Gran Piccoli

Darrere Michel Piccoli hi ha el bo i millor del cinema d’autor europeu dels últims seixanta anys. Luis Buñuel, Alain Resnais, Jacques Demy, Jean-Luc Godard, Agnès Varda, Marco Ferreri, Luis G. Berlanga, Manoel de Oliveira o Nanni Moretti són alguns dels grans realitzadors amb els quals ha treballat al llarg d’una trajectòria prolífica: Més de 200 títols en 70 anys davant les càmeres, a més de desenes d’obres de teatre. Va morir el maig del 2020, als 94 anys, i hem esperat fins aquest estiu per programar la gran retrospectiva que es mereix. Al llarg de juliol i agost, les pantalles de la Filmoteca ens oferiran les seves múltiples cares, del cínic aristòcrata de Benjamin ou les memoires d’un puceau  a l’arquitecte de Les choses de la vie  passant pel pintor de La belle noiseuse  o el venedor de televisors d’Une chambre en ville.

Tot i que va treballar al costat de Romy Schneider o Brigitte Bardot, el seu físic no li afavoria els papers de galant. Era més propens a trencar les normes, com les de l’obrer que s’afarta de tot a Themroc o la d’un dels participants a la bacanal de La grande bouffe. Ferreri ja el coneixia de Dillinger é morto, un monòleg sobre la solitud i la desesperació on interpretava el nihilisme a través d’actes domèstics i quotidians. Amb Buñuel també va treballar en diverses ocasions i, després d’encarnar la tragèdia d’un vell actor de teatre a Je rentre a la maison, Oliveira el va repescar de Belle de jour per ser el protagonista de Belle toujours.

Va fer una única incursió a Hollywood, a les ordres d’Alfred Hitchcock a Topaz. Però la seva base estava a Europa, a França, però també a Portugal, Espanya o Itàlia. Berlanga va traspassar els seus fetitxes eròtics al dentista de Grandeur Nature i també la gran catarsi amb la que finalitza París Tumbuctú. Moretti, en canvi, no va dubtar en canonitzar-lo com el més humà dels Papes que s’han vist a la pantalla, un Sant Pare carregat de dubtes i complexos. Agnès Varda, per últim, va celebrar el centenari del cinema amb Les cent et une nuits, un film tan fallit com ple d’estrelles internacionals. Entre Robert De Niro i Gina Lollobrigida, Marcello Mastroianni i Leonardo di Caprio, Piccoli encarnava a Monsieur Cinéma, el pare de totes les imatges en moviment.

El vaig tractar breument, quan va presentar Alors voilà, el seu debut com a realitzador, a la Mostra de Venècia del 1997. Era un home afable, de respostes brillants i un inexhaurible ventall de referències. Encarnava el cinema d’autor europeu i, amb qualsevol dels seus representants hi havia treballat. Tenia la ironia de Buñuel, la causticitat de Ferreri, la poesia d’Oliveira, la cinefília de Godard o la transgressió de Berlanga. Era, sense dubtes, Monsieur Cinéma.          

Chomón, a 150 imatges per segon

Batejar la sala gran de la nova seu del Raval amb el nom de Segundo de Chomón no va ser una decisió innocent ni molt menys gratuïta. El 17 d’octubre es compleixen 150 anys del naixement d’aquest cineasta dels orígens durant molt temps qualificat com “el Méliès espanyol” i ja fa anys reconegut internacionalment amb un nom propi associat a la Filmoteca de Catalunya. Procedent de Terol, va tenir Barcelona, Paris i Torí com les seus d’una carrera associada a la tècnica com a vehicle de la il·lusió i la fantasia. Expert en l’acoloriment manual de les pel·lícules en blanc i negre, de l’animació stop motion i dels efectes especials, és el pare de molts dels trucatges usats en l’actualitat. És per aquest motiu que, des de la Filmoteca, no el volem reivindicar únicament com una relíquia del passat sinó com un cineasta ple de vida i vigència.

