Aquest no és un bloc com els habituals, és una reflexió en veu alta. El desencadenant inicial és la pertinent observació d’un usuari que es lamenta sobre l’elevada proporció de DVD’s que projectem durant el mes de març. La resposta, amb xifres a la mà, és que són 19 títols en 35 mm, 1 en 16 mm, 30 DCP, 3 Betacam, 11 Blu-ray i 8 DVD. Darrera aquestes dates, i aquest és el tema de fons d’aquest bloc, hi ha una reflexió més àmplia que alhora és un retrat de la mutació tecnològica que està patint el cinema.

La realitat és que la indústria ha decretat la mort del cinema analògic. Ja va fer-ho, fa 85 anys, amb el cinema mut i, una mica més cap aquí, també amb el blanc i negre. Des del seu naixement, l’anomenat art del segle XX estava sentenciat a transformar-se tecnològicament per poder sobreviure. No ha mort, com alguns pessimistes pronosticaven quan va fer els cent anys, però ha canviat, i canviarà. El pas de l’analògic al digital delimita una frontera que, més enllà de la tecnologia, afecta a les essències de la representació de la realitat.

I, quin és el paper de les filmoteques en tot aquest procés? Preservar i difondre. Per aquest motiu, les pioneres (París, Londres, Berlín, Nova York, Estocolm…) van nèixer als anys 30 del segle XX. Van fer tard per salvar la major part del cinema mut que, per la fragilitat del seu suport de nitrat i l’escàs valor artístic que fins llavors se li havia concedit, ja havia perdut la major part dels seus títols. Des de llavors, també ens hem hagut d’adaptar a les noves transformacions tecnològiques, i només cal recordar la campanya de Martin Scorsese per denunciar el deteriorament de la pel·lícula en color.

I ara, ja encarat el segle XXI, cal tornar a ajustar-se a la realitat. Quina realitat? La d’un patrimoni analògic que, indiscutiblement, cal conservar. I la d’un present i futur digital que, a banda que també cal preservar –en unes condicions molt més cares i complexes que l’analògic-, es revela com una excel·lent eina de difusió. I aquí tornem al motiu de la reflexió. Quin és el criteri de la Filmoteca de Catalunya sobre els suports en els quals s’ofereix la nostra programació?:

a)     Quan està disponible, optem pel mateix suport original en el qual es va rodar el film: 35 mm si és analògic i Digital si és digital (les pel·lícules que ja no tenen còpia analògica van en augment);

b)    Davant una còpia analògica en mal estat o amb finalitats exclusives de conservació, optem per l’alternativa digital. Millor això que perdre l’original o deixar de projectar la pel·lícula.

No és cert, malgrat les aparences, que qualsevol film estigui disponible. Cal localitzar la còpia, els propietaris dels drets i, si s’escau, subtitular-lo. I no sempre és possible trobar el suport original. És llavors, només llavors, quan recorrem a les alternatives digitals jerarquitzades des del DCP al DVD passant pel Blu-ray. Si projectéssim pel·lícules en el seu suport analògic malmès faríem un flac favor als espectadors. I si féssim malbé una còpia de preservació, ens estaríem tirant pedres damunt la teulada.

Pere Portabella ha estrenat el seu darrer film a Rotterdam i el festival l’ha correspost amb una retrospectiva de la seva obra i d’alguns dels títols més emblemàtics de l’Escola de Barcelona. La Filmoteca de Catalunya va tenir el privilegi d’acollir, fa un parell de mesos, la preestrena d’Informe general II. El nuevo rapto de Europa però, vista en un context europeu, queda clar que és una pel·lícula amb vocació internacional en què els conceptes de moviments socials, corrupció política o canvi climàtic tenen una traducció immediata.

Portabella també parla amb un llenguatge cinematogràfic molt proper al d’un festival com el de Rotterdam. Un llenguatge innovador que prefereix el concepte d’assaig al de documental, que aposta per la destrucció dels codis tradicionals i que es basa en una determinada concepció de la posada en escena. Una posada en escena que presidia, precisament, l’obra de Jacques Rivette, mort aquests mateixos dies i que deixa a Godard l’orfandat exclusiva de la Nouvelle Vague.

