Tutto Fellini

Celebrem el centenari de Federico Fellini amb una retrospectiva que no només inclou els seus films com a realitzador, sinó també alguns dels seus treballs com a guionista, documentals sobre ell i els seus col·laboradors o films directament influïts per ell, des d’All That Jazz  fins a 8 ½ women. Sense oblidar que el 6 de febrer inaugurem una exposició de litografies de David Lynch inspirades en l’admiració que el director de Blue Velvet sent per Fellini 8 ½.

fellini2

Tot i que és un d’aquells autors indiscutibles –com Hitchcock o Buñuel- que ha generat un adjectiu propi, no hi ha només un únic Fellini. La seva obra s’agrupa clarament d’acord amb els seus col·laboradors. N’hi ha, com Nino Rota, que recorren tota la seva filmografia. I, quan va desaparèixer, va ser substituït per un humil Nicola Piovani, que es va posar al servei de l’herència rebuda del seu il·lustre predecessor. També hi ha un llegat clar en el capítol de les escenografies amb les quals Fellini construïa el seu món al mític estudi número cinc de Cinecittà. Dante Ferreti, actualment lligat a Martin Scorsese, va heretar el mestratge de Danilo Donati, el mag capaç de donar forma als somnis de Satyricon, Amarcord o Casanova, que no per casualitat compartia amb els del Pasolini més estilitzat.

Resulta més difícil agrupar els films de Fellini en funció dels seus directors de fotografia però està clar que hi ha un primer període neorealista contaminat pel veterà Otello Martelli  amb el qual va coincidir al Paisà de Rossellini, on Fellini n’era coguionista. La col·laboració amb Gianni di Venanzo, interrompuda per la seva mort, va ser breu però potent i contrastada: el blanc i negre fantasmagòric d’Otto e mezzo contra el color oníric de Giuletta degli spiriti. O, si es vol, Marcello (Mastroianni) contra Giuletta (Massina), l’alter ego i la musa, dos rostres recurrents a la seva obra per transmetre les seves angoixes i desitjos. Peppino Rotunno, el seu director de fotografia durant els setanta, serà qui s’emporti la seva essència a Hollywood a través del Bob Fosse d’All That Jazz.

fellini3

És, potser, en el capítol dels guionistes on queden millor definides les diverses etapes de Fellini, començant per la postneorrealista de Tullio Pinelli que es manifesta amb I vitelloni, Le notte di Cabiria i fins i tot La strada. Ell mateix s’acomodarà als grans retrats d’autor dels seixanta i reapareix en les seqüeles i paròdies de Ginger e Fred o La voce della luna. Breu però intensa és la col·laboració amb Tonino Guerra, responsable de l’alè poètic que es manifesta a Amarcord  o E la nave va, però que també retrobem de la seva mà al millor Antonioni, al Tarkovski de Nostalghia o a l’Angelopoulos d’El pas suspès de la cigonya i La mirada d’Ulises. El novel·lista Bernardino Zapponi està, en canvi, darrera del Fellini més grotesc i àcid: el de Satyricon, Roma, I clown o Casanova.

Aquesta reivindicació dels col·laboradors de Fellini no va en detriment del seu talent ni de la seva capacitat demiúrgica. Ell és el mag que mou tots els fils però, fins i tot en el cas d’una personalitat tan forta com la seva, el cinema no deixa de ser un art de creació col·lectiva. La nefasta “politique des auteurs” va simplificar injustament aquesta polifonia de col·laboradors que, en definitiva, aporten els matisos del director. És per aquest motiu que no hi ha un sol Fellini. N’hi ha diversos, amb les corresponents variacions que, durant les properes setmanes, podrem veure i gaudir a la retrospectiva de la Filmoteca.     

Gràcies, Octavi

octavi

El programador de la Filmoteca es jubila. L’Octavi Martí ha estat més de vuit anys omplint les graelles d’exquisides pel·lícules que heu vist projectades a la Laya i a la Chomón. El trobarem molt a faltar, però ens queda el regust de la feina ben feta, d’un criteri tan personal com ben articulat amb el que ha de ser la cartellera d’un equipament públic dedicat a la difusió del patrimoni cinematogràfic.

