Tornem-hi!

Panoramica Chomon ©Laura_SuarezDurant tres mesos, la Filmoteca de Catalunya s’ha seguit expressant de forma exclusivament virtual. Hem posat a l’abast fons documentals i del nostre Centre de Conservació i Restauració. També hem desenvolupat activitats dels Serveis Educatius i programat un retrospectiva complerta de Pere Portabella i un cicle de curtmetratges de joves cineastes vinculades i vinculats al nostre país. Fins i tot estrenem el darrer documental de Xavier Juncosa però, tot i aquesta tasca complementària, el món digital no és res més que una substitució de l’àmbit essencial d’una cinemateca. Necessitem tocar materials, ja sigui cel·luloide o paper i projectar cinema en pantalla gran davant d’un públic de carn i os.

Tres mesos després d’aquelles darreres sessions del 12 de març, ja amb limitació d’aforament, les circumstàncies de la pandèmia de coronavirus ens permeten retornar ara amb totes les precaucions derivades de la desescalada. Ho farem esglaonadament, segons les nostres diverses activitats, i així aquesta mateixa setmana arriba el retorn de la Biblioteca del Cinema –amb cita prèvia- i de l’exposició Lynch/Fellini, que prorroguem fins el 30 d’agost.

El 26 de juny reprendrem les projeccions cinematogràfiques, amb tres sessions diàries durant els mesos de juliol i agost a fi de garantir els protocols de seguretat, tant de cara al personal com als espectadors. No podrà haver-hi, per exemple, programa imprès i la compra en línia de les entrades, numerades, evitarà les aglomeracions al vestíbul i als accessos. Es possible, també, que hi hagi canvis que exigiran flexibilitat per a la seva aplicació fins que arribem a una fase d’estabilització.

Pel que fa a la programació, no podeu imaginar fins a quin punt ha resultat dolorós desmuntar una programació preparada amb molts mesos d’antelació. Ara es tracta de recuperar alguns dels cicles ajornats i reinsertar-los al calendari sense lesionar els ja compromesos pels propers mesos. Col·laboracions amb festivals o altres entitats han preferit recórrer a d’altres plataformes i d’altres cicles retornaran l’any vinent a fi de preservar la seva magnitud.

El primer film que projectarem serà Touch of Evil. El clàssic d’Orson Welles pertany a la interrompuda carta blanca a Jaume Plensa i el protagonista d’aquesta denúncia contra el racisme i la corrupció policial als EUA també lliga amb l’actualitat. No caurem, en canvi, en la temptació de dedicar un cicle als virus i a les pandèmies.  Ja ho hem patit prou a la realitat per reviure-ho a la pantalla. Deixem que aquesta s’impregni d’altres imatges derivades de la tasca que correspon a una filmoteca en la divulgació de la cultura cinematogràfica que ara podrem tornar a gaudir físicament als espais de la nostra institució.

                Fins ben aviat

La Filmoteca, a prop

web

Ni el més agosarat dels guionistes s’hauria plantejat una situació com la que el món està vivint a conseqüència d’una epidèmia amb seqüeles mèdiques, socials i econòmiques ara per ara imprevisibles. La cultura també en quedarà afectada però, al mateix temps, és una eina imprescindible per ocupar el temps, incentivar la reflexió i potenciar l’entreteniment de la població confinada. Seguint les indicacions oficials, la Filmoteca de Catalunya també ha tancat les seves seus però pot garantir la preservació del seu patrimoni i, al mateix temps, utilitza les tecnologies digitals per difondre la cultura cinematogràfica.

Si entreu al nostre web, www.filmoteca.cat, trobareu directament els materials als quals podeu accedir online. Hi ha pel·lícules procedents del Centre de Conservació i Restauració de les quals en tenim els drets o estan en domini públic, la majoria dels inicis del segle XX però també d’autors més contemporanis –com Antoni Padrós, Helena Lumbreras o Llorenç Soler- que hem restaurat;  o experiències col·lectives com els projectes I-Media-Cities i Mémoire fílmique Pyrénées-Méditerranée, desenvolupats amb altres cinemateques europees. Un enllaç amb TVC permet, finalment, accedir als set capítols de La gran il·lusió. Relat intermitent del cinema català, la sèrie documental que vam coproduir amb la televisió pública catalana.

