Patrimoni que batega

L’octubre passat vam presentar, amb la consellera de Cultura, el projecte Visibilitzem el cinema català. Cada any, en col·laboració amb l’ESCAC, la Filmoteca digitalitzarà deu llargmetratges i deu curtmetratges del patrimoni cinematogràfic del país dipositat al nostre Centre de Conservació i Restauració. L’objectiu és tornar a la vida pel·lícules ben conservades però en formats incompatibles amb la tecnologia actualment imposada pel digital.

El projecte ja ha començat a caminar. Un cop al mes, la mateixa Filmoteca projecta aquests renovats materials dins el cicle Història permanent del cinema català. Films com A tiro limpio, Vida de familia, Los felices sesenta, Tren d’ombres o Circles s’han exhibit en pantalla gran i després han estat temporalment compartits, en línia, al nostre canal Vimeo.

Fa uns dies va arribar el torn de Boom Boom i, gràcies a la seva inclusió dins el programa europeu A Season of Classic Films, promogut per l’Associació de Cinemateques Europees, es podrà compartir internacionalment després d’haver estat objecte d’una presentació molt especial: la projecció del film a la plaça Salvador Seguí amb la presència de bona part del seu equip. Hi eren Rosa Vergés, la directora, les productores Rosa Romero i Victòria Borràs, el guionista Jordi Beltrán, la decoradora Rosa Ros o membres del repartiment: Viktor Lazlo, Fernando Guillén Cuervo, Sergi Mateu o Pepa López.

Va ser una nit emocionant, el retrobament dels seus protagonistes i del públic assistent amb unes imatges que s’havien enregistrat fa trenta-tres anys. Personalment, des de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics, jo havia proposat aquesta comèdia a la Setmana de la Crítica de Venècia i aquest rellançament internacional va canviar la vida comercial de la pel·lícula. Ser còmplice de la seva actual digitalització tanca un cercle compensat quan vaig veure Rosa Vergés com plorava davant l’escàner que digitalitzava el negatiu del seu film, fins aleshores tancat en llaunes.

El cinema atrapa el temps i conserva la memòria, sempre i quan es faci en les condicions necessàries. El cel·luloide n’és la millor garantia, però ara necessitem del digital perquè les velles pel·lícules es tornin a veure. Ho estem comprovant amb aquesta “Història permanent del cinema català” que no deixarà de créixer i també amb altres restauracions que circulen arreu del món.

Va ser el cas del programa Essencial Chomón amb motiu dels 150 anys d’aquest pioner internacional i ho és el de La montagne infidèle, un film de Jean Epstein que es donava per perdut, que ha estat recuperat i restaurat per l’equip dirigit per Mariona Bruzzo i Rosa Cardona i que aquests dies s’ha projectat a Linguaglossa, el poblet sicilià a peu de l’Etna per commemorar el centenari de l’erupció del volcà filmada pel cineasta francès.

Aquest film, conjuntament amb el llargmetratge d’animació Érase una vez… es veuran la setmana vinent al festival Il cinema ritrovato de Bologna, al costat d’altres restauracions de les millors cinemateques del món. El patrimoni conservat a la Filmoteca de Catalunya batega i la cosa no acaba aquí. No només es tracta d’una operació de prestigi cultural. Darrere també hi ha la iniciativa d’alguns dels productors d’aquests films que ja els estan posant en circulació comercial, sigui en plataformes, televisions públiques o edicions en DVD.

El darrer sentit de la preservació del patrimoni és la seva visibilització i difusió.

Recuperar i visibilitzar el Patrimoni

El 27 d’octubre és el Dia Universal del Patrimoni Cinematogràfic i les filmoteques d’arreu del món ho celebrem com si fos la nostra santa patrona. Ens agrada, doncs, lluir les millors gales del que és la nostra feina: recuperar i mostrar els films que tenim a la nostra cura. Aquest any, a la Filmoteca de Catalunya, és festa grossa.

D’una banda, sota la presidència de la Consellera de Cultura, hem presentat “Visibilitzem el cinema català”, un pla de digitalització sistemàtica i selectiva dels grans clàssics del nostre cinema dipositats a l’arxiu. El punt de partida són els negatius de produccions compreses entre 1940 i 2014 que, un cop preparats, són digitalitzats no pas per garantir-ne una millor conservació sinó la visibilització en un parc de sales monopolitzat per projectors digitals o per plataformes que també requereixen d’aquest suport. Aquest projecte, ja aplicat a d’altres països del món, serà executat en col·laboració amb l’ESCAC. Res millor que comptar amb una escola de cinema que ha utilitzat el suport fotoquímic com a base de la seva pedagogia, com a company d’un viatge que donarà com a resultat la reaparició d’una desena de llargmetratges i altres tants curts cada any.

