De Filmoteca a Filmoteca

Marc Recha ho explica sense embuts. La seva escola va ser la Filmoteca, la de la Travessera de Gràcia, amb tres sessions diàries, sempre en primera fila, prenent apunts i gairebé sense parlar amb ningú. Llavors era un adolescent però abans ja havia fet pel·lícules amb la càmera de Super 8 que li havia regalat el seu pare, amb la família i amics com a protagonistes i en escenaris propers a Can Serra, el barri de L’Hospitalet on vivia. Alguns d’aquests films, conservats pel seu germà i restaurats pel nostre Centre de Conservació i Restauració, s’han projectat ara al Raval per arrancar una retrospectiva completa que inclou els seus curtmetratges en 35 mm i els vuit llargmetratges que ha realitzat fins ara.

L’autor de La vida lliure ha tornat doncs a la Filmoteca però ara per compartir les seves imatges. Imatges impregnades del cinema que li agrada però també dels paisatges on s’hi sent còmode, des de la valenciana vall de Gallinera de L’arbre de les cireres fins els Pirineus de Pau i el seu germà, la frontera francesa de Les mans buides o la Menorca a La vida lliure. Es filma a ell mateix al costat del seu germà a Dies d’Agost i amb Sergi López fent de pare del seu propi fill a Un dia perfecte per a volar, rodada prop d’on viu ara. Sempre al camp, al mar o a la muntanya, com si volgués aixecar murs de cel·luloide que el separin de la intoxicació d’aluminosi que va patir fa molts anys a L’Hospitalet. A la recerca, també, d’una llibertat gairebé utòpica que, literàriament, sorgiria de l’Eugeni d’Ors d’El cielo sube i transitaria pel Josep Pla que impregna la seva obra.

Recha va començar imitant els films d’aventures que veia al cinema de barri per apropar-se després als realitzadors descoberts a la Filmoteca o als que va conèixer a París, amb una beca, des del Marcel Hanoun que el va acollir a casa seva fins el Robert Bresson que va canviar el timbre de casa seva perquè no l’emprenyés més. Recha és obstinat en el seu camí que, mica en mica, li va permetre omplir els seus paisatges buits i abstractes de personatges cada cop més entranyables. Ha triomfat en festivals internacionals i és l’autor de Pau i el seu germà, l’únic llargmetratge parlat en català inclòs a la selecció oficial de Canes. Resultava, doncs, obligat que Marc Recha retornés a la Filmoteca de Catalunya, a la seva, per compartir el cinema que porta a les venes.

Tal com d’ell va escriure l’amic comú Joaquim Jordà, “és un autodidacta, llicenciat en filmoteques i en el maneig de la càmera des de l’adolescència, que inventa dia a dia el seu itinerari cultural. Això suposa riscs i buits, però permet també, i no és poc, l’eufòria creativa del descobridor, sense mapes previs, d’un territori verge on acampar provisionalment fins emprendre una nova exploració”.          

Estrènyer la mà del diable

Ha mort Bertrand Tavernier, un dels referents del cinema contemporani i un amic de la Filmoteca de Catalunya.

Havia de venir a la inauguració de la seu del Raval però li ho va impedir una reunió del sindicat de directors francesos. Ell lluitava a fons per les causes en les quals creia, igual que ho havia fet amb l’excepció cultural del cinema europeu i amb cada una de les seves pel·lícules. A l’antimilitarisme de La vie et rien d’autre o Capitaine Conan, al tema de l’adopció a Holy Lola, la policia davant la droga a L-627 o al de l’escola pública a Ça commence aujord’hui seguien debats que ell conduïa personalment per sales de tota França.

El cinema era la seva vida i el seu ofici. Ho sabia tot i, si no, ho preguntava. Recordo un cara a cara fascinant amb José Luis Guarner i una posterior trucada per preguntar-me detalls sobre un dels films en litigi. De fet, el vaig conèixer envoltat dels VHS que Martin Scorsese li enviava per documentar-se de cara al seu monumental volum Cinquanta anys de cinema nord-americà i era un plaer comprovar com treia suc de films aparentment menors, els anomenats de sèrie B, per posar en valor una mirada, un moviment de càmera, una partitura musical.

