Site icon El blog del director

Tres exilis

Durant els darrers dies, la Filmoteca ha acollit tres sessions amb l’exili com a protagonista.  

Alberto Closas, objecte de la magnífica biografia escrita pels seus nebots –Francis Closas i Silvia Farriol- era fill de un polític català republicà i, en acabar la guerra civil, va abandonar Barcelona amb Paris i Buenos Aires com a destins. L’Argentina va fer d’ell una estrella del cinema i del teatre que li va permetre tornar al seu país a mitjan dels anys cinquanta. Muerte de un ciclista, un símbol de la dissidència dirigit per Juan Antonio Bardem, va deixar testimoni del se passat republicà abans de reorientar la seva trajectòria posterior vers papers menys compromesos, com el del pare de La gran família. La presentació del llibre, que va comptar amb intervencions dels autors, el novel·lista Eduardo Mendoza i la cineasta Rosa Vergés, va ser il·lustrada per un dels seus films argentins, una peculiar adaptació d’El ventall de Lady Windermere rebatejada com Una mala mujer en què el galant encarnava al seductor atrapat entre una esposa gelosa i una sogra malinterpretada com a amant.

Vitalina Varela, protagonista del darrer film homònim de Pedro Costa, viatja de Cap Vert, d’on es originària, a Portugal, on el seu marit ha mort tres dies abans. El cineasta portuguès reprèn un personatge que ja apareixia al seu anterior film i l’escenari habitual de la seva obra –el miserable barri lisboeta de Fontainhas-, per parlar de l’exili des de les arrels i a cavall entre la realitat i la ficció. En un il·lustratiu col·loqui, Costa va definir el seu film com a terapèutic i va revelar alguns aspectes claus del seu treball, des del seu tracte d’actors no professionals com si fossin estrelles d’Hollywood fins la construcció d’elementals decorats en un vell cinema abandonat a fi de controlar millor una il·luminació que tenyeix de color una foscor pròpia de la pintura de Caravaggio. Es el segon cop que Costa visita la Filmoteca de Catalunya però fer ho en circumstàncies com les actuals, honora particularment un dels grans autors del cinema europeu contemporani.

Els vuit protagonistes de No nacimos refugiados van arribar a Barcelona des de destins diversos però sempre per motius polítics. Procedents de Síria, d’Ucraïna, de Guinea, de Palestina o d’Argentina revelen els seus passats des d’una perspectiva sempre humana. El director Claudio Zulian, ell mateix nascut a Itàlia però barceloní d’adopció, prioritza el retrat humà a la dada estadística o al currículum polític. Alguns dels personatges es coneixen entre ells però la seva suma composa un mosaic que delata la tensió entre els seus orígens i l’adaptació a un context que han lluitat per fer-se seu.

Els orígens republicans de Closas, la dramatització de la vida de Vitalina Varela i els vuit refugiats de Zulian ofereixen un ampli ventall de les diverses cares de l’exili. En uns moments on la pandèmia de la Covid tendeix a limitar els desplaçaments i els contactes socials, resulta oportú recordar que vivim en un món sense fronteres geogràfiques. En tot cas, són polítiques. I és a conseqüència d’elles com dins de cada cèl·lula aïllada pels confinaments es produeix la convivència entre locals i forans, un mestissatge que obliga a no girar el cap quan ens creuem amb la mirada de l’altre. Demà, l’exiliat o el refugiat podria ser qualsevol de nosaltres.

Exit mobile version