La primera remesa ja és a punt, amb títols tan indiscutibles com La ciutat cremada, Vida de família, Boom Boom, A tiro limpio, Furia española, Los felices sesenta  o Tren de sombras. La complicitat amb els propietaris dels seus drets és absoluta i els films podran gaudir d’una nova vida comercial mentre la Filmoteca es reserva la difusió en altres cinemateques i la creació d’un cicle a casa nostra, programat a partir del 2023, amb el títol “Història permanent del cinema català”.

A més d’aquest anunci, llargament anhelat per la transcendència del projecte, aquest tan especial Dia del Patrimoni s’ha completat amb la presentació de les nostres dues més recents i flamants restauracions. D’una banda, La montagne infidèle, un migmetratge documental realitzat per Jean Epstein que es donava per perdut. Va aparèixer entre el darrer dipòsit del col·leccionista Pere Tresserras en un format domèstic, la pel·lícula de 27 mm, però en versió íntegra i un acceptable estat de conservació que, un cop tractat al nostre Centre de Conservació i Restauració, es va estrenar aquest estiu a les prestigioses Giornate d Cinema Muto de Pordenone. No debades, la pel·lícula mostra l’erupció de l’Etna del 1923 filmada per un teòric i cineasta que, amb la seva adaptació de La casa Usher, va despertar la vocació cinematogràfica de Luis Buñuel.

L’altra joia de la corona és Erase una vez un llargmetratge d’animació realitzat el 1950 per Josep Escobar i Alexandre Cirici Pellicer que adapta el conte de La ventafocs a una ambientació artística particularment exquisida i amb tocs tan catalans com una doble actuació de l’Esbart Verdaguer. L’original, en color, es va perdre i, a partir de materials supervivents en blanc i negre i 16 mm, al llarg de vuit anys hem reintroduït digitalment els més que probables colors genuïns gràcies a la recerca de Luciano Berriatua i Isabel Benavides. En aquest cas, la productora original –Estela Films- segueix activa gràcies a Félix Tusell, net del fundador, i el film tindrà una estrena comercial prèviament a les vacances de Nadal.

Les filmoteques preservem el passat, però mirem al futur, conservem pel·lícules amb la finalitat de difondre-les i res ens omple de més satisfacció que els exemples esmentats: dues restauracions artesanals de gran valor històric i el pla per tornar a la vida (digital) la història del cinema català a través dels títols més representatius.         

Bàsics i singulars

Les projeccions del Raval són la façana de la Filmoteca, l’activitat més pública. Darrera hi ha, però, una tasca encara més important que la difusió de la cultura cinematogràfica: la preservació del patrimoni fílmic del país.

Això es fa des del Centre de Conservació i Restauració de Terrassa, l’altra seu de la Filmoteca. Allà hi ha les prop de 200.000 rotlles de cel·luloide que corresponen a uns 40.000 títols i els centenars de terabytes en els quals hem començat a emmagatzemar la memòria digital dels darrers anys. Al mateix temps cal, però, fer visible tot aquest fons des de la paradoxa que el suport analògic és el que més garanties té de preservació però, ara per ara, no és projectable en els circuits comercials si no es digitalitza.

L’any 2014, la Filmoteca de Catalunya va oferir un programa de Bàsics que incloïa nou llargmetratges i una dotzena de curts que configuren una nova mirada a la història del nostre cinema. Hi havia títols dels orígens, documentals de la guerra civil, un clàssic com Vida en sombras, la primera nominació a l’Oscar de Los Tarantos, el policíac Apartado de correos 1001 o la denúncia social de La piel quemada. L’Escola de Barcelona estava representada per Noches de vino tinto  o Dante no es únicamente severo mentre d’èpoques posteriors hi ha Ocaña, retrat intermitent, La plaça del Diamant i Angoixa. Aquest cicle, complert o adaptat, ha circulat per pantalles d’arreu del món, des dels festivals d’Oberhausen o Guadalajara (Mèxic) a les cinemateques de UCLA (Los Angeles) o Montreal, passant per la seu del MoMA (Nova York). Actualment, sis d’aquestes sessions estan incloses al programa de la FimoXarxa que els cineclubs difonen per tota Catalunya.