Va arribar el 2011 per substituir en Ramon Font i el repte no era gens fàcil perquè l’experiència del seu predecessor també valia el seu pes en or. L’Octavi va aterrar, però, avalat per un currículum irrefutable de crític cinematogràfic, realitzador d’un programa televisiu sobre cinema, periodista cultural a París i programador d’un canal especial en cinema clàssic. Feia anys que ens coneixíem personalment, havíem coincidit en festivals de cinema i també en emissions televisives i em vaig sentir molt afalagat quan va respondre positivament als meus cants de sirena des del Raval.

Va cremar les darreres naus franceses i va aterrar a Barcelona sis mesos abans d’inaugurar la nova seu. Eren temps complicats per ell, per motius personals, però mai no ha deixat d’implicar-se a fons en un projecte que hem compartit i que també s’ha fet seu. Els que el coneixem, sabem que els seus mètodes de treball són personals i intransferibles però els compensa a bastament amb intel·ligència, bonhomia, uns coneixements que van molt més enllà del cinema i una agenda que ha permès apropar creadors de talent procedents de molt diverses disciplines. Se’ns pot acusar de proposar, des de la Filmoteca, una programació eclèctica però si, per aquest adjectiu, s’entén oberta a diversos fronts i interdisciplinar, benvingut sigui un eclecticisme que conjuga el cinema clàssic amb el contemporani i les relacions del cinema amb altres arts i aspectes socials.

Des del seu coneixement de la història del cinema, l’Octavi ha decidit els horaris i sales de cada pel·lícula i moltes d’elles les ha presentat en català, castellà, francès, italià o el que calgués. El sentit de l’humor és la seva millor arma contra les adversitats i sempre ha estat disposat a escoltar, pactar i deixar-se convèncer a fi de millorar la programació de la Filmoteca. Afirmar, per part meva, que treballar amb ell ha estat un plaer no és cap tòpic, és un acte de justícia que cal proclamar sense embuts. Darrera d’ell vindran d’altres programadors que heretaran el seu llegat i també el repte de, com a mínim, mantenir el segell que l’Octavi ha imprès a la programació de la Filmoteca. Marxa amb la feina feta de cara als propers mesos, sé que el veurem sovint per la Laya o la Chomón i, per tant, això no és cap comiat. És un agraïdíssim, i un xic nostàlgic, fins aviat al col·lega i a l’amic.

Al voltant del Patrimoni

No sempre es té present que les Filmoteques som, essencialment, entitats que vetllem per la preservació del patrimoni. L’UNESCO ens anima a recordar-ho anualment, cada 27 d’octubre, amb una jornada commemorativa a la que, des de Catalunya ens hi afegim amb diverses activitats.  Aquell mateix dia presentem una sessió sobre la presència de la feminitat al cinema dels orígens a partir de material del nostre Centre de Conservació i Restauració. El cinema va néixer, cal no oblidar-ho, com un espectacle essencialment masculí i no ha estat fins molt recentment que s’hi ha aplicat una mirada feminista per reivindicar excepcions i pioneres.

També del nostre arxiu recuperem Muerte al amanecer, un thriller dirigit per Josep Maria Forn realitzat als anys daurats del cinema negre barceloní, mentre programem un ampli cicle que, sota el títol “Censurats, retrobats, restaurats”, recupera pel·lícules que cinemateques amigues d’arreu del món acaben de tornar a la visibilitat.

Es va fent palesa la urgència de reescriure una nova Història del Cinema en funció dels nous cànons d’accessibilitat. Hi ha pel·lícules clàssiques difícils de projectar més enllà de les Filmoteques i d’altres, fins ara ignorades, que són ben a l’abast dels nous públics.

Els cineclubs han jugat, d’altra banda, un paper essencial en la difusió d’un determinat cinema. És per aquest motiu que ens sumem a la celebració dels 40 anys de la Federació Catalana de Cine Clubs amb una exposició que ret homenatge al seu caràcter de resistència política i cultural, i també amb un cicle de pel·lícules que van complir aquesta doble tasca pedagògica al nostre país des de fa gairebé mig segle.

