Orgull de la FIAF

fiaf2019
©Foto: FIAF

La FIAF és la Federació Internacional d’Arxius Fílmics que, en aquest moment, agrupa a més de 160 institucions públiques d’arreu del món dedicades a la preservació i difusió del patrimoni cinematogràfic. La Filmoteca de Catalunya n’és membre de ple dret des del 1992 i el 2013 va organitzar el congrés que, cada any, impulsa un dels membres. Si Barcelona va tenir aleshores l’oportunitat de presentar les seves dues noves seus, Raval i Terrassa, la Cinémathèque Suisse, ubicada a Lausanne, ha fet aquest any el mateix amb el seu nou centre de conservació i restauració ubicat a la propera localitat de Penthaz. Allà s’hi conserven prop de 700.00 bobines (a Catalunya n’hi ha 200.000),  a més dels fons documentals. Es dona també la circumstància de que el seu director, Frédéric Maire, és l’actual president de la FIAF.

El congrés anual integra un simposi, que aquest any versava sobre el passat i el futur de les cinemateques, un fòrum obert centrat en el mercat de les noves restauracions, l’informe de les comissions tècniques, de documentació i de programació, així com l’assemblea general que, cada dos anys, sotmet a votació a la junta directiva. No hi manquen les projeccions, que la Cinémathèque Suisse ha repartit entre la seva senyorial seu al Casino de Montbenon i al no menys impactant Capitole, un històric cinema al centre de la ciutat que l’ajuntament ha adquirit i restaurarà durant els propers dos anys. Allà s’hi van projectar una sèrie de clàssics suïssos restaurats, entre els quals destacava L’inconnu de Shandigor, una paròdia dels films d’espionatge dels anys seixanta que utilitza l’arquitectura gaudiniana de Barcelona com escenaris d’un país imaginari. Una altra de les projeccions destacades del congrés era Tableaux vivants, un projecte de la Université de Lausanne que busca els referents pictòrics d’una cinquantena de films dels orígens procedents de diversos arxius, entre ells la Filmoteca de Catalunya.

Aquest esperit col·laboratiu de les cinemateques és bàsic per garantir la suma d’esforços en la restauració de materials o en la circulació de còpies. Ser membre de la FIAF implica, i garanteix, compartir uns mateixos objectius arreu del món, des de les Universitats o Museus dels Estats Units fins les institucions que lluiten per preservar el patrimoni a l’Àfrica o a Àsia. Shivendra Singh Dungarpur, en representació de la Film Heritage Foundation de Mumbai, explicava l’enorme dificultat que l’Índia comporta, amb la seva producció anual propera als 2000 llargmetratges en 28 llengües diferents. Als països de l’anomenat tercer mon, precisament, la FIAF hi dedica importants esforços per formar nous tècnics de preservació.

fiaf2019_2
©Foto: Mikko Kuutti 

Situades entre la indústria i l’acadèmia, les cinemateques també reconeixen la complicitat de determinats cineastes especialment sensibles a la preservació patrimonial. Agnès Varda, els germans Dardenne o Christoper Nolan han estat alguns dels directors recentment guardonats per la FIAF. El premi honorífic d’aquest any ha estat atorgat a Jean-Luc Godard, que no només l’ha volgut dedicar a Iris Barry, pionera del departament de cinema del MOMA, sinó que el va recollir personalment al bell mig de l’assemblea de representants de les filmoteques.

Que algú com l’autor d’À bout de souffle reconegui que la història del cinema no existiria sense la contribució dels arxius, no és només un orgull, és el millor reconeixement possible a una feina, sovint oculta, però imprescindible.

 

 

 

Una energia contagiosa

IMG_9759Compartir un parell de dies amb Terry Gilliam ajuda a entendre l’energia necessària per sobreviure al llarg projecte del seu Quixot. La projecció del seu darrer film, estrenat al darrer festival de Cannes, ha estat al centre d’una programació a la Filmoteca que incloïa el documental Lost in La Mancha i una masterclass de Teresa Font sobre el muntatge de The Man who Killed Don Quixote. Gilliam diu que ja ha arribat el moment de deixar el Quixot enrere, però es nota que li costa. No oblida el primer rodatge amb Johnny Depp i Jean Rochefort i encara té damunt la taula els conflictes de producció del darrer film, però res no li impedeix parlar amb entusiasme d’un personatge que potser no és ell però se li sembla. Com a mínim en el seu caràcter, fantasiós i visionari, que el film subordina a les fronteres entre la realitat i el cinema a través d’un sabater de poble que va interpretar Don Quixot i mai més no s’ha lliurat d’aquest fantasma.

tg2eEl repertori de Gilliam en les seves converses és, però, molt més ampli. Preocupat pel Brexit i crític amb Trump, recorda la seva infància a l’Amèrica rural, els èxits dels Monty Phyton quan al Regne Unit només hi havia tres cadenes de televisió i tothom estava al cas de les gamberrades d’aquest grup de còmics iconoclastes. Gilliam és el que, després, ha fet una carrera cinematogràfica més consolidada. A l’exposició de Jeff Bridges ha tingut l’oportunitat de retrobar fotografies del rodatge de The Fisher King, la seva primera producció a Hollywood, i quan va presentar 12 Monkeys, va lloar la sobrietat de la interpretació de Bruce Willis, “com si no fos Bruce Willis”, i va delimitar la influència de La Jetée de Chris Marker a una “inspiració”.