Anys més tard, va escriure el pròleg del meu llibre sobre el cinema francès després de la Nouvelle Vague i el va aprofitar per reivindicar els cineastes de postguerra, demolits per Truffaut i els joves turcs de Cahiers. Després de superar una greu malaltia, el 2016 va venir finalment a la Filmoteca per defensar la Carta Blanca que li havíem ofert. I allà tornaven a ser-hi els realitzadors del cinéma de papa dels quaranta: Claude Autant-Lara, Jacques Becker, Henri Decoin o, molt especialment el Maurice Tourneur de La main du diable. Era una descoberta que, a partir d’una història policíaca amb ribets surrealistes, confluïa sobre un diabòlic braç que ell i jo vam convertir en un signe de salutació i complicitat. Molt hàbilment, Octavi Martí, va encaixar aquesta selecció de preferències amb els seus propis films amb una correspondència que a Tavernier li va encantar i comentava en els col·loquis posteriors a les projeccions.

Un any més tard, Tavernier va tornar a Barcelona per presentar el seu darrer film, les quatre hores del seu Voyage à travers le cinéma français que aquí es va estrenar com Las películas de mi vida. Ho eren, indubtablement, i portaven el seu segell personal. Però, naturalment, no hi eren totes i el cineasta va afegir una sèrie televisiva de vuit capítols que inclou més material inèdit per parlar dels seus cineastes, no només realitzadors sinó també guionistes, actors o músics. Després d’un sopar a París em va fer tornar l’endemà al matí a casa seva per fer me sentir la banda sonora de la seva sèrie.

Aquest és l’homenatge que li oferirem properament. Un film seu sobre els films que li agradaven és la millor forma possible d’acomiadar a Bertrand Tavernier, al cineasta i a l’amic.

Agraïment i diversitat

Un cop més, i en nom de tot l’equip de la Filmoteca de Catalunya, vull expressar el nostre agraïment al públic que, en temps tan difícils, ens fa confiança i omple les sessions dins els marges establerts de prevenció sanitària. La reducció de l’aforament al 50% ha provocat que, en les darreres setmanes, diverses sessions han exhaurit les localitats disponibles. Fins el punt que, en previsió de que aquesta situació es perllongui, augmentarem el nombre de passis de determinades pel·lícules per evitar que ningú es quedi fora.

D’altra banda, també és significatiu que aquests èxits de convocatòria s’hagin produït amb cineastes tan dispars com Mani Kaul o John Cassavetes. El seu únic punt de coincidència és la seva voluntat de independència creativa però, provenint de dos contexts culturals tan diversos com la Índia o els Estats Units, han despertat l’interès d’un públic àvid de descobertes o retrobaments. Ja fa anys que reivindiquem l’eclecticisme com una de les pautes de la nostra programació i res millor per demostrar ho que aquesta atenció compartida vers un deixeble de Robert Bresson i un cineasta que, com Orson Welles, actuava en pel·lícules d’Hollywood per poder finançar els seus projectes més personals.

A la sala d’exposicions, Marilyn Monroe ha mostrat el seu rostre més proper gràcies a les fotografies que Milton H. Greene li va fer en una cinquantena de sessions entre 1953 i 1957. A les 80 imatges exposades veiem una dona sovint desprotegida de maquillatge, però també disposada a compartir les proves de llum i vestuari que li proposava un fotògraf amb el qual van produir, a més, dues pel·lícules més enllà de l’estereotip amb el qual la Fox l’havia encotillat. Sortosament, després d’unes setmanes tancada per la pandèmia, la Monroe tornarà a obrir el seu servei de restauració per coincidir amb l’actriu que li dona nom dins el mateix edifici de la Filmoteca.

L’Aula de Cinema, Per amor a les Arts, les sessions familiars o la materialització dels Dies Curts que ja vam iniciar durant el confinament constaten que la nostra programació segueix viva, oberta i amb apostes de futur. No sabem concebre el cinema sense la seva materialitat, tant pel que fa al contacte dels materials de preservació com a les projeccions en sala i amb públic. És per això que, fa unes setmanes, vam avançar la programació de 2021 com un desig que volem fer realitat. Ja ho hem aconseguit durant el més de gener i seguim. Seguim amb el leit motiv d’El cinema és il·lusió que acompanyarà els 150 anys del naixement de Segundo de Chomón, aixoplugats com a commemoració oficial del govern de la Generalitat.         

