Laberint Del Toro

La visita de Guillermo del Toro, aquest diumenge, ha passat a formar part de la història de la Filmoteca de Catalunya. Feia temps que es preparava, coincidint amb la seva condició de “padrí” dels 50 anys del festival de Sitges, i ell mateix havia triat els films a projectar: Hellboy II: The Golden Army, Pacific Rim i El laberinto del fauno, que presentaria personalment. Després de l’estrena de la magnífica La forma del agua com a inauguració del certamen sitgetà, la data escollida per venir a la Filmoteca coincidia amb una manifestació multitudinària i un triatló, però res no va impedir que Del Toro arribés al Raval, amb Sergi López com a convidat sorpresa i Santiago Segura com a acompanyant de luxe després que el cineasta mexicà li hagués entregat la “Màquina del Temps” del festival.

IMG_0590En una sala Chomón plena com a les grans ocasions, Guillermo del Toro ha entrat de cara: “Mis películas son raras de cojones”. I n’ha posat exemples. Poseu-vos dins la seva pell a l’hora d’explicar a un productor la trama d’El laberinto del fauno, ambientada a la Guerra Civil i protagonitzada per una nena que mor per exigències del guió. El cineasta pensa, però, en imatges i, per aquest motiu, explota a fons els seus orígens com a tècnic de tota mena d’efectes especials. Dissenyar el “monstre” amfibi del seu darrer film, per exemple, ha estat fruit d’un procés de tres anys.

Del Toro no pot viure, tanmateix, en un altre món que no sigui fantàstic. El dia que la seva dona li va impedir penjar un quadre de matinada perquè despertaria les seves filles va entendre que necessitava dues cases. A la segona, personalitzada, està envoltat de criatures sobrenaturals a mida natural, i està dotada de laberíntics passadissos secrets i de cambres que s’amaguen darrera els quadres. Aquesta dèria ve de lluny. També va corroborar que la seva àvia l’havia exorcitzat dos cops, i que quan ell se’n reia deia que no era de Jesucrist sinó dels seus sortilegis.

Diu que els mexicans són com els japonesos, però més eficients, i el seu interès sobre la Guerra Civil està arrelat a la presència d’exiliats republicans al seu país. El seu mentor, l’historiador mallorquí Emilio García Riera, li va fer entendre que no era un conflicte local, sinó la porta d’entrada a la Segona Guerra Mundial i, d’aquí van nèixer El espinazo del diablo i El laberinto del fauno. En aquest segon cas va recórrer a Sergi López per encarnar un militar franquista obsessionat per la captura d’uns maquis. La clau del personatge estava en la seva rigidesa i, per aquest motiu, són particularment evidents els cruixits dels seus guants i botes de cuiro. L’actor es va desfer en elogis a Guillermo del Toro i va deixar entendre quina era l’atmosfera del rodatge, a cavall entre l’exigència i el bon humor, quan va explicar que cada cop que se li escapava l’accent català, el director li deia: “Ya has vuelto a meter el fuet!”.

Rars però entranyables, els films de Guillermo del Toro són indissociables de la seva personalitat. Intel·ligent, divertit i generosament desbordant d’humanitat. A mig camí entre Sitges i el proper projecte fantàstic que sorgeixi de la seva imaginació, ha deixat una sòlida empremta a la Filmoteca de Catalunya.

Jeanne, Jerry i Basilio

Aquest estiu hem perdut tres personalitats cinematogràfiques de primer ordre. Jeanne Moreau va ser molt més que una de les muses de la Nouvelle Vague. A més de protagonitzar la mítica Jules 19828657et Jim i ser la protagonista de diversos films de Louis Malle, l’actriu francesa va emprendre una prestigiosa carrera internacional a les ordres de cineastes com Michelangelo Antonioni (La notte), Luis Buñuel (Journal d’une femme de chambre), Joseph Losey (Eva), Theo Angelopoulos (El pas suspès de la cigogna) i, molt especialment, d’Orson Welles. Van coincidir per primer cop a El procés, per després seguir la relació amb Campanadas a medianoche, Une histoire immortelle i The Deep, en què l’actriu només es va adonar que no era la protagonista quan va arribar al plató de rodatge.