Des del 2013, la Filmoteca de Catalunya disposa d’un Repositori digital que, actualment nodrit amb més de 50.000 elements procedents dels nostres fons documentals, adquireix tot el seu sentit. Podeu accedir a desenes de revistes de cinema publicades a Espanya abans de la guerra civil, però també a col·leccions de fotografies de rodatge de Colita o dels germans Gómez Grau. Dins d’una pestanya etiquetada com “Cineastes a la Filmoteca” hi trobareu desenes de càpsules enregistrades amb presentacions i col·loquis que han tingut lloc a la nostra seu del Raval durant els darrers dos anys. Un diàleg entre Sergi López i Guillermo del Toro o Master Class de Barbet Schroeder i Mercè Sampietro en són un bon exemple.

Càpsules audiovisuals de cicles programats o de l’Aula de Cinema arrodoneixen, ara per ara, aquesta proposta destinada a compensar, des de casa, l’absència d’activitat pública. I, si encara en voleu més, feu un clic al web de la FIAF , on ens trobareu al costat d’altres 50 cinemateques d’arreu del món amb les que hem coordinat les nostres ofertes digitals.

Tenim ganes de tornar a obrir les portes del Raval i del 2CR, i tornarem perquè no només preservem el patrimoni cinematogràfic sinó la forma com el cinema es va viure durant el segle XX: amb projeccions col·lectives i davant d’una gran pantalla. Recuperarem tan aviat sigui possible la carta blanca a Jaume Plensa i commemorarem el centenari d’Éric Rohmer mentre preparem l’exposició dedicada a Marilyn Monroe; però, abans, cal vèncer al virus. I, per fer-ho, no hi ha consell més efectiu que mantenir les estrictes mesures del confinament a domicili. Allà, la Filmoteca segueix a prop vostre. Gaudiu-la virtualment fins que, quan abans millor, ens hi podem retrobar personalment.

Torna-la a tocar, Joan!

Modernisme_19

 

 

 

 

 

 

 

 

Em complau que els primers comentaris que han aparegut després de la mort de Joan Pineda el qualifiquin de “el pianista de la Filmoteca”. Ho era, i ha estat un honor.

Però era moltes coses més: compositor de les bandes sonores de pel·lícules d’Antoni Ribas (La otra imagen), Josep Maria Forn (M’enterro en els fonaments), Gonzalo Herralde (La muerte del escorpión) o Jordi Feliu (Alicia en la España de las maravillas); i també havia intervingut en programes radiofònics de divulgació cinematogràfica. La seva passió era, tanmateix, el cinema mut. Coneixia de memòria els grans clàssics, els havia estudiat i sabia com il·luminar-los musicalment. Se sentia molt més còmode amb el cinema narratiu nord-americà que amb les avantguardes expressionistes o soviètiques i un dia em va explicar per què: “El cinema narratiu es basa en una estructura de muntatge absolutament rítmica. Cal sintonitzar-la i la música s’hi integra perfectament”.

Ho vaig veure, encara més de prop, quan vam preparar conjuntament la memorable sessió d’estrena al nostre país de Too Much Johnson. Aquest film inèdit d’Orson Welles estava en brut, incomplet i amb escenes repetides. Concebut com a pròleg pels tres actes d’una obra teatral, no tenia so, a penes una indicació musical original de Paul Bowles que no sobrepassava els 12 minuts. De seguida, en Joan la va posar en perspectiva amb Eric Satie i la música avantguardista dels anys vint i em va suggerir utilitzar-la com a leit motiv sobre el qual ell va afegir-hi improvisacions.

