La utopia compartida

Paolo Taviani va adquirir una expressió greu quan un periodista li va preguntar per què signava en solitari la direcció del seu darrer film, Una questione privata. El seu germà Vittorio, el seu còmplice en altres vint llargmetratges, va patir un accident que li va impedir participar en un rodatge a 2.300 metres d’alçada. Tot i això, van escriure conjuntament el guió i, periòdicament, Paolo li enviava els rushes de rodatge, que discutien per telèfon.

Paolo Taviani. Foto Óscar Fernández Orengo
                              Fotografia: Óscar Fernández Orengo

La seva recerca compartida d’una utopia que passa pel compromís polític continua, doncs, intacta. Als seus 87 anys, en plena forma, Paolo espera que la seva carrera cinematogràfica sigui tan llarga com la de Manoel de Oliveira, i així ho demostra el seu darrer film, estrenat a Barcelona com a punt de partida d’una retrospectiva pràcticament completa de la seva obra. Una obra que tira de la literatura de Pirandello, Tolstoi i Goethe per recórrer la història d’Europa dels darrers dos-cents anys amb una constant atenció vers els moviments socials.

 

“He tornat a fer un film sobre el feixisme perquè mai no hauria pensat que, a aquestes alçades, tornaria a veure com vol tornar a ressorgir, a Europa i als Estats Units”, va dir a la presentació d’un film que conjuga un triangle amorós i el dubte sobre la traïció sentimental amb un entorn històric que els germans Taviani han enriquit amb anècdotes personals. Fills d’un militant antifeixista, han evocat aquell període en diversos films, però la seva mirada també s’estén a la França postrevolucionària d’Allonsanfan o al viatge als Estats Units de dos artesans italians que acaben construint els decorats babilònics de la Intolerància de David W. Griffith.

Casat amb Lina Nerli Taviani, una dissenyadora de vestuari amb més d’un centenar de films a les seves espatlles, Paolo Taviani és un pou d’anècdotes que enllacen la revelació juvenil en veure Paisà a un cinema de Pisa amb la Palma d’Or de Cannes que un jurat presidit per Roberto Rossellini va atorgar a Padre Padrone; o la presència d’Isabella Rossellini com a protagonista d’Il prato amb l’amistat amb Martin Scorsese, que els va ajudar a difondre la seva obra als Estats Units; o la trobada que el mateix festival de Cannes va organitzar amb els tres germans que han guanyat la Palma d’Or: els Coen, els Dardenne i els Taviani. Com us ho feu? Era la pregunta recorrent i, al final, tot quedava en família.

La retrospectiva que els dediquem es perllongarà fins a mitjan maig, i Paolo Taviani qualifica d’excepcional que es puguin veure tots els seus films. No debades, per a la seva segona presentació davant el públic ha triat San Michele aveva un gallo, un film que a Itàlia no es va estrenar al circuit comercial; en canvi, un cine club de Lleó va convertir la seva cançó en un leit motiv de la lluita antifranquista. La utopia amb què somnien els germans Taviani toca de peus a terra.

Felices coincidències

Ariane Ascaride, Robert Guédiguian i Sergi López han coincidit, una mateixa tarda, a la Filmoteca de Catalunya. No han treballat mai junts però tampoc és el primer cop que trepitgen la seu del Raval. És la tercera vegada que el cineasta francès preestrena un dels seus films entre nosaltres. El primer va ser Las neiges du Kilimanjaro; l’any passat va tornar per sumar-se a l’aniversari dels cinc anys amb Une histoire de fou i ara ens visita, acompanyat de la seva protagonista, amb La villa/Una casa junto al mar.

Sergi_Lopez_photocal_ (02)Sergi López també va ser amb nosaltres a l’octubre. Estava programada la visita de Guillermo del Toro per presentar El  laberinto del fauno i, com a protagonista, no es va voler perdre la cita. La química va ser perfecta però, cada cop que a l’actor de Vilanova se li anava l’accent català, el futur guanyador de l’Oscar li deia  “fuet”. Ara, López és objecte d’una carta blanca com les que abans li havíem dedicat a Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Ventura Pons, Isabel Coixet i Bertrand Tavernier. El joc consisteix a triar pel·lícules pròpies i d’altres alienes. Tan senzill com revelador i, com si es tractés d’un autoretrat, l’actor ha proposat en aquest cas films compromesos socialment, com Novecento i Trainspoting, però també aquella La Strada felliniana que remet als vells temps, quan feia circ al carrer; o Els set samurais, el film de Kurosawa que dialoga amb la seva incursió japonesa per rodar El mapa dels sons de Tokio a les ordres d’Isabel Coixet. Dilluns mateix, Sergi López marxa al Senegal per protagonitzar el nou film de Neus Ballús, però res li agradaria més –ha confessat- que quedar-se aquí a veure aquestes pel·lícules en pantalla gran. Com a compensació, ens deixa unes petites presentacions que projectarem abans de cada sessió.