Benvolgut públic. Gràcies per ser hi. Nosaltres us hi esperem!    

El cinema és il·lusió

El cinema va néixer com una il·lusió òptica, un enginy per dotar d’animació les imatges fotogràfiques. Darrerament, ha recuperat aquella capacitat de portar als espectadors fins a mons imaginaris allunyats de realitats quotidianes poc optimistes. Va passar en temps de guerres o de depressions econòmiques i torna a ser vigent durant aquesta pandèmia de la Covid-19. És per aquest motiu que hem volgut compartir l’expressió “El cinema és il·lusió” en el leitmotiv de la programació de 2021. Perquè necessitem que el cinema ens aporti nous horitzons i també perquè es compleixen 150 anys del naixement de Segundo de Chomón, un dels mestres de l’il·lusionisme cinematogràfic dels orígens.

 Celebrarem la trajectòria d’aquest cineasta cosmopolita que ja dóna nom a una de les nostres sales de projecció i apostarem per altres grans noms del setè art: la independència de John Cassavetes, la ironia de la britànica Sally Potter o la poètica brechtiana de Theo Angelopoulos, que va visitar la nova seu de la Filmoteca el setembre de 2011 però va morir poc abans de la seva inauguració. Recorrerem la trajectòria de Michel Piccoli com a protagonista del millor cinema d’autor europeu o els lligams melodramàtics que van des de John Stahl a Todd Haynes i Pedro Almodóvar, passant per Douglas Sirk o Rainer W. Fassbinder. També celebrarem els centenaris de Chris Marker, amb una retrospectiva i una exposició, o de l’indi Satyajit Ray i dels espanyols Luis G. Berlanga i Fernando Fernán Gómez. El cinema català estarà representat pels joves cineastes agrupats a les sessions dels Dies Curts, una exposició original de Perejaume o per una retrospectiva complerta de Marc Recha, que inclourà els seus primers treballs en Super 8. La fotògrafa Colita ens oferirà, finalment, una carta blanca que inclourà alguns dels seus treballs professionals i els sis films de la seva vida, encapçalats per La noche del cazador.   

Aquesta és la nostra carta als Reis, que venen de l’Orient des d’on es va propagar el coronavirus. És una declaració d’intencions que ens agradaria poder complir dins les més estrictes mesures de prevenció sanitària. Tant de bo no haguem de tornar a tancar les sales, però si cal, ja tenim experiència de com replegar-nos per tornar al peu del canó. Durant aquest 2020 hem cancel·lat 600 sessions, prop de la meitat de les previstes. Tot i això, la mitjana per sessió ha estat de 92 espectadors, similar a la del també convuls 2017 i només 7 menys que el 2019; 74 per sessió, si ens limitem al període entre juliol i desembre, afectat per restriccions d’aforament i horaris. Davant d’aquestes xifres extraordinàriament positives, no podem fer altra cosa que agrair, en nom de tot l’equip de la Filmoteca, la resposta d’un públic que ha confiat en les nostres mesures de seguretat sanitària i s’ha mostrat interessat per la nostra programació, desmuntada i recuperada al ritme de les onades víriques. 

S’ha parlat molt, aquests mesos, dels canvis de paradigma de l’exhibició cinematogràfica i del paper de les plataformes digitals. El treball d’una Filmoteca és essencialment físic, en contacte amb els materials –fílmics i no fílmics- a preservar i restaurar i també amb el públic de les sales. També hem potenciat el nostre canal YouTube i el repositori digital, però sempre com a complement, mai com a alternativa.

Cada dia que ha estat possible, hem tingut les sales, les exposicions i la biblioteca obertes. Esperem que segueixin així al llarg de tot el 2021 amb la programació que ara hem anunciat.

Per a la Filmoteca de Catalunya, el cinema és il·lusió!   

