuil.

De les fotos en feia fotomuntatges, collages i fins i tot pel·lícules, com la cèlebre La Jetée, que anys més tard inspiraria els Twelve Monkeys de Terry Gilliam. L’ombra de Marker, pseudònim de Christian François Bouche Villeneuve, és misteriosa però allargada. Són molt poques les fotografies seves publicades i ell preferia amagar-se darrera l’avatar d’un gat, mentre que la seva obra recorre la Nouvelle Vague des de la perspectiva de la Rive Gauche més propera a Alain Resnais o Agnès Varda que als Godard, Truffaut o Rohmer. Implicat en el maig del 68, va ser testimoni de diverses revolucions que plasmaria en llargmetratges com Le Joli mai o Le fond de l’air est rouge.

La tècnica del collage o la interacció entre text i imatge també és present en una filmografia més propera de l’assaig que del documental narratiu o la ficció. Escriu cartes des de Sibèria, visita Israel a Descripció d’un combat i ens parla de Brasil, París, Praga o Xile a través de personatges com l’editor François Maspero. el dissident comunista Artur London o Salvador Allende. També fa retrats de cineastes majors com Akira Kurosawa o d’Andrei Tarkovski i la irrupció dels ordinadors li va obrir les portes a la informàtica.

L’exposició acaba amb Immemory, un CD autobiogràfic que, actualitzat tecnològicament, ara permet fer-se una idea del  potencial al qual Marker hauria arribat amb la tecnologia contemporània.

Era un pou de ciència, un cul inquiet i un irreductible. Tal com va dir el poeta Henri Michaux: La Sorbonne hauria de ser demolida per posar-hi Marker al seu lloc.    

Gran Piccoli

Darrere Michel Piccoli hi ha el bo i millor del cinema d’autor europeu dels últims seixanta anys. Luis Buñuel, Alain Resnais, Jacques Demy, Jean-Luc Godard, Agnès Varda, Marco Ferreri, Luis G. Berlanga, Manoel de Oliveira o Nanni Moretti són alguns dels grans realitzadors amb els quals ha treballat al llarg d’una trajectòria prolífica: Més de 200 títols en 70 anys davant les càmeres, a més de desenes d’obres de teatre. Va morir el maig del 2020, als 94 anys, i hem esperat fins aquest estiu per programar la gran retrospectiva que es mereix. Al llarg de juliol i agost, les pantalles de la Filmoteca ens oferiran les seves múltiples cares, del cínic aristòcrata de Benjamin ou les memoires d’un puceau  a l’arquitecte de Les choses de la vie  passant pel pintor de La belle noiseuse  o el venedor de televisors d’Une chambre en ville.

Tot i que va treballar al costat de Romy Schneider o Brigitte Bardot, el seu físic no li afavoria els papers de galant. Era més propens a trencar les normes, com les de l’obrer que s’afarta de tot a Themroc o la d’un dels participants a la bacanal de La grande bouffe. Ferreri ja el coneixia de Dillinger é morto, un monòleg sobre la solitud i la desesperació on interpretava el nihilisme a través d’actes domèstics i quotidians. Amb Buñuel també va treballar en diverses ocasions i, després d’encarnar la tragèdia d’un vell actor de teatre a Je rentre a la maison, Oliveira el va repescar de Belle de jour per ser el protagonista de Belle toujours.

Va fer una única incursió a Hollywood, a les ordres d’Alfred Hitchcock a Topaz. Però la seva base estava a Europa, a França, però també a Portugal, Espanya o Itàlia. Berlanga va traspassar els seus fetitxes eròtics al dentista de Grandeur Nature i també la gran catarsi amb la que finalitza París Tumbuctú. Moretti, en canvi, no va dubtar en canonitzar-lo com el més humà dels Papes que s’han vist a la pantalla, un Sant Pare carregat de dubtes i complexos. Agnès Varda, per últim, va celebrar el centenari del cinema amb Les cent et une nuits, un film tan fallit com ple d’estrelles internacionals. Entre Robert De Niro i Gina Lollobrigida, Marcello Mastroianni i Leonardo di Caprio, Piccoli encarnava a Monsieur Cinéma, el pare de totes les imatges en moviment.