Jerry Lewis tenia fama de malcarat, i la darrera entrevista que va concedir per respondre exclusivament amb monosíl·labs ho corrobora. A la llum d’una trajectòria professional que el situa entre els reis de la comèdia, fins i tot se li pot perdonar que fos partidari de Donald Trump. Hereu d’una tradició jueva que l’identifica com a pont entre els germans Marx i Woody Allen, també va ser un dels grans de la mímica. La seva popularitat escapap-lewis-600x270 deriva dels seus duets còmics amb Dean Martin, però el talent queda essencialment acreditat amb els seus films com a director. The Bellboy, The Nutty Professor i Which Way to the Front? són films perfectament inserits en el cinema de la modernitat que, a França, es va identificar amb Godard i Tati.

A Basilio Martín Patino se’l va etiquetar prematurament com a integrant d’aquell Nuevo Cine Español que els seus col·legues de l’Escola de Barcelona deien que feia pudor de blat. El temps ha demostrat, tanmateix, que Nueve cartas a Berta és una pel·lícula no menys moderna que Dante no es únicamente severo, i que el cineasta de Salamanca trobaria en el documental una eina de treball extraordinària per mostrar les nafres de l’Espanya franquista a través de Caudillo, Canciones para después de una guerra i Queridísimos verdugos. Libre te quiero, el títol del seu darrer film, podria ser també l’epitafi per aquest cineasta que ens Martín Patinova visitar el gener del 2014. Un títol que va presentar, i també Nueve cartes a Berta en companyia d’Emilio Gutiérrez Caba, el seu protagonista. Llavors ja començava a patir llacunes de memòria, però encara va tenir prou lucidesa per agrair-nos que, amb aquelles sessions, l’havíem fet molt feliç en recordar uns temps que no ho eren.

Properament dedicarem sessions d’homenatge a la seva figura i a la de Jerry Lewis. En aquest cas, ja vam programar un extens cicle l’abril del 2014, una retrospectiva que no només va ser un fracàs de públic, sinó que fins i tot va despertar un cert rebuig. No ens en penedim. Lewis és un gran cineasta, ben aviat li dedicarem una nova sessió d’homenatge i, tan aviat es desbloquegi l’exhibició de la seva inèdita The Day the Clown Cried, no dubtarem a programar-la. A Jeanne Moreau, finalment, li dedicarem un dels grans cicles del 2018. El seu talent s’ho mereix com una de les grans icones del gran cinema d’autor europeu.

Cinema, història i política

Després de 28 edicions del Premi Internacional Catalunya, Costa-Gavras ha estat el primer cineasta en rebre aquest prestigiós guardó que atorga la Generalitat. En el seu parlament, el president Carles Puigdemont va destacar el compromís polític de l’autor de films com Z, L’aveu, Amen i Le Capital.  En el seu discurs d’agraïment, el cineasta només va citar Missing per explicar que s’hagués pogut rodar a Barcelona de no haver-se produït el cop d’Estat del 23F.

IMG_0567Costa-Gavras va explicar que la necessitat d’explicar històries a través del cinema és el que el va fer viatjar a França des dels seus orígens humils a Grècia. També va parlar del cinema com a eina de lluita contra els totalitarismes, i no només els polítics, sinó també els econòmics que controlen el mercat i les noves plataformes de difusió. Va defensar el cinema europeu, la diversitat cultural, l’educació a les escoles i la memòria preservada a les cinemateques per acabar amb una frase en català amb la qual reconeixia que aquest guardó és un encoratjament per seguir fent els films que a ell li agrada fer.