En la seva obra, Rivette conjugava el cinema amb la pintura, la música o la història, tal com ha fet Portabella al llarg de la seva filmografia. Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Brossa, Carles Santos o Johann Sebastian Bach son alguns dels referents d’una trajectòria que aquests dies, a Rotterdam, també s’ha creuat amb la de l’Escola de Barcelona, revisada amb còpies procedents del nostre Centre de Conservació i Restauració. Resulta extraordinàriament satisfactori sentir Olaf Möller, crític de prestigi internacional, reivindicant aquell moviment amb vocació cosmopolita però de volada internacional limitada pel franquisme. O constatar com el públic de Rotterdam, majoritàriament jove, descobreix la poesia de Dante no es unicamente severo en contraposició al realisme que Autour des salines ja començava a trair. “Ja que no podem fer Victor Hugo, farem Mallarmé”, deia Joaquim Jordà. El cinema, el bon cinema, és un llenguatge sense fronteres.

Isabel Coixet és una cineasta generosa. La Filmoteca programa una retrospectiva de la seva obra, la més àmplia que mai no s’ha fet arreu del món, i ella correspon amb un cicle que inclou alguns dels seus títols preferits. L’ha titulat Dones (bastant) perdudes i abasta onze films que tenen dues característiques comunes. Les protagonistes són dones que lluiten per trobar un sentit a la vida, alliberant-se de diverses dependències masculines, i la majoria d’aquests personatges els interpreten grans actrius: Gena Rowlands a A Woman Under the Influence; Joan Fontaine a Rebecca i Carta d’una desconeguda; Romy Schneider a L’important c’est d’aimer i Fanny Ardant a La femme d’à coté.

Pas mal. Però la Isabel tampoc no es pot queixar. En una dotzena de llargmetratges, ha aconseguit dirigir Juliette Binoche, Ben Kingsley, Penélope Cruz, Tim Robbins i Julie Christie. Li agrada treballar amb els intèrprets, fins i tot exposa les fotografies que els fa, i els proposa encarnar personatges que també busquen el seu lloc a la vida. “És millor patir al cinema que a la vida”, afirma aquesta cineasta nascuda a Catalunya però a qui el món li queda petit. Després de l’estrena d’A los que aman, el seu tercer llargmetratge, li vaig preguntar per què li calia anar tant lluny en el temps o l’espai per explicar les seves històries. Llavors em va dir que algun dia faria un film a Gràcia. I és cert, l’ha fet. Dos o tres plans de Mapa dels sons de Tòquio estan rodats al seu barri, però la resta d’aquest film passa al Japó, un destí a afegir a la plataforma petrolífera de La vida secreta de les paraules, el Canadà de Mi vida sin mi, els carrers de Manhattan de Learning to Drive i el pretès Pol Nord de Ningú no vol la nit, en realitat rodat entre Noruega, Bulgària i les Canàries.

Tan llunyana i tan propera, Isabel Coixet encara recorda el primer cop que va veure La passió de Joana d’Arc a la Filmoteca del carrer Mercaders. Fer pel·lícules no li ha impedit seguir sent una espectadora assídua, que s’emociona més o menys amb allò que veu, però que no s’aixeca mai de la butaca. A la inauguració del cicle que ella mateixa ha programat, va seguir atentament la projecció de Party Girl. Reia i plorava, com tots els espectadors fem amb les seves pel·lícules. Pel·lícules de dones (bastant) perdudes però rodades per una cineasta molt ben orientada.

Jaime Camino va ser, conjuntament amb Bigas Luna, un dels rostres visibles de la inauguració de la nova seu de la Filmoteca. Set dels seus tretze llargmetratges recorrien medularment la primera de les exposicions del Raval, a més de ser projectats a la retrospectiva dedicada a la Guerra Civil. El cineasta, nascut el 1936, havia abordat el conflicte des de tots els punts de vista: les Brigades Internacionals (España otra vez), la reraguarda republicana (Las largas vacaciones del 36), la vessant domèstica de Franco (Dragon Rapide), les implicacions familiars (Els nens de Rússia) i la que, sense dubtes, és la pel·lícula que millor il·lustra la pluralitat d’interessos polítics involucrats: La vieja memoria. Justament, la Filmoteca havia restaurat poc abans les 23 hores d’entrevistes amb personatges històrics de primer nivell que Camino havia descartat en el muntatge del film. Aquest material es va poder veure a la nostra exposició Imatges confrontades i també en dues sessions memorables respectivament dedicades a La Pasionaria i a Josep Tarradellas.

