PPP’100: Cinema vs. Televisió

M’ho deia Roberto Chiesi, responsable del Centre d’Estudis Pasolinians de la Cineteca di Bologna, ciutat on fa 100 anys va néixer Pier Paolo Pasolini. “Fins ara només es commemorava la seva mort, el brutal assassinat. Enguany celebrem la seva data de naixement”. Bolonyès d’origen i Friülà per convicció política, l’autor de novel·les com Una vita violenta o Ragazzi da vita va saltar darrere la càmera quan el neorealisme ja era història i els joves Bellocchio i Bertolucci, que seria el seu ajudant, estaven a les beceroles.

Vam programar la seva filmografia completa el 2013, coincidint amb la magna exposició del CCCB que després viatjaria a Roma, París i Berlín. Vam tornar-hi el 2015, amb un cicle que explorava la seva herència. No es tractava de repetir el mateix i la seva obra dona per a molts enfocaments. El que hem triat, Cinema vs. Televisió és un d’ells. Una manifestació de les aparents contradiccions pasolinianes, en aquest cas del cineasta que detestava la pantalla petita, però, en canvi, la utilitzava bé per difondre la seva heterodòxia en entrevistes i debats, bé per mostrar-hi aquelles peces (curts, apunts o assajos) que rodava sense encaix possible dins l’exhibició convencional.

© Domenico Notarangelo

Les primeres sessions de la retrospectiva que programem durant tot el març ho il·lustren perfectament. A La forma de la ciutat, el cineasta usurpa el lloc del realitzador televisiu –aquell Paolo Brunatto, per cert, que va codirigir amb Jacinto Esteva Notes sur l’émigration– per mostrar la destrucció que el progrés ha perpetrat a la ciutat d’Orte.

Un discurs que repetirà el mateix any quan, mentre roda un episodi d’El Decameró al Iemen, filma un diumenge Els murs de Sanà. Denuncia la destrucció d’un patrimoni arquitectònic al mateix temps que es nega a condemnar que els seus habitants hagin de viure en el passat, sense aigua i sense llum. La mateixa paradoxa que quan, a les manifestacions, defensava als policies perquè eren fills d’obrers mentre criticava als estudiants, hereus de la burgesia. Aquesta confrontació entre passat i present, tradició i progrés, món rural i urbà, també palpitava al seu Edip Rei, rodat sis anys abans. Allà hi havia, tanmateix, una sòlida carrega ideològica que ell exhibia sense pudor.

Pasolini no tenia pèls a la llengua i això és el que, probablement, va provocar el seu assassinat. Jugava diverses cartes –la semiòtica, la literària, la cinematogràfica o la sociològica- per denunciar aquella Itàlia democristiana i corrupte i advertir-ne de les conseqüències. Premonicions que, en molts casos, es van complir i fins i tot van anar a pitjor. El seu últim film, Saló, és la reacció aspra i violenta contra la manipulació de la qual va ser objecte la seva poètica i vitalista trilogia de la vida. Els qui el van matar no van poder suportar-ho.

Què hauria passat si Pasolini hagués viscut l’era berlusconiana? Quines pel·lícules hauria fet contra aquella televisió?

Moments inoblidables

Són moltes les coses que han succeït a la Filmoteca durant els darrers deu anys, els que ara compleix la seu del Raval. Tretze mil sessions, gairebé deu mil pel·lícules projectades i centenars de convidats donen per molt. Sense oblidar els milers d’alumnes dels Serveis Educatius, els usuaris de la Biblioteca o les més de cinquanta exposicions. Cadascú pot tenir els seus propis records, però la memòria no es mesura per les millors pel·lícules –el gust és subjectiu-, els convidats amb Oscar o Palma d’Or a Cannes, per aquell document que vaig trobar a la biblioteca, la fotografia exposada que em va canviar la vida o el nen que va descobrir que la pantalla de la sala Chomón era molt més gran que la d’un ordinador.