L’endemà va visitar la Filmoteca de Catalunya. Hi havia estat el 2012, per presentar una de les primeres retrospectives programades al Raval. Amb ell com a president de la Cinémathèque Française, la col·laboració entre ambdues institucions s’ha manifestat posteriorment en diversos fronts, i aquest cop hi ha hagut la possibilitat d’encaixar un diàleg públic en una sala Laya plena de gom a gom. En un to menys formal que a la cerimònia, però sempre contundent i des d’una extraordinària modèstia, Costa-Gavras va passar revista al compromís polític dels seus films, sempre en el terreny de la ficció i de l’espectacle sense renunciar a tons grotescs.  També va parlar de la seva col·laboració amb Jorge Semprún i dels actors: de com va imposar Jack Lemmon a la Universal per protagonitzar Missing contra uns directius que volien Gene Hackman; o de com Dustin Hoffman es presentava cada dia al rodatge de Mad City amb una llista de dubtes sobre el seu personatge que els dilluns doblaven l’extensió.

Costa-Gavras, a la Filmoteca de Catalunya l'endemà de rebre el Premi Internacional Catalunya.
Costa-Gavras, a la Filmoteca de Catalunya l’endemà de rebre el Premi Internacional Catalunya.

Va dubtar abans de respondre a la pregunta de si havia sentit por en alguns dels seus rodatges. Va assentir, finalment, sense entrar en detalls. La modèstia, un cop més, li va impedir reconèixer l’eficàcia social dels seus films, i va desmentir irònicament que cada matí es llevi pensant quin tema polític tocarà a la seva propera pel·lícula. No van mancar, finalment, unes paraules per la seva tasca a la Cinémathèque Française i sobre la importància de preservar el patrimoni, personalment reflectida en la recent edició en DVD de la seva obra completa, restaurada, i la imminent publicació de les seves memòries, que prometen ser apassionants. Finalment, Costa-Gavras va garantir que tornaria a la Filmoteca de Catalunya, però aquest cop amb un film nou sota el braç. L’esperem!

Ford i també Hawks

El projecte inicial d’aquest cicle es limitava a confrontar els westerns de John Ford amb els de Howard Hawks. Ben aviat ens vam adonar, però, que ambdós cineastes desbordaven abastament aquest gènere en la seva respectiva concepció del cinema clàssic. Tal com diu Joseph McBride, biògraf del primer i autor d’una àmplia entrevista amb el segon, Ford s’havia creat un món en el qual es trobava molt més còmode que a la realitat; Hawks, en canvi, era més pragmàtic, però no
oblidem que Manny Farber va escriure que Only Angels have wings era tan realista com la terra dels hòbbits de Tolkien.

Durant tot l’estiu, fins a la primera setmana de setembre, hi haurà ocasió de the-searchers-4comparar ambdós gegants a les pantalles de la Filmoteca. No caldrà triar-ne l’un o l’altre i sí es prega, en canvi, deixar fora de les sales prejudicis com el que va impulsar Antxon Eceiza a escriure que “ens repugna John Ford”. Eren temps de consignes ideològiques que enterbolien la visió d’un cineasta que va retratar com ningú el seu país, sense renunciar a les seves arrels irlandeses i sense girar la cara al genocidi indi. Ni hi ha prou amb veure The Searchers o Cheyenne Autumn per saber què pensava John Ford, sense oblidar un comiat tan amarg com el de 7 Women, una de les seves obres mestres més injustament menyspreades.

I què dir de Hawks. No per casualitat vam tancar les projeccions a l’Aquitània amb el programa integrat per The Last Picture Show i Red River, un doble urlhomenatge per certificar el final del cinema clàssic i el naixement del New Hollywood. Potser més versàtil que Ford, Hawks va deixar inoblidables petjades al cinema negre (Scarface) o a la comèdia, amb la insuperable Bringing Up Baby a la primera plana de la seva antologia de capítols sobre la guerra de sexes.