El vaig tractar breument, quan va presentar Alors voilà, el seu debut com a realitzador, a la Mostra de Venècia del 1997. Era un home afable, de respostes brillants i un inexhaurible ventall de referències. Encarnava el cinema d’autor europeu i, amb qualsevol dels seus representants hi havia treballat. Tenia la ironia de Buñuel, la causticitat de Ferreri, la poesia d’Oliveira, la cinefília de Godard o la transgressió de Berlanga. Era, sense dubtes, Monsieur Cinéma.          

Chomón, a 150 imatges per segon

Batejar la sala gran de la nova seu del Raval amb el nom de Segundo de Chomón no va ser una decisió innocent ni molt menys gratuïta. El 17 d’octubre es compleixen 150 anys del naixement d’aquest cineasta dels orígens durant molt temps qualificat com “el Méliès espanyol” i ja fa anys reconegut internacionalment amb un nom propi associat a la Filmoteca de Catalunya. Procedent de Terol, va tenir Barcelona, Paris i Torí com les seus d’una carrera associada a la tècnica com a vehicle de la il·lusió i la fantasia. Expert en l’acoloriment manual de les pel·lícules en blanc i negre, de l’animació stop motion i dels efectes especials, és el pare de molts dels trucatges usats en l’actualitat. És per aquest motiu que, des de la Filmoteca, no el volem reivindicar únicament com una relíquia del passat sinó com un cineasta ple de vida i vigència.

De fet, és el primer cineasta que mereix l’honor de ser oficialment reconegut pel Govern de la Generalitat com una de les commemoracions oficials. I, des de la Filmoteca ens sentim particularment orgullosos de liderar una sèrie de iniciatives que, oficialment, tenen el seu tret de sortida en el cine-concert que Josep Maria Baldomà i els seu trio de Lunatiques oferiran a la sala del Raval que porta el seu nom. Les pel·lícules que s’hi projectaran han estat restaurades per Mariona Bruzzo i Rosa Cardona, comissàries de la commemoració, i vinculades a l’estudi i preservació de l’obra de Chomón des d’una llunyana col·laboració amb el festival de cinema fantàstic de Sitges als anys noranta. La cloenda de l’edició d’enguany coincidirà, precisament, amb la data de naixement del cineasta i serà l’epicentre de les activitats.

Miquel Curanta, director de l’ICEC, Mariona Bruzzo i Rosa Cardona, comissàries de l’Any Chomón i Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya

Des de les diverses unitats de la Filmoteca, hem preparat i promogut concerts a càrrec de Marc Parrot i els joves compositors de l’ESMUC. Una sessió d’il·lusionisme amb el mag Hausson i el piano de Francesc Mora es conjugaran amb projeccions i mappings a diversos indrets de Barcelona gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament. TVC també participarà en la difusió del personatge al voltant de les jornades d’un Laboratori Chomón amb la presència de destacats especialistes internacionals del passat i també de la seva herència tecnològica. Un cicle de projeccions demostrarà fins a quin punt és profunda la petjada d’aquest cineasta.  Els més petits, per últim, podran descobrir la seva màgia gràcies als Serveis Educatius i a les sessions organitzades per la Federació Catalana de Cineclubs a biblioteques de tot el país, mentre són diverses les filmoteques internacionals que ja ens han demanat el programa Chomón per projectar-lo al llarg dels propers mesos. No deixeu de consultar el web específic, anychomon.cat, nodrit d‘informacions i imatges procedents dels nostres fons documentals i amb puntuals informacions sobre les activitats. 