Personalment, un llibre que la Filmoteca em va encarregar el 2006 em va permetre consolidar l’amistat que llavors jo ja mantenia amb Camino. Ell em va obrir les portes dels seus arxius i de la seva memòria i, en acabar la feina, em va demanar que escrivíssim conjuntament un guió autobiogràfic confrontat amb le seves pròpies pel·lícules. Probablement va ser l’últim de la seva vida, i si no el va poder dirigir es perquè la salut ja no li ho va permetre. Em va demanar que l’assumís jo, però era massa personal per fer-ho. Portava per títol ¡No tan deprisa!, les darreres paraules que va pronunciar el seu pare quan un accident fatal li va segar prematurament la vida. Va ser aquesta la primera de les pèrdues prematures que Camino va patir durant la seva vida i aquest tema, conjuntament amb el de la impossibilitat d’estimar, recorren la seva obra amb múltiples exemples que il·lustraven aquell guió decididament personal i íntim.

Posteriorment, ens vam seguir veient sovint. Li agradava comentar les darreres estrenes de cinema que havia vist, s’interessava pels cicles que programavem a la Filmoteca o ficava cullerada en l’actualitat política. La salut se li apagava progressivament, però ell feia esforços fer aferrar-se a la vida. Reconèixer que no estava en condicions de dirigir ¡No tan deprisa! va ser un cop dur, però no l’últim. Camino era un pou de memòria, i ara ens queda la que atresoren els seus films. Velles però necessàries memòries, testimonis d’una Història que ell va voler documentar sense deixar d’emmirallar-la amb la seva pròpia vida.

Ens agrada anticipar-nos a la jugada. I, com cada any per aquestes dates, anticipem el gruix de la programació de l’any següent. D’altres equipaments culturals compten per temporades, com la lliga de fútbol o les desfilades de moda. A la Filmoteca, en canvi, no tanquem a l’estiu. Sis dies per setmana, any darrera any, oferim bon cinema de tots els temps i diverses procedències.

Aquest és el criteri que hem seguit els darrers cinc anys i que, de cara a 2016, tindrà grans cineastes com a caps de cartell. L’obra de Wim Wenders, a cavall entre Alemanya i Hollywood, la coherent filmografia dels germans Luc i Jean-Pierre Dardenne i alguns dels títols menys coneguts del no menys prolífic Jean-Luc Godard, o l’aposta de Bertrand Tavernier pel cinema francès dels anys quaranta, el justament menyspreat per la Nouvelle Vague, en són alguns dels protagonistes. A Isabel Coixet, a més de programar-ne filmografia internacional, també li hem proposat una carta blanca que ens ha respost amb diversos retrats de “dones (bastant) perdudes”, personatges en els que no costa gaire identificar el mirall en què es reflecteixen les seves pròpies protagonistes.

Fidels a la programació de cinema mut, aquest any apostem pel Hitchcock britànic. Les còpies restaurades procedents del British Film Institut convidaven a revisar els orígens del mestre del suspens. Dues de les grans estrelles d’Hollywood celebren, aquest any, el seu centenari: Gregory Peck i Kirk Douglas mereixen, amb escreix, que revisem alguns dels seus millors títols. En d’altres codis dels melodrama s’expressa, d’altra banda, el mexicà Arturo Ripstein, protagonista d’una retrospectiva que coincideix amb l’estrena del seu darrer film: La calle de la amargura.

Més cicles per al 2016: el binomi entre el director Elio Petri i l’actor Gian Maria Volonté a propòsit del cinema polític italià, les produccions de Lluís Miñarro o les escletxes per les quals la censura va deixar passar imatges torbadores procedents del cinema comprès entre els anys vint i els setanta del segle passat. Va ser en aquesta dècada, justament, quan Hollywood va canviar de rumb de la mà d’una generació encapçalada per Spielberg, Scorsese, De Palma o Altman que va accelerar el ritme del cinema nord-americà a remolc de l’inesperat èxit d’Easy Rider. Peter Biskind va retratar aquesta generació en un llibre, Easy Riders, Ragging Bulls, que nosaltres hem convertit en la gran retrospectiva del proper estiu.