Bàsics i singulars

Les projeccions del Raval són la façana de la Filmoteca, l’activitat més pública. Darrera hi ha, però, una tasca encara més important que la difusió de la cultura cinematogràfica: la preservació del patrimoni fílmic del país.

Això es fa des del Centre de Conservació i Restauració de Terrassa, l’altra seu de la Filmoteca. Allà hi ha les prop de 200.000 rotlles de cel·luloide que corresponen a uns 40.000 títols i els centenars de terabytes en els quals hem començat a emmagatzemar la memòria digital dels darrers anys. Al mateix temps cal, però, fer visible tot aquest fons des de la paradoxa que el suport analògic és el que més garanties té de preservació però, ara per ara, no és projectable en els circuits comercials si no es digitalitza.

L’any 2014, la Filmoteca de Catalunya va oferir un programa de Bàsics que incloïa nou llargmetratges i una dotzena de curts que configuren una nova mirada a la història del nostre cinema. Hi havia títols dels orígens, documentals de la guerra civil, un clàssic com Vida en sombras, la primera nominació a l’Oscar de Los Tarantos, el policíac Apartado de correos 1001 o la denúncia social de La piel quemada. L’Escola de Barcelona estava representada per Noches de vino tinto  o Dante no es únicamente severo mentre d’èpoques posteriors hi ha Ocaña, retrat intermitent, La plaça del Diamant i Angoixa. Aquest cicle, complert o adaptat, ha circulat per pantalles d’arreu del món, des dels festivals d’Oberhausen o Guadalajara (Mèxic) a les cinemateques de UCLA (Los Angeles) o Montreal, passant per la seu del MoMA (Nova York). Actualment, sis d’aquestes sessions estan incloses al programa de la FimoXarxa que els cineclubs difonen per tota Catalunya.

Havia arribat, doncs, el moment de donar un pas més amb un nou programa, Singulars, que inclou peces peculiars del nostre arxiu. La majoria dels 15 llargs i 25 curts que l’integren són catalans, però també hi ha el darrer melodrama de Raffaele Matarazzo o el film marroquí De quelques événements sans signification, recentment recuperat. La resta del ventall és ampli, amb l’heroic doblatge al català de Verd madur, el protagonisme de Núria Espert a El certificado, satèl·lits de l’Escola de Barcelona com Mañana, Lejos de los árboles o Vampir, cuadecuc i el cinema d’animació amb el llarg Historias de amor y masacre i una dotzena de curts de tots els temps. Autors com José Luis Guerin, Jaime Camino o Jesús Garay completen una oferta que enllaça un documental sobre Pasqual Maragall (Bicicleta, cullera, poma) amb imatges de la proclamació de la República Catalana, el 1931, rescatades d’un contenidor per un buscador de coure.

Digitalitzats a les nostres pròpies instal·lacions i subtitulats en castellà, francès i anglès gràcies a la col·laboració de la Fundació Banc de Sabadell, aquests films singulars han estat presentats en el context del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual.

L’amenaça de tancament que cau actualment sobre els nostres col·legues de la Cinemateca Brasileira, fruit de la política de Bolsonaro, demostra que cal defensar el patrimoni cinematogràfic i, al mateix temps, tenir-lo en condicions de viatjar per difondre la memòria i la identitat que hi ha darrera de les imatges en moviment. Aquesta és la missió que ens correspon a les institucions públiques amb la inestimable col·laboració dels propietaris dels drets que han entès les regles d’un joc que beneficia a tothom. Especialment als espectadors, que gaudiran d’aquesta experiència tan bàsica com singular.                    

Rohmer transversal

Vull agrair, en primer lloc, la bona resposta del públic a la reobertura de la Filmoteca durant la primera quinzena de juliol i tot l’agost. Les mesures preventives contra la COVID i la cultura presencial no son incompatibles i així ha quedat demostrat amb els més de 80 espectadors per sessió d’aquestes darreres setmanes. Vista aquesta resposta, seguim. Seguim i augmentem a quatre les sessions diàries amb la progressiva recuperació d’alguns dels grans cicles que van quedar suspesos pel confinament.

