Laberint Del Toro

La visita de Guillermo del Toro, aquest diumenge, ha passat a formar part de la història de la Filmoteca de Catalunya. Feia temps que es preparava, coincidint amb la seva condició de “padrí” dels 50 anys del festival de Sitges, i ell mateix havia triat els films a projectar: Hellboy II: The Golden Army, Pacific Rim i El laberinto del fauno, que presentaria personalment. Després de l’estrena de la magnífica La forma del agua com a inauguració del certamen sitgetà, la data escollida per venir a la Filmoteca coincidia amb una manifestació multitudinària i un triatló, però res no va impedir que Del Toro arribés al Raval, amb Sergi López com a convidat sorpresa i Santiago Segura com a acompanyant de luxe després que el cineasta mexicà li hagués entregat la “Màquina del Temps” del festival.

IMG_0590En una sala Chomón plena com a les grans ocasions, Guillermo del Toro ha entrat de cara: “Mis películas son raras de cojones”. I n’ha posat exemples. Poseu-vos dins la seva pell a l’hora d’explicar a un productor la trama d’El laberinto del fauno, ambientada a la Guerra Civil i protagonitzada per una nena que mor per exigències del guió. El cineasta pensa, però, en imatges i, per aquest motiu, explota a fons els seus orígens com a tècnic de tota mena d’efectes especials. Dissenyar el “monstre” amfibi del seu darrer film, per exemple, ha estat fruit d’un procés de tres anys.

Del Toro no pot viure, tanmateix, en un altre món que no sigui fantàstic. El dia que la seva dona li va impedir penjar un quadre de matinada perquè despertaria les seves filles va entendre que necessitava dues cases. A la segona, personalitzada, està envoltat de criatures sobrenaturals a mida natural, i està dotada de laberíntics passadissos secrets i de cambres que s’amaguen darrera els quadres. Aquesta dèria ve de lluny. També va corroborar que la seva àvia l’havia exorcitzat dos cops, i que quan ell se’n reia deia que no era de Jesucrist sinó dels seus sortilegis.

Diu que els mexicans són com els japonesos, però més eficients, i el seu interès sobre la Guerra Civil està arrelat a la presència d’exiliats republicans al seu país. El seu mentor, l’historiador mallorquí Emilio García Riera, li va fer entendre que no era un conflicte local, sinó la porta d’entrada a la Segona Guerra Mundial i, d’aquí van nèixer El espinazo del diablo i El laberinto del fauno. En aquest segon cas va recórrer a Sergi López per encarnar un militar franquista obsessionat per la captura d’uns maquis. La clau del personatge estava en la seva rigidesa i, per aquest motiu, són particularment evidents els cruixits dels seus guants i botes de cuiro. L’actor es va desfer en elogis a Guillermo del Toro i va deixar entendre quina era l’atmosfera del rodatge, a cavall entre l’exigència i el bon humor, quan va explicar que cada cop que se li escapava l’accent català, el director li deia: “Ya has vuelto a meter el fuet!”.

Rars però entranyables, els films de Guillermo del Toro són indissociables de la seva personalitat. Intel·ligent, divertit i generosament desbordant d’humanitat. A mig camí entre Sitges i el proper projecte fantàstic que sorgeixi de la seva imaginació, ha deixat una sòlida empremta a la Filmoteca de Catalunya.

Jeanne, Jerry i Basilio

Aquest estiu hem perdut tres personalitats cinematogràfiques de primer ordre. Jeanne Moreau va ser molt més que una de les muses de la Nouvelle Vague. A més de protagonitzar la mítica Jules 19828657et Jim i ser la protagonista de diversos films de Louis Malle, l’actriu francesa va emprendre una prestigiosa carrera internacional a les ordres de cineastes com Michelangelo Antonioni (La notte), Luis Buñuel (Journal d’une femme de chambre), Joseph Losey (Eva), Theo Angelopoulos (El pas suspès de la cigogna) i, molt especialment, d’Orson Welles. Van coincidir per primer cop a El procés, per després seguir la relació amb Campanadas a medianoche, Une histoire immortelle i The Deep, en què l’actriu només es va adonar que no era la protagonista quan va arribar al plató de rodatge.

Jerry Lewis tenia fama de malcarat, i la darrera entrevista que va concedir per respondre exclusivament amb monosíl·labs ho corrobora. A la llum d’una trajectòria professional que el situa entre els reis de la comèdia, fins i tot se li pot perdonar que fos partidari de Donald Trump. Hereu d’una tradició jueva que l’identifica com a pont entre els germans Marx i Woody Allen, també va ser un dels grans de la mímica. La seva popularitat escapap-lewis-600x270 deriva dels seus duets còmics amb Dean Martin, però el talent queda essencialment acreditat amb els seus films com a director. The Bellboy, The Nutty Professor i Which Way to the Front? són films perfectament inserits en el cinema de la modernitat que, a França, es va identificar amb Godard i Tati.