De fet, és el primer cineasta que mereix l’honor de ser oficialment reconegut pel Govern de la Generalitat com una de les commemoracions oficials. I, des de la Filmoteca ens sentim particularment orgullosos de liderar una sèrie de iniciatives que, oficialment, tenen el seu tret de sortida en el cine-concert que Josep Maria Baldomà i els seu trio de Lunatiques oferiran a la sala del Raval que porta el seu nom. Les pel·lícules que s’hi projectaran han estat restaurades per Mariona Bruzzo i Rosa Cardona, comissàries de la commemoració, i vinculades a l’estudi i preservació de l’obra de Chomón des d’una llunyana col·laboració amb el festival de cinema fantàstic de Sitges als anys noranta. La cloenda de l’edició d’enguany coincidirà, precisament, amb la data de naixement del cineasta i serà l’epicentre de les activitats.

Miquel Curanta, director de l’ICEC, Mariona Bruzzo i Rosa Cardona, comissàries de l’Any Chomón i Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya

Des de les diverses unitats de la Filmoteca, hem preparat i promogut concerts a càrrec de Marc Parrot i els joves compositors de l’ESMUC. Una sessió d’il·lusionisme amb el mag Hausson i el piano de Francesc Mora es conjugaran amb projeccions i mappings a diversos indrets de Barcelona gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament. TVC també participarà en la difusió del personatge al voltant de les jornades d’un Laboratori Chomón amb la presència de destacats especialistes internacionals del passat i també de la seva herència tecnològica. Un cicle de projeccions demostrarà fins a quin punt és profunda la petjada d’aquest cineasta.  Els més petits, per últim, podran descobrir la seva màgia gràcies als Serveis Educatius i a les sessions organitzades per la Federació Catalana de Cineclubs a biblioteques de tot el país, mentre són diverses les filmoteques internacionals que ja ens han demanat el programa Chomón per projectar-lo al llarg dels propers mesos. No deixeu de consultar el web específic, anychomon.cat, nodrit d‘informacions i imatges procedents dels nostres fons documentals i amb puntuals informacions sobre les activitats. 

La col·lecció Chomón de la Filmoteca de Catalunya consta actualment d’un centenar de títols. Una trentena van ser editats per Cameo en un DVD, amb música original de Joan Pineda, que el 2011 va guanyar el prestigiós premi internacional del festival Il cinema ritrovato. Ara, el nostre Centre de Conservació i Restauració ha digitalitzat vuit títols i una dotzena més, alguns d’ells inèdits, arribaran d’altres institucions. Prepareu-vos doncs a viure un veritable festival Chomón d’aquí al desembre. I cada cop que entreu a la sala gran del Raval sigueu conscients que sou al regne de la fantasia i de la il·lusió.       

Les favorites de Colita

Colita fa fotos i li agrada el cinema. Com a espectadora i com a professional que ha fet la foto fixa d’una vintena de produccions catalanes. Per aquest motiu li hem ofert una carta blanca, perquè triï i proposi una desena de pel·lícules per programar a la Filmoteca. No ens vam equivocar. A la primera llista de preferències hi havia gairebé un centenar de films, grans films.

Només un estava clar des del principi: The Night of the Hunter (La nit del caçador). L’únic film dirigit per l’actor Charles Laughton és un conte gòtic amb un llop (Robert Mitchum), una caputxeta (dos nens que amaguen el botí robat pel seu pare) i una iaia encarnada per Lillian Gish, l’heroïna dels grans melodrames de Griffith. Colita admira la fotografia de Stanley Cortez –el també responsable de The Magnificent Ambersons– i els decorats expressionistes cada cop que la veu, com a mínim un cop a l’any.

Ara l’ha tornada a veure a la Filmoteca en una sessió a la qual també van assistir-hi els editors Elisenda Nadal (Fotogramas) i Jordi Herralde (Anagrama), el dibuixant de còmics Nazario i d’altres amics. Allà va destapar d’altres cartes de la seva tria: dos altres títols amb rerefons ombrívol –Alien i Les yeux sans visage– i altres dos que apunten d’altres horitzons. The African Queen per la història d’amor entre el borratxo Humphrey Bogart i la dinàmica Katharine Hepburn, tot i que te recances amb John Huston perquè matava elefants. I  Le dernier métro perquè François Truffaut és –amb Louis Malle- l’únic director de la Nouvelle Vague que li interessa i també perquè mostra París durant l’ocupació alemanya des del rerefons del món del teatre.

