Herzog, Kinski i Chatwin

Nit de gala, la del 21 d’octubre a la Filmo. Després de més d’un any i mig de restriccions, la sala Chomón tornava a ser plena, al 100%, per acollir un dels grans cineastes contemporanis.

Werner Herzog estava de camí entre Munic i Lanzarote, on dirigeix un taller de cineastes i, gràcies als bons oficis dels organitzadors, la cooperativa La Selva, va fer escala a Barcelona per, entre d’altres activitats, presentar un dels seus films a la Filmoteca. Vam triar Nomads: in the footsteps of Bruce Chatwin, un recent documental sobre aquest altre viatger incansable. Tan aviat Herzog es va assabentar que la BBC volia endegar aquest projecte, coincidint amb els trenta anys de la seva mort, l’alemany va dir: “No cal que busqueu ningú més. Jo soc la persona indicada per fer-lo”.

El cineasta i l’escriptor britànic especialista en literatura de viatges havien coincidit a Austràlia a la recerca de les cançons ancestrals dels aborígens. Herzog també havia adaptat la novel·la que donaria peu a Cobra Verde, un dels seus cinc films interpretats per Klaus Kinski.

Quan jo li vaig confessar que el seu film sobre Chatwin em recorda al que havia fet sobre el seu actor fetitxe, El meu estimat enemic, Herzog va precisar: el de Kinski no és sobre ell, és sobre la nostra relació i, més d’un cop, ens havíem sentit temptats d’assassinar-nos mútuament. El de Chatwin, en canvi, és més com un mirall on el cineasta s’identifica amb l’escriptor, mort prematurament, però que va deixar el seu llegat en una motxilla que va regalar a Herzog quan ell va descobrir que un dels tres llibres que contenia era el seu diari del viatge a peu que va fer de Munic a París en saber que Lotte Eisner, gran historiadora de l’expressionisme, estava malalta. 

La relació entre Herzog i Kinski havia començat amb Aguirre, la còlera de Déu, un film rodat al Perú sobre la bogeria d’un conqueridor espanyol a la recerca d’El Dorado. No el va trobar mai, però, en canvi, la Filmoteca va ser el punt de retrobament entre el cineasta i Francesc Joan, un càmera català que havia participat en l’equip de fotografia de la pel·lícula. Ara viu a Besalú, va llegir al diari que Herzog era a Barcelona i no va deixar escapar l’oportunitat de venir a saludar-lo personalment.

Jo vaig veure Aguirre a París, en un programa doble del Quartier Latin amb Senso. Tenia vint-i-un anys i acabava de sopar la nit de Cap d’Any amb Rutha Sadoul, vídua de l’historiador del cinema de referència en aquell moment. Va ser un privilegi, però la visió dels films de Visconti i Herzog, l’endemà, va ser tan impactant que vaig perdre el tren de tornada a Barcelona que havia d’agafar aquella mateixa nit.

El pas del cineasta alemany per la Filmoteca va ser breu, però també és dels que deixen empremta. Era l’estrella d’una sessió especial dins de la Mostra del Cinema Alemany actual que cada any organitza el Goethe Institut. La sala, ja ho he dit, era plena a vessar.

Herzog va respondre les preguntes del públic durant una hora i, en finalitzar, vaig sentir la imperiosa necessitat d’agrair la seva presència i a tots els que l’havien fet possible. Però també de celebrar la fidelitat que molts dels espectadors que eren a la sala havien mantingut vers la Filmoteca durant aquests mesos tan difícils.  No havien deixat de venir, però, al voltant de Herzog hi eren tots els que hi cabien. Junts i amb la sala plena, com en les grans ocasions, per celebrar una altra gran festa del cinema. 

Yves, Simone, Fernando i Stanislaw

A més de ser parella a la pantalla i a la vida real, Yves Montand i Simone Signoret van néixer el mateix any. Ara fa cent anys. Estem programant els títols més emblemàtics de la seva filmografia i també les puntuals coincidències. Dues d’elles, Compartiment tueurs i L’aveu, van ser dirigides per Costa-Gavras. Entre el funeral de Mikis Theodorakis a Atenes i el de Jean-Paul Belmondo a París, el cineasta franco-grec va passar unes hores per Barcelona per retre homenatge als dos actors.