La col·lecció Chomón de la Filmoteca de Catalunya consta actualment d’un centenar de títols. Una trentena van ser editats per Cameo en un DVD, amb música original de Joan Pineda, que el 2011 va guanyar el prestigiós premi internacional del festival Il cinema ritrovato. Ara, el nostre Centre de Conservació i Restauració ha digitalitzat vuit títols i una dotzena més, alguns d’ells inèdits, arribaran d’altres institucions. Prepareu-vos doncs a viure un veritable festival Chomón d’aquí al desembre. I cada cop que entreu a la sala gran del Raval sigueu conscients que sou al regne de la fantasia i de la il·lusió.       

De Filmoteca a Filmoteca

Marc Recha ho explica sense embuts. La seva escola va ser la Filmoteca, la de la Travessera de Gràcia, amb tres sessions diàries, sempre en primera fila, prenent apunts i gairebé sense parlar amb ningú. Llavors era un adolescent però abans ja havia fet pel·lícules amb la càmera de Super 8 que li havia regalat el seu pare, amb la família i amics com a protagonistes i en escenaris propers a Can Serra, el barri de L’Hospitalet on vivia. Alguns d’aquests films, conservats pel seu germà i restaurats pel nostre Centre de Conservació i Restauració, s’han projectat ara al Raval per arrancar una retrospectiva completa que inclou els seus curtmetratges en 35 mm i els vuit llargmetratges que ha realitzat fins ara.

L’autor de La vida lliure ha tornat doncs a la Filmoteca però ara per compartir les seves imatges. Imatges impregnades del cinema que li agrada però també dels paisatges on s’hi sent còmode, des de la valenciana vall de Gallinera de L’arbre de les cireres fins els Pirineus de Pau i el seu germà, la frontera francesa de Les mans buides o la Menorca a La vida lliure. Es filma a ell mateix al costat del seu germà a Dies d’Agost i amb Sergi López fent de pare del seu propi fill a Un dia perfecte per a volar, rodada prop d’on viu ara. Sempre al camp, al mar o a la muntanya, com si volgués aixecar murs de cel·luloide que el separin de la intoxicació d’aluminosi que va patir fa molts anys a L’Hospitalet. A la recerca, també, d’una llibertat gairebé utòpica que, literàriament, sorgiria de l’Eugeni d’Ors d’El cielo sube i transitaria pel Josep Pla que impregna la seva obra.

Recha va començar imitant els films d’aventures que veia al cinema de barri per apropar-se després als realitzadors descoberts a la Filmoteca o als que va conèixer a París, amb una beca, des del Marcel Hanoun que el va acollir a casa seva fins el Robert Bresson que va canviar el timbre de casa seva perquè no l’emprenyés més. Recha és obstinat en el seu camí que, mica en mica, li va permetre omplir els seus paisatges buits i abstractes de personatges cada cop més entranyables. Ha triomfat en festivals internacionals i és l’autor de Pau i el seu germà, l’únic llargmetratge parlat en català inclòs a la selecció oficial de Canes. Resultava, doncs, obligat que Marc Recha retornés a la Filmoteca de Catalunya, a la seva, per compartir el cinema que porta a les venes.

Tal com d’ell va escriure l’amic comú Joaquim Jordà, “és un autodidacta, llicenciat en filmoteques i en el maneig de la càmera des de l’adolescència, que inventa dia a dia el seu itinerari cultural. Això suposa riscs i buits, però permet també, i no és poc, l’eufòria creativa del descobridor, sense mapes previs, d’un territori verge on acampar provisionalment fins emprendre una nova exploració”.          

Estrènyer la mà del diable

Ha mort Bertrand Tavernier, un dels referents del cinema contemporani i un amic de la Filmoteca de Catalunya.

Havia de venir a la inauguració de la seu del Raval però li ho va impedir una reunió del sindicat de directors francesos. Ell lluitava a fons per les causes en les quals creia, igual que ho havia fet amb l’excepció cultural del cinema europeu i amb cada una de les seves pel·lícules. A l’antimilitarisme de La vie et rien d’autre o Capitaine Conan, al tema de l’adopció a Holy Lola, la policia davant la droga a L-627 o al de l’escola pública a Ça commence aujord’hui seguien debats que ell conduïa personalment per sales de tota França.