Ella coneix el del cinema, perquè hi ha treballat al costat de directors que considera en molts casos amics i perquè va aprendre molt de directors de fotografia com Luis Cuadrado o Fernando Arribas. Set mil fotografies seves de rodatges formen part del fons de la Filmoteca i es poden veure al nostre Repositori digital. Una dotzena s’exposen aquest mes al vestíbul i cinc pel·lícules es veuran a les sales del Raval amb Jaime Camino, Vicente Aranda i Gonzalo Suárez com a directors en l’òrbita de l’Escola de Barcelona i Rojo sangre del jove Christian Molina com una raresa que Colita espera que algun dia es reivindiqui com a títol de culte. Va ser un dels darrers films protagonitzats per Paul Naschy amb una reflexió explícita sobre els grans mites del terror.

A Colita se la coneix per les seves fotografies, mostrades en desenes de llibres i exposicions, com a periodista gràfica en diverses revistes i diàries i fins i tot com a directora d’una col·lecció de novel·la negra, una de les seves grans passions. Carmen Amaya, la Nova Cançó o la Gauche Divine figuren entre els seus temes preferits però el cinema sempre te alguna cosa a dir hi. A la gran bailaora flamenca la va conèixer al rodatge de Los Tarantos i l’Escola de Barcelona se la mira amb una certa ironia no exempta de nostàlgia. Molts anys després, segueix veient cinema. Tot tipus de cinema, però amb clares preferències. Algunes d’elles són les que hem volgut compartir a la Filmoteca.

Angelopoulos en la memòria

                El setembre de 2011, Theo Angelopoulos es trobava a Barcelona per rebre el premi Terenci Moix. Vam dinar, amb la seva dona Phoebe –productora de molts dels seus films- i la cineasta Rosa Vergés, en un restaurant dels jardinets de Gràcia. A la tarda, li vaig proposar visitar la nova seu de la Filmoteca, al barri del Raval. Encara estava en obres però es veia la llum al final del túnel i estava previst que s’inaugurés al cap de pocs mesos. Allà mateix ens vam comprometre que programaríem una retrospectiva de la seva obra i que ell tornaria a presentar-la.

Pocs mesos després, ja teníem data de inauguració, 12 de febrer, quan va arribar la tràgica noticia: el cineasta havia mort, atropellat per la moto d’un policia que no estava de servei, mentre rodava al port del Pireu unes escenes per a la seva nova pel·lícula. El cop va ser fatídic però definitivament irreversible quan l’ambulància, en plena crisi econòmica de Grècia, va trigar massa en arribar. La seva trilogia va quedar inconclusa i la nostra retrospectiva ajornada sine die.

                He trigat nou anys en assumir que mai més no es podria fer una retrospectiva d’Angelopoulos amb la seva presència però també que a ell li agradaria que els seus films es segueixin projectant. M’ho van fer veure, l’any passat, dues persones properes a ell: la professora Irini Stathi, especialista en el seu cinema, i Pere Alberó, ajudant de direcció en algun dels seus films. Phoebe controla els materials, alguns d’ells restaurats, i no ha sigut difícil aconseguir les còpies, tot i que ella no podrà venir. La severitat de la covid a Grècia ho impedeix. Ens ha demanat, això sí, que enregistrem la sessió que Pere Alberó i jo mateix conduirem la propera setmana amb el títol de Theo Angelopoulos en la memòria.

Ell té moltes coses que evocar i alguns documentals que mostrar, des de la presència del cineasta a les runes d’Empúries fins imatges del seu enterrament.  Jo mostraré l’escena de L’eternitat i un dia que vaig veure rodar als carrers de Tessalònica un diumenge al matí. La trobada del vell intel·lectual malalt, encarnat per Bruno Ganz, amb un nen refugiat albanès es va rodar en només dos llargues preses amb un parell de repeticions. També parlarem de diverses trobades amb Theo, a Barcelona i a Grècia o al festival de Berlin, on es va estrenar el seu darrer film.