Gràcies a una amistat forjada els caps de setmana en una casa de la Bretanya on l’elit intel·lectual jugava al voleibol, ell va poder debutar amb un llargmetratge policíac carregat d’estrelles atretes per Signoret i Montand. Ell, més conegut com a cantant, diria després que Costa-Gavras l’havia fet actor i, agraït, va treballar a les seves ordres en altres tres films.

Costa-Gavras va presentar L’Aveu, l’adaptació del llibre autobiogràfic d’Artur London, un comunista txec víctima de les purgues estalinistes. Montand es va ficar de ple dins el personatge. A Signoret li va costar acceptar el paper de la dona que delata al seu marit. El film, amb guió de Jorge Semprún, va irritar als comunistes francesos. “D’un llibre comunista, n’han fet un film anticomunista”, van dir. Anys després, quan es va emetre per la televisió, un dirigent del partit va reconèixer: “Aquest film l’hauríem d’haver fet nosaltres”. Gavras, Semprún, Montand i Chris Marker, reunits a casa d’un d’ells, reien davant d’aquesta autocrítica.

De Montand n’hem vist diversos matisos: des del compromís amb el Godard de Tout va bien a la deliciosa comèdia Let’s make Love, que explica perquè es va enamorar de Marilyn Monroe. La Signoret angoixada de Therèse Raquin conjuga perfectament amb la de Les diabòliques, un d’aquells films que susciten l’aplaudiment final d’una sala agraïda. L’Oscar, en canvi, se’l va endur per Room at the top, una interessant incursió en el Free Cinema.

També hem celebrat el centenari de Stanislaw Lem amb precises pinzellades: dues de les adaptacions de Solaris, la de Tarkovski i la de Soderbergh; i dues produccions poloneses. L’escenografia d’El test del pilot Prix acusa el pas dels anys però no oblida les arrels filosòfiques del mestre de la ciència ficció. El novel·lista preferia, en canvi, Milfulles, un telefilm realitzat per Andrzej Wajda que recorre als trasplantaments per reflexionar sobre la identitat humana en clau de paròdia. Científic i també novel·lista, Salvador Bayarri va recórrer exhaustivament la presència de Lem a la pantalla amb una documentada conferència.

L’Havana és, per últim, la ciutat convidada de les festes de la Mercè. Hi ha moltes pel·lícules, cubanes i internacionals, que passen a la capital caribenya, però hi ha un cineasta que l’ha retratat amb especial fortuna. Fernando Pérez és l’autor de La vida es silbar, Suite Habana  i Últimos días en La Habana. Va acceptar la invitació de l’Ajuntament de Barcelona per venir-les a presentar a la Filmoteca, però la Covid ha modificat el calendari de rodatge del seu darrer film. En el seu lloc hem comptat amb la presència de la seva filla Victoria, protagonista de la primera i productora de la segona. Viu a València, però té línia directa amb L’Havana i es fa creus de les profecies que, ara fa més de dues dècades, La vida es silbar  feia del 2020. “Només faltava que el meu pare els hagués filmat amb mascareta”, exclama.

I és que el cinema fixa molt bé el passat, però prediu futurs que no sempre es compleixen encara que, de vegades, s’hi assemblen. Només cal mirar la caiguda del mur de Berlín, les distopies de Lem o L’Havana que Pérez ha anat filmant per comprovar-ho.     

Planeta Marker

El 29 de juliol es compleixen cent anys del naixement de Chris Marker, justament el mateix dia que havia mort, el 2012. Una singularitat més al voltant d’aquest personatge irrepetible al que la Filmoteca dedica una retrospectiva i una exposició que es podran veure al llarg d’aquest estiu. Quan un periodista va demanar a Christine Van Assche que li posés una etiqueta, la comissària va respondre que ben bé en caldrien cinquanta. Titulada “Són les sis a tota la Terra”, l’exposició amb peces procedents del Centre Pompidou o la Cinémathèque Française, respon justament a la pluridisciplinarietat d’aquest viatger compulsiu que va recórrer el món amb les seves càmeres, de fotos i de filmar, però també com editor de les guies Petit Planète, editades per l’editorial Seuil.

