El 27 d’octubre és el Dia Universal del Patrimoni Cinematogràfic i les filmoteques d’arreu del món ho celebrem com si fos la nostra santa patrona. Ens agrada, doncs, lluir les millors gales del que és la nostra feina: recuperar i mostrar els films que tenim a la nostra cura. Aquest any, a la Filmoteca de Catalunya, és festa grossa.

D’una banda, sota la presidència de la Consellera de Cultura, hem presentat “Visibilitzem el cinema català”, un pla de digitalització sistemàtica i selectiva dels grans clàssics del nostre cinema dipositats a l’arxiu. El punt de partida són els negatius de produccions compreses entre 1940 i 2014 que, un cop preparats, són digitalitzats no pas per garantir-ne una millor conservació sinó la visibilització en un parc de sales monopolitzat per projectors digitals o per plataformes que també requereixen d’aquest suport. Aquest projecte, ja aplicat a d’altres països del món, serà executat en col·laboració amb l’ESCAC. Res millor que comptar amb una escola de cinema que ha utilitzat el suport fotoquímic com a base de la seva pedagogia, com a company d’un viatge que donarà com a resultat la reaparició d’una desena de llargmetratges i altres tants curts cada any.

La primera remesa ja és a punt, amb títols tan indiscutibles com La ciutat cremada, Vida de família, Boom Boom, A tiro limpio, Furia española, Los felices sesenta  o Tren de sombras. La complicitat amb els propietaris dels seus drets és absoluta i els films podran gaudir d’una nova vida comercial mentre la Filmoteca es reserva la difusió en altres cinemateques i la creació d’un cicle a casa nostra, programat a partir del 2023, amb el títol “Història permanent del cinema català”.

A més d’aquest anunci, llargament anhelat per la transcendència del projecte, aquest tan especial Dia del Patrimoni s’ha completat amb la presentació de les nostres dues més recents i flamants restauracions. D’una banda, La montagne infidèle, un migmetratge documental realitzat per Jean Epstein que es donava per perdut. Va aparèixer entre el darrer dipòsit del col·leccionista Pere Tresserras en un format domèstic, la pel·lícula de 27 mm, però en versió íntegra i un acceptable estat de conservació que, un cop tractat al nostre Centre de Conservació i Restauració, es va estrenar aquest estiu a les prestigioses Giornate d Cinema Muto de Pordenone. No debades, la pel·lícula mostra l’erupció de l’Etna del 1923 filmada per un teòric i cineasta que, amb la seva adaptació de La casa Usher, va despertar la vocació cinematogràfica de Luis Buñuel.

L’altra joia de la corona és Erase una vez… un llargmetratge d’animació realitzat el 1950 per Josep Escobar i Alexandre Cirici Pellicer que adapta el conte de La ventafocs a una ambientació artística particularment exquisida i amb tocs tan catalans com una doble actuació de l’Esbart Verdaguer. L’original, en color, es va perdre i, a partir de materials supervivents en blanc i negre i 16 mm, al llarg de vuit anys hem reintroduït digitalment els més que probables colors genuïns gràcies a la recerca de Luciano Berriatua i Isabel Benavides. En aquest cas, la productora original –Estela Films- segueix activa gràcies a Félix Tusell, net del fundador, i el film tindrà una estrena comercial prèviament a les vacances de Nadal.

Les filmoteques preservem el passat, però mirem al futur, conservem pel·lícules amb la finalitat de difondre-les i res ens omple de més satisfacció que els exemples esmentats: dues restauracions artesanals de gran valor històric i el pla per tornar a la vida (digital) la història del cinema català a través dels títols més representatius.         

No sempre es té present que les Filmoteques som, essencialment, entitats que vetllem per la preservació del patrimoni. L’UNESCO ens anima a recordar-ho anualment, cada 27 d’octubre, amb una jornada commemorativa a la que, des de Catalunya ens hi afegim amb diverses activitats.  Aquell mateix dia presentem una sessió sobre la presència de la feminitat al cinema dels orígens a partir de material del nostre Centre de Conservació i Restauració. El cinema va néixer, cal no oblidar-ho, com un espectacle essencialment masculí i no ha estat fins molt recentment que s’hi ha aplicat una mirada feminista per reivindicar excepcions i pioneres.

També del nostre arxiu recuperem Muerte al amanecer, un thriller dirigit per Josep Maria Forn realitzat als anys daurats del cinema negre barceloní, mentre programem un ampli cicle que, sota el títol “Censurats, retrobats, restaurats”, recupera pel·lícules que cinemateques amigues d’arreu del món acaben de tornar a la visibilitat.

Es va fent palesa la urgència de reescriure una nova Història del Cinema en funció dels nous cànons d’accessibilitat. Hi ha pel·lícules clàssiques difícils de projectar més enllà de les Filmoteques i d’altres, fins ara ignorades, que són ben a l’abast dels nous públics.

Els cineclubs han jugat, d’altra banda, un paper essencial en la difusió d’un determinat cinema. És per aquest motiu que ens sumem a la celebració dels 40 anys de la Federació Catalana de Cine Clubs amb una exposició que ret homenatge al seu caràcter de resistència política i cultural, i també amb un cicle de pel·lícules que van complir aquesta doble tasca pedagògica al nostre país des de fa gairebé mig segle.

El plat fort d’aquesta programació voluntàriament “patrimonial” són, tanmateix, dues Jornades de treball: les de Patrimoni Audiovisual organitzades amb l’Arxiu Nacional de Catalunya i la Biblioteca Nacional; i les dedicades al cinema dels orígens a l’Estat Espanyol. Durant una jornada i mitja, historiadors i arxivers seurem davant de la pantalla per visionar tot el material que es conserva del rodat entre 1896 i 1910.

Que hi càpiga en poc menys de 12 hores, ja diu molt sobre la seva excepcionalitat; que el 60% procedeixi dels arxius de la Filmoteca de Catalunya, també estableix una determinada hegemonia. En qualsevol cas, camí de les publicacions que en sortiran, el 29 a la tarda presentarem unes primeres conclusions públiques destinades a establir un estat de la qüestió. Som conscients que veurem moltes curses de braus, processons i desfilades reials; però, també, que aquest és el nostre patrimoni destinat a ser conservat (encara que sigui la mínima proporció supervivent), estudiat i difós.