I un últim apunt. El cicle Ford vs. Hawks servirà també per retre homenatge a Elsa Martinelli, traspassada fa pocs dies. Veurem l’actriu italiana confrontada al fordià John Wayne a Hatari! i la recordarem eternament amb la magistral escena del bany dels elefants a ritme de l’estiuenca banda sonora de Henry Mancini.

Més informació del cicle Ford vs. Hawks

El cinema és fantàstic!

Gerard Lenne va afegir unes cometes al concepte de “fantàstic” quan va publicar el seu original estudi sobre aquest gènere. El motiu de l’excepció: el cinema ja és fantàstic per naturalesa i, si aborda universos més enllà de la realitat, l’és per partida doble. D’aquesta idiosincràsia excepcional se n’ha ocupat, durant 50 anys, el Festival de Sitges i, per celebrar l’onomàstica, la Filmoteca s’hi afegeix amb una exposició i una retrospectiva simultàniament titulades El cinema és fantàstic!. Aquí, no calen cometes.

#Sitges50Comissariada per Diego López, la mostra recorre la història del certamen, des dels seus orígens en blanc i negre sota els auspicis de Fraga Iribarne fins que la mateixa evolució del gènere ha bufat a favor de superproduccions i estrelles populars. Cartells, catàlegs, guardons i fotografies de convidats il·lustren un viatge que ben bé podria ser el de la màquina del temps, una de les icones del festival. També hi ha apartats específics per a la producció local, l’asiàtica i l’animació i, com no, els zombies que cada any desfilen dins i fora de la pantalla. Sitges és sinònim de fantàstic. I, a l’entrada de l’exposició, hi ha King Kong per certificar-ho.

El que des d’avui es pot veure al Raval és una exposició antològica que, des de la Filmoteca, a l’octubre viatjarà a Sitges i al més enllà a la recerca d’espectadors còmplices qui s’hi vulguin emmirallar. Qui hi hagi anat algun cop, sap que aquest festival és una experiència irrepetible, on s’han sentit udols de plaer davant escenes de mutilacions, s’han celebrat sessions d’espiritisme amb invocacions de pa sucat amb oli o estrenes glamuroses de produccions locals. Lloc de peregrinatge obligat per als amants del gènere, també ha estat terra d’acollida per estrelles internacionals que han gaudit de la proximitat i les distàncies curtes. Entrevistar Cameron Díaz o Quentin Tarantino a la terrassa d’un hotel quan encara no eren estrelles d’Hollywood és un dels privilegis que Sitges ofereix.

sitges-cicleLa retrospectiva que, des d’avui, farà de la Filmoteca un camí cap a l’edició d’enguany vol ser una doble història, la del festival i la del gènere. Poc es podien imaginar els seus fundadors que, aquell mateix any, 2001. Una odissea de l’espai canviaria les normes del gènere. De la sèrie B es va passar ben aviat a les superproduccions, i aquesta varietat de subgèneres i estils queda reflectida per un cicle que inclou sang i fetge però també viatges psicodèlics, vampirs com el que aquest any protagonitza el cartell, déus pagans i diables trapelles. La fantasia no té límits i el cinema n’és la seva millor càmera de ressonància. Llarga vida a un festival que ha creuat oceans de temps per retrobar a seu públic!

Un cineasta més que perfecte

Jørgen Leth és molt més que un cineasta. Poeta, antropòleg, cronista del Tour de France per a la televisió danesa i, durant una època, cònsol honorari a Haití. De la seva filmografia, més de cinquanta títols, només s’ha estrenat al nostre país Cinco condiciones, el duel cinematogràfic que va establir amb Lars Von Trier el 2003. I és  justament aquest el film amb el qual hem obert una retrospectiva selectiva de la seva obra, tot acompanyant-lo de Det perfekte menneske (L’humà perfecte), el curtmetratge de 1967 que és la gènesi d’una part important de la seva obra i el seu estil, a cavall entre l’experimentació i el documental reflexiu.

