Iciar Bollaín és la protagonista de la darrera gran retrospectiva d’aquest any. Quan li vaig proposar, em va preguntar: “Ja?”. I no hi ha dubte. La seva trajectòria de directora i també la d’actriu s’ho mereix abastament. Va haver-hi un preàmbul, ara fa un any, amb la preestrena a la Filmoteca de “Yuli”, el seu film sobre el ballarí Carlos Acosta, i llavors ens vam conjurar per a aquesta tardor. Li haig d’agrair, doncs, que hagi mantingut el compromís i que, per ser amb nosaltres, hagi interromput el muntatge del seu darrer film –“La boda de Rosa”- durant un cap de setmana i que declinés la invitació a participar, aquests mateixos dies, en la celebració dels 25 anys de “Land and Freedom” a la localitat aragonesa de Mirambell.

El film de Ken Loach va ser una fita a la seva carrera d’actriu, i també a la seva vida personal, però ella va preferir presentar “El sur”, la seva primera incursió davant les càmeres quan a penes era una adolescent. Va ser una sessió memorable, amb la Chomón plena de gom a gom, una còpia del film d’Erice en 35 mm i un col·loqui en el qual Iciar Bollaín va reconstruir dues llacunes reveladores: la memòria de la seva primera experiència cinematogràfica i les escenes del film que mai no es van rodar per decisió del productor. Recordava les llargues sessions preparatòries d’il·luminació, com el director l’ajudava a entrar dins del seu personatge o la resignació d’Omero Antonutti –gran actor de caràcter italià recentment desaparegut- quan celebrava amb ironia que l’auster Erice li havia permès aixecar una cella. També va confirmar que el rodatge es va interrompre quan ja tenia fetes les maletes –com el seu personatge- per viatjar a l’Andalusia que amagava la vida paral·lela del protagonista, un metge que ha tingut un fill il·legítim amb una actriu de cinema. El que en el film estrenat –a contracor d’Erice- s’endevina com una metàfora o un miratge, en el projecte original avortat era un veritable mirall que confrontava la boira amb el sol i dos germanastres que es transmetien els coneixements del pare comú.

Dels seus films com a directora, Iciar Bollaín va presentar “Flores de otro mundo”, el seu segon llargmetratge. Té vint anys, però conserva una absoluta vigència en la seva denúncia del masclisme, el racisme i la despoblació del món rural. La directora es va inspirar en fets reals i el seu film, com tots els altres, és d’una honradesa aclaparadora. Després ha rodat a Bolívia, a Katmandú o a Cuba però, durant les properes setmanes, paga la pena seguir-li la pista a les pantalles de la Filmoteca per constatar que, com diu el títol de la retrospectiva, allà on sigui filma amb ulls compromesos.