El cinema era la seva vida i el seu ofici. Ho sabia tot i, si no, ho preguntava. Recordo un cara a cara fascinant amb José Luis Guarner i una posterior trucada per preguntar-me detalls sobre un dels films en litigi. De fet, el vaig conèixer envoltat dels VHS que Martin Scorsese li enviava per documentar-se de cara al seu monumental volum Cinquanta anys de cinema nord-americà i era un plaer comprovar com treia suc de films aparentment menors, els anomenats de sèrie B, per posar en valor una mirada, un moviment de càmera, una partitura musical.

Anys més tard, va escriure el pròleg del meu llibre sobre el cinema francès després de la Nouvelle Vague i el va aprofitar per reivindicar els cineastes de postguerra, demolits per Truffaut i els joves turcs de Cahiers. Després de superar una greu malaltia, el 2016 va venir finalment a la Filmoteca per defensar la Carta Blanca que li havíem ofert. I allà tornaven a ser-hi els realitzadors del cinéma de papa dels quaranta: Claude Autant-Lara, Jacques Becker, Henri Decoin o, molt especialment el Maurice Tourneur de La main du diable. Era una descoberta que, a partir d’una història policíaca amb ribets surrealistes, confluïa sobre un diabòlic braç que ell i jo vam convertir en un signe de salutació i complicitat. Molt hàbilment, Octavi Martí, va encaixar aquesta selecció de preferències amb els seus propis films amb una correspondència que a Tavernier li va encantar i comentava en els col·loquis posteriors a les projeccions.

Un any més tard, Tavernier va tornar a Barcelona per presentar el seu darrer film, les quatre hores del seu Voyage à travers le cinéma français que aquí es va estrenar com Las películas de mi vida. Ho eren, indubtablement, i portaven el seu segell personal. Però, naturalment, no hi eren totes i el cineasta va afegir una sèrie televisiva de vuit capítols que inclou més material inèdit per parlar dels seus cineastes, no només realitzadors sinó també guionistes, actors o músics. Després d’un sopar a París em va fer tornar l’endemà al matí a casa seva per fer me sentir la banda sonora de la seva sèrie.

Aquest és l’homenatge que li oferirem properament. Un film seu sobre els films que li agradaven és la millor forma possible d’acomiadar a Bertrand Tavernier, al cineasta i a l’amic.

Angelopoulos en la memòria

                El setembre de 2011, Theo Angelopoulos es trobava a Barcelona per rebre el premi Terenci Moix. Vam dinar, amb la seva dona Phoebe –productora de molts dels seus films- i la cineasta Rosa Vergés, en un restaurant dels jardinets de Gràcia. A la tarda, li vaig proposar visitar la nova seu de la Filmoteca, al barri del Raval. Encara estava en obres però es veia la llum al final del túnel i estava previst que s’inaugurés al cap de pocs mesos. Allà mateix ens vam comprometre que programaríem una retrospectiva de la seva obra i que ell tornaria a presentar-la.

Pocs mesos després, ja teníem data de inauguració, 12 de febrer, quan va arribar la tràgica noticia: el cineasta havia mort, atropellat per la moto d’un policia que no estava de servei, mentre rodava al port del Pireu unes escenes per a la seva nova pel·lícula. El cop va ser fatídic però definitivament irreversible quan l’ambulància, en plena crisi econòmica de Grècia, va trigar massa en arribar. La seva trilogia va quedar inconclusa i la nostra retrospectiva ajornada sine die.

                He trigat nou anys en assumir que mai més no es podria fer una retrospectiva d’Angelopoulos amb la seva presència però també que a ell li agradaria que els seus films es segueixin projectant. M’ho van fer veure, l’any passat, dues persones properes a ell: la professora Irini Stathi, especialista en el seu cinema, i Pere Alberó, ajudant de direcció en algun dels seus films. Phoebe controla els materials, alguns d’ells restaurats, i no ha sigut difícil aconseguir les còpies, tot i que ella no podrà venir. La severitat de la covid a Grècia ho impedeix. Ens ha demanat, això sí, que enregistrem la sessió que Pere Alberó i jo mateix conduirem la propera setmana amb el títol de Theo Angelopoulos en la memòria.