A Basilio Martín Patino se’l va etiquetar prematurament com a integrant d’aquell Nuevo Cine Español que els seus col·legues de l’Escola de Barcelona deien que feia pudor de blat. El temps ha demostrat, tanmateix, que Nueve cartas a Berta és una pel·lícula no menys moderna que Dante no es únicamente severo, i que el cineasta de Salamanca trobaria en el documental una eina de treball extraordinària per mostrar les nafres de l’Espanya franquista a través de Caudillo, Canciones para después de una guerra i Queridísimos verdugos. Libre te quiero, el títol del seu darrer film, podria ser també l’epitafi per aquest cineasta que ens Martín Patinova visitar el gener del 2014. Un títol que va presentar, i també Nueve cartes a Berta en companyia d’Emilio Gutiérrez Caba, el seu protagonista. Llavors ja començava a patir llacunes de memòria, però encara va tenir prou lucidesa per agrair-nos que, amb aquelles sessions, l’havíem fet molt feliç en recordar uns temps que no ho eren.

Properament dedicarem sessions d’homenatge a la seva figura i a la de Jerry Lewis. En aquest cas, ja vam programar un extens cicle l’abril del 2014, una retrospectiva que no només va ser un fracàs de públic, sinó que fins i tot va despertar un cert rebuig. No ens en penedim. Lewis és un gran cineasta, ben aviat li dedicarem una nova sessió d’homenatge i, tan aviat es desbloquegi l’exhibició de la seva inèdita The Day the Clown Cried, no dubtarem a programar-la. A Jeanne Moreau, finalment, li dedicarem un dels grans cicles del 2018. El seu talent s’ho mereix com una de les grans icones del gran cinema d’autor europeu.

Cinema, història i política

Després de 28 edicions del Premi Internacional Catalunya, Costa-Gavras ha estat el primer cineasta en rebre aquest prestigiós guardó que atorga la Generalitat. En el seu parlament, el president Carles Puigdemont va destacar el compromís polític de l’autor de films com Z, L’aveu, Amen i Le Capital.  En el seu discurs d’agraïment, el cineasta només va citar Missing per explicar que s’hagués pogut rodar a Barcelona de no haver-se produït el cop d’Estat del 23F.

IMG_0567Costa-Gavras va explicar que la necessitat d’explicar històries a través del cinema és el que el va fer viatjar a França des dels seus orígens humils a Grècia. També va parlar del cinema com a eina de lluita contra els totalitarismes, i no només els polítics, sinó també els econòmics que controlen el mercat i les noves plataformes de difusió. Va defensar el cinema europeu, la diversitat cultural, l’educació a les escoles i la memòria preservada a les cinemateques per acabar amb una frase en català amb la qual reconeixia que aquest guardó és un encoratjament per seguir fent els films que a ell li agrada fer.

L’endemà va visitar la Filmoteca de Catalunya. Hi havia estat el 2012, per presentar una de les primeres retrospectives programades al Raval. Amb ell com a president de la Cinémathèque Française, la col·laboració entre ambdues institucions s’ha manifestat posteriorment en diversos fronts, i aquest cop hi ha hagut la possibilitat d’encaixar un diàleg públic en una sala Laya plena de gom a gom. En un to menys formal que a la cerimònia, però sempre contundent i des d’una extraordinària modèstia, Costa-Gavras va passar revista al compromís polític dels seus films, sempre en el terreny de la ficció i de l’espectacle sense renunciar a tons grotescs.  També va parlar de la seva col·laboració amb Jorge Semprún i dels actors: de com va imposar Jack Lemmon a la Universal per protagonitzar Missing contra uns directius que volien Gene Hackman; o de com Dustin Hoffman es presentava cada dia al rodatge de Mad City amb una llista de dubtes sobre el seu personatge que els dilluns doblaven l’extensió.

Costa-Gavras, a la Filmoteca de Catalunya l'endemà de rebre el Premi Internacional Catalunya.
Costa-Gavras, a la Filmoteca de Catalunya l’endemà de rebre el Premi Internacional Catalunya.

Va dubtar abans de respondre a la pregunta de si havia sentit por en alguns dels seus rodatges. Va assentir, finalment, sense entrar en detalls. La modèstia, un cop més, li va impedir reconèixer l’eficàcia social dels seus films, i va desmentir irònicament que cada matí es llevi pensant quin tema polític tocarà a la seva propera pel·lícula. No van mancar, finalment, unes paraules per la seva tasca a la Cinémathèque Française i sobre la importància de preservar el patrimoni, personalment reflectida en la recent edició en DVD de la seva obra completa, restaurada, i la imminent publicació de les seves memòries, que prometen ser apassionants. Finalment, Costa-Gavras va garantir que tornaria a la Filmoteca de Catalunya, però aquest cop amb un film nou sota el braç. L’esperem!