Volem celebrar els deu anys al Raval, en canvi, amb aquells moments inoblidables associats a pel·lícules que han forjat la nostra història, que també és la de molta gent que ens ha seguit de prop. Hi haurà sessions amb restauracions que s’han fet des del nostre Centre de Conservació i Restauració de Terrassa –l’altra seu de la Filmoteca- com va ser la versió nord-americana de Reborn que vam recuperar d’un laboratori de Los Angeles i vam incloure a la gran retrospectiva de Bigas Luna, la primera del Raval. Die Nibelungen, amb una còpia restaurada en 35 mm, va ser –d’altra banda, la cloenda del congrés de la FIAF celebrada al Gran Teatre del Liceu. Jacquot de Nantes s’associa, en canvi, a la visita d’Agnès Varda per inaugurar l’exposició dedicada a Jacques Demy. Los Tarantos també il·lustra una altra exposició, la de Rovira Beleta a partir dels fons dipositats al nostre departament de documentació, i a un magnífic dossier dels serveis educatius.

Més enllà de les parets del Raval, hem exhibit les nostres restauracions del 2CR. El sol del membrillo de Víctor Erice a Cannes Clàssics i De quelques événements sans signification (Mostafa Derkaoui) al Forum de la Berlinale. A la retrospectiva que el MoMA de Nova York ens va dedicar el 2018 vam exhibir-hi La respuesta (Josep Maria Forn), El largo viaje hacia la ira (Llorenç Soler) i Ice Cream (Antoni Padrós) mentre la col·legiata de Cardona va acollir la projecció de Chimes at Midnight com a cloenda del centenari d’Orson Welles.

Jacinto Esteva va ser objecte d’una exposició i de l’edició en DVD de la seva obra completa. Per això projectem la recuperada Notes sur l’emigration i la restaurada Lejos de los árboles mentre Vida en sombras (Llobet Gràcia) també representa l’edició en DVD que va merèixer el primer premi d’Il cinema ritrovato de Bologna. Films d’Helena Lumbreras i Mariano Lisa o d’Emma Cohen recordaran que les vam restaurar i presentar en la Mostra de Films de Dones, mentre Adieu au langage (Jean-Luc Godard) va ser el primer film projectat en 3D.

Els que hi érem, no oblidarem mai el concert d’Hanna Schygulla, que va culminar amb un bis de Lili Marleen, la cançó que dona títol al film de Fassbinder. També va quedar gravada a foc l’ovació de gala a Jean Pierre Léaud a la preestrena de La mort de Louis XIV. No per casualitat li hem encarregat a Albert Serra la imatge commemorativa d’aquests deu anys. No tot han sigut moments plàcids o apoteòsics. Rio Grande, el western de John Ford, s’estava projectant en el mateix moment que es produïen els atemptats terroristes a les Rambles i Do the Right Thing (Spike Lee) va ser una de les primeres projeccions després del llarg confinament per la Covid.

Al seu dia, vam apostar pels noms de Laya i Chomón per batejar les dues sales. Ens hi hem mantingut fidels i de la productora del Comissariat de Propaganda durant la Guerra Civil hem recuperat dos documentals que es donaven per perduts: Transfusions de sang i Els ollaires de Breda. De Segundo de Chomón hem celebrat els 150 anys del seu naixement amb un seguit d’activitats que han implicat a tots els departaments de la Filmoteca. Tots aquests noms i títols són la nostra història i la nostra identitat. Representen aquells moments que, per a nosaltres, resulten inoblidables.

Deu anys al Raval

Ara fa deu anys inauguràvem la nova seu de la Filmoteca de Catalunya al barri del Raval. Una fita llargament esperada i prorrogada per diversos retards. Una fita necessària per a l’evolució de la institució.

Hi han passat moltes coses i són molts els records que s’hi acumulen, però el primer que em ve al cap són les primeres projeccions, el juny del 2020, després dels primers tres mesos de confinament per la Covid. Feia uns dies que l’activitat ja s’havia reiniciat al Centre de Conservació i Restauració i a la Biblioteca del Cinema i, passat l’estiu, s’engegarien els Serveis Educatius. Però va ser aquella tarda, inoblidable tarda, quan bona part del nostre equip va ser testimoni del retorn d’espectadors a les sales que, amb llàgrimes als ulls, ens deien que ens havien trobat a faltar, que érem com la seva família.

Allà es va posar de manifest que l’activitat d’una filmoteca és essencialment física, de contacte amb els materials que preservem en cel·luloide, paper o digital, però també d’uns espectadors que volen seguir veient els films en una sala fosca i pantalla gran.