               Justificarem la pregunta que Theo ens va fer un dia: per què els meus films agraden més als crítics de Barcelona que als de Madrid? I, tot això, mentre al llarg d’aquest mes de març tornem a veure els seus films com a lliçons d’història filtrades pel marxisme i com a classes magistrals d’un cinema impregnat per la poètica de Tonino Guerra, el més poètic dels guionistes de Federico Fellini. Ens deixarem arrossegar pels seus plans seqüència, seguirem l’estàtua de Lenin baixant pel Danubi o reviurem el conflicte dels Balcans des de l’òptica dels germans Manakis, els Lumière de Macedònia. Ens emocionarem amb les bandes sonores d’Elena Karaindrou i tornaré a veure El viatge dels comediants, que vaig descobrir a la Filmoteca del carrer Mercaders la vigília d’un examen d’Endocrinologia.  Llavors, aquesta transgressió era difícil d’entendre per part dels meus companys, estudiants de Medicina. Ara tinc encara més clar el que vaig fer. Angelopoulos era essencial, i encara ho és ara, quan forma part de la memòria.             

Agraïment i diversitat

Un cop més, i en nom de tot l’equip de la Filmoteca de Catalunya, vull expressar el nostre agraïment al públic que, en temps tan difícils, ens fa confiança i omple les sessions dins els marges establerts de prevenció sanitària. La reducció de l’aforament al 50% ha provocat que, en les darreres setmanes, diverses sessions han exhaurit les localitats disponibles. Fins el punt que, en previsió de que aquesta situació es perllongui, augmentarem el nombre de passis de determinades pel·lícules per evitar que ningú es quedi fora.

D’altra banda, també és significatiu que aquests èxits de convocatòria s’hagin produït amb cineastes tan dispars com Mani Kaul o John Cassavetes. El seu únic punt de coincidència és la seva voluntat de independència creativa però, provenint de dos contexts culturals tan diversos com la Índia o els Estats Units, han despertat l’interès d’un públic àvid de descobertes o retrobaments. Ja fa anys que reivindiquem l’eclecticisme com una de les pautes de la nostra programació i res millor per demostrar ho que aquesta atenció compartida vers un deixeble de Robert Bresson i un cineasta que, com Orson Welles, actuava en pel·lícules d’Hollywood per poder finançar els seus projectes més personals.

A la sala d’exposicions, Marilyn Monroe ha mostrat el seu rostre més proper gràcies a les fotografies que Milton H. Greene li va fer en una cinquantena de sessions entre 1953 i 1957. A les 80 imatges exposades veiem una dona sovint desprotegida de maquillatge, però també disposada a compartir les proves de llum i vestuari que li proposava un fotògraf amb el qual van produir, a més, dues pel·lícules més enllà de l’estereotip amb el qual la Fox l’havia encotillat. Sortosament, després d’unes setmanes tancada per la pandèmia, la Monroe tornarà a obrir el seu servei de restauració per coincidir amb l’actriu que li dona nom dins el mateix edifici de la Filmoteca.

L’Aula de Cinema, Per amor a les Arts, les sessions familiars o la materialització dels Dies Curts que ja vam iniciar durant el confinament constaten que la nostra programació segueix viva, oberta i amb apostes de futur. No sabem concebre el cinema sense la seva materialitat, tant pel que fa al contacte dels materials de preservació com a les projeccions en sala i amb públic. És per això que, fa unes setmanes, vam avançar la programació de 2021 com un desig que volem fer realitat. Ja ho hem aconseguit durant el més de gener i seguim. Seguim amb el leit motiv d’El cinema és il·lusió que acompanyarà els 150 anys del naixement de Segundo de Chomón, aixoplugats com a commemoració oficial del govern de la Generalitat.         

Benvolgut públic. Gràcies per ser hi. Nosaltres us hi esperem!    

Tres exilis

Durant els darrers dies, la Filmoteca ha acollit tres sessions amb l’exili com a protagonista.  