Ford i també Hawks

El projecte inicial d’aquest cicle es limitava a confrontar els westerns de John Ford amb els de Howard Hawks. Ben aviat ens vam adonar, però, que ambdós cineastes desbordaven abastament aquest gènere en la seva respectiva concepció del cinema clàssic. Tal com diu Joseph McBride, biògraf del primer i autor d’una àmplia entrevista amb el segon, Ford s’havia creat un món en el qual es trobava molt més còmode que a la realitat; Hawks, en canvi, era més pragmàtic, però no
oblidem que Manny Farber va escriure que Only Angels have wings era tan realista com la terra dels hòbbits de Tolkien.

Durant tot l’estiu, fins a la primera setmana de setembre, hi haurà ocasió de the-searchers-4comparar ambdós gegants a les pantalles de la Filmoteca. No caldrà triar-ne l’un o l’altre i sí es prega, en canvi, deixar fora de les sales prejudicis com el que va impulsar Antxon Eceiza a escriure que “ens repugna John Ford”. Eren temps de consignes ideològiques que enterbolien la visió d’un cineasta que va retratar com ningú el seu país, sense renunciar a les seves arrels irlandeses i sense girar la cara al genocidi indi. Ni hi ha prou amb veure The Searchers o Cheyenne Autumn per saber què pensava John Ford, sense oblidar un comiat tan amarg com el de 7 Women, una de les seves obres mestres més injustament menyspreades.

I què dir de Hawks. No per casualitat vam tancar les projeccions a l’Aquitània amb el programa integrat per The Last Picture Show i Red River, un doble urlhomenatge per certificar el final del cinema clàssic i el naixement del New Hollywood. Potser més versàtil que Ford, Hawks va deixar inoblidables petjades al cinema negre (Scarface) o a la comèdia, amb la insuperable Bringing Up Baby a la primera plana de la seva antologia de capítols sobre la guerra de sexes.

I un últim apunt. El cicle Ford vs. Hawks servirà també per retre homenatge a Elsa Martinelli, traspassada fa pocs dies. Veurem l’actriu italiana confrontada al fordià John Wayne a Hatari! i la recordarem eternament amb la magistral escena del bany dels elefants a ritme de l’estiuenca banda sonora de Henry Mancini.

Més informació del cicle Ford vs. Hawks

Fidelitat rivettiana

L’homenatge a Jacques Rivette que teníem pendent des de la seva mort, el gener del 2016, arriba finalment ara amb nou dels seus films, que conformen una panoràmica Bulle Ogier RdP (23)representativa de la seva obra. Una obra quantitativament no massa prolífica però plena de dobles versions, complements i metratges atípics sorgit del més secret dels cineastes de la Nouvelle Vague. Hereu de Renoir, “le Patron”, i Rossellini, el realitzador de Céline et Julie vont en bateau va bastir una filmografia basada en la posada en escena de influències literàries, pictòriques, històriques i, sobretot, teatrals. De Fritz Lang, un altre dels seus mestres, va heretar en canvi la presència de conspiracions en les quals el que menys importa és descobrir la identitat dels autors o els assassins de la víctima. L’amour fou es va rodar amb el director, la guionista i els dos protagonistes en plenes ruptures sentimentals. O que Rivette va fer llegir Don Quixot i veure Midnight Cowboy a les dues protagonistes de Le Pont du Nord. Un film que Bulle Ogier considera únic, doncs el va interpretar amb la seva filla Pascale dos anys abans que ella morís en plena joventut.

Bulle Ogier ha treballat amb Buñuel, Ruiz, Oliveira, Schroeter, Delvaux o Garrel. Bulle Ogier RdP (4)És una gran figura del cinema d’autor europeu amb una manifesta tendència vers personatges fantasmàtics que transiten entre la realitat i els somnis. El cas de Rivette és, tanmateix, singular. Se’n reivindica com la seva musa –de la mateixa manera que Truffaut, Godard o Rohmer, amb qui no va treballar mai, tenien les seves- i ell la va recompensar amb crèdits com a guionista. “Participàvem en la creació dels personatges, inventàvem situacions i diàlegs en guions que mai no estaven del tot escrits i Le Pont du Nord va nèixer d’una postal amb un gat que jo li vaig enviar després del rodatge d’un film de Fassbinder”, explica aquesta actriu que s’ha fet fotografiar amb un guants vermells. Els mateixos que duia en escena fa unes setmanes a l’escenari d’Un amour impossible i del mateix color que els de Le Pont du Nord. D’això se’n diu, com afirma ella mateixa, “fidelitat rivettiana”.