Un compromís amb la Filmoteca

Hi ha cineastes particularment propers a la Filmoteca de Catalunya.

Per trajectòria, per sintonia amb una determinada concepció del cinema i també per interès en la preservació patrimonial, Llorenç Soler n’era un d’ells. Tot i haver fet puntuals incursions en el cinema professional, com a realitzador i, sobretot, com a director de fotografia, el seu terreny va ser el del cinema militant i alternatiu.

En va ser un dels pioners i més actius practicants des de mitjans dels anys seixanta quan rodar en la clandestinitat implicava jugar-se, com a mínim, la llibertat. Els seus films, rodats al marge de qualsevol censura, abordaven aquells temes dels quals no se’n podia parlar: l’emigració, l’alcoholisme, els camps de concentració nazis o determinats col·lectius desfavorits.

Es veien en circuits no menys subterranis, però sempre acompanyats d’apassionats debats que traduïen el desig d’acabar amb una dictadura. L’arribada de la democràcia i la substitució del cel·luloide per diferents formats de vídeo no va apartar a Soler de la seva trajectòria. El seu esperit inconformista i combatiu estava fet a prova de maquillatges i tecnologies.

La seva sintonia amb la Central del Curt, distribuïdora de cinema alternatiu, va ser absoluta i d’aquí la seva proximitat amb Martí Rom. Una proximitat, impregnada de profunda amistat, que ha arribat fins a l’actualitat. D’ella se’n deriva que l’obra de Llorenç Soler hagi estat dipositada a la Filmoteca. Se n’han programat diverses retrospectives, però ara, a més, està conservada per a futures generacions i multiplicada a través d’una pàgina web dissenyada pel seu fill, que la contextualitza i ajuda a difondre.

El 2014 vam projectar Del roig al blau i Ser Joan Fuster, dues de les seves darreres produccions vinculades als seus orígens valencians. Cinc anys després va rebre un homenatge del festival de Cinema i Drets Humans i, el passat abril, amb el premi honorífic del Docs Barcelona encara va fer gala de la seva lucidesa i del seu sentir de l’humor, sempre irònic i punyent.

Passava llargues temporades a Calatañazor, el poble de la província de Sòria on Orson Welles va filmar escenes de Chimes at Midnight. No era difícil trobar la casa on vivia i així t’ho indicaven els veïns. A l’entrada hi havia una placa, col·locada per ell mateix, en homenatge a San Orson Welles. 

L’obra de Soler s’ha vist en diversos festivals del món i, quan el 2018 vam programar al MoMA de Nova York una retrospectiva dels “anys radicals del cinema català” (1968-1978) no podia faltar-hi el seu Largo viaje hacia la ira, amb l’impactant pròleg dels immigrants que arriben en tren a Barcelona amb els seus pobles andalusos i castellans d’origen com a signe d’identitat.

Aquest era el món que Soler posava de manifest en anys difícils i, passat el temps, ha contribuït a fer que es preservi per a la memòria de futures generacions.  

Leave a Reply