“Jo vinc de Terrassa”. Així es defineix Antoni Padrós, també conegut com a pintor i cineasta underground que inicia la seva trajectòria durant els darrers anys del franquisme. Totes aquestes facetes es recullen a l’exposició Antoni Padrós. Pertorbador de consciències que actualment es pot veure a la Filmoteca de Catalunya, tot i que ve de Terrassa. Com l’Antoni.

A la Filmoteca també tenim una especial sintonia amb aquesta ciutat del Vallès. Hi és el nostre Centre de Conservació i Restauració i, tan aviat l’Ajuntament va promoure aquesta exposició, el 2015, vam decidir que la portaríem a la seu del Raval perquè Padrós és un dels cineastes “de la casa”. Hem digitalitzat tota la seva obra cinematogràfica, l’hem editat en DVD i aquesta mostra era la peça essencial per mostrar no únicament la seva trajectòria biogràfica, sinó també una part de la seva producció pictòrica. Sense deixar, evidentment, de projectar periòdicament les seves pel·lícules, sovint presentades per ell mateix en un tot indissociable que val la pena aprofitar.

Apostar pel pop en ple franquisme, com va fer l’Antoni Padrós, era posar una nota de color a la foscor del període. Molts dels seus personatges, a més, convidaven a somniar, de la Gilda pintada a la Shirley Temple filmada, sense oblidar que aquella també era l’època del napalm, del llibre vermell de Mao i de la marihuana. Amb aquest bagatge, realitzat al marge de qualsevol ordre i concert, va viatjar per galeries i festivals de cinema independent d’arreu del món. Ara es condensa en una exposició, comissariada per Valerio Carando, que explica molt bé qui és i què ha fet. D’on és, ja ho sap tothom. A Nova York, hauria pogut ser Andy Warhol, però és de Terrassa, ell ho reivindica i nosaltres ho celebrem.

La triple coincidència d’una retrospectiva completa de la seva obra, la preestrena de La fille inconnue i el premi de la FIAF per la restauració dels seus films ha portat els germans Dardenne a la Filmoteca de Catalunya. Han estat dos dies intensos, molt intensos, carregats d’entrevistes amb la premsa, una masterclass a l’Escola de Cinema de Barcelona i dues sessions amb el públic inoblidables. A la primera van presentar el seu darrer film, un nou debat ètic i moral a càrrec de la metgessa que se sent culpable per no haver obert la porta del seu consultori a la noia negra i sense papers que l’endemà apareix morta.

Després va arribar el torn de La promesse, el film que els va donar a conèixer internacionalment. Un drama rodat fa vint anys però que manté íntegra la seva actualitat sobre el tema dels immigrants il·legals. Luc, el filòsof, i el seu germà Jean-Pierre el van contextualitzar, a la seva presentació, en uns orígens documentals que, mica en mica, demanaven més intervencions d’una posada en escena pròpia de la ficció que, malgrat tot, s’apropa al realisme amb explícites influències de Bresson. Resulta profundament instructiu escoltar com treballen amb els actors, prioritzant els moviments sobre el diàleg; la importància que donen als objectes i a un vestuari aparentment quotidià; i, molt especialment, com es coordinen amb l’operador de càmera perquè cada enquadrament respongui a unes determinades necessitats dramatúrgiques.

Conjuntament amb Ken Loach i Robert Guédiguian, els germans Dardenne formen part de la consciència cinematogràfica d’una Europa plena de desigualtats socials. Ells les denuncien sense sortir de Seraing, de la regió obrera del sud de Bèlgica on van nèixer. Correspon llavors als espectadors fer una transposició a contexts més propers on els problemes es repeteixen. Ha estat un plaer acollir aquests grans cineastes a la Filmoteca de Catalunya, uns realitzadors que estan absolutament sensibilitzats dels problemes de conservació del patrimoni cinematogràfic i assumeixen les restauracions digitals com la única solució ara per ara possible per donar visibilitat a les seves pel·lícules.

A Barcelona han tancat el cicle de la promoció internacional de La fille inconnue però ja treballen en el guió de la seva propera producció. Esperem poder-ne acollir la preestrena. Aquesta ha estat la promesa particular que ens han fet els germans Dardenne, dos nous amics de la Filmoteca de Catalunya.