                Les seves aventures quixotesques l’han convertit en un admirador de festes paganes, salvatges i impensables al seu país d’adopció. La preferida és, tanmateix, La Patum. Li agrada menjar carn –amb una mica de sang- i en un restaurant veí de la Filmoteca podeu trobar-hi la empremta que va deixar en una columna lloant un rib eye a la graella argentina. Conscient de la importància de la premsa, que li va girar l’esquena amb l’estrena de The Man who Killed Don Quixote, regala ganyotes als fotògrafs i titulars tan sucosos com que “és difícil fer una paròdia de Donald Trump” o que “s’han complert les pitjors profecies de Brazil”. El públic, que ha omplert totes les sessions d’aquests dies, tampoc ha marxat amb les mans buides: dedicatòries i selfies són les petjades que ara es podran complementar amb la resta de la seva obra.

                Ja fa mesos que Teresa Font em va advertir que, després dels maldecaps del Quixot, Terry Gilliam agrairia una retrospectiva de la seva filmografia. Així la vam programar i així hem gaudit, tots plegats, de la presència d’un cineasta brillant i imaginatiu, però també d’una persona creativa, generosa i, sobre tot, profundament divertida. L’humor és un dels secrets de la incansable activitat de Terry Gilliam, un torrent d’energia inevitablement contagiosa.

 

IMG_0002

Cinema en cinc continents

Barbet Schroeder deu ser dels pocs cineastes que ha   rodat als cinc continents. De pare suïs, mare alemanya, nascut a Teheran i criat a Colòmbia, té una biografia que s’hi presta però que ell ha multiplicat amb escreix.

Professionalment va començar com a productor durant la Nouvelle Vague perquè encara no se sentia preparat per dirigir. També ha fet d’actor, gairebé sempre per a amics, però amb cameos tan divertits com el de president de la República Francesa a Mars Attack! I, com a director, ha conjugat la ficció amb el documental, superproduccions de Hollywood amb petits films d’autor, i sempre amb els extrems com a horitzó: la droga, el sadomasoquisme, el joc o l’alcoholisme.

No per casualitat, hem titulat la retrospectiva que li dediquem “Barbet Schroeder, mostrar sense jutjar”. Ell mira i som els espectadors qui prenem partit davant personatges tan sinistres com el dictador ugandès Idi Amin Dada, l’advocat Jacques Vergès o el monjo budista que ha encès la població de Myanmar en contra dels musulmans.

Aquest darrer és el protagonista de Le vénérable W., el seu film més recent i un dels que va presentar durant els dos intensos dies que vam compartir a Barcelona. Bulle Ogier, la seva dona, interpretava una obra de teatre al Lliure, amb Maria de Medeiros. Ell gairebé no va sortir de la Filmoteca, compartint els seus films amb el públic, atenent periodistes i encara amb temps per veure un documental sobre Néstor Almendros o entusiasmant-se amb les fotografies de Jeff Bridges.

Schroeder té mil històries per explicar, experiències arreu del món i un coneixement global del seu ofici de cineasta. Rebutja compartir, en canvi, les interpretacions “autorals” de la seva obra i evita, tot el que pot, que li facin fotografies. Es troba molt més còmode darrera la càmera, ja sigui dirigint Jeremy Irons, Nicolas Cage o Glenn Close, o bé entrevistant els protagonistes de la seva anomenada “trilogia del mal”. No nega, encara que sigui en privat, que algun cop ha tingut por de les conseqüències dels seus films, ja sigui per les implicacions de L’avocat de la terreur amb el terrorisme internacional o quan un missatge li va aconsellar marxar de Myanmar abans de patir represàlies.

Té 77 anys i no para. Madrid i Eivissa eren els seus destins posteriors després de Barcelona. I, a continuació, un film èpic sobre la guerra d’Algèria, un tema inevitable per a qualsevol intel·lectual francès amb inquietuds polítiques. Francès? Tant se val. Schroeder hi ha viscut molts anys a França i se sent hereu de Rohmer o d’Almendros, un català que va aterrar-hi tornant de Cuba i abans de triomfar a Hollywood. Estem parlant de ciutadans del món. O, com s’autodefinia Jean Renoir, de “ciutadans del cinematògraf”.