R. Guédiguian y AEl darrer film de Guédiguian –que arribarà properament a les pantalles comercials- també torna a escenaris del crim. Està rodat en una petita cala prop de Marsella que li és molt familiar, i inclou una escena de Ki lo sa?, un film rodat allà ara fa vint-i-cinc anys i amb els mateixos actors com a protagonistes. Els personatges s’hi assemblen però el temps passa pels films del director de Marius et Jeanette i, inevitablement, s’apropen a la mort. Aquesta és molt present en el seu darrer film, però també hi ha pinzellades optimistes. Amant de Brecht i Txèkhov, el cineasta de Marsella explica faules des de la distància, però també amb grans avals cinematogràfics. En una carta blanca, a Prada de Conflent, va triar el naturalisme de John Cassavetes, la infantesa de Satyajit Ray o la mitologia de Pasolini. D’això se’n diu coherència. 

Abans de presentar les seves respectives sessions, Sergi López, Robert Guédiguian i Ariane Ascaride han dinat plegats. S’havien creuat en alguns festivals i van coincidir al festival de Cannes del 1997 amb dues pel·lícules respectivament emblemàtiques: Western i Marius et Jeannete. Però si algun cop, per exigències d’un guió de Guédiguian, hi ha un personatge català, no dubto que serà interpretat per Sergi López.

El retratista de les llegendes

Els seus gairebé cinquanta anys de carrera han convertit el britànic Terry O’Neill en el fotògraf de les estrelles. Va començar per immortalitzar els Beatles i els Rolling Stones en el swinging London dels seixanta per després fer el salt a Hollywood a la caça dels astres de la pantalla. Va ser amic personal d’Elizabeth Taylor, fotògraf de capçalera de Frank Terry O'Neill a l'exposició (16)Sinatra i marit de Faye Dunaway. La seva foto de l’actriu, envoltada de diaris i al costat d’una piscina de Beverly Hills l’endemà de rebre l’Oscar per Network, ho diu tot. A O’Neill l’interessa l’altra cara de les llegendes. La cara quotidiana, propera, gairebé domèstica, com aquella altra fotografia, genial, de Sinatra envoltat de guardaespatlles a una platja de Miami. Podria ser una escena de The Sopranos però es rigorosament real i ho diu tot sobre el personatge.

Seixanta-sis de les seves gairebé dos milions de fotografies s’exhibiran durant els propers tres mesos a la Filmoteca gràcies a una producció de Fundación Telefónica comissariada per Cristina Carrillo de Albornoz. Entre les imatges hi ha actors i cantants, com Elton John i Amy Winehouse, però també polítics com Margaret Thatcher i Nelson Mandela. Terry O’Neill ha tingut l’encert de ser al lloc oportú en el moment precís, i sempre se n’ha aprofitat.

També va estar a la Filmoteca amb motiu de la inauguració de la seva exposició. I va aprofitar-ho per explicar el “background” d’algunes de les fotografies: la fragilitat de Romy Schneider, la complicitat alcohòlica de Lee Marvin i la timidesa de Liz Taylor quan, sola pels passadissos de la Paramount, li va demanar que li fes una fotografia amb Robert de Niro.

L’obra de Terry O’Neill és un testimoni de la història del cinema i de la cultura popular. És un document però, com diria Jean Vigo, també té un punt de vista documentat. La seva no és una mirada neutra. Hi ha una personalitat pròpia que, tal com em va confessar, cap estrella mai no li agrairà. Ni abans ni molt menys ara perquè, tal com afirma, ja no sap què fotografiar. Ja no hi ha llegendes que tinguin rostre. Pertanyen al passat però, per sort, ell les va immortalitzar amb la seva càmera. I ara, les seves magnífiques fotografies en donen testimoni.

Terry_Oneill_photocall (3)

25 hores amb Ken Loach

Aquest és exactament el temps que Ken Loach ha estat a Barcelona per presentar la retrospectiva que li dediquem sota l’epígraf “la consciència social”. Ningú no pot negar aquest qualificatiu a un cineasta que porta, des dels anys seixanta, denunciant colonitzacions, injustícies, corrupcions, exilis i privatitzacions a mans d’un Estat, el britànic, i de la dreta política, sense oblidar que l’esquerra també en té responsabilitats.

DSCF4406-Edit

Cal veure el seu recent documental The Spirit of 45 per entendre, històricament, de què estem parlant, perquè amb l’ajut de material d’arxiu proporciona un catàleg exhaustiu dels temes que els seus films de ficció aborden sobre les pèrdues de les conquestes laboristes de la postguerra. Amb els setze llargmetratges que projectem, sobre un total de vint-i-cinc, n’hi ha prou per abastar per on va la seva obra.