De les fotos en feia fotomuntatges, collages i fins i tot pel·lícules, com la cèlebre La Jetée, que anys més tard inspiraria els Twelve Monkeys de Terry Gilliam. L’ombra de Marker, pseudònim de Christian François Bouche Villeneuve, és misteriosa però allargada. Són molt poques les fotografies seves publicades i ell preferia amagar-se darrera l’avatar d’un gat, mentre que la seva obra recorre la Nouvelle Vague des de la perspectiva de la Rive Gauche més propera a Alain Resnais o Agnès Varda que als Godard, Truffaut o Rohmer. Implicat en el maig del 68, va ser testimoni de diverses revolucions que plasmaria en llargmetratges com Le Joli mai o Le fond de l’air est rouge.

La tècnica del collage o la interacció entre text i imatge també és present en una filmografia més propera de l’assaig que del documental narratiu o la ficció. Escriu cartes des de Sibèria, visita Israel a Descripció d’un combat i ens parla de Brasil, París, Praga o Xile a través de personatges com l’editor François Maspero. el dissident comunista Artur London o Salvador Allende. També fa retrats de cineastes majors com Akira Kurosawa o d’Andrei Tarkovski i la irrupció dels ordinadors li va obrir les portes a la informàtica.

L’exposició acaba amb Immemory, un CD autobiogràfic que, actualitzat tecnològicament, ara permet fer-se una idea del  potencial al qual Marker hauria arribat amb la tecnologia contemporània.

Era un pou de ciència, un cul inquiet i un irreductible. Tal com va dir el poeta Henri Michaux: La Sorbonne hauria de ser demolida per posar-hi Marker al seu lloc.    

Gran Piccoli

Darrere Michel Piccoli hi ha el bo i millor del cinema d’autor europeu dels últims seixanta anys. Luis Buñuel, Alain Resnais, Jacques Demy, Jean-Luc Godard, Agnès Varda, Marco Ferreri, Luis G. Berlanga, Manoel de Oliveira o Nanni Moretti són alguns dels grans realitzadors amb els quals ha treballat al llarg d’una trajectòria prolífica: Més de 200 títols en 70 anys davant les càmeres, a més de desenes d’obres de teatre. Va morir el maig del 2020, als 94 anys, i hem esperat fins aquest estiu per programar la gran retrospectiva que es mereix. Al llarg de juliol i agost, les pantalles de la Filmoteca ens oferiran les seves múltiples cares, del cínic aristòcrata de Benjamin ou les memoires d’un puceau  a l’arquitecte de Les choses de la vie  passant pel pintor de La belle noiseuse  o el venedor de televisors d’Une chambre en ville.

Tot i que va treballar al costat de Romy Schneider o Brigitte Bardot, el seu físic no li afavoria els papers de galant. Era més propens a trencar les normes, com les de l’obrer que s’afarta de tot a Themroc o la d’un dels participants a la bacanal de La grande bouffe. Ferreri ja el coneixia de Dillinger é morto, un monòleg sobre la solitud i la desesperació on interpretava el nihilisme a través d’actes domèstics i quotidians. Amb Buñuel també va treballar en diverses ocasions i, després d’encarnar la tragèdia d’un vell actor de teatre a Je rentre a la maison, Oliveira el va repescar de Belle de jour per ser el protagonista de Belle toujours.