[escenesfamiliarsfamiliaCastelló]

El plat fort d’aquesta programació voluntàriament “patrimonial” són, tanmateix, dues Jornades de treball: les de Patrimoni Audiovisual organitzades amb l’Arxiu Nacional de Catalunya i la Biblioteca Nacional; i les dedicades al cinema dels orígens a l’Estat Espanyol. Durant una jornada i mitja, historiadors i arxivers seurem davant de la pantalla per visionar tot el material que es conserva del rodat entre 1896 i 1910.

Que hi càpiga en poc menys de 12 hores, ja diu molt sobre la seva excepcionalitat; que el 60% procedeixi dels arxius de la Filmoteca de Catalunya, també estableix una determinada hegemonia. En qualsevol cas, camí de les publicacions que en sortiran, el 29 a la tarda presentarem unes primeres conclusions públiques destinades a establir un estat de la qüestió. Som conscients que veurem moltes curses de braus, processons i desfilades reials; però, també, que aquest és el nostre patrimoni destinat a ser conservat (encara que sigui la mínima proporció supervivent), estudiat i difós.

Beresford i Piesewicz, dos humanistes

Els atzars de la programació de la Filmoteca han fet coincidir, o potser no?, Bruce Beresford i Krzysztof Piesiewicz en una mateixa setmana. El realitzador australià és el portaveu del cicle “Imatges dels antípodes” que projectem en el context del festival Grec. El guionista polonès ha intervingut en disset films de Krzysztof Kieslowski, cineasta de referència a qui dediquem una exposició amb cartells i fotografies i també una àmplia retrospectiva.

Aparentment no tenen res en comú, però coincideixen en un similar esperit humanista. Darrera l’amplia filmografia de Bruce Beresford -30 títols en 50 anys de professió- sovintegen els personatges entranyables que lluiten per un món millor: ja sigui la parella formada pel xofer negre i la vella jueva de Driving Miss Daisy –potser el seu film més popular- o els oficials australians de Breaker Morant, acusats d’assassinat per haver complert ordres a la guerra dels Boers, en el seu llargmetratge més prestigiós i contundent. Els films de Beresford no fan gaire soroll però deixen empremta.

IMG_8053

Fa 33 anys, The Fringe Dwellers va ser el primer llargmetratge australià protagonitzat per aborígens. Cap d’ells era un actor professional i tot i que llavors no el va veure ningú, avui és un títol de referència per a la dignitat del cinema australià. Ladies in Black, el seu darrer film, també es una tendra història sobre les dependentes de la secció de moda d’uns grans magatzems de Sydney a finals dels anys 50 i també sobre l’arribada d’europeus fugitius de la II Guerra Mundial o el comunisme. Darrera d’aquesta nissaga social hi ha però, una altra pel·lícula possible: la de l’autora de la novel.la inspiradora, una companya de Beresford a la facultat i que va acabar a Londres cantant el Hare Krishna i de venedora a una llibreria fins que es va donar que la seva pròpia història era la millor novel·la possible.

Krzysztof Piesiewicz també va arribar al cinema de rebot. Advocat de professió estava molt compromès amb Solidarnosc quan Kieslowski li va demanar assessorament per un documental sobre la Llei Marcial del 1984. Aquest primer contacte va fructificar en Sense fi, primera de disset col·laboracions que inclouen el Decàleg i la Trilogia dels colors. Piesiewicz es pren el seu temps mentre parla però no té pels a la llengua i aporta la doble vessant de l’experiència i la reflexió. Així ho van poder comprovar els espectadors de la Filmoteca que van assistir a la inauguració de l’exposició i de la retrospectiva dedicada a Kieslowski. Donat aquest tarannà, vaig substituir el diàleg amb ell inicialment previst pel comentari de quatre escenes de les seves pel·lícules. La de Sense fi va ser el pretext per fer un valent al·legat polític contra la intolerància del comunisme i de l’església. Després de proposar-li la mort de la cantant a La doble vida de Veronique em va retreure que el fes commoure i no vaig poder més que replicar que era la meva petita venjança pel molt que m’havia fet plorar el primer cop que vaig veure aquest film tan sublim.