Havia arribat, doncs, el moment de donar un pas més amb un nou programa, Singulars, que inclou peces peculiars del nostre arxiu. La majoria dels 15 llargs i 25 curts que l’integren són catalans, però també hi ha el darrer melodrama de Raffaele Matarazzo o el film marroquí De quelques événements sans signification, recentment recuperat. La resta del ventall és ampli, amb l’heroic doblatge al català de Verd madur, el protagonisme de Núria Espert a El certificado, satèl·lits de l’Escola de Barcelona com Mañana, Lejos de los árboles o Vampir, cuadecuc i el cinema d’animació amb el llarg Historias de amor y masacre i una dotzena de curts de tots els temps. Autors com José Luis Guerin, Jaime Camino o Jesús Garay completen una oferta que enllaça un documental sobre Pasqual Maragall (Bicicleta, cullera, poma) amb imatges de la proclamació de la República Catalana, el 1931, rescatades d’un contenidor per un buscador de coure.

Digitalitzats a les nostres pròpies instal·lacions i subtitulats en castellà, francès i anglès gràcies a la col·laboració de la Fundació Banc de Sabadell, aquests films singulars han estat presentats en el context del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual.

L’amenaça de tancament que cau actualment sobre els nostres col·legues de la Cinemateca Brasileira, fruit de la política de Bolsonaro, demostra que cal defensar el patrimoni cinematogràfic i, al mateix temps, tenir-lo en condicions de viatjar per difondre la memòria i la identitat que hi ha darrera de les imatges en moviment. Aquesta és la missió que ens correspon a les institucions públiques amb la inestimable col·laboració dels propietaris dels drets que han entès les regles d’un joc que beneficia a tothom. Especialment als espectadors, que gaudiran d’aquesta experiència tan bàsica com singular.                    

La Filmoteca, a prop

web

Ni el més agosarat dels guionistes s’hauria plantejat una situació com la que el món està vivint a conseqüència d’una epidèmia amb seqüeles mèdiques, socials i econòmiques ara per ara imprevisibles. La cultura també en quedarà afectada però, al mateix temps, és una eina imprescindible per ocupar el temps, incentivar la reflexió i potenciar l’entreteniment de la població confinada. Seguint les indicacions oficials, la Filmoteca de Catalunya també ha tancat les seves seus però pot garantir la preservació del seu patrimoni i, al mateix temps, utilitza les tecnologies digitals per difondre la cultura cinematogràfica.

Si entreu al nostre web, www.filmoteca.cat, trobareu directament els materials als quals podeu accedir online. Hi ha pel·lícules procedents del Centre de Conservació i Restauració de les quals en tenim els drets o estan en domini públic, la majoria dels inicis del segle XX però també d’autors més contemporanis –com Antoni Padrós, Helena Lumbreras o Llorenç Soler- que hem restaurat;  o experiències col·lectives com els projectes I-Media-Cities i Mémoire fílmique Pyrénées-Méditerranée, desenvolupats amb altres cinemateques europees. Un enllaç amb TVC permet, finalment, accedir als set capítols de La gran il·lusió. Relat intermitent del cinema català, la sèrie documental que vam coproduir amb la televisió pública catalana.

Des del 2013, la Filmoteca de Catalunya disposa d’un Repositori digital que, actualment nodrit amb més de 50.000 elements procedents dels nostres fons documentals, adquireix tot el seu sentit. Podeu accedir a desenes de revistes de cinema publicades a Espanya abans de la guerra civil, però també a col·leccions de fotografies de rodatge de Colita o dels germans Gómez Grau. Dins d’una pestanya etiquetada com “Cineastes a la Filmoteca” hi trobareu desenes de càpsules enregistrades amb presentacions i col·loquis que han tingut lloc a la nostra seu del Raval durant els darrers dos anys. Un diàleg entre Sergi López i Guillermo del Toro o Master Class de Barbet Schroeder i Mercè Sampietro en són un bon exemple.

Càpsules audiovisuals de cicles programats o de l’Aula de Cinema arrodoneixen, ara per ara, aquesta proposta destinada a compensar, des de casa, l’absència d’activitat pública. I, si encara en voleu més, feu un clic al web de la FIAF , on ens trobareu al costat d’altres 50 cinemateques d’arreu del món amb les que hem coordinat les nostres ofertes digitals.

