Els anys radicals del cinema català

Des del 25 d’octubre al 10 de novembre, el MoMA de Nova York acull la retrospectiva Els anys radicals del cinema català. 1968-1978, que hem programat conjuntament amb Josh Siegel. Són dotze sessions que recorren el període comprès entre els ressons del maig francès i l’aprovació de la Constitució democràtica, i que inclouen una quinzena de títols representatius d’una radicalitat pròpia de l’època. Els darrers anys de la dictadura, immediatament després de l’Escola de Barcelona, van donar lloc a un cinema militant (els films de Portabella, Soler, Lumbreras/Lisa), a víctimes acarnissades de la censura (La MOMArespuesta), a una producció al marge de qualsevol control administratiu (Sexperiencias) o a obres realitzades en l’esperit underground (Lock Out). Eren les darreres conseqüències d’una guerra civil que Jaime Camino va saber evocar magistralment a La vieja memòria, des de la perspectiva de les contradiccions del bàndol republicà.

No debades, aquest film ha obert la retrospectiva en correspondència amb Informe general, el frec de Portabella estratègicament situat al centre del cicle i que mostra les maniobres, i també les contradiccions, dels partits polítics davant la imminència de la democràcia. Una democràcia que, en els seus primers anys d’incertesa, va permetre l’eclosió d’una sèrie d’identitats fins a llavors reprimides: la nacional catalana (La ciutat cremada), la sexual (L’orgia, Ocaña, retrat intermitent, Manderley) i noves perspectives de la lluita de classes (Numax presenta…).

Inevitablement, la situació política que es viu ara mateix a Catalunya ha estat un incentiu perquè el MoMA programés aquest cicle. El sopar, de Pere Portabella –un dels pares de la Constitució del 1978–, vincula explícitament els presos polítics reunits la nit que van executar a Puig Antich amb l’aplicació recent de l’article 155. Amb la resta de títols, més que buscar-hi paral·lelismes, el que cal és utilitzar-los per revisar un passat sense el qual resulta impossible entendre el present. En aquell període, es van tancar superficialment les profundes ferides de la Guerra Civil i es va forjar una base democràtica que va trobar el consens en l’eliminació de qualsevol discrepància dissonant.

El cinema reté, tanmateix, la memòria, i les cinemateques som les institucions encarregades de preservar-la. D’aquí la importància que uns films procedents de la Filmoteca de Catalunya s’hagin projectat ara, davant d’un públic amatent i gratament sorprès, a una institució del prestigi i el ressò del MoMA. No té cap sentit preservar si no és per difondre, i res millor que fer-ho amb la sintonia d’una institució amb la qual compartim objectius. Tot un honor!

Més info sobre el cicle al MoMA: https://mo.ma/2wh41WS

 

Kubrick, al complert

“De la nova generació de cineastes nord-americans, Kubrick és un gegant”. La frase és d’Orson Welles i la va dir a meitat dels anys seixanta. Si això era així a l’època de The Killimg, Spartacus, Paths of Glory i Lolita, què dir de l’autor que després faria 2001: A Space Odyssey, Barry Lyndon, Full Metal Jacket i Eyes Wide Shut? El gegant surt de mida i esdevé un dels grans artistes del segle XX. Tout court.

Postal Stanley Kubrick_07_Página_1Vaig tornar a veure 2001: A Space Odyssey a la cloenda del passat festival de Sitges i, cinquanta anys després que un adolescent de 14 anys quedes embadalit davant la pantalla del Cinerama, el film manté íntegres els seus valors. No debades, rera els litres de tinta vessats per científics i filòsofs, el film segueix plantejant tres preguntes claus per a la humanitat: D’on venim? On anem? Hi ha algú mes a l’univers?

Estèticament, alguns dels elements emblemàtics d’aquest i altres films kubrickians es poden comprendre millor gràcies a la fantàstica exposició que, finalment, ara arriba al CCCB amb el complement de la retrospectiva que programem a la Filmoteca. El cineasta era perfectament conscient de la transcendència de la seva obra i, després de la seva mort, no ha estat difícil agrupar els materials que formen part de la mostra sota la batuta del seu cunyat, Jan Harlan.

Guions, cartes, maquetes, vestuari, fotografies de rodatge i entrevistes amb col·laboradors aporten ara l’entorn imprescindible per valorar les referències pictòriques de Barry Lyndon, la planificació militar de Spartacus i la biblioteca preparatòria pel mai no realitzat Napoleon. Veure els films de Stanley Kubrick és una font inacabable de plaer i saviesa. Fer-ho després d’haver gaudit de l’exposició que ara es pot veure al CCCB enriqueix aquesta mirada.

