El 2021, l’estrena de Benediction havia recordat la grandesa de Terence Davies, un cineasta britànic que s’havia guanyat una merescuda reputació a principis dels vuitanta amb una trilogia de marcat caràcter autobiogràfic.
La seva infantesa a Liverpool, com a desè fill d’una família obrera i ultracatòlica l’havia marcat profundament i reapareixeria periòdicament a una filmografia tan personal com allunyada de modes, corrents o tendències. Distant Voices, still Lives i The long Day closes insistirien en aquest vessant autobiogràfic a la qual afegiria la manifestació de la seva homosexualitat.
A partir del 1995, Davies va recórrer a substractes literaris però sense mai abandonar els seus habituals eixos temàtics, impregnats per un sòlid alè melancòlic i poètic. Adaptaria a John Kennedy Toole (The Neon Bible) i Edith Wharton (The House of Mirth) per després obrir un parèntesi d’una dècada motivat per la cancel·lació de diversos projectes: Va reaparèixer el 2008 amb Of Time and the City, un sentit documental de muntatge sobre, de nou, la seva ciutat de Liverpool, al qual seguirien noves incursions literàries: The Deep Blue Sea, a partir de l’obra de Terence Rattigan, el diverses vegades posposat Sunset Song (Lewis Grassic Gibbon), una biografia de la poetessa Emily Dickinson (A Quiet Passion) i un apropament al poeta Siegfried Sassoon a Benediction en el context de la Primera Guerra Mundial.
Vam anunciar una retrospectiva complerta de la seva obra ara fa un any. Vam buscar les millors dates perquè ell pogués ser-hi present, però a la primavera van aparèixer els primers símptomes d’una malaltia preocupant. Va semblar que l’havia superat i fins i tot preparava el rodatge d’un film que li hauria impedit viatjar a Barcelona per presentar alguns dels seus films.
Ara ens arriba la notícia d’una mort inesperada, massa ràpida, en el mateix moment que es projecten a les pantalles de la Filmoteca. Veure’ls és el millor homenatge possible. Els cineastes desapareixen, els seus films romanen. Momifiquen el temps, com deia André Bazin, o permeten contemplar la mort mentre treballa, en paraules de Jean Cocteau.
Bona part de la vida de Terence Davies es troba a les seves pel·lícules. Veure-les és sentir-s’hi a prop.