IMG_8289

Més tard, després de la projecció de No estimaràs!, va comparar Tarkovski amb Kieslowski a partir de la metàfora del vas que, en el primer d’aquests cineastes, levita mentre en el segon només ho sembla. M’ho va deixar fàcil per retreure-li que ell també fa trampes quan una dona es veu a ella mateixa quan mira per la ullera amb la qual ha estat espiada. “Jo estava en profund desacord amb aquesta escena!”, es va justificar abans de carregar contra l’ampul·lositat d’algunes bandes sonores de Preisner, un altre col·laborador habitual de Kieslowski. Els genis també són humans, especialment quan a més són humanistes.

M’hauria agradat tenir a Piesiewicz presentant tots i cada un dels films del cicle Kieslowski. Això no serà possible però el seu pas per la Filmoteca ha estat dels que deixen empremta. Ell i Beresford són cineastes que posen els seus films al servei d’unes idees que no son les hegemòniques del món en el qual vivim però sí són les que des de la Filmoteca compartim.

Femení plural

 

A la ja habitual programació de la Mostra Internacional de Films de Dones, inaugurada amb un documental sobre la pionera Alice Guy Blaché, aquest mes de juny hi hem afegit d’altres cineastes en un veritable festival en femení plural. Dins la mateixa Mostra hi hem programat una retrospectiva completa d’Helena Taberna gràcies a còpies restaurades per l’Euskadiko Filmotegia-Filmoteca Vasca, que també ha publicat un llibre sobre aquesta directora enamorada de personatges que es rebel·len contra les institucions que els havien acollit, ja siguin l’etarra Yoyes, el capellà navarrès de La buena nueva o la noia atrapada per una secta a Acantilado.

També hem comptat amb la presència de Lucrecia Martel, coincidint amb un taller de realització organitzat per La Selva. Acceleradora de Cinema. L’argentina va presentar Zama i va oferir reflexions molt precises sobre la peculiar posada en escena dels seus films però també sobre la seva visió crítica del colonialisme espanyol. Recuperar els tres llargmetratges anteriors ha ajudat a comprendre millor perquè l’autora de La ciénaga va seduir Pedro Almodóvar i està considerada com una de les grans cineastes contemporànies.

 

IMG_7746   IMG_7670

 

La carta blanca d’aquest any ha estat proposada a Mercè Sampietro i l’actriu catalana ens ha respost amb una sèrie de títols en què no resulta difícil intuir que són pel·lícules que a ella li hagués agradat interpretar. Estem parlant de l’Anjelica Huston de The Dead o de la Dolores Costello de The Magnificent Ambersons però també del James Dean d’East of Eden de qui se’n va enamorar al cinema del seu barri. Bona part d’aquestes intimitats van quedar reflectides en una conversa pública amb Octavi Martí que va precedir la inauguració d’una retrospectiva que, naturalment, inclou Gary Cooper que estás en los cielos. Ser l’alter ego de Pilar Miró deixa empremtes inesborrables.

A totes aquestes presències hem d’afegir-hi una gran absència: la nostra amiga Agnès Varda, objecte d’un tribut pòstum en el que vam fer confluir records personals amb els aportats per Imma Merino, que acaba de publicar un llibre sobre la seva obra. Mai no oblidarem la seva presència a la Filmoteca per inaugurar l’exposició dedicada a Jacques Demy. Va presentar un parell de pel·lícules i tampoc es va voler perdre un diàleg amb José Luis Guerin en una biblioteca pública de Santa Coloma. I, de camí cap a l’aeroport, encara es va voler aturar al MNAC per veure el Romànic. La glaneuse del cinema no perdia cap oportunitat!

Cinema en cinc continents

Barbet Schroeder deu ser dels pocs cineastes que ha   rodat als cinc continents. De pare suïs, mare alemanya, nascut a Teheran i criat a Colòmbia, té una biografia que s’hi presta però que ell ha multiplicat amb escreix.

