Site icon El blog del director

Història vivent del cinema Català

Amb la mort de Josep Maria Forn desapareix una altra part important de la història del cinema català.  L’havia viscuda en primera persona des dels seus orígens professionals a principis dels anys cinquanta: com a productor assalariat i independent, com a guionista i com a director, fins i tot en petits papers com a actor.

Peça clau a la fundació de l’Institut del Cinema Català, també va ser el primer i únic Director General de Cinematografia per, des de la seva experiència, posar ordre en un sector turbulent.  Des que la censura, que va prohibir sistemàticament La respuesta, el va obligar a fer un gir vers la producció, havia aixoplugat nombrosos debutants del cinema català dels primers anys de la transició democràtica i va ser la peça clau perquè La ciutat cremada arribés a bon port.

Forn havia tocat tots els gèneres, del policíac dels anys cinquanta a ¿Pena de muerte? al pseudowestern bandoler José María, però tan aviat es va poder independitzar de la fàbrica d’espardenyes amb la qual Iquino comparava la seva productora,  el director de Muerte al amanecer o La barca sin pescador va volar molt més amunt amb La piel quemada.

La Filmoteca de Catalunya va digitalitzar els seus materials i avui és una de les joies de la corona de la nostra col·lecció de clàssics. En el seu moment, a mitjans dels anys seixanta, va invocar Els altres catalans de Paco Candel –company del departament de guions d’Iquino- per retratar el mateix sol que cremava les espatlles dels primers turistes de la Costa Brava i les dels treballadors vinguts del sud d’Espanya per construir els hotels de primera línia de platja. Aquell film , que reivindicava un Nou Cinema Català d’inspiració neorealista, es va alinear exclusivament amb  Vida de familia  de Josep Lluís Font i El último sábado de Pere Balañá. Altres dos films que reivindiquem regularment.

Justament d’aquest tema vam parlar fa uns mesos, a la seva residència del Penedès, mentre abusava de la nostra amistat per retreure’m l’atenció que jo havia dedicat a l’Escola de Barcelona, l’altre focus de dissidència franquista a la Catalunya dels anys seixanta. Encara ens vam tornar a veure poc abans de l’estiu. Jo volia parlar amb ell d’Iquino, de la dimensió humana d’aquell productor que havia format tota una generació de tècnics a canvi de salaris miserables. Forn n’havia aprés, l’havia patit i se n’havia sortit.

Parlava amb coneixement de causa, amb el coixí d’una llarga trajectòria cinematogràfica plena de noms històricament il·lustres: Companys, Macià i un projecte sobre els Borbons que tenia damunt la taula del seu estudi envoltat de vinyes.

Havia cedit materials a la Filmoteca i nosaltres havíem inclòs La respuesta  a la retrospectiva dels Anys Radicals del cinema català que havíem presentat al MoMA de Nova York. Ell els havia viscut, els havia patit i se’n havia sortit.

Forn era una història vivent del cinema català. El recordarem i l’enyorarem en l’homenatge que li retrem aquest desembre.

Entrevista a Josep Maria Forn. [Enregistrament el 19/05/2021]

Exit mobile version