Amos Gitai és molt més que un cineasta. Hem programat divuit dels seus films, però n’ha fet prop de noranta, vint-i-cinc d’ells són llargmetratges. I, al darrere encara hi ha exposicions, espectacles teatrals i llibres, sense comptar els seus estudis d’arquitectura.
Amb la mostra que li dediquem al llarg dels dos primers mesos d’aquest any n’hi ha prou, tanmateix, per fer-se una idea de la magnitud de la seva obra i de la diversitat de temes que aborda, des de diverses ciutats d’Israel a una perspectiva de l’exili –que ell va patir personalment- o les seves vinculacions personals amb una família no menys rica culturalment.
No és fàcil ser cineasta a Israel i, tal com ell mateix diu, no n’hi ha prou amb les catifes vermelles dels festivals. Cal comprometre’s políticament i ell ho ha fet i ho ha pagat amb severes represàlies per haver criticat la política del seu país o haver defensat la figura de Yitzhak Rabin, el polític assassinat pel fanatisme que volia impedir qualsevol diàleg entre Israel i Palestina.
El seu cinema tampoc és estèticament convencional. Conjuga la ficció amb el documental, diversos formats i també la mitologia ancestral amb el present més contemporani. De vegades triga a reflotar temes, com l’atac que va patir l’helicòpter on ell viatjava en un equip de rescat durant la guerra del Kippur i que ell reconstruiria en diversos films.
Fa uns dies vam mantenir una llarga xerrada telemàtica que es pot reproduir al nostre Repositori digital. Finalment, ha vingut a Barcelona per presentar personalment tres de les seves pel·lícules que, a més, ha volgut tornar a veure.
Viu el cinema no només com una professió sinó com una forma de relacionar-se amb el món. Ha filmat a Israel però també a altres països i amb actors de molt diversa procedència. Incloses algunes estrelles internacionals com Hanna Schygulla, Jeanne Moreau, Natalie Portman o Irène Jacob.
França té un pes específic en el seu rerefons cultural. Sovint treballa amb el mateix equip, al qual tracta com una gran família, i hi incorpora veterans, tal com va fer amb Henri Alekan, Alexander Trauner o Sam Fuller. Estem parlant del director de fotografia de Les enfants du paradis, del decorador de Billy Wilder o del realitzador de The Big Red One.
Queden encara setmanes per descobrir el seu cinema a la Filmoteca. No ha tingut una gran distribució al nostre país però és una porta oberta al coneixement. A descobrir al seu autor i compartir els temes que li interessen. De vegades són cops de puny a l’estómac. D’altres, cants poètics que demanen desprendre’s de prejudicis narratius. Mai deceben, sempre fascinen. No és fàcil ser cineasta a Israel.