Durant aquests primers deu anys, la seu de la Filmoteca ha complert la funció que li va ser assignada: convertir-se en un centre cultural especialitzat en cinema on les projeccions s’han conjugat amb exposicions, la biblioteca i els serveis educatius al cor d’un barri, el Raval, on, des del primer dia, ens hi hem sentit còmodes i ben acollits. Som conscients dels problemes socials que ens envolten i que una Filmoteca no és la primera necessitat. Tampoc he vingut a solucionar problemes que s’escapen de les nostres mans, però, des del primer dia, si hem pogut contribuir amb un gra de sorra, ho hem fet amb absolut convenciment.

Tot això no hauria estat possible sense la implicació de l’equip de la Filmoteca que va creure en aquest projecte des del primer dia i l’ha fet realitat. La seva complicitat ha estat infinita. També vull agrair el suport de l’ICEC i del Departament de Cultura, amb un especial protagonisme de Natàlia Garriga, actual Consellera de Cultura. Aquesta seu és, en molt bona part, fruit de la seva gestió, de la seva il·lusió i perseverància en assolir reptes que semblaven impossibles.

També cal agrair a tothom que ha col·laborat amb nosaltres al llarg d’aquests anys: Equipaments culturals, instituts i consolats estrangers, filmoteques, festivals i cineclubs, universitats i escoles de cinema, associacions, centres educatius i entitats públiques i privades. El 2013, d’altra banda, vam acollir el congrés de la FIAF i la proximitat amb filmoteques públiques d’arreu del món ha estat imprescindible. Com també ho han estat els centenars de convidats que han passat per aquest edifici. Molts d’ells, cineastes de primer nivell internacional, s’han convertit en bons amics i imprescindibles missatgers.

Gràcies, per últim, al públic, que dia a dia, ens feu confiança. Amb el milió tres-cents mil espectadors que han passat per aquestes sales, més els visitants de les exposicions, els alumnes del serveis educatius o els usuaris de la biblioteca, aquest edifici ha adquirit tot el sentit pel qual va ser concebut. Hi hem projectat cinema clàssic, naturalment, però també films contemporanis que no arriben a les sales comercials i aquells amb els quals ens comuniquem amb altres disciplines culturals i socials:. Ara per ara, les filmoteques ja no només conservem les pel·lícules sinó la forma en la qual el cinema es veia quan era el gran espectacle popular del segle XX.

Celebrem aquests deu anys amb una setmana que vol ser un mirall de la nostra feina, de la nostra identitat. Projectarem restauracions pròpies de films catalans, com les recuperades versions internacionals de Jet Lag i Reborn o petits tresors del nostre Centre de Conservació i Restauració, l’altra seu de la Filmoteca. La Cinémathèque Suisse ens en ha portat un dels seus, un film que el 1979 ja parlava de pandèmies. També retrem homenatge a Pere Portabella, que acaba de complir 95 anys, i a Tomàs Pladevall, assessor de moltes de les nostres restauracions, amb l’estrena d’un documental sobre la seva trajectòria. Una taula rodona recordarà qui son els nostres veïns i còmplices: els museus, les biblioteques, els professionals del cinema y la universitat. El públic familiar descobrirà el valor del patrimoni amb la màgia del cinema i En construcción, el film rodat per José Luis Guerin al Raval, ha estat el més votat pel públic per recordar, justament, on som. Al barri on uns joves també s’han iniciat en els secrets del cinema. Film The Living Record of Our Memory, finalment, es un precís retrat realitzat per Inés Toharia del que som i fem les filmoteques.

Hem fet moltes coses, però encara en queden de pendents. Les tecnologies avancen i ens hi hem d’emmotllar per, precisament, preservar el patrimoni. Formem part d’una política audiovisual que no pot mirar el futur sense integrar el passat, un patrimoni que ha d’estar viu. Nosaltres no som de catifes vermelles ni de premis autocomplaents, però hem passejat el cinema català arreu del món. En som la seva memòria i necessitem que estigui viva perquè cada una de les celebracions futures de la Filmoteca de Catalunya sigui una festa. Una festa del cinema. Del d’ara i del de sempre, del que reflecteix la nostra identitat i del que mereixen veure les generacions futures.