Asseguro que he sentit el mestre Pineda acompanyar al piano un film mut que no havia vist abans. Va ser a la Confrontació de Perpinyà, on ell i jo érem assidus, i no fa gaire encara em va obsequiar amb una foto que ell m’havia fet davant el Palais des Congrès. Teníem, però, un altre passat en comú: la Medicina. Ell havia exercit com a digestòleg fins que es va jubilar als 70 anys i, de tant en tant, a peu de pantalla o recolzats al piano, encara parlàvem en l’idioma dels metges fins que començava la pel·lícula i ell polsava les tecles. Comptar, amb ell, a la Filmoteca ha estat no només un luxe sinó la conseqüència inevitable del fet que resultava difícil veure un clàssic del cinema mut sense Pineda. Hem tingut d’altres pianistes boníssims però ell era especial. Negociava amb Octavi Martí els títols que acompanyaria però també hi era per assessorar quin piano havíem de comprar per la sala Laya o el que ben aviat substituirà el de la Chomón.

Si el Raval es va inaugurar amb una antologia original del cinema català, ell va posar-hi la música -en directe i enregistrada- i si s’havia de celebrar els primers cinc anys de la nova Filmo, ell també s’havia guanyat el protagonisme. Era un dels nostres i comptava amb un reguitzell d’admiradors: entre el públic però també dins de l’equip.

Va fer, fa uns anys, un conat de retirada que va desembocar en un homenatge presidit pel conseller Mascarell. Tothom sabia, tanmateix, que no era cert. I, efectivament, pocs dies després, reapareixia amb la seva cartereta plena de partitures per actuar en una sessió. I així ha sigut fins al darrer moment. Internat a l’hospital, somniava en tornar a tocar a la Filmoteca fins que la malaltia –una complexa malaltia- ha derrotat al metge. Caldrà fer-ho, i ho farem, però serà difícil tornar a veure cinema mut sense Pineda, prescindir de les seves xerrades sempre farcides de prolífiques anècdotes i de les lliçons que, darrerament, li agradava impartir abans de cada sessió per explicar com havia preparat la partitura d’un determinat film.

El proper cop que programem Sunrise, m’agradaria dir-li “Torna-la a tocar, Joan!”, però ja no serà possible. Sempre ens quedarà, tanmateix, el record d’un gran músic i una millor persona.

Tutto Fellini

Celebrem el centenari de Federico Fellini amb una retrospectiva que no només inclou els seus films com a realitzador, sinó també alguns dels seus treballs com a guionista, documentals sobre ell i els seus col·laboradors o films directament influïts per ell, des d’All That Jazz  fins a 8 ½ women. Sense oblidar que el 6 de febrer inaugurem una exposició de litografies de David Lynch inspirades en l’admiració que el director de Blue Velvet sent per Fellini 8 ½.

fellini2

Tot i que és un d’aquells autors indiscutibles –com Hitchcock o Buñuel- que ha generat un adjectiu propi, no hi ha només un únic Fellini. La seva obra s’agrupa clarament d’acord amb els seus col·laboradors. N’hi ha, com Nino Rota, que recorren tota la seva filmografia. I, quan va desaparèixer, va ser substituït per un humil Nicola Piovani, que es va posar al servei de l’herència rebuda del seu il·lustre predecessor. També hi ha un llegat clar en el capítol de les escenografies amb les quals Fellini construïa el seu món al mític estudi número cinc de Cinecittà. Dante Ferreti, actualment lligat a Martin Scorsese, va heretar el mestratge de Danilo Donati, el mag capaç de donar forma als somnis de Satyricon, Amarcord o Casanova, que no per casualitat compartia amb els del Pasolini més estilitzat.

Resulta més difícil agrupar els films de Fellini en funció dels seus directors de fotografia però està clar que hi ha un primer període neorealista contaminat pel veterà Otello Martelli  amb el qual va coincidir al Paisà de Rossellini, on Fellini n’era coguionista. La col·laboració amb Gianni di Venanzo, interrompuda per la seva mort, va ser breu però potent i contrastada: el blanc i negre fantasmagòric d’Otto e mezzo contra el color oníric de Giuletta degli spiriti. O, si es vol, Marcello (Mastroianni) contra Giuletta (Massina), l’alter ego i la musa, dos rostres recurrents a la seva obra per transmetre les seves angoixes i desitjos. Peppino Rotunno, el seu director de fotografia durant els setanta, serà qui s’emporti la seva essència a Hollywood a través del Bob Fosse d’All That Jazz.

