El 29 de juliol es compleixen cent anys del naixement de Chris Marker, justament el mateix dia que havia mort, el 2012. Una singularitat més al voltant d’aquest personatge irrepetible al que la Filmoteca dedica una retrospectiva i una exposició que es podran veure al llarg d’aquest estiu. Quan un periodista va demanar a Christine Van Assche que li posés una etiqueta, la comissària va respondre que ben bé en caldrien cinquanta. Titulada “Són les sis a tota la Terra”, l’exposició amb peces procedents del Centre Pompidou o la Cinémathèque Française, respon justament a la pluridisciplinarietat d’aquest viatger compulsiu que va recórrer el món amb les seves càmeres, de fotos i de filmar, però també com editor de les guies Petit Planète, editades per l’editorial Seuil.
De les fotos en feia fotomuntatges, collages i fins i tot pel·lícules, com la cèlebre La Jetée, que anys més tard inspiraria els Twelve Monkeys de Terry Gilliam. L’ombra de Marker, pseudònim de Christian François Bouche Villeneuve, és misteriosa però allargada. Són molt poques les fotografies seves publicades i ell preferia amagar-se darrera l’avatar d’un gat, mentre que la seva obra recorre la Nouvelle Vague des de la perspectiva de la Rive Gauche més propera a Alain Resnais o Agnès Varda que als Godard, Truffaut o Rohmer. Implicat en el maig del 68, va ser testimoni de diverses revolucions que plasmaria en llargmetratges com Le Joli mai o Le fond de l’air est rouge.
La tècnica del collage o la interacció entre text i imatge també és present en una filmografia més propera de l’assaig que del documental narratiu o la ficció. Escriu cartes des de Sibèria, visita Israel a Descripció d’un combat i ens parla de Brasil, París, Praga o Xile a través de personatges com l’editor François Maspero. el dissident comunista Artur London o Salvador Allende. També fa retrats de cineastes majors com Akira Kurosawa o d’Andrei Tarkovski i la irrupció dels ordinadors li va obrir les portes a la informàtica.
L’exposició acaba amb Immemory, un CD autobiogràfic que, actualitzat tecnològicament, ara permet fer-se una idea del potencial al qual Marker hauria arribat amb la tecnologia contemporània.
Era un pou de ciència, un cul inquiet i un irreductible. Tal com va dir el poeta Henri Michaux: La Sorbonne hauria de ser demolida per posar-hi Marker al seu lloc.