Evidentment, queda encara espai per a altres propostes, però aquest és el gruix de la programació que properament desfilarà per les pantalles del Raval. Hi ha quins acusa d’eclèctics. Nosaltres apostem pel bon cinema, tout court. I ho fem amb el suport d’un públic que encara aposta per les projeccions en sala i ens reforça, dia a dia, amb la seva presència. Aquest any arribarem molt a prop dels 150.000 espectadors. El repte de 2016 es superar-ho!

Pier Paolo Pasolini i Gianni Amelio són dos dels protagonistes de la nostra programació de novembre. Es pot afirmar que tots dos van sorgir a l’ombra del neorealisme, un moviment ple de contradiccions però decisiu a l’hora de marcar tendències estètiques i socials durant la segona meitat del segle XX. L’exposició actualment en cartell al Museo del Cinema de Torino mostra que tots aquells films aparentment impregnats de la realitat de postguerra es van rodar amb uns guions mil•limètricament detallats, amb l’ajut de decorats d’estudi i la presència d’actors professionals. Pasolini, en aquest sentit, va ser molt més autèntic: va filmar als suburbis de Roma o en paratges gairebé verges de l’Àfrica i l’Orient mitjà. Va triar un estudiant barceloní, Enrique Irazoqui, per fer de Crist a Il vangelo secondo Mateo i la presència d’Anna Magnani a Mamma Roma és tot un homenatge a Roberto Rossellini.
Gianni Amelio és d’una generació posterior, contemporani de la de Bertolucci o Bellocchio i, per tant, un pas mes de la corretja de transmissió que el cinema italià es resisteix a deixar caure en l’oblit. Lammerica, sense anar més lluny, és un film que para de la immigració en uns termes heretats de Rocco e i suoi frattelli però que, quinze anys després de la seva estrena, segueix plenament vigent en l’Europa contemporània. Comptar amb la presència d’Amelio per inaugurar la seva retrospectiva ajudarà, certament, a entendre molt millor les claus i els orígens de la seva obra.
A Pasolini ja li vam dedicar una retrospectiva completa ara fa dos anys, coincidint amb la magna exposició del CCCB. No tenia sentit, doncs, utilitzar el pretext dels quaranta anys del seu assassinat per tornar sobre un terreny que ofereix múltiples alternatives, com la que finalment hem programat sota la iniciativa del grup Projecte Pasolini Barcelona. El cicle Pasoliniana inclou, efectivament, nou títols que giren al voltant del cineasta, des de films rodats per col·laboradors o persones molt properes, com Sergio Citti o Giovanni Borgna, a pel·lícules que recullen la seva herència de la mà de realitzadors tan aparentment distants com Robert Guédiguian i Wang Bing, sense oblidar l’estrena del documental de Hilari M. Pellicé sobre Pasolini i Barcelona. El cineasta va venir a la capital catalana el 1968. Ara hi ha tornat amb l’esperit del seu llegat cinematogràfic.

Des que la família Rovira Beleta va dipositar el seu llegat a la Filmoteca de Catalunya, teníem un deute. No vam ser-hi a temps pel centenari del cineasta, el 2012, però ara ha arribat el moment de reivindicar la seva obra des d’una exposició de producció pròpia a partir dels seus fons, d’una retrospectiva dels seus films i també de l’estrena del documental que està realitzant la seva néta, Lara Mateo, amb el títol El meu avi se’n va anar a Hollywood.

Si la nostra exposició, que es podrà veure fins a finals de març de 2016, subratlla, en canvi, el “més enllà de Los Tarantos” és perquè hi ha un altre Rovira Beleta menys conegut i igualment interessant. Anna Fors, comissària de l’exposició –fruit de dos anys de catalogació d’un fons integrat per centenars de documents i fotografies–, ha tingut dificultats per triar el material més adient per esbossar el retrat d’un personatge seductor, un director tècnicament exigent i un artista amb vocació cosmopolita sempre amatent en modes i fórmules d’èxit. Se n’ha sortit, i el resultat salta a la vista.

Ser el primer cineasta català i espanyol nominat als Oscar, i en dues ocasions, té el seu mèrit. El franquisme no va veure amb bons ulls un film que mostrava una Barcelona gitana i autèntica que contrastava amb les campanyes turístiques de Fraga Iribarne. A Hollywood, d’altra banda, la competència era dura i si Fellini, amb Otto e mezzo, li va arrabassar l’estatueta a Los Tarantos, El amor brujo va perdre dignament davant Trens rigorosament vigilats, la comèdia satírica de Jîrí Menzel rodada en plena ebullició de la Primavera de Praga.