IMG_9840Justament, Leth ha aprofitat la seva estada a Barcelona per rodar escenes del què serà la seva propera pel·lícula. Un rodatge que va començar amb un telèfon mòbil el 2013, quan el terratrèmol d’Haití va fer miques la seva residència, i encara segueix amb la col·laboració de la seva productora, Mariane Christensen, i de Tomas Gislason, operador d’altres films seus i també guionista i muntador de Lars Von Trier. Tot queda en família, en una família que no té fronteres perquè el món li queda petit.

La varietat de gustos de Leth l’ha portat a filmar Andy Warhol menjant una hamburguesa a Nova York, a seguir el joc de Michael Laudrup al Futbol Club Barcelona, a rodar la clàssica de ciclisme entre París i Roubaix o a dedicar dos documentals a la pilota basca. Leth és un artista universal que utilitza el cinema com una via paral·lela a la seva poesia, sovint de caràcter eròtic i sensual. Aquesta vessant es manifesta particularment a Det Erotiske Menneske / Home eròtic, la seva resposta en imatges a la campanya de difamació a la qual es va veure sotmès el 2005, amb motiu de la publicació de la seva autobiografia, on descriu algunes de les seves aventures amoroses. Només en aquest context es pot entendre la pel·lícula, però ell es prou tímid i educat per entrar en detalls .

Hi ha el perill, en alguns casos, de veure els films de Leth des de la superfície, de l’anècdota. D’aquest afany per simplificar-ho tot des de l’encasellament en calaixos unidimensionals. L’artista danès no és així. Té una visió global i transversal del món que encara recórre incansablement. Ara camina amb dificultat i diu que se sent vell, però no s’atura. Les imatges l’acompanyen i, properament, donaran lloc a un nou film en què Barcelona i la Filmoteca de Catalunya hi tindran un paper. Ens ha promès l’estrena. Li prenem la paraula i l’esperem. Val la pena donar a conèixer una obra a la qual no se li ha fet tota la justícia que mereix.

Honor, prestigi i confiança

És un honor que Víctor Erice i la productora Camm Cinco SL hagin confiat en la Filmoteca de Catalunya per dotar El sol del membrillo d’una nova vida en l’era digital. El film, estrenat el 1992, és una de les poques produccions espanyoles que havia estat preservada en un internegatiu destinat a restauracio-el-sol-del-membrillotirar còpies sense posar en perill el negatiu original. És des d’aquest suport, i el dels Betacam amb els quals es van rodar algunes escenes, com s’ha procedit a un escanejat a 6k com a primer pas de la digitalització. El so magnètic ha estat capturat i transferit gràcies a un aparell també restaurat per a l’ocasió, i la constatació d’algunes impregnacions d’acetat han fet necessàries algunes operacions de restauració. Tot aquest procés s’ha realitzat al Centre de Conservació i Restauració de Terrassa sota el control del mateix Erice, qui, finalment, ha introduït petites variacions en el muntatge original.

Aquesta és la versió que ha estat seleccionada pel festival de Cannes en una secció, Cannes Classics, destinada a les cada cop més nombroses restauracions, i aquest any específicament dedicada a films que han fet història a Cannes. El sol del membrillo n’és un, ja que va guanyar el Premi Especial del Jurat ara fa 25 anys. Si llavors la polèmica es va centrar en la presència a la secció oficial d’un film rodat en clau semidocumental, enguany la discussió al certamen se centrava en l’admissió de films produïts per plataformes digitals que no tenen prevista l’estrena a sales. La història del cinema és, també, la de la seva tecnologia.

el-sol-del-membrilloEl sol del membrillo, a partir d ara, podrà gaudir d’una nova vida a les pantalles gràcies al seu nou suport digital, que si bé canvia l’essència de la pel·lícula, respecta els colors originals d’un film particularment sensible a aquests matisos. El títol francès és Le songe de la lumière i, si als termes de “somni” i “llum” hi afegim el de “temps”, un altre dels elements protagonistes, tenim la definició del que és el cinema. Aplicat, en aquest cas, a la lluita que el pintor Antonio López emprèn per capturar la llum que es reflecteix en els fruits del seu codonyer que, en créixer a mida que avança el calendari, varien la minuciosa composició de l’enquadrament inicial.