No és fàcil ser cineasta a Israel

Amos Gitai és molt més que un cineasta. Hem programat divuit dels seus films, però n’ha fet prop de noranta, vint-i-cinc d’ells són llargmetratges. I, al darrere encara hi ha exposicions, espectacles teatrals i llibres, sense comptar els seus estudis d’arquitectura.

Amb la mostra que li dediquem al llarg dels dos primers mesos d’aquest any n’hi ha prou, tanmateix, per fer-se una idea de la magnitud de la seva obra i de la diversitat de temes que aborda, des de diverses ciutats d’Israel a una perspectiva de l’exili –que ell va patir personalment- o les seves vinculacions personals amb una família no menys rica culturalment.

No és fàcil ser cineasta a Israel i, tal com ell mateix diu, no n’hi ha prou amb les catifes vermelles dels festivals. Cal comprometre’s políticament i ell ho ha fet i ho ha pagat amb severes represàlies per haver criticat la política del seu país o haver defensat la figura de Yitzhak Rabin, el polític assassinat pel fanatisme que volia impedir qualsevol diàleg entre Israel i Palestina.

El seu cinema tampoc és estèticament convencional. Conjuga la ficció amb el documental, diversos formats i també la mitologia ancestral amb el present més contemporani. De vegades triga a reflotar temes, com l’atac que va patir l’helicòpter on ell viatjava en un equip de rescat durant la guerra del Kippur i que ell reconstruiria en diversos films.

Fa uns dies vam mantenir una llarga xerrada telemàtica que es pot reproduir al nostre Repositori digital. Finalment, ha vingut a Barcelona per presentar personalment tres de les seves pel·lícules que, a més, ha volgut tornar a veure.

Viu el cinema no només com una professió sinó com una forma de relacionar-se amb el món. Ha filmat a Israel però també a altres països i amb actors de molt diversa procedència. Incloses algunes estrelles internacionals com Hanna Schygulla, Jeanne Moreau, Natalie Portman o Irène Jacob.

França té un pes específic en el seu rerefons cultural. Sovint treballa amb el mateix equip, al qual tracta com una gran família, i hi incorpora veterans, tal com va fer amb Henri Alekan, Alexander Trauner o Sam Fuller. Estem parlant del director de fotografia de Les enfants du paradis, del decorador de Billy Wilder o del realitzador de The Big Red One.

Queden encara setmanes per descobrir el seu cinema a la Filmoteca. No ha tingut una gran distribució al nostre país però és una porta oberta al coneixement. A descobrir al seu autor i compartir els temes que li interessen. De vegades són cops de puny a l’estómac. D’altres, cants poètics que demanen desprendre’s de prejudicis narratius. Mai deceben, sempre fascinen. No és fàcil ser cineasta a Israel.        

Bogdanovich: darrera sessió.

Amb Peter Bogdanovich desapareix una part de la memòria del Hollywood clàssic. L’havia mamat, havia conegut els seus protagonistes i va saber transmetre el seu llegat, fos amb diversos llibres o amb una amistat personal tan intensa com la que va mantenir amb Orson Welles. En va programar una gran retrospectiva, el va allotjar a casa seva i va interpretar un dels papers principals de The other Side of the Wind, el film inacabat que fa poc ha contribuït a reconstruir.

The Last Picture Show, el seu debut com a director, era una declaració d’amor al cinema que ell estimava. Rodada en blanc i negre, evocava l’esperit d’una generació, la seva, educada a les sales fosques. Després va revisar d’altres gèneres clàssics, com la comèdia a What’s up, Doc? o They All Laughed, el musical a At long last Love o el terror a Targets. També va reconstruir els anys de la depressió a Paper Moon o el naixement de Hollywood a Nickelodeon, però la Meca del cinema no li va fer justícia.

L’assassinat de Dorothy Stratten, la seva parella, el va ensorrar anímicament i mai més va tornar a primera línia. Havia dirigit i interpretat episodis de The Soprano i, recentment, un documental sobre Buster Keaton que semblava fet amb poques ganes.

Bogdanovich era un cos estrany en el món del cinema contemporani.

El vaig tractar durant un festival de Sitges per parlar, àmpliament, sobre els guionistes del Hollywood clàssic. I també de Welles, naturalment. Vam intercanviar llibres i ell em va demanar algunes fotos del meu en què ell apareixia, mentre em dedicava generosament la seva llarga entrevista amb l’autor de Citizen Kane. Anys després, quan va arribar el moment de tancar l’antic cinema Aquitània com a seu de la Filmoteca, no vaig dubtar en programar una sessió doble amb The Last Picture Show i Red River.