Els anys radicals del cinema català

Des del 25 d’octubre al 10 de novembre, el MoMA de Nova York acull la retrospectiva Els anys radicals del cinema català. 1968-1978, que hem programat conjuntament amb Josh Siegel. Són dotze sessions que recorren el període comprès entre els ressons del maig francès i l’aprovació de la Constitució democràtica, i que inclouen una quinzena de títols representatius d’una radicalitat pròpia de l’època. Els darrers anys de la dictadura, immediatament després de l’Escola de Barcelona, van donar lloc a un cinema militant (els films de Portabella, Soler, Lumbreras/Lisa), a víctimes acarnissades de la censura (La MOMArespuesta), a una producció al marge de qualsevol control administratiu (Sexperiencias) o a obres realitzades en l’esperit underground (Lock Out). Eren les darreres conseqüències d’una guerra civil que Jaime Camino va saber evocar magistralment a La vieja memòria, des de la perspectiva de les contradiccions del bàndol republicà.

No debades, aquest film ha obert la retrospectiva en correspondència amb Informe general, el frec de Portabella estratègicament situat al centre del cicle i que mostra les maniobres, i també les contradiccions, dels partits polítics davant la imminència de la democràcia. Una democràcia que, en els seus primers anys d’incertesa, va permetre l’eclosió d’una sèrie d’identitats fins a llavors reprimides: la nacional catalana (La ciutat cremada), la sexual (L’orgia, Ocaña, retrat intermitent, Manderley) i noves perspectives de la lluita de classes (Numax presenta…).

Inevitablement, la situació política que es viu ara mateix a Catalunya ha estat un incentiu perquè el MoMA programés aquest cicle. El sopar, de Pere Portabella –un dels pares de la Constitució del 1978–, vincula explícitament els presos polítics reunits la nit que van executar a Puig Antich amb l’aplicació recent de l’article 155. Amb la resta de títols, més que buscar-hi paral·lelismes, el que cal és utilitzar-los per revisar un passat sense el qual resulta impossible entendre el present. En aquell període, es van tancar superficialment les profundes ferides de la Guerra Civil i es va forjar una base democràtica que va trobar el consens en l’eliminació de qualsevol discrepància dissonant.

El cinema reté, tanmateix, la memòria, i les cinemateques som les institucions encarregades de preservar-la. D’aquí la importància que uns films procedents de la Filmoteca de Catalunya s’hagin projectat ara, davant d’un públic amatent i gratament sorprès, a una institució del prestigi i el ressò del MoMA. No té cap sentit preservar si no és per difondre, i res millor que fer-ho amb la sintonia d’una institució amb la qual compartim objectius. Tot un honor!

Més info sobre el cicle al MoMA: https://mo.ma/2wh41WS

 

Kubrick, al complert

“De la nova generació de cineastes nord-americans, Kubrick és un gegant”. La frase és d’Orson Welles i la va dir a meitat dels anys seixanta. Si això era així a l’època de The Killimg, Spartacus, Paths of Glory i Lolita, què dir de l’autor que després faria 2001: A Space Odyssey, Barry Lyndon, Full Metal Jacket i Eyes Wide Shut? El gegant surt de mida i esdevé un dels grans artistes del segle XX. Tout court.

Postal Stanley Kubrick_07_Página_1Vaig tornar a veure 2001: A Space Odyssey a la cloenda del passat festival de Sitges i, cinquanta anys després que un adolescent de 14 anys quedes embadalit davant la pantalla del Cinerama, el film manté íntegres els seus valors. No debades, rera els litres de tinta vessats per científics i filòsofs, el film segueix plantejant tres preguntes claus per a la humanitat: D’on venim? On anem? Hi ha algú mes a l’univers?

Estèticament, alguns dels elements emblemàtics d’aquest i altres films kubrickians es poden comprendre millor gràcies a la fantàstica exposició que, finalment, ara arriba al CCCB amb el complement de la retrospectiva que programem a la Filmoteca. El cineasta era perfectament conscient de la transcendència de la seva obra i, després de la seva mort, no ha estat difícil agrupar els materials que formen part de la mostra sota la batuta del seu cunyat, Jan Harlan.

Guions, cartes, maquetes, vestuari, fotografies de rodatge i entrevistes amb col·laboradors aporten ara l’entorn imprescindible per valorar les referències pictòriques de Barry Lyndon, la planificació militar de Spartacus i la biblioteca preparatòria pel mai no realitzat Napoleon. Veure els films de Stanley Kubrick és una font inacabable de plaer i saviesa. Fer-ho després d’haver gaudit de l’exposició que ara es pot veure al CCCB enriqueix aquesta mirada.