Ell té moltes coses que evocar i alguns documentals que mostrar, des de la presència del cineasta a les runes d’Empúries fins imatges del seu enterrament.  Jo mostraré l’escena de L’eternitat i un dia que vaig veure rodar als carrers de Tessalònica un diumenge al matí. La trobada del vell intel·lectual malalt, encarnat per Bruno Ganz, amb un nen refugiat albanès es va rodar en només dos llargues preses amb un parell de repeticions. També parlarem de diverses trobades amb Theo, a Barcelona i a Grècia o al festival de Berlin, on es va estrenar el seu darrer film.

               Justificarem la pregunta que Theo ens va fer un dia: per què els meus films agraden més als crítics de Barcelona que als de Madrid? I, tot això, mentre al llarg d’aquest mes de març tornem a veure els seus films com a lliçons d’història filtrades pel marxisme i com a classes magistrals d’un cinema impregnat per la poètica de Tonino Guerra, el més poètic dels guionistes de Federico Fellini. Ens deixarem arrossegar pels seus plans seqüència, seguirem l’estàtua de Lenin baixant pel Danubi o reviurem el conflicte dels Balcans des de l’òptica dels germans Manakis, els Lumière de Macedònia. Ens emocionarem amb les bandes sonores d’Elena Karaindrou i tornaré a veure El viatge dels comediants, que vaig descobrir a la Filmoteca del carrer Mercaders la vigília d’un examen d’Endocrinologia.  Llavors, aquesta transgressió era difícil d’entendre per part dels meus companys, estudiants de Medicina. Ara tinc encara més clar el que vaig fer. Angelopoulos era essencial, i encara ho és ara, quan forma part de la memòria.             

Paco Betriu en el record

                Francesc Betriu no semblava que tingués 80 anys. Mantenia un pacte mefistofèlic i aparentava una eterna joventut que encara fa més dolorosa la seva mort. Sobtada mort, per imprevista. Afortunadament, el seu darrer aniversari va coincidir amb el Gaudí d’Honor que l’Acadèmia del Cinema Català li va atorgar després d’estar uns quants anys en llista d’espera. Era un reconeixement merescut i necessari però jo diria que insuficient per un d’aquests talents que les estratègies geopolítiques no acaben d’encaixar.

              Alumne de l’Escola de Cine de Madrid, els seus inicis van ser al voltant de la productora de curtmetratges INSCRAM, amb socis que, com José Luis García Sánchez, Manuel Gutiérrez Aragón o Antonio Drove, compartien la seva militància comunista amb una tendència distorsionadora del realisme. Betriu, en concret, apostava per l’esperpent que ja delaten els curts Bolero de amor i Gente de mesón o el seu primer llarg, Corazón solitario. Quan torna a Catalunya per oferir, amb Furia española, una visió satírica del Barça amb Cassen com a protagonista, la censura franquista l’espera amb 22 talls que massacren la pel·lícula.

                Gràcies a l’olfacte del productor Pepón Coromina, Betriu mostra, amb la seva adaptació de La plaça del Diamant, que també sap arribar al gran públic a través de clàssics de la literatura. La Colometa de la Rodoreda li dona ales per seguir aquesta línia amb Réquiem por un campesino espanyol però aquí esclata la polèmica amb TV3, que vol fer desaparèixer del títol la nacionalitat del protagonista de la novel·la de Ramon J. Sender. Vida privada i Un dia volveré, sèries basades en Josep Maria de Sagarra i Juan Marsé, van ser produccions del Institut de Cinema Català per a TVE que haurien merescut una versió cinematogràfica que consolidés la solidesa narrativa de Betriu.