Professionalment va començar com a productor durant la Nouvelle Vague perquè encara no se sentia preparat per dirigir. També ha fet d’actor, gairebé sempre per a amics, però amb cameos tan divertits com el de president de la República Francesa a Mars Attack! I, com a director, ha conjugat la ficció amb el documental, superproduccions de Hollywood amb petits films d’autor, i sempre amb els extrems com a horitzó: la droga, el sadomasoquisme, el joc o l’alcoholisme.

No per casualitat, hem titulat la retrospectiva que li dediquem “Barbet Schroeder, mostrar sense jutjar”. Ell mira i som els espectadors qui prenem partit davant personatges tan sinistres com el dictador ugandès Idi Amin Dada, l’advocat Jacques Vergès o el monjo budista que ha encès la població de Myanmar en contra dels musulmans.

Aquest darrer és el protagonista de Le vénérable W., el seu film més recent i un dels que va presentar durant els dos intensos dies que vam compartir a Barcelona. Bulle Ogier, la seva dona, interpretava una obra de teatre al Lliure, amb Maria de Medeiros. Ell gairebé no va sortir de la Filmoteca, compartint els seus films amb el públic, atenent periodistes i encara amb temps per veure un documental sobre Néstor Almendros o entusiasmant-se amb les fotografies de Jeff Bridges.

Schroeder té mil històries per explicar, experiències arreu del món i un coneixement global del seu ofici de cineasta. Rebutja compartir, en canvi, les interpretacions “autorals” de la seva obra i evita, tot el que pot, que li facin fotografies. Es troba molt més còmode darrera la càmera, ja sigui dirigint Jeremy Irons, Nicolas Cage o Glenn Close, o bé entrevistant els protagonistes de la seva anomenada “trilogia del mal”. No nega, encara que sigui en privat, que algun cop ha tingut por de les conseqüències dels seus films, ja sigui per les implicacions de L’avocat de la terreur amb el terrorisme internacional o quan un missatge li va aconsellar marxar de Myanmar abans de patir represàlies.

Té 77 anys i no para. Madrid i Eivissa eren els seus destins posteriors després de Barcelona. I, a continuació, un film èpic sobre la guerra d’Algèria, un tema inevitable per a qualsevol intel·lectual francès amb inquietuds polítiques. Francès? Tant se val. Schroeder hi ha viscut molts anys a França i se sent hereu de Rohmer o d’Almendros, un català que va aterrar-hi tornant de Cuba i abans de triomfar a Hollywood. Estem parlant de ciutadans del món. O, com s’autodefinia Jean Renoir, de “ciutadans del cinematògraf”.

Kubrick, al complert

“De la nova generació de cineastes nord-americans, Kubrick és un gegant”. La frase és d’Orson Welles i la va dir a meitat dels anys seixanta. Si això era així a l’època de The Killimg, Spartacus, Paths of Glory i Lolita, què dir de l’autor que després faria 2001: A Space Odyssey, Barry Lyndon, Full Metal Jacket i Eyes Wide Shut? El gegant surt de mida i esdevé un dels grans artistes del segle XX. Tout court.

Postal Stanley Kubrick_07_Página_1Vaig tornar a veure 2001: A Space Odyssey a la cloenda del passat festival de Sitges i, cinquanta anys després que un adolescent de 14 anys quedes embadalit davant la pantalla del Cinerama, el film manté íntegres els seus valors. No debades, rera els litres de tinta vessats per científics i filòsofs, el film segueix plantejant tres preguntes claus per a la humanitat: D’on venim? On anem? Hi ha algú mes a l’univers?

Estèticament, alguns dels elements emblemàtics d’aquest i altres films kubrickians es poden comprendre millor gràcies a la fantàstica exposició que, finalment, ara arriba al CCCB amb el complement de la retrospectiva que programem a la Filmoteca. El cineasta era perfectament conscient de la transcendència de la seva obra i, després de la seva mort, no ha estat difícil agrupar els materials que formen part de la mostra sota la batuta del seu cunyat, Jan Harlan.

