Site icon El blog del director

Gàngsters i detectius

De la mateixa manera que Itàlia s’identifica pels Ferrari i Alemanya pels Mercedes Benz, les grans productores del Hollywood clàssic també es van significar per determinats gèneres que es van popularitzar gràcies a estrelles i tècnics fets a la seva mida.

Si els musicals de Gene Kelly i Cyd Charisse són patrimoni de la Metro Goldwyn Mayer o Frankenstein i Dràcula eren icones de la Universal, la Warner es va especialitzar en el cinema policíac. Un gènere que la Filmoteca revisa aquest estiu amb motiu del centenari d’una productora que també ha posat la seva marca al capdavant de films de Clint Eastwood, Stanley Kubrick o Tim Burton.

Poc després que, amb The Jazz Singer, aquesta marca revolucionés la indústria amb la implantació del sonor, va fer del cinema de gàngsters la seva marca de fàbrica durant els anys trenta. Especialment, abans de l’enduriment d’un codi Hays particularment preocupat per delimitar les fronteres morals entre el Bé i el Mal. No debades, personatges fora de la llei inspirats en la realitat seduïen fàcilment al públic tot desafiant les normes socials establertes.

Viure fora de la llei, al marge de restriccions com la Llei Seca, no deixa de tenir el seu atractiu. James Cagney o Paul Muni, sense oblidar Edward G. Robinson, van esdevenir els rostres més emblemàtics del primer ventall de variacions d’aquest gènere. El món de les presons (I Am a Fugitive from a Chain Gang), la reinserció dels supervivents de la Primera Guerra Mundial (The Roaring Twenties), les seqüeles de la Llei Seca (The Public Enemy) o adaptacions de clàssics de la novel·la del gènere (Little Caesar) són alguns dels escenaris d’aquest primer període.

Humphrey Bogart, protagonista de The Petrified Forest el 1936, esdevindria el carismàtic detectiu privat que caracteritzaria el gir de guió de la Warner durant la dècada següent. El gàngster sense escrúpols, inspirat en Al Capone o Lucky Luciano, va ser substituït pel detectiu privat amb gavardina i barret que es movia entre les ombres de la policia i els delinqüents per desxifrar tèrbols enigmes.

The Big Sleep  o The Maltese Falcon van ser títols emblemàtics sovint recolzats en la literatura de Raymond Chandler o Dashiell Hammett. Un element indispensable eren les femmes fatales encarnades per Lauren Bacall o Bette Davis amb tipologies que conjugaven l’erotisme amb la transgressió moral. Qui marcava les directrius del gènere eren els germans Warner. A les seves ordres, tot terreny com William Wellman, Mervin LeRoy o Raoul Walsh serien els directors destacats de les lluites contra l’imperi del crim, mentre John Huston o Howard Hawks importarien ombres expressionistes per recrear somnis eterns o falcons que amagaven tresors inimaginables.

La divisió entre els dos períodes és clara, però James Cagney es mantindria al peu del canó fins al 1949 com a inoblidable protagonista de White Heat. El seu gàngster edípic que s’immola al cim del món és una de les grans imatges d’un gènere que segueix viu. Ha arribat fins als nostres dies, però cal recordar que, el 1951, Alfred Hitchcock també va dirigir per la Warner Strangers on a Train.

Traspassar la barrera de la llei de la mà d’un inesperat company de viatge podia portar fins a límits insospitats

Exit mobile version