Un d’ells és el centenari d’Éric Rohmer, que havíem de commemorar al voltant del seu naixement -20 de març- però traslladem al setembre amb la mateixa voluntat de posar en relleu el caràcter transversal del seu cinema. El punt de partida de la retrospectiva són la sèrie d’articles que va publicar el 1955 a Cahiers du Cinéma amb el títol genèric de Le celluloid et le marbre. Aquesta recerca de les relacions del cel·luloide amb la literatura, la pintura, l’arquitectura, la música o el teatre la va traslladar, entre 1964 i 1969,  a una sèrie d’emissions per a la televisió pública francesa i que ara recuperem com a llavors germinals de molts dels seus posteriors llargmetratges més coneguts. 

Le Celluloid et le marbre, el capítol que obre el cicle, és justament una cartografia d’aquesta operació de fer dialogar el cinema amb d’altres disciplines a través d’entrevistes amb escriptors, pintors, dramaturgs o arquitectes. Més propera és encara la relació entre Blaise Pascal i Ma nuit chez Maud, on els protagonistes mantenen una apassionada discussió sobre aquest filòsof. De Metamorphose du paysage  en sorgirà, d ‘altra banda, la importància que l’arquitectura te a la sàtira L’Arbre, le maire ou la médiathèque  o la connexió, encara més directe, entre la posterior sèrie Villes nouvelles i L’Ami de mon amie, tots ells filmats al barri parisenc de Cergy Pontoise. 

La pintura, present a bona part dels llargmetratges, esclata amb força als decorats de L’Anglaise et le duc i, òbviament, a  les referències a Johan Heinrich Füssil presents a La Marquise d’O…, adaptació d’un relat romàntic de Heinrich von Kleist. Del mateix autor alemany, Rohmer filmaria la posada en escena de l’obra Catherine de Heilbrön, interpretada per alguns dels rostres habituals en el seu cinema, des de Fabrice Luchini, Arielle Dombasle o Pascale Ogier a Marie Rivière. De la protagonista de Le Rayon vert veurem En compagnie d’Éric Rohmer, un documental sobre el seu mètode de treball.

No podíem faltar, per últim, les referències a la literatura i el cinema. L’adaptació d’un relat d’Edgar Allan Poe (Bérénice) o la reconstrucció d’una entrevista real amb Stéphane Mallarmé il·lustren el primer àmbit. El segon queda abastament representat pel Faust de Murnau, objecte de la seva tesi doctoral sobre la representació de l’espai, i dos deliciosos capítols de la sèrie Cinéastes de notre temps: una entrevista amb Carl T. Dreyer i un imprescindible debat entre Jean Renoir i Henri Langlois sobre els germans Lumière. Rohmer, observador de la realitat, va fer brillar el cinema al mateix nivell que la resta de les arts. 

 

 

La Filmoteca, a prop

web

Ni el més agosarat dels guionistes s’hauria plantejat una situació com la que el món està vivint a conseqüència d’una epidèmia amb seqüeles mèdiques, socials i econòmiques ara per ara imprevisibles. La cultura també en quedarà afectada però, al mateix temps, és una eina imprescindible per ocupar el temps, incentivar la reflexió i potenciar l’entreteniment de la població confinada. Seguint les indicacions oficials, la Filmoteca de Catalunya també ha tancat les seves seus però pot garantir la preservació del seu patrimoni i, al mateix temps, utilitza les tecnologies digitals per difondre la cultura cinematogràfica.

Si entreu al nostre web, www.filmoteca.cat, trobareu directament els materials als quals podeu accedir online. Hi ha pel·lícules procedents del Centre de Conservació i Restauració de les quals en tenim els drets o estan en domini públic, la majoria dels inicis del segle XX però també d’autors més contemporanis –com Antoni Padrós, Helena Lumbreras o Llorenç Soler- que hem restaurat;  o experiències col·lectives com els projectes I-Media-Cities i Mémoire fílmique Pyrénées-Méditerranée, desenvolupats amb altres cinemateques europees. Un enllaç amb TVC permet, finalment, accedir als set capítols de La gran il·lusió. Relat intermitent del cinema català, la sèrie documental que vam coproduir amb la televisió pública catalana.