Alberto Closas, objecte de la magnífica biografia escrita pels seus nebots –Francis Closas i Silvia Farriol- era fill de un polític català republicà i, en acabar la guerra civil, va abandonar Barcelona amb Paris i Buenos Aires com a destins. L’Argentina va fer d’ell una estrella del cinema i del teatre que li va permetre tornar al seu país a mitjan dels anys cinquanta. Muerte de un ciclista, un símbol de la dissidència dirigit per Juan Antonio Bardem, va deixar testimoni del se passat republicà abans de reorientar la seva trajectòria posterior vers papers menys compromesos, com el del pare de La gran família. La presentació del llibre, que va comptar amb intervencions dels autors, el novel·lista Eduardo Mendoza i la cineasta Rosa Vergés, va ser il·lustrada per un dels seus films argentins, una peculiar adaptació d’El ventall de Lady Windermere rebatejada com Una mala mujer en què el galant encarnava al seductor atrapat entre una esposa gelosa i una sogra malinterpretada com a amant.

Vitalina Varela, protagonista del darrer film homònim de Pedro Costa, viatja de Cap Vert, d’on es originària, a Portugal, on el seu marit ha mort tres dies abans. El cineasta portuguès reprèn un personatge que ja apareixia al seu anterior film i l’escenari habitual de la seva obra –el miserable barri lisboeta de Fontainhas-, per parlar de l’exili des de les arrels i a cavall entre la realitat i la ficció. En un il·lustratiu col·loqui, Costa va definir el seu film com a terapèutic i va revelar alguns aspectes claus del seu treball, des del seu tracte d’actors no professionals com si fossin estrelles d’Hollywood fins la construcció d’elementals decorats en un vell cinema abandonat a fi de controlar millor una il·luminació que tenyeix de color una foscor pròpia de la pintura de Caravaggio. Es el segon cop que Costa visita la Filmoteca de Catalunya però fer ho en circumstàncies com les actuals, honora particularment un dels grans autors del cinema europeu contemporani.

Els vuit protagonistes de No nacimos refugiados van arribar a Barcelona des de destins diversos però sempre per motius polítics. Procedents de Síria, d’Ucraïna, de Guinea, de Palestina o d’Argentina revelen els seus passats des d’una perspectiva sempre humana. El director Claudio Zulian, ell mateix nascut a Itàlia però barceloní d’adopció, prioritza el retrat humà a la dada estadística o al currículum polític. Alguns dels personatges es coneixen entre ells però la seva suma composa un mosaic que delata la tensió entre els seus orígens i l’adaptació a un context que han lluitat per fer-se seu.

Els orígens republicans de Closas, la dramatització de la vida de Vitalina Varela i els vuit refugiats de Zulian ofereixen un ampli ventall de les diverses cares de l’exili. En uns moments on la pandèmia de la Covid tendeix a limitar els desplaçaments i els contactes socials, resulta oportú recordar que vivim en un món sense fronteres geogràfiques. En tot cas, són polítiques. I és a conseqüència d’elles com dins de cada cèl·lula aïllada pels confinaments es produeix la convivència entre locals i forans, un mestissatge que obliga a no girar el cap quan ens creuem amb la mirada de l’altre. Demà, l’exiliat o el refugiat podria ser qualsevol de nosaltres.

Rohmer transversal

Vull agrair, en primer lloc, la bona resposta del públic a la reobertura de la Filmoteca durant la primera quinzena de juliol i tot l’agost. Les mesures preventives contra la COVID i la cultura presencial no son incompatibles i així ha quedat demostrat amb els més de 80 espectadors per sessió d’aquestes darreres setmanes. Vista aquesta resposta, seguim. Seguim i augmentem a quatre les sessions diàries amb la progressiva recuperació d’alguns dels grans cicles que van quedar suspesos pel confinament.

Un d’ells és el centenari d’Éric Rohmer, que havíem de commemorar al voltant del seu naixement -20 de març- però traslladem al setembre amb la mateixa voluntat de posar en relleu el caràcter transversal del seu cinema. El punt de partida de la retrospectiva són la sèrie d’articles que va publicar el 1955 a Cahiers du Cinéma amb el títol genèric de Le celluloid et le marbre. Aquesta recerca de les relacions del cel·luloide amb la literatura, la pintura, l’arquitectura, la música o el teatre la va traslladar, entre 1964 i 1969,  a una sèrie d’emissions per a la televisió pública francesa i que ara recuperem com a llavors germinals de molts dels seus posteriors llargmetratges més coneguts. 

