Site icon El blog del director

Viatjar pel temps i l’espai

Una dimensió històrica, com la que té una filmoteca, permet mirar-se les coses amb una perspectiva allunyada de l’actualitat.

Ja vaig dir-ho en commemorar els deu anys de la seu del Raval: Nosaltres no som de catifes vermelles ni de premis enlluernadors. Preferim, en canvi, commemorar un centenari com el d’Alain Resnais des d’una perspectiva, a més, allunyada de la canònica.

El realitzador d’Hiroshima mon amour no era únicament el de la memòria i el dels traumes de la història. Ja a L’année dernière à Marienbad, tot i el seu to greu i una dimensió onírica, ja deixava entreveure la passió pel joc, l’atzar i l’artifici. El Resnais dels darrers anys, el que ARA hem revisat, apostava obertament pel teatre, la música i el còmic com a eixos d’una obra que no trencava la coherència amb films anteriors.

François Thomas, professor a la Sorbona, va explicar-ho de forma esplèndida en quatre presentacions alimentades per la seva tasca com a catalogador del llegat de Resnais: Noranta maletes plenes de documents i projectes inèdits que acrediten els fils que porten dels còmics de Mandrake infiltrats a la Bibliothèque Nationale (Toute la mémoire du monde) als personatges d’I Want to Go Home disfressats de Popeye, Olivia, Spiderman o Piolin.

En una línia molt diversa, hem celebrat els 60 anys de la Setmana de la Crítica del festival de Cannes amb la complicitat del D’A Film Festival, un festival que també aposta pel cinema d’autor i els nous valors emergents. En el seu dia també va ser-ho, des de les trinxeres de l’Espanya franquista, el valencià Llorenç Soler.

Docs Barcelona, un festival de cinema de no-ficció, li atorga el seu premi honorífic i nosaltres acollim una sessió en la qual també es donarà a conèixer la pàgina web dissenyada pel seu fill Dani amb el suport de la Filmoteca de Catalunya i la Universitat de València. Les pel·lícules militants de l’autor de Largo viaje hacia la ira no només es troben dipositades al nostre Centre de Conservació i Restauració sinó també, en molts casos, obertes al públic a través d’Internet.

               I, tal com també vam posar èmfasi a la celebració del febrer, la seu de la Filmoteca de Catalunya està sòlidament arrelada al barri que l’acull: el Raval. I, per corroborar-ho, els nostres Serveis Educatius proposen una FilmoRuta que, partint de la plaça Salvador Seguí, recorre diversos espais significatius de l’entorn, inclosa una de les anteriors sales de projecció de la Filmoteca, al desaparegut cinema Padró, de la mà de films tan emblemàtics com Distrito Quinto, En construcció o Ocaña, retrat intermitent. El pintor i dibuixant Nazario, un dels seus protagonistes, va ser justament objecte d’una recent carta blanca encapçalada per Die Puppe, un film d’Ernst Lubitsch realitzat el 1919 que conserva tota la seva frescor i fantasia, renovada per la magnífica composició que va interpretar, en directe, el mestre Josep Maria Baldomà.

La Filmoteca, com deia a l’inici, té una dimensió històrica que li permet jugar amb el temps i els espais. I el cinema és el millor vehicle per fer-ho.  

Exit mobile version