Al seu film tanquen el cinema de poble amb aquest western de Howard Hawks perquè els joves marxen a Corea. Nosaltres ens traslladàvem al Raval, després de tres mesos d’impàs infernal, per seguir rendint culte a aquell cinema que Bogdanovich va adorar.

Balanços i expectatives

A l’hora de fer un primer balanç del 2021, hem de tornar a agrair la fidelitat del públic. Tot i la pandèmia, la mitjana d’espectadors per sessió és de 75 i l’exposició dedicada a Marilyn Monroe ha estat la més visitada a la seu del Raval. Les xifres de les projeccions no són puntuals. Fa ja un any i mig que la Filmoteca va reprendre la seva activitat amb un 90% de les projeccions i exposicions amb la freqüentació abans esmentada, sempre mantenint les garanties sanitàries vigents.

En temps de discursos apocalíptics i atacs a la raó fa goig constatar que les nostres propostes cinematogràfiques calen fondo en un públic que segueix optant per les projeccions en sala, exposicions d’objectes materials o consultes de materials bibliogràfics.

Aquesta simbiosi ha funcionat durant uns mesos en què els cineastes de primer nivell han tornat al Raval. Peter Brook, Costa-Gavras o Werner Herzog, tots ells amb més de vuitanta anys a l’esquena, han estat a la sala Chomón per intercanviar opinions i experiències amb el públic.

I el cinema del mateix Chomón, l’any de la commemoració oficial dels 150 anys del seu naixement, ha estat ben present no només a la Filmoteca sinó a biblioteques i cineclubs de tot el país, a cinemateques de Bolonya, Bogotà o Viena i, durant les properes setmanes, al cor de Barcelona, en una pantalla gegant a la plaça de Catalunya.

Que la mitjana d’espectadors de l’Aula de Cinema sigui un 60% més elevada que les sessions regulars indica, finalment, que el públic més jove també està implicat en aquesta celebració de l’espectacle cinematogràfic. El cinema, tal com deia el leit motiv de l’any Chomón, és il·lusió.

Amb aquest recolzament no podem afrontar el 2022 sense un altre esperit que l’optimisme i les energies renovades. Som ben conscients que la pandèmia encara és viva i que cal ser prudent. Però també sabem, no només creiem, que la cultura és segura i que la Filmoteca pot mantenir la seva activitat amb plenes garanties sanitàries.

Ho dèiem fa un any i ho repetim ara amb la celebració dels deu anys del Raval a poc més de dos mesos. La darrera setmana de febrer serà molt especial, però hi haurà activitats commemoratives al llarg de tot l’any sota aquesta imatge que Albert Serra ens ha confeccionat expressament per a l’ocasió. Tots els seus darrers films s’han estrenat a la Filmoteca i era de justícia encarregar-li una peça a mida. El seu personatge que mira l’horitzó som també nosaltres davant una programació que, com sempre, busca la diversitat cultural i de gènere, conjuga el passat amb el present i involucra a actors que no són només cinematogràfics.

Pasolini i Resnais celebren els centenaris, però també Vittorio Gassman, Ava Gardner o Paco Pérez Dolz i José Luis López Vázquez. Revisarem grans westerns i comptarem amb la presència d’Amos Gitai, Agnès Jaoui, Jeremy Thomas o Franco Piavoli. Agrairem a Lola Salvador la donació del seu llegat i convertirem el de Jaime Camino en una exposició. Posteriorment, arribarà la de les fotografies de Manoel de Oliveira, acompanyades d’una retrospectiva dels seus films, com la que també gaudiran Mikio Naruse o Kira Muratova. I, per acabar, cinema dins el cinema en un any on celebrem els deu anys de la Filmoteca. No ens importaria acabar aquesta llarga celebració com Buster Keaton a Sherlock Jr., embolicats en cel·luloide.

Programa 2022

Herzog, Kinski i Chatwin

Nit de gala, la del 21 d’octubre a la Filmo. Després de més d’un any i mig de restriccions, la sala Chomón tornava a ser plena, al 100%, per acollir un dels grans cineastes contemporanis.

