Nit de gala, la del 21 d’octubre a la Filmo. Després de més d’un any i mig de restriccions, la sala Chomón tornava a ser plena, al 100%, per acollir un dels grans cineastes contemporanis.

Werner Herzog estava de camí entre Munic i Lanzarote, on dirigeix un taller de cineastes i, gràcies als bons oficis dels organitzadors, la cooperativa La Selva, va fer escala a Barcelona per, entre d’altres activitats, presentar un dels seus films a la Filmoteca. Vam triar Nomads: in the footsteps of Bruce Chatwin, un recent documental sobre aquest altre viatger incansable. Tan aviat Herzog es va assabentar que la BBC volia endegar aquest projecte, coincidint amb els trenta anys de la seva mort, l’alemany va dir: “No cal que busqueu ningú més. Jo soc la persona indicada per fer-lo”.

El cineasta i l’escriptor britànic especialista en literatura de viatges havien coincidit a Austràlia a la recerca de les cançons ancestrals dels aborígens. Herzog també havia adaptat la novel·la que donaria peu a Cobra Verde, un dels seus cinc films interpretats per Klaus Kinski.

Quan jo li vaig confessar que el seu film sobre Chatwin em recorda al que havia fet sobre el seu actor fetitxe, El meu estimat enemic, Herzog va precisar: el de Kinski no és sobre ell, és sobre la nostra relació i, més d’un cop, ens havíem sentit temptats d’assassinar-nos mútuament. El de Chatwin, en canvi, és més com un mirall on el cineasta s’identifica amb l’escriptor, mort prematurament, però que va deixar el seu llegat en una motxilla que va regalar a Herzog quan ell va descobrir que un dels tres llibres que contenia era el seu diari del viatge a peu que va fer de Munic a París en saber que Lotte Eisner, gran historiadora de l’expressionisme, estava malalta. 

La relació entre Herzog i Kinski havia començat amb Aguirre, la còlera de Déu, un film rodat al Perú sobre la bogeria d’un conqueridor espanyol a la recerca d’El Dorado. No el va trobar mai, però, en canvi, la Filmoteca va ser el punt de retrobament entre el cineasta i Francesc Joan, un càmera català que havia participat en l’equip de fotografia de la pel·lícula. Ara viu a Besalú, va llegir al diari que Herzog era a Barcelona i no va deixar escapar l’oportunitat de venir a saludar-lo personalment.

Jo vaig veure Aguirre a París, en un programa doble del Quartier Latin amb Senso. Tenia vint-i-un anys i acabava de sopar la nit de Cap d’Any amb Rutha Sadoul, vídua de l’historiador del cinema de referència en aquell moment. Va ser un privilegi, però la visió dels films de Visconti i Herzog, l’endemà, va ser tan impactant que vaig perdre el tren de tornada a Barcelona que havia d’agafar aquella mateixa nit.

El pas del cineasta alemany per la Filmoteca va ser breu, però també és dels que deixen empremta. Era l’estrella d’una sessió especial dins de la Mostra del Cinema Alemany actual que cada any organitza el Goethe Institut. La sala, ja ho he dit, era plena a vessar.

Herzog va respondre les preguntes del públic durant una hora i, en finalitzar, vaig sentir la imperiosa necessitat d’agrair la seva presència i a tots els que l’havien fet possible. Però també de celebrar la fidelitat que molts dels espectadors que eren a la sala havien mantingut vers la Filmoteca durant aquests mesos tan difícils.  No havien deixat de venir, però, al voltant de Herzog hi eren tots els que hi cabien. Junts i amb la sala plena, com en les grans ocasions, per celebrar una altra gran festa del cinema.