                A la pantalla gran, ell optava en canvi per la metàfora de la lluita de classes a Los fieles sirvientes, les peripècies d’Alfredo Landa convertit en un Sinatra del Raval amb banda sonora de Joaquín Sabina o els dubtes existencials de l’aristòcrata encarnada per Rosa Maria Sardà a La duquessa roja. Hereu de Valle Inclán, inspirat per Goya i cosí germà del cinema d’Arturo Ripstein, Betriu pintava amb uns pinzells massa gruixuts per ser exhibit a les galeries convencionals. Per aquest motiu, la seva trajectòria es va radicalitzar en els marges amb documentals tan austers com punyents, un sobre una prostituta, la Mònica del Raval, i un altre sobre Gracia Imperio, una vedette valenciana dels anys vint.

                A la Filmoteca de Catalunya es preserva l’única còpia de Corazón solitario, hem digitalitzat el curt Gente de mesón  i La plaça del Diamant  figura en el catàleg de Bàsics del Cinema Català. Ell preferia la versió televisiva al llargmetratge perquè era d’una precisió tan minuciosa com enciclopèdica. Recordava els més petits detalls i ho conservava tot en una biblioteca particular que, des de València, ha estat recentment dipositada a la Universitat de Lleida, prop dels seus orígens a Organyà, on reposaran les seves cendres.

                A més d’un gran cineasta, Francesc Betriu, Paco, era un bon amic. Algú a qui recórrer quan ballava una dada o algú que et responia immediatament quan, des del MoMA de Nova York, li enviaves una foto del cartell cubà de Corazón solitario que ell no havia vist però sabia de la seva existència. Només em va desconcertar dos cops: quan em va demanar que li comprés a la Monica del Raval un DVD pirata del seu documental per saber d’on els copiava, i quan no va poder assistir al darrer homenatge que li vam fer a la Filmoteca perquè la tempesta feia que les onades saltessin pel damunt del tren amb el qual havia de venir des de Sant Pol. Amb el Paco tot era possible, excepte lluitar contra els elements.       

Rohmer transversal

Vull agrair, en primer lloc, la bona resposta del públic a la reobertura de la Filmoteca durant la primera quinzena de juliol i tot l’agost. Les mesures preventives contra la COVID i la cultura presencial no son incompatibles i així ha quedat demostrat amb els més de 80 espectadors per sessió d’aquestes darreres setmanes. Vista aquesta resposta, seguim. Seguim i augmentem a quatre les sessions diàries amb la progressiva recuperació d’alguns dels grans cicles que van quedar suspesos pel confinament.

Un d’ells és el centenari d’Éric Rohmer, que havíem de commemorar al voltant del seu naixement -20 de març- però traslladem al setembre amb la mateixa voluntat de posar en relleu el caràcter transversal del seu cinema. El punt de partida de la retrospectiva són la sèrie d’articles que va publicar el 1955 a Cahiers du Cinéma amb el títol genèric de Le celluloid et le marbre. Aquesta recerca de les relacions del cel·luloide amb la literatura, la pintura, l’arquitectura, la música o el teatre la va traslladar, entre 1964 i 1969,  a una sèrie d’emissions per a la televisió pública francesa i que ara recuperem com a llavors germinals de molts dels seus posteriors llargmetratges més coneguts. 

Le Celluloid et le marbre, el capítol que obre el cicle, és justament una cartografia d’aquesta operació de fer dialogar el cinema amb d’altres disciplines a través d’entrevistes amb escriptors, pintors, dramaturgs o arquitectes. Més propera és encara la relació entre Blaise Pascal i Ma nuit chez Maud, on els protagonistes mantenen una apassionada discussió sobre aquest filòsof. De Metamorphose du paysage  en sorgirà, d ‘altra banda, la importància que l’arquitectura te a la sàtira L’Arbre, le maire ou la médiathèque  o la connexió, encara més directe, entre la posterior sèrie Villes nouvelles i L’Ami de mon amie, tots ells filmats al barri parisenc de Cergy Pontoise. 