Ara fa cinc anys, la Filmoteca de Catalunya inaugurava la seu del Raval. Era el fruit d’un anhel que es va perllongar més temps del desitjable, va passar per moments complicats i va acabar amb un final feliç. Els més de 750.000 espectadors que des de llavors han passat per les sales Chomón i Laya ens permeten afirmar-ho tot recordant els millors moments que hem compartit, amb la companyia còmplice de grans cineastes, de Costa-Gavras a Hanna Schygulla, de Jean-Pierre Léaud a Arturo Ripstein, passant per un llarg etcètera. És impossible esmentar-los tots, però podreu recordar-ne una cinquantena a l’exposició permanent de fotografies d’Oscar Fernández Orengo que ara inaugurem a l’escala de sortida de les sales. Una escala llarga i costeruda que ara ells ajudaran a fer més llevadora en el camí de la pantalla a la plaça Salvador Seguí, dels somnis a la realitat.

És amb aquest públic que ens ha fet costat durant aquests anys amb una rigorosa i benvinguda exigència de feina ben feta que ara volem compartir aquesta celebració dels cinc anys. I ho farem, en primer lloc, amb les sessions de diumenge dedicades al públic familiar i, molt especialment, als espectadors del futur. Curtmetratges d’animació i Grand Prix a la muntanya dels invents, a més d’animacions, tallers i visites guiades a l’exposició de Can Pistoles volen convertir la Filmoteca en una festa per als més petits. Aquells que algun dia també se sentiran fascinats per Méliès i Chomón, els pares de la pàtria del cinema a qui dediquem sengles projeccions plenes de màgia i il·lusió.

Dimarts, en canvi, oferim sessions també gratuïtes per als espectadors habituals de la Filmoteca, en les tres grans vessants de la nostra programació: un clàssic –El fantasma de l’òpera– com a homenatge al mestre Joan Pineda; un film contemporani –la preestrena de Une histoire de fou presentada per Robert Guédiguian; i un film sobre la dansa –Iberia­– dins el cicle Per amor a les arts i amb la presència de Carlos Saura. Els abonats, per últim, també estan convidats a una sessió molt especial en la qual presentarem algunes primícies procedents del nostre Centre de Conservació i Restauració.

Després d’acomiadar la sala de l’avinguda de Sarrià amb The Last Picture Show, la Filmoteca ha emprès una nova etapa en un barri en el qual ens sentim molt ben acollits. Fa cinc anys que hi som i ara volem celebrar-ho. Amb tot l’equip que hi hem estat treballant, les institucions que ens han donat suport i amb el públic que ens ha fet costat. Tots estimem el cinema i aquests dies pretenen deixar-ho ben clar. Ara i per sempre!    

El títol del cicle amb el qual obrim la programació de l’any és rigorosament cert. Maria de Medeiros té el somriure més dolç. Però hi ha molts més elogis a dir d’aquesta actriu i realitzadora portuguesa que una gran part del públic coneix per Pulp Fiction, però que ha fet desenes de pel·lícules tant o més interessants. Quinze d’aquestes es poden veure fins a meitat de febrer a la Filmoteca gràcies a la seva complicitat. No només perquè ella ens ha ajudat a seleccionar-les, sinó perquè també en presentarà personalment unes quantes.

La sessió doble d’inauguració certifica moltes de les coses que es poden dir de Maria de Medeiros.  Viagem a Portugal és un film dirigit per Sérgio Tréfaut, un amic de infància que li va fer una proposta agosarada: interpretar una metgessa ucraïnesa que va tenir problemes per creuar la frontera amb Portugal. A més de les connotacions socials, el film té una estètica particular –més en blanc que en negre- i l’actriu va haver d’aprendre’n els diàlegs, en rus, en una setmana. Segon repte: rodar en ple festival de Cannes un documental sobre la relació entre cineastes i crítics, Je t’aime… moi non plus: Artistes et critiques, amb càmeres domèstiques.  “No recordava que la imatge fos tan trash”, va dir la cineasta després de tornar a veure un film que no té bons i dolents, que deixa parlar uns i altres i que si inclou alguna malifeta és l’afirmació de Ken Loach, a l’inici, quan equipara la relació entre directors i crítics a la que mantenen els fanals i els gossos…

Actriu de cinema i teatre, però també directora, guionista i cantant, Maria de Medeiros té una predilecció pel risc. Diu que ser actriu és com disposar d’un apartament on convides els teus personatges perquè s’hi trobin el més còmodes possible. No importa que siguin més o menys exòtics, que les dones que ha encarnat siguin centrades o excèntriques, que parlin en un o altre idioma. La seva professió no té fronteres, i més quan domina tants idiomes. Els que parla i el que domina gestualment amb aquest somriure més dolç que defineix el cicle que li dediquem. No podíem haver començat la programació del 2017 amb millor peu.

