No crec en els miracles, però m’agraden les bones històries; com aquesta que explica per què la Filmoteca de Catalunya ha restaurat un film marroquí. Anem fins el 1974 quan un cineasta marroquí, Mostafa Derkaoui, i el seu germà Abdelkrim, director de fotografia, retornen al seu país desprès d’haver-se format a l’Escola de Lodz. Treballen com a documentalistes oficials però, simultàniament, roden un film independent al port de Casablanca. De quelques événements sans signification és una ficció rodada amb tècniques documentals. Cinéma-verité en estat pur amb aromes de Cassavetes i del Pasolini de Comizi d’amore, sense oblidar una reflexió sobre el poder del cinema davant d’un crim polític.
El negatiu en 16 mm viatja a un laboratori de Madrid i, d’allà, a la sucursal a Barcelona per fer-ne un inflat a 35 mm. La còpia, que és enviada a un festival de París, 
serà objecte de l’única projecció pública perquè la pel·lícula és prohibida al Marroc fins als anys noranta. Circulen algunes còpies clandestines en formats domèstics però la llegenda cau en l’oblit mentre els materials originals, a Barcelona, pateixen les conseqüències de la fallida del laboratori, el 1998. Deu anys després, el jutge dicta sentència i adjudica a la Filmoteca de Catalunya la propietat de tots els materials que no han estat reclamats pels seus propietaris. Cinquanta mil bobines de pel·lícules pateixen inclemències meteorològiques en una nau de Rubí, després s’emmagatzemen provisionalment als soterranis del TNC i el 2014 són traslladades al nou Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca.
Una historiadora que treballa al Marroc, Léa Morin, pregunta el 2016 per De quelques événements sans signification. Amb aquest títol no hi consta, però dins de les llaunes etiquetades amb el nom de la productora, Basma, reapareixen els materials originals. Mai no s’havien perdut. Els autors els havien oblidat i, si en algun moment van córrer perill, va ser gràcies a la Filmoteca, la seva actual propietària, com es van salvar. A partir d’aquesta premissa, va ser fàcil posar-se d’acord amb els cineastes. Mostafa Derkaoui, malalt i immobilitzat en una cadira de rodes, va tenir una gran alegria. El seu germà va venir a Barcelona per supervisar la restauració a càrrec de la Filmoteca, que l’ha digitalitzat a 4k.
El resultat s’ha pogut veure a la Berlinale. Tres projeccions plenes d’emoció per celebrar el renaixement d’aquest joia invisible durant 45 anys. El cap de setmana passat va tornar al Marroc, per inaugurar el Festival de Cinema nacional de Tànger en presència del ministre de la Cultura i la Comunicació i de nombrosos cineastes que van abraçar Derkaoui. De quelques événements sans signification ha tornat als seus orígens i, d’aquí arrencarà una llarga gira que ja té destins concertats: el prestigiós “Il cinema ritrovato” de Bolonya al juny, Marsella al juliol i Marrakech a l’octubre. A la Filmoteca es podrà veure al novembre, com a inauguració de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani. És una bella història de la qual ens sentim molt orgullosos. I, a més, acaba amb final feliç!
Tenim el 2019 a la cantonada i ja podem anunciar el que, a grans trets, programarem. 
respuesta), a una producció al marge de qualsevol control administratiu (Sexperiencias) o a obres realitzades en l’esperit underground (Lock Out). Eren les darreres conseqüències d’una guerra civil que Jaime Camino va saber evocar magistralment a La vieja memòria, des de la perspectiva de les contradiccions del bàndol republicà.
Vaig tornar a veure 2001: A Space Odyssey a la cloenda del passat festival de Sitges i, cinquanta anys després que un adolescent de 14 anys quedes embadalit davant la pantalla del Cinerama, el film manté íntegres els seus valors. No debades, rera els litres de tinta vessats per científics i filòsofs, el film segueix plantejant tres preguntes claus per a la humanitat: D’on venim? On anem? Hi ha algú mes a l’univers?
Barbara Lennie, Oriol Pla i Joan Botey han acompanyat Jaime Rosales en una preestrena a la Filmoteca amb l’única còpia del film disponible en els 35 mm originals. Hi havia un aire d’excepcionalitat a l’ambient i també de reconeixement a la figura d’un cineasta que, en el moment de rebre el Goya per La soledad, va reivindicar els seus paral·lelismes generacionals amb José Luis Guerín i Isaki Lacuesta. Petra és, ara, un film de maduresa, un tour de force en què barreja elements de la tragèdia grega amb una reflexió sobre el poder dels creadors, i en el qual li costa definir com s’hi identifica. Però també és una recerca del públic, un públic tan còmplice com el que va omplir la sala Chomón i que ara té l’oportunitat de revisar a la Filmoteca les seves pel·lícules anteriors.