Més informació:
Cicle Stanley Kubrick, un gegant a la Filmoteca de Catalunya
Exposició Stanley Kubrick al CCCB

 

A la recerca d’un estil

Des que, el 2003, va debutar amb Las horas del día, Jaime Rosales cerca un estil. Un estil propi, no basat en matrius alienes com les de cineastes que admira, des d’Ozu a Almodóvar, passant per Robert Bresson. Precisament inspirat en les Notes sur le cinématographe de l’autor francès, el realitzador català acaba de publicar el llibre El lápiz y la cámara, un seguit de reflexions sobre la creació cinematogràfica basades en l’experiència de dirigir sis llargmetratges i escrites en paral·lel a la producció de Petra, el seu darrer títol, que ara arriba a les pantalles després del seu passi pel festival de Cannes.

La coincidència de la seva preestrena a la Filmoteca amb la programació d’una retrospectiva complerta de la seva obra va propiciar una intensa jornada, arrodonida amb un diàleg trufat de reflexions propiciades per l’anàlisi de diverses escenes il·lustratives d’aquesta recerca d’un estil. Si a Las horas del día Rosales mira un assassí en sèrie des de la fredor d’uns lavabos d’estació i una càmera distant que expressa el respecte per filmar la mort, del qual ja advertia André Bazin, La soledad utilitza la pantalla dividida per trencar l’espai en el que acabaran coincidint dues dones unides per un atemptat terrorista. Tiro en la cabeza també parla d’ETA, però ho fa, en aquest cas, des de l’observació llunyana d’uns terroristes que no s’expressen en un altre diàleg que no sigui el de les armes. El so, en aquest cas, o el blanc i negre de Sueño y silencio són altres signes d’identitat explorats per Rosales abans que, a Petra, jugui amb la desestructuració cronològica del guió, la introducció de música i uns moviments de càmera que s’allunyen voluntàriament dels personatges. Com si estiguessin observats per un àngel, afirma el cineasta.

Preestrena 'Petra' a la FilmotecaBarbara Lennie, Oriol Pla i Joan Botey han acompanyat Jaime Rosales en una preestrena a la Filmoteca amb l’única còpia del film disponible en els 35 mm originals. Hi havia un aire d’excepcionalitat a l’ambient i també de reconeixement a la figura d’un cineasta que, en el moment de rebre el Goya per La soledad, va reivindicar els seus paral·lelismes generacionals amb José Luis Guerín i Isaki Lacuesta. Petra és, ara, un film de maduresa, un tour de force en què barreja elements de la tragèdia grega amb una reflexió sobre el poder dels creadors, i en el qual li costa definir com s’hi identifica. Però també és una recerca del públic, un públic tan còmplice com el que va omplir la sala Chomón i que ara té l’oportunitat de revisar a la Filmoteca les seves pel·lícules anteriors.

 

Més informació: Retrospectiva Jaime Rosales, auster i precís

Seguim!

Mai no hauria d’haver escrit aquest text, però crec que haig de fer-ho. Divuit dies sense programació a les sales i l’exposició de la Filmoteca tancada exigeixen explicacions que ja hem anat transmetent en diversos comunicats. Ara, en el moment de reprendre l’activitat, es poden acompanyar, a més, d’algunes reflexions i agraïments.

imgres-1Les causes del sinistre estan clares: una tempesta massiva que provoca una allau d’aigua que el cla-vegueram del Raval no pot absorbir i penetra per totes les escletxes i obertures de ventilació de l’edifici de la Filmoteca. Un edifici que, com sabeu, té les sales de projeccions en el seu punt més baix, aquell que tria l’aigua quan corre sense control. L’afectació es concentra, especialment, en la moqueta de les dues sales i en els accessos mecànics: ascensors i escales. El tractament no presenta dubtes, però són diverses les empreses implicades en operacions sovint complexes i consecutives.

La sensació, tanmateix, és de vulnerabilitat i, fins a cert punt, d’una impotència que augmentava cada cop que ens hem vist obligats a suprimir sessions quan sabíem del cert que no podríem acollir-les. Cicles i pel·lícules programades amb molta antelació i que, sovint, implicaven d’altres institucions o equipaments. Vam salvar-ne dues gràcies a la complicitat del CCCB perquè implicaven desplaçaments de convidats. La resta trobaran lloc durant els propers mesos.

En nom de tot l’equip de la Filmoteca, vull agrair les mostres de suport rebudes, la comprensió de col·laboradors i espectadors i també de les nostres veïnes de La Monroe. La copa oferta després de cadascuna de les primeres quatre sessions ho diu tot. No és una copa per oblidar. És una mostra de complicitat i també, per què no, d’alegria per celebrar el retorn a la normalitat. A fer allò que ens agrada i que sabem que hi ha un públic que agraeix. Per aquest motiu, no diré “Tornem-hi, que no ha estat res!”. No fóra del tot cert. Prefereixo un “Seguim!”. Hi ha molt camí per recórrer.