És costum de la Filmoteca commemorar el centenari de personalitats il·lustres del món del cinema. Molt poques vegades, tanmateix, és possible fer-ho en vida de l’homenatjat, però aquest és el cas de Kirk Dougles, icona del Hollywood clàssic que avui bufarà cent espelmes en companyia del seu fill Michael i la resta de la seva família.

Programar una retrospectiva de la seva filmografia no és difícil. És extensa, variada i conté una sèrie de grans títols que il·lustren a la perfecció el perfil viril, enèrgic i tempestuós d’aquest actor d’origen humil que, amb la seva trajectòria professional, encarna el somni nord-americà.  Fill d’un drapaire rus, com ell mateix s’autodefineix en el títol de la seva autobiografia, va trobar en el cinema i el teatre el camí cap a una popularitat que, en canvi, no va rebre mai la compensació d’un Oscar. Una tardana estatueta honorífica és tot el que Hollywood va brindar a aquest actor que, a la pantalla, havia retratat els bastidors del món del cinema en un film tan descarnat com Cautivos del mal.

Campió de lluita lliure universitària, Douglas es va emmotllar perfectament a personatges propensos a l’acció en films d’aventures (20.000 llegües de viatge submarí), pèplums (The Vikings) i, molt especialment, westerns com Camí de la forca, Los valientes andan solos o Els justiciers de l’oest, que ell mateix va dirigir. Aquesta vessant més física no estava renyida, però, amb la intensitat psicològica que va transmetre a les interpretacions de Van Gogh (Lust for life), el polític de Set dies de maig, el periodista sense escrúpols d’El gran carnaval o el publicista que repassa la seva vida a El compromís.

Capítol apart mereix seva col·laboració amb Stanley Kubrick. A Paths of Glory interpreta l’heroic oficial que, a la Primera Guerra Mundial, denuncia la crueltat del codi militar en un impactant al·legat antibel·licista prohibit a diversos països. Spartacus, d’altra banda, va rescatar el guionista Dalton Trumbo de l’anonimat de les llistes negres de McCarthy per fer un cant a la llibertat humana davant la tirania.

Tots aquests films es podran veure a la Filmoteca durant les properes setmanes per retre homenatge a un actor i productor, però també a una concepció del cinema que ja es història. Kirk Douglas és, ara per ara, una de les darreres llegendes vives d’aquell Hollywood clàssic que va fer del cinema l’espectacle més popular de bona part del segle XX.

 

Per anar fent boca: el centenari de la Revolució Soviètica, Jacques Rivette i Hou Hsiao Hsien són alguns dels cicles destacat de la programació de 2017, data en la qual celebrarem els cinc anys del Raval. Des d’aquell llunyà 21 de febrer de 2011 en què vam projectar West Side Story, hem anat consolidant una programació caracteritzada per la diversitat estètica i cultural, en què el cinema clàssic ha compartit protagonisme amb el contemporani, i hem dialogat amb totes les altres formes d’expressió artística gràcies a la transversalitat del setè art, però també a una nova seu que ens ha permès jugar a la lliga dels grans equipaments del país.

Maria de Medeiros i Eugène Green donaran aquest any el tret de sortida a una programació marcada per algunes commemoracions il·lustres: els centenaris de Fernando Rey, Susan Hayward i Joan Fontaine, els 70 anys de les repercussions del maccarthysme sobre Hollywood i, molt especialment, els cent anys de la Revolució Soviètica. No debades, quan Lenin va arribar al poder, va exclamar: “De totes les arts, el cinema és la més important”. Donem-li la raó!

També commemorem els cinquanta anys del festival de Sitges amb una exposició sobre la seva història i una retrospectiva integrada per un títol de cadascuna de les seves edicions. Deixem que la saviesa d’Àngel Sala sobre aquest tema ens permeti passar un estiu que corrobori que el cinema és fantàstic. El de Jacques Rivette també ho era, a la seva manera, i bo serà recordar-ho conjuntament amb la poètica del taiwanès Hou Hsiao Hsien.

