Agnès Varda és un d’aquests grans personatges que forma part de la història de la Filmoteca de Catalunya dels darrers anys. Va estar amb nosaltres l’octubre de 2014 amb motiu de l’exposició dedicada a Jacques Demy. Era una adaptació feta a mida de la que s’havia fet a la Cinémathèque Française però, només arribar, va supervisar tots i cadascun dels detalls d’una mostra que s’havia fet seva. No només havia estat la dona del director de Les parapluies de Cherbourg sinó que, darrerament, havia procedit a la restauració dels seus films per garantir la preservació d’aquestes dues filmografies, la de Demy i la d’ella mateixa, paral·leles a la Nouvelle Vague. Per aquesta tasca exemplar va rebre el premi honorífic de la Federació Internacional d’Arxius Fílmics (FIAF), que consisteix en una llauna de pel·lícula analògica banyada en la mateixa plata que emulsionava el vell suport de nitrat.
Agnès Varda havia fet fotografia, esplèndids retrats del festival de teatre d’Avignó, abans de rodar en 35 mm però no va tenir cap problema en adaptar-se al digital. A Les glaneurs et la glaneuse fa ostentació de la seva petita càmera de vídeo amb la qual espigolava una sèrie de personatges que vivien de les sobres de l’opulència i el consum. Els films d’Agnès també es trobaven a la perifèria de la indústria i per això eren tan lliures, a cavall entre la ficció i el documental, sovint autobiogràfics i sempre plens d’humanitat i humor. Que Hollywood la guardonés amb un Oscar honorífic a la seva trajectòria era un acte de justícia que ella va correspondre amb unes passes de ball amb Angelina Jolie. La petita cineasta europea al costat de la gran estrella nord-americana era la millor metàfora del seu magnetisme, de la seva personalitat.
Hauria pogut venir un segon cop a la Filmoteca l’any passat, amb motiu de l’estrena de Visages, villages però la llarga promoció d’aquest film la va esgotar. Així m’ho va dir l’estiu abans a Sant Sebastià, el darrer cop que ens vam veure, al mateix temps que acusava els problemes de visió que ella mateixa posa de manifest en aquest extraordinari film sobre la mirada: un esclat juvenil realitzat per una cineasta de noranta anys! Encara va tenir forces per rodar una altra pel·lícula, Varda per Agnès, una master class autobiogràfica amb la qual es va acomiadar del cinema per consagrar-se exclusivament a les seves instal·lacions, una altra de les seves activitats creatives. Quan el moderador de la roda de premsa la va presentar com una “cineasta llegendària”, ella s’hi va tornar, exclamant: “No sóc una llegenda! Encara estic viva”.
Agnès, permeteu-me la confiança, tenia aquestes coses. No tenia pels a la llengua i les deia de l ‘alçada d’un campanar. Professionalment exigent fins a l’últim detall, oferia al mateix temps detalls d’una gran humanitat. L’entrevista sobre les seves restauracions per a la revista oficial de la FIAF la vam fer al menjador de casa seva, envoltats de gats, al mateix edifici on tenia la seva productora. I, quan va venir a la Filmoteca per inaugurar l’exposició de Jacques Demy, va acceptar la invitació de la Federació Catalana de Cine Clubs per mantenir un diàleg amb José Luis Guerin en una biblioteca pública de Santa Coloma de Gramenet. Marxava aquell mateix dia cap a París però, de camí a l’aeroport, encara va voler aturar-se al MNAC per veure el Romànic. Ara que ha mort, convé explicar totes aquestes coses per fer justícia del seu talent i la seva activitat. No formen part de la llegenda, puc jurar que van ser ben certes!
No crec en els miracles, però m’agraden les bones històries; com aquesta que explica per què la Filmoteca de Catalunya ha restaurat un film marroquí. Anem fins el 1974 quan un cineasta marroquí, Mostafa Derkaoui, i el seu germà Abdelkrim, director de fotografia, retornen al seu país desprès d’haver-se format a l’Escola de Lodz. Treballen com a documentalistes oficials però, simultàniament, roden un film independent al port de Casablanca. De quelques événements sans signification és una ficció rodada amb tècniques documentals. Cinéma-verité en estat pur amb aromes de Cassavetes i del Pasolini de Comizi d’amore, sense oblidar una reflexió sobre el poder del cinema davant d’un crim polític.
serà objecte de l’única projecció pública perquè la pel·lícula és prohibida al Marroc fins als anys noranta. Circulen algunes còpies clandestines en formats domèstics però la llegenda cau en l’oblit mentre els materials originals, a Barcelona, pateixen les conseqüències de la fallida del laboratori, el 1998. Deu anys després, el jutge dicta sentència i adjudica a la Filmoteca de Catalunya la propietat de tots els materials que no han estat reclamats pels seus propietaris. Cinquanta mil bobines de pel·lícules pateixen inclemències meteorològiques en una nau de Rubí, després s’emmagatzemen provisionalment als soterranis del TNC i el 2014 són traslladades al nou Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca.