Le Celluloid et le marbre, el capítol que obre el cicle, és justament una cartografia d’aquesta operació de fer dialogar el cinema amb d’altres disciplines a través d’entrevistes amb escriptors, pintors, dramaturgs o arquitectes. Més propera és encara la relació entre Blaise Pascal i Ma nuit chez Maud, on els protagonistes mantenen una apassionada discussió sobre aquest filòsof. De Metamorphose du paysage  en sorgirà, d ‘altra banda, la importància que l’arquitectura te a la sàtira L’Arbre, le maire ou la médiathèque  o la connexió, encara més directe, entre la posterior sèrie Villes nouvelles i L’Ami de mon amie, tots ells filmats al barri parisenc de Cergy Pontoise. 

La pintura, present a bona part dels llargmetratges, esclata amb força als decorats de L’Anglaise et le duc i, òbviament, a  les referències a Johan Heinrich Füssil presents a La Marquise d’O…, adaptació d’un relat romàntic de Heinrich von Kleist. Del mateix autor alemany, Rohmer filmaria la posada en escena de l’obra Catherine de Heilbrön, interpretada per alguns dels rostres habituals en el seu cinema, des de Fabrice Luchini, Arielle Dombasle o Pascale Ogier a Marie Rivière. De la protagonista de Le Rayon vert veurem En compagnie d’Éric Rohmer, un documental sobre el seu mètode de treball.

No podíem faltar, per últim, les referències a la literatura i el cinema. L’adaptació d’un relat d’Edgar Allan Poe (Bérénice) o la reconstrucció d’una entrevista real amb Stéphane Mallarmé il·lustren el primer àmbit. El segon queda abastament representat pel Faust de Murnau, objecte de la seva tesi doctoral sobre la representació de l’espai, i dos deliciosos capítols de la sèrie Cinéastes de notre temps: una entrevista amb Carl T. Dreyer i un imprescindible debat entre Jean Renoir i Henri Langlois sobre els germans Lumière. Rohmer, observador de la realitat, va fer brillar el cinema al mateix nivell que la resta de les arts. 

 

 

Lynch somia amb Fellini

Imatge expo Lynch-FelliniFins el mes de maig es podrà veure l’exposició de David Lynch que complementa la complerta retrospectiva que hem programat per commemorar el centenari de Federico Fellini. De la mà d’Isabella Rossellini, llavors la seva parella, el cineasta nord-americà va conèixer l’italià durant el rodatge d’Intervista, a Roma. Es van tornar a trobar el 1993 a l’hospital, per explorar una possible col·laboració conjunta. Tres dies després, Fellini entrava en un coma del qual ja no se’n sortiria. Lynch va quedar colpit per aquesta experiència mística i, gairebé vint-i-cinc anys després, va reprendre la idea de retre homenatge al seu admirat Fellini, un altre cineasta propens a explorar el món del subconscient i dels somnis.

Aquest cop, la proposta va sorgir de la Fellini Foundation de Sion, una institució creada a partir de la col·lecció de dibuixos i materials recopilats per un assistent suïs de Fellini. La trobada de Lynch amb Nicolas Rouiller, director d’aquesta Fundació, va tenir lloc a París. Damunt la taula hi havia, com a obsequi per trencar el gel, una gran caixa. Lynch va preguntar si eren xocolates suïssos però, en obrir-la, va comprovar que eren llapis de colors. A la següent trobada, va confirmar que respondria amb una sèrie de pintures sobre Vuit i mig, el seu film preferit. Primer havien de ser aquarel·les. Finalment van ser litografies impreses al taller Item, dotze de les quals s’exposen ara a la Filmoteca de Catalunya conjuntament amb una altra dotzena de dibuixos originals de Fellini de l’època de Casanova i procedents de la Fellini Foundation.