La mort de Fidel Castro donarà més força a una retrospectiva del millor cinema cubà. Un dels seus deixebles va ser el brasiler Glauber Rocha, apòstol d’aquella estètica de la fam que reflecteixen Antonio das Mortes i unes Cabezas cortadas contaminades per l’Escola de Barcelona. Aquests eren els films que es projectaven a les sales del Cercle A, aquell circuit d’art i assaig que Jaume Figueras, Antoni Kirchner i Pere Fages van crear a la Barcelona dels anys setanta per educar tota una generació d’espectadors. Alguns d’aquests films, acompanyant una exposició, desfilaran per la Filmoteca.

Tindrem la singular presència de Jörgen Leth, un poeta i cineasta experimental danès que alguns recorden per deixar-se martiritzar per Las Von Trier a Las cinco condiciones. I d’altres el descobriran com a comentarista del Tour de França, afeccionat de la pilota basca o retratista de Michael Laudrup. I, last but not least, l’anunciada presència dels germans Dardenne es produirà finalment la primera setmana de març, amb el doble motiu d’una retrospectiva i l’estrena al nostre pais de La fille inconnue. Passat i present, a més de diversitat cultural i estètica, són, no ens cansarem de repetir-ho, els nostres signes de identitat. A fruir-ne, també, el 2017!

Ja vam preestrenar Història de la meva mort amb una gran expectació. El repte de preestrenar La mort de Louis XIV, amb la presència de Jean-Pierre Léaud, era immensament superior, però l’Albert Serra ho tenia clar des del primer moment que en vam parlar, un capvespre de finals d’agost a l’Empordà. El trajecte no ha estat fàcil, però l’èxit de la sessió d’ahir paga tots els esforços. Léaud és un mite vivent del cinema i la seva col·laboració amb Serra ha anat acompanyada d’una Palma d’Honor al festival de Cannes amb un film dirigit per un català i en què interpreta l’agonia del Rei. Pas mal!

Léaud havia arribat a Barcelona un dia abans, procedent de Madrid. Una indisposició li va impedir anar a l’estrena de Girona, justament al cinema Truffaut. L’endemà semblava a punt per acudir a la cita de la Filmoteca de Catalunya i al vespre, en el trajecte des de l’hotel, ja va ser reconegut i saludat, gorra en mà, per un espectador agraït. La sala Chomón, plena a vessar, el va impressionar. No debades, prèviament m’havia parlat de Henri Langlois i de la seva formació cinematogràfica a la Cinémathèque Française, segut al costat de François, Jacques i Jean-Luc.

A la presentació del film, acompanyat del Conseller de Cultura i d’Albert Serra –a qui prèviament havia qualificat com el ”Truffaut de la meva vellesa”–, va llegir un text que havia preparat minuciosament. Léaud va citar les Mémoires de Saint-Simon per parlar del silenci de la cort davant d’un improperi reial sobre la duquessa de Borgonya. Un silencia que va ser la clau de la seva interpretació a la pel·lícula. “En el silenci i sortint del silenci, sempre en sortirà regnant”, seguia el discurs de Léaud per concloure que “en aquest silenci que Louis XIV mantindrà fins la mort, està present la quinta essència del misteri de l’autoritat. (…) És un film que m’arriba al cor”.

Aclamat pel públic amb una d’aquelles vibracions especials reservades per a les grans ocasions, Léaud va saltar de la sala Chomón a la Laya en el precís moment en què s’acabava la projecció de La nuit américaine. Una altra ovació amb els espectadors dempeus. Davant d’aquest públic, l’actor també va tenir unes paraules per a aquest cant a la cinefília del seu amic Truffaut: “Un periodista va escriure que la meva interpretació era tan natural que semblava que no estigués actuant. I el film va guanyar l’Oscar”.

El temps ha passat per al cos del protagonista de Les 400 coups, però la seva mirada viva i un humor imprevisible confereixen pàtina humana a una llegenda del cinema. Ahir va passar per la Filmoteca, on ell és el Rei. El tribut del públic, per tant, plenament merescut.

Després de quatre temporades de Per amor a l’art, obrim el focus. Amb la col·laboració sempre entusiasta del MNAC hi hem projectat 120 pel·lícules, i creiem que les relacions entre cinema i pintura han quedat exhaustivament reflectides amb biografies d’artistes, escenaris influïts per models pictòrics, retrats de museus i reflexions sobre l’acte de la creació en totes les seves facetes: des dels genis fins als falsificadors!

Lluny de llençar la tovallola per manca de matèria prima, encetem aquesta setmana la cinquena temporada amb objectius renovats. La pintura hi conserva un paper preponderant i, no per casualitat, obrim amb Francofonia, el darrer film d’Aleksandr Sokúrov: una picada d’ullet per recordar que si fa quatre anys arrencàvem amb L’arca russa, ara ens traslladem de L’Ermitage al temps dels tsars fins al Louvre en època de l’ocupació nazi.