Vint-i-cinc anys després, el film d’Erice ha tornat a Cannes. Llavors, Pedro Almodóvar estava al Jurat. Enguany n’era el president, i El sol del membrillo ja no necessita judicis. És un clàssic del cinema que el festival més prestigiós del món ha tornat acollir, ara a la sala del Grand Palais justament batejada amb el nom de Buñuel, i envoltat d’altres restauracions empreses per grans Cinemateques i laboratoris d’arreu del món. És un orgull per a la Filmoteca de Catalunya haver participat en aquesta operació com a fruit de la feina que ens es pròpia. Una gran felicitació compartida amb tot l’equip que hi ha treballat i un gran agraïment al cineasta per la seva confiança.

Fidelitat rivettiana

L’homenatge a Jacques Rivette que teníem pendent des de la seva mort, el gener del 2016, arriba finalment ara amb nou dels seus films, que conformen una panoràmica Bulle Ogier RdP (23)representativa de la seva obra. Una obra quantitativament no massa prolífica però plena de dobles versions, complements i metratges atípics sorgit del més secret dels cineastes de la Nouvelle Vague. Hereu de Renoir, “le Patron”, i Rossellini, el realitzador de Céline et Julie vont en bateau va bastir una filmografia basada en la posada en escena de influències literàries, pictòriques, històriques i, sobretot, teatrals. De Fritz Lang, un altre dels seus mestres, va heretar en canvi la presència de conspiracions en les quals el que menys importa és descobrir la identitat dels autors o els assassins de la víctima. L’amour fou es va rodar amb el director, la guionista i els dos protagonistes en plenes ruptures sentimentals. O que Rivette va fer llegir Don Quixot i veure Midnight Cowboy a les dues protagonistes de Le Pont du Nord. Un film que Bulle Ogier considera únic, doncs el va interpretar amb la seva filla Pascale dos anys abans que ella morís en plena joventut.

Bulle Ogier ha treballat amb Buñuel, Ruiz, Oliveira, Schroeter, Delvaux o Garrel. Bulle Ogier RdP (4)És una gran figura del cinema d’autor europeu amb una manifesta tendència vers personatges fantasmàtics que transiten entre la realitat i els somnis. El cas de Rivette és, tanmateix, singular. Se’n reivindica com la seva musa –de la mateixa manera que Truffaut, Godard o Rohmer, amb qui no va treballar mai, tenien les seves- i ell la va recompensar amb crèdits com a guionista. “Participàvem en la creació dels personatges, inventàvem situacions i diàlegs en guions que mai no estaven del tot escrits i Le Pont du Nord va nèixer d’una postal amb un gat que jo li vaig enviar després del rodatge d’un film de Fassbinder”, explica aquesta actriu que s’ha fet fotografiar amb un guants vermells. Els mateixos que duia en escena fa unes setmanes a l’escenari d’Un amour impossible i del mateix color que els de Le Pont du Nord. D’això se’n diu, com afirma ella mateixa, “fidelitat rivettiana”.