Va fer una única incursió a Hollywood, a les ordres d’Alfred Hitchcock a Topaz. Però la seva base estava a Europa, a França, però també a Portugal, Espanya o Itàlia. Berlanga va traspassar els seus fetitxes eròtics al dentista de Grandeur Nature i també la gran catarsi amb la que finalitza París Tumbuctú. Moretti, en canvi, no va dubtar en canonitzar-lo com el més humà dels Papes que s’han vist a la pantalla, un Sant Pare carregat de dubtes i complexos. Agnès Varda, per últim, va celebrar el centenari del cinema amb Les cent et une nuits, un film tan fallit com ple d’estrelles internacionals. Entre Robert De Niro i Gina Lollobrigida, Marcello Mastroianni i Leonardo di Caprio, Piccoli encarnava a Monsieur Cinéma, el pare de totes les imatges en moviment.

El vaig tractar breument, quan va presentar Alors voilà, el seu debut com a realitzador, a la Mostra de Venècia del 1997. Era un home afable, de respostes brillants i un inexhaurible ventall de referències. Encarnava el cinema d’autor europeu i, amb qualsevol dels seus representants hi havia treballat. Tenia la ironia de Buñuel, la causticitat de Ferreri, la poesia d’Oliveira, la cinefília de Godard o la transgressió de Berlanga. Era, sense dubtes, Monsieur Cinéma.          

Chomón, a 150 imatges per segon

Batejar la sala gran de la nova seu del Raval amb el nom de Segundo de Chomón no va ser una decisió innocent ni molt menys gratuïta. El 17 d’octubre es compleixen 150 anys del naixement d’aquest cineasta dels orígens durant molt temps qualificat com “el Méliès espanyol” i ja fa anys reconegut internacionalment amb un nom propi associat a la Filmoteca de Catalunya. Procedent de Terol, va tenir Barcelona, Paris i Torí com les seus d’una carrera associada a la tècnica com a vehicle de la il·lusió i la fantasia. Expert en l’acoloriment manual de les pel·lícules en blanc i negre, de l’animació stop motion i dels efectes especials, és el pare de molts dels trucatges usats en l’actualitat. És per aquest motiu que, des de la Filmoteca, no el volem reivindicar únicament com una relíquia del passat sinó com un cineasta ple de vida i vigència.

De fet, és el primer cineasta que mereix l’honor de ser oficialment reconegut pel Govern de la Generalitat com una de les commemoracions oficials. I, des de la Filmoteca ens sentim particularment orgullosos de liderar una sèrie de iniciatives que, oficialment, tenen el seu tret de sortida en el cine-concert que Josep Maria Baldomà i els seu trio de Lunatiques oferiran a la sala del Raval que porta el seu nom. Les pel·lícules que s’hi projectaran han estat restaurades per Mariona Bruzzo i Rosa Cardona, comissàries de la commemoració, i vinculades a l’estudi i preservació de l’obra de Chomón des d’una llunyana col·laboració amb el festival de cinema fantàstic de Sitges als anys noranta. La cloenda de l’edició d’enguany coincidirà, precisament, amb la data de naixement del cineasta i serà l’epicentre de les activitats.

Miquel Curanta, director de l’ICEC, Mariona Bruzzo i Rosa Cardona, comissàries de l’Any Chomón i Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya

Des de les diverses unitats de la Filmoteca, hem preparat i promogut concerts a càrrec de Marc Parrot i els joves compositors de l’ESMUC. Una sessió d’il·lusionisme amb el mag Hausson i el piano de Francesc Mora es conjugaran amb projeccions i mappings a diversos indrets de Barcelona gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament. TVC també participarà en la difusió del personatge al voltant de les jornades d’un Laboratori Chomón amb la presència de destacats especialistes internacionals del passat i també de la seva herència tecnològica. Un cicle de projeccions demostrarà fins a quin punt és profunda la petjada d’aquest cineasta.  Els més petits, per últim, podran descobrir la seva màgia gràcies als Serveis Educatius i a les sessions organitzades per la Federació Catalana de Cineclubs a biblioteques de tot el país, mentre són diverses les filmoteques internacionals que ja ens han demanat el programa Chomón per projectar-lo al llarg dels propers mesos. No deixeu de consultar el web específic, anychomon.cat, nodrit d‘informacions i imatges procedents dels nostres fons documentals i amb puntuals informacions sobre les activitats. 