Guions, cartes, maquetes, vestuari, fotografies de rodatge i entrevistes amb col·laboradors aporten ara l’entorn imprescindible per valorar les referències pictòriques de Barry Lyndon, la planificació militar de Spartacus i la biblioteca preparatòria pel mai no realitzat Napoleon. Veure els films de Stanley Kubrick és una font inacabable de plaer i saviesa. Fer-ho després d’haver gaudit de l’exposició que ara es pot veure al CCCB enriqueix aquesta mirada.

Més informació:
Cicle Stanley Kubrick, un gegant a la Filmoteca de Catalunya
Exposició Stanley Kubrick al CCCB

 

A la recerca d’un estil

Des que, el 2003, va debutar amb Las horas del día, Jaime Rosales cerca un estil. Un estil propi, no basat en matrius alienes com les de cineastes que admira, des d’Ozu a Almodóvar, passant per Robert Bresson. Precisament inspirat en les Notes sur le cinématographe de l’autor francès, el realitzador català acaba de publicar el llibre El lápiz y la cámara, un seguit de reflexions sobre la creació cinematogràfica basades en l’experiència de dirigir sis llargmetratges i escrites en paral·lel a la producció de Petra, el seu darrer títol, que ara arriba a les pantalles després del seu passi pel festival de Cannes.

La coincidència de la seva preestrena a la Filmoteca amb la programació d’una retrospectiva complerta de la seva obra va propiciar una intensa jornada, arrodonida amb un diàleg trufat de reflexions propiciades per l’anàlisi de diverses escenes il·lustratives d’aquesta recerca d’un estil. Si a Las horas del día Rosales mira un assassí en sèrie des de la fredor d’uns lavabos d’estació i una càmera distant que expressa el respecte per filmar la mort, del qual ja advertia André Bazin, La soledad utilitza la pantalla dividida per trencar l’espai en el que acabaran coincidint dues dones unides per un atemptat terrorista. Tiro en la cabeza també parla d’ETA, però ho fa, en aquest cas, des de l’observació llunyana d’uns terroristes que no s’expressen en un altre diàleg que no sigui el de les armes. El so, en aquest cas, o el blanc i negre de Sueño y silencio són altres signes d’identitat explorats per Rosales abans que, a Petra, jugui amb la desestructuració cronològica del guió, la introducció de música i uns moviments de càmera que s’allunyen voluntàriament dels personatges. Com si estiguessin observats per un àngel, afirma el cineasta.

Preestrena 'Petra' a la FilmotecaBarbara Lennie, Oriol Pla i Joan Botey han acompanyat Jaime Rosales en una preestrena a la Filmoteca amb l’única còpia del film disponible en els 35 mm originals. Hi havia un aire d’excepcionalitat a l’ambient i també de reconeixement a la figura d’un cineasta que, en el moment de rebre el Goya per La soledad, va reivindicar els seus paral·lelismes generacionals amb José Luis Guerín i Isaki Lacuesta. Petra és, ara, un film de maduresa, un tour de force en què barreja elements de la tragèdia grega amb una reflexió sobre el poder dels creadors, i en el qual li costa definir com s’hi identifica. Però també és una recerca del públic, un públic tan còmplice com el que va omplir la sala Chomón i que ara té l’oportunitat de revisar a la Filmoteca les seves pel·lícules anteriors.

 

Més informació: Retrospectiva Jaime Rosales, auster i precís

Seguim!

Mai no hauria d’haver escrit aquest text, però crec que haig de fer-ho. Divuit dies sense programació a les sales i l’exposició de la Filmoteca tancada exigeixen explicacions que ja hem anat transmetent en diversos comunicats. Ara, en el moment de reprendre l’activitat, es poden acompanyar, a més, d’algunes reflexions i agraïments.

imgres-1Les causes del sinistre estan clares: una tempesta massiva que provoca una allau d’aigua que el cla-vegueram del Raval no pot absorbir i penetra per totes les escletxes i obertures de ventilació de l’edifici de la Filmoteca. Un edifici que, com sabeu, té les sales de projeccions en el seu punt més baix, aquell que tria l’aigua quan corre sense control. L’afectació es concentra, especialment, en la moqueta de les dues sales i en els accessos mecànics: ascensors i escales. El tractament no presenta dubtes, però són diverses les empreses implicades en operacions sovint complexes i consecutives.