 

De Terrassa a la Filmo

“Jo vinc de Terrassa”. Així es defineix Antoni Padrós, també conegut com a pintor i cineasta underground que inicia la seva trajectòria durant els darrers anys del franquisme. Totes aquestes facetes es recullen a l’exposició Antoni Padrós. Pertorbador de consciències que actualment es pot veure a la Filmoteca de Catalunya, tot i que ve de Terrassa. Com l’Antoni.

unspecified

A la Filmoteca també tenim una especial sintonia amb aquesta ciutat del Vallès. Hi és el nostre Centre de Conservació i Restauració i, tan aviat l’Ajuntament va promoure aquesta exposició, el 2015, vam decidir que la portaríem a la seu del Raval perquè Padrós és un dels cineastes “de la casa”. Hem digitalitzat tota la seva obra cinematogràfica, l’hem editat en DVD i aquesta mostra era la peça essencial per mostrar no únicament la seva trajectòria biogràfica, sinó també una part de la seva producció pictòrica. Sense deixar, evidentment, de projectar periòdicament les seves pel·lícules, sovint presentades per ell mateix en un tot indissociable que val la pena aprofitar.

Apostar pel pop en ple franquisme, com va fer l’Antoni Padrós, era posar una nota de color a la foscor del període. Molts dels seus personatges, a més, convidaven a somniar, de la Gilda pintada a la Shirley Temple filmada, sense oblidar que aquella també era l’època del napalm, del llibre vermell de Mao i de la marihuana. Amb aquest bagatge, realitzat al marge de qualsevol ordre i concert, va viatjar per galeries i festivals de cinema independent d’arreu del món. Ara es condensa en una exposició, comissariada per Valerio Carando, que explica molt bé qui és i què ha fet. D’on és, ja ho sap tothom. A Nova York, hauria pogut ser Andy Warhol, però és de Terrassa, ell ho reivindica i nosaltres ho celebrem.

La promesa dels Dardenne

La triple coincidència d’una retrospectiva completa de la seva obra, la preestrena de La fille inconnue i el premi de la FIAF per la restauració dels seus films ha portat els germans Dardenne a la Filmoteca de Catalunya. Han estat dos dies intensos, molt intensos, carregats d’entrevistes amb la premsa, una masterclass a l’Escola de Cinema de Barcelona i dues sessions amb el públic inoblidables. A la primera van presentar el seu darrer film, un nou debat ètic i moral a càrrec de la metgessa que se sent culpable per no haver obert la porta del seu consultori a la noia negra i sense papers que l’endemà apareix morta.

dardenneDesprés va arribar el torn de La promesse, el film que els va donar a conèixer internacionalment. Un drama rodat fa vint anys però que manté íntegra la seva actualitat sobre el tema dels immigrants il·legals. Luc, el filòsof, i el seu germà Jean-Pierre el van contextualitzar, a la seva presentació, en uns orígens documentals que, mica en mica, demanaven més intervencions d’una posada en escena pròpia de la ficció que, malgrat tot, s’apropa al realisme amb explícites influències de Bresson. Resulta profundament instructiu escoltar com treballen amb els actors, prioritzant els moviments sobre el diàleg; la importància que donen als objectes i a un vestuari aparentment quotidià; i, molt especialment, com es coordinen amb l’operador de càmera perquè cada enquadrament respongui a unes determinades necessitats dramatúrgiques.

Conjuntament amb Ken Loach i Robert Guédiguian, els germans Dardenne formen part de la consciència cinematogràfica d’una Europa plena de desigualtats socials. Ells les denuncien sense sortir de Seraing, de la regió obrera del sud de Bèlgica on van nèixer. Correspon llavors als espectadors fer una transposició a contexts més propers on els problemes es repeteixen. Ha estat un plaer acollir aquests grans cineastes a la Filmoteca de Catalunya, uns realitzadors que estan absolutament sensibilitzats dels problemes de conservació del patrimoni cinematogràfic i assumeixen les restauracions digitals com la única solució ara per ara possible per donar visibilitat a les seves pel·lícules.

A Barcelona han tancat el cicle de la promoció internacional de La fille inconnue però ja treballen en el guió de la seva propera producció. Esperem poder-ne acollir la preestrena. Aquesta ha estat la promesa particular que ens han fet els germans Dardenne, dos nous amics de la Filmoteca de Catalunya.