Des del 2013, la Filmoteca de Catalunya disposa d’un Repositori digital que, actualment nodrit amb més de 50.000 elements procedents dels nostres fons documentals, adquireix tot el seu sentit. Podeu accedir a desenes de revistes de cinema publicades a Espanya abans de la guerra civil, però també a col·leccions de fotografies de rodatge de Colita o dels germans Gómez Grau. Dins d’una pestanya etiquetada com “Cineastes a la Filmoteca” hi trobareu desenes de càpsules enregistrades amb presentacions i col·loquis que han tingut lloc a la nostra seu del Raval durant els darrers dos anys. Un diàleg entre Sergi López i Guillermo del Toro o Master Class de Barbet Schroeder i Mercè Sampietro en són un bon exemple.

Càpsules audiovisuals de cicles programats o de l’Aula de Cinema arrodoneixen, ara per ara, aquesta proposta destinada a compensar, des de casa, l’absència d’activitat pública. I, si encara en voleu més, feu un clic al web de la FIAF , on ens trobareu al costat d’altres 50 cinemateques d’arreu del món amb les que hem coordinat les nostres ofertes digitals.

Tenim ganes de tornar a obrir les portes del Raval i del 2CR, i tornarem perquè no només preservem el patrimoni cinematogràfic sinó la forma com el cinema es va viure durant el segle XX: amb projeccions col·lectives i davant d’una gran pantalla. Recuperarem tan aviat sigui possible la carta blanca a Jaume Plensa i commemorarem el centenari d’Éric Rohmer mentre preparem l’exposició dedicada a Marilyn Monroe; però, abans, cal vèncer al virus. I, per fer-ho, no hi ha consell més efectiu que mantenir les estrictes mesures del confinament a domicili. Allà, la Filmoteca segueix a prop vostre. Gaudiu-la virtualment fins que, quan abans millor, ens hi podem retrobar personalment.

Torna-la a tocar, Joan!

Modernisme_19

 

 

 

 

 

 

 

 

Em complau que els primers comentaris que han aparegut després de la mort de Joan Pineda el qualifiquin de “el pianista de la Filmoteca”. Ho era, i ha estat un honor.

Però era moltes coses més: compositor de les bandes sonores de pel·lícules d’Antoni Ribas (La otra imagen), Josep Maria Forn (M’enterro en els fonaments), Gonzalo Herralde (La muerte del escorpión) o Jordi Feliu (Alicia en la España de las maravillas); i també havia intervingut en programes radiofònics de divulgació cinematogràfica. La seva passió era, tanmateix, el cinema mut. Coneixia de memòria els grans clàssics, els havia estudiat i sabia com il·luminar-los musicalment. Se sentia molt més còmode amb el cinema narratiu nord-americà que amb les avantguardes expressionistes o soviètiques i un dia em va explicar per què: “El cinema narratiu es basa en una estructura de muntatge absolutament rítmica. Cal sintonitzar-la i la música s’hi integra perfectament”.

Ho vaig veure, encara més de prop, quan vam preparar conjuntament la memorable sessió d’estrena al nostre país de Too Much Johnson. Aquest film inèdit d’Orson Welles estava en brut, incomplet i amb escenes repetides. Concebut com a pròleg pels tres actes d’una obra teatral, no tenia so, a penes una indicació musical original de Paul Bowles que no sobrepassava els 12 minuts. De seguida, en Joan la va posar en perspectiva amb Eric Satie i la música avantguardista dels anys vint i em va suggerir utilitzar-la com a leit motiv sobre el qual ell va afegir-hi improvisacions.

Asseguro que he sentit el mestre Pineda acompanyar al piano un film mut que no havia vist abans. Va ser a la Confrontació de Perpinyà, on ell i jo érem assidus, i no fa gaire encara em va obsequiar amb una foto que ell m’havia fet davant el Palais des Congrès. Teníem, però, un altre passat en comú: la Medicina. Ell havia exercit com a digestòleg fins que es va jubilar als 70 anys i, de tant en tant, a peu de pantalla o recolzats al piano, encara parlàvem en l’idioma dels metges fins que començava la pel·lícula i ell polsava les tecles. Comptar, amb ell, a la Filmoteca ha estat no només un luxe sinó la conseqüència inevitable del fet que resultava difícil veure un clàssic del cinema mut sense Pineda. Hem tingut d’altres pianistes boníssims però ell era especial. Negociava amb Octavi Martí els títols que acompanyaria però també hi era per assessorar quin piano havíem de comprar per la sala Laya o el que ben aviat substituirà el de la Chomón.