La col·lecció Chomón de la Filmoteca de Catalunya consta actualment d’un centenar de títols. Una trentena van ser editats per Cameo en un DVD, amb música original de Joan Pineda, que el 2011 va guanyar el prestigiós premi internacional del festival Il cinema ritrovato. Ara, el nostre Centre de Conservació i Restauració ha digitalitzat vuit títols i una dotzena més, alguns d’ells inèdits, arribaran d’altres institucions. Prepareu-vos doncs a viure un veritable festival Chomón d’aquí al desembre. I cada cop que entreu a la sala gran del Raval sigueu conscients que sou al regne de la fantasia i de la il·lusió.       

Les favorites de Colita

Colita fa fotos i li agrada el cinema. Com a espectadora i com a professional que ha fet la foto fixa d’una vintena de produccions catalanes. Per aquest motiu li hem ofert una carta blanca, perquè triï i proposi una desena de pel·lícules per programar a la Filmoteca. No ens vam equivocar. A la primera llista de preferències hi havia gairebé un centenar de films, grans films.

Només un estava clar des del principi: The Night of the Hunter (La nit del caçador). L’únic film dirigit per l’actor Charles Laughton és un conte gòtic amb un llop (Robert Mitchum), una caputxeta (dos nens que amaguen el botí robat pel seu pare) i una iaia encarnada per Lillian Gish, l’heroïna dels grans melodrames de Griffith. Colita admira la fotografia de Stanley Cortez –el també responsable de The Magnificent Ambersons– i els decorats expressionistes cada cop que la veu, com a mínim un cop a l’any.

Ara l’ha tornada a veure a la Filmoteca en una sessió a la qual també van assistir-hi els editors Elisenda Nadal (Fotogramas) i Jordi Herralde (Anagrama), el dibuixant de còmics Nazario i d’altres amics. Allà va destapar d’altres cartes de la seva tria: dos altres títols amb rerefons ombrívol –Alien i Les yeux sans visage– i altres dos que apunten d’altres horitzons. The African Queen per la història d’amor entre el borratxo Humphrey Bogart i la dinàmica Katharine Hepburn, tot i que te recances amb John Huston perquè matava elefants. I  Le dernier métro perquè François Truffaut és –amb Louis Malle- l’únic director de la Nouvelle Vague que li interessa i també perquè mostra París durant l’ocupació alemanya des del rerefons del món del teatre.

Ella coneix el del cinema, perquè hi ha treballat al costat de directors que considera en molts casos amics i perquè va aprendre molt de directors de fotografia com Luis Cuadrado o Fernando Arribas. Set mil fotografies seves de rodatges formen part del fons de la Filmoteca i es poden veure al nostre Repositori digital. Una dotzena s’exposen aquest mes al vestíbul i cinc pel·lícules es veuran a les sales del Raval amb Jaime Camino, Vicente Aranda i Gonzalo Suárez com a directors en l’òrbita de l’Escola de Barcelona i Rojo sangre del jove Christian Molina com una raresa que Colita espera que algun dia es reivindiqui com a títol de culte. Va ser un dels darrers films protagonitzats per Paul Naschy amb una reflexió explícita sobre els grans mites del terror.

A Colita se la coneix per les seves fotografies, mostrades en desenes de llibres i exposicions, com a periodista gràfica en diverses revistes i diàries i fins i tot com a directora d’una col·lecció de novel·la negra, una de les seves grans passions. Carmen Amaya, la Nova Cançó o la Gauche Divine figuren entre els seus temes preferits però el cinema sempre te alguna cosa a dir hi. A la gran bailaora flamenca la va conèixer al rodatge de Los Tarantos i l’Escola de Barcelona se la mira amb una certa ironia no exempta de nostàlgia. Molts anys després, segueix veient cinema. Tot tipus de cinema, però amb clares preferències. Algunes d’elles són les que hem volgut compartir a la Filmoteca.