El disseny exclusiu de l’exposició de la Filmoteca, coproduïda per Creative Stage amb la col·laboració del consolat italià a Barcelona, està inspirat en les estructures metàl·liques de l’escena final de Vuit i mig, recreada pels gravats de Lynch. Esquena contra esquena, es poden veure els dibuixos de Fellini, prolífics en corbes femenines o en un autoretrat del cineasta vestit de dona. Malgrat les seves fantasies eròtiques, el director de Casanova no va deixar d’oferir un retrat despietat del seductor venecià. En les dues saletes annexes a l’espai expositiu es projecten un documental sobre la vessant pictòrica de Lynch (The Art life) i l’escena final de Vuit i mig. Periòdicament, doncs, els visitants escolten la inoblidable melodia de Nino Rota que acompanya aquella desfilada del circ de la vida que tant recorda el ball de la mort d’El setè segell de Bergman.

Item éditions - DL (3)
© Item éditions

La projecció de Vuit i mig va omplir la sala Chomón, com abans ho havien fet La strada, La dolce vita o Roma. Fellini te parròquia, antiga i nova, a la Filmoteca i la mitjana d’assistència a les sessions del cicle s’apropa als 170 espectadors. Un gran èxit. L’exposició romandrà oberta fins el 31 de maig i, a l’estiu, marxarà a Los Angeles de la mà del mateix Lynch. És un honor haver estat la tercera etapa, després de Sion i Rimini –la ciutat natal de Fellini-, d’aquest viatge cap a la ciutat dels somnis, on viu el director d’Erasehead. Barcelona no deixa de ser una ciutat plenament felliniana, tal com va proposar l’enyorat Jordi Grau en un llibre commemoratiu de la visita que el cineasta italià va fer a la capital catalana el 1985.

Tutto Fellini

Celebrem el centenari de Federico Fellini amb una retrospectiva que no només inclou els seus films com a realitzador, sinó també alguns dels seus treballs com a guionista, documentals sobre ell i els seus col·laboradors o films directament influïts per ell, des d’All That Jazz  fins a 8 ½ women. Sense oblidar que el 6 de febrer inaugurem una exposició de litografies de David Lynch inspirades en l’admiració que el director de Blue Velvet sent per Fellini 8 ½.

fellini2

Tot i que és un d’aquells autors indiscutibles –com Hitchcock o Buñuel- que ha generat un adjectiu propi, no hi ha només un únic Fellini. La seva obra s’agrupa clarament d’acord amb els seus col·laboradors. N’hi ha, com Nino Rota, que recorren tota la seva filmografia. I, quan va desaparèixer, va ser substituït per un humil Nicola Piovani, que es va posar al servei de l’herència rebuda del seu il·lustre predecessor. També hi ha un llegat clar en el capítol de les escenografies amb les quals Fellini construïa el seu món al mític estudi número cinc de Cinecittà. Dante Ferreti, actualment lligat a Martin Scorsese, va heretar el mestratge de Danilo Donati, el mag capaç de donar forma als somnis de Satyricon, Amarcord o Casanova, que no per casualitat compartia amb els del Pasolini més estilitzat.

Resulta més difícil agrupar els films de Fellini en funció dels seus directors de fotografia però està clar que hi ha un primer període neorealista contaminat pel veterà Otello Martelli  amb el qual va coincidir al Paisà de Rossellini, on Fellini n’era coguionista. La col·laboració amb Gianni di Venanzo, interrompuda per la seva mort, va ser breu però potent i contrastada: el blanc i negre fantasmagòric d’Otto e mezzo contra el color oníric de Giuletta degli spiriti. O, si es vol, Marcello (Mastroianni) contra Giuletta (Massina), l’alter ego i la musa, dos rostres recurrents a la seva obra per transmetre les seves angoixes i desitjos. Peppino Rotunno, el seu director de fotografia durant els setanta, serà qui s’emporti la seva essència a Hollywood a través del Bob Fosse d’All That Jazz.