fellini3

És, potser, en el capítol dels guionistes on queden millor definides les diverses etapes de Fellini, començant per la postneorrealista de Tullio Pinelli que es manifesta amb I vitelloni, Le notte di Cabiria i fins i tot La strada. Ell mateix s’acomodarà als grans retrats d’autor dels seixanta i reapareix en les seqüeles i paròdies de Ginger e Fred o La voce della luna. Breu però intensa és la col·laboració amb Tonino Guerra, responsable de l’alè poètic que es manifesta a Amarcord  o E la nave va, però que també retrobem de la seva mà al millor Antonioni, al Tarkovski de Nostalghia o a l’Angelopoulos d’El pas suspès de la cigonya i La mirada d’Ulises. El novel·lista Bernardino Zapponi està, en canvi, darrera del Fellini més grotesc i àcid: el de Satyricon, Roma, I clown o Casanova.

Aquesta reivindicació dels col·laboradors de Fellini no va en detriment del seu talent ni de la seva capacitat demiúrgica. Ell és el mag que mou tots els fils però, fins i tot en el cas d’una personalitat tan forta com la seva, el cinema no deixa de ser un art de creació col·lectiva. La nefasta “politique des auteurs” va simplificar injustament aquesta polifonia de col·laboradors que, en definitiva, aporten els matisos del director. És per aquest motiu que no hi ha un sol Fellini. N’hi ha diversos, amb les corresponents variacions que, durant les properes setmanes, podrem veure i gaudir a la retrospectiva de la Filmoteca.     

Gràcies, Octavi

octavi

El programador de la Filmoteca es jubila. L’Octavi Martí ha estat més de vuit anys omplint les graelles d’exquisides pel·lícules que heu vist projectades a la Laya i a la Chomón. El trobarem molt a faltar, però ens queda el regust de la feina ben feta, d’un criteri tan personal com ben articulat amb el que ha de ser la cartellera d’un equipament públic dedicat a la difusió del patrimoni cinematogràfic.

Va arribar el 2011 per substituir en Ramon Font i el repte no era gens fàcil perquè l’experiència del seu predecessor també valia el seu pes en or. L’Octavi va aterrar, però, avalat per un currículum irrefutable de crític cinematogràfic, realitzador d’un programa televisiu sobre cinema, periodista cultural a París i programador d’un canal especial en cinema clàssic. Feia anys que ens coneixíem personalment, havíem coincidit en festivals de cinema i també en emissions televisives i em vaig sentir molt afalagat quan va respondre positivament als meus cants de sirena des del Raval.

Va cremar les darreres naus franceses i va aterrar a Barcelona sis mesos abans d’inaugurar la nova seu. Eren temps complicats per ell, per motius personals, però mai no ha deixat d’implicar-se a fons en un projecte que hem compartit i que també s’ha fet seu. Els que el coneixem, sabem que els seus mètodes de treball són personals i intransferibles però els compensa a bastament amb intel·ligència, bonhomia, uns coneixements que van molt més enllà del cinema i una agenda que ha permès apropar creadors de talent procedents de molt diverses disciplines. Se’ns pot acusar de proposar, des de la Filmoteca, una programació eclèctica però si, per aquest adjectiu, s’entén oberta a diversos fronts i interdisciplinar, benvingut sigui un eclecticisme que conjuga el cinema clàssic amb el contemporani i les relacions del cinema amb altres arts i aspectes socials.

Des del seu coneixement de la història del cinema, l’Octavi ha decidit els horaris i sales de cada pel·lícula i moltes d’elles les ha presentat en català, castellà, francès, italià o el que calgués. El sentit de l’humor és la seva millor arma contra les adversitats i sempre ha estat disposat a escoltar, pactar i deixar-se convèncer a fi de millorar la programació de la Filmoteca. Afirmar, per part meva, que treballar amb ell ha estat un plaer no és cap tòpic, és un acte de justícia que cal proclamar sense embuts. Darrera d’ell vindran d’altres programadors que heretaran el seu llegat i també el repte de, com a mínim, mantenir el segell que l’Octavi ha imprès a la programació de la Filmoteca. Marxa amb la feina feta de cara als propers mesos, sé que el veurem sovint per la Laya o la Chomón i, per tant, això no és cap comiat. És un agraïdíssim, i un xic nostàlgic, fins aviat al col·lega i a l’amic.