Werner Herzog estava de camí entre Munic i Lanzarote, on dirigeix un taller de cineastes i, gràcies als bons oficis dels organitzadors, la cooperativa La Selva, va fer escala a Barcelona per, entre d’altres activitats, presentar un dels seus films a la Filmoteca. Vam triar Nomads: in the footsteps of Bruce Chatwin, un recent documental sobre aquest altre viatger incansable. Tan aviat Herzog es va assabentar que la BBC volia endegar aquest projecte, coincidint amb els trenta anys de la seva mort, l’alemany va dir: “No cal que busqueu ningú més. Jo soc la persona indicada per fer-lo”.

El cineasta i l’escriptor britànic especialista en literatura de viatges havien coincidit a Austràlia a la recerca de les cançons ancestrals dels aborígens. Herzog també havia adaptat la novel·la que donaria peu a Cobra Verde, un dels seus cinc films interpretats per Klaus Kinski.

Quan jo li vaig confessar que el seu film sobre Chatwin em recorda al que havia fet sobre el seu actor fetitxe, El meu estimat enemic, Herzog va precisar: el de Kinski no és sobre ell, és sobre la nostra relació i, més d’un cop, ens havíem sentit temptats d’assassinar-nos mútuament. El de Chatwin, en canvi, és més com un mirall on el cineasta s’identifica amb l’escriptor, mort prematurament, però que va deixar el seu llegat en una motxilla que va regalar a Herzog quan ell va descobrir que un dels tres llibres que contenia era el seu diari del viatge a peu que va fer de Munic a París en saber que Lotte Eisner, gran historiadora de l’expressionisme, estava malalta. 

La relació entre Herzog i Kinski havia començat amb Aguirre, la còlera de Déu, un film rodat al Perú sobre la bogeria d’un conqueridor espanyol a la recerca d’El Dorado. No el va trobar mai, però, en canvi, la Filmoteca va ser el punt de retrobament entre el cineasta i Francesc Joan, un càmera català que havia participat en l’equip de fotografia de la pel·lícula. Ara viu a Besalú, va llegir al diari que Herzog era a Barcelona i no va deixar escapar l’oportunitat de venir a saludar-lo personalment.

Jo vaig veure Aguirre a París, en un programa doble del Quartier Latin amb Senso. Tenia vint-i-un anys i acabava de sopar la nit de Cap d’Any amb Rutha Sadoul, vídua de l’historiador del cinema de referència en aquell moment. Va ser un privilegi, però la visió dels films de Visconti i Herzog, l’endemà, va ser tan impactant que vaig perdre el tren de tornada a Barcelona que havia d’agafar aquella mateixa nit.

El pas del cineasta alemany per la Filmoteca va ser breu, però també és dels que deixen empremta. Era l’estrella d’una sessió especial dins de la Mostra del Cinema Alemany actual que cada any organitza el Goethe Institut. La sala, ja ho he dit, era plena a vessar.

Herzog va respondre les preguntes del públic durant una hora i, en finalitzar, vaig sentir la imperiosa necessitat d’agrair la seva presència i a tots els que l’havien fet possible. Però també de celebrar la fidelitat que molts dels espectadors que eren a la sala havien mantingut vers la Filmoteca durant aquests mesos tan difícils.  No havien deixat de venir, però, al voltant de Herzog hi eren tots els que hi cabien. Junts i amb la sala plena, com en les grans ocasions, per celebrar una altra gran festa del cinema. 

Història vivent del cinema Català

Amb la mort de Josep Maria Forn desapareix una altra part important de la història del cinema català.  L’havia viscuda en primera persona des dels seus orígens professionals a principis dels anys cinquanta: com a productor assalariat i independent, com a guionista i com a director, fins i tot en petits papers com a actor.

Peça clau a la fundació de l’Institut del Cinema Català, també va ser el primer i únic Director General de Cinematografia per, des de la seva experiència, posar ordre en un sector turbulent.  Des que la censura, que va prohibir sistemàticament La respuesta, el va obligar a fer un gir vers la producció, havia aixoplugat nombrosos debutants del cinema català dels primers anys de la transició democràtica i va ser la peça clau perquè La ciutat cremada arribés a bon port.