La novetat de la proposta rau, però, en incorporar la literatura, l’òpera, la música, el teatre, la dansa i l’arquitectura als universos creatius als quals es pot apropar el cinema. Darrera de cadascuna d’aquestes disciplines hi ha equipaments i institucions de referència al nostre país, com L’Auditori, la Fundació Mies Van der Rohe, el Gran Teatre del Liceu, la Institució de les Lletres Catalanes, el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure, el Teatre Nacional de Catalunya i, evidentment, també el MNAC. Tots ells s’han sumat entusiàsticament a la proposta.

Al programa veureu que la relació d’Iberia amb la dansa és evident, però si hem programat el Macbeth de Polanski no és tant per Shakespeare com per l’òpera de Verdi amb què el Liceu inaugura la temporada. El Ricard III de Richard Loncraine coincidirà, en canvi, amb la versió protagonitzada per Lluís Homar als escenaris del TNC. I si veieu The Ghost Writer amb les icones de literatura i música és perquè l’autor de la banda sonora del film, Alexandre Desplat, actuarà aquells dies a L’Auditori.

El cinema, per tant, dialoga perfectament amb la resta de les arts. Adapta, conjuga, s’hi impregna i musica textos, escenaris i partitures per crear el seu propi discurs integrador. Es per això que el cicle Per amor a les arts, en la seva primera temporada renovada, també inclou alguns films amb el cinema com a protagonista, des d’Eisenstein in Guanajuato fins a la recreació del Hollywood daurat de Hail, Caesar! A diferència d’altres arts, molt més consolidades, el cinema va néixer a les barraques de fira per esdevenir, bàsicament, una indústria que, ocasionalment, també produeix obres d’art. Els propers mesos en podreu veure un grapat.

L’exposició sobre les façanes de “Can Pistoles” no és, només, un exercici de nostàlgia. Jaume Figueras, a la inauguració, gairebé plorava d’emoció evocant una època de l’exhibició cinematogràfica que ja és història. Aquella història que van escriure empresaris com el Sr. Solé, responsable de la programació del Capitol, o dissenyadors gràfics com Antoni Clavé, Fernando Piñana i Àngel Camacho (pare i fill), autors d’aquella publicitat que col·locava la pel·lícula a peu de carrer, convidant el públic barceloní de les sis dècades compreses entre 1926 i 1989 a oblidar les penúries quotidianes a canvi d’unes hores plenes d’acció i fantasia.

Ho explicava, molt gràficament, Lluís Permanyer amb l’anècdota de la projecció d’un western al cèntric cinema Kursaal de Rambla Catalunya. A mitja pel·lícula, un dels espectadors del galliner va cridar: “Deu peles per l’entrada i només han sortit dos indis”. Ningú podia sentir-se estafat, en canvi, amb la programació del Capitol, que no enganyava ningú. Darrere títols com El proceso de las brujas o Kung Fu contra los 7 vampiros de oro, tothom sabia on invertia uns quartos atrets per les mateixes façanes de la sala situada a la part alta de la Rambla. Prop de la Plaça Catalunya, però ja per sota de la frontera que separa la Barcelona noble de la canalla.

Tot aquest imaginari és el que ara recull l’exposició de producció pròpia que ha comissariat amb gran encert Núria Expósito des de l’experiència adquirida amb els cartells de Mac. Ara, ha partit dels centenars de fotografies disponibles del Capitol, de dos cartells originals d’Antoni Clavé, amablement cedits per un col·leccionista privat i de programes de mà i material gràfic procedents dels nostres fons documentals.

Deia, al principi, que aquesta no és una operació exclusivament nostàlgica. Les Filmoteques no només exhibim i conservem pel·lícules clàssiques, sinó que l’evolució tecnològica del cinema ens exigeix preservar la memòria de l’espectacle cinematogràfic tal com va ser durant el segle XX. A l’època dels iPhones i els iPads, dels netflix i els wetransfers, bé està recordar el temps en què les pel·lícules només es podien veure en sales, sovint en programa doble, com el gran espectacle popular a l’abast de qualsevol butxaca. D’aquells temps i de la seva imatge parla, en definitiva, l’exposició Les façanes de Can Pistoles (Cinema Capitol, 1926-1989) que, fins el 5 de febrer, es pot veure a la Filmoteca.