Els ulls d’Iciar Bollaín

Iciar Bollaín és la protagonista de la darrera gran retrospectiva d’aquest any. Quan li vaig proposar, em va preguntar: “Ja?”. I no hi ha dubte. La seva trajectòria de directora i també la d’actriu s’ho mereix abastament. Va haver-hi un preàmbul, ara fa un any, amb la preestrena a la Filmoteca de “Yuli”, el seu film sobre el ballarí Carlos Acosta, i llavors ens vam conjurar per a aquesta tardor. Li haig d’agrair, doncs, que hagi mantingut el compromís i que, per ser amb nosaltres, hagi interromput el muntatge del seu darrer film –“La boda de Rosa”- durant un cap de setmana i que declinés la invitació a participar, aquests mateixos dies, en la celebració dels 25 anys de “Land and Freedom” a la localitat aragonesa de Mirambell.

iciar

El film de Ken Loach va ser una fita a la seva carrera d’actriu, i també a la seva vida personal, però ella va preferir presentar “El sur”, la seva primera incursió davant les càmeres quan a penes era una adolescent. Va ser una sessió memorable, amb la Chomón plena de gom a gom, una còpia del film d’Erice en 35 mm i un col·loqui en el qual Iciar Bollaín va reconstruir dues llacunes reveladores: la memòria de la seva primera experiència cinematogràfica i les escenes del film que mai no es van rodar per decisió del productor. Recordava les llargues sessions preparatòries d’il·luminació, com el director l’ajudava a entrar dins del seu personatge o la resignació d’Omero Antonutti –gran actor de caràcter italià recentment desaparegut- quan celebrava amb ironia que l’auster Erice li havia permès aixecar una cella. També va confirmar que el rodatge es va interrompre quan ja tenia fetes les maletes –com el seu personatge- per viatjar a l’Andalusia que amagava la vida paral·lela del protagonista, un metge que ha tingut un fill il·legítim amb una actriu de cinema. El que en el film estrenat –a contracor d’Erice- s’endevina com una metàfora o un miratge, en el projecte original avortat era un veritable mirall que confrontava la boira amb el sol i dos germanastres que es transmetien els coneixements del pare comú.

Dels seus films com a directora, Iciar Bollaín va presentar “Flores de otro mundo”, el seu segon llargmetratge. Té vint anys, però conserva una absoluta vigència en la seva denúncia del masclisme, el racisme i la despoblació del món rural. La directora es va inspirar en fets reals i el seu film, com tots els altres, és d’una honradesa aclaparadora. Després ha rodat a Bolívia, a Katmandú o a Cuba però, durant les properes setmanes, paga la pena seguir-li la pista a les pantalles de la Filmoteca per constatar que, com diu el títol de la retrospectiva, allà on sigui filma amb ulls compromesos.

Al voltant del Patrimoni

No sempre es té present que les Filmoteques som, essencialment, entitats que vetllem per la preservació del patrimoni. L’UNESCO ens anima a recordar-ho anualment, cada 27 d’octubre, amb una jornada commemorativa a la que, des de Catalunya ens hi afegim amb diverses activitats.  Aquell mateix dia presentem una sessió sobre la presència de la feminitat al cinema dels orígens a partir de material del nostre Centre de Conservació i Restauració. El cinema va néixer, cal no oblidar-ho, com un espectacle essencialment masculí i no ha estat fins molt recentment que s’hi ha aplicat una mirada feminista per reivindicar excepcions i pioneres.

També del nostre arxiu recuperem Muerte al amanecer, un thriller dirigit per Josep Maria Forn realitzat als anys daurats del cinema negre barceloní, mentre programem un ampli cicle que, sota el títol “Censurats, retrobats, restaurats”, recupera pel·lícules que cinemateques amigues d’arreu del món acaben de tornar a la visibilitat.