Forn havia tocat tots els gèneres, del policíac dels anys cinquanta a ¿Pena de muerte? al pseudowestern bandoler José María, però tan aviat es va poder independitzar de la fàbrica d’espardenyes amb la qual Iquino comparava la seva productora,  el director de Muerte al amanecer o La barca sin pescador va volar molt més amunt amb La piel quemada.

La Filmoteca de Catalunya va digitalitzar els seus materials i avui és una de les joies de la corona de la nostra col·lecció de clàssics. En el seu moment, a mitjans dels anys seixanta, va invocar Els altres catalans de Paco Candel –company del departament de guions d’Iquino- per retratar el mateix sol que cremava les espatlles dels primers turistes de la Costa Brava i les dels treballadors vinguts del sud d’Espanya per construir els hotels de primera línia de platja. Aquell film , que reivindicava un Nou Cinema Català d’inspiració neorealista, es va alinear exclusivament amb  Vida de familia  de Josep Lluís Font i El último sábado de Pere Balañá. Altres dos films que reivindiquem regularment.

Justament d’aquest tema vam parlar fa uns mesos, a la seva residència del Penedès, mentre abusava de la nostra amistat per retreure’m l’atenció que jo havia dedicat a l’Escola de Barcelona, l’altre focus de dissidència franquista a la Catalunya dels anys seixanta. Encara ens vam tornar a veure poc abans de l’estiu. Jo volia parlar amb ell d’Iquino, de la dimensió humana d’aquell productor que havia format tota una generació de tècnics a canvi de salaris miserables. Forn n’havia aprés, l’havia patit i se n’havia sortit.

Parlava amb coneixement de causa, amb el coixí d’una llarga trajectòria cinematogràfica plena de noms històricament il·lustres: Companys, Macià i un projecte sobre els Borbons que tenia damunt la taula del seu estudi envoltat de vinyes.

Havia cedit materials a la Filmoteca i nosaltres havíem inclòs La respuesta  a la retrospectiva dels Anys Radicals del cinema català que havíem presentat al MoMA de Nova York. Ell els havia viscut, els havia patit i se’n havia sortit.

Forn era una història vivent del cinema català. El recordarem i l’enyorarem en l’homenatge que li retrem aquest desembre.

Entrevista a Josep Maria Forn. [Enregistrament el 19/05/2021]

Yves, Simone, Fernando i Stanislaw

A més de ser parella a la pantalla i a la vida real, Yves Montand i Simone Signoret van néixer el mateix any. Ara fa cent anys. Estem programant els títols més emblemàtics de la seva filmografia i també les puntuals coincidències. Dues d’elles, Compartiment tueurs i L’aveu, van ser dirigides per Costa-Gavras. Entre el funeral de Mikis Theodorakis a Atenes i el de Jean-Paul Belmondo a París, el cineasta franco-grec va passar unes hores per Barcelona per retre homenatge als dos actors.

Gràcies a una amistat forjada els caps de setmana en una casa de la Bretanya on l’elit intel·lectual jugava al voleibol, ell va poder debutar amb un llargmetratge policíac carregat d’estrelles atretes per Signoret i Montand. Ell, més conegut com a cantant, diria després que Costa-Gavras l’havia fet actor i, agraït, va treballar a les seves ordres en altres tres films.

Costa-Gavras va presentar L’Aveu, l’adaptació del llibre autobiogràfic d’Artur London, un comunista txec víctima de les purgues estalinistes. Montand es va ficar de ple dins el personatge. A Signoret li va costar acceptar el paper de la dona que delata al seu marit. El film, amb guió de Jorge Semprún, va irritar als comunistes francesos. “D’un llibre comunista, n’han fet un film anticomunista”, van dir. Anys després, quan es va emetre per la televisió, un dirigent del partit va reconèixer: “Aquest film l’hauríem d’haver fet nosaltres”. Gavras, Semprún, Montand i Chris Marker, reunits a casa d’un d’ells, reien davant d’aquesta autocrítica.

De Montand n’hem vist diversos matisos: des del compromís amb el Godard de Tout va bien a la deliciosa comèdia Let’s make Love, que explica perquè es va enamorar de Marilyn Monroe. La Signoret angoixada de Therèse Raquin conjuga perfectament amb la de Les diabòliques, un d’aquells films que susciten l’aplaudiment final d’una sala agraïda. L’Oscar, en canvi, se’l va endur per Room at the top, una interessant incursió en el Free Cinema.