Cineasta atípic en el context català i espanyol del franquisme, Rovira Beleta va tastar diversos gèneres, amb un especial èmfasi en el cinema policíac. Los atracadores és, encara avui, un magnífic retrat de les diverses Barcelones, i també un al·legat contra la pena de mort que el franquisme va interpretar, en canvi, com una lloança. Orgullós de la seva feina, el cineasta va saltar d’una banda a l’altra de la càmera, no pas per fer d’actor, sinó per fer-se retratar, sempre impecablement vestit, al costat dels personatges més o menys coneguts amb els que coincidia en actes socials. L’últim cop que el vaig veure va ser, justament, a la presentació del meu llibre sobre Pepón Coromina a la seu de la SGAE. Ara he entès que la seva presència no es devia a l’homenatge al productor català, sinó per fer-se fotografiar al costat d’Aitana Sánchez Gijón, aleshores presidenta de l’Acadèmia del Cinema Espanyol, editora del llibre. Aquesta foto, envoltada de tot el seu món, la trobareu a la exposició Rovira Beleta. Més enllà de Los Tarantos.

La Filmoteca preserva el patrimoni cinematogràfic del passat, però el seu destinatari està en el futur, en les noves generacions d’espectadors que han de gaudir-ne. És per aquest motiu que, des de fa cinc anys, apostem sòlidament per la Filmoteca per les escoles i la formació de nous públics. Des de molt abans, tanmateix, ja existia l’Aula de Cinema, que aquest any ha complert divuit anys. Tota una majoria d’edat que ha permès que milers d’estudiants catalans ampliessin els seus coneixements cinematogràfics adquirits a les universitats o escoles professionals que han estat els nostrescòmplices en aquesta aventura pedagògica. Veure fragments de films a l’aula no té res a veure amb gaudir-ne en el seu hàbitat natural, el de la sala fosca, la pantalla gran i, si s’escau, amb acompanyament musical en directe.

Trenta sessions d’octubre a finals de maig –i enguany, amb una sorpresa final, una sessió especial escollida pel públic– permeten que cada curs revisem la Història del Cinema amb títols emblemàtics de diversos períodes, tècniques, autors o moviments. Hi ha films que, com Citizen Kane, resulten pràcticament inevitables. D’altres es repeteixen periòdicament, però la Història del Cinema és prou rica en exemples i alhora prou tendre per obrir el ventall i admetre noves interpretacions. Així, per exemple, a l’exposició sobre el Cinema Neorrealista que actualment s’exhibeix al Museu del Cinema de Torí es mostra, a través de fotografies i documents, fins quin punt Rossellini, Visconti o De Sica planificaven la seva posada en escena, detallaven els seus diàlegs, construïen decorats i, fins i tot, feien càstings dels extres aparentment captats del natural. Res a veure amb aquella utòpica empremta documental que fins no fa gaire presidia aquell moviment.

Les lliçons que es deriven del cinema no tenen límits i, per aquest motiu, la nostra Aula del Cinema és un cicle immortal, l’equivalent del que els nostres col·legues de la Cinémathèque Française anomenen “Histoire permanente du Cinéma”. El nostre 18è aniversari marca, tanmateix, una efemèride, una celebració il·lusionant que volem compartir molt especialment amb els seus destinataris més directes, aquells espectadors que aquest any també assoleixen la majoria d’edat. El patrimoni, conservat des de fa dècades, és al seu abast. El futur és seu.

Segueix tots els actes de la celebració amb el hashtag #Aula18, inclosa la sessió inaugural especial del 7 d’octubre, al nostre web i xarxes!

Consulta també:
– L’Aula de Cinema fa 18 anys! Vine a celebrar-los amb nosaltres!
– Sessions d’Aula de Cinema 2015-2016
– Bloc dels Serveis Educatius de la Filmoteca de Catalunya

Commemorem el centenari d’Ingrid Bergman amb una retrospectiva que fa honor no només a una gran actriu, sinó també a tota una icona del cinema. La protagonista de Casablanca ho té tot: una trajectòria nòmada que la porta, en primer lloc, de la seva Suècia natal al Hollywood de l’època daurada tot seguint les passes de Greta Garbo, la seva compatriota. Després vindrà la seva etapa rosselliniana, com a rostre de la modernitat a Viaggio in Italia, però també d’un adulteri que va estripar les vestidures dels més hipòcrites. I, finalment, després d’un nou pas per Hollywood, com qui diu per la porta del darrera, el retorn als orígens per treballar a les ordres de l’altre Bergman, l’immens Ingmar d’Höstsonaten (Sonata de tardor).

