Cinema, història i política

Després de 28 edicions del Premi Internacional Catalunya, Costa-Gavras ha estat el primer cineasta en rebre aquest prestigiós guardó que atorga la Generalitat. En el seu parlament, el president Carles Puigdemont va destacar el compromís polític de l’autor de films com Z, L’aveu, Amen i Le Capital.  En el seu discurs d’agraïment, el cineasta només va citar Missing per explicar que s’hagués pogut rodar a Barcelona de no haver-se produït el cop d’Estat del 23F.

IMG_0567Costa-Gavras va explicar que la necessitat d’explicar històries a través del cinema és el que el va fer viatjar a França des dels seus orígens humils a Grècia. També va parlar del cinema com a eina de lluita contra els totalitarismes, i no només els polítics, sinó també els econòmics que controlen el mercat i les noves plataformes de difusió. Va defensar el cinema europeu, la diversitat cultural, l’educació a les escoles i la memòria preservada a les cinemateques per acabar amb una frase en català amb la qual reconeixia que aquest guardó és un encoratjament per seguir fent els films que a ell li agrada fer.

L’endemà va visitar la Filmoteca de Catalunya. Hi havia estat el 2012, per presentar una de les primeres retrospectives programades al Raval. Amb ell com a president de la Cinémathèque Française, la col·laboració entre ambdues institucions s’ha manifestat posteriorment en diversos fronts, i aquest cop hi ha hagut la possibilitat d’encaixar un diàleg públic en una sala Laya plena de gom a gom. En un to menys formal que a la cerimònia, però sempre contundent i des d’una extraordinària modèstia, Costa-Gavras va passar revista al compromís polític dels seus films, sempre en el terreny de la ficció i de l’espectacle sense renunciar a tons grotescs.  També va parlar de la seva col·laboració amb Jorge Semprún i dels actors: de com va imposar Jack Lemmon a la Universal per protagonitzar Missing contra uns directius que volien Gene Hackman; o de com Dustin Hoffman es presentava cada dia al rodatge de Mad City amb una llista de dubtes sobre el seu personatge que els dilluns doblaven l’extensió.

Costa-Gavras, a la Filmoteca de Catalunya l'endemà de rebre el Premi Internacional Catalunya.
Costa-Gavras, a la Filmoteca de Catalunya l’endemà de rebre el Premi Internacional Catalunya.

Va dubtar abans de respondre a la pregunta de si havia sentit por en alguns dels seus rodatges. Va assentir, finalment, sense entrar en detalls. La modèstia, un cop més, li va impedir reconèixer l’eficàcia social dels seus films, i va desmentir irònicament que cada matí es llevi pensant quin tema polític tocarà a la seva propera pel·lícula. No van mancar, finalment, unes paraules per la seva tasca a la Cinémathèque Française i sobre la importància de preservar el patrimoni, personalment reflectida en la recent edició en DVD de la seva obra completa, restaurada, i la imminent publicació de les seves memòries, que prometen ser apassionants. Finalment, Costa-Gavras va garantir que tornaria a la Filmoteca de Catalunya, però aquest cop amb un film nou sota el braç. L’esperem!

Ford i també Hawks

El projecte inicial d’aquest cicle es limitava a confrontar els westerns de John Ford amb els de Howard Hawks. Ben aviat ens vam adonar, però, que ambdós cineastes desbordaven abastament aquest gènere en la seva respectiva concepció del cinema clàssic. Tal com diu Joseph McBride, biògraf del primer i autor d’una àmplia entrevista amb el segon, Ford s’havia creat un món en el qual es trobava molt més còmode que a la realitat; Hawks, en canvi, era més pragmàtic, però no
oblidem que Manny Farber va escriure que Only Angels have wings era tan realista com la terra dels hòbbits de Tolkien.

Durant tot l’estiu, fins a la primera setmana de setembre, hi haurà ocasió de the-searchers-4comparar ambdós gegants a les pantalles de la Filmoteca. No caldrà triar-ne l’un o l’altre i sí es prega, en canvi, deixar fora de les sales prejudicis com el que va impulsar Antxon Eceiza a escriure que “ens repugna John Ford”. Eren temps de consignes ideològiques que enterbolien la visió d’un cineasta que va retratar com ningú el seu país, sense renunciar a les seves arrels irlandeses i sense girar la cara al genocidi indi. Ni hi ha prou amb veure The Searchers o Cheyenne Autumn per saber què pensava John Ford, sense oblidar un comiat tan amarg com el de 7 Women, una de les seves obres mestres més injustament menyspreades.

I què dir de Hawks. No per casualitat vam tancar les projeccions a l’Aquitània amb el programa integrat per The Last Picture Show i Red River, un doble urlhomenatge per certificar el final del cinema clàssic i el naixement del New Hollywood. Potser més versàtil que Ford, Hawks va deixar inoblidables petjades al cinema negre (Scarface) o a la comèdia, amb la insuperable Bringing Up Baby a la primera plana de la seva antologia de capítols sobre la guerra de sexes.

I un últim apunt. El cicle Ford vs. Hawks servirà també per retre homenatge a Elsa Martinelli, traspassada fa pocs dies. Veurem l’actriu italiana confrontada al fordià John Wayne a Hatari! i la recordarem eternament amb la magistral escena del bany dels elefants a ritme de l’estiuenca banda sonora de Henry Mancini.

Més informació del cicle Ford vs. Hawks

Fidelitat rivettiana

L’homenatge a Jacques Rivette que teníem pendent des de la seva mort, el gener del 2016, arriba finalment ara amb nou dels seus films, que conformen una panoràmica Bulle Ogier RdP (23)representativa de la seva obra. Una obra quantitativament no massa prolífica però plena de dobles versions, complements i metratges atípics sorgit del més secret dels cineastes de la Nouvelle Vague. Hereu de Renoir, “le Patron”, i Rossellini, el realitzador de Céline et Julie vont en bateau va bastir una filmografia basada en la posada en escena de influències literàries, pictòriques, històriques i, sobretot, teatrals. De Fritz Lang, un altre dels seus mestres, va heretar en canvi la presència de conspiracions en les quals el que menys importa és descobrir la identitat dels autors o els assassins de la víctima. L’amour fou es va rodar amb el director, la guionista i els dos protagonistes en plenes ruptures sentimentals. O que Rivette va fer llegir Don Quixot i veure Midnight Cowboy a les dues protagonistes de Le Pont du Nord. Un film que Bulle Ogier considera únic, doncs el va interpretar amb la seva filla Pascale dos anys abans que ella morís en plena joventut.

Bulle Ogier ha treballat amb Buñuel, Ruiz, Oliveira, Schroeter, Delvaux o Garrel. Bulle Ogier RdP (4)És una gran figura del cinema d’autor europeu amb una manifesta tendència vers personatges fantasmàtics que transiten entre la realitat i els somnis. El cas de Rivette és, tanmateix, singular. Se’n reivindica com la seva musa –de la mateixa manera que Truffaut, Godard o Rohmer, amb qui no va treballar mai, tenien les seves- i ell la va recompensar amb crèdits com a guionista. “Participàvem en la creació dels personatges, inventàvem situacions i diàlegs en guions que mai no estaven del tot escrits i Le Pont du Nord va nèixer d’una postal amb un gat que jo li vaig enviar després del rodatge d’un film de Fassbinder”, explica aquesta actriu que s’ha fet fotografiar amb un guants vermells. Els mateixos que duia en escena fa unes setmanes a l’escenari d’Un amour impossible i del mateix color que els de Le Pont du Nord. D’això se’n diu, com afirma ella mateixa, “fidelitat rivettiana”.