La pintura, present a bona part dels llargmetratges, esclata amb força als decorats de L’Anglaise et le duc i, òbviament, a  les referències a Johan Heinrich Füssil presents a La Marquise d’O…, adaptació d’un relat romàntic de Heinrich von Kleist. Del mateix autor alemany, Rohmer filmaria la posada en escena de l’obra Catherine de Heilbrön, interpretada per alguns dels rostres habituals en el seu cinema, des de Fabrice Luchini, Arielle Dombasle o Pascale Ogier a Marie Rivière. De la protagonista de Le Rayon vert veurem En compagnie d’Éric Rohmer, un documental sobre el seu mètode de treball.

No podíem faltar, per últim, les referències a la literatura i el cinema. L’adaptació d’un relat d’Edgar Allan Poe (Bérénice) o la reconstrucció d’una entrevista real amb Stéphane Mallarmé il·lustren el primer àmbit. El segon queda abastament representat pel Faust de Murnau, objecte de la seva tesi doctoral sobre la representació de l’espai, i dos deliciosos capítols de la sèrie Cinéastes de notre temps: una entrevista amb Carl T. Dreyer i un imprescindible debat entre Jean Renoir i Henri Langlois sobre els germans Lumière. Rohmer, observador de la realitat, va fer brillar el cinema al mateix nivell que la resta de les arts. 

 

 

Els ulls d’Iciar Bollaín

Iciar Bollaín és la protagonista de la darrera gran retrospectiva d’aquest any. Quan li vaig proposar, em va preguntar: “Ja?”. I no hi ha dubte. La seva trajectòria de directora i també la d’actriu s’ho mereix abastament. Va haver-hi un preàmbul, ara fa un any, amb la preestrena a la Filmoteca de “Yuli”, el seu film sobre el ballarí Carlos Acosta, i llavors ens vam conjurar per a aquesta tardor. Li haig d’agrair, doncs, que hagi mantingut el compromís i que, per ser amb nosaltres, hagi interromput el muntatge del seu darrer film –“La boda de Rosa”- durant un cap de setmana i que declinés la invitació a participar, aquests mateixos dies, en la celebració dels 25 anys de “Land and Freedom” a la localitat aragonesa de Mirambell.

iciar

El film de Ken Loach va ser una fita a la seva carrera d’actriu, i també a la seva vida personal, però ella va preferir presentar “El sur”, la seva primera incursió davant les càmeres quan a penes era una adolescent. Va ser una sessió memorable, amb la Chomón plena de gom a gom, una còpia del film d’Erice en 35 mm i un col·loqui en el qual Iciar Bollaín va reconstruir dues llacunes reveladores: la memòria de la seva primera experiència cinematogràfica i les escenes del film que mai no es van rodar per decisió del productor. Recordava les llargues sessions preparatòries d’il·luminació, com el director l’ajudava a entrar dins del seu personatge o la resignació d’Omero Antonutti –gran actor de caràcter italià recentment desaparegut- quan celebrava amb ironia que l’auster Erice li havia permès aixecar una cella. També va confirmar que el rodatge es va interrompre quan ja tenia fetes les maletes –com el seu personatge- per viatjar a l’Andalusia que amagava la vida paral·lela del protagonista, un metge que ha tingut un fill il·legítim amb una actriu de cinema. El que en el film estrenat –a contracor d’Erice- s’endevina com una metàfora o un miratge, en el projecte original avortat era un veritable mirall que confrontava la boira amb el sol i dos germanastres que es transmetien els coneixements del pare comú.

Dels seus films com a directora, Iciar Bollaín va presentar “Flores de otro mundo”, el seu segon llargmetratge. Té vint anys, però conserva una absoluta vigència en la seva denúncia del masclisme, el racisme i la despoblació del món rural. La directora es va inspirar en fets reals i el seu film, com tots els altres, és d’una honradesa aclaparadora. Després ha rodat a Bolívia, a Katmandú o a Cuba però, durant les properes setmanes, paga la pena seguir-li la pista a les pantalles de la Filmoteca per constatar que, com diu el títol de la retrospectiva, allà on sigui filma amb ulls compromesos.