El resultat s’ha pogut veure a la Berlinale. Tres projeccions plenes d’emoció per celebrar el renaixement d’aquest joia invisible durant 45 anys. El cap de setmana passat va tornar al Marroc, per inaugurar el Festival de Cinema nacional de Tànger en presència del ministre de la Cultura i la Comunicació i de nombrosos cineastes que van abraçar Derkaoui. De quelques événements sans signification ha tornat als seus orígens i, d’aquí arrencarà una llarga gira que ja té destins concertats: el prestigiós “Il cinema ritrovato” de Bolonya al juny, Marsella al juliol i Marrakech a l’octubre. A la Filmoteca es podrà veure al novembre, com a inauguració de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani. És una bella història de la qual ens sentim molt orgullosos. I, a més, acaba amb final feliç!
Tenim el 2019 a la cantonada i ja podem anunciar el que, a grans trets, programarem. 
respuesta), a una producció al marge de qualsevol control administratiu (Sexperiencias) o a obres realitzades en l’esperit underground (Lock Out). Eren les darreres conseqüències d’una guerra civil que Jaime Camino va saber evocar magistralment a La vieja memòria, des de la perspectiva de les contradiccions del bàndol republicà.
Vaig tornar a veure 2001: A Space Odyssey a la cloenda del passat festival de Sitges i, cinquanta anys després que un adolescent de 14 anys quedes embadalit davant la pantalla del Cinerama, el film manté íntegres els seus valors. No debades, rera els litres de tinta vessats per científics i filòsofs, el film segueix plantejant tres preguntes claus per a la humanitat: D’on venim? On anem? Hi ha algú mes a l’univers?
Barbara Lennie, Oriol Pla i Joan Botey han acompanyat Jaime Rosales en una preestrena a la Filmoteca amb l’única còpia del film disponible en els 35 mm originals. Hi havia un aire d’excepcionalitat a l’ambient i també de reconeixement a la figura d’un cineasta que, en el moment de rebre el Goya per La soledad, va reivindicar els seus paral·lelismes generacionals amb José Luis Guerín i Isaki Lacuesta. Petra és, ara, un film de maduresa, un tour de force en què barreja elements de la tragèdia grega amb una reflexió sobre el poder dels creadors, i en el qual li costa definir com s’hi identifica. Però també és una recerca del públic, un públic tan còmplice com el que va omplir la sala Chomón i que ara té l’oportunitat de revisar a la Filmoteca les seves pel·lícules anteriors.
Les causes del sinistre estan clares: una tempesta massiva que provoca una allau d’aigua que el cla-vegueram del Raval no pot absorbir i penetra per totes les escletxes i obertures de ventilació de l’edifici de la Filmoteca. Un edifici que, com sabeu, té les sales de projeccions en el seu punt més baix, aquell que tria l’aigua quan corre sense control. L’afectació es concentra, especialment, en la moqueta de les dues sales i en els accessos mecànics: ascensors i escales. El tractament no presenta dubtes, però són diverses les empreses implicades en operacions sovint complexes i consecutives.
Si allò, que va acabar en divorci, va ser felicitat… abans havia nascut el mite. N’hi va haver prou amb una cançó, Put the blame on mame, i un guant que lliscava suggestivament braç avall per convertir-la en una bomba eròtica. Una bomba del mateix tonatge que la llençada aquell mateix any en unes proves nuclears sobre l’atol de Bikini i que portava impresa la seva imatge. O la que va esclatar a l’entorn de la censura espanyola quan Gilda va ser qualificada per l’Església de “greument perillosa” i va circular el rumor que, a la versió original, l’striptease anava molt més enllà del guant. Ni la bufetada de Glenn Ford ni el remake impossible amb Los amores de Carmen van eclipsar mai el mite.
Jules et Jim i La núvia vestida de negre van blasmar la seva col·laboració amb Truffaut, però no van ser les úniques impremtes que va deixar a la Nouvelle Vague. Si la Brigitte Bardot de …Et l’homme créa la femme va consolidar la nova estètica femenina dels anys seixanta, la Moreau hi va aportar el pes de l’actriu. La millor actriu del món, tal com la va qualificar Orson Welles després de dirigir-la en quatre pel·lícules. I si ho deia l’autor de Campanades a mitjanit no seré jo qui li ho discuteixi. Especialment, en constatar que la seva trajectòria va ser veritablement internacional, a les ordres d’altres genis de l’alçada de l’italià Antonioni (La notte), l’alemany Fassbinder (Querelle), l’espanyol Buñuel (Journal d’une femme de chambre), el britànic Peter Brook (Moderato Cantabile), el nord-americà Kazan (The Last Tycoon) i el grec Angelopoulos (El pas suspès de la cigonya).
Una coincidència. El 2014, Lav Diaz va guanyar el Lleopard d’Or de Locarno amb From What Is Before. Un any abans, havia estat el president del jurat del mateix certamen suís, i va premiar Albert Serra per Història de la meva mort. Segellada per aquests dos felins daurats, així es va forjar una amistat que s’ha consolidat en diversos festivals d’arreu del món i s’ha posat de manifest a Barcelona, quan tots dos cineastes van presentar la retrospectiva del filipí a la Filmoteca amb un diàleg sobre el seu mètode de treball i les implicacions polítiques del cinema de Diaz.