També hem celebrat el centenari de Stanislaw Lem amb precises pinzellades: dues de les adaptacions de Solaris, la de Tarkovski i la de Soderbergh; i dues produccions poloneses. L’escenografia d’El test del pilot Prix acusa el pas dels anys però no oblida les arrels filosòfiques del mestre de la ciència ficció. El novel·lista preferia, en canvi, Milfulles, un telefilm realitzat per Andrzej Wajda que recorre als trasplantaments per reflexionar sobre la identitat humana en clau de paròdia. Científic i també novel·lista, Salvador Bayarri va recórrer exhaustivament la presència de Lem a la pantalla amb una documentada conferència.

L’Havana és, per últim, la ciutat convidada de les festes de la Mercè. Hi ha moltes pel·lícules, cubanes i internacionals, que passen a la capital caribenya, però hi ha un cineasta que l’ha retratat amb especial fortuna. Fernando Pérez és l’autor de La vida es silbar, Suite Habana  i Últimos días en La Habana. Va acceptar la invitació de l’Ajuntament de Barcelona per venir-les a presentar a la Filmoteca, però la Covid ha modificat el calendari de rodatge del seu darrer film. En el seu lloc hem comptat amb la presència de la seva filla Victoria, protagonista de la primera i productora de la segona. Viu a València, però té línia directa amb L’Havana i es fa creus de les profecies que, ara fa més de dues dècades, La vida es silbar  feia del 2020. “Només faltava que el meu pare els hagués filmat amb mascareta”, exclama.

I és que el cinema fixa molt bé el passat, però prediu futurs que no sempre es compleixen encara que, de vegades, s’hi assemblen. Només cal mirar la caiguda del mur de Berlín, les distopies de Lem o L’Havana que Pérez ha anat filmant per comprovar-ho.     

Planeta Marker

El 29 de juliol es compleixen cent anys del naixement de Chris Marker, justament el mateix dia que havia mort, el 2012. Una singularitat més al voltant d’aquest personatge irrepetible al que la Filmoteca dedica una retrospectiva i una exposició que es podran veure al llarg d’aquest estiu. Quan un periodista va demanar a Christine Van Assche que li posés una etiqueta, la comissària va respondre que ben bé en caldrien cinquanta. Titulada “Són les sis a tota la Terra”, l’exposició amb peces procedents del Centre Pompidou o la Cinémathèque Française, respon justament a la pluridisciplinarietat d’aquest viatger compulsiu que va recórrer el món amb les seves càmeres, de fotos i de filmar, però també com editor de les guies Petit Planète, editades per l’editorial Seuil.

De les fotos en feia fotomuntatges, collages i fins i tot pel·lícules, com la cèlebre La Jetée, que anys més tard inspiraria els Twelve Monkeys de Terry Gilliam. L’ombra de Marker, pseudònim de Christian François Bouche Villeneuve, és misteriosa però allargada. Són molt poques les fotografies seves publicades i ell preferia amagar-se darrera l’avatar d’un gat, mentre que la seva obra recorre la Nouvelle Vague des de la perspectiva de la Rive Gauche més propera a Alain Resnais o Agnès Varda que als Godard, Truffaut o Rohmer. Implicat en el maig del 68, va ser testimoni de diverses revolucions que plasmaria en llargmetratges com Le Joli mai o Le fond de l’air est rouge.

La tècnica del collage o la interacció entre text i imatge també és present en una filmografia més propera de l’assaig que del documental narratiu o la ficció. Escriu cartes des de Sibèria, visita Israel a Descripció d’un combat i ens parla de Brasil, París, Praga o Xile a través de personatges com l’editor François Maspero. el dissident comunista Artur London o Salvador Allende. També fa retrats de cineastes majors com Akira Kurosawa o d’Andrei Tarkovski i la irrupció dels ordinadors li va obrir les portes a la informàtica.

L’exposició acaba amb Immemory, un CD autobiogràfic que, actualitzat tecnològicament, ara permet fer-se una idea del  potencial al qual Marker hauria arribat amb la tecnologia contemporània.

Era un pou de ciència, un cul inquiet i un irreductible. Tal com va dir el poeta Henri Michaux: La Sorbonne hauria de ser demolida per posar-hi Marker al seu lloc.