Beresford i Piesewicz, dos humanistes

Els atzars de la programació de la Filmoteca han fet coincidir, o potser no?, Bruce Beresford i Krzysztof Piesiewicz en una mateixa setmana. El realitzador australià és el portaveu del cicle “Imatges dels antípodes” que projectem en el context del festival Grec. El guionista polonès ha intervingut en disset films de Krzysztof Kieslowski, cineasta de referència a qui dediquem una exposició amb cartells i fotografies i també una àmplia retrospectiva.

Aparentment no tenen res en comú, però coincideixen en un similar esperit humanista. Darrera l’amplia filmografia de Bruce Beresford -30 títols en 50 anys de professió- sovintegen els personatges entranyables que lluiten per un món millor: ja sigui la parella formada pel xofer negre i la vella jueva de Driving Miss Daisy –potser el seu film més popular- o els oficials australians de Breaker Morant, acusats d’assassinat per haver complert ordres a la guerra dels Boers, en el seu llargmetratge més prestigiós i contundent. Els films de Beresford no fan gaire soroll però deixen empremta.

IMG_8053

Fa 33 anys, The Fringe Dwellers va ser el primer llargmetratge australià protagonitzat per aborígens. Cap d’ells era un actor professional i tot i que llavors no el va veure ningú, avui és un títol de referència per a la dignitat del cinema australià. Ladies in Black, el seu darrer film, també es una tendra història sobre les dependentes de la secció de moda d’uns grans magatzems de Sydney a finals dels anys 50 i també sobre l’arribada d’europeus fugitius de la II Guerra Mundial o el comunisme. Darrera d’aquesta nissaga social hi ha però, una altra pel·lícula possible: la de l’autora de la novel.la inspiradora, una companya de Beresford a la facultat i que va acabar a Londres cantant el Hare Krishna i de venedora a una llibreria fins que es va donar que la seva pròpia història era la millor novel·la possible.

Krzysztof Piesiewicz també va arribar al cinema de rebot. Advocat de professió estava molt compromès amb Solidarnosc quan Kieslowski li va demanar assessorament per un documental sobre la Llei Marcial del 1984. Aquest primer contacte va fructificar en Sense fi, primera de disset col·laboracions que inclouen el Decàleg i la Trilogia dels colors. Piesiewicz es pren el seu temps mentre parla però no té pels a la llengua i aporta la doble vessant de l’experiència i la reflexió. Així ho van poder comprovar els espectadors de la Filmoteca que van assistir a la inauguració de l’exposició i de la retrospectiva dedicada a Kieslowski. Donat aquest tarannà, vaig substituir el diàleg amb ell inicialment previst pel comentari de quatre escenes de les seves pel·lícules. La de Sense fi va ser el pretext per fer un valent al·legat polític contra la intolerància del comunisme i de l’església. Després de proposar-li la mort de la cantant a La doble vida de Veronique em va retreure que el fes commoure i no vaig poder més que replicar que era la meva petita venjança pel molt que m’havia fet plorar el primer cop que vaig veure aquest film tan sublim.

IMG_8289

Més tard, després de la projecció de No estimaràs!, va comparar Tarkovski amb Kieslowski a partir de la metàfora del vas que, en el primer d’aquests cineastes, levita mentre en el segon només ho sembla. M’ho va deixar fàcil per retreure-li que ell també fa trampes quan una dona es veu a ella mateixa quan mira per la ullera amb la qual ha estat espiada. “Jo estava en profund desacord amb aquesta escena!”, es va justificar abans de carregar contra l’ampul·lositat d’algunes bandes sonores de Preisner, un altre col·laborador habitual de Kieslowski. Els genis també són humans, especialment quan a més són humanistes.

M’hauria agradat tenir a Piesiewicz presentant tots i cada un dels films del cicle Kieslowski. Això no serà possible però el seu pas per la Filmoteca ha estat dels que deixen empremta. Ell i Beresford són cineastes que posen els seus films al servei d’unes idees que no son les hegemòniques del món en el qual vivim però sí són les que des de la Filmoteca compartim.