Si el Raval es va inaugurar amb una antologia original del cinema català, ell va posar-hi la música -en directe i enregistrada- i si s’havia de celebrar els primers cinc anys de la nova Filmo, ell també s’havia guanyat el protagonisme. Era un dels nostres i comptava amb un reguitzell d’admiradors: entre el públic però també dins de l’equip.

Va fer, fa uns anys, un conat de retirada que va desembocar en un homenatge presidit pel conseller Mascarell. Tothom sabia, tanmateix, que no era cert. I, efectivament, pocs dies després, reapareixia amb la seva cartereta plena de partitures per actuar en una sessió. I així ha sigut fins al darrer moment. Internat a l’hospital, somniava en tornar a tocar a la Filmoteca fins que la malaltia –una complexa malaltia- ha derrotat al metge. Caldrà fer-ho, i ho farem, però serà difícil tornar a veure cinema mut sense Pineda, prescindir de les seves xerrades sempre farcides de prolífiques anècdotes i de les lliçons que, darrerament, li agradava impartir abans de cada sessió per explicar com havia preparat la partitura d’un determinat film.

El proper cop que programem Sunrise, m’agradaria dir-li “Torna-la a tocar, Joan!”, però ja no serà possible. Sempre ens quedarà, tanmateix, el record d’un gran músic i una millor persona.

Tutto Fellini

Celebrem el centenari de Federico Fellini amb una retrospectiva que no només inclou els seus films com a realitzador, sinó també alguns dels seus treballs com a guionista, documentals sobre ell i els seus col·laboradors o films directament influïts per ell, des d’All That Jazz  fins a 8 ½ women. Sense oblidar que el 6 de febrer inaugurem una exposició de litografies de David Lynch inspirades en l’admiració que el director de Blue Velvet sent per Fellini 8 ½.

fellini2

Tot i que és un d’aquells autors indiscutibles –com Hitchcock o Buñuel- que ha generat un adjectiu propi, no hi ha només un únic Fellini. La seva obra s’agrupa clarament d’acord amb els seus col·laboradors. N’hi ha, com Nino Rota, que recorren tota la seva filmografia. I, quan va desaparèixer, va ser substituït per un humil Nicola Piovani, que es va posar al servei de l’herència rebuda del seu il·lustre predecessor. També hi ha un llegat clar en el capítol de les escenografies amb les quals Fellini construïa el seu món al mític estudi número cinc de Cinecittà. Dante Ferreti, actualment lligat a Martin Scorsese, va heretar el mestratge de Danilo Donati, el mag capaç de donar forma als somnis de Satyricon, Amarcord o Casanova, que no per casualitat compartia amb els del Pasolini més estilitzat.

Resulta més difícil agrupar els films de Fellini en funció dels seus directors de fotografia però està clar que hi ha un primer període neorealista contaminat pel veterà Otello Martelli  amb el qual va coincidir al Paisà de Rossellini, on Fellini n’era coguionista. La col·laboració amb Gianni di Venanzo, interrompuda per la seva mort, va ser breu però potent i contrastada: el blanc i negre fantasmagòric d’Otto e mezzo contra el color oníric de Giuletta degli spiriti. O, si es vol, Marcello (Mastroianni) contra Giuletta (Massina), l’alter ego i la musa, dos rostres recurrents a la seva obra per transmetre les seves angoixes i desitjos. Peppino Rotunno, el seu director de fotografia durant els setanta, serà qui s’emporti la seva essència a Hollywood a través del Bob Fosse d’All That Jazz.