De Filmoteca a Filmoteca

Marc Recha ho explica sense embuts. La seva escola va ser la Filmoteca, la de la Travessera de Gràcia, amb tres sessions diàries, sempre en primera fila, prenent apunts i gairebé sense parlar amb ningú. Llavors era un adolescent però abans ja havia fet pel·lícules amb la càmera de Super 8 que li havia regalat el seu pare, amb la família i amics com a protagonistes i en escenaris propers a Can Serra, el barri de L’Hospitalet on vivia. Alguns d’aquests films, conservats pel seu germà i restaurats pel nostre Centre de Conservació i Restauració, s’han projectat ara al Raval per arrancar una retrospectiva completa que inclou els seus curtmetratges en 35 mm i els vuit llargmetratges que ha realitzat fins ara.

L’autor de La vida lliure ha tornat doncs a la Filmoteca però ara per compartir les seves imatges. Imatges impregnades del cinema que li agrada però també dels paisatges on s’hi sent còmode, des de la valenciana vall de Gallinera de L’arbre de les cireres fins els Pirineus de Pau i el seu germà, la frontera francesa de Les mans buides o la Menorca a La vida lliure. Es filma a ell mateix al costat del seu germà a Dies d’Agost i amb Sergi López fent de pare del seu propi fill a Un dia perfecte per a volar, rodada prop d’on viu ara. Sempre al camp, al mar o a la muntanya, com si volgués aixecar murs de cel·luloide que el separin de la intoxicació d’aluminosi que va patir fa molts anys a L’Hospitalet. A la recerca, també, d’una llibertat gairebé utòpica que, literàriament, sorgiria de l’Eugeni d’Ors d’El cielo sube i transitaria pel Josep Pla que impregna la seva obra.

Recha va començar imitant els films d’aventures que veia al cinema de barri per apropar-se després als realitzadors descoberts a la Filmoteca o als que va conèixer a París, amb una beca, des del Marcel Hanoun que el va acollir a casa seva fins el Robert Bresson que va canviar el timbre de casa seva perquè no l’emprenyés més. Recha és obstinat en el seu camí que, mica en mica, li va permetre omplir els seus paisatges buits i abstractes de personatges cada cop més entranyables. Ha triomfat en festivals internacionals i és l’autor de Pau i el seu germà, l’únic llargmetratge parlat en català inclòs a la selecció oficial de Canes. Resultava, doncs, obligat que Marc Recha retornés a la Filmoteca de Catalunya, a la seva, per compartir el cinema que porta a les venes.

Tal com d’ell va escriure l’amic comú Joaquim Jordà, “és un autodidacta, llicenciat en filmoteques i en el maneig de la càmera des de l’adolescència, que inventa dia a dia el seu itinerari cultural. Això suposa riscs i buits, però permet també, i no és poc, l’eufòria creativa del descobridor, sense mapes previs, d’un territori verge on acampar provisionalment fins emprendre una nova exploració”.          

Estrènyer la mà del diable

Ha mort Bertrand Tavernier, un dels referents del cinema contemporani i un amic de la Filmoteca de Catalunya.

Havia de venir a la inauguració de la seu del Raval però li ho va impedir una reunió del sindicat de directors francesos. Ell lluitava a fons per les causes en les quals creia, igual que ho havia fet amb l’excepció cultural del cinema europeu i amb cada una de les seves pel·lícules. A l’antimilitarisme de La vie et rien d’autre o Capitaine Conan, al tema de l’adopció a Holy Lola, la policia davant la droga a L-627 o al de l’escola pública a Ça commence aujord’hui seguien debats que ell conduïa personalment per sales de tota França.

El cinema era la seva vida i el seu ofici. Ho sabia tot i, si no, ho preguntava. Recordo un cara a cara fascinant amb José Luis Guarner i una posterior trucada per preguntar-me detalls sobre un dels films en litigi. De fet, el vaig conèixer envoltat dels VHS que Martin Scorsese li enviava per documentar-se de cara al seu monumental volum Cinquanta anys de cinema nord-americà i era un plaer comprovar com treia suc de films aparentment menors, els anomenats de sèrie B, per posar en valor una mirada, un moviment de càmera, una partitura musical.