La sensació, tanmateix, és de vulnerabilitat i, fins a cert punt, d’una impotència que augmentava cada cop que ens hem vist obligats a suprimir sessions quan sabíem del cert que no podríem acollir-les. Cicles i pel·lícules programades amb molta antelació i que, sovint, implicaven d’altres institucions o equipaments. Vam salvar-ne dues gràcies a la complicitat del CCCB perquè implicaven desplaçaments de convidats. La resta trobaran lloc durant els propers mesos.

En nom de tot l’equip de la Filmoteca, vull agrair les mostres de suport rebudes, la comprensió de col·laboradors i espectadors i també de les nostres veïnes de La Monroe. La copa oferta després de cadascuna de les primeres quatre sessions ho diu tot. No és una copa per oblidar. És una mostra de complicitat i també, per què no, d’alegria per celebrar el retorn a la normalitat. A fer allò que ens agrada i que sabem que hi ha un públic que agraeix. Per aquest motiu, no diré “Tornem-hi, que no ha estat res!”. No fóra del tot cert. Prefereixo un “Seguim!”. Hi ha molt camí per recórrer.

Si allò va ser felicitat…

La frase és d’Orson Welles, comparant els  tempestuosos anys que va conviure amb Rita Hayworth en relació a la resta de la vida de l’actriu. Barbara Leaming, autora de la biografia del director de La dama de Xangai, la va utilitzar com a irònic títol del seu següent llibre sobre la dramàtica trajectòria d’una dona que va pagar molt cara una extraordinària bellesa. La seva tragèdia va arrencar amb els maltractaments que patia de petita per part del seu pare, un ballarí d’origen sevillà que la va introduir al món de l’espectacle. Un tenyit pèl-roig i unes classes de ball van ser el trampolí necessari per llençar-la a l’estrellat de Hollywood i, si a l’època daurada actors i actrius actuaven sota contracte d’una productora, ella va ser propietat de la Columbia. Els seus directius van dissenyar la seva carrera i Harry Cohn, el seu magnat, tenia vet fins i tot sobre la data del seu matrimoni. Fins i tot quan ja era Gilda, Rita Hayworth va haver de fugir amb Orson Welles per consolidar legalment una de les parelles més enlluernadores de l’època.

GildaSi allò, que va acabar en divorci, va ser felicitat… abans havia nascut el mite. N’hi va haver prou amb una cançó, Put the blame on mame, i un guant que lliscava suggestivament braç avall per convertir-la en una bomba eròtica. Una bomba del mateix tonatge que la llençada aquell mateix any en unes proves nuclears sobre l’atol de Bikini i que portava impresa la seva imatge. O la que va esclatar a l’entorn de la censura espanyola quan Gilda va ser qualificada per l’Església de “greument perillosa” i va circular el rumor que, a la versió original, l’striptease anava molt més enllà del guant. Ni la bufetada de Glenn Ford ni el remake impossible amb Los amores de Carmen van eclipsar mai el mite.

Welles el va assetjar quan va tenyir de ros la seva llavors ja exdona per interpretar una femme fatale que, a La dama de Xangai, moria abandonada després d’un tiroteig en un joc de miralls. Rita Hayworth va sobreviure al personatge, però mai més res no va ser igual. Ni un nou matrimoni amb el príncep Ali Khan –que Joseph L. Mankiewicz recrearia sibil·linament a La comtessa descalça– ni els nous intents de rellançar-la a l’estrellat van poder revitalitzar una trajectòria ofuscada per una nova tragèdia. Un prematur Alzheimer que es va confondre amb l’alcoholisme i que John Wayne va explotar, ignominiosament, durant el rodatge d’El fabulós món del circ, un dels seus darrers films.

The Lady from Shanghai

Ara es compleixen els cent anys del naixement de l’actriu. És el moment de celebrar el mite i recordar el personatge, sotmès a un reguitzell de tragèdies que van permetre que d’un petit i breu oasi se’n considerés “felicitat”.