Es va fent palesa la urgència de reescriure una nova Història del Cinema en funció dels nous cànons d’accessibilitat. Hi ha pel·lícules clàssiques difícils de projectar més enllà de les Filmoteques i d’altres, fins ara ignorades, que són ben a l’abast dels nous públics.

Els cineclubs han jugat, d’altra banda, un paper essencial en la difusió d’un determinat cinema. És per aquest motiu que ens sumem a la celebració dels 40 anys de la Federació Catalana de Cine Clubs amb una exposició que ret homenatge al seu caràcter de resistència política i cultural, i també amb un cicle de pel·lícules que van complir aquesta doble tasca pedagògica al nostre país des de fa gairebé mig segle.

[escenesfamiliarsfamiliaCastelló]

El plat fort d’aquesta programació voluntàriament “patrimonial” són, tanmateix, dues Jornades de treball: les de Patrimoni Audiovisual organitzades amb l’Arxiu Nacional de Catalunya i la Biblioteca Nacional; i les dedicades al cinema dels orígens a l’Estat Espanyol. Durant una jornada i mitja, historiadors i arxivers seurem davant de la pantalla per visionar tot el material que es conserva del rodat entre 1896 i 1910.

Que hi càpiga en poc menys de 12 hores, ja diu molt sobre la seva excepcionalitat; que el 60% procedeixi dels arxius de la Filmoteca de Catalunya, també estableix una determinada hegemonia. En qualsevol cas, camí de les publicacions que en sortiran, el 29 a la tarda presentarem unes primeres conclusions públiques destinades a establir un estat de la qüestió. Som conscients que veurem moltes curses de braus, processons i desfilades reials; però, també, que aquest és el nostre patrimoni destinat a ser conservat (encara que sigui la mínima proporció supervivent), estudiat i difós.

Beresford i Piesewicz, dos humanistes

Els atzars de la programació de la Filmoteca han fet coincidir, o potser no?, Bruce Beresford i Krzysztof Piesiewicz en una mateixa setmana. El realitzador australià és el portaveu del cicle “Imatges dels antípodes” que projectem en el context del festival Grec. El guionista polonès ha intervingut en disset films de Krzysztof Kieslowski, cineasta de referència a qui dediquem una exposició amb cartells i fotografies i també una àmplia retrospectiva.

Aparentment no tenen res en comú, però coincideixen en un similar esperit humanista. Darrera l’amplia filmografia de Bruce Beresford -30 títols en 50 anys de professió- sovintegen els personatges entranyables que lluiten per un món millor: ja sigui la parella formada pel xofer negre i la vella jueva de Driving Miss Daisy –potser el seu film més popular- o els oficials australians de Breaker Morant, acusats d’assassinat per haver complert ordres a la guerra dels Boers, en el seu llargmetratge més prestigiós i contundent. Els films de Beresford no fan gaire soroll però deixen empremta.

IMG_8053

Fa 33 anys, The Fringe Dwellers va ser el primer llargmetratge australià protagonitzat per aborígens. Cap d’ells era un actor professional i tot i que llavors no el va veure ningú, avui és un títol de referència per a la dignitat del cinema australià. Ladies in Black, el seu darrer film, també es una tendra història sobre les dependentes de la secció de moda d’uns grans magatzems de Sydney a finals dels anys 50 i també sobre l’arribada d’europeus fugitius de la II Guerra Mundial o el comunisme. Darrera d’aquesta nissaga social hi ha però, una altra pel·lícula possible: la de l’autora de la novel.la inspiradora, una companya de Beresford a la facultat i que va acabar a Londres cantant el Hare Krishna i de venedora a una llibreria fins que es va donar que la seva pròpia història era la millor novel·la possible.