Tenim ganes de tornar a obrir les portes del Raval i del 2CR, i tornarem perquè no només preservem el patrimoni cinematogràfic sinó la forma com el cinema es va viure durant el segle XX: amb projeccions col·lectives i davant d’una gran pantalla. Recuperarem tan aviat sigui possible la carta blanca a Jaume Plensa i commemorarem el centenari d’Éric Rohmer mentre preparem l’exposició dedicada a Marilyn Monroe; però, abans, cal vèncer al virus. I, per fer-ho, no hi ha consell més efectiu que mantenir les estrictes mesures del confinament a domicili. Allà, la Filmoteca segueix a prop vostre. Gaudiu-la virtualment fins que, quan abans millor, ens hi podem retrobar personalment.

Al voltant del Patrimoni

No sempre es té present que les Filmoteques som, essencialment, entitats que vetllem per la preservació del patrimoni. L’UNESCO ens anima a recordar-ho anualment, cada 27 d’octubre, amb una jornada commemorativa a la que, des de Catalunya ens hi afegim amb diverses activitats.  Aquell mateix dia presentem una sessió sobre la presència de la feminitat al cinema dels orígens a partir de material del nostre Centre de Conservació i Restauració. El cinema va néixer, cal no oblidar-ho, com un espectacle essencialment masculí i no ha estat fins molt recentment que s’hi ha aplicat una mirada feminista per reivindicar excepcions i pioneres.

També del nostre arxiu recuperem Muerte al amanecer, un thriller dirigit per Josep Maria Forn realitzat als anys daurats del cinema negre barceloní, mentre programem un ampli cicle que, sota el títol “Censurats, retrobats, restaurats”, recupera pel·lícules que cinemateques amigues d’arreu del món acaben de tornar a la visibilitat.

Es va fent palesa la urgència de reescriure una nova Història del Cinema en funció dels nous cànons d’accessibilitat. Hi ha pel·lícules clàssiques difícils de projectar més enllà de les Filmoteques i d’altres, fins ara ignorades, que són ben a l’abast dels nous públics.

Els cineclubs han jugat, d’altra banda, un paper essencial en la difusió d’un determinat cinema. És per aquest motiu que ens sumem a la celebració dels 40 anys de la Federació Catalana de Cine Clubs amb una exposició que ret homenatge al seu caràcter de resistència política i cultural, i també amb un cicle de pel·lícules que van complir aquesta doble tasca pedagògica al nostre país des de fa gairebé mig segle.

[escenesfamiliarsfamiliaCastelló]

El plat fort d’aquesta programació voluntàriament “patrimonial” són, tanmateix, dues Jornades de treball: les de Patrimoni Audiovisual organitzades amb l’Arxiu Nacional de Catalunya i la Biblioteca Nacional; i les dedicades al cinema dels orígens a l’Estat Espanyol. Durant una jornada i mitja, historiadors i arxivers seurem davant de la pantalla per visionar tot el material que es conserva del rodat entre 1896 i 1910.

Que hi càpiga en poc menys de 12 hores, ja diu molt sobre la seva excepcionalitat; que el 60% procedeixi dels arxius de la Filmoteca de Catalunya, també estableix una determinada hegemonia. En qualsevol cas, camí de les publicacions que en sortiran, el 29 a la tarda presentarem unes primeres conclusions públiques destinades a establir un estat de la qüestió. Som conscients que veurem moltes curses de braus, processons i desfilades reials; però, també, que aquest és el nostre patrimoni destinat a ser conservat (encara que sigui la mínima proporció supervivent), estudiat i difós.

Els anys radicals del cinema català

Des del 25 d’octubre al 10 de novembre, el MoMA de Nova York acull la retrospectiva Els anys radicals del cinema català. 1968-1978, que hem programat conjuntament amb Josh Siegel. Són dotze sessions que recorren el període comprès entre els ressons del maig francès i l’aprovació de la Constitució democràtica, i que inclouen una quinzena de títols representatius d’una radicalitat pròpia de l’època. Els darrers anys de la dictadura, immediatament després de l’Escola de Barcelona, van donar lloc a un cinema militant (els films de Portabella, Soler, Lumbreras/Lisa), a víctimes acarnissades de la censura (La MOMArespuesta), a una producció al marge de qualsevol control administratiu (Sexperiencias) o a obres realitzades en l’esperit underground (Lock Out). Eren les darreres conseqüències d’una guerra civil que Jaime Camino va saber evocar magistralment a La vieja memòria, des de la perspectiva de les contradiccions del bàndol republicà.

No debades, aquest film ha obert la retrospectiva en correspondència amb Informe general, el frec de Portabella estratègicament situat al centre del cicle i que mostra les maniobres, i també les contradiccions, dels partits polítics davant la imminència de la democràcia. Una democràcia que, en els seus primers anys d’incertesa, va permetre l’eclosió d’una sèrie d’identitats fins a llavors reprimides: la nacional catalana (La ciutat cremada), la sexual (L’orgia, Ocaña, retrat intermitent, Manderley) i noves perspectives de la lluita de classes (Numax presenta…).

