Site icon El blog del director

Angelopoulos en la memòria

                El setembre de 2011, Theo Angelopoulos es trobava a Barcelona per rebre el premi Terenci Moix. Vam dinar, amb la seva dona Phoebe –productora de molts dels seus films- i la cineasta Rosa Vergés, en un restaurant dels jardinets de Gràcia. A la tarda, li vaig proposar visitar la nova seu de la Filmoteca, al barri del Raval. Encara estava en obres però es veia la llum al final del túnel i estava previst que s’inaugurés al cap de pocs mesos. Allà mateix ens vam comprometre que programaríem una retrospectiva de la seva obra i que ell tornaria a presentar-la.

Pocs mesos després, ja teníem data de inauguració, 12 de febrer, quan va arribar la tràgica noticia: el cineasta havia mort, atropellat per la moto d’un policia que no estava de servei, mentre rodava al port del Pireu unes escenes per a la seva nova pel·lícula. El cop va ser fatídic però definitivament irreversible quan l’ambulància, en plena crisi econòmica de Grècia, va trigar massa en arribar. La seva trilogia va quedar inconclusa i la nostra retrospectiva ajornada sine die.

                He trigat nou anys en assumir que mai més no es podria fer una retrospectiva d’Angelopoulos amb la seva presència però també que a ell li agradaria que els seus films es segueixin projectant. M’ho van fer veure, l’any passat, dues persones properes a ell: la professora Irini Stathi, especialista en el seu cinema, i Pere Alberó, ajudant de direcció en algun dels seus films. Phoebe controla els materials, alguns d’ells restaurats, i no ha sigut difícil aconseguir les còpies, tot i que ella no podrà venir. La severitat de la covid a Grècia ho impedeix. Ens ha demanat, això sí, que enregistrem la sessió que Pere Alberó i jo mateix conduirem la propera setmana amb el títol de Theo Angelopoulos en la memòria.

Ell té moltes coses que evocar i alguns documentals que mostrar, des de la presència del cineasta a les runes d’Empúries fins imatges del seu enterrament.  Jo mostraré l’escena de L’eternitat i un dia que vaig veure rodar als carrers de Tessalònica un diumenge al matí. La trobada del vell intel·lectual malalt, encarnat per Bruno Ganz, amb un nen refugiat albanès es va rodar en només dos llargues preses amb un parell de repeticions. També parlarem de diverses trobades amb Theo, a Barcelona i a Grècia o al festival de Berlin, on es va estrenar el seu darrer film.

               Justificarem la pregunta que Theo ens va fer un dia: per què els meus films agraden més als crítics de Barcelona que als de Madrid? I, tot això, mentre al llarg d’aquest mes de març tornem a veure els seus films com a lliçons d’història filtrades pel marxisme i com a classes magistrals d’un cinema impregnat per la poètica de Tonino Guerra, el més poètic dels guionistes de Federico Fellini. Ens deixarem arrossegar pels seus plans seqüència, seguirem l’estàtua de Lenin baixant pel Danubi o reviurem el conflicte dels Balcans des de l’òptica dels germans Manakis, els Lumière de Macedònia. Ens emocionarem amb les bandes sonores d’Elena Karaindrou i tornaré a veure El viatge dels comediants, que vaig descobrir a la Filmoteca del carrer Mercaders la vigília d’un examen d’Endocrinologia.  Llavors, aquesta transgressió era difícil d’entendre per part dels meus companys, estudiants de Medicina. Ara tinc encara més clar el que vaig fer. Angelopoulos era essencial, i encara ho és ara, quan forma part de la memòria.             

Exit mobile version