Anys més tard, va escriure el pròleg del meu llibre sobre el cinema francès després de la Nouvelle Vague i el va aprofitar per reivindicar els cineastes de postguerra, demolits per Truffaut i els joves turcs de Cahiers. Després de superar una greu malaltia, el 2016 va venir finalment a la Filmoteca per defensar la Carta Blanca que li havíem ofert. I allà tornaven a ser-hi els realitzadors del cinéma de papa dels quaranta: Claude Autant-Lara, Jacques Becker, Henri Decoin o, molt especialment el Maurice Tourneur de La main du diable. Era una descoberta que, a partir d’una història policíaca amb ribets surrealistes, confluïa sobre un diabòlic braç que ell i jo vam convertir en un signe de salutació i complicitat. Molt hàbilment, Octavi Martí, va encaixar aquesta selecció de preferències amb els seus propis films amb una correspondència que a Tavernier li va encantar i comentava en els col·loquis posteriors a les projeccions.

Un any més tard, Tavernier va tornar a Barcelona per presentar el seu darrer film, les quatre hores del seu Voyage à travers le cinéma français que aquí es va estrenar com Las películas de mi vida. Ho eren, indubtablement, i portaven el seu segell personal. Però, naturalment, no hi eren totes i el cineasta va afegir una sèrie televisiva de vuit capítols que inclou més material inèdit per parlar dels seus cineastes, no només realitzadors sinó també guionistes, actors o músics. Després d’un sopar a París em va fer tornar l’endemà al matí a casa seva per fer me sentir la banda sonora de la seva sèrie.

Aquest és l’homenatge que li oferirem properament. Un film seu sobre els films que li agradaven és la millor forma possible d’acomiadar a Bertrand Tavernier, al cineasta i a l’amic.

Agraïment i diversitat

Un cop més, i en nom de tot l’equip de la Filmoteca de Catalunya, vull expressar el nostre agraïment al públic que, en temps tan difícils, ens fa confiança i omple les sessions dins els marges establerts de prevenció sanitària. La reducció de l’aforament al 50% ha provocat que, en les darreres setmanes, diverses sessions han exhaurit les localitats disponibles. Fins el punt que, en previsió de que aquesta situació es perllongui, augmentarem el nombre de passis de determinades pel·lícules per evitar que ningú es quedi fora.

D’altra banda, també és significatiu que aquests èxits de convocatòria s’hagin produït amb cineastes tan dispars com Mani Kaul o John Cassavetes. El seu únic punt de coincidència és la seva voluntat de independència creativa però, provenint de dos contexts culturals tan diversos com la Índia o els Estats Units, han despertat l’interès d’un públic àvid de descobertes o retrobaments. Ja fa anys que reivindiquem l’eclecticisme com una de les pautes de la nostra programació i res millor per demostrar ho que aquesta atenció compartida vers un deixeble de Robert Bresson i un cineasta que, com Orson Welles, actuava en pel·lícules d’Hollywood per poder finançar els seus projectes més personals.

A la sala d’exposicions, Marilyn Monroe ha mostrat el seu rostre més proper gràcies a les fotografies que Milton H. Greene li va fer en una cinquantena de sessions entre 1953 i 1957. A les 80 imatges exposades veiem una dona sovint desprotegida de maquillatge, però també disposada a compartir les proves de llum i vestuari que li proposava un fotògraf amb el qual van produir, a més, dues pel·lícules més enllà de l’estereotip amb el qual la Fox l’havia encotillat. Sortosament, després d’unes setmanes tancada per la pandèmia, la Monroe tornarà a obrir el seu servei de restauració per coincidir amb l’actriu que li dona nom dins el mateix edifici de la Filmoteca.

L’Aula de Cinema, Per amor a les Arts, les sessions familiars o la materialització dels Dies Curts que ja vam iniciar durant el confinament constaten que la nostra programació segueix viva, oberta i amb apostes de futur. No sabem concebre el cinema sense la seva materialitat, tant pel que fa al contacte dels materials de preservació com a les projeccions en sala i amb públic. És per això que, fa unes setmanes, vam avançar la programació de 2021 com un desig que volem fer realitat. Ja ho hem aconseguit durant el més de gener i seguim. Seguim amb el leit motiv d’El cinema és il·lusió que acompanyarà els 150 anys del naixement de Segundo de Chomón, aixoplugats com a commemoració oficial del govern de la Generalitat.         