Inevitablement, la situació política que es viu ara mateix a Catalunya ha estat un incentiu perquè el MoMA programés aquest cicle. El sopar, de Pere Portabella –un dels pares de la Constitució del 1978–, vincula explícitament els presos polítics reunits la nit que van executar a Puig Antich amb l’aplicació recent de l’article 155. Amb la resta de títols, més que buscar-hi paral·lelismes, el que cal és utilitzar-los per revisar un passat sense el qual resulta impossible entendre el present. En aquell període, es van tancar superficialment les profundes ferides de la Guerra Civil i es va forjar una base democràtica que va trobar el consens en l’eliminació de qualsevol discrepància dissonant.

El cinema reté, tanmateix, la memòria, i les cinemateques som les institucions encarregades de preservar-la. D’aquí la importància que uns films procedents de la Filmoteca de Catalunya s’hagin projectat ara, davant d’un públic amatent i gratament sorprès, a una institució del prestigi i el ressò del MoMA. No té cap sentit preservar si no és per difondre, i res millor que fer-ho amb la sintonia d’una institució amb la qual compartim objectius. Tot un honor!

Més info sobre el cicle al MoMA: https://mo.ma/2wh41WS

 

Prop de Hollywood

Cartell GGTerry O’Neal vivia a Europa i va marxar a Hollywood als anys setanta per fotografiar, de prop, les estrelles. L’exposició que hem dedicat a les seves imatges ha estat, de llarg, lamés vista en tota la història de la Filmoteca. A la següent, que ara inaugurem, invertim l’itinerari amb fotografies del moment en què Hollywood es va veure obligat a apropar-se a Europa. Els seus autors són els germans Claudi i Frederic Gómez Grau, nascuts a Cervera i propietaris d’un establiment fotogràfic al seu poble fins que, un bon dia, el cinema va passar per davant la seva porta i se’n van enamorar. Primer l’un i després l’altre, tots dos van treballar en més d’un centenar de pel·lícules que inclouen la majoria de les grans superproduccions rodades a l’Espanya dels seixanta i setanta. El seu llegat, més de sis mil fotografies, ha estat recentment donat pels seus hereus a la Filmoteca de Catalunya i hem volgut respondre a la seva generositat no només amb la preservació i catalogació del material sinó també amb una exposició que posa en valor la seva gran feina.

No era fàcil fer una selecció, però ha imperat un criteri: deu superproduccions internacionals a bastament il·lustrades amb les seves imatges. Poques fotografies però prou ampliades per valorar-ne l’espectacularitat i en un context ambiental que reproduís l’atmosfera d’un plató. O, si més no, la proximitat de l’espectador en una proporció similar a la manera com els germans Gómez Grau es van apropar a Sophia Loren, Charlton Heston, Ava Gardner, John Huston, Maggie Smith, John Wayne, Claudia Cardinale i Rita Hayworth, entre altres. Són estrelles captades en la proximitat, en Ava Gardner al seu apartament de Madrid (55 días en Pequín)©Fons Gómez Grau. FdCactituds quotidianes com les que també va aconseguir Terry O’Neal. Ell em va explicar que fotos com aquestes ja no es poden fer en l’actualitat. Agents artístics i filtres de tota mena controlen una imatge que mai serà la de Clint Eastwood llegint un diari a la seva roulotte o la de Sophia Loren fumant una cigarreta asseguda en una quàdriga a La caiguda de l’imperi romà.

Prop de Hollywood tanca el cercle: des que un material és donat a la Filmoteca fins que, un cop preservat, retorna al públic per a la seva difusió. Però alhora també és un viatge en el temps a les interioritats d’uns rodatges que mai més no tornaran a ser així. Reproduir la Ciutat Prohibida de Beijing a prop de Madrid o utilitzar tancs de l’exèrcit espanyol per emular les gestes bèl·liques de Patton van ser excessos de producció dels quals només en queda constància a les respectives pel·lícules. Ara, les fotografies dels germans Gómez Grau ens mostren la rebotiga, el truc del mag, per a un millor coneixement de la història del cinema. La seva va ser una feina apassionant. Reconèixer-la és un acte de justícia. I un plaer.

Més informació: http://www.filmoteca.cat/web/exposicions/prop-de-hollywood-fotografies-dels-germans-gomez-grau