fellini3

És, potser, en el capítol dels guionistes on queden millor definides les diverses etapes de Fellini, començant per la postneorrealista de Tullio Pinelli que es manifesta amb I vitelloni, Le notte di Cabiria i fins i tot La strada. Ell mateix s’acomodarà als grans retrats d’autor dels seixanta i reapareix en les seqüeles i paròdies de Ginger e Fred o La voce della luna. Breu però intensa és la col·laboració amb Tonino Guerra, responsable de l’alè poètic que es manifesta a Amarcord  o E la nave va, però que també retrobem de la seva mà al millor Antonioni, al Tarkovski de Nostalghia o a l’Angelopoulos d’El pas suspès de la cigonya i La mirada d’Ulises. El novel·lista Bernardino Zapponi està, en canvi, darrera del Fellini més grotesc i àcid: el de Satyricon, Roma, I clown o Casanova.

Aquesta reivindicació dels col·laboradors de Fellini no va en detriment del seu talent ni de la seva capacitat demiúrgica. Ell és el mag que mou tots els fils però, fins i tot en el cas d’una personalitat tan forta com la seva, el cinema no deixa de ser un art de creació col·lectiva. La nefasta “politique des auteurs” va simplificar injustament aquesta polifonia de col·laboradors que, en definitiva, aporten els matisos del director. És per aquest motiu que no hi ha un sol Fellini. N’hi ha diversos, amb les corresponents variacions que, durant les properes setmanes, podrem veure i gaudir a la retrospectiva de la Filmoteca.     

Gràcies, Octavi

octavi

El programador de la Filmoteca es jubila. L’Octavi Martí ha estat més de vuit anys omplint les graelles d’exquisides pel·lícules que heu vist projectades a la Laya i a la Chomón. El trobarem molt a faltar, però ens queda el regust de la feina ben feta, d’un criteri tan personal com ben articulat amb el que ha de ser la cartellera d’un equipament públic dedicat a la difusió del patrimoni cinematogràfic.

Va arribar el 2011 per substituir en Ramon Font i el repte no era gens fàcil perquè l’experiència del seu predecessor també valia el seu pes en or. L’Octavi va aterrar, però, avalat per un currículum irrefutable de crític cinematogràfic, realitzador d’un programa televisiu sobre cinema, periodista cultural a París i programador d’un canal especial en cinema clàssic. Feia anys que ens coneixíem personalment, havíem coincidit en festivals de cinema i també en emissions televisives i em vaig sentir molt afalagat quan va respondre positivament als meus cants de sirena des del Raval.

Va cremar les darreres naus franceses i va aterrar a Barcelona sis mesos abans d’inaugurar la nova seu. Eren temps complicats per ell, per motius personals, però mai no ha deixat d’implicar-se a fons en un projecte que hem compartit i que també s’ha fet seu. Els que el coneixem, sabem que els seus mètodes de treball són personals i intransferibles però els compensa a bastament amb intel·ligència, bonhomia, uns coneixements que van molt més enllà del cinema i una agenda que ha permès apropar creadors de talent procedents de molt diverses disciplines. Se’ns pot acusar de proposar, des de la Filmoteca, una programació eclèctica però si, per aquest adjectiu, s’entén oberta a diversos fronts i interdisciplinar, benvingut sigui un eclecticisme que conjuga el cinema clàssic amb el contemporani i les relacions del cinema amb altres arts i aspectes socials.

Des del seu coneixement de la història del cinema, l’Octavi ha decidit els horaris i sales de cada pel·lícula i moltes d’elles les ha presentat en català, castellà, francès, italià o el que calgués. El sentit de l’humor és la seva millor arma contra les adversitats i sempre ha estat disposat a escoltar, pactar i deixar-se convèncer a fi de millorar la programació de la Filmoteca. Afirmar, per part meva, que treballar amb ell ha estat un plaer no és cap tòpic, és un acte de justícia que cal proclamar sense embuts. Darrera d’ell vindran d’altres programadors que heretaran el seu llegat i també el repte de, com a mínim, mantenir el segell que l’Octavi ha imprès a la programació de la Filmoteca. Marxa amb la feina feta de cara als propers mesos, sé que el veurem sovint per la Laya o la Chomón i, per tant, això no és cap comiat. És un agraïdíssim, i un xic nostàlgic, fins aviat al col·lega i a l’amic.