fellini3

És, potser, en el capítol dels guionistes on queden millor definides les diverses etapes de Fellini, començant per la postneorrealista de Tullio Pinelli que es manifesta amb I vitelloni, Le notte di Cabiria i fins i tot La strada. Ell mateix s’acomodarà als grans retrats d’autor dels seixanta i reapareix en les seqüeles i paròdies de Ginger e Fred o La voce della luna. Breu però intensa és la col·laboració amb Tonino Guerra, responsable de l’alè poètic que es manifesta a Amarcord  o E la nave va, però que també retrobem de la seva mà al millor Antonioni, al Tarkovski de Nostalghia o a l’Angelopoulos d’El pas suspès de la cigonya i La mirada d’Ulises. El novel·lista Bernardino Zapponi està, en canvi, darrera del Fellini més grotesc i àcid: el de Satyricon, Roma, I clown o Casanova.

Aquesta reivindicació dels col·laboradors de Fellini no va en detriment del seu talent ni de la seva capacitat demiúrgica. Ell és el mag que mou tots els fils però, fins i tot en el cas d’una personalitat tan forta com la seva, el cinema no deixa de ser un art de creació col·lectiva. La nefasta “politique des auteurs” va simplificar injustament aquesta polifonia de col·laboradors que, en definitiva, aporten els matisos del director. És per aquest motiu que no hi ha un sol Fellini. N’hi ha diversos, amb les corresponents variacions que, durant les properes setmanes, podrem veure i gaudir a la retrospectiva de la Filmoteca.     

Gràcies, Octavi

octavi

El programador de la Filmoteca es jubila. L’Octavi Martí ha estat més de vuit anys omplint les graelles d’exquisides pel·lícules que heu vist projectades a la Laya i a la Chomón. El trobarem molt a faltar, però ens queda el regust de la feina ben feta, d’un criteri tan personal com ben articulat amb el que ha de ser la cartellera d’un equipament públic dedicat a la difusió del patrimoni cinematogràfic.

Va arribar el 2011 per substituir en Ramon Font i el repte no era gens fàcil perquè l’experiència del seu predecessor també valia el seu pes en or. L’Octavi va aterrar, però, avalat per un currículum irrefutable de crític cinematogràfic, realitzador d’un programa televisiu sobre cinema, periodista cultural a París i programador d’un canal especial en cinema clàssic. Feia anys que ens coneixíem personalment, havíem coincidit en festivals de cinema i també en emissions televisives i em vaig sentir molt afalagat quan va respondre positivament als meus cants de sirena des del Raval.

Va cremar les darreres naus franceses i va aterrar a Barcelona sis mesos abans d’inaugurar la nova seu. Eren temps complicats per ell, per motius personals, però mai no ha deixat d’implicar-se a fons en un projecte que hem compartit i que també s’ha fet seu. Els que el coneixem, sabem que els seus mètodes de treball són personals i intransferibles però els compensa a bastament amb intel·ligència, bonhomia, uns coneixements que van molt més enllà del cinema i una agenda que ha permès apropar creadors de talent procedents de molt diverses disciplines. Se’ns pot acusar de proposar, des de la Filmoteca, una programació eclèctica però si, per aquest adjectiu, s’entén oberta a diversos fronts i interdisciplinar, benvingut sigui un eclecticisme que conjuga el cinema clàssic amb el contemporani i les relacions del cinema amb altres arts i aspectes socials.

Des del seu coneixement de la història del cinema, l’Octavi ha decidit els horaris i sales de cada pel·lícula i moltes d’elles les ha presentat en català, castellà, francès, italià o el que calgués. El sentit de l’humor és la seva millor arma contra les adversitats i sempre ha estat disposat a escoltar, pactar i deixar-se convèncer a fi de millorar la programació de la Filmoteca. Afirmar, per part meva, que treballar amb ell ha estat un plaer no és cap tòpic, és un acte de justícia que cal proclamar sense embuts. Darrera d’ell vindran d’altres programadors que heretaran el seu llegat i també el repte de, com a mínim, mantenir el segell que l’Octavi ha imprès a la programació de la Filmoteca. Marxa amb la feina feta de cara als propers mesos, sé que el veurem sovint per la Laya o la Chomón i, per tant, això no és cap comiat. És un agraïdíssim, i un xic nostàlgic, fins aviat al col·lega i a l’amic.