Krzysztof Piesiewicz també va arribar al cinema de rebot. Advocat de professió estava molt compromès amb Solidarnosc quan Kieslowski li va demanar assessorament per un documental sobre la Llei Marcial del 1984. Aquest primer contacte va fructificar en Sense fi, primera de disset col·laboracions que inclouen el Decàleg i la Trilogia dels colors. Piesiewicz es pren el seu temps mentre parla però no té pels a la llengua i aporta la doble vessant de l’experiència i la reflexió. Així ho van poder comprovar els espectadors de la Filmoteca que van assistir a la inauguració de l’exposició i de la retrospectiva dedicada a Kieslowski. Donat aquest tarannà, vaig substituir el diàleg amb ell inicialment previst pel comentari de quatre escenes de les seves pel·lícules. La de Sense fi va ser el pretext per fer un valent al·legat polític contra la intolerància del comunisme i de l’església. Després de proposar-li la mort de la cantant a La doble vida de Veronique em va retreure que el fes commoure i no vaig poder més que replicar que era la meva petita venjança pel molt que m’havia fet plorar el primer cop que vaig veure aquest film tan sublim.

IMG_8289

Més tard, després de la projecció de No estimaràs!, va comparar Tarkovski amb Kieslowski a partir de la metàfora del vas que, en el primer d’aquests cineastes, levita mentre en el segon només ho sembla. M’ho va deixar fàcil per retreure-li que ell també fa trampes quan una dona es veu a ella mateixa quan mira per la ullera amb la qual ha estat espiada. “Jo estava en profund desacord amb aquesta escena!”, es va justificar abans de carregar contra l’ampul·lositat d’algunes bandes sonores de Preisner, un altre col·laborador habitual de Kieslowski. Els genis també són humans, especialment quan a més són humanistes.

M’hauria agradat tenir a Piesiewicz presentant tots i cada un dels films del cicle Kieslowski. Això no serà possible però el seu pas per la Filmoteca ha estat dels que deixen empremta. Ell i Beresford són cineastes que posen els seus films al servei d’unes idees que no son les hegemòniques del món en el qual vivim però sí són les que des de la Filmoteca compartim.

Femení plural

 

A la ja habitual programació de la Mostra Internacional de Films de Dones, inaugurada amb un documental sobre la pionera Alice Guy Blaché, aquest mes de juny hi hem afegit d’altres cineastes en un veritable festival en femení plural. Dins la mateixa Mostra hi hem programat una retrospectiva completa d’Helena Taberna gràcies a còpies restaurades per l’Euskadiko Filmotegia-Filmoteca Vasca, que també ha publicat un llibre sobre aquesta directora enamorada de personatges que es rebel·len contra les institucions que els havien acollit, ja siguin l’etarra Yoyes, el capellà navarrès de La buena nueva o la noia atrapada per una secta a Acantilado.

També hem comptat amb la presència de Lucrecia Martel, coincidint amb un taller de realització organitzat per La Selva. Acceleradora de Cinema. L’argentina va presentar Zama i va oferir reflexions molt precises sobre la peculiar posada en escena dels seus films però també sobre la seva visió crítica del colonialisme espanyol. Recuperar els tres llargmetratges anteriors ha ajudat a comprendre millor perquè l’autora de La ciénaga va seduir Pedro Almodóvar i està considerada com una de les grans cineastes contemporànies.

 

IMG_7746   IMG_7670

 

La carta blanca d’aquest any ha estat proposada a Mercè Sampietro i l’actriu catalana ens ha respost amb una sèrie de títols en què no resulta difícil intuir que són pel·lícules que a ella li hagués agradat interpretar. Estem parlant de l’Anjelica Huston de The Dead o de la Dolores Costello de The Magnificent Ambersons però també del James Dean d’East of Eden de qui se’n va enamorar al cinema del seu barri. Bona part d’aquestes intimitats van quedar reflectides en una conversa pública amb Octavi Martí que va precedir la inauguració d’una retrospectiva que, naturalment, inclou Gary Cooper que estás en los cielos. Ser l’alter ego de Pilar Miró deixa empremtes inesborrables.