Benvolgut públic. Gràcies per ser hi. Nosaltres us hi esperem!    

El cinema és il·lusió

El cinema va néixer com una il·lusió òptica, un enginy per dotar d’animació les imatges fotogràfiques. Darrerament, ha recuperat aquella capacitat de portar als espectadors fins a mons imaginaris allunyats de realitats quotidianes poc optimistes. Va passar en temps de guerres o de depressions econòmiques i torna a ser vigent durant aquesta pandèmia de la Covid-19. És per aquest motiu que hem volgut compartir l’expressió “El cinema és il·lusió” en el leitmotiv de la programació de 2021. Perquè necessitem que el cinema ens aporti nous horitzons i també perquè es compleixen 150 anys del naixement de Segundo de Chomón, un dels mestres de l’il·lusionisme cinematogràfic dels orígens.

 Celebrarem la trajectòria d’aquest cineasta cosmopolita que ja dóna nom a una de les nostres sales de projecció i apostarem per altres grans noms del setè art: la independència de John Cassavetes, la ironia de la britànica Sally Potter o la poètica brechtiana de Theo Angelopoulos, que va visitar la nova seu de la Filmoteca el setembre de 2011 però va morir poc abans de la seva inauguració. Recorrerem la trajectòria de Michel Piccoli com a protagonista del millor cinema d’autor europeu o els lligams melodramàtics que van des de John Stahl a Todd Haynes i Pedro Almodóvar, passant per Douglas Sirk o Rainer W. Fassbinder. També celebrarem els centenaris de Chris Marker, amb una retrospectiva i una exposició, o de l’indi Satyajit Ray i dels espanyols Luis G. Berlanga i Fernando Fernán Gómez. El cinema català estarà representat pels joves cineastes agrupats a les sessions dels Dies Curts, una exposició original de Perejaume o per una retrospectiva complerta de Marc Recha, que inclourà els seus primers treballs en Super 8. La fotògrafa Colita ens oferirà, finalment, una carta blanca que inclourà alguns dels seus treballs professionals i els sis films de la seva vida, encapçalats per La noche del cazador.   

Aquesta és la nostra carta als Reis, que venen de l’Orient des d’on es va propagar el coronavirus. És una declaració d’intencions que ens agradaria poder complir dins les més estrictes mesures de prevenció sanitària. Tant de bo no haguem de tornar a tancar les sales, però si cal, ja tenim experiència de com replegar-nos per tornar al peu del canó. Durant aquest 2020 hem cancel·lat 600 sessions, prop de la meitat de les previstes. Tot i això, la mitjana per sessió ha estat de 92 espectadors, similar a la del també convuls 2017 i només 7 menys que el 2019; 74 per sessió, si ens limitem al període entre juliol i desembre, afectat per restriccions d’aforament i horaris. Davant d’aquestes xifres extraordinàriament positives, no podem fer altra cosa que agrair, en nom de tot l’equip de la Filmoteca, la resposta d’un públic que ha confiat en les nostres mesures de seguretat sanitària i s’ha mostrat interessat per la nostra programació, desmuntada i recuperada al ritme de les onades víriques. 

S’ha parlat molt, aquests mesos, dels canvis de paradigma de l’exhibició cinematogràfica i del paper de les plataformes digitals. El treball d’una Filmoteca és essencialment físic, en contacte amb els materials –fílmics i no fílmics- a preservar i restaurar i també amb el públic de les sales. També hem potenciat el nostre canal YouTube i el repositori digital, però sempre com a complement, mai com a alternativa.

Cada dia que ha estat possible, hem tingut les sales, les exposicions i la biblioteca obertes. Esperem que segueixin així al llarg de tot el 2021 amb la programació que ara hem anunciat.

Per a la Filmoteca de Catalunya, el cinema és il·lusió!