Les causes del sinistre estan clares: una tempesta massiva que provoca una allau d’aigua que el cla-vegueram del Raval no pot absorbir i penetra per totes les escletxes i obertures de ventilació de l’edifici de la Filmoteca. Un edifici que, com sabeu, té les sales de projeccions en el seu punt més baix, aquell que tria l’aigua quan corre sense control. L’afectació es concentra, especialment, en la moqueta de les dues sales i en els accessos mecànics: ascensors i escales. El tractament no presenta dubtes, però són diverses les empreses implicades en operacions sovint complexes i consecutives.
Si allò, que va acabar en divorci, va ser felicitat… abans havia nascut el mite. N’hi va haver prou amb una cançó, Put the blame on mame, i un guant que lliscava suggestivament braç avall per convertir-la en una bomba eròtica. Una bomba del mateix tonatge que la llençada aquell mateix any en unes proves nuclears sobre l’atol de Bikini i que portava impresa la seva imatge. O la que va esclatar a l’entorn de la censura espanyola quan Gilda va ser qualificada per l’Església de “greument perillosa” i va circular el rumor que, a la versió original, l’striptease anava molt més enllà del guant. Ni la bufetada de Glenn Ford ni el remake impossible amb Los amores de Carmen van eclipsar mai el mite.
Jules et Jim i La núvia vestida de negre van blasmar la seva col·laboració amb Truffaut, però no van ser les úniques impremtes que va deixar a la Nouvelle Vague. Si la Brigitte Bardot de …Et l’homme créa la femme va consolidar la nova estètica femenina dels anys seixanta, la Moreau hi va aportar el pes de l’actriu. La millor actriu del món, tal com la va qualificar Orson Welles després de dirigir-la en quatre pel·lícules. I si ho deia l’autor de Campanades a mitjanit no seré jo qui li ho discuteixi. Especialment, en constatar que la seva trajectòria va ser veritablement internacional, a les ordres d’altres genis de l’alçada de l’italià Antonioni (La notte), l’alemany Fassbinder (Querelle), l’espanyol Buñuel (Journal d’une femme de chambre), el britànic Peter Brook (Moderato Cantabile), el nord-americà Kazan (The Last Tycoon) i el grec Angelopoulos (El pas suspès de la cigonya).
Una coincidència. El 2014, Lav Diaz va guanyar el Lleopard d’Or de Locarno amb From What Is Before. Un any abans, havia estat el president del jurat del mateix certamen suís, i va premiar Albert Serra per Història de la meva mort. Segellada per aquests dos felins daurats, així es va forjar una amistat que s’ha consolidat en diversos festivals d’arreu del món i s’ha posat de manifest a Barcelona, quan tots dos cineastes van presentar la retrospectiva del filipí a la Filmoteca amb un diàleg sobre el seu mètode de treball i les implicacions polítiques del cinema de Diaz.
Després del seu pas per la Filmoteca de Catalunya, s’entén millor per què Katinka Faragó és qualificada com “la mà dreta de Bergman”. Va treballar-hi trenta anys, en catorze films com a script i tres com a cap de producció. Els primers inclouen obres mestres com El setè segell, Maduixes silvestres i Crits i murmuris. De la darrera etapa destaca la monumental Fanny i Alexander. La col·laboració va arrencar el 1955 amb Somnis, quan ella només tenia dinou anys i estava atemorida per la mala reputació que tenia el caràcter de Bergman, però es va perllongar fins a definir-lo com l’home que va canviar la seva vida. “El trobo a faltar”, va dir davant algunes fotos de rodatge perquè “era inimitable”. “Som lliures!”, va exclamar, en canvi, la seva filla el dia que va morir el cineasta, potser evocant aquelles llargues trucades telefòniques dels diumenges que l’allunyaven de la seva mare.
El punt fort de Bergman, però, eren els actors. L’esforç que va suposar emmotllar els cantants d’òpera de La flauta màgica a les necessitats d’un rodatge va provocar que Katinka Faragó fos promoguda de script a cap de producció. Va debutar en aquesta comesa amb Sonata de tardor, la confrontació entre els dos Bergman, Ingmar i Ingrid. El to quotidià amb que, el primer dia de rodatge, ella va oferir un cafè a la protagonista de Casablanca ja era per fer-li entendre que allò no era Hollywood. En canvi, quan l’actriu va comunicar que el seu càncer empitjorava, no va dubtar un segon en modificar el pla de rodatge perquè la Bergman acabés abans les seves escenes.