En les distàncies curtes, Loach planifica estrictament tots els seus moviments. Controla horaris, telèfons i la projecció del seu film per després mostrar-se absolutament generós amb el públic, la premsa o el mateix equip de la Filmoteca. Va intervenir en una multitudinària roda de premsa on, en respondre a la inevitable pregunta sobre el procés independentista de Catalunya, va anticipar que tenia la sensació d’entrar en un camp de mines. També va mantenir intacta la seva fe en un món més just gràcies a una esquerra que ara ell identifica amb el darrer gir del Partit Laborista britànic.

Va tenir més oportunitats de parlar de cinema davant del públic. La sala Chomón lluïa com en les grans ocasions de gala i, quan es va acabar la projecció de I, Daniel Blake, es podien comptar amb els dits els espectadors que no es van quedar a un col·loqui intens i apassionat. El debat va ajudar a entendre millor la seva obra en revelar Loach que els films que més l’havien influït són Lladre de bicicletes, Els amors d’una rossa i La batalla d’Alger. També es va veure obligat a desvetllar el seu secret en treballar amb els actors. No debades tenia al davant alguns dels protagonistes catalans que havien treballat a Tierra y libertad, l’únic film de ficció que ha posat el dit a la nafra sobre les confrontacions entre anarquistes, el POUM i els comunistes durant la Guerra Civil.

Loach no havia tornat a trepitjar Barcelona des que va rodar-hi aquest film ara fa vint-i-dos anys. Per aquest motiu, ha aprofitat les seves darreres hores a la ciutat per passejar per la plaça de Sant Felip Neri, localització d’una escena del film, i el Barri Gòtic. No ha negat fotos i autògrafs a ningú, i va donar autèntiques lliçons de política britànica a les responsables del British Council, partner d’aquesta activitat. Apostar per Ken Loach per arrencar la programació del 2018 era una definició de principis. La presència del cineasta ho ha corroborat. Encara que només hagi sigut durant vint-i-cinc hores. Però ha marxat tan satisfet que és probable que, en un futur, en siguin més.

L’any vinent, a la Filmo

Programació 2018_21 1Ken Loach, Patricio Guzmán i Patrice Leconte seran els tres primers convidats del 2018. Els dos primers, amb motiu d’una retrospectiva de les seves obres, compromeses amb l’anticonservadurisme britànic i amb la recuperació de la memòria durant la dictadura de Pinochet. El tercer ens ajudarà a reivindicar Jean Rochefort, el seu actor fetitxe, i el farem seure a la cadira d’El marit de la perruquera, un dels grans èxits del Cercle A.

Així arrenca un any en què també tenim confirmada la presència de Paolo Taviani per presentar la filmografia que ha teixit amb el seu germà Vittorio i, evidentment, la de Sergi López, protagonista d’una carta blanca amb les seves interpretacions més reeixides però que també té l’ànim de descobrir els seus gustos cinematogràfics. El 2018 és, a més, el del centenari de grans noms del cinema: Ida Lupino, actriu però també realitzadora a l’època daurada de Hollywood; Rita Hayworth, la inoblidable Gilda; i Ingmar Bergman, el mestre suec dels racons més profunds del subconscient humà.

Per commemorar els 50 anys del maig del 68 recorrem a la icona de Pierre Clementi i dels films que va interpretar amb Bertolucci, Garrel, Pasolini, Rocha i Buñuel, però també a les filmacions que ell mateix va fer a peu de les barricades de Paris. A la capital francesa hi transcorren moltes de les pel·lícules interpretades per Jeanne Moreau, de la qual també explorarem la seva carrera internacional a les ordres de Losey, Angelopoulos o Antonioni.

L’estrena del nou film de Jaime Rosales ens permetrà revisar l’obra anterior del director de Las horas del día, Tiro en la cabeza i Hermosa juventud. Robert Altman i Kenji Mizoguchi són, d’altra banda, cineastes que mereixeran una atenció particular d’una programació que, un any més, vol ser oberta a totes les sensibilitats i gustos.

No ens oblidem, per últim, de tres exposicions que també aniran acompanyades de cicles: Terry O’Neal, fotògraf de les estrelles; els germans Gómez Grau, que van ser molt a prop de Hollywood durant els rodatges de Bronston i David Lean als anys seixanta; o les joguines cinematogràfiques que mostrarem amb la complicitat del Museu del Joguet de Figueres, el del Cinema de Girona i el col·leccionista Lluís Benejam.    

El proper any a la Filmo garantim, doncs, la presència de bon cinema. I, un cop més, volem agrair la complicitat del públic que ens acompanya sis dies per setmana per celebrar aquesta litúrgia que consisteix a gaudir col·lectivament de l’espectacle cinematogràfic.

Més informació