Més informació:
Cicle Stanley Kubrick, un gegant a la Filmoteca de Catalunya
Exposició Stanley Kubrick al CCCB

 

A la recerca d’un estil

Des que, el 2003, va debutar amb Las horas del día, Jaime Rosales cerca un estil. Un estil propi, no basat en matrius alienes com les de cineastes que admira, des d’Ozu a Almodóvar, passant per Robert Bresson. Precisament inspirat en les Notes sur le cinématographe de l’autor francès, el realitzador català acaba de publicar el llibre El lápiz y la cámara, un seguit de reflexions sobre la creació cinematogràfica basades en l’experiència de dirigir sis llargmetratges i escrites en paral·lel a la producció de Petra, el seu darrer títol, que ara arriba a les pantalles després del seu passi pel festival de Cannes.

La coincidència de la seva preestrena a la Filmoteca amb la programació d’una retrospectiva complerta de la seva obra va propiciar una intensa jornada, arrodonida amb un diàleg trufat de reflexions propiciades per l’anàlisi de diverses escenes il·lustratives d’aquesta recerca d’un estil. Si a Las horas del día Rosales mira un assassí en sèrie des de la fredor d’uns lavabos d’estació i una càmera distant que expressa el respecte per filmar la mort, del qual ja advertia André Bazin, La soledad utilitza la pantalla dividida per trencar l’espai en el que acabaran coincidint dues dones unides per un atemptat terrorista. Tiro en la cabeza també parla d’ETA, però ho fa, en aquest cas, des de l’observació llunyana d’uns terroristes que no s’expressen en un altre diàleg que no sigui el de les armes. El so, en aquest cas, o el blanc i negre de Sueño y silencio són altres signes d’identitat explorats per Rosales abans que, a Petra, jugui amb la desestructuració cronològica del guió, la introducció de música i uns moviments de càmera que s’allunyen voluntàriament dels personatges. Com si estiguessin observats per un àngel, afirma el cineasta.

Preestrena 'Petra' a la FilmotecaBarbara Lennie, Oriol Pla i Joan Botey han acompanyat Jaime Rosales en una preestrena a la Filmoteca amb l’única còpia del film disponible en els 35 mm originals. Hi havia un aire d’excepcionalitat a l’ambient i també de reconeixement a la figura d’un cineasta que, en el moment de rebre el Goya per La soledad, va reivindicar els seus paral·lelismes generacionals amb José Luis Guerín i Isaki Lacuesta. Petra és, ara, un film de maduresa, un tour de force en què barreja elements de la tragèdia grega amb una reflexió sobre el poder dels creadors, i en el qual li costa definir com s’hi identifica. Però també és una recerca del públic, un públic tan còmplice com el que va omplir la sala Chomón i que ara té l’oportunitat de revisar a la Filmoteca les seves pel·lícules anteriors.

 

Més informació: Retrospectiva Jaime Rosales, auster i precís

Seguim!

Mai no hauria d’haver escrit aquest text, però crec que haig de fer-ho. Divuit dies sense programació a les sales i l’exposició de la Filmoteca tancada exigeixen explicacions que ja hem anat transmetent en diversos comunicats. Ara, en el moment de reprendre l’activitat, es poden acompanyar, a més, d’algunes reflexions i agraïments.

imgres-1Les causes del sinistre estan clares: una tempesta massiva que provoca una allau d’aigua que el cla-vegueram del Raval no pot absorbir i penetra per totes les escletxes i obertures de ventilació de l’edifici de la Filmoteca. Un edifici que, com sabeu, té les sales de projeccions en el seu punt més baix, aquell que tria l’aigua quan corre sense control. L’afectació es concentra, especialment, en la moqueta de les dues sales i en els accessos mecànics: ascensors i escales. El tractament no presenta dubtes, però són diverses les empreses implicades en operacions sovint complexes i consecutives.

La sensació, tanmateix, és de vulnerabilitat i, fins a cert punt, d’una impotència que augmentava cada cop que ens hem vist obligats a suprimir sessions quan sabíem del cert que no podríem acollir-les. Cicles i pel·lícules programades amb molta antelació i que, sovint, implicaven d’altres institucions o equipaments. Vam salvar-ne dues gràcies a la complicitat del CCCB perquè implicaven desplaçaments de convidats. La resta trobaran lloc durant els propers mesos.

En nom de tot l’equip de la Filmoteca, vull agrair les mostres de suport rebudes, la comprensió de col·laboradors i espectadors i també de les nostres veïnes de La Monroe. La copa oferta després de cadascuna de les primeres quatre sessions ho diu tot. No és una copa per oblidar. És una mostra de complicitat i també, per què no, d’alegria per celebrar el retorn a la normalitat. A fer allò que ens agrada i que sabem que hi ha un públic que agraeix. Per aquest motiu, no diré “Tornem-hi, que no ha estat res!”. No fóra del tot cert. Prefereixo un “Seguim!”. Hi ha molt camí per recórrer.