Bergman va ser un rostre, aquell pel qual es podia sospirar que sempre ens quedarà Paris, però també una intèrpret versàtil capaç de conjugar el drama de Gaslight amb la joie de vivre d’Elena et les hommes, la prostituta de Dr. Jekyll and Mr. Hyde i la monja de The Bells of St. Mary. Va ser un fitxatge de Hollywod per emmotllar-la a la disciplina de l’star system, però també l’obscur objecte del desig d’autors consagrats com Renoir, Rossellini, Cukor, Minnelli i, molt especialment, Hitchcock. S’havia de tenir talent, i caràcter, per treballar en tres ocasions a les ordres del mestre del suspens que, a les actrius, les preferia rosses.

La nostra retrospectiva d’Ingrid Bergman, parcial però més que representativa, coincideix amb l’homenatge que retem a una altra icona del cinema. Si l’actriu sueca va ser molt més que Casablanca, Christopher Lee no es va limitar a dignificar la figura de Dràcula com un grand saigneur, l’afortunat joc de paraules del diari Libération que conjuga “senyor” amb “sagnador”. Aquest pedigrí de l’actor britànic va seduir Tim Burton, que no va dubtar a incorporar-lo a la seva galeria de monstres entranyables, i també a Peter Jackson, que l’apropà a les noves generacions d’espectadors per obra i gràcia de la màgia de l’obscur Sàruman.

Si voleu veure, tanmateix, el Lee que s’amagava darrera la màscara, l’home darrera la icona, no us perdeu Vampir-Cuadecuc. Pere Portabella també es deixà seduir pel príncep de les tenebres però, justament, per despullar-lo en un exercici que conjuga la desmitificació amb l’homenatge. Quan, en aquest film exemplar, Christopher Lee es treu els ullals i les lentilles per llegir davant la càmera un capítol de la novel·la de Bram Stoker, assistim al triomf de l’actor sobre el personatge, de la vida per damunt del seu simulacre, que és el cinema.

Vaig conèixer Natàlia Molero quan, poc després de ser nomenada directora de la Filmoteca de Catalunya, ens va convocar a uns quants historiadors de cinema per demanar el nostre consell i col·laboració. Va ser un gest gens prepotent i molt afable, absolutament coherent amb el caràcter de la persona que, a partir de llavors, vaig tractar. Vaig ser jo, i no ella, tanmateix, qui va requerir del seu ajut per impulsar l’edició en castellà del llibre sobre l’Escola de Barcelona que havíem escrit amb Casimiro Torreiro, publicat pel Departament de Cultura. Per damunt d’absurds problemes burocràtics, Natàlia Molero va imposar el sentit comú i va desbloquejar les barreres que impedien una segona vida de Temps era temps. El cinema de l’Escola de Barcelona i el seu entorn. Fruit d’aquella recerca va ser la troballa, en una caixa tancada dins el mateix arxiu de la Filmoteca, de l’única còpia existent del documental que Joaquim Jordà havia rodat als anys seixanta a l’entorn de Maria Aurèlia Capmany i la seva novel·la Un lloc entre els morts. Un cop més, Natàlia Molero va apreciar la vàlua d’aquest film i en va impulsar la restauració i posterior difusió.

El seu contacte amb l’arqueologia del cinema, breu però intens, li va permetre fer nous amics, entre els quals destacava Jon Letamendi. Quan aquest metge bilbaí, apassionat pel cinema dels orígens, va fer -de la seva recerca minuciosa i revolucionària sobre l’arribada dels pioners a Catalunya- la seva tesi doctoral, Natàlia Molero no va faltar a la presentació de la publicació per part de la Filmoteca de Catalunya, ja llavors dirigida per Roc Villas. L’atzar ha volgut que fos jo qui els succeís a tots dos en la direcció de la Filmoteca, i em vaig sentir plenament satisfet quan em van acompanyar a la inauguració de la nova seu del Raval. La Natàlia formava part de la història d’aquesta institució, i em consta que en guardava un gran record. Ho delatava el seu etern somriure, aquest que ara s’ha esvaït, injustament, massa aviat.