No fa gaires dies, Michel Ciment acompanyava Jerry Schatzberg en una sessió de la Cinémathèque Française. Frédéric Bonnaud, el seu director, em transmetia l’emoció d’aquell acte quan va venir a la nostra Filmoteca per presentar el seu recent documental sobre Godard.
El director de la revista Positif i el guanyador de la Palma d’Or de Cannes amb Scarecrow gaudien d’una sintonia que venia de molts anys. Ciment era fidel als cineastes als quals admirava, als quals coneixia i als quals havia estudiat i els seus llibres en donen fe a propòsit de John Boorman, Francesco Rosi o Jane Campion. La personalitat dels seus gustos el portava a defensar, simultàniament, a un blacklisted del maccarthisme com Joseph Losey i al delator Elia Kazan. No tenia més prejudicis que el seu gust.
Stanley Kubrick era un cas particular. Ciment va ser dels pocs historiadors del cinema als quals el director d’A Clockwork Orange va deixar apropar-se. La clau estava en la precisió de les seves entrevistes i en el rigor de les seves observacions. El llibre resultant és modèlic, a la vegada que una mostra de fins on arribaven les obsessions de Kubrick quan va exigir que les fotografies que l’il·lustren fossin fotogrames dels films i no foto-fixes del rodatge. El metre de distància que separa una càmera de l’altra trencava la geometria mil·limètrica dels seus enquadraments.
A Venècia, quan es va estrenar Eyes Wide Shut, Michel i jo vam ser dels pocs crítics a defensar in situ l’obra pòstuma de Kubrick. La majoria de periodistes preferien parlar de Tom Cruise i Nicole Kidman. Intercanviar opinions amb Michel en sortir de les projeccions dels festivals era sempre una font de coneixement i d’idees. Des de les pàgines de Positif o les seves emissions radiofòniques estava al dia del cinema contemporani, però sempre recolzat pel seu bagatge històric, per la seva experiència docent i també pels dos documentals que va dedicar a Billy Wilder i Joseph Mankiewicz.
Des que es va incorporar a Positif, el 1963, en una tradició compartida amb Bernard Chardère, Robert Benayoun o Bertrand Tavernier, va estar al peu del canó fins al darrer moment. Ens vam trobar no fa gaire a Sant Sebastià i ja acusava el pes de l’edat. Al darrer festival de Cannes anava acompanyat d’un cuidador. El cinema era la seva passió i la seva font de coneixement. Un cinema com el que ja no es troba a les pantalles d’estrena. Llegint Ciment s’entén perfectament quina és la diferència i també el buit que deixa la seva absència.
D’aquí a uns dies commemorarem el centenari de Jorge Semprún amb el programa doble integrat per La guerre est finie i Les routes du Sud. Dedicarem aquesta sessió amb el film de Joseph Losey a la memòria de Michel Ciment. I justament la presentarà François Thomas, col·laborador de Positif i especialista en l’obra de Welles. Sobre ell tractava el primer article que Ciment va escriure per aquesta revista ara fa seixanta anys.