A totes aquestes presències hem d’afegir-hi una gran absència: la nostra amiga Agnès Varda, objecte d’un tribut pòstum en el que vam fer confluir records personals amb els aportats per Imma Merino, que acaba de publicar un llibre sobre la seva obra. Mai no oblidarem la seva presència a la Filmoteca per inaugurar l’exposició dedicada a Jacques Demy. Va presentar un parell de pel·lícules i tampoc es va voler perdre un diàleg amb José Luis Guerin en una biblioteca pública de Santa Coloma. I, de camí cap a l’aeroport, encara es va voler aturar al MNAC per veure el Romànic. La glaneuse del cinema no perdia cap oportunitat!

Orgull de la FIAF

fiaf2019
©Foto: FIAF

La FIAF és la Federació Internacional d’Arxius Fílmics que, en aquest moment, agrupa a més de 160 institucions públiques d’arreu del món dedicades a la preservació i difusió del patrimoni cinematogràfic. La Filmoteca de Catalunya n’és membre de ple dret des del 1992 i el 2013 va organitzar el congrés que, cada any, impulsa un dels membres. Si Barcelona va tenir aleshores l’oportunitat de presentar les seves dues noves seus, Raval i Terrassa, la Cinémathèque Suisse, ubicada a Lausanne, ha fet aquest any el mateix amb el seu nou centre de conservació i restauració ubicat a la propera localitat de Penthaz. Allà s’hi conserven prop de 700.00 bobines (a Catalunya n’hi ha 200.000),  a més dels fons documentals. Es dona també la circumstància de que el seu director, Frédéric Maire, és l’actual president de la FIAF.

El congrés anual integra un simposi, que aquest any versava sobre el passat i el futur de les cinemateques, un fòrum obert centrat en el mercat de les noves restauracions, l’informe de les comissions tècniques, de documentació i de programació, així com l’assemblea general que, cada dos anys, sotmet a votació a la junta directiva. No hi manquen les projeccions, que la Cinémathèque Suisse ha repartit entre la seva senyorial seu al Casino de Montbenon i al no menys impactant Capitole, un històric cinema al centre de la ciutat que l’ajuntament ha adquirit i restaurarà durant els propers dos anys. Allà s’hi van projectar una sèrie de clàssics suïssos restaurats, entre els quals destacava L’inconnu de Shandigor, una paròdia dels films d’espionatge dels anys seixanta que utilitza l’arquitectura gaudiniana de Barcelona com escenaris d’un país imaginari. Una altra de les projeccions destacades del congrés era Tableaux vivants, un projecte de la Université de Lausanne que busca els referents pictòrics d’una cinquantena de films dels orígens procedents de diversos arxius, entre ells la Filmoteca de Catalunya.

Aquest esperit col·laboratiu de les cinemateques és bàsic per garantir la suma d’esforços en la restauració de materials o en la circulació de còpies. Ser membre de la FIAF implica, i garanteix, compartir uns mateixos objectius arreu del món, des de les Universitats o Museus dels Estats Units fins les institucions que lluiten per preservar el patrimoni a l’Àfrica o a Àsia. Shivendra Singh Dungarpur, en representació de la Film Heritage Foundation de Mumbai, explicava l’enorme dificultat que l’Índia comporta, amb la seva producció anual propera als 2000 llargmetratges en 28 llengües diferents. Als països de l’anomenat tercer mon, precisament, la FIAF hi dedica importants esforços per formar nous tècnics de preservació.

fiaf2019_2
©Foto: Mikko Kuutti 

Situades entre la indústria i l’acadèmia, les cinemateques també reconeixen la complicitat de determinats cineastes especialment sensibles a la preservació patrimonial. Agnès Varda, els germans Dardenne o Christoper Nolan han estat alguns dels directors recentment guardonats per la FIAF. El premi honorífic d’aquest any ha estat atorgat a Jean-Luc Godard, que no només l’ha volgut dedicar a Iris Barry, pionera del departament de cinema del MOMA, sinó que el va recollir personalment al bell mig de l’assemblea de representants de les filmoteques.

Que algú com l’autor d’À bout de souffle reconegui que la història del cinema no existiria sense la contribució dels arxius, no és només un orgull, és el millor reconeixement possible a una feina, sovint oculta, però imprescindible.